ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Côte Nord

Sous-bassin : TUNISIE NORD

Pilau

Contributeurs :

Aida Abdennadher (PIM), Ridha El Ouni (Consultant) et Yassine Ramzi SGHAIER (Abysse Plongée)

Date de création :  Février 2022

 

Pour citer cette version : ABDENNADHER , A., EL OUNI, R., SGHAIER, Y-R.  (2022). Fiche île : Pilau – Sous-bassin : Tunisie Nord. Atlas des Petites Iles de Méditerranée. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/pilau/

pilau-carte
pilau-general
Commune Bizerte
Archipel
Surface (ha) 6.22001
Linéaire côtier (mètre) 1570
Distance à la côte (Mile nautique) 1
Altitude max (mètre) 116
Coordonnée géographiques Latitude 37.201617°N
Longitude 10.239058° E
Propriété foncière Etat (100%)
Gestionnaire(s) Non
Statut de protection national Non
international Non

Description générale


L’ile Pilau est un emblème de la plage de Rafraf, le rocher est caractérisé par sa forme qui rappelle celle d’un navire et par des changements de couleurs au moment du coucher du soleil qui sont très particuliers et qui lui confèrent l’admiration des visiteurs de la zone.

L’ile Pilau est une île rocheuse inhabitée située au nord-ouest du cap Sidi Ali El Mekki et à un mile marin au nord de la côte de Raf Raf. Culminant à 116 mètres, elle présente un sommet conique.

Connaissances


Poussin de goéland leucophée sur Pilau (Juin 2021) ©AA.

Malgré l’importance de cette île, peu d’informations sont disponibles sur sa biodiversité. Une mission d’inventaire faunistique a été menée par PIM en mai 2007 afin de mesure l’abondance des populations de micromammifères insulaires et d’évaluer les impacts rat noir sur la faune et la flore de l’ile en particulier sur l’avifaune. Le but final était de trancher sur la nécessité d’une campagne de dératisation.  Les investigations ont révélé l’absence de micromammifères sur l’îlot de Pilau, sans pour autant confirmer définitivement cette absence, 

En juin 2021, une mission d’exploration a été réalisée par une équipe mixte entre PIM et l’association Abysse plongée afin d’apporter des connaissances sur la biodiversité terrestre et marine de Pilau.

 

 

 

PARTIE TERRESTRE

Compartiment ornithologique : 

Lors de la visite de juin 2021, deux colonies nicheuses d’oiseaux marins :

  • Le goéland leucophée Larus michahellis: une cinquantaine d’individus ont pu être recensés lors de la visite
  • Le goéland d’audouin Larus audouinii: une vingtaine d’individus ont pu être recensés lors de la visite

Pour ces deux espèces, la reproduction est bien avancée et les poussins sont âgés de quelques semaines.

 

Compartiment botanique

Au total, 18 espèces botaniques ont été identifiées sur l’îlot. Elles sont majoritairement distribuées sur le plateau central de l’île : 

  • Allium commutatum
  • Asparagus albus
  • Asteriscus maritimus
  • Lotus cytisoides
  • Limonium cf. intricatum !
  • Cynomorium coccineum
  • Frankenia hirsuta 
  • Halimione portulacoides
  • Limbardia crithmoides
  • Lavatera trimestris
  • Matthiola tricuspidata subsp. Tricuspidata 
  • Mesembryanthemum nodiflorum 
  • Rostraria litorea 
  • Sarcocornia fruticosa Sedum sp. 
  • Capparis sp.
  • Inula crithmoides
  • Taraxacum officinale
  • Borago officinalis 

 

Compartiment herpétologique

Deux espèces de reptiles ont été observées: Psammodromus algirus et Chalcides ocellatus tuligugu, mais au moins trois espèces sont présentes car des traces d’un gekkonidé non-déterminé ont été notées en plusieurs endroits.

 

PARTIE MARINE

La ligne de rivage de l’île Pilau est rocheuse et les fonds marins proches sont peu profond (entre 3 à 5 m) caractérisés par un relief accidenté (écueils, platiers, falaises, affleurements rocheux, crique et canyons) et entourés par un large herbier de posidonie sur roche. La roche est recouverte d’algues photophiles et de posidonie en couverture dense et est très diversifiée en termes d’espèces (Padina pavonica, Corallina elongata, Jania rubens, Dictyota dichotoma, Halopteris scoparia…). 

Aucune grotte sous-marine n’a été observée au niveau de l’île Pilau, cependant, la paroi présente de nombreuses cavités où un peuplement algues sciaphiles à mode battue est fortement installé.

La vie végétale domine le paysage sous-marin. Les colonies d’Astroides calycularis sont assez rares (des rares petites colonies au niveau des zones sciaphiles).  Des champs de Cystoseira spp. (à domination C. mediterranea et  Laurencia obtusa) en mode battu sont également assez développés et forment une ceinture presque complète de l’ile.  Elles sont plus abondantes dans les parties soumises à une forte agitation (zone Nord et Nord-Ouest de l’île). 

L’association avec des algues photophiles sur roche représente l’habitat le plus dominant pour la zone proche de l’ile. L’association encorbellement à Corallinales encroûtantes a une distribution verticale et reste limitée à la partie moyennement illuminée. Les herbiers à Posidonie sur roche entourent l’ile.

Un total de 26 espèces de poisson ont été également observées sur le site. La faune est dominée d’une part par des petits poissons comme les castagnoles (Chromis chromis), les saupes (Salpa salpa), les mendoles (Spicara maena), les serran-écritures (Serranus scriba) et de très jeunes individus du mérou brun (Epinephelus marginatus) et de badèche (E. costae).  D’autre part, des poissons ichtivores sont également observés (Seriola dumerili, Sparus aurata, Dicentrachs labrax, Seriola dumerili). Deux individus mâles de poisson-perroquet (Sparisoma cretense) ont été également observés, probablement à la limite de la répartition de cette espèce à affinité chaude.

Intérêts


   

Photo de la partie Nord-est de Pilau ©H.Z (Hassen Zaghdoudi)

Depuis janvier 2021, un arrêté ministériel a permis de protéger le site archéologique de l’ile Pilau avec extension des abords de 300 m de rayon.

Vestiges archéologique à Pilau


Vestiges archéologiques sur l’ile Pilau (©A.A)

Suite aux travaux de prospection effectués par l’Institut national du patrimoine, avec l’attentif tutorat de la Surintendance de la Mer de la Région Sicile, il s’avère que l’ile constituait une zone de mouillage par excellence pour les navires depuis la plus haute antiquité. Le matériel découvert est plus ou moins homogène au niveau de la datation et de la typologie. Il consiste en du matériel d’accastillage (ancres) et d’éléments de cargaison (amphores, lingots en plomb). Ce site se distingue par la présence de plusieurs lingots de plomb et une forte concentration des amphores de type Beltran II d’origine bétique. Selon la disposition des vestiges sur le fond, il s’agit très probablement d’une épave hispanique qui témoigne de l’importance du commerce des métaux tel que le plomb au I et II s. ap. J.-C. entre la province de l’Espagne et celle de l’Afrique.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La colonie de goéland d’audouin découverte sur l’ile est à étudier de plus près car, cette espèce est inscrite en Annexe II de la liste des espèces en danger ou menacées. 

Il serait également important de programmer des visites nocturnes afin de vérifier la présence de gekkonidés et d’en définir l’espece.

Les espèces sous-marines observées et inscrites dans l’Annexe II (Liste des espèces en danger ou menacées) et l’Annexe III (Liste des espèces dont l’exploitation est réglementée) protocole concernant les aires spécialement protégées et la diversité biologique en Méditerranée sont : Cystoseira mediterranea, Posidonia oceanica, Astroides calycularis, Dendropoma petraeum, Paracentrotus lividus, Epinephelus marginatus. Sciaena umbra.

Les champs de Cystoseira mediterranea en mode battu et les herbiers de posidonie en bon état de conservation constituent les habitats marins les plus remarquables de l’ile et d’intérêt pour la conservation.

Pressions


 

Filet fantôme retrouvé sur les fonds marins de Pilau (©YRS)

Beaucoup de déchets, notamment de plastique et de restes de visites humaines ont été remarquées sur l’ile. 

Lors de la prospection de juin 2021, des files de pêche ont été observées dans la partie Sud-Est et Sud de l’ile et un filet fantôme a également été observé (Fig. 36). A noter que les poissons à Pilau ont un comportement de fuite lorsqu’ils voient un plongeur et que plusieurs juvéniles de Sars ont été rencontrés dans ces petits fonds rocheux. Ces observations tendraient à montrer que ces espèces sont soumises à une chasse sous-marine d’une part, et que ces milieux se comportent comme une nurserie (et ce pour diverses espèces de poissons) d’autre part.

Quelques espèces exotiques marines ont été inventoriées : Caulerpa cylindracea, Asparagopsis armata, Acrothamnion preissii, Oculina patagonica, Codium fragile et Percnon gibbesi. Seule Acrothamnion preissii semble avoir un caractère invasif pour les Corallinales encroûtantes.

Gestion & Conservation


   

Prospection de la zone de nidification des goélands sur Pilau (©N.D)

À part le statut de conservation du site archéologique subaquatique, l’ile ne bénéficie aujourd’hui d’aucun autre statut de protection. Les données sont encore fragmentaires. Des expéditions plus longues seront intéressantes à mener afin de mieux connaitre les attributs de cette ile et de mieux la protéger de l’impact humain négatif.

Principales ressources bibliographiques


  1. Arrêté du ministre des affaires culturelles par intérim du 21 janvier 2021, relatif à la protection de monuments historiques et archéologiques
  2. Le Floc’h, E., Boulos, L. & Véla, E. 2010 : Catalogue synonymique commenté de la flore de Tunisie. – Tunis.
  3. Pavon D. & Véla E. (2011). Espèces nouvelles pour la Tunisie observées sur les petites îles de la côte septentrionale (archipels de la Galite et de Zembra, îlots de Bizerte).
  4. Véla E. & Pavon D. (2012). The vascular flora of Algerian and Tunisian small islands:if not biodiversity hotspots,at least biodiversity hotchpotchs?. Biodiversity Journal, 3 (4): 343-362.
  5. Dutouquet, L et Abiadh, A. 2007. Contribution à l’inventaire faunistique de quelques ilots du Nord de la Tunisie. Rapport PIM 26pp.
  6. Delaugerre, M. et Ouni, R.. 2008. Observations herpétologiques et naturalistes sur les îles et îlots du Nord de la Tunisie; Notes ornithologiques « Oiseaux marins des îlots ». Rapport PIM, 21pp.
  7. Oueslati, A. (2016). Les îles de la côte nord de la Tunisie de l’intérêt d’une géomorphologie encore peu connue et étudiée : le cas de l’archipel de la Galite. Dynamiques Environnementales, 38 :160-187.
Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Côte Nord

Sous-bassin : TUNISIE NORD

Cani

Contributeurs :

Aida ABDENNADHER (PIM), Ridha El Ouni (Consultant) et Yassine Ramzi SGHAIER (Abysse Plongée)

Date de création :  Février 2022

 

Pour citer cette version : ABDENNADHER , A., EL OUNI, R., SGHAIER, Y-R.  (2022). Fiche île : Cani – Sous-bassin : Tunisie Nord. Atlas des Petites Iles de Méditerranée. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/cani/

carte-cani
cani-profil
Commune Bizerte/délégation de Ras Jbel
Archipel Cani 
Surface (ha) 60 000
Linéaire côtier (mètre) 2000
Distance à la côte (Mile nautique) 5
Altitude max (mètre) 18
Coordonnée géographiques Latitude 37.355634°N
Longitude 10.124051°E
Propriété foncière Etat (100%)
Gestionnaire(s) Aucun
Statut de protection national Aucun
international Aucun

Description générale


Les Iles Cani, ou encore appelées « Îles des chiens » désigne deux petites îles calcaires datant de l’Eocène Yprésien , la Grande et la Petite Cani, de dimensions inégales et situées à environ une dizaine de kilomètres au large de cap Zebib, au Nord de la Tunisie. La Grande Cani porte un phare emblématique construit en 1860 et abrite un batiment militaire. Le phare est caractérisé par une tour ronde, peinte de bandes noires et blanches et les parements extérieurs sont carrelés. La construction de ce phare a été demandée parle gouvernement britanique au Bey suite à l’échouage du Spartan, le 5 juillet 1856. Il fut érigé en 1860. Le phare a une hauteur de 21m, présente une distance focale de 39m et une portée de 16 à 19Km. Comme tous les phares de la Tunisie, le Phare de l’ile de cani (TUN004) est sous l’autorité des phares et balises (SPHB) relevant de l’Armée de la Mer du Ministère de la Défense Nationale tunisienne.

Sur Grand Cani, le point culminant est situé au nord-est du phare ; Grand Cani et Cani-Est sont à l’origine une même île, fragmentée par l’érosion marine (érosion encore très active aujourd’hui avec des grottes traversant l’îlot Grand Cani de part en part). Le chenal de quelques mètres qui les sépare est suffisant pour isoler des organismes non-volants et à faible capacité de dispersion (certaines plantes, mollusques, isopodes, reptiles…). Les îles sont d’âge Eocène Yprésien (Calcaires massifs à globigérine) d’après la carte géologique de Metline au 1 :50 000 publiée en 2000 par l’Office des Mines (Hafedh Hamzacom. pers. in Delaugerre et Ouni, 2010).

Connaissances


Colonie de Goéland d’audouin à Cani (© N.D.)

Malgré leur histoire riche, les iles Cani, restent peu documentées. La mission PIM réalisée en 2009 a permis de rendre compte du grand intérêt paysager et écologique des milieux terrestres et de décrire sommairement le suppralittoral et le médiolittoral de ces îles. Une autre mission PIM a été réalisée en 2021 en collaboration avec l’association Abysse Plongée afin de faire une actualisation des connaissances des milieux terrestre et subaquatiques. Pour la partie terrestre, un inventaire rapide des éléments botaliques, herpétologiques et ornithologiques a été élaboré et pour la partie sub-aquatique, un inventaire des habitats a été réalisé.

L’ossature géologique de l’ile est la même que celle des Caps qu’elle devance, à savoir du calcaire pliocène.

 

 

 

 

PARTIE TERRESTRE :

 

Comportement ornithologique :

Lors de cette mission, la visite de la Grande Cani a permis la découverte d’une colonie de goéland d’audouin Larus audouionis d’environ 90 individus installée sur la partie Est de l’ile.

La reproduction présente différents stades : des nids avec 1 seul œuf, deux œufs, et trois œufs, des poussins de quelques jours et des poussins presque prêts à l’envol. 

Plusieurs proies et restes de proies ont pu être identifiées au sein de la colonie d’audouin : Chinchard, merlan, poulpe et seiche provenant probablement des rejets de la pêche de la zone. 

Trois adultes de goéland leucophée Larus michahellis ont été observés aux alentours de la colonie mais ils ne semblent pas nicher sur l’ile. 

Deux jeunes individus Grand Cormoran Phalacrocorax carbo ont également pu être identifiés. Deux jeunes individus Grand Cormoran Phalacrocorax carbo ont également pu être identifiés.

 

Comportement botanique :

Au total, 16 espèces ont été identifiées sur les ilots Cani :

  • Allium commutatum
  • Asteriscus maritimus
  • Cynomorium coccineum
  • Frankenia hirsuta 
  • Halimione portulacoides
  • Hyoscyamus albus 
  • Limonium sp.
  • Lavatera trimestris
  • Matthiola tricuspidata subsp. Tricuspidata 
  • Mesembryanthemum nodiflorum 
  • Pallenis maritima 
  • Rostraria litorea 
  • Sarcocornia fruticosa Sedum sp. 
  • Taraxacum officinale
  • Medicago rigidula
  • Borago officinalis 

Il est à noter que les visites ont été effectuées au mois de juin, une période défavorable à la réalisatoin d’un inventaire exhaustif puisque ceraines espèces ne subsistaient plus qu’à l’état de vestiges secs. 

 

Comportement herpétologique :

Les observations rapides herpétologiques ont permis de relever : une espèce de Scincidé Chalcides ocellatus et une espèce de Gékkonidés Hemidactylus turcicus.

Nous pensons que le phyllodactyle Euleptes europaea observé sur l’île Cani par l’équipe du Violante qui était composée de naturalistes confirmés (D’Albertis 1878) s’est éteint de Cani. L’espèce a été cherché de nuit en 2010 par l’équipe PIM (Delauger & Ouni 2010) mais aucune trace ni indice de présence sur Cani.  

Il a été constaté que la population de Chalcides ocellatus présente sur l’ile est remarquable par sa taille et agilité.

 

Comportement des mammifères :

Aucune observation de lapin n’a pu être faite lors du passage de l’équipe, toutefois, la bibliographie fait mention d’une petite population d’une trentaine d’individus concentrés autour du phare. Aucune trace de rats n’a été détectée.

 

 

PARTIE MARINE :

La ligne de rivage de l’archipel Cani est rocheuse et les fonds marins proches sont peu profonds (entre 3 à 10 m par endroit) caractérisés par un relief accidenté (écueils, platiers, falaises, affleurements rocheux, criques, canyons et grottes) et le tout entourés par un large herbier à posidonie sur roche.

 

Selon le travail de Zerzeri A et al, 2010, l’inventaire de la végétation marine le long du littoral Nord et Nord-est des côtes tunisiennes : Bizerte, Cap-Zebib et Raf-Raf durant la période s’étalant de juillet 2005 à juillet 2006 (inclus) et à une profondeur variant de zéro à dix mètres a permis d’identifier au total 80 espèces comprenant 47 Rhodophyta, 16 Ochrophyta, 15 Chlorophyta et 2 Magnoliophyta.

 

Comme habitat marin, on observe des peuplements d’algues photophiles (Padina pavonica, Corallina elongata, Jania rubens, Dictyota dichotoma, Dictyota dichotoma var. intricata, Halopteris scoparia) et des herbiers de posidonie en couverture dense et très diversifiée en termes d’espèces. Les parois présentent de nombreuses cavités où un peuplement algues sciaphiles à mode battue est fortement installé.

Au moins cinq grottes sous-marines ont été visitées lors de la mission de terrain. Toutes les grottes visitées sont localisées sur la face Sud et Est de la grande Cani. La plus profonde visitées mesure environ 25 mètres de profondeur. Toutes les grottes ont des entrées au-dessus du niveau de la mer et le sol est constitué de blocs petits à moyens (2 m maximum). A l’entrée on trouve l’Apogons communs (Apogon imberbis) et les parois de la grotte sont richement colonisées par des éponges encroûtantes qui disparaissent peu à peu vers l’intérieur. On observe aussi l’holothurie (Holothuria forskali), l’étoile de mer (Coscinasterias tenuisina), la datte de mer (Lithophaga lithophaga), l’oursin (Paracentrotus lividus) et plusieurs espèces de crustacés adaptées au monde cavernicole telles que le crevette (Palaemon sp.) et les crabes (Eriphia verrucosa). Nous avons également observé un banc d’Atherina au fond de la grotte et des rascasses de Madère (Scorpaena maderensis). 

Les champs de Cystoseira mediterranea, assez développé, forment une ceinture presque complète de l’archipel. De même, des trottoirs à vermets (Dendropoma petraeum) en bon état de développement entourent l’archipel. L’association avec des algues photophiles sur roche représente l’habitat le plus dominant pour la zone proche de l’archipel suivie par les herbiers à Posidonie sur roche qui entourent l’ile.

En plus des 24 espèces de poisson observées au niveau de l’archipel de Cani, les bancs d’alevin de poisson sont très fréquents au niveau des herbiers à posidonie et au niveau des algues. La faune est dominée d’une part par des petits poissons comme les castagnoles (Chromis chromis), les saupes (Salpa salpa), les mendoles (Spicara maena), le serran-écriture (Serranus scriba) et de très jeune individu du mérou brun (Epinephelus marginatus).  D’autre part, des poissons ichtivores sont également observés (Seriola dumerili, Sparus aurata, Seriola dumerili).

Par ailleurs, l’étude de Ben Mustapha et al. (2002) révèle la présence d’un tunnel à 21 m de profondeur sur le côté nord de l’Ile Cani avec la présence de grande diversité de spongiaires : Plakina sp., Spirastrella cunctatrix, Crambe crambe, Hemimycale columella, Phorbas tenacior, Oscarella lobularis, Petrosia ficiformis, Chalinula sp., Spongia officinalis, Sarcotragus sp., Dysidea tuphaet, Dysidea fragili.

Intérêts


Colonie de Larus audouinii à Cani (© A.A)

La colonie de Goéland d’audouin Larus audouinii identifiée à Cani est d’une taille considérable (au moins 90 individus ont été recensés pendant la visite). En Tunisie, les uniques sites connus pour la reproduction de cette espèce classée vulnérable et dont la population est en déclin d’après la liste rouge de l’UICN sont la Galite et Zembra. Peu d’informations sont disponibles à part celles fournies par les rapports de suivi PIM (Borg et al., 2013 ; Tranchant et al. 2008). Le site semble propice à la nidification du goéland d’audouin au vu de la taille de la colonie, toutefois, les cas de mortalité incitent une étude plus approfondie et un suivi plus régulier.

L’évolution comportementale et corporelle très originale et rarement remarquée ailleurs (Provence, Corse, Sardaigne, Sicile, Lazzio, Toscane, Ligurie) par les observateurs de la population de Chalcides ocellatus, mérite une étude approfondie de ces populations.

 

Pour la partie marine, les Espèces observées et inscrites dans l’Annexe II (Liste des espèces en danger ou menacées) et l’Annexe III (Liste des espèces dont l’exploitation est réglementée) du protocole concernant les aires spécialement protégées et la diversité biologique en Méditerranée sont : Cystoseira mediterranea, Posidonia oceanica, Astroides calycularis, Lithophaga lithophaga, Dendropoma petraeum, Paracentrotus lividus, Epinephelus marginatus.

Les champs de Cystoseira mediterranea en mode battu, Les trottoirs à vermets (Dendropoma petraeum), les grottes sous-marines et les herbiers de posidonie en bon état de conservation constituent les habitats marins les plus remarquable de l’ile et d’intéret pour la conservation.

Pressions


Déchets sur Cani (©A.A.)

Des signes de pollution ont été détectés sur l’ile lors de la visite de 2021. Beaucoup de chasse sous-marine est pratiquée dans la zone, sans respect de la règlementation en vigueur. 

Plusieurs cas de mortalités ont été observés.

 

Quelques espèces exotiques marines ont été inventoriées: Caulerpa cylindracea, Caulerpa chemnitzia, Asparagopsis armata, Acrothamnion preissii, Oculina patagonica, Coduin fragile et Percnon gibbesi. Caulerpa chemnitzia sombre avoir un caractère invasif pour les peuplements d’algue.

Lors de notre prospection, des files de pêche ont été observés aux alentours de l’archipel mais pas d’objet de pêche perdu. Un comportement de fuite des espèces de poisson d’intérêt commercial a été également observé démontrant encore une fois que ces espèces sont soumises à une forte pression de chasse sous-marine.

Gestion & Conservation


 

Photo de l’entrée de l’une des grottes sous-marines à Cani (©A.A.)

Tous les visiteurs de l’île jusqu’à ce jour convergent vers l’idée de la création d’une aire marine protégée entre Cani, Cap Zebib et Cap Farina (Ben Mustapha et Afli, 2007). Ainsi, l’étude sur les aires de conservation marines en Tunisie, de Ben Mustapha et Afli (2007) ainsi que les évaluations faites lors de notre visite de 2021 classent au premier rang ces écosystèmes remarquables autour du Grand Cani, en l’occurrence les trottoirs à Vermetidae, les champs de Cystoseires, les grottes sous marines et les herbiers de Posidonie.

Le site représente aussi une importance particulière puisqu’il abrite une colonie importante de goélands d’Audouin. 

Des actions de suivi et d’études détaillées sont à mettre en place à travers des campagnes de terrain plus ciblées et plus organisées par des équipes multidisciplinaires en vue d’appuyer le classement de l’île.

Extinctions d’espèces


En 1875 et 1876, une équipée d’aventureux naturalistes génois explorent les Iles de Méditerranée. Sous la direction du Capitaine-armateur Enrico d’Albertis, leur cutter “Il Violante” (13 m) les conduit le long des côtes de Tunisie. Ils explorent ainsi la Galite et ses îlots ainsi que les Iles Cani à quelques encablures de Bizerte. Entre autres observations, ils relèvent la présence du Phyllodactyle d’Europe Euleptes europaea, petit gecko endémique du bassin occidental de la Méditerranée qui en Tunisie ne vit que sur ces îles. Quelques 130 années plus tard, les naturalistes de l’Université de Tunis et des PIM suivent leurs traces. Sur l’archipel de la Galite, ils retrouvent l’espèce sur la Fauchelle et la découvrent sur les îlots de Gallo et Gallina. Pourtant sur le Galiton comme sur les îlots Cani, les recherches sont vaines. Il faut se rendre à l’évidence, le phyllodactyle a disparu de ces îles (Delaugerre, Ouni, & Nouira, 2011). Comment se peut-il qu’une espèce, présente sur ces îles depuis leur origine (il y a 15 000 à 20 000 ans) et dans cette région depuis des millions d’années; comment une espèce qui a traversé de tels changements du climat et de l’environnement a-t-elle pu si subitement disparaître ? Le rat noir, ce mal-aimé des gestionnaires des îles, ne semble pas en cause: il est absent du Galiton et ne peuple plus aujourd’hui les Cani. Un indice? sur ces deux îles a été édifié un phare. Mais celui de Cani existait déjà lors du passage du Violante en 1875! Autre indice ? un gecko, l’Hémidactyle verruqueux Hemidactylus turcicus a colonisé les deux îles où il est aujourd’hui omniprésent. Il est fort probable que son arrivée a été facilitée par les transports de matériaux ou de biens entre la terre ferme et le phare (il n’est pas venu à la nage). Mais comment ce nouveau venu aurait-il pu provoquer l’extinction du Phyllodactyle? Par compétition ou prédation directe ? C’est douteux, ces deux espèces peuvent cohabiter y compris dans des îles (généralement un peu plus grandes il est vrai). Une hypothèse : ces Hémidactyles colonisateurs, en expansion dans le Nord de l’Afrique, pourraient-ils avoir été porteurs (sains) de germes pathogènes ou de parasites qui auraient été fatals aux Phyllodactyles insulaires ? La question reste ouverte. Le livre de l’histoire des îles est ainsi composé de nombreuses pages à jamais effacées. Extinctions et colonisations font partie des processus à long terme qui concourent aux dynamiques naturelles des écosystèmes insulaires. Mais quand l’homme s’en mêle, notamment en favorisant l’arrivée brutale d’espèces exogènes, des équilibres insulaires, subtils, millénaires, s’effondrent comme des châteaux de cartes.


Michel Delaugerre, Conservatoire du littoral ; Ridha Ouni, Consultant

Principales ressources bibliographiques


  1. Awatef ABIADH, 2012. Suivis naturalistes de l’archipel de Zembra et Zembretta. Note naturaliste Initiative PIM.

  2. Deleuil R. et Labbé A., 1954. Flore de Zembretta. Mémoires de la société des Sciences Naturelles de Tunisie n°2 : 13-14.

  3. E.B., « Djamour », Encyclopédie berbère [En ligne], 16 | 1995, document D58, mis en ligne le 01 juin 2011, consulté le 24 septembre 2020. URL : http://journals.openedition.org/encyclopedieberbere/2170 ; DOI : https://doi.org/10.4000/encyclopedieberbere.2170.

  4. SPA/RAC, 1986. Etude de cas en Tunisie. Synthèse des études relatives à la partie terrestre de l’Ile de Zembra. Tunis 52 p.

  5. El Hili A., 2002 La faune (mammifères et oiseaux). In Conservation des zones humides littorales et des écosystèmes côtiers du Cap Bon. Rapport de diagnostic des sites. Sites de Zembra et de Zembretta, Ministère de l’Environnement et de l’Aménagement du Territoire, Agence de Protection et d’Aménagement du Littoral, MedWetCoast, pp. 27- 39.

  6. Oueslati A., 1995. Les îles de la Tunisie, Paysages et milieux naturels: Genèse, évolution et aptitudes à l’aménagement d’après les repères géomorphologie, de l’archéologie et de l’occupation humaine récente. Secrétariat à la recherche Scientifique et à la Recherche Scientifique et à la Technologie, Université des Lettres, des Arts et des Sciences Humaines de Tunis I, centre d’Etudes et de Recherches Economiques et Sociales de Tunis. Série géographique N°10. Tunis. 368 p.

  7. Chelbi F., Zembra et Zembretta (Tunisie) « îles Jamour ». Les Aegimures de l’antiquité : recherches archéologiques et historiques, dans Africa, XXIII, 2013, p. 61-81, 27.

  8. Médail F. & Véla E., 2020. Flore et végétation vasculaires de l’archipel de Zembra (Tunisie nord-orientale). Note naturaliste PIM, Marseille : 67 p.

  9. Nouira S., 2001. MedWetCoast”conservation des zones humides littorales et des écosystèmes côtiers – Cap Bon”. RAPPORT DE DIAGNOSTIC DES SITES Partie relative à l’HERPÉTOFAUNE. 34p.

Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Archipel de Zembra et Zembretta

Sous-bassin : TUNISIE NORD

Zembretta

Contributeurs :

Sabri JAZIRI (Thétis conseil- Cabinet Sami Ben Haj Etudes et Conseil en Environnement)

Date de création : 25 Février 2021

 

Pour citer cette version : JAZIRI , S. (2021). Fiche île : Zembretta – Sous-bassin : Tunisie Nord. Atlas des Petites Iles de Méditerranée. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/zembretta/

zembretta-carte
zembretta-general
Commune Nabeul
Archipel Zembra et Zembretta
Surface (ha) 2
Linéaire côtier (mètre) 1290
Distance à la côte (Mile nautique) 4
Altitude max (mètre) 53
Coordonnée géographiques Latitude 37.106588
Longitude 10.87436
Propriété foncière Publique
Gestionnaire(s) APAL-Aspen
Statut de protection national Zone de protection biologique depuis 1973

Parc national depuis 1977

international Réserve de la biosphère depuis mars 1977,

ASPIM depuis le 1 avril 2001 – terre et mer,

Zone importante pour la conservation des oiseaux ZICO,

Description générale


L’îlot Zembretta fait partie de l’archipel de Zembra et Zembretta. Cette connotation italienne de l’archipel, nous rappelle la splendeur de l’île principale Zembra, qui paraît de loin zébrée par alternance de couleurs de ses roches. Alors que pour Zembretta, l’utilisation de ce suffixe diminutif nous plonge directement dans l’affection de ce petit bijou de la méditerranée. L’appellation local de l’îlot Jamour esseghir issu du latin “Aegimures” nous renseigne aussi sur le patrimoine culturel de l’archipel venant d’un autre temps.  

Zembretta est située au nord-est du golfe de Tunis à une distance de 5 km à l’est de Zembra et de 12 km du Cap-Bon. Elle couvre une superficie de 2 ha et culmine à 53 m avec un linéaire côtier de 1290 m. 

Située au nord de la Tunisie, Zembretta est soumise à un climat méditerranéen subhumide caractérisé par des périodes prolongées de beaux temps. La saison chaude qui se prolonge au-delà de l’été est sèche. Les précipitations irrégulières sont plus fréquentes en automne et en hiver, sous forme de violentes averses de courte durée accompagnées fréquemment de vents violents.

L’îlot est d’origine continentale, formé de grès qui remonte à l’oligocène. La partie sud de l’îlot est un versant qui descend par une pente douce vers la mer, alors que la partie Nord-ouest est constituée par des éboulis d’énormes blocs de grès. La situation géographique de l’archipel des Aegimures qui se trouve sur la route de Rome a été de grande importance stratégique au cours de l’histoire. En effet, durant la période punique qui remonte au III et IIème siècle A J-C, un poste d’observation a été découvert. Ce poste servait de relais entre les différentes stations du continent, permettant ainsi le repérage de tout déplacement suspect de la flotte ennemie dans la mer. La morphologie ainsi que la petite taille de Zembretta n’ont pas favorisé une occupation distinguée de l’îlot à l’opposé de l’île principale. Les principales traces de vestiges découvertes au sommet de l’îlot est une vaste construction d’un grand monastère et une citerne antique.

Connaissances


L’îlot Zembretta est souvent négligé dans la littérature ancienne. Les récits fait état seulement d’une île d’Aigimouros (en grec) ou d’Aegimurus (en latin) (E. B., 1995). Au début du XIXe siècle, les missions d’exploration scientifique concernant tout l’archipel ont commencé, se focalisant essentiellement sur Zembra et se limitant à des brèves visites sur l’îlot Zembretta. En 1884, Doùmet-Adanson signale la présence du lapin à l’îlot. En Botanique, la première excursion sur l’îlot a été effectuée en 1953, par Labbé, Deleuil et Pottier-Alapetite. Cette mission a permis de noter la présence de 23 espèces (Deleuil et Labbé, 1954). 

 

Depuis l’an 2000, les missions scientifiques sont de plus en plus fréquentes. Pour les herpétofaune, on a pu dénombrer 3 espèces de lézards sur l’îlot, Psammodromus algirus (Lacertidé), Chalcides ocellatus (Scincidé) et Hemidactylus turcicus (Gekkonidé) (Nouira, 2001). 

Depuis 2006, le Conservatoire du littoral et les partenaires des pays associés à l’initiative PIM (Petites îles de la Méditerranée) ont organisé des missions de terrain destinées à améliorer les connaissances des îles et à mettre en commun les différentes expériences de gestion.

 

La richesse floristique est représentée par 70 taxons, dont 5 sont exotiques et plusieurs autres espèces qui sont localisé exclusivement sur Zembretta (Allium commutatum, Anisantha sterilis, Atriplex patula, Atriplex prostrata, Parapholis filiformis, Spergula bocconei, Suaeda vera) (Médail, 2020) mais l’archipel présente un couvert important de Daucus carotta. Pour les mammifères terrestres, le rat noir Rattus rattus frugivorus est une espèce commune sur l’ensemble de l’archipel avec une densité importante autour des habitations à Zembra.  A Zembretta, le rat noir présentait des effectifs importants, ce qui constituait une véritable menace pour les oiseaux nicheurs. Ce qui a incité les gestionnaires du site (la direction des forêts DGF et l’agence de protection et aménagement du littoral APAL) à envisager une campagne de dératisation sur l’îlot. Avec l’appui de l’initiative des petites îles de la Méditerranée PIM, une campagne de dératisation a été menée sur l’îlot en 2009 suivie par une opération de piégeage en 2010 et 2012 confirmant ainsi l’absence totale du rat (Rattus rattus) sur Zembretta (ABIADH, 2012), ceci a immédiatement donné des résultats extraordinaire de nidification du puffin Yelkouan avoisinant les 80 couples alors qu’il n’était que de passage auparavant. Sur l’îlot on a signalé 2 couples de cormoran huppé Phalacrocorax aristotelis, 900 couples de goéland leucophée Larus cachinnans qui entre en compétition avec le goéland d’Audouin obligeant ce dernier à changer d’aire de nidification (RAC/SPA 1986). Un couple de faucons pèlerin est noté à Zembretta. Les connaissances sur la biodiversité sur l’archipel restent insuffisantes pour le milieu marin et plus riche pour le milieu terrestre et nécessitent un suivi régulier qu’actuellement. Ce qui va être comblé par un suivi de la biodiversité dans le cadre de la cogestion entretenue entre l’association ASPEN et l’APAL.

Intérêts


  PRESENCE DE BATI PATRIMONIAL - non

Limonium zembrae, endémique de l’archipel (©Errol Vela)

La biodiversité végétale de l’îlot est intéressante puisque sur ce territoire de 7 hectares , on rencontré 70 taxons dont 57 espèces indigènes, deux espèces quasi-excusives figurent dans cet inventaire et 5 espèces non indigènes. Le couvert végétal comprend une large part de végétation rudérale favorisé par les déjections des oiseaux marins qui survolent l’îlot.

 

Concernant les reptiles sont faiblement représentés, tandis que la faune mammalienne qui était constituée de rats noirs ont été éradiqués.

 

Zembretta présente un intérêt considérable pour la protection de la biodiversité marine et terrestre, mais les prospections et inventaires sont très limités, et ne concerne principalement que la partie terrestre. Du point de vue conservation de la biodiversité à l’échelle méditerranéenne, c’est l’avifaune qui constitue le plus d’intérêt. D’une manière générale, l’archipel constitue la troisième voie de migration la plus importante pour les oiseaux de la méditerranée (MedWetCoast, 2003). Les deux espèces de puffin et le goéland d’Audouin sont des espèces vulnérables et qui suscite un intérêt pour la conservation à l’échelle national ainsi qu’international.  En effet, ces espèces voient leurs effectifs s’améliorer par suite des différentes missions et campagnes de dératisation dans l’îlot dès 2009. Ce rongeur invasif représentait une réelle menace pour ces espèces dans l’îlot. On trouve aussi le goéland d’Audouin (Larus audouini) et le Cormoran huppé (Phalacrocorax aristelis), le faucon pèlerin (Falco peregrinus). Les inventaires botaniques qui ont eu lieu sur Zembretta, n’ont pas signalé des espèces présentant un réel intérêt patrimonial à part la récente intrusion des puffins Yelkouan qui nichent actuellement sur l’îlot d’une part Notons que le du chou « Brassica cretica subsp. atlanticus » signalé en 1953 semble avoir disparu selon les prospection des missions PIM sur l’îlot en 2008.

 

Plusieurs espèces patrimoniales marines listées dans les annexes II et/ou III de la convention de Barcelone sont observées dans la partie marine de l’îlot. Notamment, l’herbier de Posidonie (Posidonia oceanica) qui est une espèce endémique de la Méditerranée et la cymodocée (Cymodocea nodosa). La patelle géante (Patella ferruginea) qui est un invertébré marin endémique des côtes rocheuses de la méditerranée occidentale, se trouve avec des densités importantes dans l’archipel et plus particulièrement autour de l’îlot. Zembra et Zembretta constituent la station  la plus orientale dans le bassin méditerranéen.  Ce qui fait de l’archipel un “hotspot” pour la conservation de cette espèce. Les mammifères marins sont observés aux alentours de l’îlot comme le Grand Dauphin (Tursiops truncatus). L’archipel recèle également de vestiges archéologiques antiques parfois assez bien conservés.

L’avifaunes marine : un intérêt majeur pour la conservation sur Zembretta


Le puffin de méditerranée (Puffinus yelkouan)

Le puffin de méditerranée est une espèce vulnérable (UICN) inscrite dans Annexe II de Convention de Barcelone; dans l’annexe I de la Directive oiseau; dans l’annexe II de la convention de Berne. Il est exclusivement rencontré dans l’îlot de Zembretta, où elle constitue le seul site de nidification en Afrique du Nord pour cette espèce. Depuis 2008 le nombre de colonies n’a cessé d’augmenter (8 couples) pour dépasser 150 en 2011. Les missions entretenues par l’initiative PIM ont été très bénéfiques pour l’installation de cette espèce dans l’îlot. En effet, depuis 2009 l’impact positif de la dératisation est ressenti, permettant ainsi l’installation de plus de 50 couples sur Zembretta et son îlot satellite Zembrettina et y nichent régulièrement.

 

Le goéland d’audouin (Larus audouinii)

Le Goéland d’Audouin est un Laridé d’assez grande taille dont la tête, le cou et le ventre restent d’un blanc pur toute l’année. Le manteau et le dessus des ailes sont d’un gris très pâle. Cette espèce est inscrite à l’annexe I de la Directive Oiseaux aux annexe I et II de la Convention de Bonn, à l’annexe II de la Convention de Berne et listée en catégorie A1a et 3a de l’AEWA (populations reproductrices d’Afrique Nord-Ouest/ Europe Ouest).  Il existe essentiellement autour de la méditerranée et dans certains pays de l’Afrique de l’Ouest. Sa fragilité et de la rareté de son habitat (îles rocheuses, falaises, …), en fait une des espèces patrimoniales méditerranéennes qui, au niveau de la Tunisie, ne nidifie que sur l’archipel de La Galite et de Zembra. Une colonie nichant de quelques dizaines de couples est présente sur l’archipel ; notons que cette colonie était observée sur l’île principale de Zembra, toutefois, à la suite de la dératisation de Zembretta en 2009, elle s’est installée sur cette îlot où on a compté 53 couples nicheurs en 2013. 

Pressions


   

Les pressions exercées sur Zembretta sont multiples. Le premier facteur qu’on peut citer :

 

La présence des espèces non indigènes dans l’archipel introduites volontairement ou non par l’homme. Ces espèces peuvent être une réelle menace pour l’équilibre écosystémique sur l’archipel. En ce qui concerne les espèces exotiques marines, on signale la présence de l’algue verte Caulerpa racemosa et Caulerpa taxifolia qui ont un potentiel invasif avéré sur l’archipel.

 

La pêche illicite aux alentours de l’archipel, que ce soit professionnel ou récréatif. Cette activité est conduite moyennant des engins passifs tels que les palangres et/ou les filets maillants ou actifs comme la senne ou le chalut. Les engins délaissés sur le fond rocheux par ces opérations de pêche frauduleuses se transforment en filet fantôme causant la mortalité de plusieurs espèces. Ce qui engendre une détérioration de toute la zone impactée par le filet fantôme. A cela s’ajoute l’effet du mouillage des plaisanciers sur le site causant des dommages assez importants sur les herbiers de Posidonie et sur d’autres habitats sous-marins. 

 

L’intrusion de pêcheurs sur Zembretta est une nuisance pour les oiseaux notamment pour le Puffin Yelkouan, et enfin la braconnage de la patelle géante mettant en danger l’intégrité de cette population.

Gestion & Conservation


Après l’étape de piégeage manuel des rats noirs, la seconde phase de piégeage chimique sécurisé ( © Ridha Ouni)

En 1973, Zembra est la première île de l’archipel qui a été décrété comme une zone de protection biologique par un décrété la première zone de protection Zembra a bénéficié d’abord d’une protection. En 1973. Ce n’est qu’en mars 1977, que la protection de Zembretta voie le jour avec l’inscription de tout l’archipel sur la liste des réserves de la Biosphère (MAB) de l’UNESCO. Ainsi, l’archipel de Zembra et Zembretta est le plus ancien Parc national en Tunisie et le premier ayant à la fois un statut national qu’international. En 2001, l’archipel est déclaré « Aire Spécialement Protégée d’Importance Méditerranéenne » ASPIM et une « zone importante pour la conservation des oiseaux » ou ZICO par BirdLife international. Dictant ainsi son importance à l’échelle méditerranéenne et mondiale pour la conservation des oiseaux de manière générale et plus particulièrement pour le puffin de Scopoli.

 

 

La gestion de l’archipel proprement dit reste tributaire du cadre juridique. La loi 49-2009, pour la création et la gestion des AMCP tunisiennes se fait attendre plusieurs années. En mai 2014, les lois et décrets d’application sont promulgués instaurant ainsi un cadre réglementaire pour la gestion des AMCPs à travers l’Agence de Protection et d’Aménagement du Littoral (APAL). Mis à part les missions scientifiques sur l’archipel, appuyées par l’initiative PIM, les actions de conservation de la diversité biologique se font rares en dehors bien entendu de l’éradication des rats noirs qui a généré des résultats tangibles, en l’occurrence la nidification spectaculaire du puffin Yelkouan. En 2020 une approche de cogestion entre l’APAL et l’association ASPEN voit le jour pour la mise en place des actions établie dans le plan de gestion de 2018. Cette cogestion avec l’appui du Medfund donne une autonomie de fonctionnement pour l’ASPEN afin de mettre en place les actions de gestion concrète notamment la sensibilisation, les actions de restauration, la valorisation du patrimoine culturel et la réhabilitation des habitats et des espèces endémiques. 

 

On notera également la mission expérimentale de translocation de la patelle géante de Zembretta à la Galite, effectuée par l’APAL  où l’espèce surconsommée a disparu. Il s’agit d’un bon début malgré le peu d’individus retrouvés vivants à la Galite après cette expérimentation.

Principales ressources bibliographiques


  1. Awatef ABIADH, 2012. Suivis naturalistes de l’archipel de Zembra et Zembretta. Note naturaliste Initiative PIM.

  2. Deleuil R. et Labbé A., 1954. Flore de Zembretta. Mémoires de la société des Sciences Naturelles de Tunisie n°2 : 13-14.

  3. E.B., « Djamour », Encyclopédie berbère [En ligne], 16 | 1995, document D58, mis en ligne le 01 juin 2011, consulté le 24 septembre 2020. URL : http://journals.openedition.org/encyclopedieberbere/2170 ; DOI : https://doi.org/10.4000/encyclopedieberbere.2170.

  4. SPA/RAC, 1986. Etude de cas en Tunisie. Synthèse des études relatives à la partie terrestre de l’Ile de Zembra. Tunis 52 p.

  5. El Hili A., 2002 La faune (mammifères et oiseaux). In Conservation des zones humides littorales et des écosystèmes côtiers du Cap Bon. Rapport de diagnostic des sites. Sites de Zembra et de Zembretta, Ministère de l’Environnement et de l’Aménagement du Territoire, Agence de Protection et d’Aménagement du Littoral, MedWetCoast, pp. 27- 39.

  6. Oueslati A., 1995. Les îles de la Tunisie, Paysages et milieux naturels: Genèse, évolution et aptitudes à l’aménagement d’après les repères géomorphologie, de l’archéologie et de l’occupation humaine récente. Secrétariat à la recherche Scientifique et à la Recherche Scientifique et à la Technologie, Université des Lettres, des Arts et des Sciences Humaines de Tunis I, centre d’Etudes et de Recherches Economiques et Sociales de Tunis. Série géographique N°10. Tunis. 368 p.

  7. Chelbi F., Zembra et Zembretta (Tunisie) « îles Jamour ». Les Aegimures de l’antiquité : recherches archéologiques et historiques, dans Africa, XXIII, 2013, p. 61-81, 27.

  8. Médail F. & Véla E., 2020. Flore et végétation vasculaires de l’archipel de Zembra (Tunisie nord-orientale). Note naturaliste PIM, Marseille : 67 p.

  9. Nouira S., 2001. MedWetCoast”conservation des zones humides littorales et des écosystèmes côtiers – Cap Bon”. RAPPORT DE DIAGNOSTIC DES SITES Partie relative à l’HERPÉTOFAUNE. 34p.

Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Archipel de Zembra

Sous-bassin : TUNISIE NORD

Zembra

Contributeurs :

Sami Ben Haj

Date de création : 22 Février 2021

 

Pour citer cette version : BEN HAJ , S. (2021). Fiche île : Zembra – Sous-bassin : Tunisie Nord. Atlas des Petites Iles de Méditerranée. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/zembra/

zembra-carte
Commune Nabeul
Archipel Archipel de Zembra
Surface (ha) 389
Linéaire côtier (mètre) 9000
Distance à la côte (Mile nautique) 6
Altitude max (mètre) 433
Coordonnée géographiques Latitude 37.1277771
Longitude 10.80611134
Propriété foncière 100% Publique
Gestionnaire(s) Agence de Protection et d’Aménagement du Littoral (APAL)/ Association ASPEN
Statut de protection national Parc National (1977)
international ASPIM et ZICO (2001)

Description générale


L’île de de Zembra fait partie de l’archipel de Zembra-Jebel Haouaria, situé dans la partie à l’ouest de la pointe du Cap Bon tunisien. En face du littoral de Sidi Daoud et à l’extrémité orientale du golfe de Tunis, l’île de Zembra, la plus grande île de l’archipel s’étend sur une superficie de 389 ha avec un linéaire côtier de 9000m. Elle se trouve à 13 km de Ras EL Hmar, 15 km de Sidi Daoud et 55 km de la Goulette.

 

Zembra appartient au climat subhumide supérieur à hivers chaud en basse altitude et frais en haute altitude. Il est de type méditerranéen, caractérisé par des périodes prolongées d’ensoleillement, les périodes tempérées sont relativement courtes. La saison chaude caractéristique de cet étage bioclimatique se prolonge aux mois d’automne. Les pluies sont généralement sous forme de violentes averses de courte durée, accompagnées le plus souvent de vents très forts. C’est un site très ventilé avec en moyenne 300 jours ventés par an. La pluviométrie varie entre 450 et 600 millimètres par an et se situent généralement vers 550 mm.

 

Le golfe de Tunis doit son existence à un effondrement situé sur le prolongement de la grande faille Nord Sud qui traverse la Tunisie et qui passe à quelques kilomètres seulement à l’ouest de Zembra. La structure de l’île de Zembra présente une série monoclinale faillée de façon importante. L’île est constituée par une série stratigraphique allant des calcaires massifs gris coquillés du Crétacés supérieur aux argiles et grès fins du Miocène.

 

Au niveau de l’île de Zembra, la morphologie se caractérise par des côtes accores dont des falaises importantes atteignant les deux cent mètre de hauteur au niveau de Capo Grosso. Il existe des éboulis importants, des blocs rocheux et des plages de galets. L’île culmine à 433m, son hauteur moyenne dépasse les 200m.

 

La côte Est de Zembra est la moins abrupte, elle présente des reliefs moins accusés et des grottes aériennes. La côte sud est sous forme de vallée plus basse dans laquelle sont installé l’ancien hôtel et le port. La côte ouest située entre la Cathédrale et capo grosso présente les falaises les plus imposantes et les paysages les plus impressionnants (conque de vénus, Lantorcho…).

 

La bathymétrie de l’île de Zembra révèle un profil assez serré qui s’étend entre 0 et 60 m. Le voisinage sous-jacent à l’ile et les fonds voisins du Cap Bon présentent des pentes relativement plus douces avec des profondeurs variant entre 0 et 20-25 m.

 

Concernant la courantologie générale, l’île est située dans une zone sous l’influence du courant général de méditerranée, des eaux du golfe de Tunis et des interactions entre les régimes de vents, de houle et la morphologie côtière. Quant à la marée, elle est principalement semi diurne. Le marnage de cette aire maritime septentrionale ne dépasse pas souvent 0,45m (avec un maximum de 0,6 m) (BCEOM, 1960).

 

La présence de l’homme sur Zembra remonte très probablement au paléolithique moyen (durant la civilisation atérienne, 20000 à 18000 av. J.-C.) lorsque l’archipel était rattaché au continent par le haut fond en direction d’Ain Jorf-Rass El Ahmar au Nord-Est de Sidi Daoud (Oueslati, 1995). 

 

L’île de Zembra est restée sans présence humaine importante jusqu’en 1960, date à laquelle, la Société Tunisienne de Banque (STB) installa un centre nautique constitué de plusieurs bungalows. Après l’échec de ce projet en 1976, a permis à la Marine Nationale de revendiquer le site et de l’occuper à partir de 1979. Cette présence militaire poursuivi jusqu’à nos jours est justifiée par le contrôle des eaux marines au large de l’archipel.

Connaissances


Puffin de Scopoli ( ©Louis Marie Préau)

Sur le plan historique, l’île de Zembra a fait l’objet d’une occupation humain sur une très longue période. Les fouilles effectuées au début des années 1990 sur les sites archéologiques de l’île montrent une occupation dense dans l’antiquité et révèlent une présence allant de l’époque punique à celle Byzantine. Ceci montre que Zembra constituait jadis une étape de navigation sur la route maritime du port de Carthage (Oueslati 1995), une amère de délimitation des frontières maritime et des voies de navigation (dans le cadre de traités entre Romains et Carthaginois) (Weyland 1926 in Boudouresque et al. 1986), ainsi qu’une terre à vocation religieuse. En effet, les récits anciens et les vestiges du terrain (nécropole punique de Zembra) soupçonnent les Carthaginois d’accomplir certains rituels et sacrifices religieux sur l’ile (Weyland op. cit ; Oueslati 1995).

 

D’autre part, A. Oueslati (1995) note la présence de témoins d’aménagement de pente (terrassettes, murs de soutènement) appartenant à différentes générations depuis l’antiquité jusqu’à peut-être le moyen âge (probable occupation médiévale). Ces aménagements auraient servi à une mise en valeur agricole et de protection du sol contre l’érosion avec certaines présentant des formes circulaires pouvant jouer le rôle d’enclos pour le bétail. Une présence assez notable marque l’époque moderne. Au 19ème siècle, Zembra fut un abri pour les italiens fuyant la répression de Garibaldi (Boudouresque op cit). Cependant, l’archipel était resté plutôt déserté au cours des temps récents (essentiellement présence militaire et douanière). La période de l’après-guerre a connu une occupation de quelques familles d’origine sicilienne vivant de l’élevage caprin et de la fabrication de fromage.

 

Le classement de l’archipel de Zembra comme parc national depuis 1977 a joué rôle très important dans la préservation de la végétation terrestre de l’île de Zembra qui constitue des garrigues et maquis ressemblant à la végétation de la zone de Kroumirie, Mogod du nord de la Tunisie et surtout à celle du Cap Bon. Sur l’île de Zembra les groupements identifiés sont ceux à  Staticeto-Loletum allionii ; Oleo lentiscetum Helianthemetalea et Isoetalea.

 

La flore de Zembra est épanouie et luxuriante au centre de l’île et plus pauvre vers les flancs qui sont exposés aux vents forts et aux embruns. L’île a la particularité de présenter trois zones distinctes: 

 

-Une ceinture littorale qui est la zone battue par les vents et les embruns et dont la végétation est contituée d’espèces telles que Chritmum maritimum, Senecio leucanthemifolius ssp crassifolia, Senecio cinerea var typicus, Capparis spinosa, Brassica cretica ssp atlantica, Lavatera Punctata, Mesembryanthemum crystallinum, Mesembryanthemum nodiflorum, Daucus carotasso hispanicus… 

 

– Une enveloppe externe ventée qui se présente sous forme de buisson de lentisques avec des pieds d’oléastres et Genévrier de Phénicie. Ce buisson ne dépasse généralement pas 1m de hauteur et prend plusieurs formes selon la pente, l’altitude et l’exposition aux vents. Ainsi, plus il est exposé à des vents forts plus il est dégradé. 

 

– une zone intérieure à deux étages différents selon l’altitude. En effet, à moins de 200m d’altitude, la végétation est dominée par Pistacia lentiscus, Phillyrea angustifolia, Myrtus communis et Juniperus phoenicia, alors que plus haut on retrouve Arbutus unedo, Erica arborea comme espèces principales formant des buissons plus ou moins haut.

 

Pour la végétation marine, elle à son tour est bien développée sur les fonds des alentours de l’île de Zembra. La phanérogame marine, Posidonia oceanica,  présente dans toute la zone marine entourant l’île Zembra. Ne formant généralement pas d’herbiers étendus, elle se présente sous forme discontinue et éparpillée, souvent en touffes aussi bien sur les fonds meubles que plaquée sur les tombants rocheux et entre les rochers. 

 

La cymodocée Cymodocea nodosa peuple les substrats sableux de l’Est et du Sud-Est de l’île de Zembra. On la rencontre dans des zones bien éclairées et abritées de la houle, entre 15 et 35 mètres de profondeur, où elle forme des taches ou de vastes prairies sur le sable fin bien calibré. 

 

D’autres habitats marins sont aussi caractéristiques de l’île de Zembra à savoir les sables fin bien calibrés débutent dans les faibles profondeurs à proximité du port où ils peuvent s’étendre jusqu’à -40 mètres et les sables grossiers et fins graviers sous influence des courants de fonds qui commencent à partir de – 30 mètres en limite inférieure des éboulis rocheux et des grosses roches ainsi que du sable fin à l’Est de Zembra. Un faciès à maërl au Sud-Ouest de Zembra, autour de Lantorcho et à l’Est du Capo Grosso qui est formé de sable grossier blanc et de rhodophytes calcaires libres (Corallinacea).

 

Les fonds à coralligènes sont situés de part et d’autre de Capo grosso et autour de l’îlot Lantorcho. Il commence au nord de l’île de Zembra vers -45m il se caractérise par des peuplements d’algues rouges (Phyllophora nervosa), d’ascidies du genre Aplidium, de gorgones, de madrépores et de scléractinaires.

 

Sur le plan faunistique, l’île de Zembra se caractérise par une biodiversité animale très importante aussi bien pour la partie terrestre que la partie marine. Plusieurs études scientifiques et missions d’inventaires dans le cadre des actions PIM ont permis d’identifier des populations diversifiées (Andromède,. 2010 ; Ouni,. 2018 ; Ficetola & Padoa-Schioppa, 2009; Domina & EL Mokni,. 2012).

 

Pour herpétofaune, il a été observé cinq espèces de reptiles dont trois lézards (Chalcides ocellatus, Psammodromus algirus et Hemidactylus turcicus) et deux serpents (Ficetola & Padoa-Schioppa, 2009).

 

Concernant l’avifaune sur Zembra, plusieurs études ont permis de dénombrer 138 espèces d’oiseaux dont la majorité est de passage (RAC/SPA, 1986). Les principales espèces phare en méditerranée existant à Zembra sont le puffin cendré Calonectris diomedea, le puffin Yelkouan ou puffin de méditerranée Puffinus yelkouan, le goéland d’audouin Larus audouinii, le cormoran huppé Phalacrocorax aristotelis desmarestii, l’océanite tempête Hydrobates pelagicus melitensis etle faucon pèlerin Falco peregrinus.

 

Pour les mammifères terrestres, l’île de zembra est peuplée par le mouflon de Corse, un ovin sauvage endémique de la Corse et de la Sardaigne. Il s’agit d’une espèce introduite par les forestiers sur ce site pendant les années 60. La population n’a pas subit de comptage ni d’évaluation depuis les années 80 où elle comptait une vingtaine d’individus. 

 

Le lapin de garenne est un autre mammifère commun à Zembra. Elle fréquente les zones côtières et les espaces ouverts où la végétation n’est pas très dense comme la plaine, les oueds et les ravins. L’île de Zembra étant rocheuse les lapins se sont adaptés en ne creusant pas de terriers mais en confectionnant des cachettes sous la végétation ou en vivant dans des crevasses entre les rochers.

 

Pour les invertébrés marins, 194 espèces sont connues à Zembra, dont une majorité d’éponges, de cnidaires et de mollusques. Les populations de poissons sont, à leur tour, très diversifiées avec plus de 74 espèces identifiées. Les mammifères marins sont représentées à Zembra par une seule espèce qui le grand dauphin. 

L’Archipel de Zembra…dernier rempart de la Patelle géante Patella ferruginea en Méditerranée ?


Patella ferruginea est l’invertébré marin endémique le plus menacé des côtes rocheuses de la Méditerranée occidentale. En 1986, un total de 20 000 individus ont été estimés, avec 0,7 ind /m2, 4,4 cm de taille adulte moyenne et un faible taux de recrutement. En 2009, la population de Zembra a été estimée à 38 559 individus avec 2,65 ind / m2, 5,42 cm de taille moyenne adulte et un taux de recrutement assez élevé. En Tunisie, l’espèce ne survit que sur quelques côtes rocheuses du nord du pays (Tlig-Zouari et al ,. 2010, Espinosa et al., 2013), mais selon Espinosa & Bazairi (2009) et Espinosa et al. (2013), le Parc national de l’archipel de Zembra abrite toujours l’une des plus grandes populations de Patelle ferrugineuse. Aujourd’hui, la population du Parc National de Zembra est considérée étant la plus importante en Tunisie et peut être dans toute la Méditerranée Occidentale. En 2015, cette population de l’Archipel de Zembra a été estimée à 40 404 en 2015, avec une densité moyenne allant de 0,1 à 8,5 ind /m2 avec un maximum de 25 ind /m2 sur certains rivages. Cela fait de l’archipel l’un des «points chauds» méditerranéens les plus importants pour P. ferruginea, car il possède une population importante et bien conservée de cette espèce.

La variabilité de la taille de la population est influencée par divers facteurs biotiques et abiotiques, mais elle est principalement affectée par le braconnage de l’espèce. Les braconniers ciblent des individus de plus de 6 cm de longueur, et l’étude du sex-ratio a montré que plus de 70% des individus deviennent des femelles à cette taille. De plus, le taux de croissance est faible et P. ferruginea peut nécessiter de nombreuses années pour atteindre une taille adulte importante. La perte de potentiel de reproduction due au braconnage entraîne inévitablement un déséquilibre important dans la population de la patelle. Cependant, la protection de l’archipel de Zembra à partir de 1977, même si elle a été transgressée par moments, a probablement déterminé l’état actuel de conservation de P. ferruginea dans l’archipel de Zembra.

Source : Anis Zarrouk

Intérêts


L’île de Zembra présente un intérêt culturel important se traduisant par la présence, jusqu’au ce jour, d’un patrimoine historique qui témoigne le passage de l’homme depuis la période punique jusqu’au 19ème siècle. Les éclats d’obsidiennes, de silex et de fragments de poterie trouvés sur l’île montre la présence de l’homme au Néolithique qui a du se servir des excavations de type taffonis comme abris. Un site néolithique comprenant des ossements fossiles a été découvert derrière Onk Jmel à l’Est, face aux bungalows. La proximité de l’île du continent est facteur qui a pu peut être encouragé l’homme à à s’y installer.

 

Zembra est caractérisée par un intérêt écologique très important à signaler vu qu’elle abrite une multitude d’espèces animales et végétales, marine et terrestres considérées comme espèces patrimoniales, protégées, menacées ou de grande valeur commerciale et économique.

 

Pour la flore terrestre, l’île de Zembra abrite des espèces endémiques : Dianthus rupicola var hermaensisScabiosa farinosa et Melica minuta susp euminuta. 14 autres espèces végétales sont  présentes et elles sont qualifiées rares.

 

La valeur patrimoniale de l’archipel des Zembra provient en grande partie de sa richesse ornithologique. Le Puffin cendré, un Procellariiforme endémique du Bassin méditerranéen considéré comme vulnérable en Europe en raison des récents déclins de ses populations et de sa vulnérabilité aux menaces tant terrestres que marines, est une espèce caractéristique de l’île Zembra. Une mission de dénombrement des effectifs nicheurs effectuées conjointement par l’APAL et le Conservatoire du littoral dans le cadre de l’Initiative PIM en juin 2010 a révélé une population de 141 780 couples.

 

Il est important de signaler le grand intérêt du site sur le plan faunistique qui réside dans le fait qu’il constitue une étape incontournable pour les oiseaux migrateurs dans leurs périples saisonniers à travers le détroit de Sicile entre l’Europe centrale et l’Afrique : voie de migration médiane à travers la Tunisie et le détroit de Sicile (145 km), d’importance similaire à celle de Gibraltar à l’ouest, le Bosphore et la Mer Rouge à l’est, les effectifs sont moins importants mais la richesse spécifique est plus importante, plusieurs espèces orientales utilisent cette voie avant de se rendre en Europe Centrale puis vers la Sibérie.

 

La végétation marine à Zembra est à son tour bien développée et elle constitue un patrimoine écologique très important. Les herbiers de posidonie qui couvrent les fonds marins dans les alentours constituent un support indispensable pour la nidification et la multiplication des poissons et par conséquent le renouvellement du stock dans la zone. Au niveau du secteur sud de l’île de Zembra, à partir du port, la posidonie couvre des superficies plus étendues, dans des profondeurs allant de 0-2m à – 25 ou -30m. La limite inférieure la plus profonde du site se trouve à l’Est de Zembra ou l’hydrodynamisme est le moins agressif et atteint les -37m.

 

Les fonds marins de Zembra, sous forme d’une mosaïque de posidonie et de roches, sont richement colonisés par les poissons tels que les mérous bruns (Epinephelus marginatus), les mérous royaux (Mycteroperca rubra), les corbs (Sciaena umbra), les sars à tête noire (Diplodus vulgaris) et les sars communs (Diplodus annularis), les serrans-écriture (Serranus scriba), les mendoles (Spicara maena) et les castagnoles (Chromis chromis). 

 

Plusieurs autres espèces d’invertébrés, de haute valeur écologique, sont rencontrées sur les fonds de Zembra et elles représentent la majorité des groupes taxonomiques connus à savoir les mollusques (Pinna nobilis, Pinna rudis, Patella ferruginea, ect…) ; les cnidaires (Asteroides calyculari, Eunicella singiularis, Eunicella cavolinii, ect…); les crustacés (Schyllarides latus) et les échinodermes (Centrostephanus longispinu). 

 

Sur le plan socioéconomique, l’île de Zembra joue un rôle très important dans la dynamique de tourisme dans la région. En effet, dès l’année 2011, beaucoup de privés et associations ont communiqué sur les valeurs paysagères et naturelles de ce sites, induisant une augmentation de la fréquentation vers cette zone. La plongée sous-marine est une activité très sollicitée dans les alentours de Zembra. Les gens viennent pratiquer ce loisir pour découvrir les paysages sous-marins de l’île et profiter de la qualité des eaux qui la caractérisent. Les passionnés par les randonnées viennent à leur tour explorer la partie continentale de l’île.  Des pêcheurs se sont partiellement ou totalement reconvertis en transporteurs de personnes intéressés par des gains supérieurs à ceux de l’activité de pêche dont les revenus ont sensiblement régressés suite à la réduction des prises.

 

Malgré que la pêche soit interdite sur un rayon de 1,5 mile au tour de l’île de Zembra, cette dernière constitue une réserve naturelle qui joue un rôle primordial dans le développement de ce secteur dans la région. En effet, ses caractéristiques naturelles et biologiques la rendent une zone de grossissement  qui alimente les zones adjacentes en poissons exploitables. Située à proximité de deux ports de pêche (Sidi Daoud et Haouaria), Zembra constitue un facteur favorable pour la continuité de cette activité surtout avec les perturbations écologiques que subissent les stocks exploitables.

Pressions


La proximité de l’île de Zembra du continent (6 miles) a favorisé développement de l’activité de tourisme de plaisance dans cette zone. Durant la saison estivale, la fréquentation du site constitue une menace sérieuse pour l’équilibre écologique des différents écosystèmes caractéristiques de l’île. En absence d’un encadrement des randonneurs, les sorties sur la partie terrestre endommage la végétation locale suite à son piétinement et les prélèvements des espèces par des amateurs ou dans certains cas par des scientifiques. D’un autre côté, ces sorties sur continent constituent une source de dérangement de colonies nicheuses (goélands d’Audouin, puffins). Sans oublier pour autant les quantités de déchets qui peuvent être engendrées par ses activités et qui sont, en absence de sensibilisation, abandonnées sur l’île et par conséquent elles constituent une autre menace pour les populations animales terrestres et marine.

Le patrimoine historique de l’île est aussi menacé par ce type d’activité suite au prélèvement d’éléments archéologiques par les visiteurs.

 

La plongée sous-marine est une autre activité très développée dans les alentours de Zembra. Les clubs de plongée installés à Haouaria ramènent leurs clients pour explorer les écosystèmes marins spécifiques de l’île. Ces activités engendrent dans la plupart des cas des dommages pour les ces habitats et elles constituent une nuisance pour les populations ichtyologiques de la zone. 

Le mouillage des bateaux de plaisance est, à son tour, une autre menace liée à l’activité de tourisme exercée dans les alentours de Zembra ce qui provoque des dommages assez importants sur les herbiers de Posidonies et sur d’autres habitats sous-marins. 

Les prélèvements illicites par la pêche récréative et la pêche aux hameçons à partir des bateaux de plaisance sont d’autres menaces qui s’ajoutent pour l’île de Zembra. Il faut signaler aussi que les populations de la patelle géante de Zembra sont menacées par les prélèvements anarchiques. Les individus collectés sont vendus aux restaurants côtiers de la ville de Haouaria. 

 

La présence des espèces exotiques sur Zembra est une autre menace qui s’ajoute à ce qui est indiqué précédemment. Sur la partie terrestre, la prolifération  du rat noir cause des problèmes majeurs surtout pour les espèces nicheuses à haute valeur patrimoniale comme le puffin de Scopoli, il faut toujours le considérer comme une source potentielle de nuisance pour l’équilibre écologique sur l’île. 

Deux espèces introduites à fort potentiel invasif sont présentes au niveau du village de Zembra, il s’agit de Carpobrotus edulis et Opuntia ficus-indica, ces deux espèces ont remplacé les espèces natives de manière très perceptible.

Pour les espèces invasives marine, il est important de signaler la présence des algues vertes Caulerpa taxifolia et Caulerpa racemosa. Ces deux espèces constituent une menace pour les habitats à P. oceanica dans les alentours de l’île. Ces espèces ont une grande capacité d’adaptation et elles prolifèrent rapidement pour prendre la place des habitats locaux ce qui pourrait induire directement la richesse spécifique en poissons et en invertébrés marins.

Gestion & Conservation


L’île de Zembra fait partie de l’AMCP  de l’archipel de Zembra et Zembretta dont l’accès nécessite une autorisation au préalable de la part des autorités responsables (APAL, Garde nationale). Des équipes permanentes de la marine nationale et la garde nationale sur présentes sur l’île durant toute l’année et assurent la surveillance des différentes activités exercées dans les alentours.

L’archipel de Zembra bénéfice de plusieurs statuts et textes de protection et de conservation. En novembre 1973, un arrêté du Ministre de l’Agriculture relatif à l’institution d’une zone de protection biologique autour de l’île de Zembra a paru. Cet arrêté interdit «en tout temps, toute activité de pêche, tant professionnelle que sportive» dans la zone. Par la suite, en mars 1977,  Zembra et Zembretta ont été inscrites sur la liste des Réserves de la Biosphère. Durant cette même année, l’archipel a été classé comme parc national terrestre. 

En 2001, l’archipel de Zembra et Zembretta est déclaré « Aire Spécialement Protégée d’Importance Méditerranéenne» ou ASPIM (au sens de la Convention de Barcelone), d’où la nécessité d’élaboration d’un Plan de Gestion. Durant cette même année, le site a été classé comme Zone Imporante pour la conservation des Oiseaux (ZICO).

Depuis 2007, des inventaires ont été régulièrement effectués aussi bien à terra qu’en mer (uniquement sur l’île de Zembra), des suivis sporadiques ont également été effectués sur la partie terrestre – suivi de la nidification des puffins de Scopoli, végétation notamment. Une masse critique d’informations (ceci intéresse Galite et Zembra) est donc disponible pour pouvoir gérer convenablement ces deux archipels, nptamment l’île de Zembra.

Dans le cadre de la mise en place d’une unité de gestion sur l’archipel de Zembra, un plan de gestion a été élaboré par l’agence de protection et d’aménagement du littoral. Ce plan de gestion cible un développement durable intégré, mettant en avant les impératifs de conservation, de développement socio-économique local, ce plan de gestion a intégré Jbel Haouaria, cap situé à l’est de l’archipel en vue de soumettre l’ensemble de la zone pour une extension de la réserve de la biosphère. Pour la concrétisation de ce plan de gestion, une unité de cogestion a été mise en place en 2020 qui composée de l’APAL, l’Association de Sauvegarde du Patrimoine de L’Environnement Naturel Cap Bon (ASPEN) soutenus financièrement par le CEPF et The Medfund. 

Pour la réalisation des missions de terrain, l’APAL a acquis une embarcation adaptée avec les caractéristiques naturelles du site (isolement). Des équipements de plongée, de survie, de communication sont aussi disponible pour faciliter le travail sur l’île.

Principales ressources bibliographiques


  1. ANDROMEDE, 2010. Etude et cartographie des biocénoses marines de l’île de Zembra, Tunisie. Initiative pour les petites îles de Méditerranée. Contrat Oeil d’Andromède / Agence de l’eau : 122p.

  2. Boudouresque C.F ; Harmelin J.C et Jeudy de Crissac A., 1986. Le benthos marin de l’île de Zembra (Parc National Tunisie), Edit Gis Posidonie publ. Marseille, France. 

  3. Domina G & El Mokni R., 2012. Mission de suivi floristique de l’archipel de Zembra et Zembretta (Tunisie). Note naturaliste_Zembra_botanique_PIM 2012VFV2.

  4. Ficetola G.F. & Padoa-Schioppa E., 2009. Observation of the reptiles of the Islands of zembra and Zembretta. Herpetilogical mission – zembra . PIM. 11 p.

  5. Oueslati A., 1995. Les îles de Tunisie: paysages et milieux naturels.  Numéro 10 de Cahier du C.E.R.E.S.: Série géographique Publications de l’Université de Tunis: Géographie ; 367 pages.

  6. OUNI, R. 2018. Suivi de l’avifaune marine de l’archipel de Zembra et Zembretta (Tunisie), Note naturaliste PIM. 45 p.

  7. Zarrouk A., Romdhane M.S & Espinosa F., 2016. Usefulness of marine protected areas as tools for preserving the highly endangered limpet, Patella ferruginea, in the Mediterranean Sea. Marine Biology Research, 12:9, 917-931.

Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ISOLE

Cluster : CICLOPI ARCHIPELAGO

Sous-bassin : SICILE

Faraglione Grande

Scritto da : Salvatore Pasta ; Pietro Lo Cascio

Data di creazione : 25/08/2021

Per citare questa versione :  PASTA, S., LO CASCIO, P. (2021). Foglio dell’isola : Faraglione Grande – Sottobacino : Sicilia. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/faraglione-grande/

Comune Catania
Arcipelago Ciclopi Archipelago
Area (ha)
Costa (metri)
Distanza dalla costa (miglio nautico)
Altitudine massima (metri)
Coordinate geografiche Latitudine 37,560089
Longitudine 15,165281
Proprietà della terra /
Organo di gestione Commune d’Aci Castello et Université de Catane, consortium Isole dei Ciclopi
Stato di protezione nazionale /
internazionale /

Descrizione


Il Faraglione Grande, noto anche come Scoglio della Madonnina, presenta una caratteristica forma conica ed è alto circa 40 m s.l.m. ed è caratterizzato da versanti molto inclinati. Esso ha una superficie di circa 0,20 ha, dista circa 150 m dalla Sicilia, da cui lo separa un braccio di mare profondo circa un metro.

Le lave colonnari e a pillows di composizione basaltica (tholeiiti) che costituiscono il Faraglione Grande rappresentano i più antichi prodotti vulcanici dell’Etna e risalgono a circa 500.000 anni fa. Lo scoglio ricade in un’area interessata da un bioclima con termotipo termomediterraneo inferiore ed ombrotipo subumido superiore, con precipitazioni comprese tra 720 e 804 mm, temperature di 17-18 °C ed un periodo di stress termo-idrico che si protrae per 4-5 mesi.

Nel 1954 fu eretta una statua raffigurante Santa Maria Ausiliatrice (la Madonna della Buona Nuova), posta a circa 20 m s.l.m. e raggiungibile attraverso un’apposita scalinata che parte dalla base dello scoglio, dove vi è un approdo per le barche e una piccola piattaforma in cemento usata dai bagnanti d’estate. Per questo motivo lo scoglio è meta di pellegrinaggio annuale da parte di numerosi devoti. Le coppie appena sposate usano depositare un mazzo di fiori affinché la Madonna le protegga. La Madonna è inoltre la protettrice dei marinai che quando partono per mare le affidano il loro destino; essa viene festeggiata ogni anno ad Acitrezza la prima domenica di settembre. Mentre non si conosce l’origine del culto, la festa è stata introdotta nel 1907.

Stato delle conoscenze


Il primo inventario della flora vascolare del Faraglione Grande fu redatto da A. Musmarra negli anni Quaranta del XX secolo; G. Siracusa ha aggiornato le conoscenze floristico-vegetazionali censendo 48 taxa nel 1995. Un aggiornamento molto dettagliato della flora vascolare e della vegetazione dello scoglio è stato pubblicato nel 2017 a seguito di accurate indagini multisciplinari effettuate in diverse stagioni durante il biennio 2015-2016 da G. Sturiale (CUTGANA) e da S. Sciandrello e P. Minissale dell’Università di Catania.

Le conoscenze erpetologiche si basano sullo studio di materiale conservato nelle collezioni museali e raccolto in prevalenza durante la fine del XIX secolo, condotto da Antonio Taddei alla fine della seconda metà del Novecento. Nel primo decennio del XXI secolo, ulteriori prospezioni sono state condotte da P. Lo Cascio e G.F. Turrisi.

Sulla base di quanto emerge dalla consultazione della letteratura scientifica disponibile, ad oggi mancano dati sulla fauna invertebrata terrestre, mentre sono disponibili alcuni dati sull’avifauna, frutto di osservazioni effettuate nel corso degli ultimi dieci anni da R. Ientile.

Interesse


Il Faraglione Grande rappresenta uno degli scogli più suggestivi del cluster. La forte inclinazione, l’assenza pressoché totale di suolo e l’esposizione alla salsedine giustificano la netta predominanza delle terofite (52% della flora complessiva). Sulla base del più recente censimento, l’isolotto conta 102 taxa vegetali: si tratta perlopiù di piante vascolari nitrofile e ruderali legate agli ambienti disturbati, di specie alofile-subalofile ad ampia distribuzione e di esotiche naturalizzate – spesso invasive – come Ailanthus altissima.

Le scogliere rocciose (habitat 1170) emergono da fondali solidi e incoerenti o molli, e offrono substrati duri e compatti alle comunità bentoniche (alghe, animali e concrezioni coralligene). La vegetazione marina delle scogliere, la cui zonazione si articola in funzione della profondità e della disponibilità di luce, è molto ricca ed estremamente diversificata. Le numerose comunità sessili tipiche dei substrati rocciosi che caratterizzano il piano sopralitorale della fascia costiera del SIC, riferite alla classe Entophysalidetea, sono talora in contatto catenale con consorzi litofili aeroalini molto semplificati riferibili ai Crithmo-Limonietea (habitat 1240).

Su superfici più o meno pianeggianti con pochi centimetri di suolo, nei piccoli spazi aperti all’interno dell’arbutesto alonitrofilo (Suaedo verae-Atriplicetum halimi, habitat 1420). Si osservano inoltre consorzi terofitici alo-nitrofili tipici delle coste rocciose (habitat 1310), riferiti alle asociazioni Trifolio scabri-Catapodietum balearici Brullo & Giusto del Galdo 2003 e Parapholido incurvae-Spergularietum bocconei Brullo, Scelsi & Spampinato 2001.

Gli arbusteti subalo-nitrofili (habitat 1430) sono localmente rappresentati dalle associazioni Suaedo verae-Atriplicetum halimi Biondi 1988 e Atriplici halimi-Artemisietum arborescentis Biondi 1988.

In cima al Faraglione Grande si rinvengono nuclei di macchia sclerofilla sempreverde riferiti all’associazione Asparago acutifolii-Oleetum sylvestris Bacchetta et al. 2003 (habitat 5330).

Lo scoglio ospita tre specie di Rettili, Hemidactylus turcicus, Tarentola mauritanica e Podarcis siculus; la locale popolazione di quest’ultimo è stata descritta in passato Lacerta sicula ciclopica, ma indagini più recenti hanno evidenziato che questo popolamento microinsulare è scarsamente differenziato e privo di valore tassonomico.

Per quanto riguarda l’avifauna, il sito è assiduamente frequentato dal Falco pellegrino Falco peregrinus; la sommità del Faraglione Grande rappresenta infatti la vetta più alta e meno accessibile dell’arcipelago, offrendo un rifugio sicuro al rapace. La parte mediana del faraglione è invece occupata dal Gabbiano reale mediterraneo Larus michahellis, con almeno 5-7 coppie nidificanti negli ultimi anni. Numerosi uccelli marini frequentano lo scoglio come sito di sosta durante il periodo extra-riproduttivo.

Pressioni


Il Faraglione Grande è soggetto a un modesto impatto antropico in ragione della sua ridotta accessibilità. L’incongruenza tra il regime di tutela (lo scoglio ricade in Zona A di Riserva Naturale Integrale, quindi l’accesso dovrebbe essere autorizzato dall’Ente Gestore esclusivamente a fini scientifici) e le visite durante la stagione estiva appare tollerabile in considerazione del modesto afflusso di bagnanti e fedeli. Andrebbe tuttavia severamente vietato l’abbandono di qualsiasi materiale non biodegradabile (es.: ex-voto, candele, ecc.) durante le occasionali visite alla statua della Madonna e queste ultime andrebbero effettuate a piedi scalzi, pratica devozionale che concilierebbe la tradizione religiosa e l’esigenza di scongiurare l’introduzione involontaria di organismi (semi, uova o larve di insetti) estranei al biota locale.

Gestione e Conservazione


Il Faraglione Grande ricade all’interno della Riserva Naturale Integrale “Isola Lachea e Faraglioni dei Ciclopi”, istituita dalla Regione Siciliana – Assessorato al Territorio e Ambiente con DA n. 614/44 del 04/11/1998 e affidata in gestione al consorzio interuniversitario CUTGANA dell’Università di Catania (Cod. EUAP 1113), che ne risulta proprietario. Con DM del 9/11/2004 è stata istituita dal Ministero dell’Ambiente l’Area Marina Protetta “Isole Ciclopi” su una superficie estesa per 623 ettari, affidata in gestione al Consorzio “Isole dei Ciclopi” (Comune di Acicastello e CUTGANA). In seguito all’approvazione e al recepimento delle Misure di conservazione e del Piano di Gestione redatti dall’Ente Gestore su richiesta dell’ARTA (DDG ARTA n. 375 del 24 maggio 2019) la superficie emersa del Faraglione Grande fa parte della Zona Speciale di Conservazione (ZSC) “Isole dei Ciclopi” ITA070006 (superficie 2,54 Ha), mentre l’abito marino è compreso nella ZSC ITA070028 “Fondali di Acicastello (Isola Lachea – Ciclopi)” (superficie 619 Ha) (Decreto 26 febbraio 2020, GU Serie generale n. 122 del 13/05/2020).

Il Faraglione Grande fa inoltre parte del Sito d’interesse geologico denominato “Vulcaniti dell’arcipelago dei Ciclopi e Acitrezza”, tutelato con D.A. 20 luglio 2016 (cfr. G.U.R.S. del 2 settembre 2016).

Bibliografia


  1. Branca S., Coltelli M., Groppelli G. & Lentini F., 2011. Geological map of Etna volcano, 1:50.000 scale. Italian Journal of Geosciences, 130(3): 265-291.

  2. Lo Cascio P. & Sciberras A., 2020. “Cold-blooded” travellers around Sicily: how introductions and extinctions have shaped the recent herpetofauna of circum-Sicilian and Maltese islands. In: Carapezza A., Badalamenti E., La Mantia T., Lo Cascio P. & Troia A. (eds.), Life on Islands. 1. Biodiversity in Sicily and surrounding islands. Studies dedicated to Bruno Massa. Palermo: Danaus, Pp. 355-390.
  3. Musmarra A., 1941. Florula delle isole dei Ciclopi. Amatrice (RI), Scuola Tip. dell’Orfanotrofio maschile, 57 pp.
  4. Sciandrello S., Minissale P. & Sturiale G., 2017. Plant communities supported by the geological setting: The case history of the Isole dei Ciclopi (East Sicily). Lazaroa, 38(1): 27-51.
  5. Siracusa G., 1996. Florula delle Isole dei Ciclopi (Sicilia orientale). Bollettino dell’Accademia Gioenia di Scienze naturali, 28 (349)(1995): 219-238.
  6. Taddei A. 1949. Le Lacerte (Archaeolacerta e Podarcis) dell’Italia peninsulare e delle isole. Pontificia Academia Scientiarum, Commentationes, 13: 197-274.
Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ISOLE

Cluster : SUD EST

Sottobacino : SICILIA

Isola delle Correnti

Scritto da : Salvatore Pasta ; Pietro Lo Cascio

Data di creazione : 23/08/2021

Per citare questa versione :  PASTA, S., LO CASCIO, P. (2021). Foglio dell’isola : Isola delle Correnti – Sottobacino : Sicilia. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/isola-delle-correnti/

Comune Portopalo di Capo Passero
Arcipelago
Area (ha) 2,39
Costa (metri) 740
Distanza dalla costa (miglio nautico) 0,01
Altitudine massima (metri) 8
Coordinate geografiche Latitudine 36,645328
Longitudine 15,077619
Proprietà della terra /
Organo di gestione
Stato di protezione nazionale  /
internazionale /

Descrizione


L’Isola delle Correnti presenta una forma lanceolata e ha un’estensione di 23900 m2: Essa raggiunge un’altezza massima di 9 m s.l.m. e dista poco meno di un centinaio di metri dalla costa siciliana, alla quale è stata ripetutamente collegata tramite una passerella in cemento. Tale struttura artificiale, realizzata già nella seconda metà del XIX secolo per facilitare l’accesso al faro (attualmente dismesso), appare oggi piuttosto malridotta ed è interrotta in più punti dove è stata distrutta dalle mareggiate invernali. Le forti correnti locali formano talora un tombolo in corrispondenza della passerella, che ostacola il naturale spostamento dei sedimenti; tuttavia per gran parte dell’anno l’isolotto è separato dalla costa siciliana da un braccio di mare profondo quasi 1 m.

La parte basale dell’isolotto è costituita da calcari biancastri a grandi Nullipore (alghe fossili) attribuibili all’Aquitaniano (23-20 milioni d’anni fa) affioranti lungo il perimetro costiero, ricoperte da argille attribuibili al Tortoniano (12-6 milioni d’anni fa) e, in alto, dune di sabbia.

Sulla base dei dati termo-pluviometrici relativi alla vicina stazione meteorologica di Cozzo Spadaro, le precipitazioni medie annue sono di circa 484 mm, mentre la temperatura media annua è di 22 °C, e lo stress termo-idrico è molto marcato e si protrae per ben sei mesi l’anno, da Aprile a Settembre. Il bioclima dell’area è di tipo termo-mediterraneo inferiore con ombrotipo secco inferiore.

La costruzione di un gigantesco faro alto 83 metri, progettato dai Borboni nel 1857, non fu mai iniziata; furono infatti realizzati soltanto gli alloggi destinati ai faristi. Costruito pochi anni dopo, il faro tuttora presente sull’isola era già in funzione nell’ottobre del 1865; esso è composto da una torre poligonale affiancata da due corpi più bassi. Durante il XIX secolo il fabbricato ha subito numerose trasformazioni che hanno interessato sia il prospetto sia le volumetrie. Per realizzare nuovi volumi di servizio al caseggiato venne successivamente operata la rimozione dell’originario basamento. Un altro edificio, situato a nord-ovest del faro, era un tempo adibito a forno. L’insostenibilità economica della gestione e manutenzione del vecchio faro ha comportato sul finire degli anni Settanta del XX secolo l’istallazione del segnalamento costiero automatizzato, oggi alimentato da energia fotovoltaica, con conseguente abbandono del manufatto.

Stato delle conoscenze


Mentre la flora e la vegetazione della costa antistante sono state studiate a fondo da diversi botanici dell’Università di Catania (in particolare da S. Brullo) e descritte esaustivamente in alcune pubblicazioni degli anni Settanta e Ottanta del secolo scorso, per l’Isola di Correnti sono disponibili soltanto i dati del censimento effettuato da G. Albo nei primi decenni del Novecento e pubblicato nel 1959. Sarebbe pertanto opportuno aggiornare le conoscenze botaniche sull’isola.

Una prima prospezione geologica dell’isolotto è stata effettuata da R. Colacicchi negli anni Sessanta del secolo scorso; circa 25 anni dopo A. Capodicasa ha effettuato un rilievo geologico di dettaglio dell’isolotto nell’ambito di una tesina sperimentale.

Per le sue modeste dimensioni e la ridotta distanza dalla Sicilia meridionale, questo sito rappresenta prevalentemente un punto di sosta per gli uccelli che si foraggiano sull’isola maggiore. Per questo motivo i lavori che riguardano l’avifauna locale trattano indistintamente l’isolotto e la costa adiacente. Le informazioni inedite sull’avifauna riportate in questa scheda derivano dalle osservazioni personali effettuate nel corso degli ultimi 15 anni da R. Ientile, A. Corso, V. Di Dio, G. Torre e A. & J. Sciberras. Infine, i risultati delle indagini sulla parte sommersa sono frutto delle prospezioni effettuate da G. Torre nel biennio 2020-2021.

Interesse


Agli inizi del XX secolo la flora vascolare dell’Isola delle Correnti contava ben 85 taxa vegetali, tra i quali Cichorium spinosum L., specie sud-mediterranea estremamente rara e protetta a livello nazionale e regionale ed esclusiva dell’estremità sud-orientale della Sicilia, Limonium hyblaeum Brullo, endemica del settore costiero meridionale degli Iblei, gli endemiti siculi Daucus siculus Tin. e Senecio pygmaeus DC., nonché diverse altre specie d’interesse biogeografico e/o conservazionistico quali Anthemis secundiramea Biv. e Launaea fragilis (Pau) Asso. La struttura e la composizione floristica delle comunità vegetali locali sono senza dubbio influenzate dalla presenza stagionale del Gabbiano reale mediterraneo e dallo stato di abbandono dei manufatti, i cui ruderi offrono un habitat ideale per numerose specie nitro-sciafile tipiche della classe Stellarietea mediae. Non si dispone di informazioni recenti sulla vegetazione naturale e semi-naturale dell’isolotto. I dati floristici disponibili permettono tuttavia di ipotizzare che durante il secolo scorso sull’isolotto vi fossero delle spiagge sabbiose idonee ad ospitare consorzi psammofili riferibili agli habitat 1210 (vegetazione annua pioniera tipica dei substrati sabbiosi ricchi di residui di fanerogame e alghe marine depositatisi sulla spiaggia) e 2110 (dune embrionali), mentre le coste rocciose soggette a notevole apporto salino per effetto dell’aerosol marino o delle mareggiate invernali ospitano consorzi terofitici alofili (Saginetea maritimae, habitat 1310) frammisti a comunità litofile aeroaline costiere (Crithmo-Limonietea, habitat 1240) e arbusteti aloxerofili (Salicornietea fruticosae, habitat 1420).

Il popolamento erpetologico comprende Tarentola mauritanica L. e Podarcis siculus Rafinesque-Schmaltz. Tra gli altri vertebrati terrestri, si segnala la presenza del ratto nero Rattus rattus L. e del coniglio selvatico Oryctolagus cuniculus L., accertata da V. Di Dio nel 2015, frutto di una recente colonizzazione spontanea o di deliberata introduzione a scopo venatorio; quest’ultimo dato, del tutto inedito, merita conferme e aggiornamenti.

I dati sugli uccelli osservati sull’isola provengono da stagioni diverse e da osservatori diversi. Ciò impedisce di avere un quadro d’insieme e di effettuare una lettura diacronica dell’evoluzione demografica del popolamento avifaunistico locale. Numerose sono le specie di passeriformi e uccelli acquatici che utilizzano l’isola come punto di sosta durante la migrazione e nel periodo invernale. Vi nidificano regolarmente il gabbiano reale mediterraneo Larus michaellis Naumann 1840, presente sull’isolotto con 10-12 coppie (R. Ientile e G. Torre, 2021), il Piccione domestico Columba livia domestica Gmelin, 1789, lo Storno nero Sturnus unicolor Temminck 1820 (V. Di Dio, 2015; G. Torre, 2021), il passero domestico Passer italiae (Vieillot, 1817) con 5-20 coppie (A. Corso e G. Torre 2021) e la cappellaccia Galerida cristata (Linnaeus, 1758) (1 coppia, G. Torre 2021); fra i nidificanti irregolari figurano invece il Fratino Charadrius alexandrinus Linnaeus 1758 (1-2 coppie, A. Corso, 1999, 2001, 2005, 2009) e il Fraticello Sternula albifrons Pallas, 1764 (5-6 coppie, A. Corso, 1999, 2000, 2001, 2007). Nelle acque comprese tra l’Isola delle Correnti e il porto di Portopalo hanno stazionato per oltre un mese (fra gennaio e febbraio del 2020) due individui di Svasso cornuto Podiceps auritus (Boddaert, 1783), specie accidentale osservata in Sicilia appena una decina di volte (Adele Schittone, oss. pers.).

Per quanto concerne la fauna invertebrata, sull’isola risulta segnalata la presenza di due specie di Coleotteri Tenebrionidae, Pimelia grossa F. e Phaleria acuminata Küster, e più recentemente quella del Lepidottero Erebidae Pandesma robusta (Walker), piuttosto localizzato in Italia.

Nel testo che segue si propone una sintesi dei dati faunistici inediti di maggiore rilievo sulla fauna invertebrata terrestre, raccolti da A. Corso, che ha censito quattro specie di Gasteropodi terrestri, Eobania vermiculata O.F. Müller, 1774, Cernuella virgata Da Costa, 1778, Cernuella sp. e Theba pisana O.F. Müller, 1774 e i Coleotteri Erodius sp. e Calomera littoralis nemoralis (Olivier, 1790). Lo stesso studioso ha censito inoltre circa 40 specie di Gasteropodi marini, alcuni di un certo interesse, quali la rarissima Bursa scobrilator Linnaeus 1758, nonché Monoplex parthenopeus Salis Marschlins 1793, Coralliophila meyendorffi Calcara 1845 e Muricopsis cristata Brocchi 1814.

Per quanto riguarda la parte sommersa, l’isola digrada rapidamente a ovest verso un fondale sabbioso profondo 6-7 metri; questo ospita una stretta fascia di vegetazione a Posidonia oceanica (L.) Delile, che si impianta sia sul basamento roccioso sia su matte. La struttura delle comunità sommerse presenti sul versante orientale appare molto differente. Essa è infatti caratterizzata da fitti posidonieti e peculiari canyon ricoperti da diverse specie di Cystoseira, che dalla superficie digradano dolcemente fino a raggiungere il fondale sabbioso situato a circa 12-14 metri di profondità. Il versante orientale è inoltre interessato da un’intensa colonizzazione da parte dell’alga esotica Caulerpa taxifolia var. distichophylla (Sonder) Verlaque, Huisman & Procaccini, alla cui presenza appare strettamente legata quella del Tordo occhionero Symphodus melops Linnaeus 1758, pesce di origine atlantica che presenta più popolazioni stabili lungo la costa meridionale siciliana. Sulla base dei dati attualmente disponibili, le comunità marine dell’Isola delle Correnti non si differenziano dal resto della costa e dalle altre secche presenti nel territorio. Sebbene i fondali non siano abbastanza profondi da ospitare un vero e proprio coralligeno o altre specie di particolare interesse biologico, l’ittiofauna legata alle pareti sottomarine dell’isola risulta molto ricca (sino ad oggi è stata rilevata la presenza di quasi 120 specie, tra i quali numerosi Gobiidae e Blenniidae che ne popolano gli anfratti a diverse profondità), mentre il substrato sabbioso che la circonda è utilizzato come nursery da diversi pesci poco comuni nel Mediterraneo e che qui presentano popolazioni di un certo rilievo, come il pesce civetta Dactylopterus volitans Linnaeus, 1758, la torpedine ocellata Torpedo torpedo Linnaeus, 1758 e l’aquila di mare Myliobatis aquila Linnaeus, 1758.

Pressioni


La principale minaccia per l’integrità delle comunità vegetali e dei popolamenti animali locali, in particolare per gli uccelli nidificanti, è rappresentata dall’accesso incontrollato dei bagnanti sull’isolotto durante la stagione estiva. Il disturbo che essi provocano appare evidente se si osservano i numerosi camminamenti che interrompono la continuità delle formazioni vegetali locali. I visitatori dell’isola costituiscono un disturbo diretto per l’avifauna e provocano ulteriore degrado disseminando rifiuti o trasportando involontariamente semi o propaguli di specie vegetali potenzialmente invasive o comunque estranee alle comunità locali.

La costruzione di uno stabilimento balneare privato attrezzato sulla spiaggia prospiciente l’isolotto, avvenuta nel 2013 in barba al buon senso, alle proteste degli ambientalisti e a numerose leggi regionali e nazionali e direttive internazionali, ha creato non poco clamore e stupore. La presenza di tale infrastruttura, ancorché stagionale e quasi totalmente rimossa alla fine ogni stagione balneare, stride clamorosamente coi molteplici vincoli di tutela vigenti e appare del tutto inammissibile considerando il valore naturalistico e paesaggistico del sito. Infatti, la sua costruzione richiede interventi meccanici che arrecano ogni anno grave danno alle comunità vegetali e animali legate alle coste sabbiose e la sua presenza durante la stagione estiva provoca molteplici forme di disturbo (accumulo e potenziale dispersione di materiali non biodegradabili, inquinamento acustico e luminoso particolarmente molesto per la fauna invertebrata e gli uccelli durante le ore notturne, ecc.).

Per quanto concerne la parte sommersa, non si ravvisano criticità connesse all’ancoraggio, che risulta piuttosto contenuto. Non si registrano inoltre particolari problemi di inquinamento, anche perché le forti e costanti correnti marine locali garantiscono un continuo ricambio dell’acqua.

Gestione e Conservazione


Di proprietà del Demanio dello Stato, l’isolotto è incluso nel perimetro della ZSC ITA090010 ‘Isola Correnti, Pantani di P Pilieri, Chiusa dell’Alga e Parrino’. Senza l’individuazione di un Ente responsabile della gestione del sito, tuttavia, tale designazione risulta del tutto insufficiente a garantirne una corretta fruizione. L’area è inoltre vincolata perché inserita nel Piano Regionale delle Riserve approvato con D.A. del 10/06/1991.

Ancora, l’isolotto e le coste adiacenti della Sicilia meridionale sono soggette a vincolo paesaggistico ai sensi dell’art. 1, lett. F della L. 431/85 e del Piano Paesaggistico degli ambiti 14 e 17 della Provincia di Siracusa.

In seguito all’abbandono, nel corso degli ultimi decenni il faro ottocentesco ha subito un notevole degrado. Dichiarato edificio di interesse culturale nel mese di luglio del 2014, tuttavia esso non figura nel programma di recupero dei fari italiani redatto dal Demanio. Di contro, il manufatto è assiduamente fruito da un rilevante numero di turisti che vi accedono liberamente durante la stagione estiva. Recentemente è stato progettato un piano di ripristino e restauro per adibirlo a museo dei migranti e per ridurre l’impatto dei visitatori stagionali sugli ecosistemi locali è stata prevista la costruzione di un sistema di passerelle il legno sull’isolotto ed un accesso all’isola attraverso un pontile mobile. La creazione di una struttura museale e la presenza regolare di personale adibito alla sua gestione potrebbe garantire una più efficace regolamentazione degli accessi ed una significativa riduzione degli impatti diretti ed indiretti agli ecosistemi locali.

Bibliografia


  1. Albo G., 1959. La flora e la vegetazione delle isole intorno al Capo Pachino. Bollettino dell’Istituto botanico dell’Università di Catania, ser. 2, 1 (1957): 87-108.

  2. Aliquò V. & Leo P., 1999. I coleotteri tenebrionidi della regione Iblea (Sicilia sud-orientale) (Coleoptera, Tenebrionidae). Atti e Memorie dell’Ente Fauna Siciliana, 5: 49-84.
  3. Capodicasa A., 1987. Studio geo-vulcanologico della zona di Pachino. Tesina sperimentale, Corso di Laurea in Scienze geologiche, Facoltà di Scienze, Università degli Studi di Catania, A.A. 1986/87.
  4. Capodicasa A., 2016. Storia antica di Portopalo. Pachino, Associazione Studi Storici e Culturali, 92 + ii pp.
  5. Carveni P., Capodicasa A., Iucolano A., Sibi P. & Valletta M., 2016. Geological, geomorphological and archaeological sites in Pachino and Portopalo di Capo Passero areas (Syracuse, southeastern Sicily). Xjenza Online, 4: 131-141.
  6. Colacicchi R., 1963. Geologia del territorio di Pachino. Geologia Romana, 2: 343-403.
  7. D’Andrea P. & Gerratana O., 2016. Tutela paesaggistica e restauro architettonico nella Sicilia sud-orientale: un centro-museo della migrazione nell’antico faro dell’Isola delle Correnti. Politecnico di Torino, Tesi di Laurea Magistrale in Architettura per il Restauro e Valorizzazione del Patrimonio (https://webthesis.biblio.polito.it/4755/).
  8. Lo Cascio P. & Sciberras A., 2020. “Cold-blooded” travellers around Sicily: how introductions and extinctions have shaped the recent herpetofauna of circum-Sicilian and Maltese islands. In: Carapezza A., Badalamenti E., La Mantia T., Lo Cascio P. & Troia A. (eds.), Life on Islands. 1. Biodiversity in Sicily and surrounding islands. Studies dedicated to Bruno Massa. Palermo: Danaus, Pp. 355-390.
  9. Manfredini C. & Pescara A.W., 1993. Il libro dei fari italiani. Milano, Mursia Editore, pp. 146-148.
  10. Tiralongo F & Tirnetta S., 2018. On the presence of a well-established population of Symphodus melops (Linnaeus, 1758) in the central Mediterranean Sea with notes on its habitat and ecology. Acta Adriatica, 59(2): 219-224.
  11. Zafarana M.A., Zafarana S. & Leotta R., 2017. Nuove osservazioni di Pandesma robusta (Walker, 1858) (Lepidoptera Noctuoidea Erebidae) in Sicilia. Il Naturalista siciliano, ser. 4, 41(1): 107-108.
Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ISOLE

Cluster : SUD

Sottobacino : SICILIA

Rocca di San Nicola

Scritto da : Salvatore Pasta ; Pietro Lo Cascio

Data di creazione : 23/08/2021

Per citare questa versione :  PASTA, S., LO CASCIO, P. (2021). Foglio dell’isola : Rocca di San Nicola – Sottobacino : Sicilia. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/rocca-di-san-nicola/

Comune Licata
Arcipelago
Area (ha) 0,75
Costa (metri)
Distanza dalla costa (miglio nautico) 0,04
Altitudine massima (metri) 22
Coordinate geografiche Latitudine 37,112378
Longitudine 13,856511
Proprietà della terra /
Organo di gestione
Stato di protezione nazionale  /
internazionale /

Descrizione


Localizzato all’estremità sud-orientale del Golfo di Torre di Gaffe, Rocca di San Nicola è un isolotto di dimensioni pari a 130×60 m, esteso per circa 7500 m2 e alto 12 m s.l.m.; il perimetro costiero è caratterizzato da pareti a strapiombo, attorno alle quali si osservano numerosi blocchi che testimoniano un intenso processo di arretramento e sfaldamento della falesia, mentre la porzione sommitale presenta un pendio meno scosceso (5-15°).

La profondità del braccio di mare che separa l’isolotto dalla terraferma, ampio circa 80 m, dipende dall’andamento delle correnti marine e ha subito ripetute e significative variazioni nel corso degli ultimi secoli; in un periodo non lontano lo specchio di mare antistante l’isolotto veniva infatti chiamato “Porto Nicolo” e offriva riparo a piccole imbarcazioni, mentre in altri momenti una lingua di sabbia ha probabilmente connesso la Rocca di San Nicola con la spiaggia antistante. Nel corso delle visite effettuate durante il triennio 1996-1999 sono stati misurati valori minimi di profondità compresi tra 1,4 e 1,7 m.

Nonostante la modesta estensione dell’isolotto, la natura delle rocce affioranti appare piuttosto variegata: vi si rinvengono infatti diversi elementi della Serie Gessoso-Solfifera corrispondenti a sedimenti che risalgono al passaggio Miocene-Pliocene ed in particolare al Messiniano (5-6 Ma), ovvero diatomiti (Tripoli) e calcari di base.

Sulla base dei dati termo-pluviometrici relativi alla stazione meteorologica più vicina, Licata, il periodo arido dura ben sei mesi (da inizio aprile a inizio ottobre); sotto il profilo bioclimatico, l’isolotto si colloca nel termotipo termo-mediterraneo inferiore con ombrotipo secco inferiore.

Nelle sue Historiae (440-430 a.C.) Erodoto riporta la leggenda secondo la quale il tiranno dell’antica Gela, Ippocrate, avesse tenuto prigioniero il tiranno di Messina, Scite, nella città sicana di Inico, in cui già prima si ergeva la reggia di Cocalo, re dei Sicani, meta della prima visita di Minosse dopo il suo sbarco in Sicilia. Sulla base di interpretazioni fondate sulle fonti classiche, alcuni studiosi di storia locale ritengono che la città sorgesse proprio sull’isolotto e hanno ipotizzato una graduale corruzione del toponimo originario da Inico a Sant’Inico, Santi Nicola sino all’odierno San Nicola. Tali congetture trovano sostegno nella tradizione popolare locale. Infatti, ancora nel XIX secolo i Licatesi chiamavano l’isolotto di San Nicola “Scoglio di Gelone” o “Petra di Galìa”. In realtà il nome dello scoglio sembra legato all’effettiva presenza di un edificio sacro. Infatti, alcuni documenti della curia vescovile di Agrigento fanno menzione sin dal XII secolo ad una “Ecclesia Sancti Nicolai de Insula”.

Stato delle conoscenze


I dati geomorfologici sono stati acquisiti sia da indagini interpretative di foto aeree e immagini da Google Earth, sia dall’analisi delle informazioni geologiche esistenti, sia da rilevamenti sul campo.

La Rocca di San Nicola è un grande faraglione isolato dalla costa ad opera dell’erosione marina. È delimitato da falesie alte fino a 10 m (lato sud-orientale) e in arretramento per i frequenti crolli che, ai piedi delle falesie, producono estesi accumuli costituiti da numerosi blocchi lapidei di dimensione metrica e decametrica. Il moto ondoso, che erode alla base le diatomiti del Tripoli e che scalza il sovrastante calcare di base, è la causa principale dei crolli. Ai piedi delle falesie si trova una piattaforma di abrasione marina sommersa, larga da 20 (lato nord) a 50 (lato est e lato sud) fino a 100-150 m circa (lato ovest, più esposto alle mareggiate). A parte questa piattaforma, i fondali sono sabbiosi. Oltre l’orlo superiore delle falesie, si rinviene una superficie strutturale inclinata (versante coincidente con un piano di strato), impostata nel calcare di base e inclinata di circa 20° verso ovest, nord-ovest.

Nel 1985 fu l’archeologa Alice Freschi per conto della Cooperativa Aquarius s.r.l. di Milano ad eseguire, su incarico della Soprintendenza per i Beni Culturali e Ambientali della Provincia di Agrigento, un primo scavo subacqueo nei fondali antistanti l’isolotto, recuperando reperti databili tra il VII secolo a.C. e il XV secolo d.C. (perlopiù frammenti ceramici, ancore in ferro e cannoni) senza però individuare nessun relitto. Circa 30 anni dopo, tra il 2013 e il 2018 il nucleo subacqueo del Gruppo Archeologico d’Italia “Finziade” ha svolto una serie di prospezioni nel mare di Licata grazie alla sponsorizzazione di privati e con il coordinamento del Soprintendente del Mare, Sebastiano Tusa. Queste ricerche, i cui primi risultati sono stati presentati da F. Amato in occasione di un convegno tenutosi a Licata nel 2014, sono oggetto di un articolo in fase di pubblicazione; esse hanno permesso di individuare nuovi siti archeologici subacquei (entro la batimetrica dei -13 m) e di acquisire al contempo numerosi dati inediti sulla frequentazione dell’isolotto. Le indagini subacquee hanno consentito di individuare e recuperare numerosi reperti, perlopiù ancore di diversa tipologia, che testimoniano la presenza in loco di un punto di ormeggio e la frequentazione di questo tratto di costa lungo un arco temporale piuttosto ampio, compreso tra la fine del II millennio a.C. ed il XII secolo d.C.).

Quasi un secolo prima che Carlo Linneo publicasse la sua opera “Species Plantarum” – Paolo Boccone osservò un’ombrellifera crescere ‘in scopulo dicto San Nicolo’. Il più grande botanico siciliano di tutti i tempi la descrisse come ‘Pastinaca tenuifolia Sicula, hirsuta, crispa’. In mancanza di un campione secco, il disegno realizzato dallo stesso Boccone è stato recentemente scelto come typus (= elemento di riferimento) del nome di una carota selvatica esclusiva delle coste rocciose del Mediterraneo occidentale, Daucus carota L. subsp. commutatus (Paol.) Thell.

Oltre tre secoli dopo Boccone, tra l’estate 1996 e l’autunno del 1999 Rocca di San Nicola è stata visitata ripetutamente da S. Pasta con A. Troia e P. Lo Cascio allo scopo di raccogliere dati sulla flora vascolare, la vegetazione e la fauna terrestre. Nel 2001 il fondale circostante è stato visitato da S. Zafarana sul finire degli anni Novanta del secolo scorso.

Interesse


Sulla base dei dati floristici raccolti oltre 20 anni fa (già oggetto di una comunicazione orale fatta da S. Pasta in occasione di una riunione scientifica della Società Siciliana di Scienze Naturali nell’autunno del 1999), la Rocca di San Nicola ospitava 55 taxa di piante vascolari, alcuni dei quali di un certo interesse fitogeografico, quali Allium obtusiflorum Redouté, endemita siculo-tunisino, ed Anthemis secundiramea Biv., Catapodium balearicum (Willk.) H. Scholz, Plantago macrorhiza Poir. e Senecio leucanthemifolius Poir., endemiti del Mediterraneo centro-occidentale. Sull’isolotto è presente Oxalis pescaprae L., bulbosa d’origine sudafricana che mostra un’efficace strategia di dispersione e notevoli capacità di adattamento alle condizioni microinsulari estreme. Il 60% della flora censita consta di terofite pioniere e più o meno marcatamente nitrofile: questo fatto ben evidenzia l’instabilità delle comunità vegetali presenti sull’isolotto, fortemente impattate dall’apporto organico (escrementi, piume, borre, ecc.) dovuto alla presenza di una colonia di Larus michahellis (Naumann). L’onnipresenza di Galactites tomentosus Moench conferma il forte disturbo e l’elevato tenore di azoto. Le rare specie tipiche di consorzi di macchia o di gariga (Asparagus aphyllus L. e A. horridus L., Ephedra fragilis Desf. e Prasium majus L.) crescono perlopiù localizzate negli anfratti rocciosi del versante settentrionale, dove l’effetto congiunto della salsedine e dei gabbiani risulta mitigato. Le ridotte dimensioni dell’isolotto rendono ardua una distinzione tipologica e topografica della vegetazione. Il consorzio meglio caratterizzato va riferito all’Halimiono portulacoidis-Suaedetum verae (Molinier & Tallon) Géhu (habitat 1430), formazione arbustiva mio-alofila e subnitrofila caratterizzata dalla presenza significativa di Allium commutatum Guss.. In primavera la porzione pianeggiante del lato meridionale dell’isolotto è rivestita da un aggruppamento subnitrofilo a Melilotus infestus Guss. e Lobularia maritima (L.) Desv., che rappresenta probabilmente una tappa di degradazione dei prati effimeri alofili del Plantagini-Catapodion marini Brullo 1985. La presenza circoscritta di un aggruppamento nitro-xerofilo ad Asphodelus ramosus L. e Mandragora autumnalis Bertol. testimonia forse la pratica del pascolo estivo sino al recente passato. Una cengia alla base di una scarpata esposta a nord ospita un consorzio a Hyoscyamus albus L., Parietaria judaica L., Urtica membranacea Poir. e Fumaria sp., forse legato all’apporto organico degli uccelli in sosta.

Sotto il profilo faunistico, l’isolotto risulta piuttosto banale. Esso ospita una popolazione di Hemidactylus turcicus (Linnaeus) e di Podarcis siculus (Rafinesque-Schmaltz), mentre sembrano assenti Geconidae e/o Phyllodactylidae. L’unico uccello nidificante è Larus michahellis (Naumann), la cui colonia locale conta almeno 15-20 coppie, mentre Corvus monedula (L.) e Columba livia Gmelin lo frequentano regolarmente, utilizzandolo come posatoio e area di foraggiamento. La cospicua presenza di Rattus rattus L. costituisce un fattore limitante che interviene sulla diversità degli invertebrati, qui rappresentati da un ristretto novero di specie; l’unica che presenza un certo interesse è il coleottero Akis trilineata Herbst, un Tenebrionidae antropofilo che in Sicilia è rappresentato dalla subsp. barbara Solier, a geonemia prevalentemente nord-africana.

L’istmo che separa l’isolotto dalla costa siciliana ed il mare che circonda la Rocca di San Nicola sono caratterizzati da un fondale basso e prevalentemente sabbioso, caratterizzato dalla presenza discontinua di nuclei di Posidonia oceanica (L.) Delile; più frequenti sono invece le praterie a Cymodocea nodosa (Ucria) Aschers., specie legata ad acque con ridotto idrodinamismo costiero.

Le prospezioni archeologiche preliminari effettuate sulla parte emersa dell’isolotto documentano una sua frequentazione sin dal Neolitico (come attestano i frammenti di ceramica preistorica e l’industria litica su ciottolo e su scheggia sia in selce sia in ossidiana), suggerendo un suo utilizzo come vero e proprio scalo marittimo per i naviganti in transito in questo tratto di mare.

Se già dalle foto aeree risultavano ben leggibili le tracce di un possibile molo di ormeggio scolpito nella roccia, oggi sommerso e ricoperto dalla vegetazione marina, la conferma della presenza di un approdo costiero ci giunge dal ritrovamento di un grande complesso edificato sulla sommità dell’isola, costruito con blocchi di pietra irregolari legati con malta, all’interno del quale sono riconoscibili tre cisterne intonacate e un piccolo vano rettangolare di circa 9×4 m con ingresso laterale a Nord, dotato di zona absidale con orientamento Est-Ovest, interpretabile come una piccola chiesetta situata nella parte centrale dell’estremità occidentale del complesso stesso. Nel 2018 sono state inoltre individuate due croci, la prima a rilievo e la seconda incisa su una delle scoscese pareti rocciose dell’isola. Tali elementi sembrano supportare la presenza di un piccolo insediamento di culto cristiano sull’avamposto insulare.

L’individuazione della chiesa sull’isolotto di San Nicola conferma i dati riportati in diversi documenti a partire dal Medioevo e costituisce un dato inedito nella letteratura archeologica. In seguito il piccolo insediamento sull’isolotto dovette essere abbandonato definitivamente perché esposto alle continue incursioni dei corsari di ogni nazionalità. Nel 1405 il sovrano aragonese Martino il Giovane fece erigere sulla costa antistante della Sicilia una torre ottagonale a controllo della baia adiacente l’isolotto, dove i pirati algerini solevano nascondersi per assaltare il naviglio in transito.

Fra il XVI ed il XVIII secolo diversi autori, quali Tommaso Fazello e Camillo Camilliani, citano l’isola di San Nicolò di Licata come luogo di antiche rovine e come riparo di fortuna per le navi. Questo tratto di costa resterà tuttavia difficile da difendere anche nei secoli successivi; infatti l’ultimo sbarco di pirati turchi risale al 1803.

I resti secchi di alcune piante di Opuntia ficus-indica (L.) Mill., chiaramente riconoscibili ancora a metà degli anni Novanta del secolo scorso, nonché le vestigia di terrazzamenti, suggeriscono uno sfruttamento agricolo dell’isolotto sino al recentissimo passato.

Pressioni


L’isolotto è meta abituale di bagnanti e pescatori che la raggiungono su mezzi nautici, al guado o a nuoto e vi sostano lungamente durante le giornate estive. Tale presenza arreca senza dubbio un disturbo quasi costante agli uccelli che vi sostano. Il calpestio del nutrito stuolo di visitatori stagionali ha inoltre prodotto dei veri e propri sentieri sulla Rocca di San Nicola. Infatti l’isolotto è visitato di frequente anche in autunno, quando i cacciatori vi si appostano per sparare agli uccelli migratori, come si evince dalle numerose cartucce lasciate sul posto.

Il fattore che esercita maggiori condizionamenti ecologici che si riflettono negativamente sulla struttura e la composizione della fauna e, più in generale, sulle caratteristiche biologiche dell’isolotto, è costituito dalla contemporanea presenza di Larus michahellis e Rattus rattus,

Tra i fattori di disturbo per l’ambiente sommerso, l’ancoraggio non regolamentato e l’inquinamento dovuto a reflui non depurati rappresentano quelli che esercitano il maggiore impatto sulle acque marine costiere e le biocenosi presenti.

Gestione e Conservazione


Non è stato possibile stabilire il regime di proprietà dell’isolotto. Esso non ricade all’interno della Rete Natura 2000 ma la sua parte emersa fa parte dei beni paesaggistici tutelati per legge ai sensi dell’art. 142 comma a del Decr. Lgs. 42/2004 e successive modifiche e integrazioni ed è soggetta a vincolo archeologico ai sensi dell’art. 10 dello stesso Decreto.

Bibliografia


  1. Amato F., in prep. I nuovi dati scientifici emersi dalla campagna di ricerca archeologica svolta a largo dell’isolotto San Nicola, Licata. Gradus – Rivista di Archeologia, Restauro e Beni Culturali.

  2. Amato F., Fazio F. & Sgroi F., in stampa. Cinque anni di ricerche subacquee nel mare di Licata: Gruppo archeologico ‘Finziade’ e Soprintendenza del Mare insieme per la ricerca, la tutela e la valorizzazione del patrimonio archeologico sommerso. In: R. La Rocca (a cura di), Atti del VI Convegno nazionale di Archeologia subacquea (Giardini Naxos, ME, 10-12 ottobre 2019).
  3. Boccone S., 1674. Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae, Galliae et Italiae quarum unaquaequae proprio charactere signata, ab aliis ejusdem classis facile distinguitur. Auctore Paulo Boccone Panormitano Siculo Serenissimi Magni Etruriae Ducis olim Botanico. E Theatro Sheldoniano, Oxoniae, 96 pp. + tabb.
  4. Camilliani C., 1877. Descrizione della Sicilia. Comincia dalla città di Palermo, seguendo il lito verso Ponente. In: Di Marzo G. (a cura di), ‘Opere storiche inedite sulla città di Palermo ed altre città siciliane, pubblicate sui manoscritti della Biblioteca Comunale, precedute da prefazione e corredate di note’, Palermo, vol. 7.
  5. Carità C., 1976. I conventi di Licata nella storia e nell’arte. Agrigento, Tip. Primavera, 78 pp.
  6. Collura P., 1960. Le più antiche carte dell’Archivio Capitolare di Agrigento (1092-1282). Documenti per servire alla storia di Sicilia, Prima Serie Diplomatica, vol. 25. Palermo: U. Manfredi, xxviii + 417 pp.
  7. Freschi A., 1993. Ricerche Subacquee a Licata. In: P. Meli e G. Cavaleri (a cura di), Atti del Convegno “Storia e archeologia della media e bassa valle dell’Himera (III giornata di studi sull’archeologia licatese – I convegno sull’archeologia nissena, Licata-Caltanissetta 1987), Palermo, Pp. 111-119.
  8. Grasso M., Lickorish W.H., Diliberto S.E., Geremia F., Maniscalco R., Maugeri S., Pappalardo G., Rapisarda F. & Scamarda G., 1997. Carta geologica della struttura a pieghe di Licata (Sicilia centro-meridionale) (scala 1:50.000), SELCA, Firenze.
  9. Lo Cascio P. & Sciberras A., 2020. “Cold-blooded” travellers around Sicily: how introductions and extinctions have shaped the recent herpetofauna of circum-Sicilian and Maltese islands. In: Carapezza A., Badalamenti E., La Mantia T., Lo Cascio P. & Troia A. (eds.), Life on Islands. 1. Biodiversity in Sicily and surrounding islands. Studies dedicated to Bruno Massa. Palermo: Danaus, Pp. 355-390.
  10. Navarra G., 1964. Città sicane, sicule e greche nella zona di Gela. Andò Editore, Palermo, xxiv + 315 pp.
  11. Pantano A., 2008. Torre ottagonale di San Nicola. Pp. 623-628 in: Maurici F., Fresina A. & Militello F. (a cura di), Le torri nei paesaggi costieri siciliani (secoli XIII-XIX). Torri del Val di Mazara. Centro regionale per l’Inventario, la Catalogazione e la Documentazione dei Beni Culturali e Ambientali, Regione Siciliana, Assessorato ai Beni Culturali, Ambientali e della Pubblica Istruzione, Dipartimento dei Beni culturali, Ambientali e dell’Educazione permanente, Palermo.
  12. Pedone S., 1987. Il Portolano di Sicilia di Filippo Geraci (sec. XVII). I.L.A. Palma, Palermo-São Paulo, 274 pp.
  13. Reduron J.P. & Muckensturm B., 2007. Daucus. Pp. 215-226 in: Reduron J.P. (éd.), Ombellifères de France, vol. 2. Nercillac: Société Botanique du Centre-Ouest.
  14. Smyth W.H., 1824. Memoir descriptive of the Resources, Inhabitants and Hydrography of the Sicily and its Islands, Interspersed with Antiquarian and Other Notices. J. Murray, London, 289 pp.
  15. Toscano Raffa A., 2017. Finziade e la Bassa Valle dell’Himera Meridionale. Vol. 1 La ‘Montagna’ di Licata (AG). Catania, CNR-IBAM (Istituto per i Beni Archeologici e Monumentali.), P. 146.
Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ISOLE

Cluster : SUD

Sottobacino : SICILIA

Isola dei Porri

Scritto da : Salvatore Pasta ; Pietro Lo Cascio

Data di creazione : 13/07/2021

Per citare questa versione :  PASTA, S., LO CASCIO, P. (2021). Foglio dell’isola : Isola dei Porri – Sottobacino : Sicilia. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/isola-dei-porri/

Comune
Arcipelago
Area (ha) /
Costa (metri)
Distanza dalla costa (miglio nautico)
Altitudine massima (metri)
Coordinate geografiche Latitudine
Longitudine
Proprietà della terra /
Organo di gestione
Stato di protezione nazionale  /
internazionale /

Descrizione


Nella cartografia ufficiale il gruppo di scogli denominato ‘Isola’ dei Porri consta attualmente di tre corpi distinti e ravvicinati. L’utilizzo del termine singolare suggerirebbe lo smantellamento di un singolo isolotto, anche se già a partire dalla metà del XVI secolo gli storici ed i navigatori parlano di tre (o addirittura cinque) scogli.

L’Isola dei Porri ricade nel territorio comunale di Ispica, nella porzione meridionale della provincia di Ragusa. Esso rappresenta la parte emersa di un frammento di terrazzamento marino posto all’isobata -10 costituito da calcareniti e calciruditi organogene friabili massive bianco-giallastre con livelli calcarenitici più duri a stratificazione poco evidente, risalenti al periodo compreso tra 124.000 e 10.000 anni fa (Pleistocene superiore-Olocene).

L’architetto militare Camillo Camilliani, nella sua “Descrittione dell’Isola di Sicilia” del 1584, propone come misura precauzionale contro la pirateria di demolire gli scogli che formano l’isola, “tanto alti dalla superficie dell’acqua, che comodamente il corpo di 4 bergantini (= brigantini, n.d.r.) disalborati vi si può occultare […] e con facilità detti scogli si potranno spianare a pelo d’acqua, perché la pietra non è molto forte”. Tali propositi non vennero realizzati, ma l’azione erosiva a opera del moto ondoso ha provveduto nel frattempo a smantellare Isola dei Porri. Attualmente l’isolotto principale, alto 5 m s.l.m., è lungo circa 150 m e largo circa 125 m, mentre i due scogli minori misurano rispettivamente 18×14 e 22×16 m.

Nella sua raccolta di novelle ‘Profili di Donne’ (1877) lo scrittore siciliano Luigi Capuana ci fornisce una chiara testimonianza dell’aggressiva irruenza del mare: “… Approdammo all’isoletta dei Porri, un largo scoglio quasi piano, sollevato di qualche metro fuori del mare che vi balla attorno spumante. Lo percorremmo in pochi minuti, poi ci sedemmo nel centro rimpetto alla spiaggia (posta nel tratto antistante l’isola maggiore, n.d.RR.). La campagna ci si spiegava sotto gli occhi colle sue linee larghe, colle sue mille tinte di verde che si armonizzavano insieme. Lontano, in fondo, entro una nuvola di vapori dorati, torreggiavano nel cielo opalino le cupole e i campanili di Spaccaforno (l’attuale Ispica, n.d.RR.) infiammati dal sole. Il mare rumoreggiava da ogni lato dell’isoletta con urli sordi, con scrosci interrotti. Di tratto in tratto vedevamo qua e là sollevarsi gli spruzzi iridati dei cavalloni irrompenti sui fianchi più bassi. Ecco un posto – ella disse – ove abiterei volentieri, ed ove vorrei morire tutt’a un colpo, ingoiata dal mare quasi prima di accorgermene …”. Nel 1901 la Capitaneria di porto di Catania rilasciò una concessione venatoria al marchese di Modica Corrado Tedeschi; questo documento rafforza l’idea che l’isolotto maggiore fosse più grande e che la vegetazione locale fosse in grado di garantire la sussistenza di selvaggina, con ogni probabilità conigli. L’estensione complessiva di questo gruppo di scogli, pari a circa 15000 m2 nel 1918, si è fortemente ridotta nell’arco dell’ultimo secolo. A seguito di ripetuti crolli (gli ultimi verificatisi intorno al 2000 e nel 2011), la superficie emersa dell’isolotto maggiore si è ridotta agli attuali 900 m2.

L’isola ospitava una lanterna automatizzata originariamente alimentata da bombole a gas propano; non è stato possibile risalire all’anno di costruzione, che comunque deve essere avvenuta tra la fine del XIX e i primi del XX secolo. L’edificio è stato ristrutturato alcuni anni fa, ma è crollato in seguito alle frane provocate da una mareggiata nell’inverno del 2011, che hanno sensibilmente ridotto l’estensione complessiva della parte emersa.

Sulla base dei dati termo-pluviometrici registrati nella vicina stazione di Ispica, la temperatura media annua dell’area è di 17.5 °C, le precipitazioni piovose annue circa 468 mm, con oltre 4 mesi di periodo caldo-arido. Sulla base di questi dati si può ritenere che l’isola dei Porri sia soggetta ad un bioclima di tipo termo mediterraneo inferiore con ombrotipo arido inferiore.

Stato delle conoscenze


I dati geomorfologici derivano sia da indagini interpretative di foto aeree e immagini da Google Earth, sia dall’analisi delle informazioni geologiche esistenti. L’Isola dei Porri e le isolette minori fanno parte di un unico corpo roccioso calcarenitico, esteso circa 0,5 km2 e corrispondente ad un alto strutturale. Il gruppo di isole si è prodotto a seguito di processi di “faraglionamento” che, nel tempo, hanno frazionato il corpo roccioso. Gli isolotti sono contrassegnati dalla presenza di piattaforme di abrasione sommitali, situate a circa 1-3 m s.l.m., prodotte da un livello del mare relativamente più alto; le coste sono rocciose, con falesie alte 1-3 m. L’esistenza di profondi solchi del battente, ripari e archi marini lungo le falesie e della più estesa piattaforma di abrasione attuale, sormontata da blocchi di crollo provenienti dallo smantellamento delle falesie, è indicativa dell’intensa attività erosiva marina che interessa questo piccolo gruppi di scogli.

Gli unici dati disponibili sulla flora vascolare della parte emersa di Isola dei Porri sono frutto di un’indagine effettuata da Giacomo Albo nel 1918. A distanza di oltre secolo, i sopralluoghi effettuati da R. Ientile (24 giugno 2002) e il 26 maggio 2021 hanno permesso di raccogliere informazioni sull’avifauna e documentano il rapido e inarrestabile deterioramento dello scoglio, il cui biota terrestre appare oggi ridotto all’osso.

Non sono disponibili dati sulla fauna invertebrata dell’isolotto. In considerazione della sua fisiografia (esposizione al moto ondoso, assenza di suolo) e del suo recente smantellamento appare tuttavia altamente improbabile che esso ospiti elementi di particolare rilievo.

Numerosi dati sulla parte sommersa dell’isola sono contenuti in una tesi di laurea inedita svolta da C. Galfo alla fine degli anni Novanta, i cui risultati salienti vengono riportati nel testo di S. Trigilia.

Nel 1989 furono condotti sull’isolotto principale degli scavi archeologici a cura della Soprintendenza di Siracusa che misero in luce alcune sepolture prive di corredo. In seguito (1991) furono segnalati altri scheletri umani privi di oggetto di corredo. Tali ritrovamenti, facilitati dai crolli ripetuti della falesia attiva, hanno destato un certo interesse. Un’analisi preliminare dei reperti ossei ha permesso di collocare i corpi ritrovati in un arco temporale compreso tra il IX ed il X secolo d.C. Tale ipotesi sembra confermare il passaggio di un testo tradotto dallo storico Amari, in cui si fa riferimento all’emiro aglabita Ziyadat Allah III che, temendo un complotto, aveva fatto uccidere numerosi congiunti e trasportare i cadaveri su un’isola disabitata, denominata per l’appunto ‘Jazirat al Karrat’ (= isola dei porri).

Interesse


Nel corso delle indagini condotte all’inizio del XX secolo su Isola dei Porri sono stati censiti 20 taxa vegetali. La recente riduzione della superficie dell’isola ha provocato un drastico cambiamento del paesaggio vegetale e il crollo del numero di specie presenti. Il nome dell’isola trae la sua origine dalla presenza storica di Allium commutatum Guss., parente selvatico del porro, specie subnitrofila talmente frequente sulle piccole isole del Mediterraneo da essere annoverata tra gli ‘islet specialists’, perfettamente adattata alle ostili caratteristiche dei contesti microinsulari. Tra le piante un tempo presenti sull’isola un particolare interesse fitogeografico rivestivano Limonium hyblaeum Brullo, endemica del tratto orientale delle coste della Sicilia meridionale e Cichorium spinosum L., entità sud-mediterranea confinata sulle coste della Sicilia sud-orientale e assente nel resto del territorio regionale e nazionale. Un formulario standard relativo al SIC ‘Isola dei Porri’, compilato nei primi anni del Duemila, riportava la presenza di Muscari gussonei (Parl.) Tod., geofita endemica dei litorali sabbiosi della Sicilia sud-orientale. L’attendibilità di tale segnalazione, inedita per l’isolotto e oggi non più verificabile, appare fortemente dubbia, sebbene l’Isola dei Porri ospitasse un tempo diverse specie tipiche delle comunità psammofile, quali Pancratium maritimum L. e Aeluropus littoralis (Gouan) Parl. Il protrarsi e l’acuirsi dei processi erosivi ha determinato la definitiva scomparsa di ambienti idonei per queste specie. Nel suo resoconto sul patrimonio vegetale dell’isolotto Albo accennava inoltre alla presenza discontinua di popolamenti di Malva arborea (L.) Webb & Berthelot e di nuclei di arbusteto alo-xeronitrofilo a Suaeda vera J.F. Gmelin ed Arthrocaulon meridionale Es. Ramírez, Rufo, Sánchez Mata et V. Fuente e riferibili all’habitat 1420. Come il capitano di un vascello fantasma, quest’ultima specie rappresenta l’unica pianta vascolare ancora ‘a bordo’ del fatiscente isolotto.

Nel 2002 nidificavano sull’isola 4 coppie di Larus michahellis (Naumann); il sopralluogo del 2021 ha permesso di verificare il mancato successo riproduttivo dell’unica coppia presente. Osservazioni effettuate dalla costa da R. Ientile (gennaio 2010) e le testimonianze di diversi pescatori e barcaioli di Pozzallo confermano che l’isolotto costituisce un dormitorio abituale per i cormorani (Phalacrocorax carbo Linnaeus) durante la stagione invernale. Sono invece assenti popolazioni stabili di altre specie ornitiche né altri Vertebrati terrestri.

Pressioni


Il divieto di sbarco per via dei vincoli archeologici e il costante pattugliamento delle coste adiacenti da parte della Capitaneria del porto di Pozzallo per monitorare eventuali sbarchi di profughi provenienti dall’Africa settentrionale sembrerebbe scongiurare di fatto qualsiasi disturbo della porzione emersa dello scoglio. Pertanto l’unico gravissimo – ancorché naturale – fattore di minaccia per gli ultimi ridottissimi popolamenti vegetali e animali terrestri superstiti è costituito dalla dinamica litorale che sta provocando un rapido smantellamento dello scoglio principale e, di conseguenza, la definitiva scomparsa del suo biota.

Gestione e Conservazione


Proprietà del Demanio dello Stato, il sito coincide con l’area della Riserva Naturale Integrale ‘Isola dei Porri’. Successivamente nel 2005 l’area venne inclusa nella zona ‘A’ (soggetta a tutela integrale) della Riserva Naturale Orientata ‘Pantani della Sicilia orientale’. Sebbene questa non sia stata ancora istituita, l’area risulta vincolata perché figura nel Piano Regionale delle Riserve approvato con D.A. del 10/06/1991. Nel 1992 il Comune di Ispica aveva proposto di affidare la gestione del sito all’Ente Fauna Siciliana, mentre nel 1993 l’Assessorato Territorio e Ambiente della Regione Siciliana ne diede incarico alla Provincia Regionale di Ragusa. Di fatto oggi l’area protetta continua ad esistere solo sulla carta. Facendo seguito alle istanze di alcune associazioni culturali locali e alla luce di vincoli storico-archeologici e paesaggistici, un’ordinanza della Capitaneria di Porto del Porto di Pozzallo datata 19 settembre 1995, stabilisce il divieto di attracco sull’isola da parte dei mezzi da diporto.

L’isola ricade nel perimetro del SIC (Sito di Importanza Comunitaria) ITA08005 ‘Isola dei Porri’; la mancata redazione di un piano di gestione ha impedito che divenisse una Zona Speciale di Conservazione. Nel 1990 e nel 1991 la Provincia Regionale di Ragusa, forte di un’indagine ricognitiva commissionata ad hoc, ha richiesto al Ministero della Marina Mercantile, al MATTM ed alla Regione Sicilia di designare un’area marina protetta ‘Porto di Ulisse – Secche di Circe – Isole dei Porri’. Sulla base dei dati disponibili tale iniziativa sembra non aver avuto alcun seguito.

Bibliografia


  1. Albo G., 1959. La flora e la vegetazione delle isole intorno al Capo Pachino. Bollettino dell’Istituto botanico dell’Università di Catania, s. 2, 1 (1957): 87-108.

  2. Di Grande A., Grasso M., Romeo M., 1977. Stratigrafia dei terreni affioranti nei dintorni di Ragusa. Rivista italiana di paleontologia e stratigrafia, 83(1): 137-178.
  3. Galfo C., 1997, ined. Osservazioni sulla flora e vegetazione marina dell’isola dei Porri: Aspetto estivo. Tesi di laurea, Università degli Studi di Catania, A.A. 1996/1997.
  4. Giaccone G., Di Martino V., 1998. Flora, vegetazione marina e stato dell’ambiente nell’area iblea. Atti del Convegno “Flora e vegetazione degli Iblei”. Bollettino dell’Accademia gioenia di Scienze naturali, ser. 4, 29 (352) (1996): 359-391.
  5. Grasso M., Lentini F. & Carbone S., 1987. Carta geologica della Sicilia sud-orientale (scala 1:100.000). Lineamenti geologici del Plateau Ibleo (Sicilia S.E.): presentazione delle carte geologiche della Sicilia sud-orientale, Memorie della Società Geologica Italiana, vol. XXXVIII.
  6. Grasso M., Reuther C.D., Tortorici L., 1992. Neotectonic deformations in E Sicily: The Ispica Fault, evidence of late Miocene-Pleistocene decoupled wrenching within the central Mediterranean stress regime. Journal of Geodynamics, 16 (1-2): 135-146.
  7. Trigilia M., 2014. L’Isola dei Porri ed i Pantani Ispicesi. Ispica, 52 pp.
Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Mallorca

Subcuenca  : BALEARIC ISLANDS

L’illa de sa Dragonera

Autores :

Martí Mayol, amb la col·laboració de G. Alomar.

Fecha de creación : 31.12.2017

 

Para citar esta versión : MAYOL, M., ALOMAR, G. (2017). Ficha isla : Isla de sa Dragonera – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/lilla-de-sa-dragonera/

Ayuntamiento Andraitx
Archipiélago Cabrera-Migjorn de Mallorca
Superficie (ha) 272,754
Lineal costero (metros) 10535
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 109
Altitud máxima (metros) 352
Coordenadas geográficas Latitud 39,5844
Longitud 2,31983
Propiedad  Consell Insular de Mallorca (100%)
Organismo gestor Consell Insular de Mallorca
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


Situada a l’extrem oest de l’illa de Mallorca,  forma part estructural de la serra de Tramuntana, amb la qual comparteix origen geològic, disposició i materials.  És l’illot més gran de Mallorca, amb una longitud de 4,2 km i una amplada màxima d’uns 800 metres.

 

Propietat

El Consell Insular de Mallorca és el propietari majoritari de l’illa de sa Dragonera, que la va adquirir al 1987, així com de les carreteres dels fars —abans propietat de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i ara transferides al Consell (Llei 16/2001, de 14 de desembre)—, la MA-120, la carretera del far de Llebeig (asfaltada) i la MA-121, la de Tramuntana (no pavimentada).

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears és propietària de l’espigó de cala Lladó, gestionat per Ports de les Illes Balears, i l’Estat espanyol, de la zona de domini públic maritimoterrestre, gestionada per la Direcció General de Sostenibilitat de la Costa i de la Mar (Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient), que inclou la costa de sa Dragonera (delimitació aprovada per Ordre ministerial 30/9/2013), l’illa Mitjana i altres illots i esculls, i els fars de Llebeig i de Tramuntana, gestionats per l’Autoritat Portuària de les Balears del Ministeri de Foment. També és propietari de l’illot des Pantaleu.

 

Accés i edificacions

Es pot accedir a l’illa únicament pel moll situat a cala Lladó, lloc on es troben la major part de les edificacions del parc. Es tracta de les antigues cases dels pagesos i del propietari de l’illa, actualment reconvertides en centre de visitants, instal·lacions per a acollida d’investigadors i voluntaris i dependències per al personal.

A part, al parc s’edificaren tres fars entre 1850 i 1910, dos dels quals resten encara en servei; aquests edificis es dotaren amb habitatges per als faroners i les seves famílies. Actualment, amb els fars automatitzats, no estan habitats i algun d’aquests s’ha incorporat a les infraestructures d’interpretació del parc.

Una antiga torre de vigilància del segle XVII, restaurada l’any 2006 pel Consell de Mallorca, es troba a la zona del cap de Llebeig.

Altres construccions petites d’ús agrícola, rehabilitades, completen l’inventari d’edificis de sa Dragonera.

 

Geologia i geomorfologia

Les roques de sa Dragonera es formaren al fons marí ara fa 180-200 milions d’anys; la major part de sa Dragonera és material del juràssic inferior, encara que també podem trobar-hi dipòsits detrítics miocènics.

L’illa està dividida en dues unitats paisatgístiques. El vessant que està orientat al sud-est presenta un pendent homogeni a l’entorn del 30 % (entre el 10 i el 50 %, segons el lloc), en què diversos cursos d’aigua donen lloc a petites cales.

El vessant nord-oest és un penya-segat pràcticament vertical, continu i ombrívol, refugi d’espècies vegetals endèmiques i sobretot d’una colònia important de falcó marí.

Toponímia, origen del nom

El nom d’aquesta illa, sa Dragonera, està associat a diverses hipòtesis i llegendes. La forma allargada, com un dragó adormit, o tal vegada la presència de les sargantanes, han estat sovint els arguments sobre l’origen del topònim.

L’any 2008, un grup d’investigadors documentaren la coincidència del topònim amb altres indrets de l’entorn geogràfic regional. A diversos llocs de la Mediterrània occidental, la paraula dragonera fa referència a l’existència d’una cavitat vertical amb aigua dolça al fons, en forma de llac més o manco accessible. A sa Dragonera, un avenc situat a escassa distància del port ha estat, des de fa segles, un lloc de proveïment d’aigua per a navegants. Els vestigis arqueològics es remunten a èpoques clàssiques anteriors al segle I aC. L’origen del nom, per tant, està en relació amb la cova, importantíssima per al proveïment d’aigua dels navegants al llarg de segles o mil·lenis.

Coneixement


La gavina de peus grocs (Larus michahellis) (Louis-Marie Préau, Conservatoire du littoral/PIM)

Fauna.

La fauna d’invertebrats està constituïda per elements semblants als que es poden trobar a la zona més propera de Mallorca. Els punts d’interès se centren en els tàxons endèmics i en la comunitat lligada a coves. El grup dels crustacis isòpodes terrestres es considera molt variat (18 espècies); hi són presents un centenar d’espècies de lepidòpters, entre els quals hi ha una espècie nova per a la ciència endèmica de sa Dragonera (Idaea acutipennis; Hausmann i Honey, 2004), i altres que no s’havien trobat abans a Mallorca (Idaea calunetaria, Kuchleria insignata, Evergestis bifasciallis; Prunier, 2003). Els coleòpters són el grup d’invertebrats més nombrós de sa Dragonera. El seu catàleg és encara incomplet, si bé s’han fet alguns avanços i al 2005 es van trobar espècies noves per sa Dragonera (Cryptocephalus saucius, Aphthona nigriceps, Longitarsus geneus) i fins i tot per totes les Illes Balears (Lucasianus levaillantii; Petitpierre i Sacarés, 2005). Les espècies endèmiques detectades a sa Dragonera i/o as Pantaleu són: Asida barceloi, Asida planipennis planipennis, Elaphocera capdeboui, Chryptocephalus majoricensis, Nesotes viridicollis viridicollis, Phylan semicostatus, Timarcha balearica, Pachychila sublunata, Percus plicatus, Stenosis intricata.

Cal destacar que Brachycerus barbarus (escarabat bonyarrut), que s’havia fet rar per la plaga de rates, torna a ser abundant d’ençà que es va erradicar (Alomar et al., 2015).

Rèptils. Aquest grup d’espècies terrestres inclou actualment tres espècies, després de la troballa del dragonet (Hemidactylus turcicus). El dragó (Tarentola mauritanica) també es troba a l’illot des Pantaleu. Però és la sargantana de les Balears (Podarcis lilfordi) l’element més característic atesa la seva endemicitat: la subespècie giglioli només es troba a l’illa de sa Dragonera.

 

 

Nom comú Nom científic Categoria de protecció (Catàleg Nacional i annex II Directiva) Hàbitats)
Dragó Tarentola mauretanica mmmmmmauretanicamauritanica Règim de protecció especial
Dragonet Hemidactylus turcicus Règim de protecció especial
Sargantana de les Balears Podarcis lilfordi giglioli Règim de protecció especial; Directiva Hàbitats

 

 

Avifauna. El grup de fauna més important són les aus marines, amb colònies de cria de totes les espècies presents a les Balears (virot petit, virot gros, noneta, gavina corsa, gavina comuna i corb marí). A més, hi destaca la colònia més gran de la Mediterrània occidental de falcó marí, amb unes 70-80 parelles reproductores.

Larus audouinii es reprodueix anualment en algun indret del parc, amb una colònia d’entre 65 i 75 parelles reproductores.

Larus michaelis. Respecte a aquesta espècie, la població arribà als nivells més alts a final dels 90, amb poblacions estimades de fins a 4000-4500 parelles reproductores. El tancament dels abocadors de residus urbans a la intempèrie a l’illa de Mallorca ha fet que la població s’hagi reduït progressivament. Actualment es calcula que la població total deu estar al voltant de 2000 parelles, si bé la densitat a diferents indrets de l’illa és molt variable i el càlcul global de la població és complex.

Calonectris diomedea ocupa sobretot l’illot des Pantaleu, amb una colònia estable d’un mínim de 186 nius ocupats l’any 2016 i amb una població que s’estima del voltant de 220 parelles reproductores.

Respecte a Puffinus mauretanicus i Hydrobates pelagicus, sembla que les poblacions es troben en procés de recuperació a partir de la desratització de l’illa. De Puffinus, l’any 2016 s’ha verificat la nidificació segura de 59 parelles a 6 parcel·les de control situades a la vessant sud-est. La recuperació de la població és evident a partir de la desratització, si bé cal tenir en compte que els penya-segats no han estat objecte de seguiment detallat a causa de la dificultat per accedir-hi.

 

Respecte a l’avifauna que hi nidifica, se n’ha confirmat la cria de 24 espècies (incloses les 7 marines esmentades abans) i 3 que possiblement nien :

Calonectris diomedea
Puffinus mauretanicus

Hydrobates pelagicus
Phalacrocorax aristotelis
Falco eleonorae

Falco peregrinus

Larus audouinii

Larus michahellis
Columba livia

Columba palumbus

Tyto alba

Apus apus
Ptyonoprogne rupestris

Troglodytes troglodytes
Monticola solitarius
Turdus merula

Sylvia balearica

Sylvia melanocephala
Muscicapa striata
Corvus corax

Serinus serinus
Carduelis chloris
Carduelis carduelis
Carduelis cannabina

Nidificació possible:

Otus scops

Sylvia cantillans

Emberiza calandra

 

 

L’illa constitueix un lloc de pas important per a la fauna migratòria, sobretot en el temps de la tardor, ja que com que es troba al sud de la serra de Tramuntana, s’hi allotgen gran quantitat d’aus passeriformes a l’espera de condicions meteorològiques adequades per al pas fins al nord del continent africà.

 

Mamífers. No s’hi troben mamífers terrestres (un cop se’n van erradicar el conill, la rata i el ratolí), però si que hi són presents diverses espècies de ratapinyades :

Pipistrellus pipistrellus

Hypsugo savii

Eptesicus serotinus

Plecotus austriacus

Tadarida teniotis

Miniopterus schreibersii

Myotis myotis

 

Flora

El catàleg florístic actualitzat al 2007 de l’illa de sa Dragonera inclou 364 tàxons distribuïts en 242 gèneres que pertanyen a 90 famílies diferents. Si se n’exclouen les espècies introduïdes que no s’han naturalitzat, el nombre és més baix: 343 tàxons, distribuïts en 227 gèneres i 80 famílies. És, per tant, d’una diversitat notable, especialment si es té en compte que l’illa és àrida i amb una certa uniformitat ambiental. La composició de les famílies és molt similar a la que es presenta a Mallorca i a altres zones de la Mediterrània.

La flora del Parc Natural de sa Dragonera s’emmarca dins la típica de les Gimnèsies, però també presenta característiques pròpies. En el Parc natural de sa Dragonera es troben 21 tàxons endèmics, un dels quals, Limonium dragonericum, descrit per Erben (1989), és un endemisme exclusiu de l’illa i de la costa d’Andratx i Estellencs, on és abundant. La resta d’endemismes ho són també d’altres illes de l’arxipèlag balear. Existeix una concentració clara d’endemismes a les zones altes de la meitat occidental de l’illa, al puig dels Aucells i al puig de na Pòpia. En canvi, les zones baixes de les vessants sud-est són les més pobres en endemismes: cala Cucó, cala Lladó, cala en Bubú, etc. També s’observa un nombre inferior d’endemismes a la meitat oriental, on hi ha un predomini dels substrats margocalcaris, de poca consistència. La majoria de les espècies endèmiques es troben distribuïdes a la zona litoral, llocs ventosos, penya-segats, comellars i roques ombrívoles. La part culminant de l’illa, el puig dels Aucells i la pujada al puig de na Pòpia, presenta també valors notables de riquesa florística.

La baldriga o virot (Calonectris diomedea) a l’illot des Pantaleu

 

Es Pantaleu alberga una bona colònia de virot gros (Calonectris diamedea) (Sebastià Torrens)


Trajectories de la migració hivernal de vuit reproductors de l’illot des Pantaleu (extret de González-Solís et al., 2007).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La colònia de l’illot des Pantaleu acull actualment unes 210 parelles nidificants de baldriga o virot, Calonectris diomedea. L’espècie cria en aquest illot protegit, lliure de depredadors terrestres, en caus entre les roques o sota la vegetació. L’espècie pon un sol ou durant el mes de maig i els dos membres de la parella s’encarreguen de l’alimentació del poll durant tot l’estiu fins que aquest s’envola, a final de setembre. Després de la reproducció, l’espècie fa grans viatges transequatorials cap a aigües atlàntiques més riques (González-Solís et al., 2007).

La colònia va ser descoberta a final dels anys 70, i el GOB va iniciar aleshores l’anellament sistemàtic de polls (Mayol, M., 1991). Des de l’any 2001, el Grup d’Ecologia de Poblacions (IMEDEA, CSIC-UIB) fa l’anellament i el seguiment d’aquesta colònia, cosa que ha permès estimar molts dels paràmetres demogràfics de l’espècie en aquesta població, descobrir alguns dels factors determinants de la dinàmica poblacional, i poder avaluar-ne l’estat actual de conservació. Com que els individus són molt filopàtrics al lloc de cria, el seguiment de la colònia permet tenir dades poblacionals de l’espècie i al mateix temps fer un seguiment individual al llarg del temps.

La primera edat de reclutament podria ser amb cinc anys (Sanz-Aguilar et al., 2016a) i si bé els individus mostren un elevat grau de filopàtria (97 %), estudis moleculars a partir de dades de diverses colònies, tan mediterrànies com atlàntiques, mostren que hi ha dispersió recent entre les dues conques, especialment de l’Atlàntic al Mediterrani (aproximadament, un 10 % de migrants/generació) i també es detecta un intercanvi històric entre les conques (uns 70 reproductors/generació). Una anàlisis espacial de la variació genètica també ens mostra que la distància no és el factor principal que modula l’estructuració genètica a l’espècie (Genovart et al., 2013b).

El volum mitjà de l’ou en aquesta colònia —calculat com volum = 0.51* L*B2, on L és la longitud de l’ou i B és l’amplada màxima— és de 72.943 (SD:1.2618) (2001-2016, N=1777).

 

Trajectories poblacionals estocastiques de la baldriga a l’illot des Pantaleu per als propers cent anys en les condicions actuals


Causes del fracas reproductor de la baldriga a l’illot des Pantaleu l’any 2015

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’èxit reproductor per aquesta població, calculat com el nombre de polls volanders trobats al final del període reproductor dividit pel nombre d’ous incubats en què es va observar el contingut del niu, és de 66,5 % ± 0.06. (2001-2014). Les causes de fracàs reproductor són variables, com es pot veure en la figura 2, però no s’ha detectat presència de depredadors terrestres (ni rates ni carnívors) i les desaparicions d’ous es produeixen principalment perquè els ous roden o llisquen per pendents i, en alguns casos, per depredació del gavià de potes grogues Larus michahellis.

L’èxit reproductor es veu afectat també per factors climàtics, com el NAO índex, que explica un 41 % de la variància d’aquest paràmetre, probablement causat per la relació entre aquest índex i la disponibilitat de menjar (Genovart et al., 2013a).

Les anàlisis de supervivència dutes a terme fins ara ens mostren uns valors alarmantment baixos de supervivència adulta per a una espècie de llarga vida com aquesta (Genovart et al., 2013a; Sanz-Aguilar et al., 2016a; Tavecchia et al., 2016) i que això és probablement degut a la captura accidental en arts de pesca (Genovart et al., en preparació). Les variacions temporals en la supervivència es troben també clarament relacionades amb les variacions en l’índex climàtic SOI, que arriben a explicar fins a un 66 % de les variacions anuals en aquesta colònia, a causa d’unes taxes elevades de mortalitat o dispersió permanent en condicions meteorològiques adverses durant la hivernada (Genovart et al., 2013a).

Els estudis realitzats fins ara mostren que la colònia des Pantaleu no seria actualment viable si no estigués recuperada per immigració (~10–12 % de la població total cada any; Sanz-Aguilar et al., 2016b), i sense aquest recobrament la població s’extingiria en menys de cent anys (figura 3; Genovart et al., en preparació). Ni aconseguint cada any el valor màxim de fertilitat es podrien compensar taxes de supervivència menors a 0,90 en aquesta espècie. Donat que probablement aquest recobrament no serà permanent, i que la pesca accidental afecta moltes més poblacions, es requereixen mesures urgents per mitigar la captura accidental de l’espècie per garantir-ne la viabilitat.

 

Referències

Genovart, M.et al., 2013a.

Genovart, M. et al, 2013b.

Genovart, M. et al., 2007.

Mayol, M., 1990.

Sanz-Aguilar, A. et al., 2016a.

Sanz-Aguilar, A. et al., 2016b.

Tavecchia, G. et al., 2016.

Interès


Patrimoni construït : els fars

 

Far de na Pòpia

És el far construït a Espanya amb més altura sobre el nivell del mar, ja que el pla focal es trobava a 360 metres d’elevació. Aquest va ser precisament el motiu del tancament i eliminació d’aquest com a senyal marítim, ja que en moltes ocasions al llarg de l’any els núvols baixos es queden rondant aquest pic de la muntanya i impedeixen la visibilitat del far.

La seva instal·lació en un illot i, a més, en el cim d’una muntanya escarpada, van fer d’aquest far una de les destinacions infaustes per als faroners d’aquella època. El seu aïllament es veia acompanyat per les duríssimes condicions climatològiques a les quals es veien exposats en aquell pic, amb vents fortíssims i nombroses tempestes amb descàrregues elèctriques imponents. Això va fer que la convivència dins d’aquell senyal marítim fos una de les més difícils de mantenir en calma, d’entre tots els fars de les Illes Balears. Van ser innombrables les desavinences, en una ocasió de les quals es va arribar a la batussa i a acabar trencant els aparells d’il·luminació en plena llanterna del far. Aquest fet va comportar que se sancionassin els dos faroners implicats amb el trasllat forçós al far dels Columbrets, una de les pitjors destinacions i far de càstig per excel·lència en aquell temps. La fatídica reputació que pesava sobre aquell illot situat davant de Castelló era tan terrible que, fins i tot, un dels torrers del far mallorquí del cap Blanc va arribar a disparar-se un tret al 1869 quan va patir el càstig del temible trasllat als Columbrets. Aquest illot maleït forma també part important de la història dels fars de les Illes Balears, ja que havien de fer torns entre els torrers de València, Castelló i les Balears per enviar-hi un torrer principal durant un any. Per descomptat, els que hi anaven castigats podien passar en aquell penós far molt més temps.

Els mariners encarregats del proveïment de na Pòpia van començar residint a cala Lladó, després van passar a tenir la residència a Sant Telm, per finalment ubicar el seu lloc base al port d’Andratx.

El far de na Pòpia es va apagar al novembre de 1910, moment en què van quedar inaugurats els de Llebeig i Tramuntana, al sud i nord, respectivament, de l’illa.

Far de Llebeig

Es va inaugurar el 1910 per substituir, juntament amb el far de Tramuntana, el de na Pòpia, amb un sistema òptic giratori anglès. Va començar amb una plantilla de tres torrers i va acabar assistit per només un tècnic amb l’ajuda d’un auxiliar, fent torns cada quinze dies amb dos més de similars que, mentrestant, atenien l’abalisament del port d’Andratx.

Els problemes d’assistència en cas de necessitat urgent eren molt acusats a sa Dragonera; tant és així que fins a tres ocasions familiars dels torrers van emmalaltir de gravetat i, atès que no podien ser evacuats pels mariners, van arribar a morir en el mateix far. El problema de l’aïllament es va veure aguditzat perquè les relacions entre els faroners i els mariners es van arribar a enrarir fins a extrems judicials.

Des d’aquest far es va haver de prestar auxili diverses vegades a mariners en perill. Un cas destacat va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial, concretament el 18 de febrer de 1917, quan els faroners de Llebeig van prestar ajuda a sis supervivents d’un bergantí-goleta italià que havia estat torpedinat per un submarí austríac.

El far de Llebeig va quedar automatitzat el 1971 i el seu personal va abandonar els habitatges el 1973.

Far de Tramuntana

Es va construir el 1910 per completar l’abalisament de sa Dragonera, després d’haver-se apagat el far de na Pòpia. Va començar il·luminant amb un llum de petroli d’una sola metxa, per a fars de poc abast, i era atès per un únic faroner. Aquesta manca de companys va provocar que en nombroses ocasions la família d’aquest hagués d’atendre el far per indisposició del cap de família. Quan la indisposició s’allargava, llavors un dels torrers de Llebeig anava a atendre el far de Tramuntana.

No obstant això, el 1925, el faroner va caure tan malalt que va morir allà mateix i la dona es va haver d’encarregar de l’encesa i manteniment del far durant aquella nit, fins que l’endemà va rebre ajuda dels companys de l’altre far de l’illa.

També aquí el torrer i la seva família van haver de dur a terme moltes vegades la vigilància de la costa. Com a cas curiós, cal comentar la nota transmesa el 31 d’agost de 1919, on es comunica que s’ha vist passar per les rodalies del far una mina que s’allunyava en direcció nord-est.

El far va quedar deshabitat el 1961, un cop que el sistema d’il·luminació es va automatitzar amb equips de gas acetilè.

 

 

Medi marí

 

L’illa de sa Dragonera és remarcable pels seus hàbitats submergits. En l’àmbit litoral cal remarcar l’abundància de Lithophyllum byssoides, alga calcària massiva, que forma un hàbitat molt característic. Un poc més avall, on trenquen les onades, hi destaquen l’hàbitat de Palisada tenerrima i el de Cystoseira stricta. A les zones més superficials hi ha esplèndides comunitats dominades per Cystoseira balearica o Dictyopteris polypodioides. Al vessant nord, i especialment al cap de Llebeig, hi ha representacions magnífiques de comunitats d’algues esciòfiles i de coral·ligen de paret. També hi ha alguna cova submarina (cova des Francès o Cueva de la Ventana) amb esplèndides comunitats de coves fosques i espècies remarcables, com les esponges cavernícoles Rhabderemia minutula i Epipolasis spelaea, el gòbid Didogobius splechtnai i el misidaci Hemimysis margalefi. Al vessant sud, molt diferent, hi destaquen les comunitats situades per sota de 30 metres, on hi ha una gran abundància d’algues vermelles laminars de mida gran (Sebdenia, Halymenia, Kallymenia) i una no gens menyspreable abundància de Cystoseira zosteroides, C. funkii, C. spinosa v. compressa i C. abies marina, algues erectes poc abundants a les Balears, acompanyades d’altres grans algues brunes, com la gran alga laminar Phyllariopsis brevipes. Els fons de sa Dragonera són probablement els fons més interessants i diversos de les Gimnèsies pel que fa a la flora i comunitats algals.

Pressions


Gestió i conservació


L’illa va ser declarada Parc Natural l’any 1995, després que el Consell de Mallorca l’adquirís íntegrament per acord del Ple del dia 14 de juliol de 1988, a través del Decret 7/1995 del Govern de les Illes Balears. Abans, havia estat protegida des del punt de vista urbanístic per la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees naturals d’especial protecció de les Illes Balears; el Decret de creació del Parc Natural fou modificat pel Decret 52/2002, de 5 d’abril, publicat al BOIB núm. 44, d’11 d’abril de 2002.

El Pla Territorial Insular de l’illa de Mallorca, aprovat definitivament per acord del Ple del Consell de Mallorca, en data 13 de desembre de 2004, classifica el Parc Natural de sa Dragonera com a àrea natural d’especial interès d’alt nivell de protecció (AANP).

Per altra part, tota la superfície del parc natural, així com l’àrea marina d’influència del parc (Decret 7/1995, de 26 de gener, del Govern de les Illes Balears), queda compresa en els LIC (llocs d’importància comunitària) de sa Dragonera (ES 0000221) en el marc de la Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres. Actualment, aquesta figura es troba en procés de conversió a la nova figura ZEC (zona d’especial conservació), en compliment de la normativa europea, per Acord del Consell de Govern de 2 d’agost de 2013 (BOIB núm. 108, de 3 d’agost de 2013).

El falcó marí i els illots


 

El falcó marí (Falco eleonorae) (Juan José Bazán)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El falcó marí o de la reina, Falco eleonorae, és una espècie endèmica de la costa mediterrània, amb poblacions a l’Atlàntic marroquí i a les illes Canàries. És una au migrant i les seves àrees d’hivernada es troben a l’illa de Madagascar. A les Balears el trobam present en les seves àrees de reproducció des de l’abril fins a principi de novembre, quan els exemplars utilitzen com a llocs de nidificació els penya-segats costaners i illots rocosos. Les estimacions de la població a tot el món en l’últim cens és de 15.000 parelles, de les quals 12.000 són a Grècia (Papaconstantinou, 2007). La població balear, el 2014, es va quantificar pròxima a 1.500 individus, unes 750 parelles reproductores (Mas, 2014).

A algunes localitats de les Balears s’ha dut a terme el seguiment de les colònies durant un període de temps llarg, gairebé tots els anys, com per exemple a l’illa de sa Dragonera, a l’arxipèlag del Parc Nacional de Cabrera, i en els últims anys a la costa nord del paratge natural de la serra de Tramuntana (Mallorca). Per evitar molèsties innecessàries els recomptes complets es porten a terme cada quatre anys.

 

Recomptes de falco mari a les Illes Balears (en nombre d’individus)


Mapa de distribució de les colònies de cria del falcó marí a les Illes Balears

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La dieta d’aquesta au rapinyaire és molt variada i en la nostra latitud fora de l’època de cria s’alimenta en gran mesura d’insectes que caça al vol, sobre una gran diversitat d’hàbitats: coleòpters anomenats banyarriquers, Cerambix cerdo, sobre els alzinars de la serra de Tramuntana; cigales Cicada orni, a pinars i garrigues; formigues alades; i escarabats de Sant Joan, Polyphilla fullo, i altres coleòpters petits, com Pentodon algirus, a zones arenoses amb vegetació de gramínies; i libèl·lules i cavallets del dimoni sobre les zones humides (Adrover i Mas, 2012; Araújo et al., 1977; Mas, 2006; Mayol, 1976).

Si bé és present i freqüenta les illes grans abans de la cria a la recerca d’aliment, al començament de l’època de reproducció ocupa les zones dels penya-segats marins i els illots abruptes. Les colònies de cria presents a les Balears es distribueixen de la manera següent: a Mallorca, a la costa nord de la serra de Tramuntana, entre Sóller i el cap de Formentor, a l’illa de sa Dragonera i a l’illa de Cabrera i als illots adjacents; a Eivissa, a la costa escarpada dels Amunts, a l’illa de Tagomago i als illots des Vedrà i es Vedranell (Mas, 2014; Muñoz, 2010).

La importància dels petits illots abruptes és la mateixa que els penya-segats marins on es reprodueix el falcó marí: serveixen de lloc de nidificació perfecte, tranquil, i estan situats a llocs ben estratègics. Són ideals per a esperar l’arribada dels petits passeriformes migrants que retornen dels seus quarters de cria situats més al nord (Walter,1979, a Bonnín, 2004), que arriben extenuats i són fàcils de capturar pels falcons. Aquestes presses són l’aportació de proteïna que necessiten els polls per créixer ràpidament per a final de setembre començar el camí de tornada cap a l’est del continent africà.

 

Referències

Adrover, J.; Mas, R., 2012.

Araújo, J.; Muñoz-Cobo, J.; Purroy, F. J., 1977.

Bonnín, J., 2004.

Mas, R., 2006.

Mas, R., 2014.

Mayol, J., 1976.

Muñoz, A., 2010.

Papaconstantinau, C., 2007.

La desratització de sa Dragonera amb dispersió aèria de raticida


 

L’única tecnica eficaç en illes d’una certa extensió és l’aplicació aèria de raticida mitjançant un dipòsit dispersor suspès d’un helicòpter, com es va fer a sa Dragonera l’any 2011.

Sa Dragonera, com altres illes deshabitades de les Balears, patia la presència de diversos mamífers introduïts, com ara la rata negra, el ratolí, i el conill, entre els quals el primer és el que comporta un impacte major, molt especialment perquè destrueix ous i polls de virot petit (Puffinus mauretanicus), però també sobre altres espècies d’aus, invertebrats —probablement sargantana— i alteracions de la vegetació. Tant el Pla de Recuperació del Virot Petit, com els plans del Parc de Sa Dragonera preveuen la desratització de l’illa.

L’any 2009 es va fer un estudi detallat dels possibles procediments i alternatives per a l’operació l’octubre de 2009, durant unes jornades celebrades a la localitat de Six Fours pel Conservatoire du littoral, en el marc del seu programa de Petites Iles de Méditerranée (PIM); es va contactar amb gestors de la zona protegida de Tavolara (Sardenya, Itàlia), que havien executat mesos abans un primer projecte d’erradicació de rata a l’illa de Molara, amb l’ús d’un dispersor aeri de fabricació neozelandesa. La seva disposició a col·laborar amb el cas de sa Dragonera va ser molt favorable.

El 2011 es va aprovar la proposta de desenvolupar el projecte amb mitjans propis: personal del Parc i de la Conselleria, amb el suport d’una empresa de serveis aeronàutics i l’assessorament tècnic de Skua SLU. En total, hi varen intervenir trenta-quatre persones i les operacions d’aplicació varen comportar dues sessions de sis hores. La tremuja transportada amb helicòpter va ser cedida temporalment per l’autoritat de gestió de Tavolara. El cost total dels mitjans auxiliars que van ser contractats externament va ser de 41.901,7 euros (inclòs el raticida).

Es va usar un helicòpter del model Eurocopter AS350-B3, d’una turbina i preparat per a fer les connexions necessàries amb la tremuja (eslinga, sistema pneumàtic i sistema elèctric) amb una càrrega útil de 1009 kg. La tremuja de la companyia Helicopters Otago LTD – Taieri Arifield, de Nova Zelanda, per dispersar el biocida des de l’helicòpter va ser de 128 kg de pes en buit, amb una capacitat de 330 kg de càrrega (amb un total màxim de 458 kg). El producte va ser Brodifacoum 0,005 %, presentat en pèl·lets.

Atesa la importància i la manca d’experiència local en el sistema de tractament, es va comptar amb l’assessorament extern de Skua SLU, així com dels tècnics italians Massimo Putzo i Paolo Sposimo, que havien efectuat el projecte de Tavolara.

Amb la finalitat de donar la trajectòria exacta i precisa a l’helicòpter durant les passades, es varen replantejar sobre el terreny 188 punts mitjançant GPS i abalisament in situ. Cinc equips de dues o tres persones van assegurar el senyal dels punts successius de cada línia, mitjançant banderes de color vermell, que guiaven l’helicòpter en passades successives amb 20 m de separació.

Es van fer diversos assajos previs en zones de control, per calibrar amb precisió l’amplada de banda i la quantitat de raticida a dispersar en funció de la velocitat de vol. La primera dispersió efectiva va ser el 13 de gener de 2011, amb tres hores i vint-i-vuit minuts de vol (incloses les càrregues successives de la tremuja, que es feien amb vol estacionari de l’aparell), en condicions meteorològiques ideals (9-18ºC, vent < 6 Km/h). Les passades de l’helicòpter eren cada 40 m, amb una altura de 100 peus sobre el sòl i a 40-50 nusos de velocitat. Les bandes de dispersió se solapaven al 50 %, que garantien així la cobertura total de l’illa amb els pèl·lets.  Es va fer un primer vol del contorn de l’illa, posteriorment el de bandes paral·leles i, finalment, un vol de les zones de penya-segats. S’havien d’efectuar setze càrregues, per dispersar un total de 5.140 kg de pèl·lets. La densitat mitjana de producte al terra va ser de 14,08 kg/ha, amb una major acumulació als extrems de l’illa.

A la vista dels resultats òptims obtinguts, la segona aplicació, el dia 8 de febrer de 2011, va reduir el solapament de bandes al 25 % i es va augmentar lleugerament la velocitat del vol. Es varen fer servir 5.100 kg de rodenticida. La superfície tractada va ser del 95,99 % de l’illa (no tractada: 4,01%, 14,5 ha). L’amplada màxima de les zones no tractades va ser de 47 m a la zona del port.

Per temes de seguretat, es va decretar el tancament del parc els dies de tractament i els quatre posteriors. El tractament es va complementar amb una dispersió terrestre manual a l’interior d’edificis i alguns indrets on era previsible que no hi hagués cobertura amb el tractament aeri.

Sols es va detectar un efecte col·lateral rellevant, amb la mort d’aproximadament 850 gavines comuns, que es varen recollir i incinerar.

Els resultats de l’operació es varen seguir amb càmeres de fototrempeig, túnels de petjades i recerca d’indicis. Només es varen produir dos albiraments de conills, que es varen tractar amb dispersió manual d’esquers a la zona d’observació. Actualment, l’illa es considera lliure de les tres espècies objectiu, s’ha produït un notable increment dels efectius de virot petit, i s’han anotat millores en l’estat de les poblacions d’invertebrats i de la vegetació.

 

Referències

Mayol, J. et al 2012

Mayol,J. et al 2012 a

Principals recursos bibliogràfics


Print Friendly, PDF & Email

ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Isole dell’Arcipelago del Sulcis

Sottobacino : Sardegna

Isola del Toro

Collaboratori : Selena Puddu

Data di creazione : 3 Aprile 2018

Per citare questa versione :  PUDDU, S. (2018). Foglio dell’isola : Isola del Toro – Sottobacino : Sardegna. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/isola-del-toro/

Comune Sant’Antioco
Arcipelago Arcipelago Sulcitano
Superficie (ha) 13,4838
Linea costiera (metri) 1468
Distanza dalla costa (miglia nautiche) 10
Altitudine massima (metro) 112
Coordinate geografiche Latitudine 38,8615708295
Longitudine 8,4104844177
Proprietà della terra /
Organismo di gestione /
Stato di protezione nazionale /
internazionale /

Descrizione


L’Isola del Toro si trova nel comune di Sant’Antioco e ha una superficie di circa 110.000 m2, con un’altitudine massima che raggiunge i 112 m s.l.m. (Bocchieri, 2001).

L’Isola rappresenta la porzione geografica più meridionale del territorio sardo, situata a sud dell’Isola di Sant’Antioco da cui dista 11 km, mentre 20 km la separano da Capo Teulada. È costituita esclusivamente da trachiti alcaline olocristalline del periodo Oligo-Miocenico e morfologicamente si presenta con forma tronco-conica, ed è caratterizzata da alte falesie che a SSW presentano un angolo di acclività maggiore rispetto a quelle esposte a N e NE. L’azione erosiva degli agenti esogeni inibisce i processi pedogenetici, impedendo la formazione di suoli evoluti (Bocchieri, 2001).

L’area in cui ricade l’isola può essere inquadrata nel bioclima Mediterraneo xerico oceanico (Mexo). Va sottolineato che questo bioclima fu individuato per la prima volta da Pinna (1954), il quale definì questi territori a clima subtropicale semiarido, specificando che tali condizioni erano presenti, in ambito regionale, solo in questa parte della Sardegna sudoccidentale (Bacchetta, 2006). Dal punto di vista biogeografico, l’isola ricade all’interno del settore Sulcitano-Iglesiente e del sottosettore Antioco-Carlofortino (Fenu et al., 2014).

Conoscenza


A livello floristico, nonostante si tratti di un’isola particolarmente aspra, è evidente la diffusione di specie nitrofile e ruderali. In totale, sono presenti 33 taxa distribuiti in 31 generi e 16 famiglie (Bocchieri, 1990). I taxa che hanno il loro locus classicus nell’isola sono: Silene martinolii, endemismo esclusivo sardo, e Hyoseris taurina, endemismo tirrenico (Bocchieri, 2001). Il contingente esotico annovera sei entità e costituisce il 18% della flora totale (Bocchieri, 1990).

Hyoseris taurina (Pamp.) Martinoli

Selena Puddu


Hyoseris taurina è un’erba perenne, sempreverde, con radice fibroso-legnosa ingrossata fino a 2-3 cm di diametro. Fusto in genere ramoso dal colletto, con numerose rosette fiorali. Foglie carnose, grinzose nel secco, glabre, lucide, ascendenti o erette, 8-40 cm, oblanceolate, roncinate, a lobi ovato-triangolari, rotondati, con denti più o meno ottusi. Scapi glabri, 10-40 cm, fistulosi, spesso ingrossati in alto. Capolini grandi, 4-6 cm di diametro, con involucro biseriato a brattee esterne ovali-acute ad apice ottuso, 3-5 mm, le interne lanceolate, 10-15 × 3 mm. Fiori ligulati gialli. Acheni 5-7(8) mm, glabri o puberuli, gli esterni compressi e con pappo breve, i mediani alti, gli interni angoloso-cilindrici.

Hyoseris taurina è una camefita di aree rocciose, soprattutto scogliere, esposte allo spray salino quindi può essere considerata come specie sub-alofila. Questo spiega la sua distribuzione limitata (Brullo et al., 1997).

Attualmente in Sardegna è localizzata oltre che sull’Isola del Toro, anche sulle isole di S. Antioco e S. Pietro, le coste del Fluminese (Buggerru), Nebida e a Capo Teulada (Bacchetta, 2006; Arrigoni, 2010).

Il suo areale di distribuzione generale è quello del Mediterraneo centrale e comprende, oltre la Sardegna, la Sicilia e la Tunisia (Arrigoni, 2010; Brullo et al., 1997).

Riferimenti

Arrigoni P.V., 2010. Flora dell’Isola di Sardegna, vol. 5, C. Delfino ed., Sassari.

Bacchetta G., 2006. Flora vascolare del Sulcis (Sardegna Sud-Occidentale, Italia). Guineana, 12: 1-369.

Brullo S., Minissale P., Giuseppe Siracusa G. & Spampinato G., 1997. Taxonomic and phytogeographical considerations on Hyoseris taurina (Compositae), a S. Tyrrhenian element. Bocconea, 5(2): 707-716.

Bocchieri E. & Iiriti G., 2000. Modificazioni e strategie competitive osservate Nella flora dell’isola rossa di Teulada (Sardegna sud occidentale). Rendiconti Seminario Facoltà Scienze Università Cagliari, 70: 293-332.

Interessi


Nella parte più alta dell’isola è presente un vecchio fanale di avvistamento per segnalazione ai naviganti, da diversi anni alimentato a pannelli solari, è raggiungibile mediante una scalinata di pietra scolpita nella roccia. Inoltre, in questa parte dell’isola si può osservare un punto trigonometrico che fa parte della rete di triangoli primari utilizzati da Alberto Ferrero della Marmora nella sua straordinaria Carta dell’Isola e Regno di Sardegna, risalente al 1845 (Bocchieri, 2001)

Pressioni


Sull’isola non sono presenti pressioni e minacce di natura antropica.

Gestione / conservazione


L’Isola del Toro è inserita nel Sito di Importanza Comunitaria “Isola del Toro” (ITB040026). Gli habitat (sensu Dir. 92/43/CEE) presenti nel territorio sono: 1120* Praterie di Posidonia (Posidonion oceanicae), habitat prioritario con una copertura del 50%; 1240 – Scogliere con vegetazione delle coste mediterranee con Limonium spp. endemici, con copertura del 45%. Di particolare interesse è la presenza dei rettili Euleptes europaea, taxon endemico dell’area  tirrenica, e la lucertola tirrenica (Podarcis tiliguerta), specie endemica della Corsica e della Sardegna; sull’isola è inoltre segnalata la presenza del geco verrucoso (Hemidactylus turcicus) ( Corti et al., 2006, Bruschi et al., 2010). Inoltre, essendo anche Zona di Protezione Speciale (ITB040026 “Isola del Toro”), è un’area con rilevante interesse avifaunistico per la presenza di specie inserite nella Direttiva Uccelli (2009/147/CE) tra cui il gabbiano corso (Ichthyaetus audouinii), il falco pellegrino (Falco peregrinus) e il falco della Regina (Falco eleonorae; MATTM, 2015).

Riferimenti


  1. Bacchetta G., 2006. Flora vascolare del Sulcis (Sardegna Sud-Occidentale, Italia). Guineana, 12: 1-369.

  2. Bocchieri E., 2001. Endemismi e rarità tra la flora delle piccole isole della provincia di Cagliari (Sardegna). Biogeographia, 22.

  3. Bocchieri E., 1990. Observations on the changes in the flora of the island of Toro (SW Sardinia) during the past 50 years. Webbia, 44: 279-289.

  4. Bruschi S., Corti C. & Capula M., 2010. Podarcis tiliguerta (Gmelin, 1789). In: Corti C., Capula M., Luiselli L., Razzetti E. & Sindaco R. eds; Fauna d’Italia. Reptilia. Edizioni Calderini de Il Sole 24 Ore Editoria Specializzata S.r.l.», Bologna. ISBN 9788850653621

  5. Corti C., Lo Cascio P., Razzetti E., 2006. Erpetofauna delle isole italiane. In: Sindaco R., Doria G., Razzetti E., Bernini F. (eds), Atlante degli Anfibi e dei Rettili d’Italia / Atlas of Italian Amphibians and Reptiles. Societas Herpetologica Italica, Edizioni Polistampa, Firenze, 792 pp.
  6. Fenu G., Fois M., Cañadas E.M. & Bacchetta G., 2014. Using endemic-plant distribution, geology and geomorphology in biogeography: the case of Sardinia (Mediterranean Basin). Systematics and Biodiversity, 12: 181-193.

  7. MATTM, 2015. Sito internet ftp://ftp.minambiente.it/PNM/Natura2000/ (accesso 20.10.2016).

  8. Pinna M., 1954. Il clima della Sardegna. Libreria Goliardica, Pisa.

Print Friendly, PDF & Email