Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illots de Ponent d’Eivissa

Rédigé par : Virginia Picorelli, Vicenç Fortesa & Nuria Valverde

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


La costa oest de l’illa d’Eivissa es caracteritza per discórrer en paral·lel amb tot un seguit d’illots que caracteritzen el paisatge litoral. De fet, el conjunt format pes Vedrà i es Vedranell constitueix una fita paisatgística inspiradora d’artistes de tota mena i retratada en incomptables fotografies tant de turistes com de residents. No menys atractius són els illots de Ponent, amb les sempre canviants postes de sol que els emmarquen.

Als indubtables valors paisatgístics cal afegir-hi la rellevància natural d’aquests indrets on conviuen colònies d’aus marines, subespècies de sargantanes endèmiques i un nombre considerable d’invertebrats que troben refugi i aliment entre singulars espècies vegetals. Sembla mentida que a uns llocs aparentment tan inhòspits i desprotegits hom pugui trobar tal quantitat de vida!

De sud a nord es localitzen diferents conjunts d’illots: les petites illetes de Porroig (sa Illeta Grossa, sa Illeta Petita i s’Escull de sa Illeta); es Vedranell, es Vedrà, sa Galera i s’Escull de Cala d’Hort, enfront de la zona de Cala d’Hort; s’Espartar, flanquejat per ambdós costats per s’Espardell de s’Espartar i l’Escull de s’Espartar; l’arxipèlag de ses Bledes, punt més occidental de les Illes Balears, integrat per petites illes i esculls (de sud a nord, són: na Gorra, es Vaixell, na Bosc, s’Escull d’en Ramon, na Plana, s’Escull Vermell i s’Escull de Tramuntana); l’Illa des Bosc, sa Conillera i s’Escull de sa Conillera, davant les Platges de Comte; el petit i solitari illot des Palleret, i, en darrer terme, la Illeta de Cala Salada. Tots aquests illots pertanyen al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia, excepte l’illot de Cala Salada, que s’inclou a Sant Antoni de Portmany.

Els illots que conformen aquesta unitat difereixen en relleu i dimensions, però no tant en la seva composició geològica. Tots aquests estan formats majoritàriament per materials calcaris o margues del cretaci inferior, llevat de l’Illa des Bosc, la més jove des del punt de vista geològic, on afloren margues del miocè al nord i lutites, sorres i graves del plistocè al sud. També es troben les margues del miocè a la vessant nord des Vedrà i es Vedranell, així com als penya-segats al sud de sa Conillera.

Coneixement


Interès


Les illes més petites, així com els esculls, tenen una coberta vegetal escassa condicionada per les seves dimensions i la influència marina. Només la saladina endèmica (Limonium ebusitanum) és present al litoral de roca de tots aquests. També són molt freqüents altres espècies costaneres, com Arthrocnemum macrostachyum, Suaeda vera i Crithmum maritimum. Aquest fet queda compensat per la riquesa botànica de la resta d’illots, amb més de 264 tàxons vegetals indicats, molts dels quals són endèmics o d’especial interès. Entre aquests endemismes, cal destacar la presència de Medicago arborea subsp. citrina a s’Espartar i a na Bosc, Biscutella ebusitana as Vedrà i Vedranell, Allium ebusitanum as Vedrà, Silene hifacensis als penya-segats de s’Espartar i es Vedrà, Asperula paui as Vedrà i Vedranell,  Carthamus dianius a s’Espartar i la subespècie endèmica des Vedrà Santolina chamaecyparissus subsp. vedranensis, que pareix que també es podria trobar als penya-segats de Formentera (G. Bibiloni, com. pers.).

És de destacar la importància de les comunitats de penya-segat pròpies de les Pitiüses presents as Vedrà i Vedranell i d’una de les comunitats més singulars de la unitat, el Dactylo-Lygeetum sparti, present a s’Espartar i s’Espardell de s’Espartar, que està dominada per les gramínies Stipa tenacissima i Lygeum spartum.

El fet d’estar a una distància considerable de la costa eivissenca i que la majoria d’aquests són reserva natural, on no es permet el desembarcament, ha convertit els illots en refugi i lloc de nidificació d’aus marines i rapinyaires. Entre les aus marines que hi crien es troben la gavina roja (Larus audouinii), el virot gros (Calonectris diomedea), el corb marí (Phalacrocorax aristotelis), la gavina comuna (Larus michahellis), el virot petit (Puffinus mauretanicus), espècie endèmica de la Mediterrània; i la noneta o fumarell (Hydrobates pelagicus). Aquesta darrera espècie té a l’illot de s’Espartar una de les poblacions més importants de la Mediterrània occidental. Dos rapinyaires trien també aquests indrets com a lloc on criar: el falcó pelegrí (Falco peregrinus) i el falcó marí (Falco eleonorae), que tria majoritàriament la cara sud des Vedrà i es Vedranell per a criar durant l’estiu.

Però, sens dubte, la gran protagonista d’aquesta unitat és la sargantana pitiüsa (Podarcis pityusensis) amb varietats endèmiques als diferents illots que difereixen en les mides i coloracions, anant des de les tonalitats blaves i grogues de la subespècie vedrae fins a les melàniques de l’arxipèlag de ses Bledes.

Pel que fa als invertebrats, hi tenen especial rellevància els caragols geomítrids del gènere Xerocrassa, amb subespècies endèmiques a molts dels illots de la unitat (per exemple, X. ebusitana scopulicola a ses Bledes, X. ebusitana conjugens a s’Escull Vermell, X. ebusitana ebusitana a l’illa d’en Bosc i sa Conillera, X. ebusitana vedrae as Vedrà, X. ebusitana vedranellensis as Vedranell, X. caroli espartariensis a s’Espartar i a s’Espardell de s’Espartar, X. caroli jaeckeli a sa Conillera); a més dels escarabats tenebriònids endèmics, com Pimelia elevata o Asida ludovici. També s’han citat els mol·luscs endèmics Iberellus pythiusensis i el llimac Gigantomilax majoricensis, i alguns tàxons d’aràcnids, com Scotolemon krausi i el gènere Nemesia.

Els illots de Ponent posseeixen, juntament amb l’arxipèlag de Cabrera, els fons més espectaculars de les Balears. Com a Cabrera, les múltiples orientacions i geomorfologia dels illots afavoreixen l’existència d’hàbitats molt diversos en un espai reduït. Els fons marins que envolten els illots inclouen ambients variats amb fondàries que en alguns punts poden superar els 50 m, com és el cas de l’arxipèlag de ses Bledes o es Vedrà i es Vedranell. A la zona hi ha gran diversitat d’ambients, com els fons rocosos, les coves, els fons detrítics i els alguers de fanerògames marines, la qual cosa determina la presència d’una important fauna i flora associada.

En l’àmbit litoral és destacable la comunitat de Cystoseira stricta, mentre que en l’àmbit infralitoral la comunitat més estesa és la de Cystoseira balearica. Les comunitats de Cystoseira balearica de sa Bleda Plana són probablement les millors de totes les Balears. El coral·ligen és comú en la majoria dels illots. Mereix ser destacat el coral·ligen amb Phyllariopsis brevipes de la Punta de sa Gorra (es Vedranell) i de determinats indrets de llevant de sa Conillera, les poblacions de corall vermell (Corallium rubrum), escassíssim a la Punta de sa Gorra (es Vedranell), les poblacions de gorgònies vermelles (Paramuricea clavata) presents a ses Bledes i es Vedrà, les comunitats coral·lígenes de fondària de ses Bledes i s’Espardell, on hem observat Gobius kolombatovici i Thorogobus macrolepis, i les comunitats detrítiques tan abundants entre les illes. L’Escull des Cap Vermell alberga les millors poblacions de Paramuricea clavata de les Illes Balears, entre 35 i 70 m, totalment lliures de cap símptoma de mortalitat a la primavera de 2016. També els alguers de Posidonia oceanica estan ben representats a la zona, amb l’excepció de ses Bledes.

Pressió


D’ençà que la majoria dels illots d’aquesta unitat es varen declarar Reserva Natural el febrer de 2002, hi ha un control i vigilància, la qual cosa fa que el nombre de desembarcaments als illots s’hagi vist molt reduït. Però, malauradament, l’illa des Vedrà sí que ha estat sotmesa al principal problema de conservació de les reserves: la presència de cabres assilvestrades introduïdes pels propietaris de l’illa, que han produït danys greus sobre la valuosa i singular vegetació de l’illot. No va ser fins al febrer de 2016 que la Conselleria de Medi Ambient va eliminar aquesta població, i els primers indicis de recuperació de la vegetació ja són evidents.

També hi ha presència de rates a alguns dels illots, la qual cosa suposa una amenaça per a les poblacions d’aus. També hi ha conills però les poblacions que comportaven una amenaça més gran foren eliminades.

L’existència de l’edifici del far i els habitatges annexos a sa Conillera determina que hi hagi interessos turístics que implicarien una amenaça per l’increment de la pressió antròpica a l’illot.

Cal esmentar que als fons marins hi ha una elevada presència d’espècies d’algues invasores, com ara Caulerpa cylindracea, Womersleyella setacea i Lophocladia lallemandii. També comporta una amenaça l’ancoratge sobre els alguers de Posidonia oceanica.

Gestió i conservació


Amb l’excepció de ses Illetes de Porroig, s’Escull de Cala d’Hort, es Palleret i l’Illa de Cala Salada, els illots d’aquesta unitat formen part de les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent. Els illots de les reserves naturals, ses Illetes de Porroig i s’Escull de Cala d’Hort estan inclosos també dins els espais de Xarxa Natura 2000.

La gestió i conservació de les reserves i els espais Xarxa Natura és competència de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, que té un equip assignat que s’encarrega de la vigilància, educació ambiental, seguiment i gestió de la zona.

Referències


Ballesteros, E.; López, P.; García, A.: Linares, C.; Cebrián, E., 2007.

Ballesteros, E.; García; Tomàs, F.; Torras, X.; M.: Linares, C.; Cebrián, E., 2010.

Bennàssar i Torrandell, P., 1995.

Cirer, F. (coord.), 1995-2016.

Marí, M. (coord.), 2014.

Mata, R.; Roig, X., 2016.

Pons, G. X., 2014.

Rita, J.; Bibiloni, G.; Moragues, E.; Conesa, M.; Fontcuberta, C., 2003.

Rita, J.; Bibiloni, G.; Mateu, A., 2010.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email
[/vc_row_inner]

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes del Nord d’Eivissa

Rédigé par : Antònia M. Cirer Costa, amb aportacions de J. Mayol, G. Bibiloni, G. Pons & E. Ballesteros

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


Podem distingir dos sectors, en aquest grup: les illes de la costa des Amunts i Sant Joan, i el més oriental, fins a Santa Eulària i Vila.

La costa nord-oest d’Eivissa, des de la Badia de Portmany fins a sa Punta Grossa, està constituïda per materials calcaris, de les fàcies del Muschelkalk i del Keuper; és una costa d’estrats plegats i fracturats de més de 245 milions d’anys, els quals formen penya-segats quasi verticals que s’endinsen dins un mar amb notables profunditats a poca distància de la costa. Per aquest motiu, alguns dels illots que s’hi troben (Murada, ses Margalides) acumulen un llarg temps de separació, respecte a la pitiüsa gran, ocorregut al final del Würm. L’onatge pot ser molt violent i, per tant, a prop de la línia de costa també trobam esculls i petits illots com a resultat d’una erosió diferencial a la zona de batuda, acompanyada de fenòmens càrstics, molt presents en tota la zona. Aquests esculls freqüentment tenen topònims repetits que en dificulten l’estudi, ja que generen confusió; per això és aconsellable esmentar el topònim més proper de la costa d’Eivissa. En el sector també hi ha illes de materials més moderns, com les calcàries miocenes i les calcarenites de l’Illa d’Encalders.

Des de sa Punta Grossa, extrem nord-est, fins al port d’Eivissa, la costa perd la verticalitat, presenta plataformes d’abrasió més desenvolupades al peu dels pocs penya-segats que hi ha. Hi trobam arenals extensos i nombroses cales i platges amb illots relativament propers a la costa, amb un temps d’insularitat inferior: Illot de s’Ora, Illa des Canar, Illes de Santa Eulària. A excepció de Tagomago, l’extrem més oriental de les Pitiüses, que es manifesta amb entitat pròpia.

És singular el cas de la denominada Illa des Bosc del Port de Sant Miquel, la qual és en realitat una península unida a Eivissa per un tómbol sedimentari d’origen o consolidació probablement artificial, d’època desconeguda, però que va anul·lar l’aïllament d’aquesta unitat en temps immemorials. Avui, la falsa illa està ocupada per una luxosa mansió residencial.

Coneixement


Les Pitiüses han estat poblades per cultures molt diverses des de l’antiguitat, amb molts de períodes documentats pobrament, de manera que la història de les illes és molt més rica que les informacions que en tenim.

Molts d’illots a les Pitiüses són, o han estat en algun moment, propietat privada, amb usos més o menys lligats a la recol·lecció de consumibles (aus marines i els seus ous, sal, algun vegetal) o guarda d’animals (porcs, conills, cabres). A l’Illot des Canaret, fins fa poc, hi havia tants de conills domèstics que hi havien d’aportar farratge diàriament per alimentar-los; aquestes pràctiques ramaderes han d’haver ocasionat una degradació del mantell vegetal difícil d’avaluar, avui.

Ens són desconeguts els usos que tingué la illeta de Cala Salada, però existeix un document medieval que indica el pagament de renda en espècie de dos coloms anuals pel dret d’ús de l’illot, sense especificar quins eren els aprofitaments, probablement relacionats amb la ramaderia o la recol·lecció d’algun producte natural, tanmateix de poca entitat, en vista de la modèstia de la renda.

De les tres illes davant les costes de Sant Eulària, se sap que ja en temps de l’Imperi romà eren visitades amb assiduïtat. Fins al segle passat, s’hi havien introduït porcs, que hi aprofitaven els tubercles i fullatge d’Arisarum vulgare i altres recursos (postes i polls d’aus marines, entre d’altres). En aquestes illes, actualment, la influència antròpica és indirecta i arriba per l’aire: són illots molt freqüentats per les gavines, que hi aporten grans quantitats d’escombraries diverses procedents de l’abocador de residus urbans pròxim, destí de tots els fems d’Eivissa i Formentera. Les colònies de gavines, per tant, són molt més nodrides del que correspon i es troben en expansió. L’alteració de la vegetació i del sòl que això implica és de prou entitat.

Interès


Cada illa o illot té un grau d’insularitat (antiguitat, distància a la costa, accessibilitat, història…) diferent i, en conjunt, formen un ventall de rèpliques de microecosistemes, on cada una presenta unes característiques ecològiques que la fan única, però a la vegada, formen part d’un complex on s’obren totes les possibilitats de diferents petits ecosistemes terrestres aïllats. Geomorfològicament, la més espectacular és es Cap Bernat, un pitó quasi vertical amb més recorregut submergit que no aeri (en total, 54 m des del llit arenós del qual sorgeix). Antigament, era la senya divisòria entre els quartons de Xarc i Balansat, i resulta d’un accés tan dificultós que es deia que qui el coronàs canviaria de sexe. En alguns casos, com l’illot des Renclí, sols hi arrelen tres matolls de Limonium sp. i no s’hi observa cap invertebrat terrestre, mentre que a Tagomago, que comentarem més endavant, destaca sobre les altres, s’hi han identificat fins a 204 tàxons vegetals amb comunitats diverses i ben estructurades i diversos endemismes d’invertebrats i vertebrats de gran interès. A la resta dels petits illots i esculls les comunitats vegetals predominants són halòfiles i nitròfiles o una combinació de totes dues, ja que la influència de la maresia s’estén a tota la superfície d’aquests. És de destacar la presència als petits illots com l’Illa des Canar o les de Santa Eulària de Salsola oppositifolia, tàxon de distribució meridional, de la magraneta (Cynomorium coccineum), alguns endemismes com la ravenissa (Diplotaxis ibicensis) o la saladina (Limonium ebusitanum). Cal destacar l’existència d’una espècie endèmica del gènere Euphorbia (vegeu la fitxa de ses Margalides), exclusiva fins fa poc d’una sola illa d’aquest grup. El valor és el conjunt de totes les porcions de terra emergida. Els petits illots i esculls ens ajuden a valorar les illes més emblemàtiques pel seu aïllament, sense que la proximitat a Eivissa o la pobresa en biodiversitat local d’aquestes sigui un demèrit. L’interès biogeogràfic recau, sobretot, en el conjunt constituït per totes les illes, illots i esculls.

Els valors zoològics més destacats són els herpetològics (onze poblacions aïllades de Podarcis pityusensis), els ornitològics (colònies d’aus marines importants a Tagomago, l’Illa Murada, l’Illa d’Encalders i altres; de falcó marí a Tagomago i a ses Margalides) i la presència de poblacions i subespècies locals d’invertebrats endèmics (mol·luscs i tenebriònids, especialment).

Els fons marins són habitualment rocosos, de força pendent i els fons de sorra detrític o avellanó no s’assoleixen fins més enllà dels 35-40 metres de fondària. Tot i que sovint hi ha petits alguers, els fons d’alga no acostuma a ser l’hàbitat principal que envolta els illots, al contrari del que passa als illots de la zona de Formentera. Els sistemes càrstics associats han produït nombroses cavitats (coves, arcades, túnels) d’un innegable atractiu turístic submarí i amb una fauna associada interessant. De tot el conjunt mereixen ser destacats els illots de ses Margalides, on tot el que hem comentat assoleix la seva màxima espectacularitat paisatgística i riquesa en hàbitats i espècies, amb un coral·ligen exemplar, entre 45 i 55 metres de fondària.

Pressió


Les pressions antròpiques sobre aquestes illes són esporàdiques i de poca rellevància, en termes generals. Hem observat en el passat indicis d’ocupació d’una cova de l’Illa Murada, pot ser relativament freqüent l’arribada de banyistes a les illes més properes a les platges, sense conseqüències massa serioses. La pressió més intensa i que suposa un risc major és l’ús residencial i turístic de Tagomago (vegeu fitxa). En els fons marins, a part de l’efecte de la pesca, tant professional com esportiva, sobre la fauna de peixos —òbvia per l’absència de poblacions normalment estructurades d’espècies com l’anfós, l’escorball o els tords negres— el principal impacte l’ocasionen les espècies d’algues introduïdes: Lophocladia lallemandii, entre 2 i 30 metres, Womersleyella setacea, entre 30 i 45 metres, i la incipient colonització de Caulerpa cylindracea.

Gestió i conservació


Cap d’aquests illots gaudeix de gestió activa sota la figura d’Espai Natural Protegit, que molts mereixen. La protecció es limita al seu caràcter no urbanitzable ni construïble per llei (que va fer tard per al cas de Tagomago), i la inclusió d’aquests a la Xarxa Natura 2000, en tots els casos.

No hi ha, però, ni plans de gestió ni vigilància activa, tot i que s’estén un consens polític i social per aplicar alguna figura normativa de gestió al cas de Tagomago, on, com s’ha indicat, els problemes són més considerables.

Referències


Cirer, A. M., 1987.

Cirer, A. M., 2014.

Cirer, A. M.; Serapio, J., 2015.

Cirer, F. (coord.), 1995-2015.

Eisentratut, M., 1950.

Fornós, J. J. (ed.), 1998.

Kuhbier, H., 1978.

Kuhbier, H. (ed.) [et al.], 1984.

Mata-Lleonart, R.; Roig-Munar, X., 2016.

Rangheard,Y., 1985.

Ribes-Marí, E., 1992.

Servera, J., 2005.

Schröder, F., 1978.

Tur, C. A., 2016.

Vilà-Valentí, J.; Vallès, R.; Prats, F. R., 1979-1980.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email
[/vc_row_inner]

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes del Migjorn de Menorca

Rédigé par : Gabriel Bibiloni, Joan Mayol, Guillem Pons & Enric Ballesteros

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


El migjorn de Menorca presenta una costa amb penya-segats litorals que són el marge d’una plataforma aixecada, inclinada lleugerament cap al sud, constituïda per materials carbonatats del miocè superior, bàsicament esculls coral·lins, calcarenites i altres dipòsits bioclàstics. Aquesta costa és poc retallada i els accidents principals que s’hi troben són cales magnífiques originades pels impressionants barrancs que solquen la plataforma en direcció nord-sud.

L’erosió de la plataforma ha originat una sèrie d’esculls que es distribueixen irregularment per aquesta costa. Sols el més grans, l’escull de Binicodrell, l’illot de Binissafúller i el d’en Marçal, presenten una certa coberta vegetal, ja que la costa rectilínia no comporta cap tipus de protecció davant els vents de component sud. A l’extrem sud-oriental de la plataforma, davant punta Prima, es troba l’illa de l’Aire, que amb aproximadament 34 ha és la més gran de totes i té l’origen més recent, al quaternari.

Coneixement


Interès


La vegetació dels illots de migjorn és modesta i està constituïda bàsicament per matolls i herbassars halòfils i nitròfils. Hi ha singularitats escasses i la vegetació és quasi testimonial als esculls de Binissafúller i al d’en Marsal, amb vuit i tres espècies de vegetals superiors, respectivament.

En el cas de l’escull de Binicodrell, la descomposició del marès i l’aportació de materials orgànics procedents del mar hi propicien el creixement d’una vegetació constituïda per un pradell  relativament dens d’Elymus farctus i d’all i porro (Allium commutattum). La major altura d’aquest illot i la seva proximitat a la costa fa que el nombre d’espècies sigui més alt, amb un total de vint-i-set espècies censades.

L’illa de l’Aire mereix un capítol a part (vegeu-ne fitxa), encara que no presenta una coberta vegetal molt diversa, ja que la seva superfície es bàsicament plana i té una altura escassa sobre el nivell del mar (14,9 m). S’hi han identificat aproximadament un centenar d’espècies de plantes superiors i és destacable l’elevada presència de la rapa mosquera (Dracunculus muscivorus), amb una relació ecològica notable amb les sargantanes locals.

A tot aquest grup d’illes es troben comunitats de saladines (gèn. Limonium), que tenen un grau alt d’endemicitat. Hi podem destacar la presència de Limonium minoricense, Limonium minutum o Limonium biflorum.

L’interès de la fauna invertebrada queda circumscrit a l’illa de l’Aire. Fins al moment, Pons i Palmer (1996) i Pons (2015) recullen un total de tretze espècies terrestres endèmiques de les Balears. Aquesta xifra és excepcional; cal comentar que d’entre els illots de Menorca només és superada per l’illa d’en Colom, que en té una més.

Quant als vertebrats, excel·leix l’interès de les sargantanes, que poblen l’escull de Binicodrell i l’illa de l’Aire. En aquesta darrera és on Thomas Powys, quart baró de Lilford, col·lectà els exemplars que serviren per a la descripció científica de l’espècie, en la seva visita entre 1856 i 1858.

Les aus són un capítol a part, especialment a l’illa de l’Aire, molt important per les aus marines i les migratòries (vegeu-ne fitxa i requadres).

Els fons marins estan ocupats en la part superior per comunitats d’algues fotòfiles de zones mitjanament batudes, on són ben representades algues de característiques termòfiles, com Anadyomene stellata. Això no obstant, la vegetació marina que envolta els illots és majoritàriament l’alguer de Posidonia oceanica. Mereix destacar-hi la presència de l’alga invasora Caulerpa cylindracea, l’abundància de la qual ha augmentat en els darrers anys. Els fons són poc profunds al voltant de la majoria d’illes, amb l’excepció del vessant sud de l’illa de l’Aire. És en aquest lloc on trobam comunitats d’algues hemiesciòfiles i algunes petites coves i túnels submergits de diversitat faunística reduïda.

Pressió


L’illa d’aquest grup que ha tingut una presència humana més intensa és l’illa de l’Aire, on hi ha un far construït el 1860, un petit amarrador i algunes edificacions en runes. Encara que l’illa està actualment deshabitada, hi varen arribar a viure simultàniament tres famílies de faroners.

Gestió i conservació


Referències


Escandell, R., 2002.

Garcia febrero, O., 2000.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email
[/vc_row_inner]

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes del Migjorn de Menorca

Rédigé par : Gabriel Bibiloni, Joan Mayol, Guillem Pons & Enric Ballesteros

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


El migjorn de Menorca presenta una costa amb penya-segats litorals que són el marge d’una plataforma aixecada, inclinada lleugerament cap al sud, constituïda per materials carbonatats del miocè superior, bàsicament esculls coral·lins, calcarenites i altres dipòsits bioclàstics. Aquesta costa és poc retallada i els accidents principals que s’hi troben són cales magnífiques originades pels impressionants barrancs que solquen la plataforma en direcció nord-sud.

L’erosió de la plataforma ha originat una sèrie d’esculls que es distribueixen irregularment per aquesta costa. Sols el més grans, l’escull de Binicodrell, l’illot de Binissafúller i el d’en Marçal, presenten una certa coberta vegetal, ja que la costa rectilínia no comporta cap tipus de protecció davant els vents de component sud. A l’extrem sud-oriental de la plataforma, davant punta Prima, es troba l’illa de l’Aire, que amb aproximadament 34 ha és la més gran de totes i té l’origen més recent, al quaternari.

Coneixement


Interès


La vegetació dels illots de migjorn és modesta i està constituïda bàsicament per matolls i herbassars halòfils i nitròfils. Hi ha singularitats escasses i la vegetació és quasi testimonial als esculls de Binissafúller i al d’en Marsal, amb vuit i tres espècies de vegetals superiors, respectivament.

En el cas de l’escull de Binicodrell, la descomposició del marès i l’aportació de materials orgànics procedents del mar hi propicien el creixement d’una vegetació constituïda per un pradell  relativament dens d’Elymus farctus i d’all i porro (Allium commutattum). La major altura d’aquest illot i la seva proximitat a la costa fa que el nombre d’espècies sigui més alt, amb un total de vint-i-set espècies censades.

L’illa de l’Aire mereix un capítol a part (vegeu-ne fitxa), encara que no presenta una coberta vegetal molt diversa, ja que la seva superfície es bàsicament plana i té una altura escassa sobre el nivell del mar (14,9 m). S’hi han identificat aproximadament un centenar d’espècies de plantes superiors i és destacable l’elevada presència de la rapa mosquera (Dracunculus muscivorus), amb una relació ecològica notable amb les sargantanes locals.

A tot aquest grup d’illes es troben comunitats de saladines (gèn. Limonium), que tenen un grau alt d’endemicitat. Hi podem destacar la presència de Limonium minoricense, Limonium minutum o Limonium biflorum.

L’interès de la fauna invertebrada queda circumscrit a l’illa de l’Aire. Fins al moment, Pons i Palmer (1996) i Pons (2015) recullen un total de tretze espècies terrestres endèmiques de les Balears. Aquesta xifra és excepcional; cal comentar que d’entre els illots de Menorca només és superada per l’illa d’en Colom, que en té una més.

Quant als vertebrats, excel·leix l’interès de les sargantanes, que poblen l’escull de Binicodrell i l’illa de l’Aire. En aquesta darrera és on Thomas Powys, quart baró de Lilford, col·lectà els exemplars que serviren per a la descripció científica de l’espècie, en la seva visita entre 1856 i 1858.

Les aus són un capítol a part, especialment a l’illa de l’Aire, molt important per les aus marines i les migratòries (vegeu-ne fitxa i requadres).

Els fons marins estan ocupats en la part superior per comunitats d’algues fotòfiles de zones mitjanament batudes, on són ben representades algues de característiques termòfiles, com Anadyomene stellata. Això no obstant, la vegetació marina que envolta els illots és majoritàriament l’alguer de Posidonia oceanica. Mereix destacar-hi la presència de l’alga invasora Caulerpa cylindracea, l’abundància de la qual ha augmentat en els darrers anys. Els fons són poc profunds al voltant de la majoria d’illes, amb l’excepció del vessant sud de l’illa de l’Aire. És en aquest lloc on trobam comunitats d’algues hemiesciòfiles i algunes petites coves i túnels submergits de diversitat faunística reduïda.

Pressió


L’illa d’aquest grup que ha tingut una presència humana més intensa és l’illa de l’Aire, on hi ha un far construït el 1860, un petit amarrador i algunes edificacions en runes. Encara que l’illa està actualment deshabitada, hi varen arribar a viure simultàniament tres famílies de faroners.

Gestió i conservació


Referències


Escandell, R., 2002.

Garcia febrero, O., 2000.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email
[/vc_row_inner]

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes de L’oest, Nord I Est de Mallorca

Rédigé par : Gabriel Bibiloni & Joan Mayol

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


En el sector nord-oest de l’illa de Mallorca, la serra de Tramuntana enfonsa profundament les seves arrels geològiques dins del mar i dona com a resultat una sèrie contínua de penya-segats quasi verticals. És precisament aquí, i especialment als extrems, on es troben els illots més destacables de la costa mallorquina. Des de les badies d’Alcúdia i de Pollença fins a Andratx i Calvià trobam successivament les illes d’Alcanada, de Formentor, el Colomer, sa Illeta de Sóller, sa Dragonera, es Pantaleu, es Malgrats i sa Porrassa, entre d’altres. Aquests illots estan formats, amb algunes excepcions, per calcàries i dolomies del triàsic i del juràssic. Entre aquests hi ha multitud d’esculls i petits illots que tenen el seu origen com a conseqüència del despreniment de grans blocs de roca dels penya-segats costaners o processos erosius recents.

La resta de la costa de Mallorca (llevat del clúster de les illes del sud i de l’arxipèlag de Cabrera), a les badies de Palma i d’Alcúdia, a la costa de la serra de Llevant i a la costa de Llevant trobam un conjunt d’illes de mida petita formades preferentment per l’erosió diferencial dels materials costaners. En aquest cas els materials que les componen són bàsicament calcàries, margues, maresos i conglomerats del terciari i del quaternari. En destacam les icnites de Myotragus identificades a l’illot des Porros.

Coneixement


Interès


La vegetació dels illots mallorquins, amb l’excepció de sa Dragonera i d’alguns situats a zones protegides dels temporals, està constituïda bàsicament per matolls i herbassars halòfils i nitròfils. Les illes petites i allunyades de terra disposen de molt poques espècies vegetals de naturalesa estrictament halòfila. Altres, més grans, solen tenir una forta presència de colònies d’ocells marins, com és el cas des Malgrats, on predomina una vegetació d’ecologia fortament ornitocopròfila, amb presència d’espècies de distribució meridional, com Withania frutescens.

La influència de les aus és destacable a altres illots com el del Toro, on trobam un matoll halonitròfil de Suaeda vera o sa illeta de Sóller, encara que en aquesta darrera es desenvolupa una màquia dispersa de mata (Pistacia lentiscus) i ullastre (Olea europea) amb una forta presència de tàxons teròfits ruderals, afectats, almenys periòdicament, per acció de les cabres que sembla que accedeixen nedant a l’illa.

 

A l’illa de sa Porrassa creix una associació particular formada per un matoll termòfil espinescent amb espècies de distribució meridional com Salsola vermiculata i Lycium intricatrum.

 

A les zones arrecerades, dins badies i llocs protegits per caps i puntes rocalloses, els illots presenten una vegetació més rica i desenvolupada, amb matolls i garrigues de diversa naturalesa i amb distintes formes de degradació. L’illa de Formentor, la més gran d’aquest grup, on el foc sembla haver estat un factor recurrent en el passat, es desenvolupa una vegetació dominada pel càrritx (Ampelodesmos mauritanica). En el cas de l’illa des Pantaleu, a la costa d’Andratx, la màquia d’ullastre és rica en garballó (Chamaerops humilis), a més té una petita població del camèfit litoral endèmic Launaea cervicornis.

 

A les illes més petites com les del grup de ses Illetes (l’illa d’en Sales, sa Torre, etc.), es Mal Pas o l’illa d’Alcanada, la màquia d’ullastre i mata es presenta fragmentada i en algunes com la d’Alcanada cal destacar la presència de murta (Myrtus communis). En tots aquests indrets és remarcable la presència important de pradells de teròfits.

Una altra particularitat la trobam a l’illa des Porros, a la badia d’Alcúdia, on els materials tous i sorrencs de la part superior de l’illot permeten el desenvolupament d’una comunitat d’all i porro (Allium commutattum).

 

L’illa de sa Dragonera, per les seves dimensions, és un cas a part (vegeu-ne fitxa). Els ullastrars (Al. Oleo-Ceratonion) es troben estesos a tot arreu, amb l’excepció de l’orla de vegetació litoral, que no es molt àmplia a causa de la ràpida elevació del terreny, els penya-segats i la zona nord-oriental on es presenta un matoll malacòfil i aciculifoli (Al. Rosmarino-Ericion). L’orografia de sa Dragonera, amb penya-segats importants i un paisatge càrstic variat, presenta multitud d’ambients susceptibles de ser colonitzats per diferents comunitats fissurícoles. Per aquest motiu hi trobam la majoria de les agrupacions vegetals rupícoles de les Gimnèsies formades fonamentalment per espècies endèmiques de camèfits com Hippocrepis balearica, Globularia majoricensis, Cephalaria squamiflora subsp. balearica, Silene mollissima, Teucrium cossonii, i d’hemicriptòfits i geòfits, com Crepis triasii, Allium antoni-bolosii, Crocus cambessedesii, Sibthorpia africana, Micromeria filiformis, entre d’altres. A les vessants rocalloses de la part septentrional que mira a Mallorca s’hi desenvolupen comunitats fissurícoles termòfiles. La més destacable és la caracteritzada per un grup petit de pteridòfits termòfils (Cheilanthes acrostica, Cosentinia vellea i Asplenium petrarchae), alguns briòfits i cianòfits. La disponibilitat d’aigua en aquests ambients és molt limitada, per la qual cosa solen concentrar-se a punts on hi ha exsudacions d’aigua entre la roca calcària durant els mesos d’hivern.

 

Pel que fa als valors faunístics dels illots, els invertebrats no voladors, com és general a les Illes Balears, presenten una riquesa relativa d’endemismes dels grups dels tenebriònids i mol·luscs gastròpodes. Hi excel·leixen les espècies Stenosis intricata, Asida planipennis, Alphasida depressa, Pachichila sublunata, Lithorurus semicostatus (entre els coleòpters) i  Iberellus companyonii, Tudorella ferruginea, Xeroplexa mayoricensis, Xeroplexa frater,etc., entre els mol·luscs. Alguns autors assenyalen diferències morfològiques de les poblacions de les espècies esmentades, en darrer lloc, en els illots més extensos. Hi ha també elements faunístics d’afinitats meridionals en algun dels illots (per exemple, Leucochroa cauriosula a algunes illes de Calvià). Palmer& Pons (1996) han demostrat diferències consistents entre la fauna invertebrada de les illes poblades per rates (més pobra en endemismes) i les que no han estat ocupades pels rosegadors introduïts (més original i valuosa).

Sols cinc d’aquestes illes (l’illa del Toro, es Malgrats, l’illa des Conills, sa Dragonera i el Colomer) estan poblades per la sargantana balear, Podarcis lilfordi, llista a la qual podem afegir sa Porrassa, tot i que aquí els rèptils són escassos i provenen d’una introducció amb exemplars de l’arxipèlag de Cabrera. També hi ha sargantanes introduïdes, en aquest cas eivissenques, Podarcis pityusensis, a ses Illetes. L’absència de rèptils a illes relativament grans podria ser d’origen, si no hi quedaren animals aïllats en el moment que aquestes se separaren de l’illa gran. Els gecònids són presents a diverses illes (Tarentola mauretanica), però Hemidactylus turcicus sols es coneix de sa Illeta de Sóller.

 

Quant a les aus, s’ha de destacar la presència de colònies d’aus marines a les illes de Formentor, el Colomer, sa Illeta de Sóller, sa Dragonera, es Pantaleu, es Malgrats, l’illa des Conills, l’illa del Toro i sa Porrassa. L’espècie més difosa és Larus michahellis, seguida pel corb marí, Phalacrocorax aristotelis desmarestii, refugiat en els illots de major relleu; la gavina roja, Larus audouinii (que també ha criat a l’illa dels dos Pans) cria regularment a sa Dragonera i a Formentor. El virot gros, Calonectris diomedea, té una gran colònia as Pantaleu i algunes parelles a l’illa del Toro; a ambdues illes es coneix també la reproducció de la noneta, Hydrobates pelagicus melitensis, amb pocs efectius. L’endèmic Puffinus mauretanicus, virot petit, sols ha estat assenyalat as Malgrats, l’illa des Conills i sa Dragonera.

 

Entre els rapinyaires, cal esmentar la gran colònia de falcó marí, Falco eleonorae, de sa Dragonera (vegeu-ne fitxa). El falcó peregrí, Falco peregrinus, també hi és present, així com a altres illots. En canvi, des de fa anys, l’àguila peixatera, Pandion haliaetus, sols és una visitant més o menys regular, però només nidifica a les costes mallorquines properes i no a les illes menors d’aquest clúster. Ho va fer, fa un segle, a sa Dragonera.

 

Les dades de quiròpters són molt fragmentàries, i no s’ha fet cap estudi sistemàtic d’aquest grup en els illots.

 

Els únics mamífers terrestres presents són introduïts: la rata negra, Rattus rattus, és present a Formentor, i tal vegada en altres illes menors. El conill era present a sa Porrassa, però sembla haver-s’hi extingit espontàniament. Han estat desratitzades as Malgrats, l’illa dels Conills i sa Dragonera, on també s’eliminaren els ratolins i els conills. L’evolució de la vegetació i de la fauna autòctona es beneficien ràpidament d’aquests projectes de restauració biològica.

Cal esmentar també el cas de les cabres. En els darrers anys, sols se n’ha assenyalat presència esporàdica a sa Illeta de Sóller, on es diu que arriben nedant des de la costa (tot i que podria ser també que hi fossin introduïdes pels propietaris), però hi ha hagut introduccions reiterades de cabres, almenys, a les illes des Pantaleu, Formentor i el Colomer (on, per cert, va morir estimbat un dels darrers practicants d’aquestes translocacions, els anys 70 del segle passat). A sa Dragonera varen viure cabres assilvestrades fins als anys 70, quan l’empresa que projectava urbanitzar l’illot les va eliminar en benefici de la recuperació de la coberta vegetal.

 

Amb referència al medi marí hi ha grans diferències entre uns illots i uns altres. Aquells situats en badies o zones més o menys protegides de l’embat del mar, com es Pantaleu i l’illa d’Alcanada, tenen uns fons més soms que els situats més a mar obert. Comunitats d’algues fotòfiles que hi ha a la part rocosa submergida deixen pas a alguers de Posidonia oceanica ben constituïts. Aquests alguers són presents també en la majoria de les altres illes, si bé en extensió molt menor. Són especialment remarcables els fons de l’illot del Colomer, travessat per un túnel submarí on abunden les esponges i altres invertebrats a causa dels corrents intensos que s’hi originen. Sa Dragonera és remarcable pels seus hàbitats submergits, probablement els fons més interessants i diversos de les Gimnèsies pel que fa a la flora i a les comunitats algals (vegeu-ne fitxa).

 

Les illes Malgrats i el Toro tenen comunitats submergides relativament comunes a totes les Balears però com que són reserves marines la seva riquesa íctica és remarcable en molts indrets, principalment al Toro. L’abundància d’adults reproductors de diverses espècies, com diversos anfossos, l’escorball o el déntol, fan que siguin punts clau per a la reproducció d’aquestes espècies a les Illes Balears.

 

Els darrers albiraments de vell marí, Monachus monachus, registrats amb seguretat a les Balears varen tenir lloc l’any 2008, quan un exemplar adult, probablement femella, va ser sorprès a una cova subaquàtica de l’illa del Toro, i es va mantenir a la zona sud i oest de Mallorca un mínim de catorze mesos. Es va observar també a les immediacions de sa Dragonera.

Pressió


Ja fa vint-i-cinc anys que les possibles pressions urbanístiques sobre les illes menors, que es podien derivar de les expectatives turístiques que s’alçaren a la totalitat de les Balears, foren legalment conjurades per una llei urbanística del Parlament de les Illes Balears, que les va fer inedificables definitivament. Enrere quedaven els projectes d’urbanització de sa Dragonera, i previsions més o menys avançades d’unir algunes illes a terra per crear abrics portuaris o edificacions de serveis turístics. Aleshores, al 1991, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears no tenia encara competències en matèria ambiental i, per tant, aquella llei es limità a fer inedificables un gran nombre d’espais naturals, entre els quals figuraven les illes menors.

Les pressions existents es deriven de les espècies introduïdes en èpoques més o menys antigues, descrites més amunt; i de les visites, poc controlades en general, especialment freqüents a les illes més properes a terra (Alcanada, illot de la Victòria, es Porros, ses Illetes, sa Porrassa…). En aquesta darrera, confrontada a la platja turística de Magaluf, s’han produït diversos episodis de focs accidentals, que han arribat a afectar la major part de la superfície de l’illot. Anys enrere es va produir també un incendi as Pantaleu, en un accident provocat per focs artificials el 4 de juliol (la localitat immediata de Sant Elm és la residència estival d’algunes famílies franceses).

Al medi marí les pressions principals són les derivades de la sobrepesca (això no passa als Malgrats i al Toro, protegides com a reserves marines estrictes (sense captures) i les de les espècies d’algues invasores (Lophocladia lallemandii a les zones superficials, Womersleyella setacea a les profundes, Acrothamnion preissii als alguers i Caulerpa cylindracea una mica per tot). Altres espècies introduïdes, com el cranc Percnon gibbesi, no tenen un impacte tan gran. Aquest cranc és una de les captures preferides dels anfossols. Entorn dels illots des Pantaleu i d’Alcanada, sobretot al primer, hi ha un impacte evident sobre els fons a causa de l’ancoratge de les embarcacions de lleure.

Gestió i conservació


Hi ha un bon nivell de gestió de les illes incloses en el Parc Natural de sa Dragonera (l’illa homònima, es Pantaleu i sa Mitjana), amb una planificació aplicada (homologable a la d’una reserva natural), així com del Faralló d’Albarca (parc de Llevant), i d’altres incloses a reserves marines (el Toro, es Malgrats, etc.).

La resta d’illes, però, no gaudeixen de gestió ni de vigilància. Bona part d’aquestes formen part de la Xarxa Natura, com a LIC i/o ZEPA, i per tant, és d’esperar que els futurs plans de gestió de Natura 2000 els arribin a beneficiar.

Referències


Ballesteros, E; Cebrian, M., 2003.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email
[/vc_column_inner][/vc_row_inner]

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes des Freus I de Formentera

Rédigé par : Virginia Picorelli, Vicenç Fortesa & Nuria Valverde

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


Aquest conjunt d’illes és, amb Cabrera, el més notable de les Balears per l’entitat d’algunes d’aquestes (s’Espalmador, s’Espardell), el nombre i diversitat d’elements que el componen i l’entorn en què se situen.

Es tracta d’un rosari estès de nord a sud al llarg de 12 km, des de la Punta de sa Torre de ses Portes (extrem meridional d’Eivissa) cap al cap septentrional de Formentera, des Trucadors, que queda guarnit d’illots tant a Llevant com a Ponent. Sols s’Espardell queda separat, quasi 4 km a llevant. Tot el grup d’illes queda inserit entre les terres d’Eivissa i Formentera, ocupades pels grans estanys, bona part dels quals estan transformats en salines. Per tant, és l’espai que combina amb més intensitat terra i aigua, amb el desenvolupament lineal coster més extens de tot l’arxipèlag, i que ha arribat als nostres dies en un estat de conservació favorable, tot i les fortes tensions socioeconòmiques a què ha estat sotmès.

Les illes són sensiblement planes, de materials geològicament joves: alguns afloraments de les calcàries i argiles miocèniques que constitueixen el sòcol de la zona estan complementats per les arenisques (maresos) quaternàries, que constitueixen gran part d’aquestes unitats en forma de dunes fòssils (turons), i aposicions dunars holocèniques, actuals, algunes de gran entitat. Els geòlegs estimen que la gran llosa contínua, de calcàries del miocè superior, que unia Eivissa i Formentera es va trencar fa uns cinc milions d’anys amb la crisi messiniana. Tot i aquesta fragmentació, les dues grans illes han estat unides, fins fa pocs milers d’anys, per aposicions sedimentàries dunars i encara més amb les baixades del nivell del mar d’èpoques glacials, i les més baixes, submergides en els períodes de transgressions marines. Som, per tant, davant el grup d’illes més joves, per constitució i per separació, de les costes baleàriques.

Som a l’indret més àrid de les Balears, per la seva situació meridional i topografia modesta, que no genera ni un règim consistent de brises, i molt menys cap pluja orogènica. Les temperatures anuals es troben entre els 18 i els 26 °C, i les precipitacions presenten una gran variació interanual, de 300 a 470 mm. En definitiva, un clima semiàrid mesotèrmic que resulta el factor limitant més estricte per a la vegetació local.

Coneixement


Interès


Des del punt de vista geomorfològic, la profusió d’illes tan pròximes és ja un element d’interès intrínsec. La diversitat del tipus de litoral resulta també molt atractiva: petits penya-segats rocosos amb evidència dels estrats miocènics a s’Espalmador i s’Espardell, alguns dels quals mostren cúmuls de blocs basals de gran entitat, pel col·lapse provocat per l’erosió marina; trams rocosos baixos, profusament esculpits per l’acció de les ones, amb pinacles, cocons i blocs; algunes platjoles d’arenes blanques d’origen biològic (closques de foraminífers i restes d’altres organismes marins, com mol·luscs i equinoderms); el gran sistema dunar de s’Espalmador, la petita zona humida d’aquesta mateixa illa… En resum, un conjunt heterogeni i harmònic que congria un dels paisatges més originals i reconeguts de tot l’àmbit mediterrani.

La coberta vegetal és modesta, per les limitacions climàtiques i edàfiques. Als illots més grans cal assenyalar, però, l’entitat d’alguns poblaments de savines, Juniperus phoenicea, que a s’Espalmador presenten talles notables a la zona dunar i a la Cala de sa Torreta; a més, hi excel·leix la molt ben conservada vegetació dunar de s’Espalmador amb espècies rares a les Balears, com Lotus halophilus o Linaria pedunculata i endèmiques, com Chaenorhinum formenterae i el molinet Silene cambessedesii. Aquest illot es l’únic de les Balears que presenta una petita zona humida, una llacuna salobre amb una orla de vegetació lacustre relativament ben desenvolupada.

En alguns dels illots petits hi abunda el paràsit Cynomorium coccineum, que en altres zones de la Mediterrània va tenir una gran (i injustificada) fama de medicinal per a dolences masculines, a partir de la seva forma fàl·lica i color porprat.

La vegetació litoral és esparsa, però no desproveïda de singularitats, com l’abundància de la ravenissa pitiüsa, Diplotaxis ibicensis. Cal esmentar també el molt difós Limonium ebusitanum, endèmic de les Pitiüses.

Entre les comunitats vegetals més destacables dels petits illots podem destacar la comunitat d’all-porro (Allium communtatum) present a les petites illes des Freus i les comunitats ornitòfiles de Suaeda vera de s’Espardell i dels illots pròxims a Formentera.

La fauna invertebrada de més interès, com a tots els illots baleàrics, és la no voladora, que des de fa mil·lennis manté petites poblacions aïllades. Els coleòpters tenebriònids més rellevants són Pimelia elevata, Asida ludovici (amb dues subespècies), Alphasida ibicensis, Asida mater inmarginata, Heliopathes balearicus, Phylan mediterraneus, Crypticus pubens balearicus i Pachychila sublunata. Quant als mol·luscs, les espècies caroli i ebusitana del gènere Xerocrassa, de morfologies variables, conviuen en els illots més grans, però la primera està més distribuïda en els de superfície més reduïda. També s’ha detectat la presència d’aranyes endèmiques del gènere Nemesia.

En aquestes illes hi ha, com a mínim, onze poblacions de Podarcis pityusensis, de les quals nou han estat descrites com a subespècies diferenciades, tot i que actualment diverses d’aquestes han caigut en sinonímia. En qualsevol cas, és un conjunt d’un interès evident amb independència de les convencions taxonòmiques del moment. Alguns dels illots són poblats també per Tarentola mauretanica.

Les colònies d’aus marines són molt rellevants: tenim com a mínim dues colònies de virot petit, Puffinus mauretanicus, a s’Espalmador i s’Espardell. En aquesta darrera illa hi nidifica en abundància la noneta, Hydrobates pelagicus, i el corb marí, Phalacrocorax aristotelis. El virot gros, Calonectris diomedea, és un estival abundant, però hi ha poques parelles nidificants localitzades en aquest conjunt d’illes. La gavina roja, Larus audouinii, hi nidifica cada any; algunes colònies són irregulars i s’assenten sols alguns anys en distints illots, però la més important, a la solitud de s’Espardell, es manté de manera contínua, tot i que amb oscil·lacions del total d’efectius. Hi abunda, especialment en aquella illa, la gavina de peus grocs, Larus michahellis. Un altre dels seus valors és la colònia de falcia pàl·lida, Apus pallidus, que hi nidifica cada primavera. I, tot i la modesta altura dels penya-segats locals, diverses parelles de falcó pelegrí, Falco peregrinus, hi nidifiquen regularment. És interessant constatar que en els darrers decennis, la zona ha estat colonitzada per l’ànnera blanca, Tadorna tadorna, algunes parelles de la qual s’hi reprodueixen.

Esmentam, finalment, que aquestes aigües són predilectes per les aus atlàntiques que penetren per hivernar a la Mediterrània: s’hi observen en relativa abundància els mascarells, Morus basanus, anomenats localment boixos; i no és rara la presència de paràsits, Sterkorarius spp., i de cadafets, Fratercula arctica.

La riquesa local del medi marí és ben coneguda, amb comunitats molt diverses, de fons arenosos i rocosos. L’alguer de Posidonia oceanica —inclòs, com a valor natural rellevant, a la declaració per la UNESCO del Patrimoni de la Humanitat d’Eivissa— és molt extens al voltant de tots els illots, llevat del vessant de llevant de s’Espardell, on es presenta de manera discontínua, a causa de la dominància de fons rocosos amb fort pendent. És aquí i als dos extrems de s’Espardell, a s’Espardelló de Tramuntana i sobretot a s’Espardelló de fora, on hi ha poblaments importants de Cystoseira balearica i Cystoseira spinosa, així com fons dominants per herba torta (Osmundaria volubilis) i coral·ligen. A la part superficial, hi són abundants els poblaments d’herba saupera (Cystoseira stricta) i en un petit redol del nord de s’Espalmador hi ha una de les poques localitats conegudes de Cystoseira crinita de les Pitiüses. Són també interessants els fons de grapissar situats a llevant de s’Espardell. Les nacres (sobretot Pinna nobilis, encara que també s’hi troba Pinna rudis) tenen (o tenien fins a l’estiu de 2016) poblacions importants al voltant de tots els illots. També és remarcable l’existència d’una població particular del corall hermatípic, Cladocora caespitosa, a ponent de s’Espardelló, vora la seca d’aquest illot, amb densitats elevades d’aquest corall, entre 6 i 14 metres de fondària.

Una particularitat única a la Mediterrània és la presència d’individus de vida lliure que viuen entre el bosc de Cystoseira spp. Les poblacions íctiques es corresponen amb les presents als hàbitats corresponents. A la zona estrictament protegida de s’Espardell hi ha hagut una recuperació notable de les poblacions dels peixos més vulnerables a la pesca artesanal i recreativa. A s’Espardell es va detectar per primera vegada l’existència de reproducció mitjançant pseudoviviparisme a Posidonia oceanica, fenomen mai observat en cap macròfit permanentment submergit.

Pressió


Diverses d’aquestes illes han estat sotmeses a usos i transformacions intensos en el passat. Una part considerable de s’Espalmador ha estat cultivada (de fet, la figuera més gran de les Pitiüses, on tradicionalment aquests arbres s’han cultivat amb puntals que permeten estendre la copa horitzontalment, era una d’aquesta illa). Dels usos ramaders, n’hi ha testimonis toponímics: Cala de Bocs, Illa des Porcs… La introducció de conills, rates i eriçons ha alterat considerablement la fauna local, i algunes espècies eren caçades amb gran intensitat: hem conegut encara gent local que col·lectava tants polls de virot petit com podia per usar-los com a aliment o per al comerç local; i a s’Espalmador es capturaven milers de tords, Turdus philomelos, amb xarxes en els escassos punts d’aigua dolça de l’illa. Un altre ús amagridor va afectar la cobertura de savines, avui molt limitada, però que en el passat degué ser general a les illes més grans.

Aquesta pressió de transformació del territori o usos amagridors de la fauna terrestre es va mantenir fins al darrer terç del segle XX. Avui, però, ha passat a la història, substituïda pels usos turístics estivals, molt especialment els usos nàutics: la bellesa d’aquestes aigües i de les seves platges, la meteorologia favorable i la seguretat local ha incrementat fins a nivells de saturació la presència estival de navegants, des dels més sofisticats megaiots a les modestes embarcacions tradicionals i les excursions organitzades.

Tot i els esforços de les autoritats locals i una bona organització d’un servei de control dels fondejos (prohibits sobre els alguers), la situació no es pot considerar resolta. De fet, actualment l’impacte principal que suporten els alguers és el fondeig d’embarcacions, juntament amb la invasió per espècies introduïdes (Lophocladia lallemandii i Caulerpa cylindracea, principalment). Aquestes espècies invasores també tenen efecte sobre les comunitats sobre substrat rocós entre 21 i 50 metres de fondària. Tot i que darrerament hom ha observat una disminució en l’impacte de Lophocladia, el de Caulerpa cylindracea continua augmentant. La pesca —artesanal i recreativa— continua sent el principal impacte per a les poblacions íctiques en les zones no estrictament protegides.

Gestió i conservació


Tots els illots i els fons marins locals gaudeixen de protecció: són Àrees Naturals d’Especial Interès d’alt nivell de protecció (no s’hi pot edificar cap construcció nova); estan inclosos en el Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, qualificats com a Reserva Natural de Protecció Estricta, excepte alguns sectors de s’Espalmador, que són àrees de conservació predominant; i els fons marins són simultàniament Parc Natural i Reserva Marina. A més, estan inclosos en la Xarxa Natura 2000 amb la doble qualificació de LIC i ZEPA.

Tant el Parc com la Reserva Marina disposen de personal de vigilància i la gestió està assegurada per una planificació prou detallada. La intensitat dels usos turístics estivals, però, desborden els mitjans disponibles.

Referències


Ballesteros, E.; Cebrian, E., 2004.

Ballesteros, E. [et al.], 2005.

Ballesteros, E. [et al.], 2007.

Cebrian, E.; Ballesteros, E., 2007.

Gen-Gob, 2003.

Kersting, D. K. [et al.], 2016.

Kersting, D. K. [et al.], 2017.

Kuhbier, H. [et al.], 1984.

Mata, R.; Roig, X., 2016.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes I Illots de Cabrera I Migjorn de Mallorca

Rédigé par : Jorge Moreno, Joan Mayol & Gabriel Bibiloni

Date de création : 15/12/2017

Composition du cluster : îles ?
Composition du cluster : archipels ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection national ?
Nombre d’îles avec au moins un statut de protection international ?
Nombre d’îles avec au moins un gestionnaire ?

Descripció general


Aquest clúster d’illes és definit per l’arxipèlag de Cabrera, una continuació emergida i fraccionada de la serra de Llevant de Mallorca, de materials predominantment juràssics (calcàries i dolomies) i eocens (conglomerats i gresos), sotmesos al plegament alpí, de relleu i perfils costaners molt complexos i variats.

Hem inclòs al grup el conjunt d’illots meridionals de Mallorca, molt relacionats biogeogràficament amb Cabrera, tot i les diferències geomorfològiques, ja que la seva constitució és de calcarenites del Plioplistocè i la separació de la costa mallorquina, molt recent.

L’arxipèlag de Cabrera està integrat per una illa major, Cabrera Gran, una d’extensió mitjana, l’illa des Conills, i un total de 17 illots. La superfície total és de 1.352 ha i el perímetre costaner, de 54 km.

L’illa principal té una extensió de 1.154 ha. El relleu és moderadament abrupte, amb una altitud màxima de 172 metres a na Picamosques. La descriurem amb més detall a la seva fitxa.

Al nord de Cabrera tenim l’altra illa, la des Conills o Conillera, amb una extensió de 137 ha. El seu perfil és menys retallat que el de Cabrera, sense cales, llevat de la cala Estreta, al nord de l’illa. També té algunes coves litorals; a una d’aquestes, a la zona des Blanquer, visqueren els darrers vells marins de les Balears. Cap a Mallorca, direcció nord/nord-est, es troben la resta d’illots majors, emergències de fragments de la serra de Llevant: na Redona, s’Esponja, na Plana, na Pobra i na Foradada.

A l’est i sud de Cabrera Gran, els illots són d’extensió molt menor: el més notable és l’Imperial, al cantó sud-est, un penyal de 3 ha de superfície, 70 m d’alçada i parets verticals. També tenim en aquesta zona l’illa des Fonoll i l’illot de l’Olla. Al migjorn s’escampa el grup des Estells, abruptes i diminuts, i un dels més impressionants de tot l’arxipèlag, i l’illot de ses Rates, a la badia d’Enciola, amb un arc natural que s’enfonsa com una columna de pedra tallada fins a més de 20 m de profunditat.No hi ha illots a l’oest  de Cabrera.

Quant a les illes del migjorn mallorquí, són un total de deu, tres de les quals excel·leixen per la seva extensió: na Guardis, davant el port de la colònia de Sant Jordi, de gairebé 2,5 ha i 10 m d’altura; na Moltona, de 5,7 ha i 11 m; i na Pelada, d’1,3 ha i 9 m. Les dues primeres tenen, com descriurem, una coberta vegetal relativament densa, però na Pelada (com el seu nom indica) està quasi desproveïda de vegetació i mostra clarament la seva constitució geològica, d’eolianites modernes que constitueixen la duna fòssil més espectacular de les Balears, objecte d’explotació fins al segle XX i amb notabilíssims grafits dels trencadors de pedra.

El clima d’aquesta zona és el més àrid de Mallorca, amb un rang de temperatures entre 4 i 35 ºC, i una mitjana de 17,4 ºC, i amb una mitjana de precipitació de 380 mm/a. Pel que fa al vent, majoritàriament domina el de component sud-sud-oest, si bé a l’hivern imperen els vents del nord.

Coneixement


Interès


Geologia

 L’arxipèlag de Cabrera es considera estructuralment com la prolongació de la serra de Llevant de Mallorca. El conjunt presenta un interès geològic elevat, de gran complexitat tectònica amb anticlinals i sinclinals, falles, plecs i encavalcaments ben visibles, així com una sèrie d’estructures geològiques associades que proven que l’arxipèlag va estar sotmès a un fort període de compressió que se situa entre 27 i 15 milions d’anys, entre l’Eocè superior i el Miocè superior.

Història del coneixement geològic de Cabrera[1]

En l’evolució del coneixement geològic de l’illa de Cabrera es poden diferenciar diverses etapes: la primera, fins al 1929, la segona, entre aquest any i el 1974, la tercera, fins al 1993 i la quarta, fins a l’actualitat.

Primera etapa

El 1834 el general De la Mármora, que estableix el primer mapa geològic de Mallorca, considera Cabrera composta per materials terciaris. Bouvi, el 1867, cita l’existència de neocomià a Cabrera. Hermite, en la seva tesi doctoral sobre Mallorca i Menorca (1879), confirma la presència de neocomià (ammonits) a “Cala Amboitxa” (Cala en Boixar), a la font de l’Olla i a 1 km a l’est del castell, recobert per nummulític, cita eocè mitjà amb nummulits i equídnids. Nolan, també el 1879, confirma el nummulític de Cabrera.

El 1920 Gómez Llueca, en una nota publicada per l’Acadèmia de Ciències de París, cita per primera vegada el lies mitjà i superior a Cabrera. Posteriorment, l’any 1929, en el seu treball sobre la geologia de les illes de Cabrera, sa Conillera i altres de pròximes, realitza el primer mapa geològic de l’arxipèlag.

Segona etapa

Durant aquesta etapa, es duen a terme molt pocs treballs sobre l’illa de Cabrera. La situació sociopolítica de l’època i la posterior necessitat de sol·licitar permís a l’autoritat militar va dificultar sens dubte l’accés a l’arxipèlag. Els primers treballs que es coneixen són els de Montoriol sobre el carst de Cabrera, de 1961 i 1971, basats en campanyes començades el 1959. El 1971 Maluquer publica un treball sobre els mol·luscs terrestres a l’illa de Cabrera. El 1974 Trías publica a la revista Endins “Una campanya a les illes de Cabrera”, centrat en l’estudi de coves i cavitats.

Tercera etapa

En els anys 1974 i 1975, un grup de geòlegs de les universitats de Palma i de Barcelona, sota la direcció de Lluís Pomar, van dur a terme dues campanyes de cartografia geològica. També va participar en una de les campanyes D. Joan Cuerda Barceló, que, a més dels seus coneixements del quaternari per la seva condició de militar, va facilitar en gran manera la relació amb l’autoritat competent.

En aquestes campanyes, a més de realitzar una cartografia geològica una mica més detallada que la de Gómez Llueca, es van aixecar perfils geològics i es van prendre moltes mostres litològiques i d’ammonits, que es van remetre a especialistes per estudiar-les. Es van identificar els nivells de hardground en diverses localitats i, sobre aquests, els nivells nodulars amb ammonits. Els primers resultats es van exposar, com a comunicació, a la seu de la Fundació Europea Dragan (Palma), a la sessió conjunta de la Societat d’Història Natural de les Balears, la Societat Catalana de Biologia i la Institució Catalana d’Història Natural, el 21 de març de 1976.

El 1976 J. Cuerda publica una primera nota sobre el quaternari de Cabrera. El mateix any, Pomar inclou dins del seu treball sobre la tectònica de gravetat a Mallorca exemples d’olistòlits identificats a la zona del castell-punta des Pavellons. El 1979 López i Serra publiquen un treball sobre l’eocè de l’illa.

Amb l’estudi de les mostres enviades als especialistes, el 1980 Guillem Colom publica un treball sobre les litofàcies i micropaleontologia del lies inferior, en el qual inclou també els resultats d’algunes mostres soltes, que arriben fins al cretaci inferior. El 1983 Fornós, Pomar i Rodríguez-Perea publiquen un estudi sobre el miocè. El 1983 i 1984 publiquen dos estudis més sobre el mateix tema.

El 1984-85 un equip format per geòlegs de les universitats de Barcelona, Màlaga, Granada i Palma, publiquen una síntesi estratigràfica sobre la base dels resultats de l’anàlisi del material paleontològic procedent de les campanyes anteriors i de les tasques pròpies per a l’aixecament d’una cartografia feta el 1984. En aquest treball s’elabora la columna estratigràfica tipus. També en els anys 1984-85, Sàbat i Santanach publiquen sengles treballs sobre tectònica extensiva d’edat juràssica i unitats estructurals de Cabrera. Sàbat elabora un plànol geològic de l’illa de Cabrera a escala 1:10.000.

El 1988 Ramos Guerrero, en la seva tesi sobre el “Paleogen de les Balears”, estudia també el de Cabrera. El 1991 Fornós i Rodríguez-Perea publiquen un treball sobre el miocè superior de l’Illa des Conills. També el 1991, l’Institut Geològic i Miner d’Espanya publica el full geològic de Cabrera a escala 1:50.000, amb treballs elaborats el 1984.

El 1993 Lluís Moragues, per encàrrec de la Junta d’Aigües de Balears, fa una revisió de la cartografia geològica de l’illa de Cabrera, que inclou un mapa a escala 1:10.000, talls geològics i columnes litològiques. L’objectiu és avaluar les possibilitats de captació d’aigua per a proveïment.

El 1993 es publica, dins les monografies de la Societat d’Història Natural de les Balears, la “Història natural de l’arxipèlag de Cabrera”, coordinada per J. A. Alcover, E. Ballesteros i J. J. Fornós (editors). En aquest magnífic treball se sintetitzen tots els coneixements geològics disponibles fins a la data i es podria considerar com la culminació del coneixement geològic de l’illa de Cabrera.

Quarta etapa

Amb la culminació dels treballs de 1993, hi ha tres plànols geològics que no coincideixen. El 2011 un grup de geòlegs de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears (AGEIB), analitzant algunes contradiccions entre les diferents cartografies geològiques i amb l’objectiu de dotar el Parc d’una infraestructura geològica la qual no tenia fins al moment, es van plantejar l’elaboració d’un treball de cartografia i de documentació gràfica de les estructures geològiques i dels elements del patrimoni geològic de l’illa. Amb aquesta finalitat, s’ha elaborat una campanya el 2012 i dues campanyes el 2013, i hi ha previst dur a terme dues campanyes més, amb la finalitat de concloure la cartografia geològica i la documentació dels punts d’interès geològics més rellevants.

Paral·lelament i sense cap contacte amb aquest equip, l’IGME ha elaborat una guia geològica del Parc Nacional de Cabrera. El mapa geològic no coincideix amb cap dels que s’han fet anteriorment, la qual cosa aconsella culminar els treballs empresos per l’AGEIB per intentar arribar a una síntesi.

 

Flora

La flora i vegetació tenen una diversitat notable, efecte de la confluència de factors diversos: l’extensió de cada illa, l’exposició als temporals, la constitució i tipus de sòl, el relleu i la història.

Cabrera és l’illa més rica, amb més de cinc-centes espècies, un conjunt important de les quals són ruderals. Cal destacar la presència d’un nombre remarcable d’endemismes balears, alguns d’aquests amb abundància relativa, com Allium antonii-bolosii, Astragalus balearicus, Dorycnium fulgurans, Euphorbia maresii subsp. maresii, Paeonia cambessedesii, Helleborus lividus, Rhamnus ludovici-salvatoris i, més concretament, un d’exclusiu de l’illa, Rubia balearica subsp. caespitosa.

La vegetació de Cabrera és molt variada, però hi predominen dues formacions vegetals. D’una banda, les màquies esclerofil·les de mata (Pistacia lentiscus) i ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris), que s’alternen amb els savinars (Juniperus phoenicea subsp. turbinata), de composició florística similar. I de l’altra, les garrigues de xipell (Erica multiflora) i romaní (Rosmarinus officinalis), que en molts casos es presenta amb cobertura de pi blanc (Pinus halepensis).

Els illots amb menor superfície, fortament influenciats per l’esprai salí de les onades i la presència d’ocells marins, presenten una vegetació més uniforme. Entre totes les comunitats que hi són presents les més destacables són els matolls nitrohalòfils, amb Whitania frutescens de na Redona o l’Imperial i les formacions nitrohalòfiles representades pels endemismes Medicago citrina i Beta maritima subsp. Marcosii, que es troben a s’Estell de Fora, s’Estell des Coll i a l’illa de ses Bledes.

 

Illa Nombre de tàxons Espècies d’interès Vegetació dominant
Na Moltona 107 Arum pictum subsp. sagittifolium, Diplotaxis ibicensis, Limonium caprariense, Romulea columnae subsp. assumptionis Màquia litoral esclerofil·la d’Olea europaea, Phyllirea latifolia subsp. media i Pistacia lentiscus
Na Foradada 19 Diplotaxis ibicensis, Limonium caprariense Vegetació nitrohalòfila de Suaeda vera
Illa des Conills 111 Cosentinia vellea, Limonium caprariense, Polycarpon polycarpoides subsp. colomense, Teucrium murcicum, Whitania frutescens Màquia litoral esclerofil·la d’Olea europea, Pistacia lentiscus amb Whitania frutescens
Estell de Fora 12 Beta maritima subsp. marcosii, Medicago citrina Vegetació nitrohalòfila Medicago citrina
L’Imperial 49 Limonium caprariense, Rhamnus ludovici-salvatoris, Teucrium murcicum, Whitania frutescens Vegetació esclerofil·la de Whitania frutescens i nitrohalòfila de Suaeda vera

 

Fauna

Quant a la fauna, hem de destacar diversos centres d’interès: les espècies diferenciades insularment, les aus marines, la migració i la fauna marina.

Del primer grup, pel que fa als invertebrats, han estat estudiats els nematodes, helmints, crustacis continentals (amb nou espècies endèmiques de l’arxipèlag de Cabrera), aràcnids, heteròpters, lepidòpters, sifonàpters, coleòpters (amb fenòmens de miniaturització) i mol·luscs (Alcover, J. A., Ballesteros, E. i Fornós, J. J., ed. 1993).

Les sargantanes (Podarcis lilfordi) tenen aquí un dels principals conjunts diferenciats: deu subespècies observades a Cabrera i quatre poblacions a les illes del Migjorn, no totes descrites encara.

Les aus marines són un dels grans valors locals: tres procel·lariformes, dos làrids, un pelecaniforme i un falconiforme es reprodueixen a la zona. El quadre resumeix de forma aproximada els efectius reproductors d’aquestes espècies en els darrers anys.

 

Espècie Nombre d’illes on cria Efectius aproximats
Hydrobates pelagicus 4 ? 300 pp (2000)
Puffinus mauretanicus 6 – 8 475 pp
Calonectris diomedea 13 425 (2011)
Phalacrocorax aristotelis 8 152 pp (2006)
Larus audouinii 9 408 pp (1996) 60 (2016)
Larus michahellis 6 530 pp (2015)
Pandion haliaetus 1 4 pp (2016)

La situació geogràfica d’aquestes illes condiciona la importància del flux migratori. Si bé la importància de la migració d’aus veleres o planejadores a les Balears és relativa, es pot dir que la immensa majoria de les que sobrevolen Mallorca a la tardor abandonen l’illa cap al sud sobre l’arxipèlag de Cabrera; i a la primavera, també hi ha notables concentracions. Més important encara és la migració de passeriformes que descriurem en la fitxa de Cabrera Gran. L’abundància d’aus migratòries és la clau per a les colònies de falcó marí, que totalitzen unes cinquanta parelles reproductores. Curiosament, la major part s’estableixen en els illots meridionals, quan el flux de la migració de tardor és de nord a sud. Probablement aquesta suposada anomalia s’explica perquè molts passeriformes migradors canvien de direcció en les primeres hores de llum, per abordar les illes després d’una nit de vol. La importància de la migració justifica també l’abundància local d’un altre rapinyaire, el falcó pelegrí (Falco peregrinus), del qual han arribat a criar a l’arxipèlag fins a nou parelles, que poden fer reeixir la seva progenitura gràcies al flux ornític primaveral.

Pressió


Amb l’arribada de l’economia turística a les Balears, va haver-hi diverses idees d’urbanitzar Cabrera, però la manca d’aigua i la propietat militar avortaren aquestes iniciatives, fins que la pressió popular en el darrer terç del segle XX va determinar l’esdevenir del Parc Nacional, procés que detallam en la fitxa de Cabrera.

Els usos nàutics recreatius varen conèixer una expansió enorme a partir dels anys 70, i Cabrera va esdevenir un destí pràcticament lliure, fins a la massificació i abusos esporàdics i impactants, que l’establiment del Parc Nacional va aconseguir corregir, no sense tensions. Actualment, els usos nàutics són poc controlats a la costa mallorquina, però l’accés a les illes petites és minoritari, i l’estat de conservació, correcte, en termes generals.

Gestió i conservació


El conjunt d’illes i illots que definim gaudeix d’una àmplia cobertura legal de protecció.

La més destacada i singular és sens dubte la pertinença esmentada anteriorment de Cabrera i dels illots que integren el subarxipèlag a un Parc Nacional. Aquesta mateixa àrea està igualment declarada zona d’especial importància per al Mediterrani (ZEPIM), a l’empara del Conveni de Barcelona. Tota l’àrea, juntament amb la resta d’illots costaners i les aigües que l’envolten, estan declarats LIC dins de la Xarxa Natura 2000, alhora que les aigües d’aquesta part de la zona LIC que no forma part del Parc Nacional es troben protegides per la figura de Reserva Marina. Tot un ventall de normes i possibilitats de gestió que permeten garantir la conservació d’aquestes illes i el seu entorn marí.

Referències


Alcover, J.A. et al. 1993

Robledo [et al.], 2016.

Vv.Aa., 2007

VV.AA. 2008

ROBLEDO ARDILA, P. (ed.), 2016.

Alfredo Barón Pértiz

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


Print Friendly, PDF & Email

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illots de Cap de Creus

Autores : Eduardo MINGUEZ (Consultor – Programa PIM) 

Fecha de creación : 31.12.2017

Composición del clúster : îslas 28
Composición del clúster : archipiélagos 0
Islas con al menos una figura de protección nacional 23
Islas con al menos una figura de protección internacional
Islas con al menos un organismo gestor 11

DESCRIPCIÓN GENERAL


En la comarca de L’Alt Empordà, desde la frontera con Francia, unos 500m al sur de Cap Cervera, hasta  la Badia de Roses, se han inventariado, a lo largo de unos 150 km de abrupta costa, 275 islas, islotes y escollos, la inmensa mayoría de ellos con su nombre toponímico (PLUJÀ 1996). De estas casi tres centenas de accidentes geográficos rodeados por el mar, tan sólo 29 han sido considerados islas-PIM.

 

Por lo general son pequeños islotes (salvo S’Encalladora -5,8ha- y la Illa de PortLLigat -8,4ha-) de poca altura, cercanos a la costa (La Massa d’Or a 0,83km de la costa es el islote más alejado) paralelos por lo general a la orografía costera de la Península de Cap de Creus. Considerado el extremo oriental de los Pirineos, la plataforma continental es muy delgada, alcanzándose grandes profundidades en el Cañón de Cap de Creus (2 millas al Norte) y al Este de La Massa d’Or.

 

El área marina es una zona muy productiva debido a las fuertes aportaciones fluviales y a la mezcla vertical provocada por el viento de tramuntana en invierno. Gran parte de la entrada de agua dulce en el área es aportada por el Río Ródano, a unos 150 km al norte, en Francia, y los ríos Muga y Fluvià, cuyas desembocaduras están situadas aproximadamente a 10 km al sur. Los vientos del norte ocasionan surgencias (upwelling) y corrientes de aguas que transportan los nutrientes en esta parte norte, generando una fuerte asimetría entre el Norte y Sur de la península de Cap de Creus. La parte norte tiene una pendiente más pronunciada y las comunidades presentan una mayor diversidad (especialmente en el precoralígeno y del coralígeno), y la biomasa de ciertas especies es mayor que en el Este y Sur, más llana y más abundante en fondos blandos. También la geología es más variable en la parte norte, lo que acrecentaría también la variabilidad de las comunidades del norte. Los fondos marinos someros (hasta unos -50 metros aproximadamente) alrededor de la península son mayormente rocosos y la mayor parte de las áreas profundas (desde  -50m hasta pasados los – 80m) son de fango.

 

La mayor parte de la península se encuentra protegida con la figura de Parque Natural, así como su entorno marino, que es Reserva Marina. Esta franja litoral parte desde Cala Tamariua (Port de la Seva), al norte, hasta Punta Falconera  (Roses) al sur. Dentro del Parque Natural de Cap de Creus hay 21 islas PIM.

ESTADO DE CONOCIMIENTO


En 1882, Jaubert de Passà y Rahola (1904) realizan los primeros estudios, pero es durante la última década del s.XX y primera del XXI cuando los trabajos son más abundantes. En los 50’ comienzan los primeros estudios de arqueología submarina. En los 80’ se realizan los primeros estudios de algunas comunidades sésiles, como  las ascidias de la costa norte. La actividad pesquera artesanal ha sido objeto de seguimiento desde 2002, evaluándose también en el verano de 2006 las implicaciones biológicas y socioeconómicas de la pesca recreativa en el Parque Natural (LLORET & RIERA, 2008). En 2002 se realiza el primer estudio sobre la capacidad de carga de diferentes usos como el buceo y la pesca del coral rojo en el parque. A partir de 2009 y de manera intermitente se han estudiado las consecuencias de las actividades humanas (aparejos de pesca recreativa, nasas, redes y el buceo recreativo) en las poblaciones de Gorgonia Mediterránea Paramuricea clavata y el estado de las comunidades de peces (abundancia, tallas,…). Se han realizado también varios estudios sobre la situación de los bancos de Coral rojo, tanto en aguas someras como profundas (entre 2002 y 2006). Se han realizado también numerosos estudios sobre las praderas de fanerógamas marinas en el parque natural.

 

VALORES RELEVANTES


Culturales : Zona de tránsito desde antiguo, costa abrupta y con mala mar frecuente, posee gran cantidad de restos arqueológicos sumergidos,  como los pecios del Portaló o del islote de la Massa d’Or. La Illa de s’Arenella, arbolada y con una viña, y que actualmente está habitada (la mitad de la isla es privada y se alquilan unas dependencias a turistas), a mediados del s.XX servía de lugar de entrada del contrabando de tabaco (la línea de costa dista sólo 30m), con construcciones camufladas para guardar y ocultar los fardos (barracas). En las aguas de Cap de Creus aún faenan una docena de pequeñas embarcaciones (de 6 a 12 m de eslora) de la flota artesanal.

 

Económicos : Toda el área del cluster cuenta con un gran desarrollo del turismo náutico, con puertos en Portbou, Colera, y en la zona de influencia del Parque Natural (Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués, Roses y Empuriabrava) que suman amarres para 8.500 botes. El ámbito marino del Parque Natural durante el periodo (2002-2004) fue visitado por unas 200.000 personas (unas 3.500 pers./día en verano). Catorce empresas de crucero y 17 centros de buceo operan en Cap de Creus.

 

Geológicos : La riqueza en rocas y minerales metamórficos es enorme, con ejemplos espectaculares de zonas de cizallamiento y de rocas miloníticas en terrenos esquistosos. Las rocas se han deformado en fases y condiciones diversas, por lo que aparecen franjas de diferentes materiales como los gneis, los esquistos y pizarras. En algunos islotes de Cap de Creus afloran pegmatitas, que tienen en su interior turmalinas.

 

Biodiversidad terrestre : Las especies litorales más características son la Armeria marina (Armeria ruscinonensis), el Espantazorras (Limonium tremolsii) y Seseli farrenyi, un endemismo mundial. En S’Encalladora abundan la Aliaga marina, una quenopodiácea y el Fenoll mari. Unas 750 parejas de Gaviota patiamarilla (Larus michaellis) crían en el PN (unas 100 parejas en S’Encalladora, en la Illa de Portlligat nidifican unas 200 parejas de Gaviota patiamarilla, en S’Arenella , 400 parejas). La Messina suele ser dormidero para los cormoranes moñudos (FELIU, P., 2015). El Vencejo pálido se reproduce en Massa D’Or y el Cavall Bernat). Muchos de los islotes son utilizados por el Cormorán moñudo como dormideros, pese a que solo unas cinco parejas de esta especie nidifican en los acantilados de Cap Norfeu.

 

Biodiversidad marina : Las praderas de Posidonia oceanica o alga de vidrieros están bien representadas por toda el área, con mosaicos de Cymodocea nodosa (la seba) y de zostera (Zostera sp.). Las comunidades del precoralígeno y el coralígeno, especialmente en la parte norte del Cap de Creus, se encuentran especialmente bien representadas. Bajo la Massa d’Oros las comunidades del coralígeno se desarrollan hasta los -60m en dirección este-sureste. La Illa de Massa d’Or o “La rata”es tal vez la isla con mayor diversidad marina del Cap de Creus, causada por su morfología y las frecuentes corrientes. En comparación con otras áreas costeras, el Cap de Creus puede ser considerado altamente diverso en la composición de sus comunidades (tabla 1; SARDÁ, R et al., 2012). La variabilidad de sus fondos blandos es mayor que, por ejemplo los del mar del norte y las diferentes comunidades encontradas sobre fondos duros son incluso más que en aguas tropicales, debido al gradiente de profundidad y a las condiciones abióticas. En general, la biodiversidad marina es mayor en la parte norte que en la sur. Entre La Illa de PortLLigat y la Illa de Messina, existen importantes fondos de maërl a profundidades por debajo de los 40m. El Coral rojo (Corallium rubrum) y las gorgonias (Paramuricea  clavata, Eunicella singularis) son notablemente abundantes (GORI et al., 2007).  La última cita de Foca monje (Monachus monachus) data de 1974.

Tabla 1. Localización y extensión aproximada de las principales biocenosis marinas en el cluster Islotes dl Cap de Creus (modificado de Sarda et al., 2012).

 

BIOCENOSIS    

Especies clave

Islotes donde está bien representado
Fondos litorales fangosos   Veretillum cynomorium (Ant)

Lumbrineris latreilli (Pol)

Trunculariopsis trunculus (Gas)

Isla Moniques
Fondos detríticos costeros   Aglaophenia elongata (Hyd)

Leptogorgia sarmentosa (Ant)

Cerianthus membranaceus(Ant)

Leptometra phalangium (Cri)

La Galera

Maça d’Or

La Maçina

S’Arenella

Illes Moniques

Fangos terrígenos costeros   Alcyonium palmatum (Ant.)

Pennatula rubra (Ant)

Pteroides spinosum (Ant)

Veretillum cynomorium (Ant)

La Galera

Maça d’Or, al Sur

La Maçina, de NE al SE

S’Arenella, al Sur

Illes Moniques, al Sur.

Praderas de

 Posidonia oceanica

    La Maçina

Port LLigat

Comunidad de

 Algas fotófilas

  Cystoseira spp. (Pha)

Halopteris spp (Pha)

Corallina spp. (Rho)

Asparagopsis armata (Rho)

Aplysina aerophoba (Dem)

Echinaster sepositus (Ast)

La Galera

Port LLigat

S’Arenella

Precoralígeno de

 Sciaphilus algae

  Halimeda tuna (Chl)

Hymeniacidon sanguínea (Dem)

Mesophyllum lichenoides (Rho)

Lithophyllum expansum (Rho)

Eunicella singularis (Ant)

Myriapora truncata (Gym)

Halocynthia papillosa (Asc)

Illa del Cullaró

El cucurucuc

Precoralígeno con Eunicella   Alcyonium acaule (Ant)

Eunicella singularis (Ant)

Myriapora truncata (Gym)

Echinaster sepositus (Ast)

La Galera

S’Encalladora

Maça d’Or

La Maçina

Port LLigat

S’Arenella, al E.

Illes Moniques

Precoralígeno con Codium sp.   Codium bursa (Chl)

 Eunicella singularis (Ant)

Myriapora truncata (Gym)

Echinaster sepositus (Ast)

La Galera

El Portaló

El Cullaró

Plataformas de coralígeno

 

  Axinella polypoides (Dem)

Alcyonium palmatum (Ant)

Eunicella singularis (Ant)

Corallium rubrum (Ant)

Myriapora truncata (Gym)

Pentapora fascialis (Gym)

 

Masa D’Or

S’Encalladora

Coralígeno con

Axinella spp.

  Dysidea tupha (Dem.)

Axinella polypoides (Dem)

Eunicella singularis (Ant)

Alcyonium acaule (Ant)

Parazoanthus axinellae (Ant)

Myriapora truncata (Gym)

Pentapora fascialis (Gym)

Halocynthia papillosa (Asc)

La Galera

El Portaló

El Cullaró

La Encalladora

Masa D’Or

La Maçina

Port LLigat

S’Arenella, al E.

Illes Moniques

Coralígeno con gorgonias, circalitoral   Petrosia ficiformis (Dem)

Paramuricea clavata (Ant)

Eunicella singularis (Ant)

Corallium rubrum (Ant)

Alcyonium acaule (Ant)

Parazoanthus axinellae (Ant)

Myriapora truncata (Gym)

Halocynthia papillosa (Asc)

Masa D’Or

S’Encalladora

Fondos de Maerl     El Portaló

Masa D’Or, al Norte.

La Macina, al E y al OE (canal con Portlligat)

AMENAZAS


Insuficiencia de medios para la gestión : Los medios disponibles para la gestión y la vigilancia en la costa de Cap de Creus no son suficientes para poder abordar los problemas generados por la intensidad del uso turístico y recreativo en las temporadas de alta frecuentación.

Complejidad administrativa : Aunque todas las islas del cluster se encuentran en aguas interiores, de competencia autonómica,  la gestión de los medios marítimo y terrestre compete a diferentes departamentos de la Generalitat de Catalunya. La Illa de Portlligat, es propiedad y competencia sustantiva de la Diputació de Girona.

 

Dominio terrestre :

Especies introducidas : En la Illa de Portlligat, Limonium tremolsii y Armeria ruscinonensis solo aparecen en la línea de costa de la isla por la presión de Carpobrotus sp.

 

Dominio marino :

Sobrepesca : Aunque desde la declaración del Parque Natural en 1998 están prohibidas la pesca de arrastre y de cerco, hay claros síntomas de sobreexplotación para algunas especies, con bajas capturas y pequeñas tallas. Aunque el esfuerzo de pesca profesional ha disminuido, el esfuerzo de pesca recreativa (en promedio 4h/día, 8 días/mes durante unos 6 meses al año) ha aumentado con el turismo. El 60% de la pesca recreativa se realiza desde barco, un 17% de la pesca recreativa es submarina , un 13% es marisqueo y un 10% de la pesca es desde la costa. Curiosamente, las poblaciones de mero (Epinephelus marginatus) han aumentado. Escaso cumplimiento de la regulación de la pesca deportiva y fuerte competencia con la pesca artesanal.

Sobreexplotación del Coral rojo : La intensa sobreexplotación que se ha realizado del coral rojo C. rubrum no permite la formación de poblaciones maduras en aguas someras (de -10 a -50m), que seguramente eran abundantes en la zona. En las aguas de la Massa d’Or, el coral rojo muestra un estrecho rango de edad con tamaños de las colonias más pequeños y jóvenes, indicando un mayor nivel de explotación que en otras áreas. Las estadísticas pesqueras oficiales muestran que el 70% del coral rojo es explotado a profundidades de entre -30 y -50m. Estas colonias son por lo general muy jóvenes, forzando a pescadores profesionales y furtivos a explotar colonias inmaduras. La supervivencia de estas colonias aisladas de aguas someras, expuestas a la combinación de una severa sobreexplotación y a eventos de mortalidad masivos relacionados con el cambio climático, está amenazada por estocasticidad ambiental. Pese a ser propuesto en varias ocasiones, el coral rojo no está listado en CITES que regula el comercio internacional de especies amenazadas de fauna y flora silvestres. Sí está recogido al menos en el anexo III del Convenio de Berna y de Barcelona y en anexo V de la Directiva de Hábitats de la UE. Se ha propuesto que esta especie sea catalogada como amenazada dentro de la lista roja de la UICN. Actualmente son menos de 10 las personas con licencia para pescar el coral.

Mala praxis pesquera : La Illa del Cullero es muy frecuentada por pescadores deportivos y el 5% de las colonias de coral rojo está enredado en hilos de pesca. En Massa d’Or el 6% de las colonias de gorgonias están afectadas por estos monofilamentos y sus aparejos (TSOUNIS, G. et al., 2012).

Mala praxis del buceo autónomo : El buceo deportivo es la mayor actividad recreativa de Cap de Creus, ya que se realizan cada año más de 70.000 inmersiones (año 2002), la mayoría (60-70%) en el sector Sur del espacio. Algunas de estas inmersiones son bautismos de buceo, con visitantes que no controlan su flotabilidad.

Vertidos : Gran cantidad de basura en los fondos, especialmente en las zonas cercanas a los puertos de Port de la Selva y Roses. Se han encontrado restos subfósiles de Patella ferruginea, su extinción (histórica en Cap de Creus pudiera estar relacionada con cambios en la calidad de las aguas.

Anclaje : Hasta 800 embarcaciones de recreo navegan algunos días de verano por Cap de Creus. El PN instala en verano  40 boyas para el amarre de las embarcaciones de buceo, reduciendo el impacto del anclaje en las comunidades del coralígeno. Sin embargo, en algunos puntos de buceo, cuando el amarre está ocupado, se echa el ancla. Un estudio del verano de 2004 mostró una gran afección de los garreos de las anclas de barcos recreativos en praderas de fanerógamas marinas. El daño mecánico del anclaje es considerado en este estudio como la mayor amenaza en el área, especialmente para Zostera noltii y Cymodocea nodosa . Zostera marina se ha extinguido en aguas de Cap de Creus. Sin embargo, la mayoría de las praderas de Posidonia pueden considerarse en buen estado de conservación. También las anclas dañan las comunidades de las algas Cystoseira del infralitoral.

Especies éxoticas :  No se ha detectado Caulerpa cylindracea ni otras algas invasoras.

Calentamiento global : Hasta la actualidad no se han detectado efectos importantes en Cap de Creus (aumento de la temperatura de la superficie del mar –estación de L’Estartit- en 0,5C en 30 años y subida del nivel del mar de 4mm/año), pero podría llegar a afectar negativamente a los grandes campos de las gorgonias Paramuricea clavata y Eunicella singularis y de Coral rojo Corallium rubrum, organismos sésiles muy sensibles a los cambios en la temperatura del agua, como se ha observado en otras localidades del Mediterráneo Nordoccidental. El régimen térmico del Cap de Creus claramente contrastado entre la Mar d’Amunt i la Mar d’Avall muestra como las comunidades más vulnerables serían las localizadas en la parte Este y Sur del Parque que están sometidas a temperaturas más elevadas.

GESTIÓN Y CONSERVACIÓN


Figuras de protección : El Parque Natural de Cap de Creus fue declarado como espacio protegido en 1998 por el gobierno autonómico de Cataluña (Generalitat de Cataluña). La superficie total del parque es de 13.836 ha. (10.780 ha son de tierra y 3.056 ha. son marinas, abarcando a más de 80m de profundidad). Todas las islas e islotes del Parque Natural están catalogados como Parajes Naturales de Interés Nacional (PNIN). La parte marina cuenta con tres niveles de protección diferentes: zona del parque natural: 2.236,77ha; las tres reservas naturales parciales (RNP): Els Farallons; 220,68ha. ; Cap de Creus; 310,76ha., que incluye a la Illa de Culleró; Cap Norfeu; 267,17 ha., que incluye a las Illes Moniques; y una reserva natural integral (RNI); S’Encalladora; 20,62ha., que incluye a las islas S’Encalladora o Illa Blanca y Maça d’Or. ; sólo se puede acceder a estas islas por motivos justificados de investigación científica, con autorización previa del órgano gestor, o por motivos de fuerza mayor. En los 42 km de costa, sin embargo, solo en la RNI de S’Encalladora está prohibida la pesca y el buceo. El resto de las aguas de la península es usado por pescadores artesanales (las artes de arrastre y de cerco están prohibidas) y recreativos, marisqueo, pescadores submarinos, buceo recreativo y navegación de recreo, excepto en las RNPs donde no se permite el marisqueo ni la pesca submarina. Desde 2005, en las RNPs está también prohibida la extracción del coral rojo.

Otras figuras de protección : ZEPIM, LIC, ZEPA

Dominio terrestre : Se han realizado labores de control de especies éxoticas vegetales y restauración del paisaje en algunas islas (control de chumberas) y en la Illa de PortLLigat. 

Dominio marino : Reciente aprobación de un PRUG. El servicio de mantenimiento del Parque Natural (Generalitat de Catalunya) ha instalado y mantiene más de 40 bollas de amarre de bajo impacto.

 

Estrategia de Gestión

Es poco probable que el conflicto en los usos del espacio y de los recursos entre pescadores profesionales, pescadores deportivos y buceadores pueda resolverse mediante planificación “estática” legislativa, siendo necesarios órganos de gobierno con autonomía que permitan una gestión adaptativa y dinámica del espacio. Dado que la sobreexplotación de los recursos extractivos es la mayor amenaza sobre este espacio, serían necesarios más medios para la vigilancia, así como una ordenación más sencilla del espacio marino, por ejemplo convirtiendo las RNP en RNI.

BIBLIOGRAFÍA BÁSICA DE CONSULTA


  1. Feliu, P. (2015). Anuari ornitològic del Parc Natural de Cap de Creus, 2006-2010. Parc Natural de Cap de Creus.
  2. Gori, A., Linares, C., Rossi, S., Coma, R., & Gili, J. M. (2007). Spatial variability in reproductive cycle of the gorgonians Paramuricea clavata and Eunicella singularis (Anthozoa, Octocorallia) in the Western Mediterranean Sea. Marine Biology, 151(4), 1571-1584.
  3. LLORET, J., & RIERA, V. 2008. Evolution of a Mediterranean coastal zone: human impacts on the marine environment of Cape Creus. Environmental management,42(6), 977-988.
  4. PLUJÀ, Arnald. Estudi del Cap de Creus. La Costa, Diccionarii toponímic, etimològic i geogràfic. Edició pròpia. Llançà, 1996.
  5. Sardá, R., Rossi, S., Martí, X., & Gili, J. M. (2012). Marine benthic cartography of the Cap de Creus (NE Catalan Coast, Mediterranean Sea). Scientia Marina,76(1), 159-171.
  6. Tsounis, G., Martinez, L., Bramanti, L., Viladrich, N., Gili, J. M., Martinez, Á., & Rossi, S. (2012). Anthropogenic effects on reproductive effort and allocation of energy reserves in the Mediterranean octocoral Paramuricea clavata. Marine Ecology Progress Series, 449, 161-172.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


NOMBRE DEL CLUSTER NOMBRE DE LAS ISLAS E ISLOTES NOMBRE DEL ARCHIPIÉLAGO Superficie (ha) Altitud máxima (metros) Lineal costero (metros) Distancia a la costa (Millas Náuticas) Coordenadas geográficas Propiedad Islas con al menos una figura de protección Organismo gestor
Latitud Longitud
Inconnu El Claper
Isla Grossa
Illa del Castellar
Falco
Cap Creus Islotes de Cap de Creus
La Galera
Illa de Portaló
Portalo ilot ouest
Illa de Cullaró
S’Encalladora
S’Encalladora ilot est
La Maça d’Oros
Junquet
Sa Farnera
Illa de Portlligat
La Macina (Messina est)
La Macina (Messina ouest)
La Macina (Messina sud)
S’Arenella
Els Farallons
Es Cucurucu
Illes de Cala Sardina
Illes des Vaiceli
Illes d’en Forcat
Illa d’en Codera
Illa del Gas
Illes Mòniques
Illa del Caralló
Islote Castell de la Umella

Print Friendly, PDF & Email

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illes Columbretes

Autores :

Eduardo MINGUEZ (Consultor-Programa PIM), Diego K. KERSTING (Consultor) , Juan JIMENEZ (Generalitat Valenciana) & Silvia REVENGA (SGP-MAGRAMA) 

Fecha de creación : 31.12.2017

Composición del clúster : îslas 9
Composición del clúster : archipiélagos 1
Islas con al menos una figura de protección nacional 9
Islas con al menos una figura de protección internacional
Islas con al menos un organismo gestor 9

DESCRIPCIÓN GENERAL


A unas 30 millas (unos 56 km) de la costa de Castellón (Comunidad Valenciana), las Illes Columbretes, de origen volcánico, emergen desde fondos de 80 m de profundidad. Este archipiélago es la parte emergida de un extenso campo volcánico (90 x 40 km) sumergido a profundidades de -80 y -90 m, considerado como único en el Mediterráneo, siendo uno de los raros ejemplos de volcanismo cuaternario en este mar. Este cluster coincide plenamente con el Archipiélago de las Islas Columbretes compuesto por cuatro grupos de islotes, cada uno de los cuales recibe el nombre del islote mayor: l’Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada y el Carallot. L ‘lIla Grossa adopta la forma de un cráter abierto hacia levante; junto con los islotes El Mascarat, La Senyoreta y El Mancolibre. La Ferrera está integrada por los islotes Bauzá, Espinosa, Valdés, Navarrete (con su laja Navarrete); y los bancos El Ciscar y El Fidalgo. A La Foradada la acompañan los islotes Lobo y Méndez Núñez y la Piedra Joaquín y Jorge Juan (un banco o escull). Por último, El Bergantín conocido por los pescadores con el nombre de Carallot (de 32 m de altura, testimonio geológico de los restos de la chimenea central de un volcán), lo integran los islotes Cerquero y Churruca. Otros bancos cercanos son: Ulloa, Patiño, Luyando, Mendoza y Díaz. El archipiélago presenta a pesar de su ubicación, un clima semiárido como el que podemos encontrar en el sureste peninsular. La temperatura media más alta es en Agosto con 27 °C y la media más fría en Enero con 11 °C. El clima de las Columbretes viene caracterizado por una distribución irregular de lluvias, cuya media anual es de unos 265 mm, repartidos en 23 días de lluvia al año, y una precipitación máxima en 24 horas de 80,2 mm; el 50 % de las lluvias se presenta en otoño. En total son 19 ha de tierra emergida, de las cuales 14 corresponden a L’Illa Grossa, formada por diversos cráteres encadenados. Los 67 m de altura de la montaña del Faro representa la mayor altitud del archipiélago. El nombre de las islas deriva del nombre latino de Colubraria, referencia directa que los navegantes romanos hicieron a las serpientes que allí vivían. Por lo mismo los griegos las refirieron como Ophiusa. Forman parte del término municipal de Castellón desde el 28 de octubre de 1955.

ESTADO DE CONOCIMIENTO


Medio terrestre : En 1823, el Capitán W. H. Smyth, más tarde almirante, realizó estudios pormenorizados del archipiélago, que fueron publicados en The Journal of the Royal Geographical Society of London en 1831 y dos años después en la Carta Esférica de la Costa de España desde el cabo de Gata hasta el de Oropesa. Por entonces se publica la “Notice Lithologique sur les Iles Columbretes”par le R.P. Antonio Vicent S.J., extrait des Annales de la Sociéte scientifique de Bruxelles, IX. année, 1885-1886. F.Hayez. Imprimeur de l’Academie royale de Belgique, donde se hace constar que se recogieron muestras, en las islas, de algunas rocas para su posterior estudio, por D. Pelegrin Sanz, ingeniero civil de la provincia de Castellón de la Plana, y otros ayudantes. En 1894 el capitán de navío Don Rafael Pardo Figuerola levantó un nuevo plano y dio nombre a los escollos que todavía no lo tenían, presentándolo en el Derrotero español. En 1895, se editó en Praga el libro “Columbretes” del archiduque  Ludwig Von Salvator, primera monografía sobre su flora y fauna. En muchas de las instituciones botánicas españolas se encuentran pliegos de plantas recolectadas en Columbretes por los numerosos botánicos que las han visitado. Tal vez la colección más importante sea la del botánico castellonense “Calduch”, depositada en el Departamento de Botánica de la Facultad de Farmacia de Valencia, que prácticamente herborizó todos los taxones encontrados durante el período 1947-1965. En mayo de 1958, se recogieron e identificaron 87 especies de artrópodos por F. Español en la Illa Grossa. También en mayo, en 1964, A. Compte encuentra 34 especies de coleópteros, dos de ellos endémicos (Mordellistena columbretensis, y Mordellistenula plutónica) y descritos por él. A partir de los 80’, los estudios sobre ecología terrestre se generalizan.

 

Medio marino : Salvator cita en 1889 la explotación del coral rojo. En 1964 Alvarado menciona la Cladocora caespitosa. En 1978, tiene lugar una campaña oceanográfica, llamada “Columbretes”, que incluye muestreos con dragados. En 1979, García Carrascosa hacía referencia a las comunidades bentónicas de sus fondos y elabora las primeras cartografías bionómicas del archipiélago. Tras estos primeros trabajos de investigación en la década de los 70, se realizan trabajos puntuales hasta la década de los 90, momento en el que empieza el seguimiento sistemático y periódico de la langosta roja (IEO). Desde el año 2000 se desarrolla en la reserva marina un extenso programa de seguimiento científico periódico dirigido a la obtención de información de utilidad para su gestión y protección. Durante estos años se ha evaluado, al menos con frecuencia anual, el estado de las principales poblaciones y comunidades, la evolución de las especies invasoras y sus posibles efectos sobre las comunidades autóctonas, además de evaluar periódicamente los efectos del cambio climático sobre el ecosistema marino y registrar de forma continua la temperatura del agua de mar.

VALORES RELEVANTES


Culturales : Las primeras descripciones las encontramos en el libro Geographica que Estrabón escribió en el siglo I a.c. , donde se habla de la isla Ophiusa en clara alusión a la cantidad de serpientes que la habitaban. Dos siglos después, Plinio y Mela vuelven a describir los islotes ahora con el nombre en latín de Colubraria, de donde proviene el nombre actual de Columbretes. Poco se sabe de las islas durante el período musulmán y durante la Edad Media. En 1423 Alfonso El Magnánimo, cedió las islas a Dionisio de Odena, con la intención de que no fuera tierra de nadie, quien rechazó la cesión por el elevado coste que supondría mantener allí un destacamento militar. Es a partir del siglo XVI cuando volvemos a encontrar referencias bibliográficas que insisten en la abundancia de víboras hasta el punto de hacerlas inhabitables. Visitadas por pescadores, contrabandistas y piratas hasta principios del siglo XIX, la colonización del archipiélago se produce con la construcción del faro de la isla (1856-1860). Los fareros habitaron la isla de manera prácticamente ininterrumpida durante 119 años. En un principio fueron cuatro familias las que atendieron el faro. Cada farero debía permanecer tres meses consecutivos en la isla, dos vivían en la casa faro y los demás en las Casernas, donde había un almacén y un oratorio. En 1921 se instaló el primer equipo de radio. De aquella época, además del faro, nos queda un cementerio, las Casernas donde hoy viven los guardas, una imagen de la Virgen del Carmen y restos de huertos, poleas y escaleras de piedra que llegan hasta el mar. La pequeña colonia de fareros y sus familias abandonaron las islas finalmente en 1975, año en que se automatizó el faro. Hasta 1982, se realizaron en el archipiélago prácticas militares por parte de los ejércitos español y estadounidense.

 

Económico : Las Columbretes son un importante destino para la práctica de la pesca profesional,  de recreo, y el buceo recreativo (tabla 1). La reserva marina creada en 1990 contempla como usos regulados las pescas profesional y de recreo, si bien se observa que a partir de 2012 no se practica ningún tipo de pesca en la reserva marina, observando no obstante el ejercicio de la pesca profesional en los aledaños de la misma, lo que demuestra el denominado “efecto reserva”. Entre los objetivos de la reserva marina está la elaboración de códigos de buenas prácticas para las actividades autorizadas, en este caso el buceo de recreo. Estos códigos se enfocarán en la seguridad humana y ambiental así como el conocimiento de lo que es una reserva marina y de sus valores naturales y pesqueros.

Tabla 1. Estimación del nº de visitantes anuales en las Illes Columbretes.

 

Año

 Visitantes

Medio terrestre

 

Nº 

Barcos Pesca

  de recreo

Nº 

Buceadores

 de recreo

 

1988 589    
1989 752    
1990 1.619 78 114
1991 1.956   151
1992 1.077 343 138
1993 1.098   589
1994 1.751 450 1.547
1995 1.042   0
1996  1.041 766 1.677
1997  2.615   2.856
1998  3.268 855 3.798
1999 2.854 500 3.543
2000 2.620 513 3.602
2001  2.992 480 3.320
2002  3.121 482 3.637
2003 3.346 55 3.511
2004  3.477 19 3.441
2005  2.826 68 3.406
2006  3.355 82 3.543
2007  2.574 64 3.337
2008  2.416 193 2.067
2009  3.104 1 2.058
2010  2.809 0 1.681
2011  3.319 0 1.725
2012  3.009 0 1.463
2013 3.731 0 2.163
2014 3.541 0 1.887
2015 2.092 0 1.554
       

Geológicos : Las Illes Columbretes se sitúan sobre una zona de la plataforma continental próxima al talud, a sesenta o setenta metros de profundidad aunque, hacia el este, rápidamente llega hasta profundidades de mil metros (MUÑOZ et al., 2005). Empezó a formarse hace diez millones de años con emisiones submarinas de magmas fonolíticos de color gris verdoso. Sobre éstas se depositaron escorias muy soldadas y compactadas, de tonalidad rojiza. Por encima, se situaron unas pequeñas coladas vítreas de fonolitas de unos cincuenta centímetros de espesura y muy oscuras. Hace un millón de años empezó el período de erupciones volcánicas, caracterizadas por magmas más básicos (basanitas) en emisiones submarinas. Los volcanes de esta clase mejor conservados son L’Illa Grossa, la Señoreta, el Mascarat y el Mancolibre. El volcán de L’Illa Grossa se construyó a lo largo de cuatro episodios. Los dos primeros fueron submarinos, de carácter explosivo con lanzamiento de fragmentos a gran distancia. Después de la retirada del agua del mar de la zona del cráter, un nuevo episodio generó materiales piroclásticos y bombas de dimensión variable. Son materiales muy oscuros que se localizan en algunas zonas de L’Illa Grossa, el Mascarat y la Señoreta. La zona del cráter volvió a ser inundada por el mar y se produjo un nuevo período volcánico, caracterizado por depósitos piroclásticos, especialmente importantes en la zona de las Casernas. Mayoritariamente, los materiales que configuran las islas son basanitas, caracterizadas por la presencia de piroxeno y olivino (de un millón a trescientos mil años) y fonolitas, rocas volcánicas del mioceno, de ocho a diez millones de años, caracterizadas por la abundancia de feldespatos y feldespatoides. El Carallot, con sus 32 m de altura  es el resto de la chimenea central de un volcán, que junto a La Foradada, La Ferrera, y Bauzá las conforman materiales traquíticos (las traquitas son rocas de colores claros, formadas por feldespatos alcalinos, con sanidina, variedad de feldespato potásico) de dos tipos algo distintos. Una variedad particular de traquita (que en algunos lugares recuerda a la lava piperina de los alrededores de Nápoles) está representada por las pesadas rocas basálticas de color gris a negro del Islote Bauzá y parte de La Ferrera.

 

Biodiversidad terrestre : En Agosto de 1855 se inicia la construcción del faro en la Grossa. Previamente a la propia obra se inició la construcción de las Casernas para albergar a los obreros, fue entonces cuando se procedió a la quema de vegetación, suelta de gallinas, cerdos y sistemáticas batidas realizadas por presos de la época para erradicar las serpientes. En 1895 Salvator cita que en el diario de la obra del Faro consta que en ese período se mataron 2.700 víboras. La misión tuvo tanto éxito que las expediciones realizadas en los años 1892, 1894 y 1960 en busca de estas serpientes no encontraron ningún ejemplar (aunque los escorpiones siguen siendo extraordinariamente abundantes). La llegada de los fareros supuso pues un drástico cambio en un medio hasta entonces casi virgen, llegando a extinguir las víboras en pocos años. Además, introdujeron animales domésticos que contribuyen a eliminar casi toda la vegetación arbustiva, también utilizada cono leña. En la L’Illa Grossa había una zona de pastizales que podía alimentar de 15 a 20 corderos y cabras. La finalización de las obras tuvo lugar en 1860. La fauna y flora de Grossa cohabitó con los fareros hasta 1975. La planta predominante en la Grossa es la Sosa fina (Suaeda vera) que era utilizada por los fareros como combustible. Otras plantas interesantes son la Zanahoria marina (Daucus carota ssp. Commutatus), el Hinojo marino (Crithmum maritimum), el endémico del archipiélago Mastuerzo marítimo (Lobularia maritima ssp. columbretensis), la Orzaga (Atriplex halimus), la Malva arbórea y la Malva mauritánica (Lavatera arborea y Lavatera mauritanica), el Espárrago silvestre (Asparagus horridus), la Cambronera (Lycium intrincatum) y el Oroval (Withania frutescens). En La Ferrera quedaron ejemplares de Lentisco (Pistacia lentiscus) y Alfalfa arbórea (Medicago citrina) que fueron utilizados para reintroducir estas especies en L’Illa Grossa en los inicios de la protección. El 66% son plantas anuales, el 13 % vivaces y el 21 % perennes. Actualmente las Columbretes carecen de árboles. Parece ser que antes no fue así, ya que como cuenta el Capitán Smith (1831) los dos promontorios principales: “Are covered with one exuberance of dwarf olives, geranius, prickly pears, myrtles and brushwood”. El olivo silvestre y el mirto fueron también indicados por Ludwig Von Salvator (1895), habiendo desaparecido en la actualidad. Hay al menos diez especies de insectos exclusivas del archipiélago, mayoritariamente escarabajos tenebriónidos como Alphasida bonacherai o Tentyria pazi. Otro artrópodo destacable a causa de la gran abundancia es el escorpión amarillo (Buthus occitanus), presente en Grossa con densidades de 2 ex/m2. Es notable la ausencia de véspidos y ápidos, estando la labor polinizadora a cargo de los sírfidos.  También encontramos una especie de caracol endémica, Trochoidea molinae. Sólo hay actualmente una especie de reptil, la lagartija de las Columbretes (Podarcis atrata) que mantiene cuatro poblaciones aisladas en sendos islotes. Destacan las especies de aves que han elegido los acantilados volcánicos de las Columbretes como lugar de cría. Seis especies lo hacen de forma habitual: la Gaviota de Andouin (Larus audouinii), el cormorán moñudo (Phalacrocorax aristotelis), la Pardela cenicienta (Calonectris diomedea), la Gaviota patiamarilla (Larus cachinnans), el Paíño común (Hydrobates pelagicus) y el Halcón de Eleonora (Falco eleonorae). La presencia del “Halcón de Eleonor o de la Reina” en las Columbretes es conocida desde 1874, año en que L. Von Salvator visita las islas. También ocasionalmente se establece el Halcón peregrino (Falco peregrinus). Además las Columbretes destacan por la abundancia de pájaros migratorios que durante los largos viajes utilizan estos islotes como área de reposo (más de 230 especies). Actualmente no hay ningún mamífero en el archipiélago. Sin embargo, la presencia del conejo en las Columbretes está documentada desde la visita del Capitán Smyth (1831). Fueron erradicados en 1988. Salvator (1895) y Brú (1913) citan ya al ratón doméstico (Mus musculus) que desapareció al abandonarse el Faro a finales de los 70’. Aunque se han visto ejemplares, tampoco cría ninguna especie de quiróptero.

 

Biodiversidad marina : La topografía de los fondos marinos de las Islas Columbretes se caracteriza por paredes verticales y subverticales que alcanzan  profundidades que rondan los 40 m, donde dan paso a fondos detríticos y de rodolitos o maërl (TEMPLADO & CALVO, 2002). En los fondos marinos de Columbretes encuentran representación muchas de las comunidades de los fondos infralitorales y circalitorales del Mediterráneo. Los paisajes dominantes se caracterizan, en los fondos someros y bien iluminados, por frondosas y extensas comunidades de algas fotófilas, dominadas por algas Dyctiotales (Dictyopteris polypodioides) y Cystoseiras (Cystoseira mediterranea, C. savageauana, C. compressa) que en profundidad dan paso, en muchos enclaves, a bosques bien desarrollados del algas de profundidad como C. zosteroides. Las partes más verticales y esciáfilas están densamente tapizadas por el alga Halimeda tuna y presentan numerosas cavidades, generalmente de pequeño tamaño, que albergan comunidades mixtas vegetal-animal con importante presencia de algas coralináceas incrustantes y peisoneliáceas y de esponjas, briozoos y antozoos. En la base de estas paredes, generalmente a partir de 30-35 m de profundidad se encuentran los fondos de coralígeno, de gran desarrollo e incomparable estado de conservación, con presencia de la gorgonia roja Paramuricea clavata. El coralígeno limita con los fondos detríticos y maërl a partir de los 40-45 m de profundidad donde se localizan,  generalmente por debajo de los 60 m de profundidad, los bosques de Laminaria rodriguezii. En los fondos de coralígeno y en la zona limítrofe entre éstos y los fondos de maërl, se encuentra el hábitat mayoritario de la abundante Langosta Roja Palinurus elephas, cuya recuperación ha sido un éxito en Columbretes (DÍAZ et al., 2011),  y de una rica comunidad de pequeños peces bentónicos de profundidad dominada por el góbido Gobius kolombatovici. Aunque las cuevas submarinas no son abundantes en los fondos de Columbretes, el gran tamaño de las existentes ha permitido el desarrollo de interesantes comunidades cavernícolas, compuestas por especies animales (esponjas, cnidarios, poliquetos, braquiópodos y crustáceos). Cabe resaltar  la presencia en Columbretes de una de las formaciones de colonias y arrecifes del coral endémico del Mediterráneo Cladocora caespitosa más extensas de este mar, que forman un hábitat característico entre la comunidad de algas fotófilas en L’Illa Grossa (KERSTING & LINARES, 2012). En las zonas más protegidas del archipiélago, en las extensas praderas de Cymodocea nodosa y en las partes más someras de los fondos de maërl, se desarrollan extensas poblaciones de las nacras Pinna nobilis y P. rudis.  Es reseñable el reciente descubrimiento de fondos con surgencias de CO2, que provocan una acidificación significativa del agua en la zona circundante. La acidificación en estas zonas se traduce en cambios drásticos en la comunidad bentónica, con la completa desaparición de los organismos carbonatados (mayoritarios en estos fondos) y su sustitución por una comunidad desconocida hasta la fecha en estas cotas de profundidad (~ 45 m) y dominada por el alga Laminaria rodriguezii (LINARES et al., 2015). Los peces son muy abundantes en las aguas de L’Illa Grossa, como ejemplos los grandes meros Epinephelus marginatus, las corvas Sciaena umbra, los sargos Diplodus sargus, las escorpas Scorpaena scrofa o los dentones Dentex dentex.

AMENAZAS


Tal vez las Columbretes sean los islotes mejor conservados de esta subcuenca.

 

Insuficiencia de medios : La gestión de un espacio mar adentro es relativamente costosa.

 

Disfunción administrativa : Existe un convenio de colaboración entre las administración competente en la gestión de la Reserva Marina (Ministerio de Agricultura y Medio ambiente) y la parte emergida de las islas (Generalitat Valenciana), enfocado a la colaboración en los medios materiales de vigilancia (grúa, habitáculos de los guardas, centro de información, entre otros). Así mismo, existe un convenio tripartito, MAGRAMA, Comunidad Valenciana y autoridad portuaria para el uso del edificio anexo al faro, situado en l’illa Grossa.

 

Dominio terrestre :

Efecto continente : L’Illa Grossa, de cierto tamaño, con infraestructuras y personal permanente, mantiene un cierto riesgo de colonización por especies exóticas y hacer de puente con el resto de los islotes, aunque muchos de ellos se encuentran distantes.

 

Medio marino :

Buceo de recreo : Regulado por cupos y normas de acceso. Por lo general, el número real de buceadores (alrededor de 2.500) es inferior al permitido (9.500) por causa del mal tiempo. La totalidad de las embarcaciones que se dedican al escafandrismo hacen uso de las boyas instaladas.

Pesca de recreo : Aunque no hay cupos, si es necesario permiso específico para pescar. En descenso de manera que no se ha observado actividad en los últimos años. (tabla 1).

Anclajes : Está prohibido el anclaje, habiendo boyas de fondeo administradas por la reserva marina.

Especies invasoras :   Las algas macrófitas C. cylindracea y L. lallemandii que han llegado a transformar el paisaje de algunos fondos del archipiélago (KERTING et al., 2014).

Cambio climático :  Evidencia del incremento de episodios de alta temperatura del mar con afección grave en C. caespitosa (KERSTING et al., 2013)

GESTIÓN Y CONSERVACIÓN


Medio terrestre : Ya en 1861 el ingeniero jefe D .José Belinchón plantó dos pinos, que fueron comidos por las cabras de los fareros. Según cuenta Salvator (1892) se introdujeron gallinas en la isla Grande para controlar las poblaciones de escorpiones. También se llevaron a L’Illa Grossa las chumberas que hoy en día, permanecen, controladas para evitar su propagación. Los primeros servicios de vigilancia se establecen en 1987 (Generalitat Valenciana) al principio solo durante el verano hasta que en 1992 el servicio se establece para todo el año. La parte emergida (19ha.) es Reserva Natural y está protegida desde el año 1988. La Ferrera (1,56ha) y La Foradada (1,65ha) son también Microreservas de Flora. La Gaviota de audouin ha sido objeto de una intensa gestión (Cuadro 1).

Cuadro 1. La pequeña historia de la gaviota de audouin en Columbretes y sus enseñanzas. Por Juan Jiménez (GVA).

 

La primera cita de reproducción de L. audouinii en Columbretes fue en 1974, cuando Pechuán estimó que se reprodujeron unas 50 parejas en L’Illa Grossa. La presencia de esta rarísima especie entonces, fue un argumento esencial para defender la protección de las islas y, de hecho, esta gaviota fue el emblema inicial de la Reserva Natural declarada en 1988. Tras su protección, la colonia aumenta hasta alcanzar 625 parejas en 1995, utilizándose como indicador del buen estado de conservación de las islas. Sin embargo, desde 1991 se comprueba un bajísimo éxito reproductor, observándose que la mayoría de los pollos morían a los pocos días de nacer. Se descubrió entonces que la especie dependía de los descartes de la flota arrastrera, por lo que cuando se establecieron paradas de estos pesqueros coincidiendo con la temporada de cría de la gaviota, no encontraba suficiente alimento para sacar adelante a sus pollos.

Muchas de las gaviotas de Columbretes se desplazaron esos años a la gran colonia del Delta del Ebro, más cercana a los puertos pesqueros y con otras fuentes de alimentación (arrozal). A pesar de los muchos esfuerzos realizados (manejos de la vegetación, protección de colonias, introducción de pollos nacidos en cautividad) la colonia de Columbretes siguió disminuyendo hasta no criar ninguna en 2014, a la vez que aparecían otras colonias en zonas húmedas costeras y protegidas de la Comunidad Valenciana (Albufera y Laguna de Torrevieja). Más sorprendente aún es que, a partir de 2011 la especie empieza a reproducirse en el puerto de Castellón y desde 2014 en el de Valencia. En 2015 la colonia del puerto de Castellón, con 4.072 parejas, se convierte en la mayor conocida del mundo, mientras que en el puerto de Valencia criaron 779 parejas. Ese año en Columbretes se reprodujeron sólo 53 parejas.

Esta pequeña historia nos enseña que la colonización de Columbretes se produjo probablemente al descubrir la especie cómo aprovechar las actividades humanas (descartes de los barcos de arrastre) y que esto le sirvió para encontrar nuevos sitios de reproducción (Delta del Ebro, Albufera, Torrevieja) localizados en el litoral y más próximos al recurso facilitado por las actividades humanas. Este avance posiblemente le haya hecho descubrir nuevos recursos (residuos urbanos) que les permiten salir de espacios naturales protegidos y asentarse en los puertos, zonas artificiales pero también de acceso restringido y con menos predadores que en los parques.

En todo caso, esta historia quizás no hubiera ocurrido si no se hubiera protegido en su momento la pequeña colonia de Gaviota de Audouin en Columbretes.

 

Fig. 1 : Nº de parejas de Gaviota de Audouin en las Illes Columbretes

Medio marino : Las 5.543 ha de Reserva Marina que rodean el archipiélago están gestionadas por el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino desde el año 1990. La reserva marina engloba dos Reservas Integrales, localizadas en los entornos de El Carallot y de El murall del Cementeri ; y tres Zonas de Uso Restringido: los entornos de L’illa GrossaLa Ferrera y La Foradada

La pesca marítima profesional sólo se permite fuera de las reservas integrales y zonas de uso restringido. Las artes permitidas son el curricán de superficie dirigido exclusivamente a pelágicos y grandes migradores y cerco para pequeños pelágicos. Para pescar en la reserva es necesaria autorización. La pesca marítima de recreo también está sujeta a autorización, exclusivamente en la modalidad de curricán de superficie dirigido a pelágicos y grandes migradores. Siempre fuera de las reservas integrales y zonas de uso restringido. La regulación pesquera junto a una vigilancia eficaz ha permitido una clara recuperación de la pesca y un “efecto reserva” neto (GOÑI et al., 2010). Para el buceo recreativo existen cupos por temporada y día. Las inmersiones deben realizarse siempre desde las boyas existentes en la reserva, fuera de las reservas integrales.

Ambos dominios conforman la LIC, ZEPA y ZEPIM de les Illes Columbretes (12.306 ha.).

 

Estrategia de gestión : Aunque “protegidas” por la distancia a la costa, la demanda de visitantes, sobre todo, buceadores deportivos, está aumentando, aunque el sistema de cupos probablemente permita mantener un excelente estado de conservación que haga de las Columbretes un destino de primera calidad para los buceadores.

BIBLIOGRAFÍA BÁSICA DE CONSULTA


  1. DÍAZ D, MALLOL S, PARMA AM, GOÑI R (2011) Decadal trend in lobster reproductive output from a temperate marine protected area. Marine Ecology Progress Series 433:149-157

  2. GOÑI R, HILBORN R, DIAZ D, MALLOL S, ADLERSTEIN S (2010) Net contribution of spillover from a marine reserve to fishery catches. Marine Ecology Progress Series 400:233-243
  3. KERSTING DK, BALLESTEROS E, DE CARALT S, LINARES C (2014) Invasive macrophytes in a marine reserve (Columbretes Islands, NW Mediterranean): spread dynamics and interactions with the endemic scleractinian coral Cladocora caespitosa. Biological Invasions 16, 1599-1610
  4. KERSTING DK, BENSOUSSAN N, LINARES C (2013) Long-term responses of the endemic reef-builder Cladocora caespitosa to Mediterranean warming. Plos One 8:e70820
  5. KERSTING DK, LINARES C (2012) Cladocora caespitosa bioconstructions in the Columbretes Islands Marine Reserve (Spain, NW Mediterranean): distribution, size structure and growth. Marine Ecology 33:427–436
  6. LINARES C, VIDAL M, CANALS M, KERSTING DK, AMBLÁS D, ASPILLAGA E ET AL. (2015) Persistent natural acidification drives major distribution shifts in marine benthic ecosystems. Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences 282:20150587 .
  7. MUÑOZ A, LASTRAS G, BALLESTEROS M, CANALS M, ACOSTA J, UCHUPI E (2005) Sea floor morphology of the Ebro Shelf in the region of the Columbretes Islands, Western Mediterranean. Geomorphology 72: 1-18
  8. TEMPLADO, J. y CALVO, M. (eds.), 2002. Flora y fauna de la Reserva Marina de las Islas Columbretes. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


NOMBRE DE LAS ISLAS E ISLOTES NOMBRE DEL ARCHIPIÉLAGO Superficie (ha) Altitud máxima (metros) Lineal costero (metros) Distancia a la costa (Millas Náuticas) Coordenadas geográficas Propiedad Islas con al menos una figura de protección Organismo gestor
Latitud Longitud

Print Friendly, PDF & Email

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

CLUSTER

Illots de la Costa Brava Central

Autores : Eduardo MINGUEZ (Consultor – Programa PIM) 

Fecha de creación : 31.12.2017

Composición del clúster : îslas 11
Composición del clúster : archipiélagos 0
Islas con al menos una figura de protección nacional 0
Islas con al menos una figura de protección internacional
Islas con al menos un organismo gestor 0

DESCRIPCIÓN GENERAL


En el Baix Empordà comienza un sector costero abrupto con acantilados de altura media (en comparación con otras costas de la subcuenca), con gran alternancia entre calas y cabos. Este sector central de la Costa Brava abarca desde la Punta Espinuda, extremo Sur de la gran Playa de Pals hasta el cabo de poniente de La Cala del Castell, en Palamós. En este sector costero se han inventariado 173 islas, islotes y escollos, pero tan sólo 11 han sido considerados islas-PIM. Pese a que algunos son denominados Illas, se trata de pequeños islotes y, excepto el pequeño archipiélago de Illes Formigues, se sitúan a escasos metros de la costa.

 

En la parte Norte de este espacio litoral, las Montañas de Begur se sitúan al extremo septentrional de la Cordillera Litoral Catalana. Constituye la prolongación litoral del macizo de Les Gavarres, del cual se separa por unas pequeñas depresiones. La línea de costa está poblada por comunidades de acantilados marinos, y por biocenosis de algas y animales de fondo rocoso.

 

La parte Sur del cluster, la zona del Castillo de Cap Roig es un espacio de costa que se caracteriza por sus elevados valores geológicos y por un rico patrimonio natural. La naturaleza geológica y los procesos erosivos han determinado la formación de un sector de costa con un relieve muy singular que se presenta muy rocosa, con acantilados sometidos a la fuerte acción dinámica del mar y que han dado lugar a una enorme cantidad de islotes y escollos, que generan una gran cantidad de diferentes comunidades bentónicas, representativas de este tramo de costa catalana, que tienen en las Illes Formigues el máximo exponente (cuadro 1).

Cuadro 1. Illes Formigues. José María DACOSTA, Generalitat de Catalunya, Serveis Territorials a Girona

 

Este pequeño archipiélago debe su nombre a que está formado por pequeños islotes; Formigues significa hormigas en catalán. Su reducido tamaño (menos de 0,5 hectáreas) y baja cota comporta que la única estructura hecha por el hombre sea una baliza de señalización (41º53’N 03º11’E). En 1285 tuvo lugar la batalla de las Illes Formigues en la que la flota catalano-aragonesa venció a la armada francesa. Una placa en el islote mayor así lo recuerda. No hay vegetación en la parte emergida puesto que los temporales –principalmente de levante- las cubren con el oleaje. Administrativamente están adscritas a los municipios de Palafrugell y Palamós.

Se encuentran a unos 0,8 Km del continente y forman parte del espacio natural Castell-Cap Roig. Son destino habitual para la náutica recreativa y las actividades subacuáticas: paseos en kayak desde las playas de Castell y Calella de Palafrugell, embarcaciones de recreo que zarpan desde los dos puertos de Palamós y de los campos de boyas de amarre sitas en Calella, Llafranc i Tamariu. Los pescadores profesionales también faenan en sus aguas.

En 1954, Ribera, en su Guía submarina de la Costa Brava, afirmaba que las Illes Formigues eran un “Lugar propicio para morada de peces diversos que se ven poco molestados por visitas de embarcaciones o pescadores submarinos”, pero LLAMAS, que publicó en 2001 otra guía con el mismo nombre da cuenta de una gran escasez de peces de cierto tamaño.

Este archipiélago está formado por rocas magmáticas, del grupo del granito, teniendo las islas de la parte oriental los feldespatos de colores rojizos y las occidentales de tono grisáceo. Casi todo el año son lugar de reposo de cormoranes: los grandes (Phalacrocorax carbo) –en invierno- y los moñudos (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) en cualquier época del año ya que se reproducen en los acantilados costeros cercanos a estas islas. En invierno y en época de paso, otras aves marinas se vislumbran en sus aguas, como las alcas (Alca torda). Como son muy bajas, los temporales las remojan totalmente, lo que impide la anidación de aves y que vivan plantas terrestres. En cambio, los estratos marinos supralitoral y mediolitoral están muy bien desarrollados.

Las aguas del entorno de las Formigues son muy transparentes, por su lejanía a la costa. En sus fondos, que llegan hasta los -30m, hay praderas de posidonia, coralígeno con paredes de gorgonia roja (Paramuricea clavata) y coral rojo (Corallium rubrum). Abundan grietas, agujeros y pequeños cañones que son el hábitat de langostas (Palinurus elephas), rascacios (Scropaena scrofa) y meros (Epinephelus marginatus). Por estas razones son muy visitadas por los centros de submarinismo. Ahora bien, la proximidad a la costa hace que los grandes peces estén muy castigados.

Por todo ello, la Cofradía de Pescadores de Palamós consideró la necesidad de ordenar la extracción de los recursos pesqueros y propuso la declaración de la Reserva de las Illes Formigues a la Administración estatal, pues este pequeño archipiélago de escollos se encuentra en aguas exteriores, pero no llegó a realizarse (CHUENPAGDEE et al., 2013).

Este conjunto insular forma parte de Plan de Espacios de Interés Natural de la Generalitat de Catalunya, aprobado por el Decret 328/1992, que desarrolla la Ley 12/1985, de espacios naturales de Catalunya. Este decreto otorga una protección básica. Posteriormente, dos decretos establecieron la delimitación definitiva de la zona protegida que incluye las islas, adscritas al espacio natural Castell-Cap Roig y establecieron una ordenación básica en el archipiélago:

  • Decret 23/2003, de 21 de gener, pel qual s’inclou l’espai Castell-Cap Roig en el Pla d’espais d’interès natural, aprovat pel Decret 328/1992, de 14 de desembre, i es modifiquen els límits de l’espai Muntanyes de Begur.
  • Resolució MAH/2222/2006, de 21 de juny, per la qual es fa públic l’Acord del Govern de 6 de juny de 2006, pel qual s’aprova definitivament el Pla especial de delimitació definitiva i de protecció del medi natural i del paisatge de Castell-Cap Roig. 

Cabe decir que en este marco jurídico ya se preveía la creación de una reserva marina: “En cualquier caso, de acuerdo con los resultados de la actuación 2.1 y 2.2 del Programa de actuación de este Plan especial, de seguimiento de la biodiversidad marina y de promoción de una reserva en las Islas Formigues, se pueden determinar medidas adicionales de protección y ordenación”.

Posteriormente, en 2006 el espacio natural Castell-Cap Roig (dentro del ámbito “Litoral del Baix Empordà (ES5120015)” fue incluido en la red Natura 2000, designado como ZEPA –por el cormorán moñudo- y propuesto como LIC, entre otros valores, por los fondos de posidonia. En 2014, el conjunto fue declarado ZEC.

Además, la Administración del Estado estableció la ZEPA Espacio marino de l’Empordà (ES0000514), de 861,73 km2 de superficie, que se extiende paralelo a la costa, desde la frontera con Francia (Portbou) hasta Palamós. Se transcribe sus elementos de interés: “Es una de las principales zonas de concentración de pequeños peces pelágicos en el Mediterráneo ibérico. Por esta razón, se trata de una importante área marina de alimentación para las pardelas mediterránea (Puffinus yelkouan) y balear (Puffinus mauretanicus) durante la mayor parte del año (reproducción e invernada), así como para la pardela cenicienta (Calonectris diomedea) durante el verano. Las aguas del espacio también son utilizadas por la principal población reproductora de cormorán moñudo (Phalacrocorax aristotelis desmarestii) del Mediterráneo ibérico, con unas 40 parejas repartidas en el entorno costero de este espacio marino. Los cormoranes utilizan principalmente las aguas someras como zona de alimentación, en especial las de la Bahía de Pals.

Las islas se encuentran dentro de la zona de aguas exteriores. Así la Administración del Estado impulsó un proyecto de reserva marina (de un total de 3.580 ha) el cual tuvo soporte de los pescadores profesionales pero no de algunos sectores recreativos. Finalmente, en 2011, el proyecto no se aprobó debido a la falta de presupuesto.

Actualmente desembarcan los gestores de la baliza de señalización, investigadores y los visitantes que lo deseen, puesto que no hay regulación específica. En la parte sumergida es de aplcación la normativa sectorial propia de la pesca profesional, recreativa, protección de hábitats, seguridad marítima, etc., y los distintos cuerpos con competencia en medio natural y pesca pueden ejercer labores de inspección y vigilancia. No obstante, sería recomendable avanzar en medidas de conservación y mejora de los recursos de biodiversidad biológica del conjunto insular.

ESTADO DE CONOCIMIENTO


Las comunidades marinas de la Costa Brava son bien conocidas desde mediados del siglo XX (por ejemplo BAS, 1955; BALLESTEROS, 1982; TEMPLADO et al., 2009). Menos atención parece que han recibido los pequeños islotes cercanos a los acantilados.

 

VALORES RELEVANTES


Económicos : Los islotes de este cluster forman parte del bello paisaje marítimo de la Costa Brava. Los primeros indicios de turismo en la Costa Brava se remontan a mitad del siglo XIX asociados a las demandas de la clase social alta de Cataluña. El período actual puede describirse por un turismo tradicional basado en un ciclo de precios bajos para poder abastecer la oferta, junto con el turismo residencial (SARDA, MORA & AVILA, 2004).

Culturales : La Costa Brava Central es rica en yacimientos de la época íbera, como el del poblado ibérico de la Punta del Castillo en la Fosca (Palamós), cercano a la Agulla de Castell (Isla-PIM ESAC001).

Geológicos : La costa de Begur forma parte de un plutón granítico costero. Se trata de un leucogranito que casi carece de minerales oscuros. Esto da a la roca un aspecto rosado. Sin embargo, con gran frecuencia la masa granítica está atravesada por filones más oscuros de lamprófidos que se generan cuando una masa magmática se infiltra a través de sistemas de grietas preexistentes en la roca encajante. El cuerpo granítico se formó en el Carbonífero y tiene una edad aproximada de 288 m.a mientras que los lamprófidos corresponden a dos episodios distintos: los filones subverticales (diques) son más antiguos (253 m.a.), y el sill (filones subhorizontales) es más moderno (85 m.a., en el Cretácico). Los lamprófidos son más erosionables por la acción del mar, y esto va a generar islotes separados por escasos metros, correspondientes a los antiguos diques. Como ejemplo, el origen de la Isla Roja es precisamente un dique intrusivo (que tiene su continuación en tierra). La Isla Roja, que da nombre a la playa, ha dejado de serlo recientemente por un cambio en la dinámica del litoral que ha propiciado la formación de un tómbolo arenoso.

Biodiversidad terrestre : Los islotes (11 islas PIM) son pequeños y próximos a la costa y, aparentemente, poco diferenciados de los acantilados costeros.

Biodiversidad marina : Aunque con presencia de Posidonia oceanica, esta es muy escasa, abundando hábitats arrecifales (82,3 km2) y cuevas marinas. Entre los principales hábitats cabe citar las comunidades de Cystoseira zosteroides, de Coral Rojo, de Paramunicea clavata y Maërl. Litophyllum liquenoides, Axinella polypoides (esponja canelobre), Charonia lampas (tritó marí), Luria lurida (porcellana), Pinna nobilis (nacra), Hommarus gamarus (llamàntol), Scyllarus arctus (llagosta Lluïsa), Scyllarides latus (esclop), Pallinurus elephas (llagosta), Paracentrotus lividus (garota), Hippocampus hippocampus (cavallet de mar), Epinephelus marginatus (mero) y Sciaena umbra (corball) son algunas de las especies más representativas del cluster.

AMENAZAS


Insuficiencia de medios: falta de medios para la gestión y la vigilancia en un área turística con gran número de usuarios. Difusión competencial administrativa entre la gestión de la parte emergida y la marina, así como entre aguas interiores y exteriores.

Gran densidad de usos y alta frecuentación: Dada su proximidad a la costa y fácil acceso reciben un número importante de embarcaciones con pescadores, bañistas, buceadores,…

GESTIÓN Y CONSERVACIÓN


Figuras de protección : 

Este cluster de la Costa Brava Central se encuentra en su totalidad dentro del espacio de Red Natura denominado Litoral del Baix Empordà (ES5120015 –SPA, SCI y SAC), con 3.332,07 ha (1.536,33 ha son de ámbito terrestre y 1.797,74 ha corresponden al medio marino). Este espacio está dividió en dos espacios protegidos en el ‘Pla d’Espais d’Interès Natural’ (PEIN), aprobado por el Decreto 328/1992 de la Generalitat de Catalunya: Muntanyes de Begur y Castell-Cap Roig.

En Begur, entre las calas de de Sa Riera y Aiguafreda, a lo largo de 1.300m de litoral, y abarcando 17 escollos y pequeños islotes del cluster (ninguno considerado isla-PIM) se encuentra la Reserva Marina de Ses Negres, un vedado de pesca de 19ha (Orden del 3 de marzo de 1993), en donde se prohibió la pesca y la extracción de recursos marinos vivos, así como el buceo autónomo y el fondeo con ancla. Hasta 2006, una ONG, la asociación Nereo, auspiciada por el Ajuntament de Begur, se encargó de la custodia de esta área marina regulada por la Direcció General de Pesca i Acció Marítima del Departament d’Agricultura, alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya. Luego la Fundación CRAM gestionó este espacio dos años más. Desde 2009 es la Generalitat la institución encargada de su gestión (FundacióMAR, 2014). A partir de 2016 se permite el buceo con botella en Ses Negres para un determinado cupo de buceadores.

 

Estrategia de Gestión :

La estrategia de gestión para la Zona de Especial Conservación correspondiente al espacio de Red Natura Litoral del Baix Empordà (ES5120015), implicaría, entre otras acciones ,(BOTA, G. et al., 2014), la regulación del fondeo en la zona y de las actuaciones que puede realizar la embarcación durante el fondeo (Ej. evitar la limpieza de los depósitos), la regulación del uso público y la ordenación de la práctica del submarinismo y de las actividades de explotación de los recursos pesqueros, profesionales y recreativas.

BIBLIOGRAFÍA BÁSICA DE CONSULTA


  1. BALLESTEROS, E. ,1982. Primer intento de tipificación de la vegetación marina y litoral sobre sustrato rocoso de la Costa Brava. Oecologia aquatica, 6(6), 163-173.
  2. BAS , C . 1955. Nota sobre las algas de la Costa Brava, 11 . Publ . Inst. Biol . Apl., 19 : 131- -135.
  3. CHUENPAGDEE, R., PASCUAL-FERNANDEZ, J. J., SZELIANSZKY, E., ALEGRET, J. L., FRAGA, J., & JENTOFT, S. (2013). Marine protected areas: Re-thinking their inception. Marine Policy, 39, 234-240.
  4. FundacióMAR, 2014. Creación de valor compartido en la Red Natura 2000 Marina de la costa catalana en Girona. Inéd.
  5. LLAMAS RUIZ, A., 2001. Guía submarina de la Costa Brava. Barcelona: Editorial Planeta.
  6. SARDÁ, R., MORA, J., & AVILA, C. 2004. La Gestión Integrada de zonas costeras como instrumento dinamizador de la industria turística en la Costa Brava.Girona: CSIC (www. esade. es).
  7. TEMPLADO, J., CAPA, M., GUALLART, J. & LUQUE, A., 2009. 1170 Arrecifes. En: VV.AA., Bases ecológicas preliminares para la conservación de los tipos de hábitat de interés comunitario en España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. 142 p.
  8. BOTA, G., GUIXÉ, D., POU, N. & PARPAL, J. , 2014. Instrumento de gestión de las Zonas Especiales de Conservación que se declaran en la región mediterránea. Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Direcció General de Polítiques Ambientals.

Tableau récapitulatif des clusters et îles du sous-bassin


NOMBRE DE LAS ISLAS E ISLOTES NOMBRE DEL ARCHIPIÉLAGO Superficie (ha) Altitud máxima (metros) Lineal costero (metros) Distancia a la costa (Millas Náuticas) Coordenadas geográficas Propiedad Islas con al menos una figura de protección Organismo gestor
Latitud Longitud

Print Friendly, PDF & Email