ISSN 2970-2321
Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)
ILES
Cluster : Mallorca
Subcuenca : BALEARIC ISLANDS
L’illa de sa Dragonera
Autores :
Martí Mayol, amb la col·laboració de G. Alomar.
Fecha de creación : 31.12.2017
Para citar esta versión : MAYOL, M., ALOMAR, G. (2017). Ficha isla : Isla de sa Dragonera – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/lilla-de-sa-dragonera/
| Ayuntamiento | Andraitx | |
| Archipiélago | Cabrera-Migjorn de Mallorca | |
| Superficie (ha) | 272,754 | |
| Lineal costero (metros) | 10535 | |
| Distancia a la costa (Millas Náuticas) | 109 | |
| Altitud máxima (metros) | 352 | |
| Coordenadas geográficas | Latitud | 39,5844 |
| Longitud | 2,31983 | |
| Propiedad | Consell Insular de Mallorca (100%) | |
| Organismo gestor | Consell Insular de Mallorca | |
| Figura de protección | nacional | / |
| internacional | / | |
Descripció general
Situada a l’extrem oest de l’illa de Mallorca, forma part estructural de la serra de Tramuntana, amb la qual comparteix origen geològic, disposició i materials. És l’illot més gran de Mallorca, amb una longitud de 4,2 km i una amplada màxima d’uns 800 metres.
Propietat
El Consell Insular de Mallorca és el propietari majoritari de l’illa de sa Dragonera, que la va adquirir al 1987, així com de les carreteres dels fars —abans propietat de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i ara transferides al Consell (Llei 16/2001, de 14 de desembre)—, la MA-120, la carretera del far de Llebeig (asfaltada) i la MA-121, la de Tramuntana (no pavimentada).
La Comunitat Autònoma de les Illes Balears és propietària de l’espigó de cala Lladó, gestionat per Ports de les Illes Balears, i l’Estat espanyol, de la zona de domini públic maritimoterrestre, gestionada per la Direcció General de Sostenibilitat de la Costa i de la Mar (Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient), que inclou la costa de sa Dragonera (delimitació aprovada per Ordre ministerial 30/9/2013), l’illa Mitjana i altres illots i esculls, i els fars de Llebeig i de Tramuntana, gestionats per l’Autoritat Portuària de les Balears del Ministeri de Foment. També és propietari de l’illot des Pantaleu.
Accés i edificacions
Es pot accedir a l’illa únicament pel moll situat a cala Lladó, lloc on es troben la major part de les edificacions del parc. Es tracta de les antigues cases dels pagesos i del propietari de l’illa, actualment reconvertides en centre de visitants, instal·lacions per a acollida d’investigadors i voluntaris i dependències per al personal.
A part, al parc s’edificaren tres fars entre 1850 i 1910, dos dels quals resten encara en servei; aquests edificis es dotaren amb habitatges per als faroners i les seves famílies. Actualment, amb els fars automatitzats, no estan habitats i algun d’aquests s’ha incorporat a les infraestructures d’interpretació del parc.
Una antiga torre de vigilància del segle XVII, restaurada l’any 2006 pel Consell de Mallorca, es troba a la zona del cap de Llebeig.
Altres construccions petites d’ús agrícola, rehabilitades, completen l’inventari d’edificis de sa Dragonera.
Geologia i geomorfologia
Les roques de sa Dragonera es formaren al fons marí ara fa 180-200 milions d’anys; la major part de sa Dragonera és material del juràssic inferior, encara que també podem trobar-hi dipòsits detrítics miocènics.
L’illa està dividida en dues unitats paisatgístiques. El vessant que està orientat al sud-est presenta un pendent homogeni a l’entorn del 30 % (entre el 10 i el 50 %, segons el lloc), en què diversos cursos d’aigua donen lloc a petites cales.
El vessant nord-oest és un penya-segat pràcticament vertical, continu i ombrívol, refugi d’espècies vegetals endèmiques i sobretot d’una colònia important de falcó marí.
Toponímia, origen del nom
El nom d’aquesta illa, sa Dragonera, està associat a diverses hipòtesis i llegendes. La forma allargada, com un dragó adormit, o tal vegada la presència de les sargantanes, han estat sovint els arguments sobre l’origen del topònim.
L’any 2008, un grup d’investigadors documentaren la coincidència del topònim amb altres indrets de l’entorn geogràfic regional. A diversos llocs de la Mediterrània occidental, la paraula dragonera fa referència a l’existència d’una cavitat vertical amb aigua dolça al fons, en forma de llac més o manco accessible. A sa Dragonera, un avenc situat a escassa distància del port ha estat, des de fa segles, un lloc de proveïment d’aigua per a navegants. Els vestigis arqueològics es remunten a èpoques clàssiques anteriors al segle I aC. L’origen del nom, per tant, està en relació amb la cova, importantíssima per al proveïment d’aigua dels navegants al llarg de segles o mil·lenis.
Coneixement
La gavina de peus grocs (Larus michahellis) (Louis-Marie Préau, Conservatoire du littoral/PIM)
Fauna.
La fauna d’invertebrats està constituïda per elements semblants als que es poden trobar a la zona més propera de Mallorca. Els punts d’interès se centren en els tàxons endèmics i en la comunitat lligada a coves. El grup dels crustacis isòpodes terrestres es considera molt variat (18 espècies); hi són presents un centenar d’espècies de lepidòpters, entre els quals hi ha una espècie nova per a la ciència endèmica de sa Dragonera (Idaea acutipennis; Hausmann i Honey, 2004), i altres que no s’havien trobat abans a Mallorca (Idaea calunetaria, Kuchleria insignata, Evergestis bifasciallis; Prunier, 2003). Els coleòpters són el grup d’invertebrats més nombrós de sa Dragonera. El seu catàleg és encara incomplet, si bé s’han fet alguns avanços i al 2005 es van trobar espècies noves per sa Dragonera (Cryptocephalus saucius, Aphthona nigriceps, Longitarsus geneus) i fins i tot per totes les Illes Balears (Lucasianus levaillantii; Petitpierre i Sacarés, 2005). Les espècies endèmiques detectades a sa Dragonera i/o as Pantaleu són: Asida barceloi, Asida planipennis planipennis, Elaphocera capdeboui, Chryptocephalus majoricensis, Nesotes viridicollis viridicollis, Phylan semicostatus, Timarcha balearica, Pachychila sublunata, Percus plicatus, Stenosis intricata.
Cal destacar que Brachycerus barbarus (escarabat bonyarrut), que s’havia fet rar per la plaga de rates, torna a ser abundant d’ençà que es va erradicar (Alomar et al., 2015).
Rèptils. Aquest grup d’espècies terrestres inclou actualment tres espècies, després de la troballa del dragonet (Hemidactylus turcicus). El dragó (Tarentola mauritanica) també es troba a l’illot des Pantaleu. Però és la sargantana de les Balears (Podarcis lilfordi) l’element més característic atesa la seva endemicitat: la subespècie giglioli només es troba a l’illa de sa Dragonera.
| Nom comú | Nom científic | Categoria de protecció (Catàleg Nacional i annex II Directiva) Hàbitats) |
| Dragó | Tarentola mauretanica mmmmmmauretanicamauritanica | Règim de protecció especial |
| Dragonet | Hemidactylus turcicus | Règim de protecció especial |
| Sargantana de les Balears | Podarcis lilfordi giglioli | Règim de protecció especial; Directiva Hàbitats |
Avifauna. El grup de fauna més important són les aus marines, amb colònies de cria de totes les espècies presents a les Balears (virot petit, virot gros, noneta, gavina corsa, gavina comuna i corb marí). A més, hi destaca la colònia més gran de la Mediterrània occidental de falcó marí, amb unes 70-80 parelles reproductores.
Larus audouinii es reprodueix anualment en algun indret del parc, amb una colònia d’entre 65 i 75 parelles reproductores.
Larus michaelis. Respecte a aquesta espècie, la població arribà als nivells més alts a final dels 90, amb poblacions estimades de fins a 4000-4500 parelles reproductores. El tancament dels abocadors de residus urbans a la intempèrie a l’illa de Mallorca ha fet que la població s’hagi reduït progressivament. Actualment es calcula que la població total deu estar al voltant de 2000 parelles, si bé la densitat a diferents indrets de l’illa és molt variable i el càlcul global de la població és complex.
Calonectris diomedea ocupa sobretot l’illot des Pantaleu, amb una colònia estable d’un mínim de 186 nius ocupats l’any 2016 i amb una població que s’estima del voltant de 220 parelles reproductores.
Respecte a Puffinus mauretanicus i Hydrobates pelagicus, sembla que les poblacions es troben en procés de recuperació a partir de la desratització de l’illa. De Puffinus, l’any 2016 s’ha verificat la nidificació segura de 59 parelles a 6 parcel·les de control situades a la vessant sud-est. La recuperació de la població és evident a partir de la desratització, si bé cal tenir en compte que els penya-segats no han estat objecte de seguiment detallat a causa de la dificultat per accedir-hi.
Respecte a l’avifauna que hi nidifica, se n’ha confirmat la cria de 24 espècies (incloses les 7 marines esmentades abans) i 3 que possiblement nien :
Calonectris diomedea
Puffinus mauretanicus
Hydrobates pelagicus
Phalacrocorax aristotelis
Falco eleonorae
Falco peregrinus
Larus audouinii
Larus michahellis
Columba livia
Columba palumbus
Tyto alba
Apus apus
Ptyonoprogne rupestris
Troglodytes troglodytes
Monticola solitarius
Turdus merula
Sylvia balearica
Sylvia melanocephala
Muscicapa striata
Corvus corax
Serinus serinus
Carduelis chloris
Carduelis carduelis
Carduelis cannabina
Nidificació possible:
Otus scops
Sylvia cantillans
Emberiza calandra
L’illa constitueix un lloc de pas important per a la fauna migratòria, sobretot en el temps de la tardor, ja que com que es troba al sud de la serra de Tramuntana, s’hi allotgen gran quantitat d’aus passeriformes a l’espera de condicions meteorològiques adequades per al pas fins al nord del continent africà.
Mamífers. No s’hi troben mamífers terrestres (un cop se’n van erradicar el conill, la rata i el ratolí), però si que hi són presents diverses espècies de ratapinyades :
Pipistrellus pipistrellus
Hypsugo savii
Eptesicus serotinus
Plecotus austriacus
Tadarida teniotis
Miniopterus schreibersii
Myotis myotis
Flora
El catàleg florístic actualitzat al 2007 de l’illa de sa Dragonera inclou 364 tàxons distribuïts en 242 gèneres que pertanyen a 90 famílies diferents. Si se n’exclouen les espècies introduïdes que no s’han naturalitzat, el nombre és més baix: 343 tàxons, distribuïts en 227 gèneres i 80 famílies. És, per tant, d’una diversitat notable, especialment si es té en compte que l’illa és àrida i amb una certa uniformitat ambiental. La composició de les famílies és molt similar a la que es presenta a Mallorca i a altres zones de la Mediterrània.
La flora del Parc Natural de sa Dragonera s’emmarca dins la típica de les Gimnèsies, però també presenta característiques pròpies. En el Parc natural de sa Dragonera es troben 21 tàxons endèmics, un dels quals, Limonium dragonericum, descrit per Erben (1989), és un endemisme exclusiu de l’illa i de la costa d’Andratx i Estellencs, on és abundant. La resta d’endemismes ho són també d’altres illes de l’arxipèlag balear. Existeix una concentració clara d’endemismes a les zones altes de la meitat occidental de l’illa, al puig dels Aucells i al puig de na Pòpia. En canvi, les zones baixes de les vessants sud-est són les més pobres en endemismes: cala Cucó, cala Lladó, cala en Bubú, etc. També s’observa un nombre inferior d’endemismes a la meitat oriental, on hi ha un predomini dels substrats margocalcaris, de poca consistència. La majoria de les espècies endèmiques es troben distribuïdes a la zona litoral, llocs ventosos, penya-segats, comellars i roques ombrívoles. La part culminant de l’illa, el puig dels Aucells i la pujada al puig de na Pòpia, presenta també valors notables de riquesa florística.
La baldriga o virot (Calonectris diomedea) a l’illot des Pantaleu
Es Pantaleu alberga una bona colònia de virot gros (Calonectris diamedea) (Sebastià Torrens)
Trajectories de la migració hivernal de vuit reproductors de l’illot des Pantaleu (extret de González-Solís et al., 2007).
La colònia de l’illot des Pantaleu acull actualment unes 210 parelles nidificants de baldriga o virot, Calonectris diomedea. L’espècie cria en aquest illot protegit, lliure de depredadors terrestres, en caus entre les roques o sota la vegetació. L’espècie pon un sol ou durant el mes de maig i els dos membres de la parella s’encarreguen de l’alimentació del poll durant tot l’estiu fins que aquest s’envola, a final de setembre. Després de la reproducció, l’espècie fa grans viatges transequatorials cap a aigües atlàntiques més riques (González-Solís et al., 2007).
La colònia va ser descoberta a final dels anys 70, i el GOB va iniciar aleshores l’anellament sistemàtic de polls (Mayol, M., 1991). Des de l’any 2001, el Grup d’Ecologia de Poblacions (IMEDEA, CSIC-UIB) fa l’anellament i el seguiment d’aquesta colònia, cosa que ha permès estimar molts dels paràmetres demogràfics de l’espècie en aquesta població, descobrir alguns dels factors determinants de la dinàmica poblacional, i poder avaluar-ne l’estat actual de conservació. Com que els individus són molt filopàtrics al lloc de cria, el seguiment de la colònia permet tenir dades poblacionals de l’espècie i al mateix temps fer un seguiment individual al llarg del temps.
La primera edat de reclutament podria ser amb cinc anys (Sanz-Aguilar et al., 2016a) i si bé els individus mostren un elevat grau de filopàtria (97 %), estudis moleculars a partir de dades de diverses colònies, tan mediterrànies com atlàntiques, mostren que hi ha dispersió recent entre les dues conques, especialment de l’Atlàntic al Mediterrani (aproximadament, un 10 % de migrants/generació) i també es detecta un intercanvi històric entre les conques (uns 70 reproductors/generació). Una anàlisis espacial de la variació genètica també ens mostra que la distància no és el factor principal que modula l’estructuració genètica a l’espècie (Genovart et al., 2013b).
El volum mitjà de l’ou en aquesta colònia —calculat com volum = 0.51* L*B2, on L és la longitud de l’ou i B és l’amplada màxima— és de 72.943 (SD:1.2618) (2001-2016, N=1777).
Trajectories poblacionals estocastiques de la baldriga a l’illot des Pantaleu per als propers cent anys en les condicions actuals
Causes del fracas reproductor de la baldriga a l’illot des Pantaleu l’any 2015
L’èxit reproductor per aquesta població, calculat com el nombre de polls volanders trobats al final del període reproductor dividit pel nombre d’ous incubats en què es va observar el contingut del niu, és de 66,5 % ± 0.06. (2001-2014). Les causes de fracàs reproductor són variables, com es pot veure en la figura 2, però no s’ha detectat presència de depredadors terrestres (ni rates ni carnívors) i les desaparicions d’ous es produeixen principalment perquè els ous roden o llisquen per pendents i, en alguns casos, per depredació del gavià de potes grogues Larus michahellis.
L’èxit reproductor es veu afectat també per factors climàtics, com el NAO índex, que explica un 41 % de la variància d’aquest paràmetre, probablement causat per la relació entre aquest índex i la disponibilitat de menjar (Genovart et al., 2013a).
Les anàlisis de supervivència dutes a terme fins ara ens mostren uns valors alarmantment baixos de supervivència adulta per a una espècie de llarga vida com aquesta (Genovart et al., 2013a; Sanz-Aguilar et al., 2016a; Tavecchia et al., 2016) i que això és probablement degut a la captura accidental en arts de pesca (Genovart et al., en preparació). Les variacions temporals en la supervivència es troben també clarament relacionades amb les variacions en l’índex climàtic SOI, que arriben a explicar fins a un 66 % de les variacions anuals en aquesta colònia, a causa d’unes taxes elevades de mortalitat o dispersió permanent en condicions meteorològiques adverses durant la hivernada (Genovart et al., 2013a).
Els estudis realitzats fins ara mostren que la colònia des Pantaleu no seria actualment viable si no estigués recuperada per immigració (~10–12 % de la població total cada any; Sanz-Aguilar et al., 2016b), i sense aquest recobrament la població s’extingiria en menys de cent anys (figura 3; Genovart et al., en preparació). Ni aconseguint cada any el valor màxim de fertilitat es podrien compensar taxes de supervivència menors a 0,90 en aquesta espècie. Donat que probablement aquest recobrament no serà permanent, i que la pesca accidental afecta moltes més poblacions, es requereixen mesures urgents per mitigar la captura accidental de l’espècie per garantir-ne la viabilitat.
Referències
Genovart, M.et al., 2013a.
Genovart, M. et al, 2013b.
Genovart, M. et al., 2007.
Mayol, M., 1990.
Sanz-Aguilar, A. et al., 2016a.
Sanz-Aguilar, A. et al., 2016b.
Tavecchia, G. et al., 2016.
Interès
Patrimoni construït : els fars
Far de na Pòpia
És el far construït a Espanya amb més altura sobre el nivell del mar, ja que el pla focal es trobava a 360 metres d’elevació. Aquest va ser precisament el motiu del tancament i eliminació d’aquest com a senyal marítim, ja que en moltes ocasions al llarg de l’any els núvols baixos es queden rondant aquest pic de la muntanya i impedeixen la visibilitat del far.
La seva instal·lació en un illot i, a més, en el cim d’una muntanya escarpada, van fer d’aquest far una de les destinacions infaustes per als faroners d’aquella època. El seu aïllament es veia acompanyat per les duríssimes condicions climatològiques a les quals es veien exposats en aquell pic, amb vents fortíssims i nombroses tempestes amb descàrregues elèctriques imponents. Això va fer que la convivència dins d’aquell senyal marítim fos una de les més difícils de mantenir en calma, d’entre tots els fars de les Illes Balears. Van ser innombrables les desavinences, en una ocasió de les quals es va arribar a la batussa i a acabar trencant els aparells d’il·luminació en plena llanterna del far. Aquest fet va comportar que se sancionassin els dos faroners implicats amb el trasllat forçós al far dels Columbrets, una de les pitjors destinacions i far de càstig per excel·lència en aquell temps. La fatídica reputació que pesava sobre aquell illot situat davant de Castelló era tan terrible que, fins i tot, un dels torrers del far mallorquí del cap Blanc va arribar a disparar-se un tret al 1869 quan va patir el càstig del temible trasllat als Columbrets. Aquest illot maleït forma també part important de la història dels fars de les Illes Balears, ja que havien de fer torns entre els torrers de València, Castelló i les Balears per enviar-hi un torrer principal durant un any. Per descomptat, els que hi anaven castigats podien passar en aquell penós far molt més temps.
Els mariners encarregats del proveïment de na Pòpia van començar residint a cala Lladó, després van passar a tenir la residència a Sant Telm, per finalment ubicar el seu lloc base al port d’Andratx.
El far de na Pòpia es va apagar al novembre de 1910, moment en què van quedar inaugurats els de Llebeig i Tramuntana, al sud i nord, respectivament, de l’illa.
Far de Llebeig
Es va inaugurar el 1910 per substituir, juntament amb el far de Tramuntana, el de na Pòpia, amb un sistema òptic giratori anglès. Va començar amb una plantilla de tres torrers i va acabar assistit per només un tècnic amb l’ajuda d’un auxiliar, fent torns cada quinze dies amb dos més de similars que, mentrestant, atenien l’abalisament del port d’Andratx.
Els problemes d’assistència en cas de necessitat urgent eren molt acusats a sa Dragonera; tant és així que fins a tres ocasions familiars dels torrers van emmalaltir de gravetat i, atès que no podien ser evacuats pels mariners, van arribar a morir en el mateix far. El problema de l’aïllament es va veure aguditzat perquè les relacions entre els faroners i els mariners es van arribar a enrarir fins a extrems judicials.
Des d’aquest far es va haver de prestar auxili diverses vegades a mariners en perill. Un cas destacat va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial, concretament el 18 de febrer de 1917, quan els faroners de Llebeig van prestar ajuda a sis supervivents d’un bergantí-goleta italià que havia estat torpedinat per un submarí austríac.
El far de Llebeig va quedar automatitzat el 1971 i el seu personal va abandonar els habitatges el 1973.
Far de Tramuntana
Es va construir el 1910 per completar l’abalisament de sa Dragonera, després d’haver-se apagat el far de na Pòpia. Va començar il·luminant amb un llum de petroli d’una sola metxa, per a fars de poc abast, i era atès per un únic faroner. Aquesta manca de companys va provocar que en nombroses ocasions la família d’aquest hagués d’atendre el far per indisposició del cap de família. Quan la indisposició s’allargava, llavors un dels torrers de Llebeig anava a atendre el far de Tramuntana.
No obstant això, el 1925, el faroner va caure tan malalt que va morir allà mateix i la dona es va haver d’encarregar de l’encesa i manteniment del far durant aquella nit, fins que l’endemà va rebre ajuda dels companys de l’altre far de l’illa.
També aquí el torrer i la seva família van haver de dur a terme moltes vegades la vigilància de la costa. Com a cas curiós, cal comentar la nota transmesa el 31 d’agost de 1919, on es comunica que s’ha vist passar per les rodalies del far una mina que s’allunyava en direcció nord-est.
El far va quedar deshabitat el 1961, un cop que el sistema d’il·luminació es va automatitzar amb equips de gas acetilè.
Medi marí
L’illa de sa Dragonera és remarcable pels seus hàbitats submergits. En l’àmbit litoral cal remarcar l’abundància de Lithophyllum byssoides, alga calcària massiva, que forma un hàbitat molt característic. Un poc més avall, on trenquen les onades, hi destaquen l’hàbitat de Palisada tenerrima i el de Cystoseira stricta. A les zones més superficials hi ha esplèndides comunitats dominades per Cystoseira balearica o Dictyopteris polypodioides. Al vessant nord, i especialment al cap de Llebeig, hi ha representacions magnífiques de comunitats d’algues esciòfiles i de coral·ligen de paret. També hi ha alguna cova submarina (cova des Francès o Cueva de la Ventana) amb esplèndides comunitats de coves fosques i espècies remarcables, com les esponges cavernícoles Rhabderemia minutula i Epipolasis spelaea, el gòbid Didogobius splechtnai i el misidaci Hemimysis margalefi. Al vessant sud, molt diferent, hi destaquen les comunitats situades per sota de 30 metres, on hi ha una gran abundància d’algues vermelles laminars de mida gran (Sebdenia, Halymenia, Kallymenia) i una no gens menyspreable abundància de Cystoseira zosteroides, C. funkii, C. spinosa v. compressa i C. abies marina, algues erectes poc abundants a les Balears, acompanyades d’altres grans algues brunes, com la gran alga laminar Phyllariopsis brevipes. Els fons de sa Dragonera són probablement els fons més interessants i diversos de les Gimnèsies pel que fa a la flora i comunitats algals.
Pressions
Gestió i conservació
L’illa va ser declarada Parc Natural l’any 1995, després que el Consell de Mallorca l’adquirís íntegrament per acord del Ple del dia 14 de juliol de 1988, a través del Decret 7/1995 del Govern de les Illes Balears. Abans, havia estat protegida des del punt de vista urbanístic per la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees naturals d’especial protecció de les Illes Balears; el Decret de creació del Parc Natural fou modificat pel Decret 52/2002, de 5 d’abril, publicat al BOIB núm. 44, d’11 d’abril de 2002.
El Pla Territorial Insular de l’illa de Mallorca, aprovat definitivament per acord del Ple del Consell de Mallorca, en data 13 de desembre de 2004, classifica el Parc Natural de sa Dragonera com a àrea natural d’especial interès d’alt nivell de protecció (AANP).
Per altra part, tota la superfície del parc natural, així com l’àrea marina d’influència del parc (Decret 7/1995, de 26 de gener, del Govern de les Illes Balears), queda compresa en els LIC (llocs d’importància comunitària) de sa Dragonera (ES 0000221) en el marc de la Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres. Actualment, aquesta figura es troba en procés de conversió a la nova figura ZEC (zona d’especial conservació), en compliment de la normativa europea, per Acord del Consell de Govern de 2 d’agost de 2013 (BOIB núm. 108, de 3 d’agost de 2013).
El falcó marí i els illots
El falcó marí (Falco eleonorae) (Juan José Bazán)
El falcó marí o de la reina, Falco eleonorae, és una espècie endèmica de la costa mediterrània, amb poblacions a l’Atlàntic marroquí i a les illes Canàries. És una au migrant i les seves àrees d’hivernada es troben a l’illa de Madagascar. A les Balears el trobam present en les seves àrees de reproducció des de l’abril fins a principi de novembre, quan els exemplars utilitzen com a llocs de nidificació els penya-segats costaners i illots rocosos. Les estimacions de la població a tot el món en l’últim cens és de 15.000 parelles, de les quals 12.000 són a Grècia (Papaconstantinou, 2007). La població balear, el 2014, es va quantificar pròxima a 1.500 individus, unes 750 parelles reproductores (Mas, 2014).
A algunes localitats de les Balears s’ha dut a terme el seguiment de les colònies durant un període de temps llarg, gairebé tots els anys, com per exemple a l’illa de sa Dragonera, a l’arxipèlag del Parc Nacional de Cabrera, i en els últims anys a la costa nord del paratge natural de la serra de Tramuntana (Mallorca). Per evitar molèsties innecessàries els recomptes complets es porten a terme cada quatre anys.
Recomptes de falco mari a les Illes Balears (en nombre d’individus)
Mapa de distribució de les colònies de cria del falcó marí a les Illes Balears
La dieta d’aquesta au rapinyaire és molt variada i en la nostra latitud fora de l’època de cria s’alimenta en gran mesura d’insectes que caça al vol, sobre una gran diversitat d’hàbitats: coleòpters anomenats banyarriquers, Cerambix cerdo, sobre els alzinars de la serra de Tramuntana; cigales Cicada orni, a pinars i garrigues; formigues alades; i escarabats de Sant Joan, Polyphilla fullo, i altres coleòpters petits, com Pentodon algirus, a zones arenoses amb vegetació de gramínies; i libèl·lules i cavallets del dimoni sobre les zones humides (Adrover i Mas, 2012; Araújo et al., 1977; Mas, 2006; Mayol, 1976).
Si bé és present i freqüenta les illes grans abans de la cria a la recerca d’aliment, al començament de l’època de reproducció ocupa les zones dels penya-segats marins i els illots abruptes. Les colònies de cria presents a les Balears es distribueixen de la manera següent: a Mallorca, a la costa nord de la serra de Tramuntana, entre Sóller i el cap de Formentor, a l’illa de sa Dragonera i a l’illa de Cabrera i als illots adjacents; a Eivissa, a la costa escarpada dels Amunts, a l’illa de Tagomago i als illots des Vedrà i es Vedranell (Mas, 2014; Muñoz, 2010).
La importància dels petits illots abruptes és la mateixa que els penya-segats marins on es reprodueix el falcó marí: serveixen de lloc de nidificació perfecte, tranquil, i estan situats a llocs ben estratègics. Són ideals per a esperar l’arribada dels petits passeriformes migrants que retornen dels seus quarters de cria situats més al nord (Walter,1979, a Bonnín, 2004), que arriben extenuats i són fàcils de capturar pels falcons. Aquestes presses són l’aportació de proteïna que necessiten els polls per créixer ràpidament per a final de setembre començar el camí de tornada cap a l’est del continent africà.
Referències
Adrover, J.; Mas, R., 2012.
Araújo, J.; Muñoz-Cobo, J.; Purroy, F. J., 1977.
Bonnín, J., 2004.
Mas, R., 2006.
Mas, R., 2014.
Mayol, J., 1976.
Muñoz, A., 2010.
Papaconstantinau, C., 2007.
La desratització de sa Dragonera amb dispersió aèria de raticida
L’única tecnica eficaç en illes d’una certa extensió és l’aplicació aèria de raticida mitjançant un dipòsit dispersor suspès d’un helicòpter, com es va fer a sa Dragonera l’any 2011.
Sa Dragonera, com altres illes deshabitades de les Balears, patia la presència de diversos mamífers introduïts, com ara la rata negra, el ratolí, i el conill, entre els quals el primer és el que comporta un impacte major, molt especialment perquè destrueix ous i polls de virot petit (Puffinus mauretanicus), però també sobre altres espècies d’aus, invertebrats —probablement sargantana— i alteracions de la vegetació. Tant el Pla de Recuperació del Virot Petit, com els plans del Parc de Sa Dragonera preveuen la desratització de l’illa.
L’any 2009 es va fer un estudi detallat dels possibles procediments i alternatives per a l’operació l’octubre de 2009, durant unes jornades celebrades a la localitat de Six Fours pel Conservatoire du littoral, en el marc del seu programa de Petites Iles de Méditerranée (PIM); es va contactar amb gestors de la zona protegida de Tavolara (Sardenya, Itàlia), que havien executat mesos abans un primer projecte d’erradicació de rata a l’illa de Molara, amb l’ús d’un dispersor aeri de fabricació neozelandesa. La seva disposició a col·laborar amb el cas de sa Dragonera va ser molt favorable.
El 2011 es va aprovar la proposta de desenvolupar el projecte amb mitjans propis: personal del Parc i de la Conselleria, amb el suport d’una empresa de serveis aeronàutics i l’assessorament tècnic de Skua SLU. En total, hi varen intervenir trenta-quatre persones i les operacions d’aplicació varen comportar dues sessions de sis hores. La tremuja transportada amb helicòpter va ser cedida temporalment per l’autoritat de gestió de Tavolara. El cost total dels mitjans auxiliars que van ser contractats externament va ser de 41.901,7 euros (inclòs el raticida).
Es va usar un helicòpter del model Eurocopter AS350-B3, d’una turbina i preparat per a fer les connexions necessàries amb la tremuja (eslinga, sistema pneumàtic i sistema elèctric) amb una càrrega útil de 1009 kg. La tremuja de la companyia Helicopters Otago LTD – Taieri Arifield, de Nova Zelanda, per dispersar el biocida des de l’helicòpter va ser de 128 kg de pes en buit, amb una capacitat de 330 kg de càrrega (amb un total màxim de 458 kg). El producte va ser Brodifacoum 0,005 %, presentat en pèl·lets.
Atesa la importància i la manca d’experiència local en el sistema de tractament, es va comptar amb l’assessorament extern de Skua SLU, així com dels tècnics italians Massimo Putzo i Paolo Sposimo, que havien efectuat el projecte de Tavolara.
Amb la finalitat de donar la trajectòria exacta i precisa a l’helicòpter durant les passades, es varen replantejar sobre el terreny 188 punts mitjançant GPS i abalisament in situ. Cinc equips de dues o tres persones van assegurar el senyal dels punts successius de cada línia, mitjançant banderes de color vermell, que guiaven l’helicòpter en passades successives amb 20 m de separació.
Es van fer diversos assajos previs en zones de control, per calibrar amb precisió l’amplada de banda i la quantitat de raticida a dispersar en funció de la velocitat de vol. La primera dispersió efectiva va ser el 13 de gener de 2011, amb tres hores i vint-i-vuit minuts de vol (incloses les càrregues successives de la tremuja, que es feien amb vol estacionari de l’aparell), en condicions meteorològiques ideals (9-18ºC, vent < 6 Km/h). Les passades de l’helicòpter eren cada 40 m, amb una altura de 100 peus sobre el sòl i a 40-50 nusos de velocitat. Les bandes de dispersió se solapaven al 50 %, que garantien així la cobertura total de l’illa amb els pèl·lets. Es va fer un primer vol del contorn de l’illa, posteriorment el de bandes paral·leles i, finalment, un vol de les zones de penya-segats. S’havien d’efectuar setze càrregues, per dispersar un total de 5.140 kg de pèl·lets. La densitat mitjana de producte al terra va ser de 14,08 kg/ha, amb una major acumulació als extrems de l’illa.
A la vista dels resultats òptims obtinguts, la segona aplicació, el dia 8 de febrer de 2011, va reduir el solapament de bandes al 25 % i es va augmentar lleugerament la velocitat del vol. Es varen fer servir 5.100 kg de rodenticida. La superfície tractada va ser del 95,99 % de l’illa (no tractada: 4,01%, 14,5 ha). L’amplada màxima de les zones no tractades va ser de 47 m a la zona del port.
Per temes de seguretat, es va decretar el tancament del parc els dies de tractament i els quatre posteriors. El tractament es va complementar amb una dispersió terrestre manual a l’interior d’edificis i alguns indrets on era previsible que no hi hagués cobertura amb el tractament aeri.
Sols es va detectar un efecte col·lateral rellevant, amb la mort d’aproximadament 850 gavines comuns, que es varen recollir i incinerar.
Els resultats de l’operació es varen seguir amb càmeres de fototrempeig, túnels de petjades i recerca d’indicis. Només es varen produir dos albiraments de conills, que es varen tractar amb dispersió manual d’esquers a la zona d’observació. Actualment, l’illa es considera lliure de les tres espècies objectiu, s’ha produït un notable increment dels efectius de virot petit, i s’han anotat millores en l’estat de les poblacions d’invertebrats i de la vegetació.
Referències
Mayol, J. et al 2012
Mayol,J. et al 2012 a
Principals recursos bibliogràfics
