Un dels principals valors naturals que determinen la riquesa ecològica de s’Espardell és la comunitat d’aus marines nidificants. La totalitat de les sis espècies marines que nidifiquen a les Pitiüses es reprodueixen a l’illot. És de destacar la colònia de cria del virot petit (Puffinus mauretanicus), que, amb les aproximadament 25-40 parelles reproductores, és la major del conjunt del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, igual com la noneta, ocell de tempesta o paio (Hydrobates pelagicus), amb centenars d’efectius que constitueixen el principal component reproductor de l’espècie a l’espai protegit. La gavina roja (Larus audouinii) manté aquí un dels punts de cria, amb efectius variables cada any. Les altres dues espècies nidificants als penya-segats i zones de blocs són el corb marí (Phalacrocorax aristotelis), que forma juntament amb Punta Prima, a Formentera, la segona colònia nidificant del Parc, i el virot gros o baldriga (Calonectris diomedea). Finalment, la gavina de peus grocs (Larus michahellis), caracteritzada per la seva gran abundància totes les illes Pitiüses, utilitza l’illot com un dels seus nuclis reproductors.

Un altre dels grans valors naturals de s’Espardell és la presencia d’una singular i fràgil fauna terrestre de caràcter endèmic. L’efecte produït per l’alternança dels diferents períodes de connexió i separació amb les illes grans per l’efecte de les pujades i baixades del nivell de la mar en les diferents fases quaternàries de les glaciacions va determinar la colonització dels territoris ara insulars i el seu posterior aïllament genètic determinant, com a conseqüència final, la separació en formes de vida diferents de les poblacions de les quals varen provenir. Així, pel que fa a la fauna invertebrada, hi trobam nombrosos tàxons endèmics, sobretot en l’àmbit de subespècie, dins dels grups tant dels escarabats no voladors inclosos al grup dels tenebriònids, dels quals destaquen Phylan mediterraneus, Pachychila sublunata i Asida mater inmarginata; i dins el grup dels mol·luscs destaquen Xerocrassa ebusitana i X caroli.

En aquest nivell faunístic també és destacable la presència molt nombrosa de l’espècie endèmica de sargantana de les Pitiüses (Podarcis pytiusensis), que en aquest cas pertany a la mateixa subespècie que les que habiten a s’Espalmador i a Formentera.

La vegetació de s’Espardell està formada per un total de 144 tàxons, però és pobra en endemismes. En podríem destacar la saladina Limonium ebusitanum o la ravenissa de les Pitiüses (Diplotaxis ibicensis). També és present un endemisme balear, Romulea assumptionis.

A part d’aquests elements botànics concrets, la vegetació de s’Espardell es caracteritza, per una part, per la pertorbació produïda per la nombrosa presència de gavines amb espècies ruderals i nitròfiles, com malves, escards, blets i una àmplia presència de solseres adaptades a aquesta càrrega eutròfica, com Suaeda vera. Aquesta comunitat vegetal de caràcter nitròfil es disposa a cadascun dels extrems, de tramuntana i de migjorn, de l’illot. Per alta part, l’elevat grau de salinitat i sòls esquelètics determina la presència de comunitats de saladines ja comentades abans a les zones més costaneres i un savinar litoral amb una estructura arbustiva i molt aclarit, disposat a les zones més interiors de l’illa. És probable que un ús intens ramader que es va fer en el passat (amb cabres procedents de s’Espalmador, que s’hi mantenien una part de l’any, per la manca d’aigua estival) hagi empobrit la flora local. En anys recents, s’han eliminat incipients poblaments d’espècies al·lòctones.

Als llissams de la punta de sa Talaia, a l’extrem de llevant, es formen petites basses periòdiques els anys plujosos colonitzades per Zannichellia pedunculata.

Els fons que envolten l’illa són també remarcables. El vessant de ponent està ocupat per un magnífic alguer de Posidonia oceanica, mentre que al vessant de llevant dominen els penya-segats rocosos i els fons de blocs ocupats per comunitats algals. Hi ha diverses zones singulars, com són la cova submergida situada a la part nord-est (cova de Manu) amb poblaments de coves fosques i semifosques; l’abundància del corall, Cladocora caespitosa, a s’Espardelló, on forma estructures de creixement i vida lliure, arrodonides, a part de colònies normals que colonitzen el substrat de Cystoseira o Posidonia; tota la part sud de s’Espardelló, que es prolonga llargament cap al sud fins a assolir fondàries de més de 45 metres, amb comunitats de Cystoseira balearica (2-12 m), Cystoseira spinosa (12-30 m), herba torta (Osmundaria volubilis > 30 m) i coral·ligen (> 35 m). La zona superficial mostra magnífiques comunitats de Cystoseira stricta. Les comunitats de peixos estan ben estructurades, amb individus reproductors adults, gràcies a la zona de conservació com a reserva integral de pesca en el marc de la reserva marina. A s’Espardell es va descobrir el 1995 un dels gòbids més rars de la Mediterrània, Didogobius splechtnai, d’hàbits cavernícoles, i que posteriorment ha estat també citat a altres punts de les Balears, a Itàlia i a Malta.

Els fons marins sofreixen, però, la invasió de dues algues invasores: Lophocladia lallemandii i Caulerpa cylindracea. 

El corb mari emplomallat de la Mediterrània (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) és una de les aus marines més espectaculars del nostre litoral (Sebastià Torrens)

La vegetació de Penjats és el típic matollar litoral meridional, dominat per la Salsola i les malves. S’hi troba el bell paràssit Cynomorium coccineum, És segur que la vegetació de l’illot, com tants d’altres habitats per faroners o utilitzats com a corral, va ser severament degradada en el seu moment: les espècies llenyoses proveïen combustible, i ben segur que els habitants tengueren, de forma habitual, animals domèstics que s’alimentarien de tot allò comestible. Aquest ha de ser el motiu de l’absència de la Medicago citrina, l’alfals arbori, de tants d’illots, devorat pel bestiar, gran o petit (Cabres, ovelles, conills) o altres espècies introduïdes (Rates). Un projecte de translocació benigna d’aquesta bella espècie a moltíssimes illes amb característiques adients podria donar uns resultats espectaculars en conservació, no sols per a la planta, sinó també a tota la fauna de polinitzadors i invertebrats herbívors que l’aprofiten.

Quan als invertebrats, l’illa va ser ben estudiada, entre d’altres per l’eminent entomòleg Francesc Espanyol. La llista de tenebriòdids endèmics de les Balears (o microareals)  és considerable: Tenthyria ophiusae,Stenosis intricata, Asida ludovici, Pimelia elevata i Phylan mediterraneus, entre d’altres. És notable la presència de Cripticus pubens balearicus, un petit escarabat conegut únicament(la subespècie) aquí i a Cabrera. Aquest és un dels que té més espècies d’aquest grup. S’hi coneix el Cargol endèmic Trochoidea (Xerocraxa) caroli, distribuït pel migjorn eivissenc i diversos illots, en alguns dels quals ha format subespècies, que no és el cas de Penjats; el temps de separació del conjunt Eivissa-Formentera és massa breu (tal vegada sols dos mil anys!) per a un procés evolutiu de separació taxonòmica.

Quan als vertebrats, el més notable és la colònia de Gavina roja, Larus audouinii, que ha arribat a superar les 260 parelles. Aquesta espècie és itinerant per als llocs de cria, i canvia d’illa d’assentament, sobre tot si pateix molèsties. Alguns anys s’estableix als illots Negres, propers. Hi nidifica el corbmarí, Phalacocorax aristotelis, que ha tingut en els darrers anys una notable expansió poblacional, i la Noneta, Hydrobates pelagicus.  Hi ha indicis  de la nidificació de l’ànnera blanca, Tadorna tadorna i s’hi mantenen petites poblacions de busquerets (tant el baleàric, Sylvia balearica, com el de cap negre, S.melanocephala. També hi cria el passarell, Acanthis cannabina. La població de sargantana pitiusa va ser descrita com a P.p.ahorcadosi per Eisentraut el 1930, però avui es considera sinònim de la subespècie típica, P.p.pityusensis. La seva densitat canvia molt segons els anys.

1. García, L. V. [et al.], 2002.
2. Médail, F.; Diadema, K., 2009.
3. Médail, F., 2017.
4. Rodríguez-Pérez, J.; Traveset, A., 2012.
5. Valiente-Banuet, A. [et al.], 2015).
6. Vidal, E. [et al.], 2000.

S’Espalmador és l’unica petita illa de les Balears en què hi ha una zona humida permanent, coneguda com a s’Estanyol o sa Bassa

S’Espalmador presenta una gran varietat d’ambients litorals, amb mostres de pràcticament tots els ecosistemes presents a les illes Pitiüses. Aquesta varietat determina una elevada diversitat florística que, combinada amb el caràcter insular, produeix un grau elevat de singularitat, amb una presència rellevant de tàxons endèmics o microareals. D’aquesta manera, s’Espalmador es presenta com un dels espais de més interès botànic, amb 256 espècies de flora superior inventariades a l’illa.

Com ja hem indicat, els dos sistemes dunars de l’illa, formen part dels més ben conservats i amb millor estructuració del conjunt de les Illes Balears. El sistema dunar de la Platja de s’Alga presenta tota la sèrie de cordons vegetals característics d’aquests ambients: una primera línia d’espècies primocolonitzadores, ja poc present a altres sistemes dunars de les Balears, com són l’escard de platja (Eryngium maritimun) o el lliri de platja (Pancratium maritimum); la segona línia, molt ben conservada i estructurada, amb una presència important de l’espècie més representativa, el barró o càrritx de platja (Ammophila arenaria), molt important per a la fixació de la cresta dunar. Finalment, el sistema de dunes grises més interiors, ja fixades per la vegetació arbustiva o arbòria, presenta un dels savinars litorals (Juniperus phoenicea subsp. turbinata) més representatius del conjunt de les illes Pitiüses. Els successius cordons dunars tanquen una sèrie de petites depressions on s’acumula aigua de pluja. De fet, fins als anys 60, en diverses dunes de Formentera es practicava l’agricultura d’autoconsum aprofitant la humitat d’aquestes petites depressions interdunars.

En aquests arenals es troben alguns tàxons rars en l’àmbit de les Illes Balears, com Linaria pedunculata o Lotus halophilus, a més de tot un conjunt de vegetals endèmics o microareals presents també a altres punts del litoral de l’illa, com són el molinet (Silene cambessedesii), Chaenorrhinum formenterae, la ravenissa pitiüsa (Diplotaxis ibicensis) i les saladines endèmiques Limonium ebusitanum i Limonium scorpioides.

En l’àmbit faunístic destaca la presència d’avifauna marina, com la petita colònia nidificant d’un dels tàxons en major perill d’extinció, el virot petit (Puffinus mauretanicus), a més d’algunes parelles nidificants de virot gran (Calonectris diomedea) als penya-segats de ponent. També son relativament freqüents i interessants diverses aus marines hivernants, com el corb marí gros (Phalacrocorax carbo), el cadafet (Fratercula arctica) o el pingdai (Alca torda).

Altres aus d’interès són les colònies rupícoles de falcia comuna (Apus apus) i falcia pàl·lida (Apus pallidus), una parella de falcó pelegrí (Falco peregrinus), i l’avifauna pròpia de la màquia, amb l’endèmic busqueret coallarga, Sylvia balearica. En els darrers anys, s’ha assenyalat la presència ocasional del falcó marí (Falco eleonorae), una parella del qual ha estat citada repetidament.

La fauna terrestre no voladora inclou diversos endemismes d’interès: el grup de petits escarabats tenebriònids, entre els quals destaquen Asida ludovici, Phylan mediterraneus, Alphasida ibicensis, Tentyria ophiusae, Asida mater inmarginata, entre d’altres. També hi trobam caragols endèmics del gènere Xerocrassa: X. caroli formenterensis i X. ebusitana ebusitana.

A s’Espalmador és molt abundant la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pytiusensis), espècie endèmica que forma diferents races o subespècies específiques de determinats territoris insulars. Actualment, es considera que la subespècie de s’Espalmador és la mateixa que es troba a s’Espardell i a la mateixa illa de Formentera.

Gran part de s’Espalmador està envoltat per alguers de Posidonia oceanica en molt bon estat de conservació. És remarcable l’escull barrera que hi ha al vessant sud de la Cala de sa Torreta, que mereix una protecció integral. De fet, a la badia de sa Torreta hi ha també fons d’arenes fines amb algueró (Cymodocea nodosa) i al vessant nord de la platja, magnífiques comunitats de Cystoseira spp. de modus calmat. A la Cala de s’Alga és remarcable l’acumulació supralitoral i mediolitoral de restes de Posidonia oceanica, amb uns gruixos i extensió únics entre els illots de les Balears; aquestes estructures haurien de merèixer també protecció integral. El substrat rocós del litoral de l’illa està ocupat per comunitats d’herba saupera (Cystoseira stricta) i a la part nord hi ha un dels pocs hàbitats de les Pitiüses on Cystoseira crinita és dominant. A més fondària, hi ha comunitats d’algues fotòfiles recobrint les roques no ocupades per l’alguer, on destaca Cystoseira balearica. Malauradament aquesta comunitat està envaïda per les algues invasores Lophocladia lallemandii i Caulerpa cylindracea. 

Atesa la proximitat immediata a Formentera, s’Espalmador ha sofert una major intensitat d’usos i, per tant, de transformació antròpica del conjunt del sistema insular des Freus.

Des de l’assentament humà de Formentera, s’Espalmador ha contribuït a proporcionar una font de recursos dins de l’arcaica economia de supervivència que quasi des de sempre ha caracteritzat aquestes terres illenques.

S’hi han desenvolupat activitats cinegètiques, de captura directa i de recol·lecció. És el cas de la caça massiva de tords (Turdus philomelos), especialment en època de pas migratori primaveral, quan es capturaven amb xarxes en abeurades (punts d’aigua dolça), com a Formentera. S’hi practicava també la recol·lecció de polls de virot petit (Puffinus mauretanicus) als diferents assentaments de cria, la pràctica coneguda com virotar, que va determinar la minimització dràstica del les poblacions nidificants d’aquesta espècie, actualment en perill crític d’extinció. El virot també està afectat per la presència de rates (Rattus rattus). Ha estat important la recol·lecció de fauna invertebrada marina a les costes rocoses de l’illa.

Les pràctiques agrícoles varen desaparèixer en els anys 60 i havien determinat la transformació de bona part de la vegetació autòctona. Encara són visibles superfícies àmplies d’antics camps de conreu, ara ocupades per vegetació arvense i figueres supervivents. L’agricultura es combinava tradicionalment amb la ramaderia caprina, gestionada en extensiu amb tanques de paret seca, per mantenir els conreus estalvis de les dents dels ungulats.

Un altre aprofitament històric que ha marcat en part l’actual fisonomia biòtica de s’Espalmador és l’aprofitament forestal del savinar per a usos constructius, especialment per a la construcció d’habitatges però també per a la utilització de diferents parts de les embarcacions tradicionals anomenades llaüts. La fusta de savina, imputrescible, és el suport de les cobertes planes de la casa tradicional de les Pitiüses. Entre les bigues es disposa un empostissat de tegells, també de savina, sobre el qual s’estén una capa gruixada de posidònia seca, segellada amb cendra i argila, compactada. La durabilitat i les propietats aïllants d’aquestes cobertes són notables.

Ja hem esmentat la presència de rates, introduïdes per l’home. La població és considerable i produeix una pressió important, especialment a les colònies nidificants d’aus marines. Es considera que la presència dels rosegadors determinen una limitació de la població nidificant del virot petit, així com la manca d’assentament del paio o noneta (Hydrobates pelagicus).

Per acabar, i especialment durant l’última dècada, el nivell de pressió per la creixent saturació estival del turisme nàutic ha produït una sèrie d’impactes amb un nivell que creix any rere any. Les visites, els desembarcaments a l’illot, els banys de fang a la zona humida (formalment prohibits) determinen l’afectació dels sistemes naturals més fràgils, com són els dunars i el salobrar. Així mateix, el gran augment tant del nombre d’embarcacions d’esbarjo com de la seva mida i eslora determina problemes directes sobre Posidonia oceanica per l’efecte de les àncores, que, a més de canvis de les condicions de transparència original de les aigües, produeixen un augment de la terbolesa per l’eutròfia que suposa l’abocament de les aigües negres i els llims generats pels que practiquen els banys de fang i es netegen a la mar.

Les espècies invasores abans comentades són un altre problema en els ecosistemes marins que envolten l’illa. El trànsit d’embarcacions i l’estada dins la Cala de sa Torreta també podria impactar negativament en la conservació de l’alguer de Cymodocea nodosa i en la conservació del fràgil alguer a cota zero de la cala, així com a l’escull barrera.

S’Espalmador va rebre la primera figura de protecció l’any noranta, mitjançant la Llei d’espais naturals (LEN) dins el conjunt protegit de ses Salines d’Eivissa i Formentera i es Freus. Va rebre la màxima categoria de protecció: Àrea Natural d’Especial Interès d’Alt Nivell de Protecció (AANPP), que el convertia en no edificable.

Posteriorment, s’Espalmador va estar inclòs en les figures de la Reserva Natural i el Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, avui vigent. Aquesta figura, a través del Pla Rector d’Ús i Gestió que marca els mecanismes de gestió i protecció, el va zonificar amb una doble categoria: els seus sistemes dunars i platges, a més de la llacuna litoral, com a Reserva Natural de Protecció Estricta, la qual cosa determina la prohibició de qualsevol activitat que no estigui relacionada amb la conservació. La resta de l’illot és una Àrea de Conservació Predominant. A partir de la creació del Parc Natural es va articular un equip de gestió de l’espai, compost per un director, tècnics, un equip d’informació i educació ambiental i de vigilància, però amb el nivell de pressió estival l’equip arriba a ser insuficient per a garantir la bona gestió de l’illa.

Per altra banda, la llacuna de l’illot està inclosa en els límits de la zona humida inclosa a la Llista del Conveni de Ramsar. L’illa també es troba inclosa dins la Xarxa Natura 2000, dins de la unitat de ses Salines d’Eivissa i Formentera, i està catalogada com a LIC i ZEPA.  

El seu àmbit marí està emparat per una doble protecció, com a Parc Natural i com a Reserva Marina, la qual té una unitat de vigilància pròpia per tal de controlar les disposicions de gestió pesquera de l’espai. Cal destacar que la coordinació, de fet, entre el Parc Natural i la Reserva, així com amb l’equip estival d’informació i control dels fondeigs recreatius, és eficaç i satisfactòria.

1. Cirer, F. (coord.), 1995-2016.
2. Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), 2008-2016.
3. Guerau de Arellano, C.; Torres, N., 1981.
4. Pons, G.; Palmer, M., 1996. 
   

Vista de s’Espartar des del sud. En primer terme, es Frare i s’Espardell de s’Espartar. Tot el vessant oriental de l’illa està cobert d’una densa població d’espart (Macrochloa tenacisima), una espècie rara a les Balears

L’espart es l’espècie a la qual deu el nom l’illa (en realitat, són dues espècies: Stipa tenacissima i Lygeum spartum), forma l’espartar més extens de les Balears i ha estat emprada des de temps històrics per a diferents usos artesanals. Una altra espècie valuosa, que té a l’illa una de les majors poblacions en la seva àrea de distribució, és l’alfals arbori (Medicago citrina), localitzat als penya-segats del nord. A part d’aquestes dues espècies que caracteritzen l’illot, s’hi han catalogat 130 tàxons, dels quals 15 són endèmics o d’interès biogeogràfic, entre els quals podem destacar Carthamus dianius, Silene hifacensis, Diplotaxis ibicensis, Bellium bellidioides, Micromeria filiformis, Micromeria microphylla, Aetheorhiza bulbosa subsp. willkommii, Beta maritima var. marcosii, entre d’altres.

Entre la fauna vertebrada hem de destacar la presència de la subespècie pròpia de la sargantana endèmica de les Pitiüses, Podarcis pityusensis subsp. kameriana, amb distribució a s’Espartar i illots adjacents, de mida grossa i colors verds, maragdes i turqueses que no en deixen indiferent l’observador.

Pel que fa a les aus, s’hi troben com a reproductores les sis aus marines, en què destaquen, en primer lloc, una petita població reproductora de l’endemisme més rellevant de les Balears, el virot petit (Puffinus mauretanicus), així com la colònia més important de cria de les Balears del paio o noneta (Hydrobates pelagicus subsp. melitensis) amb una població estimada de 750-1.250 parelles. Acull el principal bastió de cria de corb marí (Phalacrocorax aristotelis subsp. desmarestii) dels illots de Ponent amb una població estimada de 30 parelles reproductores. També s’hi troba com a reproductor el virot gros (Calonectris diomedea) i ha estat emprat com a àrea de cria per la gavina roja (Larus audouinii) en diferents anys. L’actual població reproductora de gavina (Larus michahellis) a l’illot de s’Espartar i adjacents és de 160 parelles. També acull una parella reproductora de falcó (Falco peregrinus). Dels passeriformes sedentaris hi destaca l’endèmic busqueret coallarga (Sylvia balearica). També hi són presents la falzia pàl·lida (Apus pallidus), la mèrlera blava (Monticola solitarius), el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el teulat lliri (Petronia petronia), el verderol (Carduelis chloris) o el passerell (Carduelis cannabina).

Entre els invertebrats endèmics s’ha de destacar el mol·lusc Xerocrassa caroli espartarien sis, una forma globosa d’Iberellus, i els coleòpters tenebriònids Pachychila sublunata, Asida mater cunicularia i Stenosis intricata.

Les principals comunitats submarines que envolten s’Espartar les conformen algues fotòfiles amb posidònia, especialment les dominades per Cystoseira balearica, algues hemisciòfiles amb abundant Dictyopteris polypodioides, el coral·ligen a partir dels 35 metres de fondària. El vessant del costat d’Eivissa és dominat per fons de Posidonia oceanica, en tant que els fons de ponent són més rocosos. Són especialment destacables els fons a l’entorn des Frare, amb un coral·ligen magnífic.

Des de la seva declaració com a reserva natural que hi prohibeix el desembarcament, excepció feta per tasques científiques o d’educació ambiental, les amenaces se centren en l’àmbit marí, on l’augment del busseig recreatiu i la pesca hi podrien causar danys.

L’ancoratge de les embarcacions sobre els alguers de Posidonia oceanica és també una amenaça a tenir present. En aquest sentit, la proliferació d’activitats lúdiques a la mar pot posar en risc les poblacions d’aus marines reproductores, si es fan males praxis, com ara navegar o fondejar massa a prop de l’illot, emetre renou, llums a la nit, etc.

Quant al medi marí, són preocupants les densitats de determinades algues invasores com Lophocladia lallemandii i Womersleyella setacea.

La protecció inicial de tots els illots es remunta a l’any 1991, quan són declarats Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) a l’empara de la Llei d’espais naturals. Posteriorment, des del febrer de 2002, passen a formar part de les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent, i també s’inclouen al LIC-ZEPA ES-5310023. Són considerats àrees importants per a la conservació de les aus (AICA) —Important Bird Area (IBA) en anglès— per SEO-Bird Life International. Hi manca una major protecció legal de l’espai marí, que s’hauria de poder materialitzar mitjançant la creació d’una reserva marina.

La gestió i conservació d’aquest illot és competència de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, que té un equip assignat que s’encarrega de la vigilància, educació ambiental, seguiment i gestió de la zona.

1. Ballesteros, E. [et al.], 2010.
2. Cirer, F. (coord.), 1995-2016.
3. Cirer, A. M.; Serapio, J., 2015.
4. Marí, M. (coord.), 2014.
5. Mas, R. [et al.], 2016.
6. Mata, R. I.; Roig, X., 2016.
7. Pons, G. X., 2014.
8. Rita, J. [et al.], 2003.
9. Rita, J. [et al.], 2010.

L’escull Vermell de ses Bledes, vist des de sa Bleda Plana. Supera els 20m de cota i els 1.000 m2 de superficie. Els inventaris de fauna i flora son parcials.

En aquests esculls rocosos i amb forta exposició a l’onatge, hi trobam una vegetació dominada per vegetals halòfits i halonitròfils. Al conjunt de ses Bledes s’hi han identificat 32 espècies, 31 de les quals són presents a na Bosc, la més gran i alta del conjunt: tretze a l’illa de na Plana, de grandària similar però més baixa, onze a na Gorra, set a l’Escull des Cap Vermell, i així successivament fins a l’Escull de Tramuntana, el més allunyat del conjunt, que té sols un vegetal superior. Malgrat la proximitat i similitud florística, cada una d’aquestes illes manté una combinació particular d’espècies i d’abundància relativa per a cadascuna que els dona un caràcter diferencial. Entre aquestes, hi trobam quatre tàxons endèmics o de distribució reduïda (Beta maritima var. marcosii, Diplotaxis ibicensis, Limonium ebusitanum i Medicago citrina) i algunes d’aquestes presenten un elevat interès biogeogràfic per a la flora de les Balears (com Salsola oppositifolia o Cynomorium coccineum).

Quant a la fauna vertebrada, s’ha de destacar la presència de dues subespècies pròpies de sargantana de les Pitiüses, Podarcis pityusensis subsp. maluquerorum, als illots de na Plana i s’Escull Vermell, i Podarcis pityusensis subsp. gorrae als illots de na Bosc i na Gorra i es Vaixell (aquesta població, de descobriment recent). Es caracteritzen per tenir gran mida corporal i melanisme, més accentuat a la subsp. gorrae.

És un bastió per a les aus marines: acull cinc espècies reproductores, entre les quals s’ha de destacar l’endèmic virot petit (Puffinus mauretanicus). També hi té el virot gros (Calonectris diomedea), la noneta o paio (Hydrobates pelagicus subsp. melitensis), amb una població estimada de 50 parelles, el corb marí (Phalacrocorax aristotelis subsp. desmarestii) i la gavina de peus grocs (Larus michahellis), amb una població estimada de 105 parelles pel conjunt del subarxipèlag. Acull també una parella reproductora de falcó reial (Falco peregrinus) i és un punt favorable d’aturada pels ocells migrants.

Entre els invertebrats endèmics, s’han de citar el mol·lusc Xerocrassa ebusitana conuegens a l’Escull des Cap Vermell i X. e. scopulicola a na Plana, na Gorra i na Bosc. També hi ha els coleòpters Pachychila sublunata, Alphasida medae, Asida mater, i l’escarabat pudent, Blaps bedeli torressalai, poc comú a les Balears. Hi ha altres tenebriònids notables, com Tentyria ophiusae, Pimelia elevata, Stenosis intricata i Phylan mediterraneus.

Els fons somers de na Plana, entre 3 i 12 metres, tenen les que potser són les millors comunitats de Cystoseira balearica de les Illes Balears, especialment sanes i desenvolupades durant la primavera. A la zona de na Gorra i a s’Escull de Tramuntana hi abunda el corall incrustant Oculina patagonica i són molt nombrosos els cucs de foc, Hermodyce carunculata, com enlloc més a les Balears. Les parets cobertes de Dictyopteris polypodioides són abundants entre 15 i 35 metres i més avall hi ha comunitats de coral·ligen. Hi ha parets espectaculars de gorgònia roja (Paramuricea clavata), que, al nord de s’Escull Vermell, constitueix probablement la més extensa batimètricament i molt ben conservada població de les Illes Balears, juntament amb les que hi ha als promontoris rocosos submarins (per exemple, na Xemena) situats entre es Vedrà i ses Bledes.

Des de la declaració d’aquesta com a reserva natural que hi prohibeix el desembarcament, excepte per les tasques pròpies de manteniment del far i per tasques científiques o d’educació ambiental, les amenaces se centren el l’àmbit marí, on l’augment del busseig recreatiu podria causar efectes erosius sobre les gorgònies. També s’ha observat com les restes d’estris pesquers, en concret fils i xarxes, podrien danyar igualment les gorgònies.

S’hi han detectat algues invasores, com Lophocladia lallemandii i Womersleyella setacea.

La protecció inicial dels illots de ponent es remunta a l’any 1991, quan són declarades ANEI, Àrea Natural d’Especial Interès, a l’empara de la Llei d’espais naturals, juntament amb altres illots del ponent i sud d’Eivissa. Posteriorment, des del febrer de 2002, passen a formar part de les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent, i també s’inclouen al LIC-ZEPA ES-5310023. Són considerades àrees importants per a la conservació de les aus (AICA) —Important Bird Area (IBA) en anglès— per SEO-Bird Life International. Hi manca, però, una major protecció legal de l’espai marí, que podria materialitzar-se mitjançant la creació d’una reserva marina.

S’ha de dir que l’Escull de Tramuntana no gaudeix de protecció com a reserva natural, fet que s’hauria de corregir per garantir una protecció eficient.

La gestió i conservació d’aquests illots és competència de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, que té un equip assignat que s’encarrega de la vigilància, educació ambiental, seguiment i gestió de la zona.     

1. Ballesteros, E. [et al.], 2010.
2. Cirer, F. (coord.), 1995-2016.
3. Cirer, A. M.; Serapio, J., 2015.
4. Diario de ibiza. “La isla de las ballenas” [en línia], 2017. [http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2017/01/27/isla-ballenas/892823.html]
5. Linares, C. [et al.], 2016.
6. Marí, M. (coord.), 2014.
7. Mas, R. [et al.], 2016.
8. Mata, R.; Roig, X., 2016.
9. Rita, J. [et al.], 2003.
10. Rita, J. [et al.], 2010.

El recobriment vegetal és pobre i poc divers (16 subsp.), ja que l’orografia gairebé no permet l’existència de sòl ni la retenció d’aigua. Així i tot, hi trobam una de les espècies vegetals més emblemàtiques de les Pitiüses: la lletrera, Euphorbia margalidiana, endemisme exclusiu d’aquest illot, descobert el 1978 pel botànic alemany H. Kuhbier. Les seves tiges gruixades pengen de les parets verticals de roca, arrelant dins escletxes i cocons on es pot retenir una mica d’humitat. També s’hi troben exemplars d’espècies nitròfiles, com la malva, Lavatera arborea, l’esparreguera, Asparagus horridus, o l’all bord, Allium ampelloprasum, Chenopodium murale, Parietaria judaica i Sonchus tenerrimus. Fins on arriba l’esprai marí hi trobam la solsera, Sarcocornia fruticosa, i, més a prop del mar, petits matolls de Limonium ebusitanum i Chrithmum maritimum. També es troben escassos exemplars d’Arthrocnemum macrostachyum, Senecio leucanthemifolius subsp. crassifolius i un o dos peus d’Olea europaea subsp. sylvestris, probablement germinats dels molt abundants pinyols d’olives defecats per les gavines.

Les gavines, Larus michahellis, aixafen i deterioren la vegetació per fer els nius i nitrifiquen el sòl. Aquestes aus escampen pertot arreu deixalles portades de la veïna Eivissa. També hi nidifica alguna parella de virot petit, Puffinus mauretanicus; de noneta, Hydrobates pelagicus, i de falcó marí, Falco eleonorae.

El valor biogeogràfic de l’illa Margalida es basa no sols en la presència d’Euphorbia margalidiana, sinó també en la del gasteròpode endèmic d’aquest illot: Xerocrassa ebusitana margaritae. També s’ha citat el molt rar opilió endèmic Scotolemon krausi. I, entre els vertebrats, pel fet que aquí s’hi ha diferenciat una població autòctona de sargantana quasi melànica: Podarcis pityusensis hedwigkamerae. Aquesta població, dins del cercle de races que descriuen les poblacions de P. pityusensis, presenta unes característiques morfològiques i de coloració intermèdies entre la població de l’Illa Murada i les poblacions de les illes de ses Bledes, totes melàniques. A l’illa Margalida, però, el melanisme no és absolut, com a les sargantanes de l’illa Plana de ses Bledes, sinó que s’hi poden diferenciar les taques reticulars dorsals i les línies dorsolaterals més clares que la resta del dors. Poques vegades s’observen ventres de color blau, color majoritari als ventres de les sargantanes de l’Illa Murada.

Els fons marins de ses Margalides s’assemblen als de les properes illes de ses Bledes, però les impressionants arcades i coves submarines els donen un plus d’espectacularitat. Ses Margalides són de ben segur un dels punts més interessants i de diversitat més elevada de la costa balear. Els alguers són inexistents i, en canvi, les parets verticals envolten els dos illots fins a fondàries d’uns 30 metres, on el pendent se suavitza fins als 45 metres. En aquesta fondària sovint hi ha un replà de sorra detrítica, que uns metres més enllà continua amb una caiguda que arriba a 55-60 metres de fondària. Només la part situada entre els dos illots és relativament plana i ocupada per comunitats d’algues fotòfiles. La resta dels fons tenen comunitats d’algues esciòfiles ja a ben poca fondària. El coral·ligen comença cap als 30 metres de fondària; fins als 45 metres està dominat per Halimeda tuna, amb Flabellia petiolata i Peyssonnelia subsp., amb una cobertura elevada de l’alga invasora Womersleyella setacea. Aquesta espècie desapareix a més fondària, on tenim coral·lígens espectaculars per sota dels 45 metres, de vegades intercalats amb petites extensions d’avellanó amb Lithothamnion corallioides, L. valens i Spongites fruticulosa.

En aquests fons hi ha també Phyllariopsis brevipes abundants, que s’estenen també sobre el coral·ligen, formant un magnífic paisatge submarí. Les parets més verticals estan poblades sobretot pels talussos d’algues coral·linals, notablement del gènere Mesophyllum. Les nombroses arcades i túnels submarins de la zona possibiliten l’existència d’espècies pròpies d’aquests ambients.

La seva morfologia esquerpa i la dificultat d’accés comporta una defensa passiva, i són molt pocs els desembarcaments anuals. Tal vegada, la proliferació de gavina comuna podria arribar a ser un problema per a la lletrera, però no se n’han comprovat impacte de moment.

L’illa és Àrea Natural d’Especial Interès i forma part de la xarxa d’espais Natura 2000. No té vigilància suficient ni gestió activa. Els seus valors aconsellen una catalogació com a reserva o lloc d’interès científic, un increment del seguiment de fauna i flora i una vigilància periòdica. El medi marí per si sol mereix també alguna figura de protecció com a microreserva marina, on es prohibís qualsevol tipus de pesca almenys a una distància radial d’uns 250 metres de les parets dels illots.

Els grans penyals meridionals de Tagomago son el refugi d’una gran colonia de falcó marí, també s’hi reprodueixen altres aus marines. Tota l’illa té altres valors faunístics (invertebrats, sargantana de les Pitiüses, savinar ben constituït, espècies vegetals rares). (Vicenç Matas)

A grans trets, la flora és similar a la d’Eivissa, però hi ha un bon nombre de vegetals d’elevat valor biogeogràfic, sigui per la seva distribució peculiar, com la margalideta de distribució tirrena, Bellium bellidioides, o per la seva raresa d’Anacamptis pyramidalis, narcís de tardor, Narcissus serotinus, o el marcet, Dipcadi serotinum; així com els endemismes pitiüsos ravenissa groga Diplotaxis ibicensis i el molinet Silene cambessedesii. També hi trobam el geòfit endèmic balear Romulea assumptionis i la rara falguera termòfila, Cosentinia vellea.

En total, s’hi han identificat fins a 204 tàxons. La zona que fa perímetre amb la línia de costa està ocupada per les espècies de l’associació Limonietum ebusitani, les saladines, Limonium ebusitanum, i el fonoll marí, Crithmum maritimum. Als talussos litorals propers al far hi ha matoll esclerofil·le de l’associació Ephedro-Withanietum frutescentis amb la bufera o orval, Withania frutescens, i el llentiscle, Pistacia lentiscus. Hi ha una aportació constant de nitrogen a causa de l’abundància d’aus marines als penya-segats, i l’estrat herbaci es desenvolupa amb espècies ruderals, com les malves (Lavatera sp.), blets (Chenopodium sp.) i llevamans (Calendula sp.).

En les zones més interiors hi ha una màquia molt ben desenvolupada amb moltes savines, Juniperus phoenicea turbinata, amb abundància de ceba marina, Urginea maritima, romaní, Rosmarinus officinalis, i raspall o escanyacabres, Cneorum tricoccon. A les zones arenoses apareixen estepes, Cistus clusii, i xipell, Erica multiflora, a més del sempre present pi blanc, Pinus halepensis. També s’hi troben tàxons amb distribució pitiüsa, però absents a les Gimnèsies: Stachys brachyclada, Cynomorium coccineum.

En els forats de les cingleres hi nidifica el virot petit, Puffinus mauretanicus, que constitueix una colònia d’interès rellevant, molt afectada avui per les rates que en depreden una part important dels ous i els polls. En el passat, la colònia va ser explotada pels pescadors de la contrada, i alguna de les coves va ser paredada, per disposar llaços en les entrades que s’hi mantenien. La colònia de corbs marins, Phalacrocorax aristotelis, està en expansió, de la mateixa manera que l’important nucli nidificant de falcó marí, Falco eleonorae. També hi nidifiquen el xoriguer, Falco tinnunculus, i el falcó, Falco peregrinus, i una colònia excessiva de gavina vulgar, Larus michahellis, afavorida per la proximitat de l’abocador de residus d’Eivissa. Esporàdicament, ho fa la gavina roja, Larus audouinii.

La fauna terrestre de Tagomago està caracteritzada per distints endemismes, la sargantana Podarcis pityusensis tagomagensis, el tenebriònid Asida mater gasulli i el gasteròpode Xerocrassa ebusitana ortizi, amb formes aquillades i més arrodonides. Tegenaria scopifera fou descrita de l’illa (localitat tipus Tagomago), i també s’hi troben Hahnia hauseri i Nemesia ibiza. També ha estat citat el gasteròpode endèmic Xerocrassa caroli d’una duna fòssil.

Els fons marins de Tagomago són els característics de la zona de Llevant d’Eivissa, amb alguers —especialment extensos als vessants de Ponent i a les dues petites badies del nord-est—, fons de blocs —especialment a tot el llevant de l’illa, on l’alguer comunica amb el de la costa eivissenca—, i fons mixts alternats de blocs i alguer a la resta del perímetre. L’alguer arriba a desenvolupar-se fins als 35 m de fondària, amb feixos esparsos fins als 36 m. I més enllà apareixen fons detrítics d’avellanó, amb Spongites fruticulosa com a espècie dominant o bé, com a sota el far, fons coral·lígens fins als 43-45 metres. D’especial interès és la presència de Cystoseira abies marina en els fons detrítics, entre els 30 i 40 m de fondària. La gran alga tilopteridal, Phyllariopsis brevipes, apareix sobre el coral·ligen i el detrític adjacent. Lophocladia lallemandii és la principal espècie invasora i és abundant entre 2 i 30 m de fondària. El coral·ligen està també força envaït per Womersleyella setacea.

La principal pressió és la turística: l’ús vacacional de l’edifici de l’illa, una mansió d’alt nivell construïda sobre una antiga casa pagesa (Can Domingo), amb accés d’helicòpter i piscina, comporta una transformació de la natura de l’illa molt intensa, tot i que localitzada en aquesta zona. El moll d’accés i una edificació immediata han tengut un ús per a festes estivals que ha fet incrementar la contaminació lumínica i sonora de Tagomago, que posa en risc les condicions favorables per a les colònies d’aus marines (virot) i rapinyaires (falcó marí). Actualment (estiu de 2016) es treballa en la limitació d’aquestes activitats per tal de reduir-ne els impactes.

Un segon problema, tal vegada fins i tot de major impacte, és l’abundància de rata negra, amb efectes nefasts sobre la productivitat de la colònia de l’endèmic virot petit. La presència de rates va motivar en el passat l’alliberament de gats a l’illa per part dels pescadors que volien salvar els virots per recol·lectar-ne. Els efectes d’aquesta pràctica eren encara més nefasts per a les aus marines, que tenien així dos predadors.

Finalment, cal esmentar l’increment dels efectius de la colònia de gavina de peus grocs, Larus michahellis, afavorida per la proximitat de l’abocador de residus sòlids urbans, on troba aliment il·limitat.

L’illa és Àrea Natural d’Especial Interès, protecció urbanística que no va ser suficient per evitar la conversió de Can Domingo en residència de luxe. Forma part, en qualitat de LIC i ZEPA de la Xarxa Natura 2000, però està pendent del corresponent Pla de Gestió. En els darrers anys, hi ha hagut un gran consens polític en favor de la declaració de l’illa com a Espai Natural Protegit, i negociacions amb la propietat en aquest sentit.

1. Moreno-Castillo, I. (coord.), 1999.

Torre di S. Luigi, L. Podda

Dal punto di vista floristico, sull’Isola Piana sono presenti alcuni endemismi sardi che, oltre ad essere documentati per la vicina Asinara, sono abbastanza diffusi in altre isole parasarde. In particolare questi sono: Limonium acutifolium subsp. acutifolium, Erodium corsicum, Stachys glutinosa, Genista corsica, Pancratium illyricum, Bellium bellidioides e Helichrysum microphyllum subsp. tyrrhenicum. Il taxon vascolare endemico di maggior interesse è senza dubbio il fiordaliso spinoso (Centaurea horrida), specie esclusiva della Sardegna settentrionale, presente in poche località prossime o all’interno dei cluster “Arcipelago dell’Asinara” e “Isole Tavolarine”.

Tra gli uccelli, si segnala l’importante presenza del gabbiano corallino (Larus melanocephalus), che costituisce l’unica popolazione nidificante in tutta la Sardegna (Bocchieri, 1999); tra i rettili invece quella di Testudo hermanni, Tarentola mauritanica, Euleptes europaea, Podarcis tiliguerta, Chalcides ocellatus e Hierophis viridflavus, mentre fra gli anfibi quella del rospo smeraldino (Bufo balearicus) (Corti et al., 2006).

L’Isola di Serpentara è un’isola completamente disabitata e grazie all’insufficienza di pascolo non è stata sfruttata dall’uomo quanto la vicina Isola dei Cavoli (Bocchieri, 1989). L’unica testimonianza di interesse storico è data dalla presenza della Torre di S. Luigi, una delle torri costiere più grandi del sistema difensivo che gli spagnoli costruirono tra il XVI e il XVII secolo (Brigaglia, 2001).

Gabbiano reale, G. Bacchetta

Le principali pressioni sulla flora e la vegetazione rilevate per l’Isola sono dovute alla presenza di colonie di gabbiani reali che contribuiscono alla modifica degli habitat a causa dell’eccessiva nitrificazione dei substrati (Biondi et al., 1993). Nell’isola non ci sono piante invasive, ma negli habitat marini si sta diffondendo l’alga invasiva Caulerpa cylindracea (Acunto et al., 2017). La pressione turistica che un tempo poteva influire sull’ambiente è diminuita notevolmente grazie all’istituzione dell’area marina, infatti l’isola si trova in zona di riserva integrale e il passaggio delle imbarcazioni è regolamentato dall’Area Marina Protetta Capo Carbonara (AMPCC).

Monitoraggio degli habitat, G. Iiriti

L’Isola di Serpentara si trova all’interno dell’AMPCC ed è inserita nel SIC “Isola dei Cavoli, Serpentara, Punta Molentis e Campulongu” (ITB040020) e nella ZPS “Isola di Serpentara” (ITB043026).

Gli habitat (sensu Dir. 92/43/CEE) presenti nel suo territorio sono sei, di cui due marini e quattro costieri. L’habitat 1120* – Praterie di Posidonie (Posidonion oceanicae) è il più importante per quanto concerne l’ambiente marino e si riscontra sia su fondi sabbiosi che rocciosi, mentre l’habitat 1170 – Scogliere, è maggiormente rappresentativo sui substrati rocciosi. Tra gli habitat costieri il 1240 – Scogliere con vegetazione delle coste mediterranee con Limonium spp. endemici, occupa la fascia rocciosa prossima al mare. Gli altri habitat si distribuiscono nelle zone più interne dell’isola: 5330 – Arbusteti termo-mediterranei e pre-desertici; 5210 – Matorral arborescenti di Juniperus spp.; 6220* – Percorsi sub steppici di graminacee e piante annue dei Thero-Brachypodietea.

1. Acunto S., Bacchetta G., Bordigoni A., Cadoni N., Cinti M.F., Duràn Navarro M., Frau F., Lentini L., Liggi M.G., Masala V., Meloni F., Pinna R., Podda L. & Sanna A., 2017. The LIFE+ project “RES MARIS – Recovering Endangered habitatS in the Capo Carbonara MARIne area, Sardinia”: first results. Plant Sociology, 54: 85-95.

2. Atzeni S., Cardia S., Frau D., Meloni F. & Podda L., 2014. Guida agli ambienti e alle specie del SIC Isola dei Cavoli, Serpentara, Punta Molentis e Campulongu-ITB040020. Pubblicazione a cura dell’AMP Capo Carbonara realizzata nell’ambito del progetto “Azioni di divulgazione scientifica e didattica naturalistica degli esiti del monitoraggio compiuto nel sic a mare ITB040020 Isola dei Cavoli, Serpentara, Punta Molentis e Campulongu”.
3. Biondi E., Bocchieri E., Brugiapaglia E. & Mulas B., 1993. La vegetazione dell’isola di Serpentara (Sardegna sud-orientale). Bollettino della Società Sarda di Scienze Naturali, 29: 115-130.
4. Bocchieri E., 1988. Silene valsecchiae e Ferula arrigonii, due specie nuove della Sardegna. Bollettino della Società Sarda di Scienze Naturali, 26: 305-310.
5. Bocchieri E., 1989. The flora of Serpentara island (Southern Sardinia): phytogeographic relevance and conservational requirements. Colloques phytosociologiques, 19: 233-250.
6. Bocchieri E., 2001. Endemismi e rarità tra la flora delle piccole isole della provincia di Cagliari (Sardegna). Biogeographia, 22: 139-168.
7. Brigaglia M.I., 2001. Guida a Villasimius e dintorni. Carlo Delfino, Sassari.
8. Corti C., Lo Cascio P., Razzetti E., 2006. Erpetofauna delle isole italiane . In: Sindaco R., Doria G., Razzetti E., Bernini F. (eds), Atlante degli Anfibi e dei Rettili d’Italia / Atlas of Italian Amphibians and Reptiles. Societas Herpetologica Italica, Edizioni Polistampa, Firenze.

9. Poggesi M., Agnelli P., Borri M., Corti C., Finotello P.L., Lanza B. & Tosini G. 1996. Erpetologia delle isole circumsarde. Biogeographia, 18 [1995] : 583-618.

AMP TPCC

Sull’Isola sono presenti i resti di un castello che risale all’Alto medioevo, di cui rimane il perimetro della cinta muraria e i resti di un ampio bastione e che potrebbe avere avuto funzione di controllo sull’ampio tratto di mare antistante, vista la sua posizione dominante. Sempre ad epoca alto-medievale risalgono i ruderi della chiesa di San Ponziano, nel versante settentrionale dell’isola, di cui rimangono in piedi l’abside e parte delle fiancate. I resti di altre costruzioni attorno alla chiesa potrebbero rappresentare antiche cumbessias, piccole strutture che sorgevano vicine a luoghi di culto per ospitare i fedeli durante feste e pellegrinaggi.

La presenza del ratto nero (Rattus rattus) riduce in modo significativo il successo riproduttivo delle specie di uccelli nidificanti a terra, mentre il bestiame al pascolo brado ha impatti importanti sulla vegetazione.

L’Isola di Molara è parte integrante dell’Area Marina Protetta Tavolara Punta Coda Cavallo ed è proprietà privata.

1. Corti C., Lo Cascio P. & Razzetti E., 2006. Erpetofauna delle isole italiane. In: Sindaco R., Doria G., Razzetti E., Bernini F. (eds), Atlante degli Anfibi e dei Rettili d’Italia / Atlas of Italian Amphibians and Reptiles. Societas Herpetologica Italica, Edizioni Polistampa. Pp. 613-643, Firenze.

2. Mucedda M., Pidinchedda E. & Bertelli M.L., 2015. Note sui pipistrelli nelle piccole isole della Sardegna. In: Mucedda M., Roscioni F., Preatoni D.G. (Eds.) III Convegno Italiano sui Chirotteri. Gruppo Italiano Ricerca Chirotteri – Associazione Teriologica Italiana. Pp. 20-25, Trento.

3. Sito web Area Marina Protetta Tavolara Punta Coda Cavallo: www.amptavolara.com

Berta minore, AMP TPCC

Dal punto di vista floristico, sull’Isola Piana sono presenti alcuni endemismi sardi che, oltre ad essere documentati per la vicina Asinara, sono abbastanza diffusi in altre isole parasarde. In particolare questi sono: Limonium acutifolium subsp. acutifolium, Erodium corsicum, Stachys glutinosa, Genista corsica, Pancratium illyricum, Bellium bellidioides e Helichrysum microphyllum subsp. tyrrhenicum. Il taxon vascolare endemico di maggior interesse è senza dubbio il fiordaliso spinoso (Centaurea horrida), specie esclusiva della Sardegna settentrionale, presente in poche località prossime o all’interno dei cluster “Arcipelago dell’Asinara” e “Isole Tavolarine”.

Tra gli uccelli, si segnala l’importante presenza del gabbiano corallino (Larus melanocephalus), che costituisce l’unica popolazione nidificante in tutta la Sardegna (Bocchieri, 1999); tra i rettili invece quella di Testudo hermanni, Tarentola mauritanica, Euleptes europaea, Podarcis tiliguerta, Chalcides ocellatus e Hierophis viridflavus, mentre fra gli anfibi quella del rospo smeraldino (Bufo balearicus) (Corti et al., 2006).

Le prime tracce di presenza umana sull’isola sono rappresentate da pitture rupestri con schematiche figure antropomorfe, rinvenute nella Grotta del Papa, datate circa 4.700 anni fa. Recenti scavi archeologici sul cordone dunale dello Spalmatore di Terra hanno restituito testimonianze di insediamenti risalenti all’età del Bronzo. Nel periodo della dominazione romana, l’isola ha probabilmente rappresentato un punto d’approdo per le navi da carico, troppo grandi per avvicinarsi alla costa. È dopo il 1600 d.C. che l’isola diventa proprietà della famiglia Bertoleoni, che fra storia e leggenda, ne diventano i Re. La pesca, la produzione della calce e la presenza del faro, favoriscono l’insediamento di una comunità stabile, che alla fine del Novecento si riduce però di numero, mentre le attività cambiano, spinte dallo sviluppo del turismo. Lungo il cordone dunale dello Spalmatore di Terra è possibile percorrere un sentiero attrezzato con pannelli esplicativi, che raccontano la storia e le caratteristiche naturalistiche dell’isola.

Durante l’estate è attivo un punto informativo dell’Area Marina Protetta, nell’area immediatamente retrostante (sito web Area Marina Protetta Tavolara Punta Coda Cavallo).

AMP TPCC

La presenza antropica, nei mesi estivi rappresenta un fattore di possibile pressione, che l’Area protetta gestisce con una limitazione giornaliera del numero delle presenze. Un’altra pressione è costituita dalla presenza di specie aliene, animali e vegetali, oggetto di progetti specifici attualmente in corso.

Monitoraggio Invertebrati Posidonia, AMP TPCC

L’Isola di Tavolara è parte integrante dell’Area Marina Protetta Tavolara Punta Coda Cavallo.

1. AA.VV., 2008. Tavolara. A cura di Navone A. & Trainito E. Delfino Ed.

2. Fois M., Fenu G. & Bacchetta G., 2016. Global analyses underrate part of the story: finding applicable results for the conservation planning of small Sardinian islets’ flora. Biodiversity and Conservation, 25, 1091-1106.
3. Orrù P. & Pasquini C., 1992. Rilevamento geomorfologico sottomarino della riserva marina di Tavolara e di Punta Coda Cavallo (Sardegna nord-orientale). Giornale di Geologia, 54, 49-63.

4. Sito web Area Marina Protetta Tavolara Punta Coda Cavallo: www.amptavolara.com