L’espart a l’illa de s’Espartar

Cristòfol Guerau de Arellano Tur

Espigues d’espart i ravenissa groga de les Pitiüses (Diplotaxis ibicensis). Al fons, sa Conillera. L’aprofitament de l’espart, que li dona nom, va ser molt intens fins a la meitat del segle XX per l’ús artesanal que se’n feia a Eivissa. Es probable que aquest pradell únic a les Balears tengui origen artificial, tot i que molt antic.

De les cinc espècies de plantes que en temps passat s’empraren a l’illa d’Eivissa com a tèxtils —el lli (llinc a les Pitiüses), cànem, cotó, pita i espart—, només les dues últimes es mantingueren amb aquesta funció fins a la dècada dels anys 60 del segle XX. Això ho motivà, entre altres coses, que mentre el lli, cànem i cotó requereixen per desenvolupar-se conreus especials i terres de regadiu, la pita i l’espart ho fan de manera natural, sense haver de ser conreades.

Les tres primeres espècies que hem esmentat, especialment el lli i el cànem, es cultivaren mentre tingueren la funció de subministrar la fibra per teixir la indumentària pròpia dins el règim d’economia tancada que caracteritzà la vida rural de les Pitiüses fins a finals del segle XIX, funció que desaparegué en arribar els teixits importats des dels mercats catalans.

L’espart (Stypa tenacissima L.; en castellà, atocha) és, avui, l’única espècie que encara aprofiten esporàdicament alguns pescadors i pagesos.

Neix espontàniament a les Pitiüses, a on es presenta sota formacions diferents i amb dispersió irregular. Així, mentre a Eivissa, a les localitats a on es troba, ho fa entre arbusts de la garriga i, alguna vegada, com a planta del sotabosc a les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis Mill) properes a la mar, a l’illa de s’Espartar ho fa amb caràcter dominant i amb carència absoluta d’estrat arbori. Aquests fets determinen que l’illa de s’Espartar sembli una “estepa d’espart” malgrat les seues petites dimensions. D’aquí ve el seu topònim geogràfic.

Cal no confondre aquesta espècie amb l’espart bord (Lygeum spartum L.; en castellà, albardín), de fulles igualment aprofitables i d’aspecte general semblant, freqüent a illots i a alguns indrets de la costa eivissenca. Segons el botànic Font i Quer, una i altra espècie serveixen per demostrar l’afinitat florística que hi ha entre les Pitiüses i el sud-est de la Península, zona a on els espartars de qualsevol d’aquestes espècies són abundants i extenses.

D’aquests espartars venia, probablement, al llarg del segle XIX l’espart que importaven les Pitiüses. Almenys sabem que patrons de llaüts eivissencs l’embarcaven al port murcià de Mazarrón.

La recol·lecció a l’illa de s’Espartar

Dins les Pitiüses, només a l’illa de s’Espartar ha tingut una certa importància la recol·lecció de l’espart.

Fins fa uns 60 anys eren normals les sortides, en dates adequades, d’embarcacions cap a s’Espartar per collir aquesta planta. Les sortides es feien generalment des de Cala Corral.

La collita es feia dues vegades l’any per “sa lluna vella de desembre i per sa lluna vella de juliol”, és a dir, durant el temps de quart minvant en què la lluna passa progressivament de totalment visible a invisible. Aquestes dates corresponen al que, a les estepes del sud-est de la Península, és inici i final del període de recol·lecció.

La tècnica seguida per collir l’espart és la següent: els recol·lectors desprenen les fulles de les esparteres amb una eina especial, de forma de fus, anomenada collidor, feta de fusta de bellotera borda o coscoll. Aquest collidor es porta penjat de la mà mitjançant una cordella. Amb l’altra mà s’agafen les fulles i se’ls dóna una o dues voltes entorn del collidor estirant, tot seguit, amb força perquè es desprenguin. Aquesta operació es repeteix una i altra vegada fins a tenir el que s’anomena un manat d’espart, és a dir, tantes fulles com càpiguen en una mà o es puguin lligar amb les mateixes fulles d’espart. Amb 25 manats s’obté el feix d’espart. Per persona i dia a l’illa de s’Espartar es feien de 5 a 8 feixos.

A causa de la condició de propietat privada que recau sobre l’illa de s’Espartar, en temps que les anades d’embarcacions eren freqüents per collir espart, els propietaris tenien una persona encarregada que cobrava la meitat del producte extret pels recol·lectors.

Manipulacions posteriors

L’espart es pot emprar de dues maneres: cru, és a dir, sense cap operació, o bé amarat, és a dir, després d’haver estat submergit a la mar durant 30 o 40 dies a un lloc a on no li pugui tocar el sol. Aquesta operació es feia fermant els manats d’espart amb pedres o bé posant l’espart i les pedres dins sacs. La toponímia eivissenca recorda aquesta activitat amb la cova d’amarar espart, situada a prop de Cala Vedella. Generalment, l’espart s’amarava a Cala Corral. Després, encara es deixava eixugar al sol perquè quedàs més blanc.

L’espart amarat ja es pot utilitzar per a la fabricació artesanal de diversos objectes o bé picar-se (espart picat). En aquest darrer cas, les fulles es col·loquen sobre una pedra calcària circular que fa talús pels costats, anomenada mac o pedra de picaespart, i amb la maça de picaespart es van colpejant fins que se separen les diverses fibres de les fulles. Aquesta maça es feia de fusta de bellotera vera o alzina.

Amb l’espart amarat però sense picar era freqüent fer llata per a sàrries, estores de carro, senalles, etc. Amb l’espart amarat i picat es fa la sola de les espardenyes, així com sembradores, cordeta d’encordar cadires, etc.

L’espart cru o verd, com també se’n diu, s’utilitzava especialment per fer cordella de tres cames, molt emprada, temps enrere, pels pescadors de llagosta i també pels pagesos per lligar arbres i vinya.

Referències

Guerau d’Arellano Tur, C., 1979.

La noneta, Hydrobates pelagicus

Rafel Mas Adrover

Noneta (Hydrobates pelagicus melitensis), coneguda com a fumarell o paio a les Pitiüses.

La noneta (coneguda com a paio o fumarell pels pescadors), com indica el seu nom llatí, és una au pelàgica, és a dir, s’alimenta i viu enmig de la mar durant una bona part de la seva vida. És una espècie sedentària i cria a les Illes Balears. La seva presència és abundant a Eivissa i Formentera, moderada a Mallorca i escassa a Menorca. A Menorca i a Formentera es comporta com a reproductor escàs. Aquesta espècie a les Balears és relativament poc coneguda, a causa dels seus costums i detecció difícil.

A les Illes Balears el contingent reproductor es va estimar fa molts d’anys entre 2.912-4.046 parelles (Aguilar, 1991; Aguilar, 1994), tot i que es pensa que aquesta població podria estar sobreestimada (Mínguez, 2004), i la tendència poblacional és desconeguda (Mejías & Amengual, 2000; Mínguez, 2004; Viada, 2005). Es tracta d’una au colonial i l’arribada dels reproductors a les colònies es produeix a principi d’abril, si bé la plena activitat d’aquestes es produeix entre el maig i el juny. El joves volanders deixen els nius a finals del mes d’agost i les colònies queden buides a finals de setembre (Amengual, 2000). Les principals colònies de cria es troben a Mallorca a l’Illot des Pantaleu i als illots de Cabrera (García, 2004); a Menorca, a l’Illa de l’Aire, principalment (Mínguez, 2003; Viada, 2005); i a Eivissa, a s’Espartar amb una colònia important que podria comptar amb més de 600 parelles (Aguilar, 1991). Els illots del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera són molt importants també per a l’espècie, amb una estimació de fins a 283 parelles en un total de vuit illots (García, 2004 a Viada, 2005).

Aquesta espècie es va anellant a les Illes Balears a les colònies i a la costa, en aquest cas amb la utilització de reclams sonors per atreure els individus. Entre l’any 1988 i el 2016 s’han marcat un total de 11.750 individus d’aquesta espècie a les Illes Balears (GOB, 2017) (vegeu fig. 1 i 2). L’any 2015 s’anellaren 145 exemplars, gairebé tots a l’Illa de l’Aire (Menorca) i a l’illot de s’Espartar (Formentera) (Iraeta i Crespo-Diaz, 2016; GOB, 2017). L’esforç en la captura de nonetes s’ha centrat molt en unes poques colònies reproductores (illot de s’Espartar i de s’Espardell, a Eivissa) i en uns determinats punts de la costa de Migjorn de l’illa de Mallorca (Cap de ses Salines, s’Algar de Portocolom) (fig. 1).

L’espècie cria només a illots lliures de depredadors, és totalment incompatible amb la presència de rates. Les aus marines petites són especialment sensibles a aquest depredador que en limita la distribució i efectius, per exemple,  a illots de Cabrera (Martín, 2000). Aquesta au també és depredada per gavines de peus grocs, tal com indiquen diversos autors (Viada, 2005). Una altra amenaça per a aquesta espècie és l’atracció i la desorientació provocada per la contaminació lumínica de poblacions costaneres pròximes als illots on es reprodueix. Això provoca morts d’exemplars per impactes amb infraestructures i depredació diürna (Rodríguez, A. et al., 2015).

A les Illes Balears s’han fet 40 recuperacions d’aus anellades d’ençà el 1985: 12 recuperacions són d’anellatges fets a les Balears i recuperats a les mateixes illes (vegeu fig. 6); dues d’aquestes són recuperacions provinents d’Itàlia: una de Sardenya (Illa Foradada) i l’altra de Sicília (Marettimo), i un exemplar anellat a Cabrera es va recuperar a la platja de Mohammedia (al Marroc) (fig. 4). Un exemplar anellat a Felanitx s’ha recuperat també a la mateixa illa de Sardenya; dos exemplars anellats a l’illa de Benidorm (Alacant) han estat recuperats a Mallorca i a Menorca; diverses aus anellades a les Balears (9) s’han recuperat a les illes de la costa de Múrcia, i algunes aus anellades (6) s’han recuperat a l’illot de Benidorm, Alacant (fig. 5). Una au anellada a Mallorca i una a Cabrera s’han recuperat a les Illes Medes (Girona) (vegeu fig. 5). Aquestes recuperacions mostren moviments importants dels exemplars dins tot el Mediterrani occidental i també com a exemplars balears es desplacen més enllà de l’estret de Gibraltar.

Diferents aus anellades a les Illes Balears i recuperades a la costa llevantina de Murcia i Alacant, i algunes aus anellades a Mallorca i recuperades a les illes Medes (Girona). Algunes aus anellades a l’illa de Benidorm també han estat recuperades a Mallorca

Recuperacions d’aus anellades a llarga distància : una au anellada a Cabrera i recuperada al Marroc (1.096 km i 188 dies) ; una au anellada a Sicilia i recuperada a Cabrera (802 km i 1.808 dies) ; una au anellada a Sardenya i recuperada a Portocolom (443 km i 1.367 km)

Aus anellades i recuperades a les illes Balears

Referències

Aguilar, J. S., 1991.

Aguilar, J. S., 1994 .

AOB, 2015.

Garcia, D., 2010.

GOB, 2017.

Iraeta, A.; Crespo-Diaz, A., 2016.

Martín, J. L. [et al.], 2000.

Mejías,R.; Amengual, J., 2000.

Mínguez, E., 2003.

Rodríguez, A. [et al.], 2015.

Viada, C., 2005.