Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Ponent d’Eivissa

Subcuenca : BALEARIC ISLANDS

L’illa de s’Espartar

Autores :

Esteban Cardona Marí.

Fecha de creación : 31.12.2017

 

Para citar esta versión : CARDONA MARI, E. (2017). Ficha isla : L’illa de s’Espartar – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/lilla-de-sespartar/

Ayuntamiento Sant Josep de sa Talaia
Archipiélago Ponent d’Eivissa
Superficie (ha) 19,7103
Lineal costero (metros) 2550
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 48
Altitud máxima (metros) 71
Coordenadas geográficas Latitud
38,9584
Longitud
1,19551
Propiedad  Dominio Publico Maritimo-Terrestre (20%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears)
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


Pertany al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia i es troba a l’extrem sud del conjunt dels illots de ponent. És la segona illa més gran del grup després de sa Conillera, amb una extensió de 18,75 ha. L’illa gran, s’Espartar, està enrevoltada per altres de menors, començant de nord a sud per l’Escull de s’Espartar, s’Espardell de s’Espartar i es Frare de s’Espartar, a l’extrem sud. Es tracta d’un conjunt molt escarpat al ponent i amb forts pendents, amb una alçada màxima de 70 metres. Es troba a una distància de 1.300 metres de la costa i el seu perímetre és de 2.382 metres.

Com a bona part de les illes de la Mediterrània, s’Espartar apareix després de la glaciació de Würm. S’ha determinat que se separà de l’illa d’Eivissa fa devers 8.500 anys.  

Geològicament, forma part de la unitat principal d’Albarca, on es troben materials que daten del cretaci inferior i més recents, del quaternari, formats per calcàries compactes, dolomies i margues. La cara nord del penya-segat, mes abrupte, està constituïda per calcàries margoses distribuïdes en capes fines, mentre que al sud, més planer, hi predominen les dolomies.

El clima és semiàrid i mesomediterrani, amb precipitacions màximes anuals de 429 mm i mínimes de 133, amb mitjanes inferiors als 300 mm. La temperatura mitjana màxima anual se situa en 29,4 °C i la mitjana mínima anual, en 8,9°C, valors més extrems que els de l’illa d’Eivissa (estació de l’illot de sa Conillera).  

Coneixement


Història

Un aprofitament ben documentat, que perdura avui dia com a testimonial, és la recol·lecció de l’espart per fer-ne estris domèstics, com ara senalles, senallons, espardenyes i un llarg etcètera. Es recollia en dos períodes, un al juliol i l’altre al gener, aprofitant l’aturada vegetativa. S’havia de demanar permís al propietari i deixar-ne la meitat de la collita com a preu. Les fulles de l’espart s’arrancaven de la mare amb les mans o amb l’ajut d’un collidor de fusta i s’anaven ajuntant amb manades.

La recol·lecció en temps històrics d’ous de gavina es feia tradicionalment el dia de Sant Vicent. També es consumien ous i polls de corb marí o de virot i es caçaven polls de gavina i exemplars adults de virot petit, virot gros i corb marí, fet conegut com a virotar, anar a caçar virots fent-ho de diverses maneres: a l’aguait i colpejant-los així com anaven entrant. Els recol·lectors penetraven en els forats fins on es podia o bé feien sortir les aus amb fum.

Durant l’hivern, hi portaven ramats de cabres a pasturar i hi havia un pou avui dia desaparegut. En temps recents també s’alliberaren conills per a aprofitament cinegètic, eradicats des de l’any 2014 gràcies a la gestió activa de la Reserva Natural.

A l’extrem oriental de l’illot, a la zona més elevada d’una petita península anomenada la Punta de sa Grava, s’hi ubica el Jaciment de la Punta de sa Grava, on s’han trobat restes ceràmiques del segle I de la nostra era.

Interessos


L’espart es l’espècie a la qual deu el nom l’illa (en realitat, són dues espècies: Stipa tenacissima i Lygeum spartum), forma l’espartar més extens de les Balears i ha estat emprada des de temps històrics per a diferents usos artesanals. Una altra espècie valuosa, que té a l’illa una de les majors poblacions en la seva àrea de distribució, és l’alfals arbori (Medicago citrina), localitzat als penya-segats del nord. A part d’aquestes dues espècies que caracteritzen l’illot, s’hi han catalogat 130 tàxons, dels quals 15 són endèmics o d’interès biogeogràfic, entre els quals podem destacar Carthamus dianius, Silene hifacensis, Diplotaxis ibicensis, Bellium bellidioides, Micromeria filiformis, Micromeria microphylla, Aetheorhiza bulbosa subsp. willkommii, Beta maritima var. marcosii, entre d’altres.

Entre la fauna vertebrada hem de destacar la presència de la subespècie pròpia de la sargantana endèmica de les Pitiüses, Podarcis pityusensis subsp. kameriana, amb distribució a s’Espartar i illots adjacents, de mida grossa i colors verds, maragdes i turqueses que no en deixen indiferent l’observador.

Pel que fa a les aus, s’hi troben com a reproductores les sis aus marines, en què destaquen, en primer lloc, una petita població reproductora de l’endemisme més rellevant de les Balears, el virot petit (Puffinus mauretanicus), així com la colònia més important de cria de les Balears del paio o noneta (Hydrobates pelagicus subsp. melitensis) amb una població estimada de 750-1.250 parelles. Acull el principal bastió de cria de corb marí (Phalacrocorax aristotelis subsp. desmarestii) dels illots de Ponent amb una població estimada de 30 parelles reproductores. També s’hi troba com a reproductor el virot gros (Calonectris diomedea) i ha estat emprat com a àrea de cria per la gavina roja (Larus audouinii) en diferents anys. L’actual població reproductora de gavina (Larus michahellis) a l’illot de s’Espartar i adjacents és de 160 parelles. També acull una parella reproductora de falcó (Falco peregrinus). Dels passeriformes sedentaris hi destaca l’endèmic busqueret coallarga (Sylvia balearica). També hi són presents la falzia pàl·lida (Apus pallidus), la mèrlera blava (Monticola solitarius), el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el teulat lliri (Petronia petronia), el verderol (Carduelis chloris) o el passerell (Carduelis cannabina).

Entre els invertebrats endèmics s’ha de destacar el mol·lusc Xerocrassa caroli espartarien sis, una forma globosa d’Iberellus, i els coleòpters tenebriònids Pachychila sublunata, Asida mater cunicularia i Stenosis intricata.

Les principals comunitats submarines que envolten s’Espartar les conformen algues fotòfiles amb posidònia, especialment les dominades per Cystoseira balearica, algues hemisciòfiles amb abundant Dictyopteris polypodioides, el coral·ligen a partir dels 35 metres de fondària. El vessant del costat d’Eivissa és dominat per fons de Posidonia oceanica, en tant que els fons de ponent són més rocosos. Són especialment destacables els fons a l’entorn des Frare, amb un coral·ligen magnífic.

Pressió


Des de la seva declaració com a reserva natural que hi prohibeix el desembarcament, excepció feta per tasques científiques o d’educació ambiental, les amenaces se centren en l’àmbit marí, on l’augment del busseig recreatiu i la pesca hi podrien causar danys.

L’ancoratge de les embarcacions sobre els alguers de Posidonia oceanica és també una amenaça a tenir present. En aquest sentit, la proliferació d’activitats lúdiques a la mar pot posar en risc les poblacions d’aus marines reproductores, si es fan males praxis, com ara navegar o fondejar massa a prop de l’illot, emetre renou, llums a la nit, etc.

Quant al medi marí, són preocupants les densitats de determinades algues invasores com Lophocladia lallemandii i Womersleyella setacea.

Gestió i conservació


La protecció inicial de tots els illots es remunta a l’any 1991, quan són declarats Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) a l’empara de la Llei d’espais naturals. Posteriorment, des del febrer de 2002, passen a formar part de les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent, i també s’inclouen al LIC-ZEPA ES-5310023. Són considerats àrees importants per a la conservació de les aus (AICA) —Important Bird Area (IBA) en anglès— per SEO-Bird Life International. Hi manca una major protecció legal de l’espai marí, que s’hauria de poder materialitzar mitjançant la creació d’una reserva marina.

La gestió i conservació d’aquest illot és competència de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, que té un equip assignat que s’encarrega de la vigilància, educació ambiental, seguiment i gestió de la zona.

L’espart a l’illa de s’Espartar

Cristòfol Guerau de Arellano Tur

 

De les cinc espècies de plantes que en temps passat s’empraren a l’illa d’Eivissa com a tèxtils —el lli (llinc a les Pitiüses), cànem, cotó, pita i espart—, només les dues últimes es mantingueren amb aquesta funció fins a la dècada dels anys 60 del segle XX. Això ho motivà, entre altres coses, que mentre el lli, cànem i cotó requereixen per desenvolupar-se conreus especials i terres de regadiu, la pita i l’espart ho fan de manera natural, sense haver de ser conreades.

Les tres primeres espècies que hem esmentat, especialment el lli i el cànem, es cultivaren mentre tingueren la funció de subministrar la fibra per teixir la indumentària pròpia dins el règim d’economia tancada que caracteritzà la vida rural de les Pitiüses fins a finals del segle XIX, funció que desaparegué en arribar els teixits importats des dels mercats catalans.

L’espart (Stypa tenacissima L.; en castellà, atocha) és, avui, l’única espècie que encara aprofiten esporàdicament alguns pescadors i pagesos.

Neix espontàniament a les Pitiüses, a on es presenta sota formacions diferents i amb dispersió irregular. Així, mentre a Eivissa, a les localitats a on es troba, ho fa entre arbusts de la garriga i, alguna vegada, com a planta del sotabosc a les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis Mill) properes a la mar, a l’illa de s’Espartar ho fa amb caràcter dominant i amb carència absoluta d’estrat arbori. Aquests fets determinen que l’illa de s’Espartar sembli una “estepa d’espart” malgrat les seues petites dimensions. D’aquí ve el seu topònim geogràfic.

Cal no confondre aquesta espècie amb l’espart bord (Lygeum spartum L.; en castellà, albardín), de fulles igualment aprofitables i d’aspecte general semblant, freqüent a illots i a alguns indrets de la costa eivissenca. Segons el botànic Font i Quer, una i altra espècie serveixen per demostrar l’afinitat florística que hi ha entre les Pitiüses i el sud-est de la Península, zona a on els espartars de qualsevol d’aquestes espècies són abundants i extenses.

D’aquests espartars venia, probablement, al llarg del segle XIX l’espart que importaven les Pitiüses. Almenys sabem que patrons de llaüts eivissencs l’embarcaven al port murcià de Mazarrón.

La recol·lecció a l’illa de s’Espartar

Dins les Pitiüses, només a l’illa de s’Espartar ha tingut una certa importància la recol·lecció de l’espart.

Fins fa uns 60 anys eren normals les sortides, en dates adequades, d’embarcacions cap a s’Espartar per collir aquesta planta. Les sortides es feien generalment des de Cala Corral.

La collita es feia dues vegades l’any per “sa lluna vella de desembre i per sa lluna vella de juliol”, és a dir, durant el temps de quart minvant en què la lluna passa progressivament de totalment visible a invisible. Aquestes dates corresponen al que, a les estepes del sud-est de la Península, és inici i final del període de recol·lecció.

La tècnica seguida per collir l’espart és la següent: els recol·lectors desprenen les fulles de les esparteres amb una eina especial, de forma de fus, anomenada collidor, feta de fusta de bellotera borda o coscoll. Aquest collidor es porta penjat de la mà mitjançant una cordella. Amb l’altra mà s’agafen les fulles i se’ls dóna una o dues voltes entorn del collidor estirant, tot seguit, amb força perquè es desprenguin. Aquesta operació es repeteix una i altra vegada fins a tenir el que s’anomena un manat d’espart, és a dir, tantes fulles com càpiguen en una mà o es puguin lligar amb les mateixes fulles d’espart. Amb 25 manats s’obté el feix d’espart. Per persona i dia a l’illa de s’Espartar es feien de 5 a 8 feixos.

A causa de la condició de propietat privada que recau sobre l’illa de s’Espartar, en temps que les anades d’embarcacions eren freqüents per collir espart, els propietaris tenien una persona encarregada que cobrava la meitat del producte extret pels recol·lectors.

Manipulacions posteriors

L’espart es pot emprar de dues maneres: cru, és a dir, sense cap operació, o bé amarat, és a dir, després d’haver estat submergit a la mar durant 30 o 40 dies a un lloc a on no li pugui tocar el sol. Aquesta operació es feia fermant els manats d’espart amb pedres o bé posant l’espart i les pedres dins sacs. La toponímia eivissenca recorda aquesta activitat amb la cova d’amarar espart, situada a prop de Cala Vedella. Generalment, l’espart s’amarava a Cala Corral. Després, encara es deixava eixugar al sol perquè quedàs més blanc.

L’espart amarat ja es pot utilitzar per a la fabricació artesanal de diversos objectes o bé picar-se (espart picat). En aquest darrer cas, les fulles es col·loquen sobre una pedra calcària circular que fa talús pels costats, anomenada mac o pedra de picaespart, i amb la maça de picaespart es van colpejant fins que se separen les diverses fibres de les fulles. Aquesta maça es feia de fusta de bellotera vera o alzina.

Amb l’espart amarat però sense picar era freqüent fer llata per a sàrries, estores de carro, senalles, etc. Amb l’espart amarat i picat es fa la sola de les espardenyes, així com sembradores, cordeta d’encordar cadires, etc.

L’espart cru o verd, com també se’n diu, s’utilitzava especialment per fer cordella de tres cames, molt emprada, temps enrere, pels pescadors de llagosta i també pels pagesos per lligar arbres i vinya.

Referències

Guerau d’Arellano Tur, C., 1979.

La noneta, Hydrobates pelagicus

Rafel Mas Adrover

La noneta (coneguda com a paio o fumarell pels pescadors), com indica el seu nom llatí, és una au pelàgica, és a dir, s’alimenta i viu enmig de la mar durant una bona part de la seva vida. És una espècie sedentària i cria a les Illes Balears. La seva presència és abundant a Eivissa i Formentera, moderada a Mallorca i escassa a Menorca. A Menorca i a Formentera es comporta com a reproductor escàs. Aquesta espècie a les Balears és relativament poc coneguda, a causa dels seus costums i detecció difícil.

A les Illes Balears el contingent reproductor es va estimar fa molts d’anys entre 2.912-4.046 parelles (Aguilar, 1991; Aguilar, 1994), tot i que es pensa que aquesta població podria estar sobreestimada (Mínguez, 2004), i la tendència poblacional és desconeguda (Mejías & Amengual, 2000; Mínguez, 2004; Viada, 2005). Es tracta d’una au colonial i l’arribada dels reproductors a les colònies es produeix a principi d’abril, si bé la plena activitat d’aquestes es produeix entre el maig i el juny. El joves volanders deixen els nius a finals del mes d’agost i les colònies queden buides a finals de setembre (Amengual, 2000). Les principals colònies de cria es troben a Mallorca a l’Illot des Pantaleu i als illots de Cabrera (García, 2004); a Menorca, a l’Illa de l’Aire, principalment (Mínguez, 2003; Viada, 2005); i a Eivissa, a s’Espartar amb una colònia important que podria comptar amb més de 600 parelles (Aguilar, 1991). Els illots del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera són molt importants també per a l’espècie, amb una estimació de fins a 283 parelles en un total de vuit illots (García, 2004 a Viada, 2005).

Aquesta espècie es va anellant a les Illes Balears a les colònies i a la costa, en aquest cas amb la utilització de reclams sonors per atreure els individus. Entre l’any 1988 i el 2016 s’han marcat un total de 11.750 individus d’aquesta espècie a les Illes Balears (GOB, 2017) (vegeu fig. 1 i 2). L’any 2015 s’anellaren 145 exemplars, gairebé tots a l’Illa de l’Aire (Menorca) i a l’illot de s’Espartar (Formentera) (Iraeta i Crespo-Diaz, 2016; GOB, 2017). L’esforç en la captura de nonetes s’ha centrat molt en unes poques colònies reproductores (illot de s’Espartar i de s’Espardell, a Eivissa) i en uns determinats punts de la costa de Migjorn de l’illa de Mallorca (Cap de ses Salines, s’Algar de Portocolom) (fig. 1).

L’espècie cria només a illots lliures de depredadors, és totalment incompatible amb la presència de rates. Les aus marines petites són especialment sensibles a aquest depredador que en limita la distribució i efectius, per exemple,  a illots de Cabrera (Martín, 2000). Aquesta au també és depredada per gavines de peus grocs, tal com indiquen diversos autors (Viada, 2005). Una altra amenaça per a aquesta espècie és l’atracció i la desorientació provocada per la contaminació lumínica de poblacions costaneres pròximes als illots on es reprodueix. Això provoca morts d’exemplars per impactes amb infraestructures i depredació diürna (Rodríguez, A. et al., 2015).

A les Illes Balears s’han fet 40 recuperacions d’aus anellades d’ençà el 1985: 12 recuperacions són d’anellatges fets a les Balears i recuperats a les mateixes illes (vegeu fig. 6); dues d’aquestes són recuperacions provinents d’Itàlia: una de Sardenya (Illa Foradada) i l’altra de Sicília (Marettimo), i un exemplar anellat a Cabrera es va recuperar a la platja de Mohammedia (al Marroc) (fig. 4). Un exemplar anellat a Felanitx s’ha recuperat també a la mateixa illa de Sardenya; dos exemplars anellats a l’illa de Benidorm (Alacant) han estat recuperats a Mallorca i a Menorca; diverses aus anellades a les Balears (9) s’han recuperat a les illes de la costa de Múrcia, i algunes aus anellades (6) s’han recuperat a l’illot de Benidorm, Alacant (fig. 5). Una au anellada a Mallorca i una a Cabrera s’han recuperat a les Illes Medes (Girona) (vegeu fig. 5). Aquestes recuperacions mostren moviments importants dels exemplars dins tot el Mediterrani occidental i també com a exemplars balears es desplacen més enllà de l’estret de Gibraltar.

Figura 6. Aus anellades i recuperades entre les Illes Balears

Referències

Aguilar, J. S., 1991.

Aguilar, J. S., 1994 .

AOB, 2015.

Garcia, D., 2010.

GOB, 2017.

Iraeta, A.; Crespo-Diaz, A., 2016.

Martín, J. L. [et al.], 2000.

Mejías,R.; Amengual, J., 2000.

Mínguez, E., 2003.

Rodríguez, A. [et al.], 2015.

Viada, C., 2005.

Principals recursos bibliogràfics


  1. Ballesteros, E. [et al.], 2010.
  2. Cirer, F. (coord.), 1995-2016.
  3. Cirer, A. M.; Serapio, J., 2015.
  4. Marí, M. (coord.), 2014.
  5. Mas, R. [et al.], 2016.
  6. Mata, R. I.; Roig, X., 2016.
  7. Pons, G. X., 2014.
  8. Rita, J. [et al.], 2003.
  9. Rita, J. [et al.], 2010.
Print Friendly, PDF & Email