ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Nord Eivissa

Subcuenca : BALEARIC ISLANDS

Tagomago

Collaborador :

Antònia M. Cirer Costa, amb aportacions de G. Bibiloni, J. Mayol, J. Pérez de Arévalo, G. Pons i E. Ballesteros

Data de creació : 31.12.2017

 

Para citar esta versión : CIRER COSTA, A., BIBILONI, G., MAYOL, J., PEREZ DE AREVALO, J. PONS, G., BALLESTEROS, E. (2017). Ficha isla : Isla Tagomago – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/illa-tagomago/

Ayuntamiento Santa Eulària del Riu
Archipiélago Nord Eivissa
Superficie (ha) 59,6978
Lineal costero (metros) 5394
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 68
Altitud máxima (metros) 115
Coordenadas geográficas Latitud 39,0365
Longitud 1,64397
Propiedad  Dominio Publico Maritimo-Terrestre (10%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears)
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


És una illa de gran envergadura, a l’extrem nord-oest de les Pitiüses: té uns 1.750 metres de llarg per 115 d’ample i assoleix l’alçada de 117 metres. Des de 1913 al Cap de Xaloc hi ha instal·lat un far, amb habitatge per al faroner, actualment automàtic i deshabitat.

L’illa és de propietat privada. A la part central hi havia unes tanques per guardar-hi bestiar i una petita casa tradicional, Can Domingo, que albergava intermitentment una família de pagesos que explotaven l’illa. Aquesta activitat va alterar la fesomia de l’illot en la mateixa manera que va esdevenir a altres illots explotats per l’home, com sa Conillera o s’Espalmador. Fa una desena d’anys, aquesta casa es va ampliar i remodelar en profunditat per convertir-la en un establiment turístic, la qual cosa implica activitats impactants a l’illa, com són l’accés amb helicòpter, festes musicals i deficiències en abocaments.

L’accés a l’illa s’ha duit a terme, des de sempre, pes Mollet, situat a la badia des Blancar. És una badia resguardada del llevant, amb fons de posidònia i arenal on ancoren nombroses embarcacions. D’aquest moll, actualment hi arrenca un camí asfaltat que travessa tota l’illa i condueix a l’habitatge i al far.

L’illot està constituït per calcàries i dolomies del triàsic, els materials més antics de les Pitiüses, plegats, fracturats i carstificats. Hi ha nombroses coves en diferents indrets de l’illa i penya-segats espectaculars, com el de sa Graveta i el de sa Cotada, tots dos orientats a llebeig. Els orientats a llevant, com el de sa Punta des Nius, no són tan espadats, a excepció de la zona de la Séquia de s’Olla de Tramuntana, on destaca un anticlinal amb estrats verticals que es capbussen dins la mar. La superfície de l’illa és rocallosa i pedregosa, amb formacions edàfiques molt joves. L’escorrentia superficial es realitza a través del Torrent de s’Olla de Llevant, situat entre Can Domingo i el Cap Alt; i el Canal des Ullastres, que drena la zona entre el Cap Alt i el Cap de Xaloc. Els estrats geològics són molt prominents, tabulars, i en moltes zones de l’illa formen cavitats, fins i tot coves, molt favorables per a les aus marines.

El nom de l’illa és d’origen cartaginès i significa ‘el penyal de Mago’, referit al mateix general, germà d’Anníbal, que va donar nom a Maó.

Coneixement


L’extrem oriental de Tagomago està coronat pel far, avui automàtic, pero que va ser habitat per dues families de torrers fins a l’any 1963. Tot i el valor arquitectonic i patrimonial dels edificis, no s’hi ha fet un manteniment i pateixen un deteriorament progressiu

Patrimoni construït : el far

El far de Tagomago fou inaugurat el 1914 per substituir el de Punta Grossa. Va ser projectat per l’enginyer Pere Garau. El proveïment es feia amb llanxa des d’Eivissa. Del 1948 al 2013 va disposar d’uns vidres vermells a la llanterna amb els quals s’abalisava el perillosíssim baix de Santa Eulària. Aquest edifici intenta solucionar les necessitats d’independència de les famílies, amb dos pavellons ben diferenciats per a cadascuna, ja que els edificis d’Emili Pou patien de molts espais comuns, cosa que implicava les conegudes trifulgues entre les famílies que hi habitaven. La convivència en els fars sempre va resultar difícil, però arran dels nous plantejaments de l’enginyer Eusebi Estada, els problemes van disminuir considerablement.

Eren dues les famílies de faroners que vivien a l’illot. El 20 d’octubre de 1939, tot just acabada la Guerra Civil espanyola, la barca de proveïment del far de Tagomago, de nom Santa Eulàlia, va ser atracada per tres individus. Quan van arribar a l’illa van requisar petroli del far i després van obligar la tripulació de la llanxa a portar-los fins al port d’Alger. Els faroners van ser amenaçats amb armes perquè lliurassin el petroli, advertint-los que si feien algun tipus de senyal en sortir d’allà cap a Algèria, se’n venjarien de manera contundent.

Aquest far va quedar desproveït d’assistència permanent el 17 juliol 1963 i es troba en un procés lamentable de degradació.

Interès


Els grans penyals meridionals de Tagomago son el refugi d’una gran colonia de falcó marí, també s’hi reprodueixen altres aus marines. Tota l’illa té altres valors faunístics (invertebrats, sargantana de les Pitiüses, savinar ben constituït, espècies vegetals rares). (Vicenç Matas)

A grans trets, la flora és similar a la d’Eivissa, però hi ha un bon nombre de vegetals d’elevat valor biogeogràfic, sigui per la seva distribució peculiar, com la margalideta de distribució tirrena, Bellium bellidioides, o per la seva raresa d’Anacamptis pyramidalis, narcís de tardor, Narcissus serotinus, o el marcet, Dipcadi serotinum; així com els endemismes pitiüsos ravenissa groga Diplotaxis ibicensis i el molinet Silene cambessedesii. També hi trobam el geòfit endèmic balear Romulea assumptionis i la rara falguera termòfila, Cosentinia vellea.

En total, s’hi han identificat fins a 204 tàxons. La zona que fa perímetre amb la línia de costa està ocupada per les espècies de l’associació Limonietum ebusitani, les saladines, Limonium ebusitanum, i el fonoll marí, Crithmum maritimum. Als talussos litorals propers al far hi ha matoll esclerofil·le de l’associació Ephedro-Withanietum frutescentis amb la bufera o orval, Withania frutescens, i el llentiscle, Pistacia lentiscus. Hi ha una aportació constant de nitrogen a causa de l’abundància d’aus marines als penya-segats, i l’estrat herbaci es desenvolupa amb espècies ruderals, com les malves (Lavatera sp.), blets (Chenopodium sp.) i llevamans (Calendula sp.).

En les zones més interiors hi ha una màquia molt ben desenvolupada amb moltes savines, Juniperus phoenicea turbinata, amb abundància de ceba marina, Urginea maritima, romaní, Rosmarinus officinalis, i raspall o escanyacabres, Cneorum tricoccon. A les zones arenoses apareixen estepes, Cistus clusii, i xipell, Erica multiflora, a més del sempre present pi blanc, Pinus halepensis. També s’hi troben tàxons amb distribució pitiüsa, però absents a les Gimnèsies: Stachys brachyclada, Cynomorium coccineum.

En els forats de les cingleres hi nidifica el virot petit, Puffinus mauretanicus, que constitueix una colònia d’interès rellevant, molt afectada avui per les rates que en depreden una part important dels ous i els polls. En el passat, la colònia va ser explotada pels pescadors de la contrada, i alguna de les coves va ser paredada, per disposar llaços en les entrades que s’hi mantenien. La colònia de corbs marins, Phalacrocorax aristotelis, està en expansió, de la mateixa manera que l’important nucli nidificant de falcó marí, Falco eleonorae. També hi nidifiquen el xoriguer, Falco tinnunculus, i el falcó, Falco peregrinus, i una colònia excessiva de gavina vulgar, Larus michahellis, afavorida per la proximitat de l’abocador de residus d’Eivissa. Esporàdicament, ho fa la gavina roja, Larus audouinii.

La fauna terrestre de Tagomago està caracteritzada per distints endemismes, la sargantana Podarcis pityusensis tagomagensis, el tenebriònid Asida mater gasulli i el gasteròpode Xerocrassa ebusitana ortizi, amb formes aquillades i més arrodonides. Tegenaria scopifera fou descrita de l’illa (localitat tipus Tagomago), i també s’hi troben Hahnia hauseri i Nemesia ibiza. També ha estat citat el gasteròpode endèmic Xerocrassa caroli d’una duna fòssil.

Els fons marins de Tagomago són els característics de la zona de Llevant d’Eivissa, amb alguers —especialment extensos als vessants de Ponent i a les dues petites badies del nord-est—, fons de blocs —especialment a tot el llevant de l’illa, on l’alguer comunica amb el de la costa eivissenca—, i fons mixts alternats de blocs i alguer a la resta del perímetre. L’alguer arriba a desenvolupar-se fins als 35 m de fondària, amb feixos esparsos fins als 36 m. I més enllà apareixen fons detrítics d’avellanó, amb Spongites fruticulosa com a espècie dominant o bé, com a sota el far, fons coral·lígens fins als 43-45 metres. D’especial interès és la presència de Cystoseira abies marina en els fons detrítics, entre els 30 i 40 m de fondària. La gran alga tilopteridal, Phyllariopsis brevipes, apareix sobre el coral·ligen i el detrític adjacent. Lophocladia lallemandii és la principal espècie invasora i és abundant entre 2 i 30 m de fondària. El coral·ligen està també força envaït per Womersleyella setacea.

Pressió


La principal pressió és la turística: l’ús vacacional de l’edifici de l’illa, una mansió d’alt nivell construïda sobre una antiga casa pagesa (Can Domingo), amb accés d’helicòpter i piscina, comporta una transformació de la natura de l’illa molt intensa, tot i que localitzada en aquesta zona. El moll d’accés i una edificació immediata han tengut un ús per a festes estivals que ha fet incrementar la contaminació lumínica i sonora de Tagomago, que posa en risc les condicions favorables per a les colònies d’aus marines (virot) i rapinyaires (falcó marí). Actualment (estiu de 2016) es treballa en la limitació d’aquestes activitats per tal de reduir-ne els impactes.

Un segon problema, tal vegada fins i tot de major impacte, és l’abundància de rata negra, amb efectes nefasts sobre la productivitat de la colònia de l’endèmic virot petit. La presència de rates va motivar en el passat l’alliberament de gats a l’illa per part dels pescadors que volien salvar els virots per recol·lectar-ne. Els efectes d’aquesta pràctica eren encara més nefasts per a les aus marines, que tenien així dos predadors.

Finalment, cal esmentar l’increment dels efectius de la colònia de gavina de peus grocs, Larus michahellis, afavorida per la proximitat de l’abocador de residus sòlids urbans, on troba aliment il·limitat.

Gestió i conservació


L’illa és Àrea Natural d’Especial Interès, protecció urbanística que no va ser suficient per evitar la conversió de Can Domingo en residència de luxe. Forma part, en qualitat de LIC i ZEPA de la Xarxa Natura 2000, però està pendent del corresponent Pla de Gestió. En els darrers anys, hi ha hagut un gran consens polític en favor de la declaració de l’illa com a Espai Natural Protegit, i negociacions amb la propietat en aquest sentit.

Principals recursos bibliogràfics


  1. Moreno-Castillo, I. (coord.), 1999.
Print Friendly, PDF & Email