S’Espalmador és l’unica petita illa de les Balears en què hi ha una zona humida permanent, coneguda com a s’Estanyol o sa Bassa

S’Espalmador presenta una gran varietat d’ambients litorals, amb mostres de pràcticament tots els ecosistemes presents a les illes Pitiüses. Aquesta varietat determina una elevada diversitat florística que, combinada amb el caràcter insular, produeix un grau elevat de singularitat, amb una presència rellevant de tàxons endèmics o microareals. D’aquesta manera, s’Espalmador es presenta com un dels espais de més interès botànic, amb 256 espècies de flora superior inventariades a l’illa.

Com ja hem indicat, els dos sistemes dunars de l’illa, formen part dels més ben conservats i amb millor estructuració del conjunt de les Illes Balears. El sistema dunar de la Platja de s’Alga presenta tota la sèrie de cordons vegetals característics d’aquests ambients: una primera línia d’espècies primocolonitzadores, ja poc present a altres sistemes dunars de les Balears, com són l’escard de platja (Eryngium maritimun) o el lliri de platja (Pancratium maritimum); la segona línia, molt ben conservada i estructurada, amb una presència important de l’espècie més representativa, el barró o càrritx de platja (Ammophila arenaria), molt important per a la fixació de la cresta dunar. Finalment, el sistema de dunes grises més interiors, ja fixades per la vegetació arbustiva o arbòria, presenta un dels savinars litorals (Juniperus phoenicea subsp. turbinata) més representatius del conjunt de les illes Pitiüses. Els successius cordons dunars tanquen una sèrie de petites depressions on s’acumula aigua de pluja. De fet, fins als anys 60, en diverses dunes de Formentera es practicava l’agricultura d’autoconsum aprofitant la humitat d’aquestes petites depressions interdunars.

En aquests arenals es troben alguns tàxons rars en l’àmbit de les Illes Balears, com Linaria pedunculata o Lotus halophilus, a més de tot un conjunt de vegetals endèmics o microareals presents també a altres punts del litoral de l’illa, com són el molinet (Silene cambessedesii), Chaenorrhinum formenterae, la ravenissa pitiüsa (Diplotaxis ibicensis) i les saladines endèmiques Limonium ebusitanum i Limonium scorpioides.

En l’àmbit faunístic destaca la presència d’avifauna marina, com la petita colònia nidificant d’un dels tàxons en major perill d’extinció, el virot petit (Puffinus mauretanicus), a més d’algunes parelles nidificants de virot gran (Calonectris diomedea) als penya-segats de ponent. També son relativament freqüents i interessants diverses aus marines hivernants, com el corb marí gros (Phalacrocorax carbo), el cadafet (Fratercula arctica) o el pingdai (Alca torda).

Altres aus d’interès són les colònies rupícoles de falcia comuna (Apus apus) i falcia pàl·lida (Apus pallidus), una parella de falcó pelegrí (Falco peregrinus), i l’avifauna pròpia de la màquia, amb l’endèmic busqueret coallarga, Sylvia balearica. En els darrers anys, s’ha assenyalat la presència ocasional del falcó marí (Falco eleonorae), una parella del qual ha estat citada repetidament.

La fauna terrestre no voladora inclou diversos endemismes d’interès: el grup de petits escarabats tenebriònids, entre els quals destaquen Asida ludovici, Phylan mediterraneus, Alphasida ibicensis, Tentyria ophiusae, Asida mater inmarginata, entre d’altres. També hi trobam caragols endèmics del gènere Xerocrassa: X. caroli formenterensis i X. ebusitana ebusitana.

A s’Espalmador és molt abundant la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pytiusensis), espècie endèmica que forma diferents races o subespècies específiques de determinats territoris insulars. Actualment, es considera que la subespècie de s’Espalmador és la mateixa que es troba a s’Espardell i a la mateixa illa de Formentera.

Gran part de s’Espalmador està envoltat per alguers de Posidonia oceanica en molt bon estat de conservació. És remarcable l’escull barrera que hi ha al vessant sud de la Cala de sa Torreta, que mereix una protecció integral. De fet, a la badia de sa Torreta hi ha també fons d’arenes fines amb algueró (Cymodocea nodosa) i al vessant nord de la platja, magnífiques comunitats de Cystoseira spp. de modus calmat. A la Cala de s’Alga és remarcable l’acumulació supralitoral i mediolitoral de restes de Posidonia oceanica, amb uns gruixos i extensió únics entre els illots de les Balears; aquestes estructures haurien de merèixer també protecció integral. El substrat rocós del litoral de l’illa està ocupat per comunitats d’herba saupera (Cystoseira stricta) i a la part nord hi ha un dels pocs hàbitats de les Pitiüses on Cystoseira crinita és dominant. A més fondària, hi ha comunitats d’algues fotòfiles recobrint les roques no ocupades per l’alguer, on destaca Cystoseira balearica. Malauradament aquesta comunitat està envaïda per les algues invasores Lophocladia lallemandii i Caulerpa cylindracea. 

Atesa la proximitat immediata a Formentera, s’Espalmador ha sofert una major intensitat d’usos i, per tant, de transformació antròpica del conjunt del sistema insular des Freus.

Des de l’assentament humà de Formentera, s’Espalmador ha contribuït a proporcionar una font de recursos dins de l’arcaica economia de supervivència que quasi des de sempre ha caracteritzat aquestes terres illenques.

S’hi han desenvolupat activitats cinegètiques, de captura directa i de recol·lecció. És el cas de la caça massiva de tords (Turdus philomelos), especialment en època de pas migratori primaveral, quan es capturaven amb xarxes en abeurades (punts d’aigua dolça), com a Formentera. S’hi practicava també la recol·lecció de polls de virot petit (Puffinus mauretanicus) als diferents assentaments de cria, la pràctica coneguda com virotar, que va determinar la minimització dràstica del les poblacions nidificants d’aquesta espècie, actualment en perill crític d’extinció. El virot també està afectat per la presència de rates (Rattus rattus). Ha estat important la recol·lecció de fauna invertebrada marina a les costes rocoses de l’illa.

Les pràctiques agrícoles varen desaparèixer en els anys 60 i havien determinat la transformació de bona part de la vegetació autòctona. Encara són visibles superfícies àmplies d’antics camps de conreu, ara ocupades per vegetació arvense i figueres supervivents. L’agricultura es combinava tradicionalment amb la ramaderia caprina, gestionada en extensiu amb tanques de paret seca, per mantenir els conreus estalvis de les dents dels ungulats.

Un altre aprofitament històric que ha marcat en part l’actual fisonomia biòtica de s’Espalmador és l’aprofitament forestal del savinar per a usos constructius, especialment per a la construcció d’habitatges però també per a la utilització de diferents parts de les embarcacions tradicionals anomenades llaüts. La fusta de savina, imputrescible, és el suport de les cobertes planes de la casa tradicional de les Pitiüses. Entre les bigues es disposa un empostissat de tegells, també de savina, sobre el qual s’estén una capa gruixada de posidònia seca, segellada amb cendra i argila, compactada. La durabilitat i les propietats aïllants d’aquestes cobertes són notables.

Ja hem esmentat la presència de rates, introduïdes per l’home. La població és considerable i produeix una pressió important, especialment a les colònies nidificants d’aus marines. Es considera que la presència dels rosegadors determinen una limitació de la població nidificant del virot petit, així com la manca d’assentament del paio o noneta (Hydrobates pelagicus).

Per acabar, i especialment durant l’última dècada, el nivell de pressió per la creixent saturació estival del turisme nàutic ha produït una sèrie d’impactes amb un nivell que creix any rere any. Les visites, els desembarcaments a l’illot, els banys de fang a la zona humida (formalment prohibits) determinen l’afectació dels sistemes naturals més fràgils, com són els dunars i el salobrar. Així mateix, el gran augment tant del nombre d’embarcacions d’esbarjo com de la seva mida i eslora determina problemes directes sobre Posidonia oceanica per l’efecte de les àncores, que, a més de canvis de les condicions de transparència original de les aigües, produeixen un augment de la terbolesa per l’eutròfia que suposa l’abocament de les aigües negres i els llims generats pels que practiquen els banys de fang i es netegen a la mar.

Les espècies invasores abans comentades són un altre problema en els ecosistemes marins que envolten l’illa. El trànsit d’embarcacions i l’estada dins la Cala de sa Torreta també podria impactar negativament en la conservació de l’alguer de Cymodocea nodosa i en la conservació del fràgil alguer a cota zero de la cala, així com a l’escull barrera.

S’Espalmador va rebre la primera figura de protecció l’any noranta, mitjançant la Llei d’espais naturals (LEN) dins el conjunt protegit de ses Salines d’Eivissa i Formentera i es Freus. Va rebre la màxima categoria de protecció: Àrea Natural d’Especial Interès d’Alt Nivell de Protecció (AANPP), que el convertia en no edificable.

Posteriorment, s’Espalmador va estar inclòs en les figures de la Reserva Natural i el Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, avui vigent. Aquesta figura, a través del Pla Rector d’Ús i Gestió que marca els mecanismes de gestió i protecció, el va zonificar amb una doble categoria: els seus sistemes dunars i platges, a més de la llacuna litoral, com a Reserva Natural de Protecció Estricta, la qual cosa determina la prohibició de qualsevol activitat que no estigui relacionada amb la conservació. La resta de l’illot és una Àrea de Conservació Predominant. A partir de la creació del Parc Natural es va articular un equip de gestió de l’espai, compost per un director, tècnics, un equip d’informació i educació ambiental i de vigilància, però amb el nivell de pressió estival l’equip arriba a ser insuficient per a garantir la bona gestió de l’illa.

Per altra banda, la llacuna de l’illot està inclosa en els límits de la zona humida inclosa a la Llista del Conveni de Ramsar. L’illa també es troba inclosa dins la Xarxa Natura 2000, dins de la unitat de ses Salines d’Eivissa i Formentera, i està catalogada com a LIC i ZEPA.  

El seu àmbit marí està emparat per una doble protecció, com a Parc Natural i com a Reserva Marina, la qual té una unitat de vigilància pròpia per tal de controlar les disposicions de gestió pesquera de l’espai. Cal destacar que la coordinació, de fet, entre el Parc Natural i la Reserva, així com amb l’equip estival d’informació i control dels fondeigs recreatius, és eficaç i satisfactòria.

1. Cirer, F. (coord.), 1995-2016.
2. Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), 2008-2016.
3. Guerau de Arellano, C.; Torres, N., 1981.
4. Pons, G.; Palmer, M., 1996.