ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Des Freus

Subcuenca : BALEARIC ISLANDS

L’ILLA DES PENJATS

Autores :

 Joan Mayol, amb contribucions de G.Pons, G.Bibiloni, E. Cardona i  Javier Pérez de Arévalo.

Fecha de creación : 31.12.2017

 

Para citar esta versión : MAYOL, J., PONS, G., BIBILONI, G., CARDONA, E., PEREZ DE AREVALO, J.  (2017). Ficha isla : L’illa des Penjats – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/lilla-des-penjats/

Ayuntamiento Sant Josep de sa Talaia
Archipiélago Des Freus
Superficie (ha) 7,59692
Lineal costero (metros) 1374
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 56
Altitud máxima (metros) 13
Coordenadas geográficas Latitud
38,8164
Longitud
1,41065
Propiedad  Dominio Publico Maritimo-Terrestre (100%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears) et Direcció General de Pesca i Medi Marí (Govern de les Illes Balears)
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


La segona illa més gran dels Freus, desprès de S’Espalmador, és la dels Penjats. És un aflorament calcarenític, resta de l’istme que unia Eivissa i Formentera durant les glaciacions, fins fa pocs mils d’anys. La forma és allargada, en el sentit de les dues grans illes: Cap al NW, Eivissa, amb l’illot Caragoler; entre aquest i Els Penjats, s’obri el Freu Petit, practicable per a petites embarcacions, però poc utilitzat. Cap a Formentera, hi ha l’illa del Pou, i entre mig, el Freu Gros, transitat sistemàticament, amb fons fins a poc menys de 20 m. A ponent de l’illa afloren les Negres, molt menors.

Es suposa que el topònim vindria d’un costum medieval: ajusticiar-hi pirates o altres malfectors, en un indret molt visible i de pas obligat pels enemics que venien del sud, aproats a Vila. Cal dir, però, que aquesta pràctica no està provada documentalment.

Coneixement


El far

El Far des Penjats, inaugurat el 1856, va ser un dels quatre que va projectar l’enginyer Antonio López i Montalvo. La vida en aquest petit illot era considerada com una de les més dures de tot l’arxipèlag, per les seves petites dimensions, l’escassetat de vegetació i per l’exposició als temporals d’hivern. Aquest enclaustrament complicava, encara més, les relacions entre les dues famílies que hi residien.

La quantitat de naufragis succeïts as Freus va fer que en incomptables ocasions els faroners aquí destinats haguessin de rescatar els mariners accidentats, i arribassin fins i tot a perdre la vida en l’intent, tal com va passar en ofegar-se els dos faroners quan practicaven el rescat dels nàufrags del vaixell anglès Flaminian l’11 de febrer de 1881.

Va ser el primer dels fars balears a ser automatitzat i els faroners amb les seves famílies van sortir de l’illot el 1929.

Construït amb marès, probablement local en bona mesura, no està en condicions òptimes, ja que aquesta pedra no és massa duradora. Caldria atenció amb les tasques de manteniment, ja que alguna vegada no han estat fetes amb la cura ambiental que seria obligada en un entorn tan fràgil, i al sí d’un parc natural.

Interessos


El corb mari emplomallat de la Mediterrània (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) és una de les aus marines més espectaculars del nostre litoral (Sebastià Torrens)

La vegetació de Penjats és el típic matollar litoral meridional, dominat per la Salsola i les malves. S’hi troba el bell paràssit Cynomorium coccineum, És segur que la vegetació de l’illot, com tants d’altres habitats per faroners o utilitzats com a corral, va ser severament degradada en el seu moment: les espècies llenyoses proveïen combustible, i ben segur que els habitants tengueren, de forma habitual, animals domèstics que s’alimentarien de tot allò comestible. Aquest ha de ser el motiu de l’absència de la Medicago citrina, l’alfals arbori, de tants d’illots, devorat pel bestiar, gran o petit (Cabres, ovelles, conills) o altres espècies introduïdes (Rates). Un projecte de translocació benigna d’aquesta bella espècie a moltíssimes illes amb característiques adients podria donar uns resultats espectaculars en conservació, no sols per a la planta, sinó també a tota la fauna de polinitzadors i invertebrats herbívors que l’aprofiten.

Quan als invertebrats, l’illa va ser ben estudiada, entre d’altres per l’eminent entomòleg Francesc Espanyol. La llista de tenebriòdids endèmics de les Balears (o microareals)  és considerable: Tenthyria ophiusae,Stenosis intricata, Asida ludovici, Pimelia elevata i Phylan mediterraneus, entre d’altres. És notable la presència de Cripticus pubens balearicus, un petit escarabat conegut únicament(la subespècie) aquí i a Cabrera. Aquest és un dels que té més espècies d’aquest grup. S’hi coneix el Cargol endèmic Trochoidea (Xerocraxa) caroli, distribuït pel migjorn eivissenc i diversos illots, en alguns dels quals ha format subespècies, que no és el cas de Penjats; el temps de separació del conjunt Eivissa-Formentera és massa breu (tal vegada sols dos mil anys!) per a un procés evolutiu de separació taxonòmica.

Quan als vertebrats, el més notable és la colònia de Gavina roja, Larus audouinii, que ha arribat a superar les 260 parelles. Aquesta espècie és itinerant per als llocs de cria, i canvia d’illa d’assentament, sobre tot si pateix molèsties. Alguns anys s’estableix als illots Negres, propers. Hi nidifica el corbmarí, Phalacocorax aristotelis, que ha tingut en els darrers anys una notable expansió poblacional, i la Noneta, Hydrobates pelagicus.  Hi ha indicis  de la nidificació de l’ànnera blanca, Tadorna tadorna i s’hi mantenen petites poblacions de busquerets (tant el baleàric, Sylvia balearica, com el de cap negre, S.melanocephala. També hi cria el passarell, Acanthis cannabina. La població de sargantana pitiusa va ser descrita com a P.p.ahorcadosi per Eisentraut el 1930, però avui es considera sinònim de la subespècie típica, P.p.pityusensis. La seva densitat canvia molt segons els anys.

Pressió


 

Gestió i conservació


Les illes petites i illots de la Mediterrània: Santuaris de biodiversitat que cal conservar

Anna Traveset

 

A la Conca Mediterrània, la gran majoria dels diversos milers d’illes que hi trobam són de mida petita (al voltant d’unes 1000 ha) i illots (amb menys d’una hectàrea). Per tant, constitueixen una bona part de les terres emergides dins la mar, a més d’allotjar una fracció important de la gran biodiversitat que trobam a les illes més grans. Malgrat que la majoria d’estudis ecològics s’han realitzat a illes grans o mitjanes (Médail and Diadema, 2009), les illes petites i illots abasten una ampla varietat d’ambients i situacions biogeogràfiques que en fan laboratoris ideals, especialment a causa de tenir les comunitats més simples, per poder provar moltes de les hipòtesis plantejades sobre les conseqüències dels canvis ambientals que tenen lloc actualment. De fet, aquests “microcosmos illencs naturals” (sensu Médail, 2017) podrien millorar de manera substancial el nostre coneixement sobre els processos funcionals i evolutius induïts pels ràpids canvis ambientals que van experimentant.

En general, les comunitats i ecosistemes de les illes petites són més sensibles a pertorbacions exògenes, com poden ser tempestes, espècies invasores, presència de colònies d’aucells marins, etc., que les illes més grans. De fet, les illes petites solen albergar colònies més grans d’aucells —normalment gavines— que les petites, les quals exerceixen una pressió molt alta sobre la vegetació, principalment a causa del guano que produeixen, als residus de peixos que deixen i a diversos tipus d’escombraries que hi duen. L’impacte d’aquestes és tant físic (erosió del sòl, forats per nidificar, trepig) com químic (abonament del sòl a conseqüència de guano ric en fòsfor i nitrogen, deposició de sal) (Vidal et al., 2000; García et al., 2002), i afavoreix el recanvi (turnover) de les espècies, promovent la selecció de grups funcionals específics, com l’establiment d’espècies anuals, ruderals i moltes vegades no natives (Médail, 2017). A les illes petites, a més, l’estocasticitat ambiental hi té un paper també més important que a les illes més grans a l’hora de promoure canvis en les dinàmiques de les espècies que hi viuen. Aquesta estocasticitat fa, per tant, que siguin més vulnerables a qualsevol pertorbació.

Per altra banda, atès l’escenari actual de destrucció o modificació dels hàbitats, tant continentals com insulars, les illes petites i deshabitades són sovint les úniques que preserven una biodiversitat que ha evolucionat fa milers i, fins i tot, milions d’anys. Per tant, a més de constituir laboratoris experimentals ideals per a provar diferents hipòtesis, les illes petites haurien de ser considerades com a santuaris de biodiversitat relicta i, per tant, la conservació d’aquestes hauria de ser prioritària.

Específicament, en aquestes illes podem trobar interacciones entre espècies —les quals són també un element important de la biodiversitat— que ja han desaparegut a les illes més grans a causa de la presència de depredadors introduïts. Un exemple il·lustratiu d’aquestes interaccions que romanen a illes petites però han desaparegut de les illes més grans el trobam a l’Illot d’en Colom, a Menorca (figura 1). En aquest illot (vegeu la pàgina X), hi viu una espècie d’arbust endèmic —present sols aquí i a Menorca— Daphne rodriguezii, els fruits del qual són consumits per la sargantana balear (Podarcis lilfordi) que fa de dispersora única i molt efectiva de les llavors de la planta (així com d’altres, ja que els fruits constitueixen una font d’energia important per a les sargantanes a les illes). La sargantana va desaparèixer de Menorca després que els humans hi introduïssin diverses espècies de depredadors (mustels, moixos, serps, etc.), la qual cosa va provocar la disrupció en el sistema de dispersió d’aquest endemisme, en important regressió en les poblacions de l’illa gran (Rodríguez-Pérez & Traveset, 2012). Les dues espècies, D. rodriguezii i P. lilfordi tenen, doncs, una interacció molt estreta (especialitzada), que ha evolucionat des de fa milions d’anys (la planta és un relicte del terciari) i que actualment existeix sols en aquest illot. Casos com aquests, segurament, es troben en altres illes del Mediterrani però encara no han estat estudiats.

La pèrdua d’interaccions entre espècies produeix efectes d’una manera més accelerada que la mateixa pèrdua d’espècies (Valiente-Banuet et al., 2015). Per tant, en aquest moment de crisi de biodiversitat, entendre no sols l’efecte de la pèrdua d’espècies, sinó també la de les interaccions entre aquestes és una prioritat de la comunitat científica. De la mateixa manera, preservar no sols les espècies, sinó també les seves interaccions ha de ser una prioritat dels gestors de la natura.

Principals recursos bibliogràfics


  1. García, L. V. [et al.], 2002.
  2. Médail, F.; Diadema, K., 2009.
  3. Médail, F., 2017.
  4. Rodríguez-Pérez, J.; Traveset, A., 2012.
  5. Valiente-Banuet, A. [et al.], 2015).
  6. Vidal, E. [et al.], 2000.