Rédigé par : Sami Ben Haj

Date de création : février 2022

1. Présentation et caractéristiques générales

3.1 Etat domaine terrestre :

La flore terrestre aux îles Kerkennah et Djerba

a) Astragalus pseudosinaicus Gazer & Podlech sur l’île Gataia el Gueblia (Djerba), 07.IV.2015 (cliché M. Charrier); b) Filago congesta DC. récolté sur l’île Gremdi (Kerkennah), 27.III.2014 (herb. F. Médail, AIX), (cliché D. Pavon); c) F. fuscescens Pomel récolté sur l’île Roumadiya (Kerkennah), 28.III.2014 (herbier F. Médail, AIX), (cliché D. Pavon); d, e) Narcissus obsoletus (Haw.) Steud. sur l’île Roumadiya (Kerkennah), 22.X.2015 (clichés F. Médail).

L’état de connaissance sur la biodiversité terrestre diffère d’une localité à une autre. Tout dépend du nombre des études qui se sont intéressées au suivi biologique sur la partie continentale. Généralement, plusieurs études scientifiques ont été réalisées dans le cadre des initiatives des petites îles de méditerranée (initiatives PIM) ainsi que d’autres travaux de recherche et qui ont aboutis à la publication de rapports ou notes scientifiques. Le degré de connaissance ou de richesse spécifique terrestre dépend étroitement de la taille et de la morphologie terrestre de chaque île ou îlot.

La conservation des parties terrestres devrait se renforcer surtout pour les îles dont les parties continentales sont très fréquentées. Le plus grand enjeu de conservation terrestre est la possibilité d’avoir des équipes de surveillance et de gestion installées d’une manière permanente durant toute l’année sur les îles pour contrôler la fréquentation et la gérer d’une manière durable. 

3.2 Etat domaine marin :

Herbier frangeant de posidonie aux îles Kerkennah

L’état de connaissance du domaine marin des différentes îles et îlots du sous-bassin Est est variable d’une localité à une autre.

L’archipel des îles kuriat est très bien étudié suite à plusieurs missions de suivi et de diagnostic lors de la réalisation d’un plan de gestion environnemental et social spécifique pour cette zone. De même, la présence d’une équipe de cogestion installée depuis 2015 a abouti à la publication de plusieurs données sur les écosystèmes marins ainsi que sur la richesse spécifique marine. L’avifaune des îles Kuriat est bien connue et dénombrée et chaque année elle bénéfice des missions de dénombrement organisées par les spécialistes tunisiens et étrangers.

L’archipel de Kneiss a fait, à son tours, l’objet de plusieurs études scientifiques qui se sont intéressés à la caractérisation de la faune et la flore marine dans les alentours. Son classement en tant que zone humide RAMSAR depuis 2007 a attiré encore plus les chercheurs à s’approfondir dans les études des écosystèmes marins et la biocénose associée.

Le domaine marin de l’archipel des îles Kerkennah est bien connu suite à plusieurs travaux scientifiques qui ont été réalisées par des chercheurs ou bien dans le cadre de l’élaboration d’un plan de gestion environnemental et social. De même, l’archipel est classé comme site RAMSAR depuis 2012 ce qui renforce l’état de connaissance.

Pour l’île de Djerba, les études qui les ont ciblés sont limitées d’où un état de connaissance faible. Les données existantes donnent une idée générale et pas un inventaire détaillé de la biodiversité marine.

Pour les îlots d’El Biban, malgré que leurs surfaces soient relativement petites, le domaine marin est bien connu. Plusieurs études se sont intéressées aux écosystèmes marins, aux espèces de poisson exploitées ainsi qu’à l’avifaune typique de cette localité. 

3.3 Pressions

Le sous-bassin est de la Tunisie est soumis à plusieurs formes de pressions dont l’impact varie d’une localité à une autre.

Le tourisme est la pression la plus remarquable qui menace l’équilibre écologique au niveau de l’archipel des îles kuriat et Djerba. 

La pêche illicite est à son tour une pression exercée au niveau de tous les îlots et îles de sous-bassin. L’utilisation de technique de pêche destructives et non sélectives à des faibles profondeurs et sur les rives des îles constitue un vrai danger pour les écosystèmes marins et la biodiversité marine.

Au niveau de îles kneiss, la surpêche de la palourde a entrainé une diminution remarquable dans le stock exploitable par la population locale et plus précisément les femmes spécialisées dans ce métier.

La pollution est aussi un autre facteur qui ne cesse de s’accentuer dans le grand golfe de Gabès qui couvre la plus grande partie du sous-bassin Est. La pollution, d’origine continental, menace directement les habitats et les écosystèmes des îles qui sont très proches de la côte comme le cas des Kneiss. Ces derniers sont soumi aux effets de l’activité industrielle du gouvernorat de Sfax dont les polluants sont directement déversés en mer. 

La spécificité de la topographie et la morphologie des différentes îles du sous-bassin Est (faible altitude) les rend très sensibles à un phénomène qui ne cesse de menacer toute la planète : le changement climatique. Ce facteur qui engendre une augmentation continue de la température de surface ainsi que l’élévation du niveau de la mer rend tout le sous-bassin vulnérable. Une grande partie des îlots et îles à basse altitude sont menacés par l’immersion à moyens et long terme.

A ce facteur s’ajoute le phénomène de marnage qui caractérise le golfe de Gabès et qui peu dépasser les 150cm. C’est phénomène unique en Méditerranée qui aggrave encore la situation des habitats côtiers comme les zones humides.

1. Ben Mustapha K., 1992. Les herbiers de Posidonie du littoral tunisien I- Le Golf de Hammamet. Notes nouvelle série Nº2 INSTOP Salammbo.

2. Boyer J. 1968. Etude pédologique du cheikat de Ofar (Ile de djerba)

3. Delteil J. 1982. Le cadre néotectonique de la sédimentation plio-quaternaire en Tunisie centrale et aux îles Kerkennah. Bulletin de la Société Géologique de France, 7ème série, p.187-193.

4. Fehri A., 2000. Kerkena : Histoire et Société. Édit. Centre Cercina et FLSH de Sfax, Sfax, 197 p. 

5. Fehri A., 2003. Kerkena de Cercina à Hached. Centre Cercina pour les recherches sur les Iles Méditerranéennes. Série Rives méditerranéennes, livre 3, 210 p.

6. Fishpool L D C & M L Evans (eds) (2001): Important Bird Areas in Africa and associated islands: Priority sites for conservation. Newbury and Cambridge, UK: Pisces Publications and BirdLife International (BirdLife Conservation Series No 11).

7. Jribi, I., Bradai, M.N. & Bouain, A. 2002a. Marine Turtle Nesting in Kuriat Islands, Tunisia, 2000. Mar. Turtle Newsl., 96 : 4-6.

8. Oueslati A., 1995. Les îles de Tunisie: paysages et milieux naturels.  Numéro 10 de Cahier du C.E.R.E.S.: Série géographique Publications de l’Université de Tunis: Géographie ; 367 pages.

   Gueddari M & A Oueslati : Le site des Kneiss, Tunisie : Géomorphologie et aptitudes à l’aménagement. Baseline research for integrated sustainable management in sensitive Mediterranean coastal sites; report of EEC MECO project, pp 63-71.

Rédigé par : Sami Ben Haj

Date de création : février 2022

1. Présentation et caractéristiques générales

Zembra, le royaume du puffin (L.M Preau 2021)

Le sous bassin est connu aussi par certaines zones de croissance des espèces de poissons de hautes valeurs commerciales et menacées telle que le mérou Epinephelus marginatus. En effet, le rocher de mérou, situé à moins de 1 km de la côte de Tabarka, reste prolifique malgré la pêche illégale effectuée sur cette zone. Le mérou est aussi rencontré au niveau de l’archipel de la Galite à côté de plusieurs autres espèces de grand intérêt économique.

L’avifaune, à son tour, constitue un potentiel biologique important qui caractérise le cluster la Galite- Tabarka. Plusieurs espèces patrimoniales et menacées ont été identifiées précisément sur l’archipel de la Galite. Le Faucon d’Eléonore est une espèce menacée qui s’est installée au niveau de l’archipel de Galite, et sur les îlots voisins de Fratelli les populations nicheuses sont très importantes. Pour ces îlots, mis à part les recensements d’oiseaux et une évaluation rapide du couvert végétal, le milieu marin soupçonné d’abriter une » biodiversité très riche n’a pas fait l‘objet de prospections. En 2007, 5 couples du Faucon d’Eléonore ont été observés sur le Galiton (Benhaj et al., 2008 ; Ouni &Tlailia, 2013). Le Faucon pèlerin est à son tour une autre espèce d’oiseau qui s’est installé sur le Galiton et qui est représenté par un faible nombre d’individus. On y rencontrera aussi les goélands d’Audouin et des colonies de puffin de Scopoli avec une métapopulation recensée sur Zembra qui avoisine les 120000 couples. La dernière espèce nicheuse arrivée est celle du puffin Yelkouan arrivée sur l’île de Zembretta après l’éradication des rats noirs lors d’une mission conjointe APAL/Conservatoire du littoral.

Concernant l’herpétofaune, le Galiton se caractérise par un endémisme écologique spécifique se traduisant par la présence du Psammodrome algire de La Galite Psammodromus algirus doriae qui est une sous-espèce endémique de ce milieu d’un grand intérêt génétique et patrimonial.

La deuxième espèce de reptile présente sur l’île et qui a une grande valeur patrimoniale est le gecko Euleptes europaea, espèce inscrite sur la liste rouge de l’UICN et endémique des îles et îlots de la partie orientale de la Méditerranée occidentale (avec quelques stations continentales en Italie et en France). 

Les îlots Fratelli constitue la deuxième zone de nidification du faucon d’Eléonore en Tunisie après l’archipel de la Galite. Les résultats de la mission PIM réalisées en 2013 par Ouni & Tlailia confirment les recensements effectués par Oro et Martinez et d’Azafzaf. Ils ont permis de déduire que la population du faucon en Tunisie est en augmentation avec 180 à 220 couples réparties sur la Galite et Fratelli. 

L’île Cani est caractérisée par une couverture végétale composée de Pallenis maritima (Asterolide maritime) et de la Graminée Rostraria littorea, avec des secteurs plus restreints à ail faux-poireau (Allium commutatum) ou à salicorne. Ainsi, et du fait de sa rareté, Cani est la troisième station pour Allium en Tunisie (au côté de l’Archipel de la Galite et de l’îlot Pilau).

Concernant la richesse du milieu marin, les îles Cani offrent une grande diversité d’habitats sous-marins de très grande valeur. Elles sont ceintes d’un trottoir à vermets dont la largeur varie de quelques dizaines de centimètres à plus de deux mètres. En fait, la nature calcaire de la roche a favorisé l’apparition de ce trottoir de corrosion (Ben Mustapha et Afli, 2007). Ainsi, ces trottoirs et récifs à vermets sont très développés et semblent dans un parfait état de conservation. A l’intérieur de quelques grottes, on observe aussi des encorbellements à Lythophyllum de faible ampleur. L’archipel est entouré d’un très vaste herbier de posidonies (Posidonia oceanica) en très bon état constituant un habitat patrimonial de tout 1er ordre. Le milieu marin au sens large, n’a pas fait l’objet de prospections

L’îlot Pilau ainsi que l’île Plane sont de petites tailles et ne présentent pas un couvert végétal terrestre. Les fonds marins dans leurs alentours sont caractérisés par la présence de la posidonie qui forme des vastes prairies et qui constitue un potentiel écologique important. Ces herbiers abritent la faune caractéristique qui leur est inféodée.

L’archipel de Zembra est caractérisé par un intérêt écologique très important à signaler vu qu’elle abrite une multitude d’espèces animales et végétales, marine et terrestres considérées comme espèces patrimoniales, protégées, menacées ou de grande valeur commerciale et économique.

Pour la flore terrestre, l’île de Zembra abrite trois espèces endémiques : Dianthus rupicola var hermaensis; Scabiosa farinosa et Melica minuta susp euminuta. 14 autres espèces végétales sont présentes et elles sont qualifiées rares. L’île de Zembretta est caractérisée par la présence d’une espèce à valeur patrimoniale Brassica atlantica.

La valeur patrimoniale de l’archipel de Zembra provient en grande partie de sa richesse ornithologique. Le Puffin cendré, un Procellariiforme endémique du Bassin méditerranéen considéré comme vulnérable en Europe en raison des récents déclins de ses populations et de sa vulnérabilité aux menaces tant terrestres que marines, est une espèce caractéristique de l’île Zembra.

Au niveau de toutes les composantes du sous bassin nord de la Tunisie, les vestiges de l’occupation humaine sont présents jusqu’aux nos jours uniquement au niveau de l’île de la Galite et l’île de Zembra. Outre les artéfacts témoignant de la présence de populations préhistoriques, On retrouvera  à la Galite les vestiges (notamment des nécropoles d’origine punique), Ce village punique constituait un poste militaire avancé à la croisée des voies maritimes de l’époque. Les romains après eux continuèrent cette exploitation qui fît de l’archipel un important point stratégique liant, par voie de commerce maritime, La Galite aux trois continents : L’Afrique, l’Europe et l’Asie. Les diverses nécropoles, maisons troglodytes, colonnes, stèles, figurines, murets de forteresse, terrasses agricoles, ruelles, monnaies et lampes à huiles comptent parmi les nombreux vestiges que l’archéologie permet peu à peu de mettre à jour. 

Les fouilles effectuées au début des années 1990 sur les sites archéologiques de l’île de Zembra ont montré une occupation dense dans l’antiquité et révèlent une présence allant de l’époque punique à celle Byzantine. Ceci montre que Zembra constituait jadis une étape de navigation sur la route maritime du port de Carthage (Oueslati 1995), un amer de délimitation des frontières maritime et des voies de navigation (dans le cadre de traités entre Romains et Carthaginois) (Weyland 1926 in Boudouresque et al. 1986), ainsi qu’une terre à vocation religieuse. En effet, les récits anciens et les vestiges du terrain (nécropole punique de Zembra) soupçonnent les Carthaginois d’accomplir certains rituels et sacrifices religieuses sur l’ile (Weyland op. cit ; Oueslati 1995).

Des vestiges romains sont également visibles sur Zembra, dès l’arrivée au port (nécropole, mosaiques, aujourd’hui érodées par la mer.

Une autre forme récente de la présence humaine sur d’autres îles du sous bassin représentée par les phares. Ce sont des structures de surveillance et d’aide à la navigation gérées par la marine tunisienne et elles sont rencontrées sur les îlots de Galiton, Zembretta, Cani et Plane.

1. Ben Haj S., Abbes I., Bernard F., Delaugerre M., KtarI N., Maamouri M., Martinez A., Muracciol M., Oro D., OuniI R., Rouissi., Tranchant Y., Vidal P. (2008). Receuil de notes ornithologiques. PIM Initiative

2. Boudouresque C.F ; Harmelin J.C et Jeudy de Crissac A., 1986. Le benthos marin de l’île de Zembra (Parc National Tunisie), Edit Gis Posidonie publ. Marseille, France.
3. Ouni R & Tailia S., 2013. Mission naturaliste, Archipel de la Galite et les îles Fratelli Dénombrement de la population du Faucon Eléonore. Note naturaliste. Initiative pour les petites îles de Méditerranée. 
4. Oueslati A., 1995. Les îles de Tunisie: paysages et milieux naturels.  Numéro 10 de Cahier du C.E.R.E.S.: Série géographique Publications de l’Université de Tunis: Géographie ; 367 pages.

Autores : Joan Mayol i Gabriel Bibiloni, amb aportacions d’A. Jansà (climatologia), E. Ballesteros (biologia marina) i G. Pons (zoologia).

Fecha de creación : 31/12/17

Para citar esta versión : MAYOL, J., BIBILONI, G., JANSA, A.,  BALLESTEROS, E., PONS, G. (2017). Ficha Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/sous-bassins/les-illes-balears/

1. Presentación y características generales

1.1. Características generales

Les Illes Balears, en el centre de la Mediterrània occidental, tenen una riquesa molt considerable en petites illes perifèriques i illots costaners. Aplicant els criteris adoptats en aquesta obra (presència de plantes vasculars o fauna terrestre), trobam 149 illes menors i illots, que es poden agrupar en els conjunts següents:

• Tramuntana de Menorca (20 illots)

• Migjorn de Menorca (9 illots)
• Costa de Mallorca, excepte l’extrem sud (29 illots)
• Arxipèlag de Cabrera i sud de Mallorca (28 illots)
• Nord d’Eivissa (22 illots)
• Sud i oest d’Eivissa (26 illots)
• Es Freus i Formentera (15 illots)

Aquesta subdivisió, que té per objecte facilitar les descripcions, té components convencionals, tot i que hem cercat bases geogràfiques o biològiques per adoptar-la. No hi hem inclòs les vuit illes que han estat confegides a terra o destruïdes per obres portuàries durant el segle passat (Plana i Botafoc, a Eivissa; la Savina, a Formentera; Frares, a la Colònia de Sant Jordi; Camp de Mar, a Andratx; illes Pinto i de ses Rates, al port de Maó, i es Pa Gros, a sa Mesquida de Maó). Tampoc l’illa des Bosc de Sant Miquel (o punta de Sa Ferradura), en realitat una península, la unió a terra de la qual és d’origen natural.

L’arxipèlag balear és el més aïllat de la Mediterrània occidental, ja que no ha tingut contacte físic amb el continent des del messinià (-5.300.000 anys). Aquesta antiguitat determina que, tot i que és un arxipèlag continental pel seu origen, es pugui qualificar biològicament de paraoceànic, ja que les seves biotes han evolucionat en condicions d’aïllament i presenten les característiques de les illes, com són l’abundància d’endemismes i la pobresa relativa d’espècies. Podríem dir que els illots balears, especialment els majors, són illots continentals, però el seu “continent” de referència (les Illes Balears majors) són illes paraoceàniques.

Aquest món microinsular és molt jove. Les petites illes se separaren de les majors després de la darrera glaciació, ja que amb els nivells de la mar de fa 20.000 anys totes les Illes Balears actuals eren dues illes grans (la Gran Balear i la Gran Pitiüsa) i en devien emergir d’altres; en canvi, el nivell marí va arribar a un màxim de 5 m sobre l’actual fa sols 6.000 anys, de manera que prop d’un terç dels illots actuals estaven submergits i d’altres patien els efectes de l’onatge i la saladina molt més que no avui.

El medi físic

Geografia física

Illots i illes menors (a partir d’ara els designam en conjunt com a illes per fer àgil la lectura), considerant-hi Cabrera i les d’extensió inferior, representen una extensió total de 23,2 km2, sols el 0,42 % de l’extensió total de l’arxipèlag balear (5.014 km2). La superfície mitjana és de 15,8 ha, però 135 són més petites (el 93 %), i 91 estan per sota d’una hectàrea d’extensió. Cal parlar, per tant, de microinsularitat. Dels 910 km lineals de costa balear, 83 km corresponen a illes menors, d’acord amb les dades de l’Institut Geogràfic Nacional de 1985.

Els extrems septentrional i occidental de l’arxipèlag balear són illes: sa Nitja
(40º 05’ 37” N) i sa Bleda Plana (1º 09’ 31” E); en canvi, l’oriental i el meridional corresponen a caps, un de Menorca (punta de s’Esperó) i l’altre de Formentera (Barbaria), respectivament. L’arxipèlag balear és el més allunyat dels continents a la Mediterrània: la distància de ses Bledes al cap de la Nau és de 92 km; de sa Dragonera a Tarragona, 174 km, i de Formentera a Algèria, 231 km. Les illes estan separades per 80 km en el cas de Mallorca i Eivissa i sols 35 entre Mallorca i Menorca.

Tots els illots de les Illes Balears estan situats a la plataforma continental, sobre el denominat promontori balear, separat del continent europeu per més de 800 m de profunditat, i dividit en dos sectors (Mallorca-Menorca i Eivissa-Formentera) per un canal de 600 m de fondària aproximadament. En canvi, els dos conjunts esmentats estan separats per aigües somes: el canal de Menorca assoleix només 80 m de profunditat.

Una gran part de les illes es poden qualificar de costaneres; la distància mitjana a una de les majors és de 540 m. Les més allunyades són ses Bledes (a 4.380 m d’Eivissa), s’Espardell (separat de Formentera per 4.350 m) i l’arxipèlag de Cabrera (na Foradada es troba a 8.930 m del cap de ses Salines).

El relleu és molt variat: hi ha moltes illes amb cotes molt modestes (56 amb una alçada màxima inferior a 10 m). A l’altre extrem cal assenyalar els casos espectaculars des Vedrà, que s’alça fins a 382 m, sa Dragonera (352 m) o Cabrera (173 m).

La costa de les illes petites és majoritàriament rocosa d’escaló, tot i que també tenim illes amb penya-segats (el Colomer, sa Dragonera, es Vedrà, es Vedranell o s’Espartar). Els més desenvolupats són els de perfil simple (dolomies i calcàries que formen un sol pla, més o menys vertical). També hi ha molts penya-segats marins que presenten un cert grau d’excavació basal al nivell del mar, a causa de l’acció mecànica de l’onatge, d’1 a 2 m d’alçada i profunditat variable. En alguns casos hi ha excavacions fòssils visibles, en antics nivells marins. A l’actual nivell del mar en determinats trams es presenta una plataforma d’erosió, que ocasionalment està parcialment coberta per blocs heteromètrics ocasionats pels col·lapses parcials de l’excavació descrita. Moltes de les zones litorals rocoses estan afectades per un procés microcàrstic, amb formacions de lapiaz marí, integrat per microfisures, solcs, petits pinacles, conductes subterranis i cocons, generats per la dissolució de la roca calcària, dissolució facilitada per les distintes concentracions de CO2 dissolt entre dia i nit. Aïlladament es troben també grans blocs desplaçats per l’acció marina, modernament atribuïts a l’acció de tsunamis, tot i que no tots els geòlegs accepten aquesta hipòtesi.

A les zones de platja, presents en algunes de les illes, cal esmentar la important sedimentació organògena, des de les bermes d’alga o posidònia a les arenes bioclàstiques (foraminífers, mol·luscs i equinoderms), tan reconegudes a les platges de les Illes Balears. Els codolars són més escadussers i de poca extensió.

Geologia

La constitució geològica és calcària, de roques sedimentàries miocenes (dolomies, margues i conglomerats), amb casos espectaculars de calcarenites del terciari, calcàries esculloses (tortonianes) post-orogèniques i, en els trams més moderns, dipòsits detrítics i d’eolianites quaternaris i holocènics. Sols algunes illes de la tramuntana de Menorca presenten rocam silícic, radiolarites i turbidites de l’era primària.

Moltes illes menors constituïdes per materials sedimentaris arenosos saldats amb calcita, roca denominada marès a les Illes Balears per la seva relació amb la mar, han estat explotades com a pedreres, com també els jaciments similars a la costa. Aquesta roca és fàcil de treballar, i ha estat la més important a la construcció tradicional. Transportar-la per mar va ser, fins temps recents, molt més factible i econòmic que fer-ho per terra, i per tant, les pedreres litorals han tengut una gran importància. Fins i tot, pedres de marès acompanyaren els emigrants menorquins cap a Alger el s. xix. Hi ha pedreres amb el fons a –2 m, testimonis de nivells marins històrics més baixos que els actuals.

Geomorfologia i acció humana

La geomorfologia de les Illes Balears ens revela un origen majoritàriament tectònic: plegaments, encavalcaments, fractures i processos d’enfonsament, que donen lloc a blocs que afloren sobre el nivell del mar, amb orografia diversa: hi ha illes que presenten falles i plegaments que determinen un relleu vivíssim i accidentat, com és el cas esmentat des Vedrà i es Vedranell, el pitó vertiginós del Colomer de Formentor o la retallada i ondulada Cabrera; a prop d’altres sensiblement planes, tabulars, més o menys inclinades, els casos més representatius de les quals són l’illa de l’Aire, s’Espalmador i moltes de les dels migjorns mallorquí i menorquí o la costa de Formentera. En pocs casos tenen origen en l’erosió diferencial per la ruptura dels caps més prominents de la costa, com és el cas de les illes dels Freus de Formentera, on el procés és actiu i alguns anys aïlla l’extrem dels Trucadors pel racó de ses Ampolles. Mereix menció expressa una de les més belles illes mallorquines, es Pontàs, originat per l’esfondrament parcial d’una cova costanera, la boca de la qual va quedar insòlitament aïllada.

L’acció humana ha determinat modificacions físiques considerables en alguns casos: l’illa de ses Rates, del port de Maó, va ser destruïda per complet l’any 1935, per facilitar els usos aeronàutics; l’illot des Frares-Mallorca-, les illes Pinto-Menorca-, Plana, Botafoc-Eivissa- i la Savina-Formentera- varen ser unides a terra i formen part avui dels ports de la Colònia de Sant Jordi, Maó, Eivissa i Formentera, respectivament. Tenim també el cas invers de l’actual illa de Llatzeret, al port de Maó, que era originalment una península, l’istme de la qual va ser substituït per un canal l’any 1900.

Clima i microclimes

El clima és mediterrani semiàrid (subhumit en algunes illes de Menorca i nord de Mallorca), amb una temperatura mitjana anual de 17,5 ºC a les del nord-est de Menorca i nord de Mallorca, i de 18 ºC, o per sobre, a la resta; les més càlides són les formenterenques, que s’acosten a 18,5 ºC. Les illes menors són lleugerament més càlides i seques que les grans. L’oscil·lació tèrmica (diferència entre les mitjanes del mes més càlid i el més fred) està entorn de 14 ºC. Les precipitacions, autumnals i hivernals bàsicament, són aproximadament de 450 mm anuals en el cas de les illes de Menorca i Mallorca, i devers 350 en el sud de Mallorca, Cabrera i la major part de les Pitiüses, amb el mínim a Formentera, on alguns anys no s’arriba a aquesta xifra. Als illots amb relleu fort (sa Dragonera, es Vedrà), les coses es poden complicar més, ja que l’alçada pot afavorir més pluja. La humitat i les rosades poden ser elevades: la mar “destil·la” sobre les illes.

El règim de vents és variable: domina clarament la tramuntana a Menorca (amb conseqüències ecològiques de primer nivell, per l’efecte d’aspersió salina) i el llevant a Eivissa i Formentera. A Mallorca té molta importància el règim diari de brises estivals (embat i terral), que suavitza les temperatures. A devers les 10, hora solar, comencen vents de mar a terra, que arriben a 7-8,5 m/s (i que, per tant, poden desplaçar sediments prims), fins a les 18 o 19, hora solar. Durant la nit els vents són de terra a mar, de menys intensitat. A Menorca i Eivissa el fenomen també es produeix, però amb menys força, i és irrellevant o absent a Formentera i a Cabrera.

En qualsevol cas, el vent arriba a les illes, sempre, sobre el mar. Per tant, en una mesura variable, aporta sal, que arriba a actuar com a tòxic per a moltes formes de vida. A Menorca, els vents de tramuntana de 30-35 km/h aporten de 2 a 12 g/m2/dia de clorur sòdic, xifra que esdevé de 9 a 25 g/m2/dia amb velocitats de 45-50 km/h. Valors de 10 g/m2 comporten la destrucció del 50 % del fullatge dels vegetals exposats.

1.2. Contexto ecológico y patrimonio natural

1.2.1. Medio terrestre

Flora i vegetació

Hi ha un gradient complet de biodiversitat entre les distintes illes menors i illots de les Illes Balears, regit per diverses variables que influeixen en els efectes de l’aigua marina sobre la vida terrestre: els illots de poca extensió i poca altura tenen sòls escassos i salats, poques espècies vegetals i, sovint, cap animal de vida aèria, per efecte de la freqüència i la violència dels ruixims salins. En són una excepció els que es troben resguardats dins cales o protegits dels vents dominants pel litoral o altres illes, els quals estan poblats per vegetació més diversa. Els illots d’extensió mitjana i altures moderades presenten un mantell vegetal més divers i dens, però la saladina continua sent el factor ecològic determinant. Finalment, tenim illes d’extensió i cota més considerables, on la vegetació és més complexa, amb diferents franges vegetals que presenten la zonació característica des de la mar cap a l’interior, i sobretot, diferències constatables segons l’exposició, sigui als efectes de la radiació solar (solanes i obagues), sigui als efectes dels temporals. En tots els casos, en definitiva, la proximitat de la mar és un factor ecològic clau.

La flora es caracteritza per una gran heterogeneïtat, amb aproximadament 780 tàxons presents a les illes petites, xifra que representa la meitat de la flora de l’arxipèlag balear. Les espècies més freqüents són les litorals, com Crithmum maritimum, diferents tàxons del grup Daucus i del gènere Limonium, teròfits halòfils (entre els quals destaquen Frankenia pulverulenta, Parapholis incurva o Desmazeria marina) i arbusts i herbes nitròfiles, com Suaeda vera o Mesembryanthemum nodiflorum, associades sempre a vegetació ruderal nitròfila, com per exemple Erodium chium. També hi figuren espècies esclerofil·les i d’herbeis tolerants a la sal, com Dactylis glomerata, Pistacia lentiscus i Asparagus horridus. Aquesta darrera espècie és la que es troba present a més illots.

És una flora típicament mediterrània amb representants meridionals i alguns tàxons exclusius que li confereixen certa originalitat. Malgrat tot, no és uniforme i, de la mateixa manera que passa a les illes grans, als illots sud-occidentals s’observa una clara afinitat ibèrica, mentre que a la resta (a les Gimnèsies) es presenta un grup considerable d’espècies relacionades amb el tirrenià.

Un dels factors modeladors de la pell vegetal dels ambients microinsulars són les colònies d’aus marines, especialment de l’abundant gavina de peus grocs (Larus michahellis). La vegetació nitròfila i nitrohalòfila és ben present, afavorida per l’efecte de les deposicions i l’aportació de matèria orgànica de les aus. Les comunitats són variades, amb un nombre baix d’espècies arbustives, entre les quals podem destacar Salsola oppositifolia, Salsola vermiculata, Withania frutescens, Lycium intricatum, Atriplex halimus i Halimione portulacoides, que no solen mesclar-se entre si, acompanyades quasi sempre per Suaeda vera. L’acció de les gavines va més enllà, dispersant llavors d’espècies ruderals i en alguns casos de vegetals invasors o arrabassant i trepitjant la vegetació de les zones de nidificació i els voltants. En conjunt són un factor natural de modificació de la flora molt intens.

Aquestes comunitats van sovint acompanyades d’una gran varietat d’herbàcies nitròfiles, de les quals Lavatera arborea és la més abundant. En algunes associacions crida l’atenció la presència i l’abundància de Beta maritima (ses Bledes és un nom d’illa a Menorca, a Cabrera i a les Pitiüses). En certs illots presenta morfologies diferenciades del tipus, que han estat descrites com una espècie diferent, Beta marcosii.

Les illes de morfologia plana o tabular situades a llocs arrecerats presenten sòls detrítics amb deposicions organògenes (restes de Posidonia i altres materials aportats per la mar o l’aire). Sobre aquests substrats arenosos es troben un bon nombre d’espècies psammòfiles, i en alguns hi es característica una comunitat en què domina Allium commutatum (denominat porro a les Illes Balears). Tenim illes dels Porros a la Tramuntana de Menorca i Mallorca. Tant les bledes com els porros estan relacionats amb espècies cultivades i han estat recol·lectats als illots per a aprofitament humà en temps de penúria.

La màxima complexitat vegetal, la trobarem a les illes més grans amb relleus considerables, on hi ha costers i comellars amb diferents exposicions al sol i als vents dominants. Això, juntament amb una geologia més complexa, determina la presència de matolls d’estructura i composició florística diversa, com ullastrars, savinars, garrigues calcícoles de xiprer i romaní, brugueres calcífugues, timonedes i pinars. El paper del pi blanc (Pinus halepensis) és moderat, excepte a les illes més grans, com Cabrera i sa Dragonera.

En algunes illes tenim herbassars i pastures de fenàs, Brachypodium spp. i Dactylis glomerata, i en altres, espècies perennes xeròfiles, com Hyparrhenia hirta, Stipa tenacissima o Lygeum spartum, entre d’altres. Els pradells terofítics mediterranis calcícoles o silicícoles no arriben a tenir la complexitat que poden assolir a les illes majors per l’excessiva salinitat o la nitrificació del sòl. Els geòfits més comuns són l’omnipresent ceba marina (Urginea maritima) i la rapa de frare (Arisarum vulgare).

Molt esporàdicament podem trobar comunitats lligades a entorns amb condicions ambiental específiques (comunitats azonals), com podrien ser les platges, únicament ben desenvolupades a l’illa de s’Espalmador, que presenta un sistema dunar ben constituït i amb un nombre elevat d’espècies interessants, com Lotus halophilus, Silene cambessedesii o Chaenorhinum formenterae, o les zones humides, encara més rares, limitades a petits degotissos, fonts, basses o llacunes litorals com la de s’Espalmador.

A moltes illes es troben endemismes balears, especialment a les que presenten penya-segats, que actuen com a reservoris de biodiversitat. Una cosa semblant passa amb les comunitats de pulvínuls espinosos endèmics que es troben presents principalment a Cabrera i a l’illa d’en Colom de Menorca.

La fauna invertebrada

La fauna invertebrada de les illes petites està integrada per dos grups biogeogràficament molt distints: el conjunt d’espècies amb capacitat de superar la barrera marina, sigui nedant (crustacis de l’estatge litoral i supralitoral), sigui volant de manera activa (la major part dels insectes) o passiva (les aranyes es dispersen eficaçment amb el vent), i els tàxons vertaderament aïllats, que no poden superar els braços d’aigua, excepte sobre materials flotants o transportats per alguna altra espècie (com l’humana, ben sovint). Es denominen, respectivament, fauna dispersiva i fauna captiva. És entre els segons que és freqüent el fenomen de l’endemicitat, de la radiació evolutiva entre les poblacions aïllades. Les diferenciacions taxonòmiques són relativament ràpides, ja que se’n presenten entre distintes illes menors que havien estat unides en la darrera glaciació, fa sols 20.000 anys. A l’escala del nostre estudi, la fauna captiva està integrada per mol·luscs gastròpodes terrestres i coleòpters de la família dels tenebriònids (vegeu el quadre). A escala balear, amb un aïllament geogràfic més potent, hi ha altres grups amb proporcions d’endemisme rellevants, com el dels aràcnids, amb 23 espècies endèmiques a les Illes Balears d’un catàleg de més de 300 espècies, però no hi ha endemismes de les illes petites.

El grup més important de la fauna dispersiva és el que aprofita les activitats humanes per a l’antropocòria. La major part de la fauna balear actual no voladora té aquest origen. Els efectes de depredació i competència de la fauna introduïda sobre la genuïnament insular han estat sovint catastròfics per a aquesta darrera, amb una rarefacció generalitzada i nombroses extincions.

És molt interessant notar les diferències faunístiques a les illes menors que han estat ocupades per la rata negra i les que no: la presència de rates no disminueix l’índex de diversitat (no canvia sensiblement el nombre d’espècies), però la banalitza: desapareixen els representants de la fauna captiva rica en endemismes, que són substituïts per espècies dispersives més anodines. Les illes sense rates han pogut conservar espècies faunístiques relictes. Fins i tot si les rates s’extingeixen, o els illots són desratitzats, la fauna captiva insular no es recupera de manera espontània, i caldria plantejar-se la possibilitat de restaurar aquest tipus de comunitats en alguns casos.

Un cas de doble insularitat, molt interessant biològicament, és el de les espècies troglòbies, terrestres o aquàtiques. Se’n coneixen endemismes a algunes coves de Cabrera, a l’illa des Conills i a sa Dragonera.

Els vertebrats

El contrast entre la fauna captiva i la dispersiva es dona també en el cas dels rèptils: les sargantanes endèmiques (Podarcis lilfordi i Podarcis pityusensis) superen molt rarament les barreres marines, però els gecònids, sovint fissurícoles en soques i branques, “naveguen” involuntàriament amb certa freqüència i es troben a molt d’illots sense cap indici de diferenciació. Les sargantanes, en canvi, presenten diferències morfomètriques, de coloració, nombre d’escates i de comportament molt contrastades. S’han descrit 29 subespècies per a lilfordi, i 42 per a pityusensis, tot i que la diferenciació d’algunes és de tan poca rellevància que no mereix categoria taxonòmica. Les sargantanes microinsulars són un dels fenòmens biològics de més interès i de més importància de la Mediterrània i és màxim a les Illes Balears. És notable la seva tendència a l’herbivorisme, la qual cosa els relaciona ecològicament amb diverses plantes com a pol·linitzadors i dispersors de llavors (onze espècies vegetals). Malgrat aquesta font d’aliment, les sargantanes són predadors voraços de la fauna invertebrada, i fins i tot practiquen el canibalisme (que pot haver estat un dels seus vectors evolutius). El pes de les sargantanes en l’ecosistema depèn de la mida de l’illa: com més petita, més determinant per a la diversitat d’espècies i la densitat de preses.

Un dels valors fonamentals de les illes petites, gràcies a la barrera que representa la mar per als depredadors terrestres, és la riquesa en colònies d’aus marines. A les Illes Balears, en tenim sis espècies reproductores (tres procel·lariformes, dos làrids i un pelecaniforme), i totes nidifiquen en diverses illes menors. Cinc ocupen també penya-segats o localitats a la costa de les illes grans, però la noneta (Hydrobates pelagicus) només nidifica en illots (desproveïts de rates, per cert). Els seguiments fets els darrers anys amb mètodes electrònics sofisticats han permès confirmar que moltes aus que s’observen a les plataformes continentals regionals, tant ibèrica com nord-africana, nidifiquen a l’arxipèlag balear. Així, l’ornitofauna de milers de quilòmetres quadrats de mar depèn de la seguretat de les colònies a les petites illes.

Un altre grup d’aus rellevant és el dels rapinyaires. Excel·leixen les colònies de falcó marí (Falco eleonorae), hi és freqüent el falcó peregrí (Falco peregrinus) i, en algun cas, hi nidifica l’àguila peixatera (Pandion haliaetus). Altres són menys freqüents, i en alguns casos hi són notables les concentracions de migrants (vegeu l’explicació més endavant).

Les illes més grans poden sustentar alguna parella de corbs (Corvus corax), que té un paper reconegut com a dispersor de llavors. Entre altres passeriformes presents a les illes hem d’esmentar l’endèmica Sylvia balearica, el busqueret coallarga.

Com ja hem esmentat per als rapinyaires, diverses illes tenen importància per al fenomen de la migració, que és molt notable a Tagomago. D’altra banda, s’han fet profitoses campanyes d’anellatge a les illes de l’Aire, sa Dragonera, Cabrera i sa Conillera (projecte Picole Isole), cosa que ha permès detectar rareses poc citades i quantificar els fluxos i la fenologia de diverses espècies d’aus.

Un cop es va extingir el vell marí (Monachus monachus) durant els anys seixanta del segle passat, els mamífers autòctons van quedar limitats als quiròpters. Poques espècies han estat citades als illots, que no semblen incloure localitats clau per a aquesta fauna, la qual només hi ha estat estudiada parcialment.

La fauna introduïda

La fauna introduïda és molt important i ho ha estat encara més. Els humans han difós una gran quantitat d’espècies, i des del moment que ocupen les Illes Balears els acompanyen animals domèstics de producció o els seus comensals. Les primeres introduccions de cabres, conills i rates són prehistòriques (vegeu els topònims: quatre illes des Conills, tres de ses Rates, Cabrera, etc.). També hi han estat presents ovins, èquids i porcs, en alguns casos, fins fa pocs anys.

Hi ha vegetals de distribució disjunta i relicta que s’explica per la presència d’herbívors introduïts. És el cas de Medicago citrina, una fabàcia arbustiva molt apreciada pels herbívors, que sols es troba en alguns illots on no n’hi ha hagut mai.

La influència d’aquestes espècies en els ecosistemes insulars ha estat enorme, sobretot en el cas de rates i cabres, que han estat les més esteses. Els ungulats han estat erradicats per complet, amb una darrera operació, la des Vedrà, el 2016, que va generar una agra polèmica animalista, manipulada políticament.

Les rates han modificat tant la fauna com la flora. És notori el cas del garballó (Chamaerops humilis), que no pot prosperar en presència de rosegadors, tot i que sí ho fa a les illes grans. L’explicació del fenomen és que la densitat de rates en els illots, tot i que variable en el transcurs dels anys, arriba a xifres elevades, mai assolides a les illes on hi ha predadors. Diverses espècies d’aus marines perden ous o polls per l’efecte de les rates, i aquesta pressió ha estat detectada també sobre el falcó marí (tot i que no a les Illes Balears).

Encara podem parlar d’altres introduccions a les illes. El moix ha acompanyat els humans amb freqüència (faroners, militars, pagesos i pescadors), i s’han introduït eriçons i carnívors a Cabrera (geneta i mart, però sols la primera s’hi va mantenir).

1.2.2 Domini marí

No és possible delimitar un espai marí per a cada una de les illes: la major part emergeix sobre àmbits litorals uniformes, i només podrem parlar de comunitats biològiques diferenciades, si les cotes entre si descendeixen per sota de 35 o 40 m. Fins a aquesta profunditat els fons estan coberts per Posidonia oceanica, i no representen una separació dels sistemes biològics submarins entorn de les illes. Aquesta profunditat és aproximadament la de la termoclina, i comporta un cert aïllament de les comunitats biològiques que hi estan a sobre.

Certament, hi ha diferències perceptibles en el medi físic i les comunitats biològiques entre distintes illes, segons la constitució geològica, l’exposició a l’onatge i les corrents, el caràcter rocós o detrític dels materials, etc., però no podem parlar d’àmbit marí insular individual.

La plataforma de les Illes Balears es caracteritza, com hem esmentat, per la dominància i el vigor dels alguers de Posidonia oceanica, que ocupen més de 630 km2. Aquest ecosistema té una importància molt gran en la generació de matèria orgànica (milers de tones de fulles d’alga es desprenen cada any i generen dipòsits molt notables a la costa o deriven fons enllà cap al talús), no sols vegetal, sinó també per a la fauna que viu sobre les fulles i la que es refugia entre els rizomes, component fonamental de les arenes bioclàstiques de la ribera i del cicle vital de moltes espècies i d’elevada diversitat i biomassa. La fixació de CO2 que aconsegueix aquesta espècie, l’oxigenació de l’aigua i el seu paper físic (s’ha calculat que l’alguer esmorteix del 30 al 40 % el moviment de les onades) la fan una espècie clau del litoral insular.

Per sobre dels alguers, sobre els fons consolidats, cal destacar els poblaments d’herba saupera (Cystoseira amentacea var. stricta) de la franja infralitoral, propi d’aigües netes i batudes, i en alguns casos la presència d’algues roges formadores d’esculls litorals (Lithophyllum byssoides) i en d’altres, del mol·lusc Dendropoma petraeum, que, amb l’alga roja Neogoniolithon brassica-florida, poden formar tenasses. Aquestes interessants comunitats continuen pendents d’inventaris i cartografia detallats. En general, la diversitat i la cobertura de comunitats d’algues brunes, roges i verdes en els fons rocosos són de gran interès.

En indrets resguardats i de sediments més fins (illa de ses Sargantanes, illes d’Addaia o racó des Corb Marí) es poden trobar alguers d’algueró (Cymodocea nodosa) o fins i tot cama-roges (Caulerpa prolifera) o Zostera noltii, de poca entitat geogràfica (illes d’Addaia, Fornells, s’Espalmador) però prou interès.

Per sota dels alguers o alternant amb aquests es desenvolupen comunitats d’algues principalment brunes però també roges. Els illots són especialment propicis per albergar espècies del gènere Cystoseira, algues que prefereixen els indrets ben oxigenats i zones obertes, on moltes vegades es troben els illots. L’espècie predominant és Cystoseira brachycarpa var. Balearica, però en alguns illots podem trobar també comunitats extenses de Cystoseira spinosa (s’Espardelló, l’illa des Porros o l’illa de l’Aire) o Cystoseira zosteroides (sa Dragonera). D’altres espècies interessants d’aquest gènere que podem trobar als illots de les Illes Balears són Cystoseira crinita (s’Espalmador, s’escull Llarg), Cystoseira spinosa var. tenuior (s’Espalmador, Cabrera, illa de ses Sargantanes, racó des Corb Marí, sa Conillera, na Carbó), Cystoseira foeniculacea f. tenuiramosa (Cabrera, racó des Corb Marí), Cystoseira foeniculacea f. latiramosa (l’illa des Porros) Cystoseira funkii (diverses illes de l’arxipèlag de Cabrera, illots del ponent i el nord de Menorca), Cystoseira abies-marina (sa Dragonera, sa Conillera) o Cystoseira algeriensis (illeta Negra Grossa). Totes aquestes espècies estan incloses en l’annex II (llista d’espècies amenaçades i en perill) del Conveni de Barcelona.

Ja a fondàries importants, superiors a 35 m, allà on els alguers no poden prosperar per manca de llum, es desenvolupa l’hàbitat del coral·ligen, exclusiu de la Mediterrània i caracteritzat per un bioherm constituït per l’acumulació d’esquelets d’algues calcàries. Tenim bells exemples de coral·ligen a totes les illes de l’arxipèlag de Cabrera; ses Bledes, sa Conillera, s’Espartar i sa Margalida, a Eivissa; l’illa des Porros, a Menorca; s’Espardelló, a Formentera, i el Colomer i sa Dragonera, a Mallorca. Són destacables les comunitats coral·lígenes amb gorgònies roges (Paramuricea clavata) de l’Imperial (Cabrera), es Vedrà i ses Bledes.

En molts illots els fenòmens càrstics han produït nombroses coves marines (les més notables són a Cabrera, sa Dragonera i s’Espardell) i grans arcs i túnels submergits a les illes de ses Rates, de l’Imperial, na Foradada, Estell des dos Colls, el Colomer i sa Margalida. Aquestes coves alberguen una fauna cavernícola molt característica, amb espècies úniques d’aquests indrets i de fons molt profunds.

1.3. La antigua ocupación humana y la historia del medio ambiente

Les Illes Balears varen ser el darrer arxipèlag mediterrani poblat per l’home, ja que els primers assentaments són del 2.300 aC. Fins fa no res, no hi havia més camí per arribar a les Illes que no fos marítim. Per tant, les petites illes costaneres formen part de la frontera insular i relacionen les societats illenques i les foranes, de manera pacífica (comercial i cultural) o, no rarament, violenta. Les illes menors han estat molt ocupades. Hi ha jaciments arqueològics, comercials o factories petites a diverses illes: els illots eren punts adequats per a l’intercanvi, desfavorables com són a emboscades o violències inesperades. La seva utilitat en operacions de contraban s’ha mantingut en el transcurs dels segles (a la Mediterrània, els límits entre el comerç, el contraban i la pirateria són difusos). També hi ha documentats usos religiosos. Quant als usos bèl·lics, els illots han estat caps de pont per als desembarcaments invasors, i en alguns casos han estat dotats d’instal·lacions defensives, com són el castell de Cabrera, les talaies de sa Dragonera, ses Illetes o s’Espalmador o la fortificació de Fornells. Encara avui dos illots del port de Maó (illes Pinto i Plana) són militars. Dos usos més mereixen esment: els sanitaris i els funeraris, que descriurem a alguna de les illes.

Cal destacar també explotacions mineres molt esteses, com la del marès, una roca arenosa fàcil de treballar, amb molta tradició en la construcció insular. Els jaciments litorals de marès varen ser molt explotats, gràcies a la facilitat de transport amb embarcació dels materials, però avui són sols un record. En canvi, es manté, marginal, l’aprofitament de la sal de cocó, la qual es forma en les basses dels carst litoral. La sal de cocó dels illots encara té bona fama perquè es considera més neta que la de la costa de les illes grans, on transiten més persones. Hi ha altres aprofitaments miners, tot i que molt més rars: la calç, obtinguda a Cabrera i sa Dragonera, i el guix, a la primera d’aquestes dues illes. L’explotació d’altres minerals (diversos elements) només ha estat present a l’illa d’en Colom.

Tots aquests usos, que han implicat presència i activitat humana molt seguides, determinaren conseqüències ambientals rellevants, com són l’empobriment vegetal (la fusta i la llenya han estat arrasades en el decurs de la història) i la introducció d’espècies, sigui de manera voluntària o inconscient.

Els canvis en els segles xix i xx

El segle xix comença en el món insular de les Illes Balears amb un episodi ignominiós: l’ús de Cabrera com a camp de concentració de soldats napoleònics establert per les autoritats espanyoles. De nou a onze mil presoners (segons les fonts) hi foren confinats, amb un aprovisionament insuficient i, per tant, una aniquilació total de qualsevol recurs més o menys comestible o combustible de tot Cabrera! L’illa quedà devastada. Sols sobrevisqueren tres mil sis-cents homes.

El 1830 té lloc un altre tomb històric a la regió, amb l’ocupació francesa d’Alger, que representa el final de la pirateria en aquestes costes. El litoral deixa de ser un espai perillós, i l’ocupació humana permanent s’hi consolida. Fins aleshores, a Mallorca i Menorca no hi havia habitatges costaners fora dels recintes emmurallats, i la pesca era molt limitada.

Quan, a meitat de segle, té lloc el final de la segona guerra carlina, l’Estat disposa de fons econòmics i es construeixen nombrosos fars, d’una qualitat arquitectònica notable. La segona meitat del segle xix i la primera del xx és el període històric en què els illots han estat més poblats: personal de construcció de fars i carreteres, els faroners mateixos amb llurs famílies, fins i tot pagesos i pescadors a les illes que tenien entitat. També és l’època més esplèndida per al contraban, de tabac en gran part, però també de combustible durant la I Guerra Mundial, i de tot tipus de béns en el període de la postguerra espanyola. Els fars varen ser una font d’introducció d’espècies exòtiques ornamentals o cultivades. La competència d’espècies vegetals invasores no és significativa actualment. Ocasionalment hi pot haver problemes amb espècies del gènere Carpobrotus i altres aïzoàcies, o amb la figuera de moro (Opuntia), especialment a les illes que han estat habitades. Aquest fenomen és més important a terra ferma que als illots, i en quasi tots els casos ha estat corregit. També és molt significativa l’entrada d’espècies rudero-segetals mediterrànies o d’origen subtropical, que ara per ara tenen una dispersió cosmopolita (espècies d’Amaranthus, Conyza o Chamaesyce, entre d’altres) lligada a l’acció de les gavines i la nitrificació que comporten; s’observa un recanvi continu de tàxons que apareixen i desapareixen intermitentment i de tàxons que s’extingeixen localment i són o poden ser substituïts per uns altres. L’increment, en certs casos explosiu, de les poblacions de gavines ha tengut grans conseqüències botàniques.

Són importants els canvis a les illes properes a zones portuàries. Ja hem esmentat les que han estat unides a terra; altres han estat molt transformades pels usos com a construccions militars o sanitàries. Excel·leixen els casos de les illes del Rei, a Maó, hospital militar des de 1722 fins a 1964, i de Llatzeret, ambdues amb un patrimoni constructiu molt notable.

5.1. Estratègia de conservació 1: seguiment biològic

La protecció formal dels territoris insulars és insuficient, si no s’entén com una eina i no com un objectiu. La protecció és un compromís de conservació assumit per la societat, i exigeix aplicar estratègies de conservació, de les quals aportam aquí algunes propostes, la primera de les quals ha de ser un seguiment biològic millor, ara com ara poc estructurat. Les visites que hi porten a terme diferents naturalistes, investigadors i tècnics de conservació poden generar bancs de dades compartides, terrestres i marines, que a la llarga tendrien una gran utilitat en conservació biològica. El sistema d’informació geogràfica de distribució d’espècies de les Illes Balears (http://bioatles.caib.es/) s’ha modificat per poder registrar les dades illa a illa, i no sols en quadrícules d’1×1 km, com fins fa pocs mesos, i pot ser un bon punt de partida per mantenir els inventaris d’espècies.

Els espais protegits disposen de mitjans propis, humans i materials, per estructurar aquest seguiment, que hauria d’incloure una programació i protocol de visites, amb la freqüència que mereixi cada illa i cada grup biològic; llistes biològiques bàsiques, terrestre i marina,  que permetin en cada visita detectar extincions o colonitzacions, com a mínim, d’una mostra representativa de les espècies de més fàcil detecció i identificació; i quantificar, quan escaigui, els efectius de les poblacions de major interès, en termes absoluts (parelles reproductores d’aus rapinyaires i marines, densitats en altres casos, mostreig de productivitat, cobertura en el cas dels vegetals, etc). En el cas d’illes que no formen part de parcs o reserves, seria convenient assegurar aquest sistema de registre a una altra institució, sigui administrativa (servei responsable de la Xarxa Natura) sigui de recerca (Universitat, IMEDEA, Institut Oceanogràfic) o associació científica (Societat d’Història Natural de les Balears).

En qualsevol cas, el programa de seguiment l’haurien de formular especialistes, amb l’objectiu que aquells que no ho són el puguin utilitzar —com ara voluntaris que vulguin contribuir-hi—,  de manera que la informació disponible pugui multiplicar-se a curt termini i es detectin com a mínim els fenòmens o casos que puguin requerir una tasca de recerca més acurada que hagin de desenvolupar els primers.

5.2. Estratègia de conservació 2: restauració biològica

Cal un programa general de restauració biològica microinsular, amb l’erradicació de les espècies introduïdes i la recuperació de les localment extintes o amenaçades per una reclusió relicta.

Les experiències d’eliminació d’espècies introduïdes a les Balears són, afortunadament, reiterades. Fa pocs decennis hi havia ungulats a molts dels illots grans (a Cabrera, l’illa des Conills, Tagomago, Sanitja, sa Dragonera, etc.) i avui han estat erradicats arreu; s’han suprimit els conills a diverses illes, i hi ha hagut un esforç important i amb bons resultats amb la desratització d’illes (més de dotze casos, amb sa Dragonera com a cas més complex). Actualment es treballa per completar la retirada de carnívors i insectívors (la geneta, Genetta genetta; i l’eriçó, Athelerix algirus, de Cabrera). També s’ha treballat amb diversos vegetals, especialment en els casos de Cabrera i sa Dragonera.

Aquestes tasques s’han de completar especialment amb la desratització d’illes encara avui infestades (l’illa d’en Colom, Cabrera, Tagomago, es Vedrà, etc.), així com l’erradicació de conills on es mantenen, perquè impacten de manera intolerable en la flora i el sòl.

La restauració ha d’incloure també la recuperació d’espècies localment extingides, i ha d’analitzar si és convenient, fins i tot, introduir espècies benignes en certs illots. S’hauria de continuar el camí iniciat en la incorporació de l’espècie benigna d’Euphorbia margalidiana a l’illa Murada amb altres espècies o subespècies rares o amenaçades, com és el cas de determinades formes de les sargantanes, l’alfals arbori, etc. Moltes espècies manquen a illes determinades per efecte d’introduccions històriques d’espècies invasores, que en alguns casos ja han desaparegut. Eliminats els invasors, convé reconstruir biotes locals, conegudes o probables, sempre sota les millors pràctiques de conservació i els principis internacionalment acceptats.

És important la integració de les dues estratègies, i que tant els resultats de les erradicacions com els de les translocacions siguin objecte d’un seguiment rutinari, almenys fins a la comprovació de resultats.

5.3. Estratègia de conservació 3: socialitzar la preservació

Les illes petites i els illots queden consagrats a la natura, per les normes de protecció que han aprovat les institucions, en nom i representació de la societat. Per tant, la manera de fer eficaç i sostenible aquesta preservació és implicar en el desenvolupament tants d’agents socials com sigui possible.

El primer element d’aquesta estratègia és una difusió acurada i focalitzada de la informació. És important que qualsevol ciutadà tengui accés a les motivacions de conservació, als procediments i resultats; la informació ha de ser pública i accessible de manera que els ciutadans tenguin constància dels valors patrimonials de les Illes i les mesures per mantenir-los. Tots els ciutadans de les Illes haurien de saber perquè estan protegides, i sentir-se partícips d’aquests béns. Més important encara és que visitants i usuaris tenguin facilitat per conèixer les normes i les seves motivacions, per assegurar la reducció o eliminació d’impactes.

Però, la informació no és suficient per assegurar el protagonisme compartit en la protecció activa: cal estimular els científics a la recerca, els voluntaris a les actuacions, els estudiosos al coneixement, perquè serà la corresponsabilitat social la que assegurarà les millors condicions per al desenvolupament de la protecció efectiva dels territoris insulars i les aigües que els envolten.

Referències

1. Alcover, J. A., S. Moyà; Pons, J., 1981.
2. Alcover, J. A.; Bover, P. (ed.), 2005.
3. Alcover, J. A. [et al.], 1994.
4. Bennassar, P., 1995.
5. D.a., 1999.
6. Mayol, J.; Mayol, M.,1987.
7. Palmer, M.; Pons, G. X., 2001.
8. Palmer, M.; Pons, G. X., 1996.
9. Palmer, M.; Pons, G. X.; Linde, M., 2004.
10. Palmer, M.; Pons, G. X.; Cambefort, Y.; Alcover, J. A., 1999.
11. Pérez Mellado, V.; Ramon, C. (ed.), 2010.
12. Pons, G. X.; Palmer, M.,1996.
13. Rita, J.; Pons, G.; Palmer, M.; McMinn, M.; Alcover, J. A., 1990.
14. Servera, J., 2004.

Collaboratori :

Gianluigi Bacchetta (CCB, HBK), Claudia Corti (UNIFI), Elena Desiderà (AMP Tavolara), Giuseppe Fenu (CCB), Mauro Fois (CCB), Augusto Navone (AMP Tavolara), Giovanna Spano (AMP Tavolara), Pieraugusto Panzalis (AMP Tavolara), Giulia Ceccherelli (AMP tavolara), Rosangela Picciau (CCB), Marco Porceddu (CCB, HBK), Mariano Ucchesu (CCB)

Data di creazione : 3 Aprile 2018

1. Descrizione e caratteristiche generali

1.1. Caratteristiche principali

Il sottobacino “Sardegna”, situato al centro del Mediterraneo occidentale, occupa una superficie di 24.089 km2 che comprende la principale isola di Sardegna (23.821 km2), 213 piccole isole, più altre tre maggiori (Asinara, San Pietro e Sant’Antioco). In totale, il perimetro costiero della Sardegna e delle isole minori risulta pari a 1.846 km.

Il sottobacino dista 178 km da Cap Serrat (Tunisia) e 188 km dall’Argentario (Toscana, Italia). Il Mar di Sardegna separa l’Isola ad occidente dall’Arcipelago spagnolo delle Baleari (circa 340 km da Minorca) e dalla Penisola Iberica (circa 430 km da Stintino alle coste catalane), mentre più vicine risultano a nord ovest le coste Provenzali (circa 275 km da Stintino). L’isola francese della Corsica, la quarta isola del Mediterraneo per estensione (8.681 km2), dista invece solo circa 11 km dalle coste di Santa Teresa di Gallura.

Dal punto di vista geologico, le formazioni più antiche dell’Isola hanno età comprese tra il Precambriano ed il Paleozoico superiore. In particolare, la fase orogenica ercinica ha prodotto deformazioni tettoniche collegate a fenomeni di metamorfismo e magmatismo (intrusivo ed effusivo). L’insieme di queste rocce, di età compresa tra 500 e 250 milioni di anni (M.a.), forma il “Basamento Ercinico Sardo” che costituisce circa un terzo della superficie della Sardegna e rappresenta la successione Paleozoica più completa tra quelle affioranti in Italia. A differenza della vicina Corsica, dove i suoi effetti sono evidenti in particolare nella parte nord-orientale, la più recente orogenesi alpina (250-50 M.a.) ha invece interessato la Sardegna solo marginalmente (Carmignani et al., 2016).

L’altro evento geologico più rilevante risale al periodo compreso tra 50 e 25 M.a., quando per effetto di una serie di fratture profonde che provocarono le prime separazioni dal settore continentale marginale coincidente con l’attuale Golfo del Leone (Provenza, Francia), il blocco sardo-corso, unitamente alle Isole Baleari, l’attuale Kabilia (Algeria) e parte dell’Arco Calabro interno (Calabria) hanno iniziato a distanziarsi dal continente europeo (Mansion et al., 2007). Dopo la traslazione è intervenuta una rotazione antioraria che si è completata in tempi relativamente recenti (tra 16 e 12 M.a.), determinando l’attuale posizione delle isole di Sardegna e Corsica (Carmignani et al., 2016).

Nelle ultime fasi di traslazione-rotazione del blocco sardo-corso si è formata la “Fossa Sarda”, elemento strutturale allungato in direzione Nord-Sud che caratterizza la fascia centro-occidentale della Sardegna. La Fossa Sarda, corrisponde ad un bacino di sedimentazione formatosi per una marcata attività tettonica di tipo distensivo (connessa alla traslazione del blocco) che ha favorito un’intensa attività vulcanica testimoniata dalla presenza di materiali vulcanici e vulcanogenici, intercalati nelle rocce sedimentarie prevalentemente marine. Le rocce sedimentarie deposte in questa fossa sono rappresentate da argille, sabbie, marne e calcari, frequentemente associate a rocce di origine vulcanica quali colate laviche e prodotti piroclastici che affiorano in ampie aree del settore centro-occidentale della Sardegna. Connessa alla più recente tettonica distensiva del Plio-Quaternario è l’apertura di una nuova fossa tettonica, nota con il nome di Graben del Campidano, in parziale sovrapposizione con la precedente Fossa Sarda tra il Golfo di Cagliari e il Golfo di Oristano. L’aspetto attuale della Sardegna deriva dall’evoluzione geologica nel corso delle ere e soprattutto dagli eventi riconducibili alla storia geologica recentissima legata al Pleistocene (ultimi 1,7 M.a.), dominata dalla dinamica esogena causata da processi principalmente fluviali ed eolici e inoltre, influenzata e modificata dall’intensa attività antropica (Carmignani et al., 2016).

Gli eventi ai quali si può ricondurre l’attuale composizione floristica e faunistica della Sardegna sono fondamentalmente la crisi di salinità del Messiniano (Miocene) caratterizzata da variazioni climatiche e tettoniche di grande rilievo con conseguente impatto su flora e fauna, le oscillazioni del livello del mare dovute all’alternarsi di ripetuti periodi glaciali e interglaciali che hanno più volte separato e connesso l’Isola con la Corsica e con il continente e, l’arrivo dell’uomo.

La Sardegna non possiede montagne molto elevate, le cime più alte si trovano sul Massiccio del Gennargentu (Punta la Marmora, 1.834 m s.l.m.), Supramonte (Monte Corrasi, 1.463 m s.l.m.), Monte Limbara (Punta Balistreri, 1.362 m s.l.m.) e Monte Linas (Punta Perda de Sa Mesa, 1.234 m s.l.m.). In generale, le aree montuose con quote superiori ai 600 metri rappresentano il 13,6% dell’Isola e sono prevalentemente costituite da colline ed altipiani rocciosi. Le pianure, tra cui quella del Campidano (che separa il Sulcis-Iglesiente dai rilievi della Sardegna centro-meridionale), la piana della Nurra (nella Sardegna nord-occidentale, tra le città di Sassari, Alghero e Porto Torres) e la piana del Cixerri (che divide il Sulcis dall’Iglesiente e rappresenta un prolungamento verso ovest di quella del Campidano) occupano circa il 18% dell’Isola (Bacchetta et al., 2009).

La rete idrografica rispecchia tale geomorfologia. Il Tirso, il corso d’acqua più lungo dell’Isola (130,2 km), nasce dall’altopiano di Buddusò e sfocia con un delta nel Golfo di Oristano, dividendo, secondo una direzione N-SW, il nord dal centro e sud Sardegna. Il Flumendosa, secondo corso d’acqua per lunghezza (125 km), nasce dai versanti orientali del Gennargentu e sfocia sulla costa sud-orientale, dividendo prima il Massiccio del Gennargentu dai tacchi calcarei della Barbagia e poi, in direzione NW-SE, la stessa Barbagia e l’Ogliastra dai monti del Sarrabus. Il terzo corso d’acqua per lunghezza, il Flumini Mannu di Samassi (97,3 km), nasce dalle pendici del Monte Linas, ripercorre la piana del Campidano di Cagliari in direzione NW-SE, fino a sfociare nel Golfo di Cagliari. Altri corsi d’acqua degni di menzione sono il Coghinas, il Cedrino, il Temo (unico fiume parzialmente navigabile della Sardegna) e il Cixerri (Bacchetta et al., 2009).

Una grande diversità geomorfologica è altresì rilevabile lungo i circa 1900 km di costa. Laddove i venti sono più intensi e l’apporto di materiale sufficiente (soprattutto nella parte occidentale dell’Isola), si alternano estese dune eoliche alle coste alte a falesia. Nelle coste rocciose di origine granitica, profonde valli incise durante le glaciazioni quaternarie e successivamente sommerse hanno dato luogo agli articolati sistemi di insenature a rias che caratterizzano in particolar modo le aree nord-occidentali e sud-orientali della Sardegna. Nei principali golfi, ove i profili di spiaggia sono meno acclivi, un sistema di lunghe spiagge sabbiose si instaura in prospicienza di importanti sistemi di stagni e lagune salmastre, quali quelli del Golfo di Cagliari (Santa Gilla e Molentargius), Oristano (San Giovanni, Marceddì, S’Ena Arrubia, Santa Giusta, Mistras e Cabras) e dell’Asinara (Platamona, Casaraccio e Pilo).

Correlata alla morfologia costiera dell’Isola, altra caratteristica che contraddistingue la Sardegna dagli altri contesti insulari presenti nel Mediterraneo è la presenza, attorno alle sue coste, di quattro arcipelaghi per un totale di oltre 200 piccole isole sulle quali sono presenti sia specie animali che vegetali. Questo numero è unico nel Tirreno e rappresenta circa il 37% delle piccole isole del Mediterraneo occidentale, con valori comparabili solo a quelli delle coste croate e greche (Fois et al., 2016).

La Sardegna presenta un clima di tipo bistagionale, con una stagione temperata ed umida che va dai mesi autunnali a quelli primaverili ed una stagione caldo-arida che si estende dalla tarda primavera fino a tutto il periodo estivo. La posizione geografica e l’insularità sono i fattori generali che caratterizzano tale clima, mitigando le escursioni termiche giornaliere e annue. Le zone che presentano le maggiori escursioni termiche annuali sono localizzate nei sistemi montuosi interni, nella parte centrale della piana del Campidano e in quella di Ottana. In queste zone si registrano escursioni termiche diurne anche di 18-20°C, mentre nelle aree costiere, grazie all’azione mitigatrice del mare, esse sono molto più contenute.

Per quanto concerne le temperature minime, nelle zone più elevate si possono registrare valori negativi per più giorni l’anno, anche durante le ore diurne, mentre nelle aree collinari e costiere le temperature solo eccezionalmente scendono sotto lo zero, e di norma per periodi molto limitati. Relativamente alle temperature massime assolute, i valori più elevati (oltre 40°C) si registrano nelle zone costiere meridionali e nelle pianure interne. Oltre i 1.000 metri di quota, si osservano rilevanti variazioni sia nei dati delle temperature che in quelli delle precipitazioni. Per quanto riguarda le precipitazioni, si ha in generale una maggiore abbondanza sul versante occidentale dell’Isola rispetto a quello orientale, ed un loro graduale incremento, a parità di altitudine, procedendo verso nord. Le precipitazioni massime si verificano nei mesi di novembre e dicembre con un successivo picco, a seconda delle aree e dei periodi considerati, tra febbraio e marzo. Le precipitazioni minime annuali si registrano generalmente nel mese di luglio, che risulta essere anche il mese più caldo. Il periodo di aridità estiva è mediamente di tre mesi e in numerose aree costiere, soprattutto nella Sardegna meridionale, supera anche i quattro mesi. Gli eventi di tipo alluvionale si verificano solitamente nella prima parte dell’autunno e più raramente in primavera. In maniera improvvisa e in un arco temporale molto breve si passa, infatti, dalla fase di aridità prolungata ad un periodo di piogge consistenti e concentrate in un breve lasso temporale (talvolta limitato a poche ore). Tutto ciò contribuisce sovente al verificarsi di fenomeni alluvionali anche di dimensioni rilevanti (Bacchetta et al., 2009).

Dal punto di vista bioclimatico, la Sardegna è principalmente caratterizzata dal bioclima Mediterraneo Pluvistagionale Oceanico (MPO). Nell’Isola si distinguono tre termotipi principali: il Termomediterraneo, con l’orizzonte superiore (Tmes), il Mesomediterraneo suddiviso in orizzonte inferiore (Mmei) e superiore (Mmes) ed il Supramediterraneo inferiore (Smei). Sono inoltre presenti il bioclima Mediterraneo xerico oceanico con orizzonte Termomediterraneo inferiore (Tmei), in particolare per alcune aree costiere del Sulcis e quello Temperato in variante submediterranea sui rilievi del Gennargentu e in limitati settori orientali della catena del Marghine-Goceano. Tenendo conto delle precipitazioni e degli indici ombrotermici derivati, nell’Isola si distinguono l’ombrotipo secco, caratterizzato sia dall’orizzonte inferiore (sei) che da quello superiore (ses), il subumido inferiore (sui) e superiore (sus) e infine l’umido inferiore (hui) (Rivas-Martínez, 2007; Bacchetta et al., 2009).

1.2. Contesto ecologico e patrimonio naturale

1.2.1 Ambiente terrestre

1.2.1.1 Flora 

La check-list della Flora Vascolare Italiana (Conti et al., 2005, 2007) attribuisce alla Sardegna una componente floristica composta da 2.494 taxa, di cui 347 endemiche (Bacchetta et al., 2005). La flora vascolare esclusiva della Sardegna consiste di 186 taxa (Fenu et al., 2015b), di cui 163 specie, 16 sottospecie, 4 varietà e 3 ibridi, riconducibili a 37 famiglie e 72 generi. L’elemento corologico dominante è quello circummediterraneo (29%), seguito dall’euroasiatico (17%) e dall’eurimediterraneo (16%). La Lista Rossa regionale delle piante d’Italia (Conti et al., 1997) riporta 291 entità della flora sarda alle quali sono state assegnate categorie IUCN: 5 EW (Estinto in Natura), 39 CR (Gravemente Minacciate), 41 EN (Minacciate), 69 VU (Vulnerabili), 119 LC (Non Minacciate), 17 DD (Mancanza di Dati) e 1 NE (Non Valutata); attualmente non esiste un libro rosso e un catalogo aggiornato con le valutazioni IUCN relative alla flora sarda.

La provincia biogeografica Sardo-Corsa presenta un elevato contingente di entità endemiche esclusive presenti nelle due isole, tra le quali i due generi monotipici Morisia e Nananthea. Inoltre, la presenza di un contingente di specie differenziatesi in epoche remote, quali Centaurea horrida, Bellium crassifolium ed Castroviejoa montelinasana, risulta essere un’altra caratteristica importante della flora sarda. In relazione ai piani bioclimatici, alla morfologia e alle diverse litologie, in Sardegna si possono distinguere diverse tipologie di paesaggio vegetale. In base alla presenza di specie endemiche in particolari unità geomorfologiche, sono stati descritti nell’isola 6 settori e 22 sottosettori biogeografici (Fenu et al., 2014).

Il Settore Gennargenteo è formato da massicci allineati in senso meridiano in cui si trova il gruppo orografico più ampio e rilevante della Sardegna. Nelle aree più elevate di questo massiccio montuoso si insediano microboschi dominati da Juniperus nana e garighe di quota dominate da arbusti spinosi emisferici in cui si trovano endemismi come Genista pichisermolliana, Thymus herba-barona, Astragalus genargenteus, Ruta lamarmorae e Lamyropsis microcephala. Le aree montane e submontane sono caratterizzate dalla presenza di boschi a dominanza di querce caducifoglie (Quercus congesta, Q. ichnusae e Q. dalechampii). A quote più basse o sui versanti meridionali in posizione edafoxerofila, sono presenti leccete pure o con Acer monspessulanum subsp. monspessulanum, talvolta frammiste a Fraxinus ornus subsp. ornus e Ostrya carpinifolia (Bacchetta et al., 2009).

Il settore Goceano-Logudorese è anch’esso prevalentemente montuoso ma caratterizzato da cime meno elevate, la più alta (Punta Balestrieri) raggiunge i 1.362 m s.l.m. Le sugherete rappresentano le formazioni vegetali più caratteristiche di questa regione e la loro diffusione è stata fortemente favorita dall’uomo per effetto del taglio selettivo e dell’incendio. Lo strato arbustivo di questi boschi è caratterizzato da Cytisus laniger, Cytisus villosus, Arbutus unedo, Erica arborea e altre specie calcifughe quali Myrtus communis e Lavandula stoechas. Lungo i versanti e nelle aree con rocce affioranti prevalgono invece le leccete. Man mano che si sale di quota, le diverse tipologie di leccete si arricchiscono di elementi mesofili, quali Ilex aquifolium, Sanicula europaea e Polystichum setiferum. Soltanto alle quote più elevate e in situazioni di colluvio si rinvengono boschi di querce caducifoglie di estensione molto limitata e dominati da Quercus ichnusae e Q. dalechampii.

I settori calcarei mesozoici del Supramonte sono caratterizzati da leccete pure o con orniello alle quote più basse e da leccete con acero di Montpellier a quelle più elevate. In posizione adafoxerofila si rinvengono microboschi di Juniperus  turbinata, mentre in posizione mesofila sui versanti esposti a mare dominano non di rado i boschi di O. carpinifolia specie nelle porzioni più meridionali del Golfo di Orosei. Nei fondi delle codule e delle forre si rinvengono boschi ripariali ad Alnus glutinosa e boschi di Taxus baccata con carattere relittuale. Le formazioni casmo-comofitiche delle pareti rocciose presentano un elevato tasso di endemismi caratteristici di questo settore, tra cui: Astragalus gennarii, Centaurea filiformis, Lactuca longidentata, Ptychotis sardoa, Aquilegia nuragica e A. cremnophila.

Sempre di natura calcarea, ma caratterizzato da conformazioni ad altipiano dette a “Tacco” o “Tonneri”, il settore Barbaricino, a sud del massiccio del Gennargentu, è caratterizzato dalle formazioni a leccio, secondariamente da boschi di querce caducifoglie e sughera e da caratteristiche formazioni a carpino nero (Ostrya carpinifolia). La componente endemica consta di 116 taxa, perlopiù condivisa con i settori Gennargenteo e Supramontano, ma anche da alcuni taxa esclusivi quali Anchusa capellii, Senecio morisii e Pinguicula sehuensis.

Il settore Sulcitano-Iglesiente, situato nella Sardegna sud-occidentale, è molto variegato sia dal punto di vista litologico che da quello morfologico. Nelle aree montuose e collinari dominano le formazioni a leccio che si rinvengono su tutti i substrati, dal livello del mare sino alle aree cacuminali e che, nelle zone più elevate, si arricchiscono di Ilex aquifolium e Acer monspessulanum. Caratteristiche sono poi le aree dismesse minerarie che determinano habitat calaminari altamente selettivi in cui la bassa pressione di competizione ha favorito i processi di speciazione e la presenza di taxa endemici quali Echium anchusoides, Genista sulcitana, Iberis integerrima, Limonium merxmuelleri, Linum muelleri, Ptilostemon casabonae e Santolina insularis (Bacchetta et al., 2007).

Il settore Campidanese-Turritano è generalmente caratterizzato da una vegetazione termoxerofila ad olivastro e filliree, da ginepreti edafoxerofili a Juniperus oxycedrus e, solo secondariamente, da boschi di leccio e formazioni edafoigrofile costituite da oleandreti e, in aree limitate, da ontaneti e saliceti a Salix purpurea. In prossimità delle coste si sviluppa la vegetazione a Juniperus turbinata con Euphorbia dendroides, Pistacia lentiscus e Phillyrea angustifolia. Sui substrati calcarei dominano invece i ginepreti arricchiti dalla presenza della palma nana (Chamaerops humilis).

Le aree costiere e micro-insulari sono anch’esse molto variegate dal punto di vista geomorfologico e pertanto ricche di taxa endemici (Fois et al., 2016). Nelle falesie (prevalenti nei settori Sulcitano-Iglesiente e Campidanese-Turritano) dominano le formazioni vegetali riferibili alla classe Crithmo maritimi-Staticetea, presente con numerose associazioni caratterizzate da entità endemiche del genere Limonium (con circa 40 specie endemiche), riferibili all’alleanza endemica Erodio corsici-Limonion articulati. Le garighe camefitiche primarie vengono invece riferite all’alleanza Euphorbion pithyusae della classe Helichryso-Crucianelletea maritimae. Le più diffuse lungo le coste settentrionali dell’Isola sono riferibili all’associazione Euphorbio pithyusae-Helichrysetum tyrrhenici (Bacchetta et al., 2009; Biondi et al., 2014).

I microboschi psammofili sono principalmente caratterizzati dalla presenza di Juniperus macrocarpa e riferiti all’associazione Pistacio lentisci-Juniperetum macrocarpae e da ginepreti a Juniperus turbinata, costituenti solitamente microboschi termomediterranei edafo-xerofili e generalmente riferiti a quattro associazioni: Oleo-Juniperetum turbinatae, Erico-Juniperetum turbinatae, Chamaeropo-Juniperetum turbinatae ed Euphorbio characiae-Juniperetum turbinatae. I boschi a quercia della Palestina (Quercus calliprinos) sono limitati quasi esclusivamente a sistemi dunali eolici e ai campi dunali del settore Sulcitano-Iglesiente (Bacchetta et al., 2009) così pure le pinete autoctone a Pinus pinea, presenti in forma naturale solo presso Portixeddu di Buggerru nell’Iglesiente-Fluminese.

1.2.1.2. Fauna

La posizione geografica della Sardegna, nonché gli eventi geologici, climatici e storici che l’hanno caratterizzata, hanno fatto sì che l’Isola ospiti una fauna varia e, soprattutto, molto ricca di specie endemiche e d’interesse biogeografico. La checklist della fauna italiana riporta per la Sardegna ben 697 specie endemiche, pari al 6,38% delle 10.915 accreditate per l’isola; a queste vanno poi ad aggiungersi quelle entità endemiche condivise con la vicina Corsica (Minelli & Stoch, 2005), nonché le specie di recente descrizione (Taiti & Argano, 2009, 2011) non ancora annoverate nella checklist al momento della sua compilazione. È facilmente intuibile che il tasso degli endemiti possa essere rilevante in ambiti insulari, in particolare in quei gruppi animali caratterizzati da scarsa vagilità. È questo il caso della Sardegna dove il numero delle specie endemiche è particolarmente alto soprattutto per quanto concerne gli invertebrati ma tuttavia pregevole anche per i vertebrati, fra i quali si annoverano, come sopra accennato, specie esclusive della Sardegna oltre ad altre condivise con la Corsica. Le specie endemiche sono particolarmente numerose tra quegli organismi che conducono vita sotterranea; la Sardegna si caratterizza infatti per la presenza di estesi complessi carsici costituiti da doline, inghiottitoi, grotte e habitat ipogei dove gli artropodi endemici sono straordinariamente numerosi. L’Isola è inoltre circondata da un gran numero di isole satelliti che ospitano, a seconda della loro complessità, una fauna ricca comprensiva anch’essa di specie endemiche. La peculiarità della fauna sarda è da riferirsi alla presenza di elementi molto antichi, paleomediterranei e paleotirrenici, di origine pre-miocenica, ovvero relativi a un periodo precedente il distacco della Sardegna dal continente europeo. 

I mammiferi attuali presenti sull’Isola, a differenza delle ricche faune che si sono succedute naturalmente durante il Terziario e il Quaternario, sono da riferirsi ad importazione recente e non presentano entità esclusive se non a livello sottospecifico, fatta eccezione per l’orecchione sardo (Plecotus sardus), descritto di recente come l’unico mammifero endemico della Sardegna, nonché unico pipistrello endemico italiano (Mucedda et al., 2002). A partire da epoche pre-neolitiche l’uomo ha cacciato le specie endemiche dell’Isola fino ad estinguerle, introducendone successivamente altre quali la capra, la pecora, il maiale, il bue, il cavallo, l’asino ed altre ancora. Fra i carnivori attualmente presenti sull’Isola si ricordano la martora (Martes martes) verosimilmente introdotta dai Romani o in un periodo di poco precedente; la donnola (Mustela nivalis subsp. boccamela) che sull’Isola è caratterizzata da taglia maggiore rispetto alle popolazioni continentali italiane; il gatto selvatico africano (Felis silvestris subsp. lybica), ritenuto all’origine di tutte le forme domestiche; la volpe sarda (Vulpes vulpes subsp. ichnusae), di cui lo status sottospecifico è tuttora dibattuto e che presenta dimensioni inferiori rispetto alle popolazioni continentali; la foca monaca (Manachus monachus) segnalata ormai solo occasionalmente lungo le coste settentrionali e orientali dell’Isola.

Anche fra gli ungulati, seppur non vi siano specie esclusive della Sardegna, si trovano: il muflone (Ovis orientalis subsp. musimon), introdotto in epoca Neolitica; il cervo sardo (Cervus elaphus subsp. corsicanus), della cui presenza in Sardegna non esistono tracce antecedenti al Neolitico; il cinghiale (Sus scrofa subsp. meridionalis) introdotto nel Neolitico antico e il daino (Dama dama), di recente reintroduzione in quanto la precedente popolazione, seppur numerosa, fu sterminata nella seconda metà del secolo scorso. Fra i mammiferi di minori dimensioni, la Sardegna ospita il riccio (Erinaceus europaeus subsp. italicus); il mustiolo (Suncus etruscus) e la crocidura mediterranea (Crocidura pachyura). La lepre sarda (Lepus capensis subsp. mediterraneus), è caratterizzata da dimensioni inferiori rispetto alla lepre continentale, mentre il coniglio selvatico (Oryctolagus cuniculus) è stato introdotto dai Fenici e dai Romani nel Mediterraneo centrale. Per i roditori troviamo una sottospecie di ghiro (Glis glis subsp. melonii) presente esclusivamente in Sardegna e Corsica; il topo quercino sardo (Eliomys quercinus subsp. sardus); il topo selvatico (Apodemus sylvaticus subsp. dichrurus) dell’Europa mediterranea; il topolino domestico (Mus musculus); il ratto delle chiaviche (Rattus norvegicus) e il ratto nero (Rattus rattus); da ricordare inoltre la presenza della nutria (Myocastor coypus), introdotta di recente anche in Sardegna. Grande importanza rivestono invece i chirotteri che sull’Isola sono presenti con ben 21 specie. Fra queste sono particolarmente importanti le popolazioni troglofile fra le quali troviamo, oltre al raro e già citato orecchione sardo, imponenti colonie di miniotteri, di rinolofo di Mehely (Rhinolophus mehelyi) segnalato in Italia solo in Sardegna e in Sicilia, e di vespertilio maghrebino (Myotis punicus), la cui presenza in Europa è attestata esclusivamente dalle popolazioni sarde e da quelle corse.

La grande ricchezza di habitat di cui la Sardegna dispone ha anche favorito la presenza di un’avifauna, sia stanziale sia migratrice, di grande rilievo. Le specie di uccelli da elencare per l’Isola sono così numerose che in questa sede verrà fatto esclusivamente cenno ad alcune entità endemiche e particolarmente rappresentative dei diversi habitat sardi, rimandando per tutte le altre alle varie pubblicazioni che trattano questo gruppo animale. Fra i rapaci, che fino a epoche recenti annoveravano per l’Isola l’avvoltoio monaco e il gipeto, si ricordano l’aquila reale (Aquila chrysaetos), l’astore sardo (Accipiter gentilis subsp. arrigonii), lo sparviere sardo (Accipiter nisus subsp. wolterstorffi), la poiana della Sardegna (Buteo buteo subsp. arrigonii), il grifone (Gyps fulvus), il barbagianni sardo (Tyto alba subsp. ernesti) e il falco della regina (Falco eleonorae). Fra i passeriformi, la calandrella (Calandrella brachydactyla), lo scricciolo sardo (Troglodytes troglodytes subsp. koenigi), la magnanina sarda (Sylvia sarda), la sterpazzolina (Sylvia subalpina), il pigliamosche tirrenico (Muscicapa striata subsp. tyrrhenica), la cinciallegra sarda (Parus major subsp. ecki), la cincia mora sarda (Parus ater subsp. sardus), il fringuello sardo (Fringilla coelebs subsp. sarda), il verdone (Carduelis chloris subsp. madaraszi), il venturone corso (Carduelis citrinella subsp. corsicana), il cardellino (Carduelis carduelis subsp. tschusii), la passera sarda (Passer hispaniolensis), la ghiandaia sarda (Garrulus glandarius subsp. ichnusae), il corvo imperiale sardo (Corvus corax subsp. sardus), l’averla baia (Lanius senator subsp. badius). Tra i non-passeriformi si ricordano il gruccione (Merops apiaster), il picchio rosso maggiore (Dendrocopos major subsp. harterti), la pernice sarda (Alectoris barbara) e, tra le specie di prateria, l’occhione (Burhinus oedicnemus) e la gallina prataiola (Tetrax tetrax). Di quest’ultima, la popolazione sarda è l’unica ancora presente in Italia. Fra gli uccelli che frequentemente si possono osservare nelle importanti zone umide dell’Isola troviamo l’airone rosso (Ardea purpurea), l’airone bianco maggiore (Casmerodius albus), il mignattaio (Plegadis falcinellus), la moretta tabaccata (Aythya nyroca) e l’anatra marmorizzata (Marmaronetta angustirostris), numerose specie di limicoli come l’avocetta (Recurvirostra avosetta), il corriere grosso (Charadrius hiaticulas) che sverna in Sardegna e il fratino (Charadrius alexandrinus); fra i rallidi si ricorda il pollo sultano (Porphyrio porphyrio), stanziale in Sardegna e reintrodotto relativamente di recente in Sicilia. I fenicotteri, tradizionalmente considerati un simbolo degli stagni e delle lagune costiere della Sardegna, dal 1993 hanno ripreso con continuità la nidificazione sull’Isola. Fra i principali uccelli marini si ricordano il gabbiano corso (Ichthyaetus audouinii), il marangone dal ciuffo (Phalacrocorax aristotelis subsp. desmarestii), l’uccello delle tempeste (Hydrobates pelagicus), la berta maggiore (Calonectris diomedea) e la berta minore (Puffinus yelkouan); relativamente a quest’ultima specie è importante segnalare  che oltre il 50% della popolazione mondiale nidifica sull’Isola di Tavolara.

Sempre tra i vertebrati, la Sardegna è l’isola del Mediterraneo che vanta il numero maggiore di specie endemiche di anfibi e rettili. Per quanto concerne i primi, di grande rilievo sono le popolazioni troglofile di geotritoni appartenenti al genere Speleomantes, unico rappresentante della famiglia Plethodontidae in Europa, che è rappresentata da ben 5 specie esclusive: Speleomantes flavus, S. genei, S. imperialis, S. sarrabusensis e S. supramontis, distribuite in 5 distinte aree dell’Isola. Endemico è anche il tritone sardo (Euproctus platycephalus) che vive in torrenti e pozze delle aree collinari e montane; la raganella tirrenica (Hyla sarda) e il discoglosso sardo (Discoglossus sardus), ambedue entità tirreniche presenti anche in Corsica e su alcune isole dell’Arcipelago Toscano; il discoglosso sardo è presente anche sulle Isole Hyères (Francia). In Sardegna vivono anche il rospo smeraldino (Bufotes balearicus) e  rane verdi appartenenti al genere Pelophylax spp. I rettili presenti sul territorio sardo contano 22 specie, tra cui: le tartarughe marine, che comprendono Caretta caretta che nidifica lungo le coste sarde meridionali, Chelonia mydas e Dermochelys coriacea; le testuggini d’acqua dolce Emys orbicularis, specie autoctona, e Trachemys scripta, specie aliena e invasiva recentemente e volontariamente introdotta dall’uomo sull’Isola. In Sardegna sono anche presenti ben tre specie di testuggini terrestri, la testuggine di Hermann (Testudo hermanni), la testuggine moresca (T. graeca) e la testuggine marginata (T. marginata); tre specie di lucertola endemiche della Provincia biogeografica Sardo-Corsa: l’algiroide nano (Algyroides fitzingeri), la lucertola di Bedriaga (Archaeolacerta bedriagae) e la lucertola tirrenica (Podarcis tiliguerta) che conta anche la sottospecie sarda microinsulare Podarcis tiliguerta ranzii dell’Isolotto Molarotto, nonché la lucertola campestre (Podarcis siculus) presente anche in Sicilia e in Italia continentale. Tra i gechi, particolare rilevo va dato al tarantolino (Euleptes europaea), specie peculiare dell’area tirrenica caratterizzato da un’estesa distribuzione micro-insulare ; al quale si aggiungono l’emidattilo (Hemidactylus turcicus) e la tarantola (Tarentola mauritanica), ampiamente distribuiti nell’area mediterranea. In Sardegna si trovano anche la luscengola (Chalcides chalcides) e il Chalcides ocellatus subsp. tiligugu, sottospecie di gongilo appartenente al clade tunisino, presente in Italia esclusivamente in Sardegna, in Sicilia e nel Bosco di Portici (Napoli), dove è stato introdotto nel Settecento. Fra i serpenti si ricordano la natrice viperina (Natrix maura), la natrice del Cetti (Natrix natrix subsp. cetti), sottospecie sarda della natrice dal collare, il biacco (Hierophis viridiflavus), il colubro ferro di cavallo (Hemorrhois hippocrepis) e il saettone (Zamenis sp.) del quale, per l’Isola, sono stati riportati solo avvistamenti sporadici.

Per quanto riguarda la fauna ittica autoctona dulcacquicola si ricordano l’alosa (Alosa fallax) del Flumendosa e del lago Omodeo; l’anguilla (Anguilla anguilla); la trota mediterranea (Salmo cettii) che è considerata una “evolutionarily significant unit (ESU)” ovvero una specie della quale bisogna tenere di conto quando si operano azioni di conservazione; la lampreda di mare (Petromyzon marinus) che si riproduce nelle acque interne; il latterino (Atherina boyeri) tipico delle aree costiere, il nono (Aphanius fasciatus); lo spinarello (Gasterosteus aculeatus) che si può osservare sia in acque salmastre sia in quelle dolci; la cagnetta (Salaria fluviatilis); il cefalo calamita (Liza ramada) e il cefalo musino (Liza saliens), presenti in ambienti estuariali.

Le specie di invertebrati esclusive della Sardegna sono molto numerose, prevalentemente cavernicole e appartenenti a vari gruppi sistematici paleotirrenici fra i quali troviamo anche generi affini a elementi iberolevantini, provenzali e tirrenici. L’Isola inoltre ospita specie endemiche di anellidi, quali l’oligochete Prosellodrillus festai, di molluschi gasteropodi quali Sardohoratia islamioides, S. sulcata e Sardopaladilhia plagigeyerica di acque sorgive, e due nuove specie di Hygromiidae, Xerosecta sandaliotica e X. brachyflagellata, descritte di recente (De Mattia & Mascia, 2014). Fra gli innumerevoli isopodi terrestri, di cui il 35% delle specie è endemico, si ricordano numerosi Trichoniscidae quali Utopioniscus kuehni, Alpioniscus fragilis, A. thanit, Catalauniscus puddui, C. hirundinella, le specie dei generi Oritoniscus e Nesiotoniscus, quelle del genere Scotoniscus, S. baccettii e S. janas, rispettivamente esclusivi di una grotta dell’Isola di Tavolara e di una dell’Iglesiente, e le specie cavernicole o endogee del genere Alloschizidium (Armadillidiidae). Fra gli isopodi stigobi vanno menzionate le specie Stenasellus nuragicus e S. assorgiai e fra gli anfipodi molte specie del genere Bogidiella, Tyrrhenogammarus sardous, Ingolfiella (Tyrrhenidiella) cottarellii. Fra i Chilopodi si ricordano Haplophilus sardous, Lithobius turritanus e L. sardous; per i diplopodi il genere Sardopus, Glomeris lunatosignata e diverse specie del genere Devillea. Anche fra gli Aracnidi si annoverano diverse specie endemiche fra le quali spiccano quelle numerose di pseudoscorpioni, di cui la Sardegna è la regione italiana più ricca. Per gli esapodi si ricordano i Collemboli Arrhopalites giovannensis, Hypogastrura gennargentui e Endonura ichnusae, le blatte Ectobius ichnusae e E. sardous; per i Coleotteri il famoso carabide cavernicolo Duvalius sardous, gli Scarabei Chelotrupes matutinalis e C. hiostius, la lucciola di Sardegna (Lampyris sardiniae), Carabus genei, Sardaphaenops supramontanus presente solamente in alcune grotte del Sopramonte e, fra gli Idrofilidi, Laccobius sinuatus subsp. binaghii, fra i Ditiscidi Hydroporus sardomontanus endemico delle aree montane della Sardegna, degne di nota anche le 11 specie sarde di Stafilinidi del genere Trogasteropsis appena descritte da Poggi, Fancello, Leo (2021) ; fra gli Imenotteri si ricorda la sottospecie di bombo Bombus terrestris subsp. sassaricus, mentre per gli Ortotteri, che sull’Isola sono presenti con ben 13 taxa endemici, il panfago sardo (Pamphagus sardeus), una grossa cavalletta. Per le farfalle è particolarmente degna di menzione Papilio hospiton, un endemismo sardo-corso strettamente legato alla presenza della Ferula communis della quale la larva di questa farfalla si nutre; Argynnis elisa è un endemismo sardo-corso che vive nelle aree montane settentrionali e centrali dell’Isola, il satiro dei nuraghi (Maniola nurag), una specie anch’essa montana ed esclusiva della Sardegna, nonché altre appartenenti a generi diversi quali l’argo corsicano (Plebejus bellieri), l’argo barbaricino (Pseudophilotes barbagiae) e l’argo del Gennargentu (Polyommatus coridon subsp. gennargenti), l’esperide sardo-corsa (Spialia therapne), la cavolaia isolana (Euchloe insularis), la vanessa sarda (Aglais ichnusa) e le zigene (Zygaena orana subsp. sardoa e Z. corsica), nonché molti altri gruppi di insetti, fra quali si ricorda Smicromyrme olienensis Pagliano & Strumia 2019, una nuova specie di Mutillidi di recente descritta e, Plecotteri ed Eterotteri (Dellacasa & Dellacasa, 2008; Grussu, 2001; Lanza et al., 2007; Masseti 2002, 2009a 2009b; Mucedda & Pidinchedda, 2010; Rocchi, 2011; Ruffo & Stoch, 2005; Stoch & Genovesi, 2016; Zanetti et al., 2010).

1.2.2 Ambiente marino

I fondali rocciosi contraddistinguono il tratto costiero della Sardegna e delle isole maggiori, presentando geomorfologie diversificate ed articolate, mentre la restante parte della piattaforma costiera è occupata da fondi mobili. In particolare, la natura dei fondali sardi è caratterizzata da differenti tipi di substrati che variano dalle litologie basaltiche a quelle granitiche, da rocce carbonatiche a sedimenti sabbiosi (Guidetti et al., 2004).

Da tale eterogeneità a livello mineralogico deriva la biodiversità che contraddistingue l’ambiente marino sardo (Guidetti et al., 2004) e che comprende numerosi endemismi Mediterranei.

Nelle zone costiere, procedendo dalla superficie verso il fondo, si trovano nella zona medio-litorale i marciapiedi (o trottoir) a Lythophyllum byssoides e nella parte inferiore del piano mesolitorale Patella ferruginea, specie presente dal Pleistocene in tutto il bacino Mediterraneo (Scotti & Chemello, 2000) ma che è tra i molluschi marini maggiormente a rischio d’estinzione del Mediterraneo (Marra et al., 2016b).

Nella zona di transizione tra i piani meso ed infra-litorale, si possono trovare le biocostruzioni a Vermetidi, della cui realizzazione è responsabile la specie Dendropoma petraeum e, soprattutto nei substrati duri di natura calcarea, il mollusco bivalve Lithophaga lithophaga.

Nelle comunità infralitorali, tra le componenti più importanti vi è Posidonia oceanica, pianta vascolare marina che sulla costa occidentale della Sardegna forma le praterie più estese del Mediterraneo (Bouduresque, 2004). Tali praterie, più comuni su fondi sabbiosi, sono importanti aree di “nursery” e fungono da veri e propri serbatoi di biodiversità, in quanto ospitano popolamenti ittici molto diversificati che comprendono specie appartenenti ai Singnatidi, Labridi (Symphodus spp.) e Sparidi, come Sarpa salpa e Spicara smaris, le quali sono indicate tra le specie più comuni dei posidonieti del bacino Nord-Occidentale Mediterraneo (Harmelin-Vivien, 1983). Inoltre, anche il mollusco bivalve endemico del Mediterraneo Pinna nobilis è solitamente associato alle praterie di posidonia (ANPA, 2001).

Nel piano infralitorale roccioso, oltre che a profondità inferiori, si possono riscontrare gli echinodermi Paracentrotus lividus e Arbacia lixula (Guidetti et al., 2004). Tra i vertebrati, i popolamenti ittici sono particolarmente studiati in ambienti oggetto di tutela e comprendono decine di specie, spesso di elevato valore economico (Di Franco et al., 2009; Marra et al., 2016a). Alcuni dei rappresentanti più caratteristici sono la triglia di scoglio (Mullus surmuletus), la ricciola (Seriola dumerilii), la corvina (Sciaena umbra), molte specie di Sparidi (Dentex dentex, Diplodus spp.) e il barracuda (Sphyraena spp.). Molti pesci Osteitti vivono in associazione ai fondi mobili, come molte specie demersali: la tracina (Trachinus spp.), la triglia di fango (Mullus barbatus), la rana pescatrice (Lophius piscatorius) e diverse specie di gallinelle (Bulgarini et al., 2006).

Nella zona circalitorale le comunità sciafile del coralligeno possono essere molto comuni, nonostante si possano estendere batimetricamente anche all’infralitorale, laddove le condizioni luminose siano ridotte (Ballesteros, 2003). Il coralligeno si distingue per la significativa bio-concrezione e la presenza di alcune specie chiave come le gorgonie (Paramuricea clavata), Eunicella spp. e le popolazioni di Corallium rubrum, più comunemente distribuite tra i 30-200 metri di profondità (Cau et al., 2013).

Tali comunità forniscono complessità strutturale alla numerosa fauna ittica che frequenta tali siti e che può comprendere specie gregarie come Anthias anthias o specie che non ne sono esclusive, quali il sarago (Diplodus sargus), la murena (Muraena helena), la corvina e la cernia bruna (Epinephelus marginatus), contraddistinte anche da taglie elevate (Guidetti et al., 2007).

Per quanto concerne l’ambiente pelagico, nel mare che circonda le coste sarde vivono quattro specie di tartarughe marine, di cui la più abbondante risulta essere la tartaruga marina comune Caretta caretta (Bulgarini et al., 2006).

Assai rilevante è anche la presenza di cetacei, soprattutto nell’area compresa nella porzione di mare denominata “Santuario dei cetacei”, dove la stenella (Stenella coeruleoalba) e la balenottera comune (Balaenoptera physalus) sono tra le specie più frequenti. La notevole abbondanza di grandi organismi pelagici nella fauna marina è legata ad una serie di proprietà fisico-oceanografiche, tra cui la presenza di un sistema frontale permanente. Grazie all’elevata produttività primaria derivante dalle zone di upwelling, le acque comprese nel santuario ospitano una cospicua popolazione di Meganyctiphanes norvegica, crostacei eufasiacei appartenenti allo zooplancton e tra i principali componenti del cosiddetto krill, alla base della catena alimentare pelagica. A ciò è dovuta la presenza, nella fauna ittica, di grossi pesci pelagici quali il tonno (Thunnus thynnus), varie specie di squali, il pesce spada (Xiphias gladius), la manta mediterranea (Mobula mobular) e il pesce luna (Mola mola) (ANPA, 2001).

1.3. Occupazione umana e storia ambientale

Le prime testimonianze della presenza umana nell’Isola risalgono al Paleolitico inferiore, un periodo compreso tra i 500.000 e i 100.000 anni fa. Tali testimonianze sono date dal ritrovamento presso Perfugas, in territorio di Sassari, di alcuni rudimentali strumenti litici in selce, mentre è solo intorno ai 20.000 anni fa che vengono fatte risalire le prime tracce dell’uomo moderno (Homo sapiens). Durante questo periodo (mesolitico), la Sardegna era abitata da piccoli gruppi umani che vivevano di caccia e raccolta, sfruttando come luoghi abitativi le grotte e i ripari sotto roccia. Questi gruppi umani non conoscevano ancora l’allevamento e l’agricoltura, tanto meno la ceramica. Le testimonianze dirette di questi gruppi sono date dal ritrovamento di strumenti in ossidiana e selce provenienti da contesti funerari e abitativi in grotta. Le testimonianze più significative provengono dalla Grotta Corbeddu nella vallata di Lanaitto ad Oliena, dalla Grotta Su Coloru di Laerru e dal riparo sotto roccia di Su Carroppu di Sirri (Lugliè, 2009).

In una fase successiva, circa 7.000 anni fa (periodo Neolitico), la Sardegna veniva colonizzata da gruppi umani che provenivano dal continente italiano: si tratta delle prime comunità neolitiche che praticavano l’agricoltura e l’allevamento.

Le recenti indagini archeologiche e le datazioni al carbonio 14 disponibili per i siti del Neolitico antico della Sardegna, collocano alle soglie del VI millennio la presenza stabile delle prime comunità neolitiche nell’Isola (Lugliè, 2009). Si tratta di nuove comunità che non ebbero nulla in comune con il sostrato mesolitico isolano: gli elementi di discontinuità si evidenziano sia nello iato documentato stratigraficamente nei contesti con sequenze mesolitiche e neolitiche che nel cambiamento dei modi di vita e nell’uso ottimale delle risorse e del territorio e, per tale ragione, si è parlato di una vera e propria colonizzazione dell’Isola (Lugliè, 2009). In una prima fase, il Neolitico antico della Sardegna fu caratterizzato da una produzione ceramica con decorazione cardiale che trova confronti con le comunità neolitiche tirreniche e, più in generale, con quelle del Mediterraneo occidentale (Lugliè, 2009; Pessina & Tiné, 2008). I siti archeologici inquadrati alle soglie del VI millennio si concentrano nella Sardegna centro-meridionale, e le aree planiziali costiere vengono preferite dalle prime comunità neolitiche a differenza delle evidenze riferibili al sostrato mesolitico che viene documentato per lo più in contesti di grotta (Lugliè, 2009). I dati sulle piante coltivate in questo periodo sono molto scarsi e gli unici indizi agricoli provengono dalla grotta di Filiestru presso Bonu Ighinu (Mara – Sassari) (Trump, 1983).

Il Neolitico medio si situa cronologicamente tra il V e il IV millennio a.C. La cultura associata alla fase iniziale di questo periodo prende il nome di Cultura di Bonu Ighinu. Le prime attestazioni sicure risalgono agli anni 70 quando si individuarono nella grotta di Sa Ucca de su Tintirriolu nel territorio di Mara materiali ceramici caratteristici che portarono alla definizione di questa cultura (Lorìa & Trump, 1978). Gli elementi distintivi di questa cultura si evidenziano nella produzione ceramica di fattura fine e con decorazioni a motivi incisi e graffiti a cotto. Nessun dato paleoeconomico è disponibile per questa fase. Un orizzonte maturo e terminale del Neolitico medio è stato riconosciuto più tardivamente e prende il nome di Cultura di San Ciriaco di Terralba (Lugliè, 2003). Poco noto per il numero limitato di scavi che l’hanno interessata, questa cultura occupa la seconda metà del V millennio a.C.

Il Neolitico recente si attesta tra il IV e il III millennio a.C. La cultura che si sviluppa in questo periodo è detta Cultura di Ozieri, nome che deriva dalla località di San Michele di Ozieri in cui venne scoperta (Lilliu, 2004). Gli insediamenti abitativi si documentano sia presso cavità naturali che in villaggi all’aperto. L’economia, sulla base dei pochi dati disponibili, sembra basarsi sull’allevamento di bovini, ovicaprini a cui si affiancano le attività di pesca e caccia del cervo e del cinghiale. In Sardegna, i dati disponibili sull’agricoltura preistorica del Neolitico si basano su pochi resti vegetali recuperati durante le operazioni di scavo in grotta in contesti inquadrati tra il Neolitico antico e il Neolitico recente tra gli anni ’60 e ’80. La presenza di resti di cereali e leguminose coltivate sembra essere documentato nella grotta di Filiestru, Grotta del Guano, Sa Ucca de Su Tintirriòlu, Molia (Trump, 1983, 1990). In particolare, la grotta di Filiestru presso Bonu Ighinu è stata interessata da diverse campagne di scavo intraprese tra il 1970 e il 1980 (Trump, 1983). Negli strati del Neolitico antico a ceramica cardiale della trincea D sono state ritrovate alcune cariossidi di farro (Triticum dicoccum) e del piccolo farro (Triticum monococcum) (Trump, 1983). Risale invece al 1971 la prima campagna di scavo condotta presso la grotta Sa ˈUcca de Su Tintirriòlu, in cui si sono rinvenuti numerosi carboni provenienti dalla trincea G negli strati 5 e 6, attribuiti rispettivamente alle fasi culturali del Neolitico medio e recente. Le analisi dei semi carbonizzati, effettuate da Dennel dell’Università di Cambridge, hanno permesso di identificare semi di farro e orzo nudo a sei file (Hordeum vulgare var. nudum). In associazione, sono state identificate anche alcune leguminose, la lenticchia (Lens culinaris) e le vecce (Vicia sp.) (Loria & Trump, 1978). La Grotta del Guano nel territorio di Oliena (Nuoro) è stata oggetto di scavo archeologico nel 1978, nella stessa sono stati ritrovati numerosi resti vegetali carbonizzati le cui analisi hanno confermato la presenza, in strati del Neolitico recente, di orzo vestito (Hordeum vulgare), di frumenti nudi (Triticum compactum) e piselli (Pisum sativum) (Castaldi, 1987; Costantini & Stancanelli, 1984). La Domus de Janas di Molia presso Illorai (Sassari) è stata oggetto di scavo archeologico dal 1976 al 1984, si tratta di una tomba scavata nella roccia dalle comunità del Neolitico recente della cultura di Ozieri (fine IV millennio – prima metà del III millennio a.C.). I resti vegetali rinvenuti al suo interno sono risultati in associazione con materiali ceramici del Neolitico recente. Sono stati identificati cariossidi di frumenti nudi (Triticum aestivum/durum) e orzi (Hordeum sp.). Durante l’età del rame (2700-2400 a.C.), la Sardegna è abitata da nuove comunità che costruiscono grandi muraglie, tombe a circolo, dolmen e menhir (2700-2400 a.C.). La civiltà nuragica ha inizio più tardi, durante l’età del bronzo (1800-1100 a. C.) ed è caratterizzata dalla costruzione di grandi villaggi e numerose torri chiamate nuraghi, delle quali se ne contano attualmente circa 12.000. I Nuraghi, costruzioni uniche in tutto il Mediterraneo occidentale, sono costruiti con massi ciclopici e senza nessun tipo di malta, avevano un’altezza che poteva variare dai 15 ai 30 metri e una funzione sia di tipo difensivo che abitativo/religioso.

Successivamente, tra il IX e il III secolo a.C, fecero ingresso in Sardegna i Fenici e i Cartaginesi. In questo periodo, possiamo distinguere due importanti momenti storici per l’Isola. Nel primo assistiamo all’arrivo dei mercanti fenici, queste prime frequentazioni furono pacifiche e apportarono in Sardegna nuove conoscenze e tecnologie, i Fenici quindi si integrarono con i Nuragici. Ai Fenici si attribuisce il merito di aver introdotto in Sardegna una nuova forma di aggregazione urbana fino ad allora sconosciuta ai Nuragici: la città. A Nora, una stele datata al IX secolo a.C., conservata nel Museo archeologico nazionale di Cagliari, rappresenta il primo esempio di scrittura ritrovato in Occidente. Secondo molti ricercatori tale stele costituisce anche la prima testimonianza attestante il nome scritto usato per denominare la Sardegna. Sulla stele compare infatti il toponimo SHRDN, senza vocali come consuetudine nelle antiche lingue semitiche. I Cartaginesi invece in una seconda fase, colonizzarono l’Isola per lo sfruttamento delle numerose risorse minerarie e per il controllo delle fertili pianure del Campidano. I più importanti insediamenti fenicio/punici si trovano ubicati soprattutto lungo le coste della Sardegna, tra i più importanti vi sono: Nora, Sulki, Monte Sirai, Bithia, Tharros, Othoca, Karalis e Bosa (Barreca, 1988). Nel 238 a.C. i Romani conquistarono la Sardegna al termine della Prima Guerra Punica. Per lungo tempo la dominazione romana fu segnata dalla difficile convivenza con i Nuragici. Gradualmente si raggiunse una certa integrazione, anche se costanti furono le rivolte, in particolare quelle dei Balari e degli Iliensi. I maggiori centri ben presto si romanizzarono e Karalis, l’attuale Cagliari, divenne la capitale della nuova provincia. La città crebbe e fu arricchita di monumenti, tra i quali l’esempio più notevole è probabilmente l’anfiteatro sito nella Valle di Palabanda (Mastino, 2007).

Dopo la caduta dell’Impero romano d’Occidente, la Sardegna fu occupata dai Vandali fino al 534, anno in cui fu conquistata dai Bizantini. Successivamente, con il declino dell’impero di Bisanzio (IX secolo), l’Isola fu divisa in quattro Giudicati retti da un giudice dotato di potere sovrano: Torres-Logudoro, Calari, Gallura e Arborea.

Nel 1297, grazie al volere di papa Bonifacio VIII, ebbe inizio il Regno di Sardegna e Corsica, istituito per reprimere la contesa tra gli Angioni e Aragonesi per il Regno di Sicilia. Così il Regno di Sardegna, attraverso varie fasi percorse l’ultimo periodo del Medioevo sotto la corona d’Aragona, e poi di Spagna.

Intorno al 1479, inizia la storia della Sardegna spagnola. In quell’anno, alla morte di Giovanni II di Aragona, re di Sardegna, gli successe suo figlio Ferdinando II, il cui matrimonio con Isabella di Castiglia sancì la nascita, per unione personale dei due Regni, della Corona di Spagna, di cui il Regno di Sardegna entrava automaticamente a far parte. Nell’agosto del 1708, in piena Guerra di successione spagnola, una spedizione anglo-olandese inviata da Carlo d’Austria pose sotto assedio Cagliari e mise così fine, dopo quasi quattro secoli, alla dominazione iberica sull’Isola. La fine del periodo spagnolo è convenzionalmente posta al momento del passaggio della corona sarda agli Asburgo, con i trattati di Utrecht e Rastatt (1713 e 1714).

Nel 1799 le truppe francesi occuparono il Piemonte costringendo i Savoia a riparare in Sardegna dove rimasero fino al 1814, quando Napoleone Bonaparte fu sconfitto ed esiliato sull’Isola d’Elba.

I Savoia intrapresero una politica di gestione del territorio e di sfruttamento delle risorse, ad esempio col disboscamento per la produzione di carbone, creazione di pascoli e legname per traversine. Per stimolare la produzione agricola come in altre parti d’Europa, nel 1820 Vittorio Emanuele I promulgò l’Editto delle chiudende, con il quale autorizzò la chiusura, con siepi o muri, delle terre comuni. Si consentì quindi, spesso a vantaggio dei latifondisti, la creazione della proprietà privata cancellando la proprietà collettiva dei terreni, tipica dell’Isola.

Il primo reale contributo alla conoscenza floristica dell’isola risale alla seconda metà del 700, quando Michele Antonio Plazza, titolare della prima cattedra di chirurgia presso l’Università di Cagliari, raccolse nella sua opera le informazioni relative a 851 specie. La prima vera e propria flora dell’Isola risale però al successivo contributo di Moris che, nei tre volumi sulla Flora Sardoa (1823-1859), censì un totale di 1.141 taxa. Con l’intento di completare la flora del Moris, Ugolino Martelli (1860-1934) esplorò ripetutamente l’Isola negli anni compresi tra il 1894 e il 1899, concentrandosi sulle Monocotiledoni non trattate nell’opera di Moris, pubblicando tre fascicoli (1896, 1901, 1904) e descrivendo alcune nuove specie per l’Isola. Successivamente, sebbene numerosi botanici si susseguirono negli anni, per una vera e propria flora aggiornata si dovrà attendere il lavoro di Pignatti (1982) nel quale i taxa descritti per l’Isola incrementarono sino a 2.013 unità. Il dato più aggiornato sull’intera flora, relativo alla checklist di Conti et al. (2007), evidenzia quanto negli ultimi anni il numero complessivo di taxa riconosciuti per la Sardegna sia esponenzialmente aumentato sino ad un numero di 2.494 unità (Fig. 2).

Tenendo conto del continuo ed importante aggiornamento floristico, una flora aggiornata e completa per l’Isola appare tanto impellente, quanto di difficile realizzazione. Nonostante gli sforzi compiuti, i sei volumi sulla Flora dell’Isola di Sardegna (Arrigoni, 2006-2015) necessiterebbero di un costante aggiornamento.

Figura 2. Numero di taxa censiti per l’Isola di Sardegna nel corso degli ultimi secoli.

Per quanto concerne l’esplorazione botanica sulle piccole isole parasarde, i primi veri censimenti si devono a Gennari (1865) sull’Isola di Caprera e a Vaccari (1894) sull’Arcipelago di La Maddalena. Per avere un quadro più completo sui contesti insulari presenti in tutti i settori biogeografici dell’Isola si dovrà però attendere il dopoguerra, quando Martinoli, Desole, Mossa, Arrigoni e Bocchieri, solo per citarne alcuni, hanno contribuito alla realizzazione di inventari floristici completi su 71 isole. Un recente lavoro di revisione ed implementazione dei dati sulle piccole isole parasarde ha reso possibile la definizione ecologica e biogeografica di 81 isole (Fois et al., 2016). In questo lavoro è definita una lista di 105 taxa endemici presenti nelle isole parasarde, dei quali 32 sono stati evidenziati come i più rappresentativi di questi contesti. Inoltre, l’importanza conservazionistica delle piccole isole parasarde è stata confermata dal fatto che circa il 36% della flora endemica è concentrata in questi contesti, nonostante essi rappresentino appena l’1% del territorio sardo. D’altro canto, la presenza di 168 taxa esotici, pari al 35% della flora esotica sarda,  è un dato che evidenzia la necessità di interventi volti a contrastare la loro diffusione (Fois et al. 2020).

La tutela e conservazione della flora e della fauna dei territori insulari è disciplinata da trattati e convenzioni internazionali, da direttive e regolamenti comunitari e da leggi a carattere nazionale e regionale. La convenzione di Washington – CITES (1973) “sul commercio internazionale delle specie minacciate di estinzione”, ratificata in Italia con la legge 19 dicembre 1975, n. 874, e la Convenzione di Berna (1979) “sulla protezione della vita selvatica e dell’ambiente naturale in Europa”, ratificata dall’Italia nel 1981 (Legge n. 503/81), sono state le prime due convenzioni internazionali di un certo rilievo. A livello comunitario, la Direttiva Habitat (92/43/CEE) e la Direttiva Uccelli (2009/147/CE), rappresentano il principale strumento per la protezione delle specie animali e vegetali e dei loro habitat. Sono state inoltre disciplinate a livello nazionale le procedure relative all’istituzione delle Aree Protette (Legge 6 dicembre 1991, n. 394), mentre la Legge Regionale 7 giugno 1989, n. 31 sulle “Norme per l’istituzione e la gestione dei parchi, delle riserve e dei monumenti naturali, nonché delle aree di particolare rilevanza naturalistica ed ambientale”, solo di recente ha iniziato ad essere attuata. Per quanto riguarda la fauna, la Legge 11 febbraio 1992 n.157 (legge sulla caccia) e la Legge Regionale 29 luglio 1998, n. 23 indicano le specie della fauna selvatica oggetto di tutela e regolano l’esercizio della caccia.

Indipendente dalle normative e dalle convenzioni a vario livello, la conservazione della flora è stata portata avanti in Sardegna da alcuni centri, quali la Banca del Germoplasma della Sardegna (BG-SAR, centro servizi Hortus Botanicus Kalaritanus), il Centro per la Conservazione della Biodiversità (CCB, Università degli Studi di Cagliari) e il Centro Interdipartimentale per la Conservazione e Valorizzazione della Biodiversità Vegetale (CBV, Università degli Studi di Sassari).

Un primo passo è consistito nella determinazione dello stato attuale di conservazione, attraverso l’assegnazione di una categoria secondo i criteri IUCN (2001) a livello regionale. In particolare, lo stato di conservazione dei 23 taxa vegetali inseriti negli allegati I, II e V della Direttiva Habitat (Direttiva 92/43/CEE) è riportato in Rossi et al. (2016); a questi si aggiunge il 48,9% dei taxa esclusivi dell’Isola (91 taxa). In virtù del fatto che alcuni taxa esclusivi sono anche presenti in Direttiva Habitat, un totale di 112 taxa sono stati analizzati per l’Isola (Fenu et al., 2015b). Di questi, esattamente il 50% appartiene ad una categoria di minaccia elevata (CR o EN; Fig. 3). Nella Direttiva Habitat sono riportate 78 entità faunistiche sia marine sia terrestri (alle quali andrebbero aggiunte le specie endemiche di recente descrizione appartenenti a generi già riportati in Direttiva Habitat quali Speleomantes sarrabusensis e Plecotus sardus) e oltre 80 specie di uccelli presenti nell’Allegato I della Direttiva 2009/147/CE del Parlamento Europeo e del Consiglio relativa agli uccelli selvatici.

Figura 3. Grafico a torta relativo alle percentuali di taxa vegetali criticamente minacciati (CR), minacciati (EN), vulnerabili (VU), prossimi alla minaccia (NT), poco minacciati (LC) o privi di dati necessari per l’assessment (DD) secondo i criteri e le categorie IUCN (2001).

3.2 Dominio marino

La totalità delle coste dell’Isola consiste in 1.846 km di costa non omogenea, sia come estensione che come caratteristiche oceanografiche, geomorfologiche e bionomiche (Cau et al., 1994; Addis et al., 1998). Dal punto di vista oceanografico, tale area appartiene a due diversi bacini, il bacino Algerino-Provenzale e quello Tirrenico, connessi tra loro dal Canale di Sardegna. Da un punto di vista bati-morfologico i fondi antistanti la Sardegna possono essere distinti in quattro principali zone :

• la costa occidentale (Mar di Sardegna) caratterizzata da una vasta estensione sia dei fondi di piattaforma che di scarpata. Questa condizione, unita alla grande trasparenza delle acque, permette uno sviluppo molto accentuato della vegetazione; tra 0 e 40 metri si hanno infatti estese praterie di fanerogame marine (Posidonia oceanica). A differenza delle altre zone, nella costa occidentale si alternano detritico costiero e coralligeno. I fondali duri presentano le biocenosi tipiche delle pareti verticali. Sono presenti alcune delle più interessanti facies a gorgonacei (Paramuricaea clavata) e corallo rosso (Corallium rubrum). Il margine della piattaforma continentale si caratterizza per la presenza di fondi detritici con concentrazioni elevate del crinoide Leptometra phalangium. Quest’area risulta esposta ai venti provenienti dal terzo e quarto quadrante;
• lungo la costa settentrionale si trovano il Golfo dell’Asinara e le Bocche di Bonifacio, che dividono la Sardegna dalla Corsica. In queste aree la piattaforma continentale è moderatamente estesa mentre la scarpata risulta ridotta e ripida;
• la costa orientale è caratterizzata da fondi adatti ridotti e ripidi, con curva batimetrica dei 1.000 m che decorre molto vicina alla costa. Infatti, da Capo Carbonara alle Bocche di Bonifacio la piattaforma continentale è molto stretta e irregolare, con la presenza di valli sottomarine, sollevamenti e canyon come nel Golfo di Orosei;
• la costa meridionale è caratterizzata principalmente dal Golfo di Cagliari, in queste aree la piattaforma è molto più ampia, specialmente nella porzione occidentale (11 km).

Nel complesso, i popolamenti insulari marini appaiono costituire una fonte di biodiversità più importante di quanto generalmente percepito. Le implicazioni conservazionistiche di ciò sono ovvie: i piani di salvaguardia della biodiversità marina dovrebbero infatti considerare gli habitat insulari tanto per la qualità dell’ambiente che per la qualità delle specie che presentano. Nella situazione attuale di carenza di conoscenze in generale della biodiversità marina, ciò dovrebbe comportare un approccio cautelativo nella pianificazione delle Aree Marine Protette, tale da comprendere aree rappresentative degli habitat insulari. La conservazione degli habitat insulari assume aspetti di particolare priorità data l’attuale crisi della biodiversità marina (Coll et al., 2010) e per la peculiare fragilità presentata dalle piccole popolazioni, anche di invertebrati.

1. Addis P., Campisi S., Cuccu D., Follesa M.C., Murenu M., Sabatini A., Secci E. & Cau A., 1998. Mari di Sardegna: sintesi delle ricerche sulla pesca a strascico negli anni 1985-1997. Biologia Marina Mediterranea, 5, 85-95.

2. ANPA, 2001. La biodiversità nella regione geografica mediterranea. Stato dell’Ambiente 4/2001.

3. Bacchetta G., Iiriti G., & Pontecorvo C., 2005. Contributo alla conoscenza della flora vascolare endemica della Sardegna. Informatore Botanico Italiano, 37, 306-307.

4. Bacchetta G., Fenu G., Mattana E., Piotto B., & Virevaire M., 2006. Manuale per la raccolta, studio, conservazione e gestione ex situ del germoplasma (Vol. 37). APAT-Agenzia per la protezione dell’ambiente e per i servizi tecnici. pp. 244.

5. Bacchetta G., Casti M., Mossa L., & Piras M.L., 2007. La flora del distretto minerario di Montevecchio (Sardegna sud-occidentale). Webbia, 62, 27-52.

6. Bacchetta G., Fenu G., & Mattana E., 2008. Studi di biologia della conservazione di specie vegetali endemiche della Sardegna nell’ambito del progetto “GENMEDOC”. Webbia, 63(2), 293-307.

7. Bacchetta G., Bagella S., Biondi E., Farris E., Filigheddu R. S., & Mossa L., 2009. Vegetazione forestale e serie di vegetazione della Sardegna (con rappresentazione cartografica alla scala 1: 350.000). Fitosociologia, 46, 1-82.

8. Bacchetta G., Dettori C.A., Mascia F., Meloni F., & Podda L., 2010. Assessing the potential invasiveness of Cortaderia selloana in Sardinian wetlands through seed germination study. Plant Biosystems, 144, 518-527.

9. Bacchetta G., Fenu G., Mattana E., & Pontecorvo C., 2011. Ecological remarks on Astragalus maritimus and A. verrucosus, two threatened exclusive endemic species of Sardinia. Acta Botanica Gallica, 158, 79-91.

10. Bacchetta G., Farris E., & Pontecorvo C., 2012a. A new method to set conservation priorities in biodiversity hotspots. Plant Biosystems, 146, 638-648.

11. Bacchetta G., Fenu G., & Mattana E., 2012b. A checklist of the exclusive vascular flora of Sardinia with priority rankings for conservation. Anales del Jardín Botánico de Madrid, 69, 81-89.

12. Ballesteros E., 2003. The Coralligenous in the Mediterranean Sea. RAC/SPA- Regional Activity Centre for Specially Protected Areas.

13. Barreca F., 1988. La civiltà fenicio punica in Sardegna. Carlo Delfino Editore, Sassari.

14. Biondi E., Blasi C., Allegrezza M., Anzellotti I., Azzella M.M., Carli E., Casavecchia S., Copiz R., Del Vico E., Facioni L., Galdenzi D., Gasparri R., Lasen C., Pesaresi S., Poldini L., Sburlino G., Taffetani F., Vagge I., Zitti S., & Zivkovic L., 2014. Plant communities of Italy : The Vegetation Prodrome. Plant Biosystems, 148, 728-814.

15. Bocchieri E., 1998. On the failure to find plants on some minor islands of Sardinia. Flora Mediterranea, 8, 197-212.

16. Bouduresque C.F., 2004. Marine biodiversity in the Mediterranean: status of species, populations and communities. Scientific Reports of Port-Cros national park, 20, 97-146.

17. Bulgarini F., Petrella S., & Teofili C., 2006. Biodiversity Vision dell’Ecoregione Mediterraneo Centrale. WWF Italia-MIUR, Roma.

18. Carmignani L., Oggiano G., Funedda A., Conti P., & Pasci S., 2016. The geological map of Sardinia (Italy) at 1:250,000 scale. Journal of Maps, 12, 826-835.

19. Caronni S., Calabretti C., Delaria M.A., Bernardi G., Navone A., Occhipinti-Ambrogi A., Panzalis P., & Ceccherelli G., 2015. Consumer depletion alters seagrass resistance to an invasive macroalga. PLoS ONE, 10, e0115858.

20. Castaldi E., 1987. Grotta del Guano di Oliena. Relazione preliminare dello scavo 1978. In: Protostoria IIdPe (ed) Atti della XXVI riunione scientifica. Il Neolitico in Italia – Firenze 7-10 novembre 1985, Vol. 2. Firenze, pp. 831-843.

21. Cau A., Sabatini A., Murenu M., Follesa M.C., & Cuccu D., 1994. Considerazioni sullo stato di sfruttamento delle risorse demersali (Mari di Sardegna). Biologia Marina Mediterranea, 1, 67-76.

22. Cau A., Cannas R., Sacco F., & Follesa M.C., 2013. Adaptive management plan for red coral, Corallium rubrum, in the GFCM competence area. GFCM, Rome.

23. Coll M., Piroddi C., Steenbeek J., Kaschner K., Rais Lasram F.B., Aguzzi J., Ballesteros E., Nike Bianchi C., Corbera J., Dailianis T., et. al., 2010. The Biodiversity of the Mediterranean Sea: Estimates, Patterns, and Threats. PLoS ONE, 5, e11842.

24. Conti F., Manzi A., & Pedrotti F., 1997. Liste rosse regionali delle piante d’Italia. Dipartimento di Botanica ed Ecologia. Università degli Studi di Camerino, Camerino.

25. Conti F., Abbate G., Alessandrini A., & Blasi C. (Eds.), 2005. An annoted checklist of the Italian vascular flora. Palombi Editori, Roma, Italia, 420 pp.

26. Conti F., Alessandrini A., Bacchetta G., Banfi E., Barberis G., Bartolucci F., Bernardo L., Bonacquisti S., Bouvet D., Bovio M., Brusa G., Del Guacchio E., Foggi B., Frattini S., Galasso G., Gallo L., Gangale C., Gottschlich G., Grünanger P., Gubellini L., Iiriti G., Lucarini D., Marchetti D., Moraldo B., Peruzzi L., Poldini L., Prosser F., Raffaelli M., Santangelo A., Scassellati E., Scortegagna S., Selvi F., Soldano A., Tinti D., Ubaldi D., Uzunov D., & Vidali M., 2007. Integrazioni alla checklist della flora vascolare italiana. Natura Vicentina, 10, 5-74.

27. Corti C., Capula M., Luiselli L., Razzetti E., & Sindaco R., 2010. Fauna d’Italia. Reptilia. Calderini – Edizioni Calderini de Il Sole 24 Ore S.p.A. Bologna, 876 pp.

28. Cossu I. M., Frau S., Delfino M., Chiodi A., Corti C., Bellati A. (2018). First report of Bufo bufo (Linnaeus, 1758) from Sardinia (Italy). Acta Herpetologica, 13(1): 43-49. http://dx.doi.org/10.13128/Acta_Herpetol-21867

29. Dellacasa M. & Dellacasa G., 2008. Revision of the genus Chelotrupes Jekel, 1866 n. stat. (Insecta, Coleoptera, Geotrupidae). Zoosystema, 30, 629-640.

30. De Mattia W.  & Mascia F., 2014. On the identity of Helix dohrni Paulucci 1882 and Helix hillyeriana paulucci 1882, with the description of two new Xerosecta species (Pulmonata: Hygromiidae) from Sardinia (Western Mediterranean). Journal of Conchology,  41(5):  1-13.

31. Di Franco A., Bussotti S., Navone A., Panzalis P., & Guidetti P., 2009. Evaluating effects of total and partial restrictions to fishing on Mediterranean rocky-reef fish assemblages. Marine Ecology Progress Series, 387, 275-285.

32. Farris E., Pisanu S., Ceccherelli G., & Filigheddu R., 2013. Human trampling effects on Mediterranean coastal dune plants. Plant Biosystems, 147, 1043-1051.

33. Fenu G., Cogoni D., Ulian T., & Bacchetta G., 2013. The impact of human trampling on a threatened coastal Mediterranean plant: The case of Anchusa littorea Moris (Boraginaceae). Flora, 208, 104-110.

34. Fenu G., Cogoni D., Sulis E., & Bacchetta G., 2015a. Ecological response to human trampling and conservation status of Helianthemum caput-felis (Cistaceae) at the eastern periphery of its range. Acta Botanica Gallica, 162, 191-201.

35. Fenu G., Fois M., Cogoni D., Porceddu M., Pinna M.S., Cuena-Lombraña A., Nebot A., Sulis E., Picciau R., Santo A., Murru V., Orrù M., & Bacchetta G., 2015b. The Aichi Biodiversity Target 12 at regional level: an achievable goal? Biodiversity, 16, 120-135.

36. Fenu G., Bacchetta G., Giacanelli V., Gargano D., Montagnani C., Orsenigo S., Cogoni D., Rossi G., Conti F., Santangelo A., et al., 2016. Conserving plant diversity in Europe: outcomes, criticisms and perspectives of the Habitats Directive application in Italy. Biodiversity and Conservation, 26, 309-328.

37. Fois M., Fenu G., & Bacchetta G., 2016. Global analyses underrate part of the story: finding applicable results for the conservation planning of small Sardinian islets’ flora. Biodiversity and Conservation, 25, 1091-1106.

38. Fois, M., Podda, L., Médail, F., & Bacchetta, G., 2020. Endemic and alien vascular plant diversity in the small Mediterranean islands of Sardinia: Drivers and implications for their conservation. Biological Conservation, 244: 108519.

39. Grussu M., 2001.Checklist of the birds of Sardinia. Updated to December 2001. Aves Ichnusae, 4, 1-55.

40. Guidetti P., Bianchi C.N., Chiantore M., Schiaparelli S., Morri C., & Cattaneo-Vietti R., 2004. Living on the rocks: Substrate mineralogy and the structure of subtidal rocky substrate communities in the Mediterranean Sea. Marine Ecology Progress Series, 274, 57-68.

41. Guidetti P., Bussotti S., Panzalis P., & Navone A., 2007. Fish fauna associated with the Coralligenous formations of the ‘Papa Rocky Banks’ (‘Tavolara – Punta Coda Cavallo’ Marine Protected Area, NE Sardinia, Italy). Biologia Marina Mediterranea, 14, 160-161.

42. Guidetti P., Milazzo M., Bussotti S., Molinari A., Murenu M., Paise A., Spanò N., Balzano R., Agardy T., Boero F., et al., 2008. Italian marine reserve effectiveness: Does enforcement matter? Biological Conservation, 141, 699-709.

43. Harmelin-Vivien M.L., 1983. Ichtyofaune des herbiers de posidonies des cotes provencales francaises. Rapp. Comm. int. Mer Médit., 28, 161-163.

44. Lanza B., Andreone F., Bologna M., Corti C. & Razzetti E., 2007. Fauna d’Italia. Amphibia. Calderini – Edizioni Calderini de Il Sole 24 Ore S.p.A. Bologna, 540 pp.

45. Lilliu G., 2004. La civiltà dei Sardi: dal Paleolitico all’età dei nuraghi. Il Maestrale, Nuoro.

46. Lorìa R. & Trump D.H., 1978. Le scoperte a Sa ucca de su Tintirriòlu e il neolitico sardo. Accademia nazionale dei Lincei.

47. Lugliè C., 2003. La ceramica di facies S. Ciriaco tra Neolitico medio e superiore: evoluzione interna o apporti extrainsulari? In: Atti della XXXV Riunione Scientifica dell‟Istituto Italiano di Preistoria e Protostoria Le comunità della preistoria italiana. Studi e ricerche sul neolitico e le età dei metalli in memoria di Luigi Bernabò Brea (Lipari, 2-7 giugno 2000). IIPP, Firenze, pp. 723-733.

48. Lugliè C., 2009. Il Neolitico Antico. In: Atti della XLIV Riunione Scientifica dell’IIPP La preistoria e la protostoria della Sardegna (Cagliari-Barumini-Sassari, 23-28 novembre 2009). Vol 1. IIPP, Firenze, pp. 37-47.

49. Mansion G., Rosenbaum G., Schoenenberger N., Bacchetta G., Rosselló J.A., Conti E., & Fishbein M., 2008. Phylogenetic analysis informed by geological history supports multiple, sequential invasions of the Mediterranean basin by the angiosperm family Araceae. Systematic Biology, 57, 269-285.

50. Marra, S., Coppa S., Camedda A., Mazzoldi C., Wrachien F., Massaro G., & De Lucia G.A., 2016a. Recovery trends of commercial fish: The case of an underperforming mediterranean marine protected area. PLoS ONE, 11, e0146391.

51. Marra S., De Lucia G.A., Camedda A., Espinosa F., & Coppa S., 2016b. New records of the distribution and conservation status of the endangered limpet Patella ferruginea in Sardinia (Italy, W Mediterranean). Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems, 26, 607-612.

52. Masseti M., 2002. Uomini e (non solo) topi. Gli animali domestici e la fauna antropocora. Firenze University Press, Università di Firenze, Firenze. 

53. Masseti M., 2009a. A possible approach to the “conservation” of the mammalian populations of ancient anthropochorous origin of the Mediterranean islands. Folia Zoologica, 58, 303-308.

54. Masseti M., 2009b. Mammals of the Mediterranean islands: homogenisation and loss of biodiversity. Mammalia, 73, 169-202.

55. Mastino A., 2007. Storia della Sardegna antica. Il Maestrale, Nuoro.

56. Meloni F., Dettori C.A., Mascia F., Podda L., & Bacchetta G., 2015. What does the germination ecophysiology of the invasive Acacia saligna (Labill.) Wendl. (Fabaceae) teach us for its management?. Plant Biosystems, 149, 242-250.

57. Minelli A., & Stoch F., 2005. La checklist delle specie della fauna italiana. In Ruffo S. & Stoch F. (eds.) Checklist e distribuzione della fauna italiana. Memorie del Museo Civico di Storia Naturale di Verona. 2.a serie. Sezione Scienze della Vita, 16, 21-23.

58. Mucedda M., Kiefer A., Pidinchedda E., & Veith M., 2002. A new species of long-eared bat (Chiroptra, Vespertilionidae) from Sardinia (Italy). Acta Chiropterologica, 4, 121-135. 

59. Mucedda M. & Pidinchedda E., 2010. Pipistrelli in Sardegna. Conoscere e tutelare i mammiferi volanti. MATTM e Regione Autonoma della Sardegna. Nuova Stampa Color – Muros.

60. Oliva S., Farina S., Pinna S., Guala I., Agnetta D., Ariotti P.A., Mura F., & Ceccherelli G., 2016. Determinants of Paracentrotus lividus sea urchin recruitment under oligotrophic conditions: Implications for conservation management. Marine Environmental Research, 117, 13-20.

61. Pagliano G. & Strumia F., 2019. Il genere Smicromyrme in Sardegna  con descrizione di una nuova specie (Insecta: Hymenoptera: Mutillidae). Quaderno di Studi e Notizie di Storia Naturale della Romagna, 49: 253-261.

62. Pederzani F., Rocchi S., & Schizzerotto A., 2004. Un nuovo ditiscide semi-igropetrico di Sardegna: Hydroporus (Sternoporus) sardomontanus n. sp. (Coleoptera Dytiscidae). Atti dell’Accademia Roveretana degli Agiati, Rovereto, 254, 127-137.

63. Pessina A. & Tiné V., 2008. Archeologia del neolitico: l’Italia tra VI e IV millennio a.C. Carrocci, Roma.

64. Pignatti S., 1982. La flora d’Italia. Edagricole, Bologna.

65. Podda L., Lazzeri V., Mascia F., Mayoral O., & Bacchetta G., 2012. The checklist of the Sardinian alien flora: an update. Notulae Botanicae Horti Agrobotanici Cluj-Napoca, 40, 14.

66. Podda L., Santo A., Leone C., Mayoral O., & Bacchetta G., 2017. Seed germination, salt stress tolerance and seedling growth of Opuntia ficus-indica (Cactaceae), invasive species in the Mediterranean Basin. Flora, 229, 50-57.

67. Poggi R. , Fancello L. & Leo P., 2021. Revisione del genere Trogasteropsis Dodero, 1918, con descrizione di undici nuove specie di Sardegna (Coleoptera, Staphylinidae, Pselaphinae). Annali del Museo Civico di Storia Naturale “G. Doria”, 114: 267-314.

68. Porceddu, M., Santo, A., Orru, M., Meloni, F., Ucchesu, M., Picciau, R., … & Bacchetta, G. (2017). Seed conservation actions for the preservation of plant diversity: The case of the Sardinian Germplasm Bank (BG-SAR). Plant Sociology, 54(2), 111-117.

69. Puddu S., Podda L., Mayoral O., Delage A., Hugot L., Petit Y., & Bacchetta G., 2016. Comparative analysis of the alien vascular flora of Sardinia and Corsica. Notulae Botanicae Horti Agrobotanici Cluj-Napoca, 44, 337-346.

70. Pungetti G., Marini A., & Vogiatzakis I.N., 2008. Sardinia. In: . Pungetti G. & Mannion A.M. (eds.) Mediterranean Island Landscapes: Natural and Cultural Approaches. Dordrecht, Springer, 9, 143-169.

71. Rivas-Martínez S., 2007. “Mapa de series, geoseries y geopermaseries de vegetación de España” [Map of series, geoseries and geopermaseries of vegetation in Spain]. Itinera Geobotanica, 17, 5-436.

72. Rocchi S., 2011. Contribution to the knowledge of the Hydrophiloidea of Sardinia (Coleoptera: Hydrochidae, Hydrophilidae, Sphaeridiidae, Spercheidae). In: Nardi G., Whitmore D., Bardiani M., Birtele D., Mason F., Spada L. & Cerretti P. (eds), Biodiversity of Marganai and Montimannu (Sardinia). Research in the framework of the ICP Forests network. Conservazione Habitat Invertebrati, 5, 287-311.

73. Rossi G., Orsenigo S., Montagnani C., Fenu G., Gargano D., Peruzzi L., Wagensommer RP., Foggi B., Bacchetta G., Domina G. Conti F., Bertolucci F., Gennai M., Ravera S., Cogoni A., Magrini S., Gentili R., Castello M., Blasi C., & Abeli T., 2016. Is legal protection sufficient to ensure plant conservation? The Italian red list of policy species as a case study. Oryx, 50, 431-436.

74. Ruffo S. & Stoch F. (eds.) 2005. Checklist e distribuzione della fauna italiana. Memorie del Museo Civico di Storia Naturale di Verona, 2a serie, Sezione Scienze della Vita, 16, 307 pp.

75. Sala E., Ballesteros E., Dendrinos P., Di Franco A., Ferretti F., Foley D., Fraschetti S., Friedlander A., Garrabou J., Güçlüsoy H., et al., 2012. The structure of Mediterranean rocky reef ecosystems across environmental and human gradients, and conservation implications. PLoS ONE, 7, e32742.

76. Scotti G. & Chemello R., 2000. I Molluschi marini mediterranei degni di protezione: stato delle conoscenze e forme di tutela. Bollettino Malacologico, Roma. 36, 61-70.

77. Schultze N., Spitzweg C., Corti C., Delaugerre M., Di Nicola M.R., Geniez P., Lapini L., Liuzzi C., Lunghi E., Novarini N., Picariello O., Razzetti E., Sperone E., Stellati L., Vignoli L., Asztalos M., Kindler C., Vamberger C. & Fritz U., 2020. Mitochondrial ghost lineages blur phylogeography and taxonomy of Natrix helvetica and N. natrix in Italy and Corsica. Zoologica Scripta, 49: 395-411. https://doi.org/10.1111/zsc.12417

78. Stoch F. & Genovesi P. (eds.), 2016. Manuali per il monitoraggio di specie e habitat di interesse comunitario (Direttiva 92/43/CEE) in Italia: specie animali. ISPRA, Serie Manuali e linee guida, 141/2016. 

79. Taiti S. & Argano R., 2009. New species of terrestrial isopods (Isopoda: Oniscidea) from Sardinia. In: Cerretti, P., Mason, F., Minelli, A., Nardi, G. & Whitmore, D. (eds), Research on the Terrestrial Arthropods of Sardinia (Italy). Zootaxa, 2318, 1-602.

80. Taiti S. & Argano R., 2011. Oniscidea di Sardegna (Crustacea, Isopoda). In: Nardi G., Whitmore D., Bardiani M., Birtele D., Mason F., Spada L. & Cerretti P. (eds), Biodiversity of Marganai and Montimannu (Sardinia). Research in the framework of the ICP Forests network. Conservazione Habitat Invertebrati, 5, 163-222.

81. Telesca L., Belluscio A., Criscoli A., Ardizzone G, Apostolaki E.T., Fraschetti S., Gristina, M, Knittweis L., Martin C.S., Pergent G., Alagna A., et al., 2015. Seagrass meadows (Posidonia oceanica) distribution and trajectories of change. Scientific Reports, 5, 12505.

82. Trump D.H., 1983. La Grotta di Filiestru a Mara (SS). Quaderni della Soprintendenza ai Beni Archeologici per le Provincie di Sassari e Nuoro, 13, 1-108.

83. Trump D.H., 1990. Nuraghe Noeddos and the Bonu Ighinu Valley: excavation and survey in Sardinia. Oxbow Books in association with the Ministero per i Beni culturali e ambientali.

84. Zanetti M., Turin P., Piccolo D., Bellio M., Floris B., Bua R., Cottiglia C. & Liggi G., 2010. Distribuzione della fauna ittica nei principali bacini idrografici della Provincia di Cagliari. Studi Trentini di Scienze Naturali, 87, 269-271.