Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

SUBCUENCA

LES ILLES BALEARS

Autores : Joan Mayol i Gabriel Bibiloni, amb aportacions d’A. Jansà (climatologia), E. Ballesteros (biologia marina) i G. Pons (zoologia).

Fecha de creación : 31/12/17

1. Presentación y características generales


1.1. Características generales


Les Illes Balears, en el centre de la Mediterrània occidental, tenen una riquesa molt considerable en petites illes perifèriques i illots costaners. Aplicant els criteris adoptats en aquesta obra (presència de plantes vasculars o fauna terrestre), trobam 149 illes menors i illots, que es poden agrupar en els conjunts següents:

  • Tramuntana de Menorca (20 illots)
  • Migjorn de Menorca (9 illots)
  • Costa de Mallorca, excepte l’extrem sud (29 illots)
  • Arxipèlag de Cabrera i sud de Mallorca (28 illots)
  • Nord d’Eivissa (22 illots)
  • Sud i oest d’Eivissa (26 illots)
  • Es Freus i Formentera (15 illots)

Aquesta subdivisió, que té per objecte facilitar les descripcions, té components convencionals, tot i que hem cercat bases geogràfiques o biològiques per adoptar-la. No hi hem inclòs les vuit illes que han estat confegides a terra o destruïdes per obres portuàries durant el segle passat (Plana i Botafoc, a Eivissa; la Savina, a Formentera; Frares, a la Colònia de Sant Jordi; Camp de Mar, a Andratx; illes Pinto i de ses Rates, al port de Maó, i es Pa Gros, a sa Mesquida de Maó). Tampoc l’illa des Bosc de Sant Miquel (o punta de Sa Ferradura), en realitat una península, la unió a terra de la qual és d’origen natural.

L’arxipèlag balear és el més aïllat de la Mediterrània occidental, ja que no ha tingut contacte físic amb el continent des del messinià (-5.300.000 anys). Aquesta antiguitat determina que, tot i que és un arxipèlag continental pel seu origen, es pugui qualificar biològicament de paraoceànic, ja que les seves biotes han evolucionat en condicions d’aïllament i presenten les característiques de les illes, com són l’abundància d’endemismes i la pobresa relativa d’espècies. Podríem dir que els illots balears, especialment els majors, són illots continentals, però el seu “continent” de referència (les Illes Balears majors) són illes paraoceàniques.

Aquest món microinsular és molt jove. Les petites illes se separaren de les majors després de la darrera glaciació, ja que amb els nivells de la mar de fa 20.000 anys totes les Illes Balears actuals eren dues illes grans (la Gran Balear i la Gran Pitiüsa) i en devien emergir d’altres; en canvi, el nivell marí va arribar a un màxim de 5 m sobre l’actual fa sols 6.000 anys, de manera que prop d’un terç dels illots actuals estaven submergits i d’altres patien els efectes de l’onatge i la saladina molt més que no avui.

Paleogeografia de les illes : litoral i clima, les illes efímeres

 

La Mediterrània es va eixugar, un dia. És ben conegut que Gibraltar es va cloure, com a conseqüència de la deriva continental de les plaques africana i eurasiàtica. Fa uns sis milions d’anys no hi havia cap illa en aquesta part del món: no hi ha illes sense mar. Sense l’entrada de les aigües atlàntiques, els rius del sud d’Europa i el nord d’Àfrica no compensen l’evaporació, i un immens llac salat residual ocupava les depressions més fondes de les nostres latituds. Aquest episodi geològic és conegut com la crisi messiniana, ja que va ser a prop de la localitat italiana de Messina, que li dona nom, on es descobriren grans dipòsits de sals davall els sediments submarins. Gibraltar va reobrir-se fa uns cinc milions d’anys i va provocar una inundació sobtada de la gran depressió mediterrània: es calcula que el flux d’aigua per Gibraltar era mil vegades més gran que el de l’Amazones avui. Sembla que la Mediterrània es va omplir en pocs anys. No és fàcil imaginar la magnitud dels canvis que això va provocar; si avui en fóssim testimonis, probablement ho descriuríem com a catastròfic.

En èpoques més recents, també s’han produït canvis espectaculars: el clima canvia, i el coneixement de les variacions d’aquest és més detallat. Prendrem el cas de dos moments extrems amb relació a les seves conseqüències per a les Illes Balears, que ens serviran d’exemple per a tota la conca. Aproximadament fa vint mil anys, quan hi ha evidències del màxim d’aigua planetària en estat sòlid (glaceres, plaques de gel polars d’extensió màxima), el nivell de la Mediterrània era 120 m inferior a l’actual. Va ser la glaciació del Würm. Els Homo sapiens continentals tenien ben a la vista la gran illa Pitiüsa. De fet, totes les illes i els illots que formen les Illes Balears actuals eren dues, la gran massa Gimnèsica, que agrupava Mallorca, Menorca i Cabrera, i la Gran Pitiüsa. El continent europeu, avui a quasi 100 km d’Eivissa, sols n’estava separat per menys de 70 km. Però la fauna era el resultat d’una evolució de cinc milions d’anys, reduïda a poques espècies, i totes les terrestres, endèmiques. Els vertebrats terrestres estaven limitats a tres mamífers endèmics de la Gran Gimnèsica (l’artiodàctil Myotragus balearicus, fòssils del qual s’han trobat també a sa Dragonera i Cabrera; la rata cellarda Hypnomys morpheus, localitzat també a Cabrera; i la musaranya Nesiotites hidalgo); un amfibi endèmic, el ferreret (Alytes muletensis, extint de Menorca en època romana), i les sargantanes Podarcis lilfordi i Podarcis pityusensis. Sols els tres darrers tàxons, en condicions relictes, han arribat als nostres dies.

Entorn de les grans Balears devien emergir altres illes menors, com l’actual banc submarí Ausiàs March, que avui està en una cota de -100 m. Eren illes petites i allunyades, probablement refugi d’aus marines, però ningú sap la fauna i la flora que hi havia.

Un segon cas que hem intentat cartografiar és el de les illes entre Eivissa i Formentera, un paradís per als amants actuals de les illes. Fa sis mil anys, amb la transgressió flandriana, una època càlida (casquets polars més reduïts, glaceres en regressió), el nivell de la mar era 5 m més alt que avui, i per tant, alguns dels nostres actuals objectes d’estudi estaven coberts per les aigües i la bellíssima fletxa arenosa des Trucadors estava tallada en diverses illes (com encara passa avui ocasionalment). Naturalment, diverses formes endèmiques de cargols o sargantanes han arribat posteriorment als seus refugis actuals.

El medi físic

 

Geografia física

Illots i illes menors (a partir d’ara els designam en conjunt com a illes per fer àgil la lectura), considerant-hi Cabrera i les d’extensió inferior, representen una extensió total de 23,2 km2, sols el 0,42 % de l’extensió total de l’arxipèlag balear (5.014 km2). La superfície mitjana és de 15,8 ha, però 135 són més petites (el 93 %), i 91 estan per sota d’una hectàrea d’extensió. Cal parlar, per tant, de microinsularitat. Dels 910 km lineals de costa balear, 83 km corresponen a illes menors, d’acord amb les dades de l’Institut Geogràfic Nacional de 1985.

Els extrems septentrional i occidental de l’arxipèlag balear són illes: sa Nitja
(40º 05’ 37” N) i sa Bleda Plana (1º 09’ 31” E); en canvi, l’oriental i el meridional corresponen a caps, un de Menorca (punta de s’Esperó) i l’altre de Formentera (Barbaria), respectivament. L’arxipèlag balear és el més allunyat dels continents a la Mediterrània: la distància de ses Bledes al cap de la Nau és de 92 km; de sa Dragonera a Tarragona, 174 km, i de Formentera a Algèria, 231 km. Les illes estan separades per 80 km en el cas de Mallorca i Eivissa i sols 35 entre Mallorca i Menorca.

Tots els illots de les Illes Balears estan situats a la plataforma continental, sobre el denominat promontori balear, separat del continent europeu per més de 800 m de profunditat, i dividit en dos sectors (Mallorca-Menorca i Eivissa-Formentera) per un canal de 600 m de fondària aproximadament. En canvi, els dos conjunts esmentats estan separats per aigües somes: el canal de Menorca assoleix només 80 m de profunditat.

Una gran part de les illes es poden qualificar de costaneres; la distància mitjana a una de les majors és de 540 m. Les més allunyades són ses Bledes (a 4.380 m d’Eivissa), s’Espardell (separat de Formentera per 4.350 m) i l’arxipèlag de Cabrera (na Foradada es troba a 8.930 m del cap de ses Salines).

El relleu és molt variat: hi ha moltes illes amb cotes molt modestes (56 amb una alçada màxima inferior a 10 m). A l’altre extrem cal assenyalar els casos espectaculars des Vedrà, que s’alça fins a 382 m, sa Dragonera (352 m) o Cabrera (173 m).

La costa de les illes petites és majoritàriament rocosa d’escaló, tot i que també tenim illes amb penya-segats (el Colomer, sa Dragonera, es Vedrà, es Vedranell o s’Espartar). Els més desenvolupats són els de perfil simple (dolomies i calcàries que formen un sol pla, més o menys vertical). També hi ha molts penya-segats marins que presenten un cert grau d’excavació basal al nivell del mar, a causa de l’acció mecànica de l’onatge, d’1 a 2 m d’alçada i profunditat variable. En alguns casos hi ha excavacions fòssils visibles, en antics nivells marins. A l’actual nivell del mar en determinats trams es presenta una plataforma d’erosió, que ocasionalment està parcialment coberta per blocs heteromètrics ocasionats pels col·lapses parcials de l’excavació descrita. Moltes de les zones litorals rocoses estan afectades per un procés microcàrstic, amb formacions de lapiaz marí, integrat per microfisures, solcs, petits pinacles, conductes subterranis i cocons, generats per la dissolució de la roca calcària, dissolució facilitada per les distintes concentracions de CO2 dissolt entre dia i nit. Aïlladament es troben també grans blocs desplaçats per l’acció marina, modernament atribuïts a l’acció de tsunamis, tot i que no tots els geòlegs accepten aquesta hipòtesi.

A les zones de platja, presents en algunes de les illes, cal esmentar la important sedimentació organògena, des de les bermes d’alga o posidònia a les arenes bioclàstiques (foraminífers, mol·luscs i equinoderms), tan reconegudes a les platges de les Illes Balears. Els codolars són més escadussers i de poca extensió.

 

Geologia

La constitució geològica és calcària, de roques sedimentàries miocenes (dolomies, margues i conglomerats), amb casos espectaculars de calcarenites del terciari, calcàries esculloses (tortonianes) post-orogèniques i, en els trams més moderns, dipòsits detrítics i d’eolianites quaternaris i holocènics. Sols algunes illes de la tramuntana de Menorca presenten rocam silícic, radiolarites i turbidites de l’era primària.

Moltes illes menors constituïdes per materials sedimentaris arenosos saldats amb calcita, roca denominada marès a les Illes Balears per la seva relació amb la mar, han estat explotades com a pedreres, com també els jaciments similars a la costa. Aquesta roca és fàcil de treballar, i ha estat la més important a la construcció tradicional. Transportar-la per mar va ser, fins temps recents, molt més factible i econòmic que fer-ho per terra, i per tant, les pedreres litorals han tengut una gran importància. Fins i tot, pedres de marès acompanyaren els emigrants menorquins cap a Alger el s. xix. Hi ha pedreres amb el fons a –2 m, testimonis de nivells marins històrics més baixos que els actuals.

 

Geomorfologia i acció humana

La geomorfologia de les Illes Balears ens revela un origen majoritàriament tectònic: plegaments, encavalcaments, fractures i processos d’enfonsament, que donen lloc a blocs que afloren sobre el nivell del mar, amb orografia diversa: hi ha illes que presenten falles i plegaments que determinen un relleu vivíssim i accidentat, com és el cas esmentat des Vedrà i es Vedranell, el pitó vertiginós del Colomer de Formentor o la retallada i ondulada Cabrera; a prop d’altres sensiblement planes, tabulars, més o menys inclinades, els casos més representatius de les quals són l’illa de l’Aire, s’Espalmador i moltes de les dels migjorns mallorquí i menorquí o la costa de Formentera. En pocs casos tenen origen en l’erosió diferencial per la ruptura dels caps més prominents de la costa, com és el cas de les illes dels Freus de Formentera, on el procés és actiu i alguns anys aïlla l’extrem dels Trucadors pel racó de ses Ampolles. Mereix menció expressa una de les més belles illes mallorquines, es Pontàs, originat per l’esfondrament parcial d’una cova costanera, la boca de la qual va quedar insòlitament aïllada.

L’acció humana ha determinat modificacions físiques considerables en alguns casos: l’illa de ses Rates, del port de Maó, va ser destruïda per complet l’any 1935, per facilitar els usos aeronàutics; l’illot des Frares-Mallorca-, les illes Pinto-Menorca-, Plana, Botafoc-Eivissa- i la Savina-Formentera- varen ser unides a terra i formen part avui dels ports de la Colònia de Sant Jordi, Maó, Eivissa i Formentera, respectivament. Tenim també el cas invers de l’actual illa de Llatzeret, al port de Maó, que era originalment una península, l’istme de la qual va ser substituït per un canal l’any 1900.

 

Clima i microclimes

El clima és mediterrani semiàrid (subhumit en algunes illes de Menorca i nord de Mallorca), amb una temperatura mitjana anual de 17,5 ºC a les del nord-est de Menorca i nord de Mallorca, i de 18 ºC, o per sobre, a la resta; les més càlides són les formenterenques, que s’acosten a 18,5 ºC. Les illes menors són lleugerament més càlides i seques que les grans. L’oscil·lació tèrmica (diferència entre les mitjanes del mes més càlid i el més fred) està entorn de 14 ºC. Les precipitacions, autumnals i hivernals bàsicament, són aproximadament de 450 mm anuals en el cas de les illes de Menorca i Mallorca, i devers 350 en el sud de Mallorca, Cabrera i la major part de les Pitiüses, amb el mínim a Formentera, on alguns anys no s’arriba a aquesta xifra. Als illots amb relleu fort (sa Dragonera, es Vedrà), les coses es poden complicar més, ja que l’alçada pot afavorir més pluja. La humitat i les rosades poden ser elevades: la mar “destil·la” sobre les illes.

El règim de vents és variable: domina clarament la tramuntana a Menorca (amb conseqüències ecològiques de primer nivell, per l’efecte d’aspersió salina) i el llevant a Eivissa i Formentera. A Mallorca té molta importància el règim diari de brises estivals (embat i terral), que suavitza les temperatures. A devers les 10, hora solar, comencen vents de mar a terra, que arriben a 7-8,5 m/s (i que, per tant, poden desplaçar sediments prims), fins a les 18 o 19, hora solar. Durant la nit els vents són de terra a mar, de menys intensitat. A Menorca i Eivissa el fenomen també es produeix, però amb menys força, i és irrellevant o absent a Formentera i a Cabrera.

En qualsevol cas, el vent arriba a les illes, sempre, sobre el mar. Per tant, en una mesura variable, aporta sal, que arriba a actuar com a tòxic per a moltes formes de vida. A Menorca, els vents de tramuntana de 30-35 km/h aporten de 2 a 12 g/m2/dia de clorur sòdic, xifra que esdevé de 9 a 25 g/m2/dia amb velocitats de 45-50 km/h. Valors de 10 g/m2 comporten la destrucció del 50 % del fullatge dels vegetals exposats.

1.2. Contexto ecológico y patrimonio natural


1.2.1. Medio terrestre

 

Flora i vegetació

Hi ha un gradient complet de biodiversitat entre les distintes illes menors i illots de les Illes Balears, regit per diverses variables que influeixen en els efectes de l’aigua marina sobre la vida terrestre: els illots de poca extensió i poca altura tenen sòls escassos i salats, poques espècies vegetals i, sovint, cap animal de vida aèria, per efecte de la freqüència i la violència dels ruixims salins. En són una excepció els que es troben resguardats dins cales o protegits dels vents dominants pel litoral o altres illes, els quals estan poblats per vegetació més diversa. Els illots d’extensió mitjana i altures moderades presenten un mantell vegetal més divers i dens, però la saladina continua sent el factor ecològic determinant. Finalment, tenim illes d’extensió i cota més considerables, on la vegetació és més complexa, amb diferents franges vegetals que presenten la zonació característica des de la mar cap a l’interior, i sobretot, diferències constatables segons l’exposició, sigui als efectes de la radiació solar (solanes i obagues), sigui als efectes dels temporals. En tots els casos, en definitiva, la proximitat de la mar és un factor ecològic clau.

La flora es caracteritza per una gran heterogeneïtat, amb aproximadament 780 tàxons presents a les illes petites, xifra que representa la meitat de la flora de l’arxipèlag balear. Les espècies més freqüents són les litorals, com Crithmum maritimum, diferents tàxons del grup Daucus i del gènere Limonium, teròfits halòfils (entre els quals destaquen Frankenia pulverulenta, Parapholis incurva o Desmazeria marina) i arbusts i herbes nitròfiles, com Suaeda vera o Mesembryanthemum nodiflorum, associades sempre a vegetació ruderal nitròfila, com per exemple Erodium chium. També hi figuren espècies esclerofil·les i d’herbeis tolerants a la sal, com Dactylis glomerata, Pistacia lentiscus i Asparagus horridus. Aquesta darrera espècie és la que es troba present a més illots.

És una flora típicament mediterrània amb representants meridionals i alguns tàxons exclusius que li confereixen certa originalitat. Malgrat tot, no és uniforme i, de la mateixa manera que passa a les illes grans, als illots sud-occidentals s’observa una clara afinitat ibèrica, mentre que a la resta (a les Gimnèsies) es presenta un grup considerable d’espècies relacionades amb el tirrenià.

Un dels factors modeladors de la pell vegetal dels ambients microinsulars són les colònies d’aus marines, especialment de l’abundant gavina de peus grocs (Larus michahellis). La vegetació nitròfila i nitrohalòfila és ben present, afavorida per l’efecte de les deposicions i l’aportació de matèria orgànica de les aus. Les comunitats són variades, amb un nombre baix d’espècies arbustives, entre les quals podem destacar Salsola oppositifolia, Salsola vermiculata, Withania frutescens, Lycium intricatum, Atriplex halimus i Halimione portulacoides, que no solen mesclar-se entre si, acompanyades quasi sempre per Suaeda vera. L’acció de les gavines va més enllà, dispersant llavors d’espècies ruderals i en alguns casos de vegetals invasors o arrabassant i trepitjant la vegetació de les zones de nidificació i els voltants. En conjunt són un factor natural de modificació de la flora molt intens.

Aquestes comunitats van sovint acompanyades d’una gran varietat d’herbàcies nitròfiles, de les quals Lavatera arborea és la més abundant. En algunes associacions crida l’atenció la presència i l’abundància de Beta maritima (ses Bledes és un nom d’illa a Menorca, a Cabrera i a les Pitiüses). En certs illots presenta morfologies diferenciades del tipus, que han estat descrites com una espècie diferent, Beta marcosii.

Les illes de morfologia plana o tabular situades a llocs arrecerats presenten sòls detrítics amb deposicions organògenes (restes de Posidonia i altres materials aportats per la mar o l’aire). Sobre aquests substrats arenosos es troben un bon nombre d’espècies psammòfiles, i en alguns hi es característica una comunitat en què domina Allium commutatum (denominat porro a les Illes Balears). Tenim illes dels Porros a la Tramuntana de Menorca i Mallorca. Tant les bledes com els porros estan relacionats amb espècies cultivades i han estat recol·lectats als illots per a aprofitament humà en temps de penúria.

La màxima complexitat vegetal, la trobarem a les illes més grans amb relleus considerables, on hi ha costers i comellars amb diferents exposicions al sol i als vents dominants. Això, juntament amb una geologia més complexa, determina la presència de matolls d’estructura i composició florística diversa, com ullastrars, savinars, garrigues calcícoles de xiprer i romaní, brugueres calcífugues, timonedes i pinars. El paper del pi blanc (Pinus halepensis) és moderat, excepte a les illes més grans, com Cabrera i sa Dragonera.

En algunes illes tenim herbassars i pastures de fenàs, Brachypodium spp. i Dactylis glomerata, i en altres, espècies perennes xeròfiles, com Hyparrhenia hirta, Stipa tenacissima o Lygeum spartum, entre d’altres. Els pradells terofítics mediterranis calcícoles o silicícoles no arriben a tenir la complexitat que poden assolir a les illes majors per l’excessiva salinitat o la nitrificació del sòl. Els geòfits més comuns són l’omnipresent ceba marina (Urginea maritima) i la rapa de frare (Arisarum vulgare).

Molt esporàdicament podem trobar comunitats lligades a entorns amb condicions ambiental específiques (comunitats azonals), com podrien ser les platges, únicament ben desenvolupades a l’illa de s’Espalmador, que presenta un sistema dunar ben constituït i amb un nombre elevat d’espècies interessants, com Lotus halophilus, Silene cambessedesii o Chaenorhinum formenterae, o les zones humides, encara més rares, limitades a petits degotissos, fonts, basses o llacunes litorals com la de s’Espalmador.

A moltes illes es troben endemismes balears, especialment a les que presenten penya-segats, que actuen com a reservoris de biodiversitat. Una cosa semblant passa amb les comunitats de pulvínuls espinosos endèmics que es troben presents principalment a Cabrera i a l’illa d’en Colom de Menorca.

 

 

La fauna invertebrada

La fauna invertebrada de les illes petites està integrada per dos grups biogeogràficament molt distints: el conjunt d’espècies amb capacitat de superar la barrera marina, sigui nedant (crustacis de l’estatge litoral i supralitoral), sigui volant de manera activa (la major part dels insectes) o passiva (les aranyes es dispersen eficaçment amb el vent), i els tàxons vertaderament aïllats, que no poden superar els braços d’aigua, excepte sobre materials flotants o transportats per alguna altra espècie (com l’humana, ben sovint). Es denominen, respectivament, fauna dispersiva i fauna captiva. És entre els segons que és freqüent el fenomen de l’endemicitat, de la radiació evolutiva entre les poblacions aïllades. Les diferenciacions taxonòmiques són relativament ràpides, ja que se’n presenten entre distintes illes menors que havien estat unides en la darrera glaciació, fa sols 20.000 anys. A l’escala del nostre estudi, la fauna captiva està integrada per mol·luscs gastròpodes terrestres i coleòpters de la família dels tenebriònids (vegeu el quadre). A escala balear, amb un aïllament geogràfic més potent, hi ha altres grups amb proporcions d’endemisme rellevants, com el dels aràcnids, amb 23 espècies endèmiques a les Illes Balears d’un catàleg de més de 300 espècies, però no hi ha endemismes de les illes petites.

Invertebrats endèmics de petites illes de les Balears

 

A continuació figuren les espècies i les subespècies endèmiques (entre parèntesi, la filiació taxonòmica) i les illes menors de les quals són exclusives.

 

Trochoidea caroli alegriae (mol·lusc gastròpode), de les illetes del Porroig (Eivissa).

Trochoidea caroli espartariensis (mol·lusc gastròpode), de s’Espartar (Eivissa).

Trochoidea ebusitana calasaladae (mol·lusc gastròpode), de l’illa de cala Salada (Eivissa).

Trochoidea ebusitana calderensis (mol·lusc gastròpode), de l’illa d’en Calders (Eivissa).

Trochoidea ebusitana canae (mol·lusc gastròpode), de l’illa des Canar (Eivissa).

Trochoidea ebusitana cisternasi (mol·lusc gastròpode), de l’illa Llarga de Santa Eulària.

Trochoidea ebusitana conjugens (mol·lusc gastròpode), de l’escull Vermell de ses Bledes (Eivissa).

Trochoidea ebusitana hortae (mol·lusc gastròpode), de l’illot de s’Ora (Eivissa).

Trochoidea ebusitana margaritae (mol·lusc gastròpode), de ses Margalides (Eivissa).

Trochoidea ebusitana mesquidae (mol·lusc gastròpode), de sa Mesquida (Eivissa).

Trochoidea ebusitana muradae (mol·lusc gastròpode), de l’illa Murada (Eivissa).

Trochoidea ebusitana redonae (mol·lusc gastròpode),de l’illa Redona (Eivissa).

Trochoidea ebusitana scopulicola (mol·lusc gastròpode), de na Plana (ses Bledes, Eivissa).

Trochoidea ebusitana vedrae (mol·lusc gastròpode), des Vedrà (Eivissa).

Trochoidea ebusitana vedranellensis (mol·lusc gastròpode), des Vedranell (Eivissa).

Trochoidea frater pobrensis (mol·lusc gastròpode), de na Pobra (Cabrera).

Iberellus pythiusensis (mol·lusc gastròpode), de ses Bledes (Eivissa).

Chthonius cabreriensis (pseudoescorpí), de l’illa des Conills (Cabrera).

Chthonius ponsi (pseudoescorpí), de Cabrera.

Metacirolana ponsi (crustaci isòpode), de Cabrera.

Psammogammarus burri (crustaci amfípode), de Cabrera.

Pseudoniphargus daviui (crustaci amfípode), de Cabrera.

Pseudoniphargus triasi (crustaci amfípode), de Cabrera.

Percus spagnoli (coleòpter Pterostichidae), de l’arxipèlag de Cabrera

Colotes cabrerensis (coleòpter Melyridae), de Cabrera.

Alphasida ibicensis medae (coleòpter tenebriònid), de ses Bledes (Eivissa).

Asida mater cunicularia (coleòpter tenebriònid), dels illots de Ponent (Eivissa).

Asida mater gasulli (coleòpter tenebriònid), de Tagomago (Eivissa).

Phylan nitidicollis (coleòpter tenebriònid), de Cabrera, l’illa Redona i els illots meridionals.

Asida planipennis cabrerensis (coleòpter tenebriònid), de Cabrera.

Crypticus pubens balearicus (coleòpter tenebriònid), des Freus i de Cabrera.

Parmena balearica minoricensis (coleòpter Cerambycidae), de l’illa de l’Aire i l’illa des Porros (Menorca).

 

Guillem Pons

El grup més important de la fauna dispersiva és el que aprofita les activitats humanes per a l’antropocòria. La major part de la fauna balear actual no voladora té aquest origen. Els efectes de depredació i competència de la fauna introduïda sobre la genuïnament insular han estat sovint catastròfics per a aquesta darrera, amb una rarefacció generalitzada i nombroses extincions.

És molt interessant notar les diferències faunístiques a les illes menors que han estat ocupades per la rata negra i les que no: la presència de rates no disminueix l’índex de diversitat (no canvia sensiblement el nombre d’espècies), però la banalitza: desapareixen els representants de la fauna captiva rica en endemismes, que són substituïts per espècies dispersives més anodines. Les illes sense rates han pogut conservar espècies faunístiques relictes. Fins i tot si les rates s’extingeixen, o els illots són desratitzats, la fauna captiva insular no es recupera de manera espontània, i caldria plantejar-se la possibilitat de restaurar aquest tipus de comunitats en alguns casos.

Un cas de doble insularitat, molt interessant biològicament, és el de les espècies troglòbies, terrestres o aquàtiques. Se’n coneixen endemismes a algunes coves de Cabrera, a l’illa des Conills i a sa Dragonera.

 

Els vertebrats

El contrast entre la fauna captiva i la dispersiva es dona també en el cas dels rèptils: les sargantanes endèmiques (Podarcis lilfordi i Podarcis pityusensis) superen molt rarament les barreres marines, però els gecònids, sovint fissurícoles en soques i branques, “naveguen” involuntàriament amb certa freqüència i es troben a molt d’illots sense cap indici de diferenciació. Les sargantanes, en canvi, presenten diferències morfomètriques, de coloració, nombre d’escates i de comportament molt contrastades. S’han descrit 29 subespècies per a lilfordi, i 42 per a pityusensis, tot i que la diferenciació d’algunes és de tan poca rellevància que no mereix categoria taxonòmica. Les sargantanes microinsulars són un dels fenòmens biològics de més interès i de més importància de la Mediterrània i és màxim a les Illes Balears. És notable la seva tendència a l’herbivorisme, la qual cosa els relaciona ecològicament amb diverses plantes com a pol·linitzadors i dispersors de llavors (onze espècies vegetals). Malgrat aquesta font d’aliment, les sargantanes són predadors voraços de la fauna invertebrada, i fins i tot practiquen el canibalisme (que pot haver estat un dels seus vectors evolutius). El pes de les sargantanes en l’ecosistema depèn de la mida de l’illa: com més petita, més determinant per a la diversitat d’espècies i la densitat de preses.

Un dels valors fonamentals de les illes petites, gràcies a la barrera que representa la mar per als depredadors terrestres, és la riquesa en colònies d’aus marines. A les Illes Balears, en tenim sis espècies reproductores (tres procel·lariformes, dos làrids i un pelecaniforme), i totes nidifiquen en diverses illes menors. Cinc ocupen també penya-segats o localitats a la costa de les illes grans, però la noneta (Hydrobates pelagicus) només nidifica en illots (desproveïts de rates, per cert). Els seguiments fets els darrers anys amb mètodes electrònics sofisticats han permès confirmar que moltes aus que s’observen a les plataformes continentals regionals, tant ibèrica com nord-africana, nidifiquen a l’arxipèlag balear. Així, l’ornitofauna de milers de quilòmetres quadrats de mar depèn de la seguretat de les colònies a les petites illes.

Un altre grup d’aus rellevant és el dels rapinyaires. Excel·leixen les colònies de falcó marí (Falco eleonorae), hi és freqüent el falcó peregrí (Falco peregrinus) i, en algun cas, hi nidifica l’àguila peixatera (Pandion haliaetus). Altres són menys freqüents, i en alguns casos hi són notables les concentracions de migrants (vegeu l’explicació més endavant).

Les illes més grans poden sustentar alguna parella de corbs (Corvus corax), que té un paper reconegut com a dispersor de llavors. Entre altres passeriformes presents a les illes hem d’esmentar l’endèmica Sylvia balearica, el busqueret coallarga.

Com ja hem esmentat per als rapinyaires, diverses illes tenen importància per al fenomen de la migració, que és molt notable a Tagomago. D’altra banda, s’han fet profitoses campanyes d’anellatge a les illes de l’Aire, sa Dragonera, Cabrera i sa Conillera (projecte Picole Isole), cosa que ha permès detectar rareses poc citades i quantificar els fluxos i la fenologia de diverses espècies d’aus.

Un cop es va extingir el vell marí (Monachus monachus) durant els anys seixanta del segle passat, els mamífers autòctons van quedar limitats als quiròpters. Poques espècies han estat citades als illots, que no semblen incloure localitats clau per a aquesta fauna, la qual només hi ha estat estudiada parcialment.

 

La fauna introduïda

La fauna introduïda és molt important i ho ha estat encara més. Els humans han difós una gran quantitat d’espècies, i des del moment que ocupen les Illes Balears els acompanyen animals domèstics de producció o els seus comensals. Les primeres introduccions de cabres, conills i rates són prehistòriques (vegeu els topònims: quatre illes des Conills, tres de ses Rates, Cabrera, etc.). També hi han estat presents ovins, èquids i porcs, en alguns casos, fins fa pocs anys.

Hi ha vegetals de distribució disjunta i relicta que s’explica per la presència d’herbívors introduïts. És el cas de Medicago citrina, una fabàcia arbustiva molt apreciada pels herbívors, que sols es troba en alguns illots on no n’hi ha hagut mai.

La influència d’aquestes espècies en els ecosistemes insulars ha estat enorme, sobretot en el cas de rates i cabres, que han estat les més esteses. Els ungulats han estat erradicats per complet, amb una darrera operació, la des Vedrà, el 2016, que va generar una agra polèmica animalista, manipulada políticament.

Les rates han modificat tant la fauna com la flora. És notori el cas del garballó (Chamaerops humilis), que no pot prosperar en presència de rosegadors, tot i que sí ho fa a les illes grans. L’explicació del fenomen és que la densitat de rates en els illots, tot i que variable en el transcurs dels anys, arriba a xifres elevades, mai assolides a les illes on hi ha predadors. Diverses espècies d’aus marines perden ous o polls per l’efecte de les rates, i aquesta pressió ha estat detectada també sobre el falcó marí (tot i que no a les Illes Balears).

 

Encara podem parlar d’altres introduccions a les illes. El moix ha acompanyat els humans amb freqüència (faroners, militars, pagesos i pescadors), i s’han introduït eriçons i carnívors a Cabrera (geneta i mart, però sols la primera s’hi va mantenir).

 

1.2.2 Domini marí

No és possible delimitar un espai marí per a cada una de les illes: la major part emergeix sobre àmbits litorals uniformes, i només podrem parlar de comunitats biològiques diferenciades, si les cotes entre si descendeixen per sota de 35 o 40 m. Fins a aquesta profunditat els fons estan coberts per Posidonia oceanica, i no representen una separació dels sistemes biològics submarins entorn de les illes. Aquesta profunditat és aproximadament la de la termoclina, i comporta un cert aïllament de les comunitats biològiques que hi estan a sobre.

Certament, hi ha diferències perceptibles en el medi físic i les comunitats biològiques entre distintes illes, segons la constitució geològica, l’exposició a l’onatge i les corrents, el caràcter rocós o detrític dels materials, etc., però no podem parlar d’àmbit marí insular individual.

La plataforma de les Illes Balears es caracteritza, com hem esmentat, per la dominància i el vigor dels alguers de Posidonia oceanica, que ocupen més de 630 km2. Aquest ecosistema té una importància molt gran en la generació de matèria orgànica (milers de tones de fulles d’alga es desprenen cada any i generen dipòsits molt notables a la costa o deriven fons enllà cap al talús), no sols vegetal, sinó també per a la fauna que viu sobre les fulles i la que es refugia entre els rizomes, component fonamental de les arenes bioclàstiques de la ribera i del cicle vital de moltes espècies i d’elevada diversitat i biomassa. La fixació de CO2 que aconsegueix aquesta espècie, l’oxigenació de l’aigua i el seu paper físic (s’ha calculat que l’alguer esmorteix del 30 al 40 % el moviment de les onades) la fan una espècie clau del litoral insular.

Per sobre dels alguers, sobre els fons consolidats, cal destacar els poblaments d’herba saupera (Cystoseira amentacea var. stricta) de la franja infralitoral, propi d’aigües netes i batudes, i en alguns casos la presència d’algues roges formadores d’esculls litorals (Lithophyllum byssoides) i en d’altres, del mol·lusc Dendropoma petraeum, que, amb l’alga roja Neogoniolithon brassica-florida, poden formar tenasses. Aquestes interessants comunitats continuen pendents d’inventaris i cartografia detallats. En general, la diversitat i la cobertura de comunitats d’algues brunes, roges i verdes en els fons rocosos són de gran interès.

En indrets resguardats i de sediments més fins (illa de ses Sargantanes, illes d’Addaia o racó des Corb Marí) es poden trobar alguers d’algueró (Cymodocea nodosa) o fins i tot cama-roges (Caulerpa prolifera) o Zostera noltii, de poca entitat geogràfica (illes d’Addaia, Fornells, s’Espalmador) però prou interès.

Per sota dels alguers o alternant amb aquests es desenvolupen comunitats d’algues principalment brunes però també roges. Els illots són especialment propicis per albergar espècies del gènere Cystoseira, algues que prefereixen els indrets ben oxigenats i zones obertes, on moltes vegades es troben els illots. L’espècie predominant és Cystoseira brachycarpa var. Balearica, però en alguns illots podem trobar també comunitats extenses de Cystoseira spinosa (s’Espardelló, l’illa des Porros o l’illa de l’Aire) o Cystoseira zosteroides (sa Dragonera). D’altres espècies interessants d’aquest gènere que podem trobar als illots de les Illes Balears són Cystoseira crinita (s’Espalmador, s’escull Llarg), Cystoseira spinosa var. tenuior (s’Espalmador, Cabrera, illa de ses Sargantanes, racó des Corb Marí, sa Conillera, na Carbó), Cystoseira foeniculacea f. tenuiramosa (Cabrera, racó des Corb Marí), Cystoseira foeniculacea f. latiramosa (l’illa des Porros) Cystoseira funkii (diverses illes de l’arxipèlag de Cabrera, illots del ponent i el nord de Menorca), Cystoseira abies-marina (sa Dragonera, sa Conillera) o Cystoseira algeriensis (illeta Negra Grossa). Totes aquestes espècies estan incloses en l’annex II (llista d’espècies amenaçades i en perill) del Conveni de Barcelona.

Ja a fondàries importants, superiors a 35 m, allà on els alguers no poden prosperar per manca de llum, es desenvolupa l’hàbitat del coral·ligen, exclusiu de la Mediterrània i caracteritzat per un bioherm constituït per l’acumulació d’esquelets d’algues calcàries. Tenim bells exemples de coral·ligen a totes les illes de l’arxipèlag de Cabrera; ses Bledes, sa Conillera, s’Espartar i sa Margalida, a Eivissa; l’illa des Porros, a Menorca; s’Espardelló, a Formentera, i el Colomer i sa Dragonera, a Mallorca. Són destacables les comunitats coral·lígenes amb gorgònies roges (Paramuricea clavata) de l’Imperial (Cabrera), es Vedrà i ses Bledes.

En molts illots els fenòmens càrstics han produït nombroses coves marines (les més notables són a Cabrera, sa Dragonera i s’Espardell) i grans arcs i túnels submergits a les illes de ses Rates, de l’Imperial, na Foradada, Estell des dos Colls, el Colomer i sa Margalida. Aquestes coves alberguen una fauna cavernícola molt característica, amb espècies úniques d’aquests indrets i de fons molt profunds.

Les algues del gènere Cystoseira (sensu lato)

Enric  Ballesteros i Emma Cebrian.

 

Si hi ha algun grup d’algues característic de la Mediterrània aquest és el gènere Cystoseira en sentit ampli, el qual ha sofert una forta diferenciació morfològica a partir d’exemplars d’aquestes algues brunes que van entrar a la Mediterrània provinents de l’oceà Atlàntic després de la crisi de salinitat del Messinià. El nombre de tàxons descrits s’apropa a la cinquantena (Coll et al. 2010; Cormaci et al. 2012), dels quals 3 de cada 4 són endemismes. De fet, però, Cystoseira és un gènere polifilètic i les Cystoseira mediterrànies pertanyen a tres gèneres diferents (Draisma et al. 2010), un dels quals seria el tipus (Cystoseira C. Agardh, 1820) -que inclou C. compressa i C. foeniculacea amb les seves múltiples subespècies- i els altres dos han estat caracteritzats recentment: Carpodesmia i Treptacantha (Orellana et al. 2019).

Aquest grup d’algues és un magnífic exemple de radiació evolutiva, amb tàxons que encara estan en procés de segregació a causa de tenir una dispersió limitada per l’elevat pes dels seus zigots, la qual cosa dificulta la connectivitat  de les poblacions. A més, els individus mostren una gran diversitat morfològica estacional i entre poblacions per la qual cosa de vegades no són fàcils d’identificar. En la nostra opinió estudis genètics aprofundits són necessaris per esbrinar la validesa de les espècies descrites morfològicament i veure si s’han d’ajuntar algunes espècies o, ans al contrari, afegir-ne de noves.

Les espècies d’aquests tres gèneres són també ecològicament important doncs són algues majoritàriament plurianuals, amb capacitat d’estructurar l’espai verticalment, modificant-ne l’ambient (Gianni et al. 2013). També és un lloc preferent per al reclutament de peixos litorals d’interès comercial (Cheminée et al. 2013). Algunes espècies constitueixen hàbitats concrets a Balears en ser dominants i estructurar l’espai en els fons marins (Ballesteros i Cebrian 2015). La majoria d’espècies són molt vulnerables a les activitats humanes i moltes d’elles estan en franca regressió a nivell de la Mediterrània (Thibaut et al. 2005, 2015).

Totes aquestes característiques d’endemicitat, llarga vida, estructuració i modificació espacial, formadores d’hàbitat i vulnerabilitat han propiciat que totes les algues agrupades antigament sota el gènere Cystoseira presents a la Mediterrània (llevat de Cystoseira compressa) estiguin llistades com a espècies amenaçades en l’Annex II del Protocol referit a les zones especialment protegides i a la diversitat biològica a la Mediterrània mitjançant la decisió IG.20/5 adoptada a Paris el 10 de febrer de 2012, dins del Conveni de Barcelona. Aquesta proposta queda recollida oficialment a l’estat espanyol per la disposició general 4330 publicada al BOE núm. 98 de dimecres 23 d’abril de 2014 Sec. I. pp. 31969-31974 segons la qual entren en vigor aquestes esmenes als annexes II i III del Protocol. Segons aquest protocol, ratificat per Espanya (Disposició general 24061 del BOE núm. 302 de dissabte 18 de desembre de 1999, pp. 44534-44545), aquestes espècies passen a estar protegides en territori espanyol i es prohibeix qualsevol actuació que les destrueixi o pertorbi. És més, l’estat espanyol ha de reglamentar aquelles activitats que tenen efectes adversos per aquestes espècies o al seu hàbitat i ha d’adoptar mesures d’ordenació i planificació per garantir un estat favorable en la conservació d’aquestes espècies.

 

Les illes Balears és la regió d’Espanya on les espècies i els hàbitats que formen les espècies de Cystoseira en sentit ampli estan en un millor estat de conservació. A Balears s’han reportat un total de 13 espècies, amb un total de 19 taxons : El que marc en grog no ha de ser cursiva, però jo no ho sé llevar

 

Carpodesmia amentacea (C. agardh) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira amentacea (C. Agardh) Bory; =Cystoseira stricta (Montagne) Sauvageau]

Carpodesmia brachycarpa (J. Agardh) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira brachycarpa J. Agardh var. balearica (Sauvageau) Giaccone]

Carpodesmia brachycarpa (J. Agardh) S. Orellana & M. Sansón var. claudiae Giaccone [=Cystoseira brachycarpa J. Agardh var. claudiae Giaccone]

Carpodesmia crinita (Bory) [=Cystoseira crinita Duby]

Carpodesmia funkii (Schiffner ex Gerloff & Nizamuddin) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira funkii Schiffner ex Gerloff & Nizamuddin]

Carpodesmia mediterranea (Sauvageau) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira mediterranea Sauvageau]

Carpodesmia zosteroides (C. Agardh) Greville [=Cystoseira zosteroides (Turner) C. Agardh]

Cystoseira compressa (Esper) Gerloff & Nizamuddin

 Cystoseira compressa ssp. pustulata Ercegovic

Cystoseira foeniculacea (Linné) Greville

Cystoseira foeniculacea f. latiramosa (Ercegovic) Gómez-Garreta, Barceló, Ribera & Rull

Cystoseira foeniculacea f. tenuiramosa (Ercegovic) Gómez-Garreta, Barceló, Ribera & Rull

Treptacantha abies-marina (Gmelin) Kützing [=Cystoseira abies-marina (Gmelin) C. Agardh]

Treptacantha algeriensis (J. Feldmann) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira algeriensis J. Feldmann]

Treptacantha ballesterosii S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira spinosa Sauvageau; =Cystoseira montagnei J. Agardh]

Treptacantha ballesterosii S. Orellana & M. Sansón var. compressa E. Ballesteros [=Cystoseira spinosa var. compressa (Ercegovic) Cormaci, Furnari, Giaccone, Scammacca & Serio]

Treptacantha ballesterosii S. Orellana & M. Sansón var. tenuior E. Ballesteros & S. Mariani [=Cystoseira spinosa var. tenuior (Ercegovic) Cormaci, Furnari, Giaccone, Scammacca & Serio]

Treptacantha barbata (Stackhouse) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira barbata (Stackhouse) C. Agardh]

Treptacantha elegans (Sauvageau) S. Orellana & M. Sansón [=Cystoseira elegans Sauvageau]

 

Carpodesmia amentacea o “herba saupera” és extraordinàriament abundant arreu de Balears i és present a la majoria de petites illes i illots, on caracteritza un hàbitat. La seva presència està limitada també al nivell litoral (0-1 m) i la seva distribució batimètrica sembla estar delimitada per l’herbivorisme de les saupes (Sarpa salpa) (Verges et al. 2009). La seva abundància s’utilitza com a bioindicador per a la designació de la qualitat ecològica de les masses d’aigua segons els criteris establerts en la Directiva Marc de l’Aigua (Ballesteros et al. 2007).

Carpodesmia brachycarpa és l’espècie més abundant del gènere a l’estatge infralitoral de Balears i caracteritza també un hàbitat que es localitza entre 1 i 25 m. Ocasionalment apareix en cocons litorals ben connectats amb el mar. És abundant al nord de Mallorca i Menorca i a totes les Pitiüses. Les millors poblacions d’aquesta espècie les trobem en illots situats en zones d’aigües agitades com totes les illes i els illots de l’arxipèlag de Cabrera, ses Bledes, Dragonera o Espardell. En la nostra opinió, la varietat claudiae no té valor taxonòmic.

Carpodesmia crinita té una distribució un tant capritxosa a Balears. Comuna al nord de Menorca, on hi ha les millors poblacions (Sales i Ballesteros 2009, 2011), es coneix també de la badia d’Alcúdia, d’algunes localitats formenterenques i de s’Espalmador, sempre a poca fondària (0-1 m). Forma un hàbitat molt característic en zones d’aigües netes i ben oxigenades, no molt agitades, amb sorra fina abundant (Sales et al. 2012). Està citada de Mallorca (s’Aucanada) i d’Eivissa (Gómez-Garreta et al. 2001) però nosaltres no li hem vista mai.

Carpodesmia funkii ha estat llargament confosa amb Cystoseira (Treptacantha) jabukae (Gómez-Garreta i Ballesteros 1992) fins la revisió de Verlaque et al. (1999) sobre aquestes dues espècies. Viu sempre en fondària, entre 20 i 45 m. A Balears no l’hem vist mai formant hàbitat però està regularment present en zones amb fort corrents com diversos indrets de la costa nord de Menorca (illa de Sanitja, per exemple), l’arxipèlag de Cabrera, Bledes i Dragonera. Nosaltres no hem vist mai la veritable C. jabukae a Balears.

No creiem que Carpodesmia mediterranea estigui present a Balears. Els exemplars atribuïts a aquesta espècie potser siguin morfotips de Carpodesmia amentacea.

Carpodesmia zosteroides és una espècie arraconada a les aigües més profundes. A Balears viu sempre per sota dels 30 m i habitualment més enllà dels 50 m i pot arribar als 90 m. És rar veure-la en immersió i nosaltres només n’hem vist poblacions a Dragonera, encara que plantes esparses les trobem per exemple a Espardell, als illots de Ponent o al sud de Cabrera. És una espècie que creix molt lentament (Ballesteros et al. 2009) i que pot formar hàbitat.

 Cystoseira compressa és una espècie molt ubiqüista, que generalment trobem en abundància entre 0 i 1 m de fondària, encara que ocasionalment la podem trobar una mica per sobre del nivell 0 i també per sota de 1 m. Pot substituir C. amentacea quan les condicions ambientals no són bones per aquesta espècie ja que és molt més resistent a tota mena de pertorbacions. També és formadora d’hàbitat. És present arreu.

Cystoseira compressa ssp. pustulata ha estat citada també de Balears com a C. humilis, espècie amb la qual ha estat confosa per alguns autors (veure discussió a Thibaut et al. 2015). És una espècie també molt ubiqüista a Balears que pot viure en ambients molt diferents, també epífita d’altres espècies del mateix gènere. Pot formar hàbitat en zones mitjanament agitades, sempre a poca fondària (0-2 m).

Cystoseira foeniculacea està representada a Balears per la forma típica i dues subespècies. La subespècie tenuiramosa és pròpia d’indrets d’aigües molt encalmades com badies tancades o cubetes litorals i és exclusiva d’aigües superficials (0-1 m) on rarament és l’espècie dominant. L’observem sovint a la costa nord de Menorca, però és present a totes les illes principals, també a Cabrera (L’Olló). En canvi, la subespècie latiramosa es localitza només en fondària, sobretot en zones de blocs o detrític, principalment entre 25 i 45 m. No és mai abundant però nosaltres l’hem recol·lectada a Conillera, Sanitja i Dragonera.

Treptacantha abies marina es presenta en hàbitats de detrític i sorra gruixuda entre 20 i 35 metres de fondària. És una espècie molt rara a la Mediterrània i a Balears es localitza en punts molt concrets. Nosaltres l’hem recol·lectada, entre d’altres llocs, al vessant sud de Dragonera i a llevant de Conillera.

Treptacantha algeriensis és també molt rara a Balears. Nosaltres l’hem vista molt ocasionalment en diferents illots de la reserva marina dels Freus d’Eivissa i Formentera, sempre a nivell litoral (0-1 m).

Treptacantha ballesterosii està representada a Balears per tres varietats. La varietat tipus és probablement la menys comuna i la trobem en cubetes litorals o en fons de roca i roca amb sorra entre 5 i 25 m. La varietat compressa és pròpia d’aigües profundes, entre 20 i més de 50 m i prefereix fons de petits blocs, grapissar o roques amb sedimentació abundant. La varietat tenuior és exclusiva dels indrets relativament poc agitats o molt encalmats entre 0 i 2 m. Totes tres varietats poden formar hàbitats característics encara que moltes vegades es troben com acompanyants en hàbitats definits per altres espècies. Les tres varietats es troben arreu de Balears i hem observat hàbitats de la varietat tenuior principalment al nord de Menorca i de la varietat compressa a s’Espardell i aigües enfora de l’illa de l’Aire.

Treptacantha barbata és una de les espècies més rares de Balears, pròpia de zones amb aigües extraordinàriament calmades. És comuna només a la badia de Fornells, on apareix ocasionalment vora els illots que hi ha en aquesta badia. Present d’antuvi en d’altres zones de Menorca com el port de Maó (Sales et al. 2011), darrerament s’han trasplantat exemplars a aquesta zona amb èxit (Sales et al. 2015). Viu exclusivament a poca fondària, generalment entre 0 i 1 m.

Treptacantha elegans està citada de totes les illes de Balears principals, Cabrera inclosa, llevat de Menorca (Gómez-Garreta et al. 2001). Nosaltres no l’hem identificat mai amb seguretat. És una espècie que viu habitualment a poca fondària, principalment entre 0 i 2 m, tot i que pot aparèixer a més fondària.

 

Referències : 

  1. Ballesteros, E.; Cebrian, E., 2015.
  2. Ballesteros, E. [et al.], 2007.
  3. Ballesteros, E. [et al.], 2009.
  4. Cheminée, A. [et al.], 2013.
  5. Coll, M. [et al.], 2010.
  6. Cormaci, M. [et al.], 2012.
  7. Draisma, S. G. A. [et al.], 2010.
  8. Gianni, F. [et al.], 2013.
  9. Gómez-Garreta, A.; Ballesteros, E., 1992.
  10. Gómez-Garreta, A. [et al.], 2001.
  11. Orellana, S.,  [et al.], 2019.
  12. Orellana, S.; Sanson, M., 2019.
  13. Sales, M.; Ballesteros, E., 2009.
  14. Sales, M.; Ballesteros, E., 2012.
  15. Sales, M. [et al.], 2012.
  16. Sales, M. [et al.], 2015.
  17. Sales, M. [et al.], 2011.
  18. Thibaut, T. [et al.], 2005.
  19. Thibaut, T. [et al.], 2015.
  20. Verges, A. [et al.], 2009.
  21. Verlaque, M. [et al.], 1999

1.3. La antigua ocupación humana y la historia del medio ambiente


Les Illes Balears varen ser el darrer arxipèlag mediterrani poblat per l’home, ja que els primers assentaments són del 2.300 aC. Fins fa no res, no hi havia més camí per arribar a les Illes que no fos marítim. Per tant, les petites illes costaneres formen part de la frontera insular i relacionen les societats illenques i les foranes, de manera pacífica (comercial i cultural) o, no rarament, violenta. Les illes menors han estat molt ocupades. Hi ha jaciments arqueològics, comercials o factories petites a diverses illes: els illots eren punts adequats per a l’intercanvi, desfavorables com són a emboscades o violències inesperades. La seva utilitat en operacions de contraban s’ha mantingut en el transcurs dels segles (a la Mediterrània, els límits entre el comerç, el contraban i la pirateria són difusos). També hi ha documentats usos religiosos. Quant als usos bèl·lics, els illots han estat caps de pont per als desembarcaments invasors, i en alguns casos han estat dotats d’instal·lacions defensives, com són el castell de Cabrera, les talaies de sa Dragonera, ses Illetes o s’Espalmador o la fortificació de Fornells. Encara avui dos illots del port de Maó (illes Pinto i Plana) són militars. Dos usos més mereixen esment: els sanitaris i els funeraris, que descriurem a alguna de les illes.

Cal destacar també explotacions mineres molt esteses, com la del marès, una roca arenosa fàcil de treballar, amb molta tradició en la construcció insular. Els jaciments litorals de marès varen ser molt explotats, gràcies a la facilitat de transport amb embarcació dels materials, però avui són sols un record. En canvi, es manté, marginal, l’aprofitament de la sal de cocó, la qual es forma en les basses dels carst litoral. La sal de cocó dels illots encara té bona fama perquè es considera més neta que la de la costa de les illes grans, on transiten més persones. Hi ha altres aprofitaments miners, tot i que molt més rars: la calç, obtinguda a Cabrera i sa Dragonera, i el guix, a la primera d’aquestes dues illes. L’explotació d’altres minerals (diversos elements) només ha estat present a l’illa d’en Colom.

Tots aquests usos, que han implicat presència i activitat humana molt seguides, determinaren conseqüències ambientals rellevants, com són l’empobriment vegetal (la fusta i la llenya han estat arrasades en el decurs de la història) i la introducció d’espècies, sigui de manera voluntària o inconscient.

 

Els canvis en els segles xix i xx

El segle xix comença en el món insular de les Illes Balears amb un episodi ignominiós: l’ús de Cabrera com a camp de concentració de soldats napoleònics establert per les autoritats espanyoles. De nou a onze mil presoners (segons les fonts) hi foren confinats, amb un aprovisionament insuficient i, per tant, una aniquilació total de qualsevol recurs més o menys comestible o combustible de tot Cabrera! L’illa quedà devastada. Sols sobrevisqueren tres mil sis-cents homes.

El 1830 té lloc un altre tomb històric a la regió, amb l’ocupació francesa d’Alger, que representa el final de la pirateria en aquestes costes. El litoral deixa de ser un espai perillós, i l’ocupació humana permanent s’hi consolida. Fins aleshores, a Mallorca i Menorca no hi havia habitatges costaners fora dels recintes emmurallats, i la pesca era molt limitada.

Quan, a meitat de segle, té lloc el final de la segona guerra carlina, l’Estat disposa de fons econòmics i es construeixen nombrosos fars, d’una qualitat arquitectònica notable. La segona meitat del segle xix i la primera del xx és el període històric en què els illots han estat més poblats: personal de construcció de fars i carreteres, els faroners mateixos amb llurs famílies, fins i tot pagesos i pescadors a les illes que tenien entitat. També és l’època més esplèndida per al contraban, de tabac en gran part, però també de combustible durant la I Guerra Mundial, i de tot tipus de béns en el període de la postguerra espanyola. Els fars varen ser una font d’introducció d’espècies exòtiques ornamentals o cultivades. La competència d’espècies vegetals invasores no és significativa actualment. Ocasionalment hi pot haver problemes amb espècies del gènere Carpobrotus i altres aïzoàcies, o amb la figuera de moro (Opuntia), especialment a les illes que han estat habitades. Aquest fenomen és més important a terra ferma que als illots, i en quasi tots els casos ha estat corregit. També és molt significativa l’entrada d’espècies rudero-segetals mediterrànies o d’origen subtropical, que ara per ara tenen una dispersió cosmopolita (espècies d’Amaranthus, Conyza o Chamaesyce, entre d’altres) lligada a l’acció de les gavines i la nitrificació que comporten; s’observa un recanvi continu de tàxons que apareixen i desapareixen intermitentment i de tàxons que s’extingeixen localment i són o poden ser substituïts per uns altres. L’increment, en certs casos explosiu, de les poblacions de gavines ha tengut grans conseqüències botàniques.

Són importants els canvis a les illes properes a zones portuàries. Ja hem esmentat les que han estat unides a terra; altres han estat molt transformades pels usos com a construccions militars o sanitàries. Excel·leixen els casos de les illes del Rei, a Maó, hospital militar des de 1722 fins a 1964, i de Llatzeret, ambdues amb un patrimoni constructiu molt notable.

2. Usos y presiones contemporáneas


2.1. Utilización del medio terrestre


Els illots balears no han estat aliens a la revolució dels usos litorals generada pel turisme balneari i residencial. S’han redactat projectes per urbanitzar totes les grans illes: Cabrera, sa Dragonera, s’Espalmador, etc. Afortunadament, primer la manca d’aigua i, més tard, la reacció contrària de l’opinió pública i els arguments del món conservacionista van frustrar aquells projectes. Així i tot, a l’illa de ses Rates d’Eivissa i a s’Espardell començaren obres de construcció —que no es completaren i han estat demolides en el primer cas— i a sa Conillera d’Eivissa s’intentà la reconversió turística de fars. Finalment, l’únic impacte turístic rellevant s’ha produït a Tagomago, on una residència de luxe genera diversos impactes (accés amb helicòpter, gestió dels residus, contaminació sonora i lumínica, etc.).

Algunes illes tenen un ús turístic no residencial de difícil control: és el cas de s’Espalmador, refugi nàutic acreditat, que implica nombrosíssims desembarcaments i un ús inapropiat de la petita zona humida insular per a banys de fang, a més de les afeccions sobre els alguers de posidònia.

2.2. Utilización del medio marino


La mar entorn de les illes menors no ha tingut especificitats rellevants respecte de la resta del litoral balear : la pesca professional va ser important durant el segle xx, i entrà en la centúria actual amb una regressió accentuada; en canvi, la pesca recreativa i esportiva es mantenen amb tendència a l’alça. En els darrers decennis hi ha hagut un canvi faunístic notable, sobretot en els peixos de talles grans, per la pressió inusitada de la caça submarina, que afecta especialment l’anfós, l’escorball, el tord massot i la grívia. Les reserves pesqueres i els espais protegits d’àmbit marí han reglamentat i limitat les activitats pesqueres, i en diversos àmbits les millores són espectaculars.

L’accés als fons marins va representar, entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat, una espoliació arqueològica molt greu, especialment considerable a Cabrera. Afortunadament, avui aquests fets són impensables, tant per motius de civisme com de vigilància.

Cal esmentar les bioinvasions de diverses espècies d’algues (Lophocladia lallemandii, Caulerpa cylindracea, etc.), que seran descrites en els clústers més afectats.

Pesca tradicional i illes petites

Francesc Riera i David Díaz.

 

Els illots allunyats, tot i que solen ser considerats llocs amb bones pesqueres per orografia, geologia i ecosistema, han estat des de sempre menys pescats, tant pels pescadors recreatius com pels professionals, per la dificultat d’arribar-hi.

L’abundància local de peix té la gènesi, entre altres raons, en l’ecologia. La morfologia fa que molts d’illots tinguin punts amb forta correntia, on hi sol haver un flux constant d’aliment planctònic que atreu peixos planctòfags com la boga, l’aladroc, l’alatxa, etc. Rere aquests petits peixos venen predadors com el déntol, la cirviola o fins i tot diverses espècies d’anfossos. La presència d’esculls vora dels illots és freqüent, i s’hi formen una mena de remolins que confereixen un avantatge determinant als depredadors per capturar el peix petit. A tall d’exemple, és ben conegut que a l’illa Mitjana, en el freu de sa Dragonera, se situen les cirvioles sota la vessant sud vora d’un gran remolí que s’hi forma, on hi cacen assíduament.

La cadena alimentària és molt complexa, de manera que els corrents, a més del plàncton, aporten nutrients que són aprofitats per les comunitats d’algues que s’hi estableixen i que, en alguns casos, formen autèntics bosquets en la zona infralitoral. Entre les algues hi ha una abundant i diversa comunitat d’invertebrats i de peixos bentònics petits, com raboses, cabots, petits làbrids i juvenils de diverses famílies. Les comunitats algals són uns dels hàbitats idonis perquè els espàrids s’alimentin de tot tipus de fauna que es troba entre la bosquina d’algues. Un exemple d’aquest model es l’illa del Toro, que rep un extra de nutrients de la rica badia de Palma i on es desenvolupa una comunitat algal ben estructurada, que és una de les bases essencial que afavoreix la presència de predadors. L’illa del Toro és un exemple d’espai on es fa una pesquera de curricà de grans depredadors i hi ha una població elevada d’espàrids de tota mena que dona lloc a algunes pesqueres de canya a la justa amb grumeig (oblades, sargs, variades, cànteres, orades, etc.). A la part propera de l’illa de Mallorca (es Rafalbetx) també es formen unes pesqueres semblants.

L’abundància de les captures prop d’alguns illots s’ha vist traduïda en la varietat d’arts de pesca que s’hi han emprat. Tenim coneixements històrics molt antics de l’aprofitament pesquer d’aquests indrets; així sabem que l’any 1579 el patró Jaume calà per primera vegada una almadrava reial, entre Eivissa i l’illot de s’Espalmador, l’anomenada almadrava de ses Portes, on l’espècie objectiu era la tonyina. A aquesta almadrava en seguiren algunes altres a les costes d’Eivissa, Mallorca i Menorca.

A Menorca, tot i que el nombre d’illots és inferior al de les altres illes grans, la pesca també hi té importància. Així ho reflectí Ferrer Aledo (1914) per als illots del port de Maó i d’altres de propers, com l’illa de l’Aire o l’illot de Binisafúller. S’hi van descriure diverses pesqueres de canya i volantí i també algunes d’un art tipus xàvega, un ormeig professional mescla d’art de ròssec i encerclament. A l’illa de la Quarantena (actualment, illa Plana), entre les pesqueres d’esplai o semiprofessionals, cita una pesquera de besucs al cap de llevant i una altra de sargs i oblades, mentre que a ponent es pescaven serrans, vaques i donzelles; a l’illa del Rei en cita una de mabres i esparralls al llevant i dues de llisses, al cap de ponent i al de llebeig. La pesca professional al port de Maó es feia també amb un ormeig, tipus xàvega, nomenat per l’autoritat sardinero oficial, que era un bolitx regulat en dimensions i manera d’anar armat destinat a la captura de petits pelàgics o peix de bol, com la sardina o l’alatxeta. Les pesqueres d’aquest ormeig tenien també el nom de bol i pràcticament es feien a tots els illots. Com a exemple en trobem a l’illa de Llatzeret (bol de fora), l’illa Plana (bol des cap de l’illa) i a l’illa de ses Rates (bol de davant).

Ferrer Aledo també ens explica com la diversitat d’espècies que es poden trobar en els illots es pesca amb una diversitat d’arts: la pesca de xucles amb tremall a l’illot de Binisafúller, la solta cega al cap de llevant de l’illa de l’Aire, la pesca de bastina amb escatera (xarxa per capturar bastina i especialment Squatina) al cap de llevant de l’illa de l’Aire i la solta bonitolera a les illes d’Addaia.

Els illots i els arts de parada tenen una relació molt estreta a causa de la funció de l’illot en la dispersió del peix cap a l’art. Al clot d’es Moro, prop de l’illa del Toro, ben igual que as Faralló de Cala Gat a Cala Ratjada, l’illa de sa Sal Rossa i l’illot des Renclí, a Eivissa, tenen aquesta funció de focus dispersor. Temps enrere, segons De Buen (1926), les zones d’Andratx i Cala Rajada eren les més riques en abundància de tonyines; sabem que es clot des Moro era el punt amb millors captures de la Confraria d’Andratx i Cala Gat el millor de la de Cala Rajada (Delgado, 1921). Aquestes descripcions fan deduir la gran influència que tenen alguns illots per a la concentració de l’espècie.

En general, tots els illots solien tenir pesqueres amb grumeig des de la vorera, a causa de la presència de llocs amb bromera en un espai reduït, on oblades i sargs són fàcils de capturar. La pesca amb curricà també hi és present, especialment dirigida a grans depredadors. Al sud de l’illa Mitjana (freu de sa Dragonera), l’illot des Matzoc (Cala Ratjada) i l’illa del Toro, les espècies principals objectiu d’aquest tipus d’aparell selectiu eren les servioles, els déntols i els anfossos.

L’art o xàvega reial també ha estat associat a la pesca als illots. La Porrassa, ses Illetes, sa Dragonera, Cabrera i l’illa de Formentor han estat pesqueres importants de gerret, sardina i moltes altres espècies de peix de bol en altres temps, quan aquest ormeig no era prohibit.

Als illots també trobem espècies molt apreciades, com la cranca, la llagosta o la cigala mallorquina, de gran abundància per la menor pressió pesquera comparada amb la costa. A l’illa de ses Bledes, al nord de Menorca, hi ha una pesquera coneguda de llagosta negra (és llagosta vermella, però en poca fondària, per l’elevada lluminositat i l’hàbitat amb herbei i roca, la closca agafa un color granat fort que fa que sembli quasi negra). La constitució calcària i el fort rompent de la mar fan que sigui habitual trobar balmes i petites coves a poca fondària, on la cigala mallorquina (Scyllarides latus) troba, al final de la primavera, l’hàbitat idoni per reproduir-se amb agregacions de nombrosos individus. Aquest comportament ha estat aprofitat pels pescadors submarins per capturar-la. En el segle xx, durant els anys seixanta i setanta, barcades de pescadors submarins eren repartits pels illots de l’illa de Cabrera, que s’alternaven amb pescadors de canya que, aprofitant el viatge, pescaven des del rompent dels illots.

La toponímia dels illots reflecteix les pesqueres que s’hi formen. Per exemple, a la badia de Pollença trobem l’illa de Formentor, també anomenada del gerret. La qualitat del gerret de l’illa, com és conegut, fa que tingui un valor afegit. També hi ha noms de pesqueres de bou que tenen l’origen en els illots, ja que constitueixen punts d’enfilacions fàcilment identificables des de la mar. Les conegudes la carrera del Toro o la carrera de Dragonera en són clars exemples (Oliver Billoch, 1944).

Actualment els illots continuen explotats per la pesca professional i recreativa. Els pescadors recreatius solen emprar el volantí i sobretot la fluixa i el curricà de fons per a la captura d’espècies depredadores de bona mida. Quant a la pesca professional, el curricà és molt corrent i els arts de parada també. Aquests darrers anys les tonyinaires han caigut en desús per la raresa de les tonyines; algunes es calen per a les grans cirvioles que s’acosten per fressar a principi d’estiu. Actualment, en els punts d’art de parada, es calen principalment morunes i també algunes soltes.

 

Referències

  1. Cañellas, N. S., 1999.
  2. De Buen, O., 1926.
  3. Delgado, I., 1921.
  4. Ferrer Aledo, J., 1914.
  5. Oliver Billoch, F., 1944

Illes mediterrànies petites i conservació de peixos

Lluis Cardona.

 

Les illes petites representen un paper rellevant per a la conservació de peixos mediterranis. Moltes de les zones marines protegides de la regió han estat declarades entorn d’illes (per exemple, les illes de Tabarca, Medes i Columbretes, el cap de Palos, les illes Formigues o el Parc Nacional Maritimoterrestre de l’Arxipèlag de Cabrera, a Espanya), no sols perquè es consideren espais singulars i unitats de gestió identificades, sinó també perquè les illes petites normalment mantenen una riquesa d’espècies de peixos i de biomassa més alta que les costes continentals d’un nivell de protecció ambiental similar.

L’arxipèlag balear ofereix bons exemples d’aquesta situació, com són els casos de sa Dragonera, amb una biomassa de peixos molt més alta que la de cala en Basset (sense protecció marina en ambdós casos), els fons de l’illa des Porros i el cap de Cavalleria de Menorca (ambdós parcialment protegits), o de l’Estell d’en Terra, amb una biomassa de peixos més alta que la de la cala del Coll Roig de Cabrera (les dues zones de reserva).

Això es deu al fet que les illes petites generalment estan situades en llocs oberts, i, per tant, experimenten corrents moderats o forts. Aquesta correntia és determinant, ja que comporta una aportació continuada d’aliment per a les espècies planctòfagues, que són a la vegada la font d’aliment de les espècies predadores. L’anfós bord, Mycteroperca rubra, que s’alimenta de peixos, és un bon exemple d’aquesta situació. Aquesta espècie és rara en els fons de les Illes Balears, excepte entorn de determinats caps i illots.

Altres espècies de peixos predadors que solen agrupar-se entorn d’illes petites són la barracuda (Sphyraena viridensis), la cirviola (Seriola dumerili) o el déntol (Dentex dentex). Les correnties també dificulten la pesca i, per tant, representen una certa protecció per als peixos. Un segon factor favorable a la diversitat i l’abundància de peixos entorn dels illots és la irregularitat dels fons marins, generalment molt més gran entorn seu que a la costa continental adjacent. La irregularitat del fons incrementa la complexitat de l’hàbitat, que al seu torn augmenta la riquesa d’espècies.

Cal tenir present, però, que els illots situats en llocs molt resguardats, amb fons marins molt uniformes, o els que estan situats sobre fons molt grans, amb un pendent molt pronunciat, no són punts calents de biodiversitat íctica. En qualsevol cas, les àrees protegides han de ser prou grans perquè el seu paper per a la conservació d’espècies marines sigui significatiu. Per tant, la declaració de petites reserves marines entorn de les illes menors no és suficient per a la conservació de poblacions de peixos viables: són un element important, significatiu, singular en diversos aspectes, però no suficient, especialment per a peixos cartilaginosos o espècies amb gran capacitat de desplaçament.

La conservació dels peixos requereix una bona combinació d’àrees de reserva, que han d’incloure illes petites sempre que sigui possible; una bona gestió pesquera quant a mètodes, èpoques i intensitats, i la imprescindible política de protecció de la mar (prevenció de contaminació i protecció dels fons i del litoral). La clau de volta d’aquests elements és l’assignació de mitjans humans i econòmics per a la vigilància i per a la informació als usuaris del medi marí.

3. Estado de los conocimientos en materia de biodiversidad y conservación


3.1. Estado del medio terrestre :


El coneixement naturalista de les illes menors és variable, segons les matèries i les illes. La disciplina que té un nivell més satisfactori és la botànica, ja que els especialistes s’hi han dedicat amb intensitat. També hi ha un bon coneixement d’alguns invertebrats, dels rèptils i, en termes generals, de l’avifauna, especialment de les aus marines, els rapinyaires i la migració a les illes incloses en el projecte Piccole Isole. L’avifauna terrestre reproductora no s’ha estudiat mai de manera sistemàtica. Del món invertebrat, el grup més investigat ha estat el dels mol·luscs; també disposam d’informació extensa sobre aràcnids i tenebriònids, però no d’altres invertebrats, excepte a algunes illes que han rebut més atenció, i de la fauna troglòbia.

Els anys 1978 i 1979, a iniciativa del Consell General Interinsular (el Govern de la preautonomia), un equip pluridisciplinari va dur a terme el primer intent de revisió global de les illes menors de les Illes Balears amb la intenció de dotar totes les illes d’un estatus de protecció legal. El projecte no va culminar, però el document que s’elaborà, malgrat que no es va publicar (Bennasar et al., 1979), ha tengut una certa difusió i utilitat, tot i que l’inventari d’illes va ser parcial i queda superat en aquest treball.

Els crustacis isòpodes terrestres

Lluc Garcia.

 

D’entre els grups d’invertebrats que habiten les illes petites i els illots de l’arxipèlag de les Illes Balears, els crustacis isòpodes terrestres (Isopoda: Oniscidea) no són entre els més ben coneguts. Fins al principi del anys noranta del segle xx la informació de què es disposava sobre aquest grup d’artròpodes es limitava a unes poques espècies citades de l’illa principal del subarxipèlag de Cabrera i dels illots d’Eivissa i Formentera, que foren prospectats faunísticament a mitjan segle xx per naturalistes com Jolivet i Balcells, respectivament. No hi havia cap altra informació sobre els representants d’aquest grup que es podien trobar a les illes petites i als illots de Mallorca i Menorca.

Pitiüses

Pel que fa a les Pitiüses, no hi hagué informació de la fauna microinsular fins que Pablos (1963) cita una subespècie endèmica dels illots: Porcellio hoffmannseggi sordidus, l’única informació disponible durant molts anys sobre els isòpodes de les illes petites i els illots d’aquesta part de l’arxipèlag balear. Aquest autor, després d’identificar el material recollit pel biòleg Enric Balcells, cita aquesta subespècie endèmica a les illes de sa Conillera, s’Espardell, des Penjats i Redona. Aquest gran isòpode és molt abundant a totes les Pitiüses, també a les illes grans, i mostra una clara preferència pels hàbitats litorals. També en coneixem la presència a les illes des Vedrà, des Bosc, ses Bledes, s’Espartar, es Vedranell, des Porcs i s’Escull Vermell (dades no publicades), i encara que s’ha citat a València sembla que és una forma exclusiva de les Pitiüses. També hem localitzat altres espècies as Vedrà, s’Espartar, l’illa Plana, Tagomago, s’Espardelló i ses Illetes de Formentera, entre les quals Ligia italica Porcellionides sexfasciatus, Porcellio lamellatus ssp. sphinx i Armadillo officinalis. Cal destacar que, a més de Porcellio hoffmannseggi sordidus, també es troben presents a alguns dels illots esmentats (dades no publicades) dues espècies endèmiques més de la zona que inclou les Pitiüses i el llevant ibèric més proper (regió diànica): Cristarmadillidium muricatum i Porcellio pityensis.

Illes i illots de Cabrera

Les primeres dades d’aquest subarxipèlag del sud de Mallorca provenen d’una recol·lecció puntual de l’entomòleg francès Jolivet, publicada l’any 1953 en una nota faunística curta en la qual cità cinc espècies presents a Cabrera Gran. Aquests exemplars, determinats pel professor Albert Vandel, de Tolosa, pertanyien a espècies comunes d’àmplia distribució: Porcellionides sexfasciatus, Leptotrichus panzerii, Armadillidium granulatum, Armadillidium vulgare i Armadillo officinalis.

Entre els anys 1990 i 1992, una campanya de recol·lecció de fauna terrestre que va dur a terme l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA) va permetre reunir nombrosos exemplars, tant a Cabrera Gran com a alguns dels illots menors, i donar a conèixer la presència d’un nombre més elevat d’espècies, estudiades per Lluc Garcia i Antonio Cruz (Garcia i Cruz, 1993). Aquest treball revelà, tal com era esperable, que la fauna d’isòpodes terrestres del subarxipèlag està formada sobretot per espècies halòfiles i litorals als illots, mentre que Cabrera Gran conté formes més clarament continentals, malgrat la seva limitada extensió, a causa de l’extensió i la diversitat d’hàbitats. També va permetre afegir les espècies següents a les cinc ja citades per Jolivet: Tylos latreillii, Stenoniscus pleonalis, Halophiloscia hirsuta, Chaetophiloscia elongata, Platyarthrus schoeblii, Platyarthrus costulatus, Porcellionides fuscomarmoratus, Porcellionides pruinosus, Porcellio lamellatus, Ballodillium pilosum i Armadillidium sp.*, amb la qual cosa actualment es coneixen setze espècies d’isòpodes.

Aquest material i altres recol·leccions puntuals d’altres investigadors que han pogut ser estudiades també inclouen per primera vegada les cites d’espècies següents a les illes petites i als illots de Cabrera (ordenades de més a menys superfície) :

 

Illa des Conills : Anaphiloscia simoni, Porcellionides pruinosus, Porcellio lamellatus, Ballodillium pilosum, Armadillidium granulatum, Armadillidium vulgare i Armadillo officinalis.

Illa Redona : Armadillidium sp. i Armadillo officinalis.

Na Plana : Porcellio lamellatus, Armadillidium sp. i Armadillo officinalis.

Illa Pobra : Halophiloscia hirsuta, Porcellio lamellatus i Armadillo officinalis.

Na Foradada : Halophiloscia hirsuta, Porcellio lamellatus, Leptotrichus panzerii, Armadillidium sp.* i Armadillo officinalis.

Estell d’en Terra : Halophiloscia hirsuta, Porcellionides fuscomarmoratus i Armadillidium sp.*.

Illot de ses Bledes : Halophiloscia hirsuta.

Illa de l’Esponja : Halophiloscia hirsuta i Armadillidium sp.*.

Illot des Fonoll : Porcellio lamellatus i Armadillo officinalis.

Illa de ses Rates : Porcellionides sexfasciatus, Leptotrichus panzerii i Armadillo officinalis.

Estell de Fora : Porcellio lamellatus i Armadillidium sp.*.

Estell de s’Esclata-sang : Armadillidium sp.*.

 

Totes aquestes espècies són presents també a Cabrera Gran, on, en canvi, hi ha elements faunístics no recol·lectats als illots, segurament perquè en aquests no hi ha els hàbitats adequats, com poden ser les platges (per a Tylos o Stenoniscus); la cobertura vegetal suficient (per a Chaetophiloscia o Ballodillium); els nínxols situats en el sòl més profund, com són microfissures i formiguers (per a Platyarthrus) o cavitats subterrànies considerables.

 

L’illa de sa Dragonera

Pel que fa a l’illa de sa Dragonera, de 288 hectàrees, situada a l’oest de Mallorca, hi és també ben coneguda la fauna d’isòpodes terrestres, gràcies a les prospeccions naturalistes que es feren entre els anys 1989 i 2006, que es reflectiren en un estudi elaborat per Lluc Garcia, amb el finançament del Consell de Mallorca (Garcia, 2008), en el qual se citen les disset espècies d’aquesta illa que s’indiquen a continuació, un nombre similar a les del subarxipèlag de Cabrera: Ligia italica, Stenoniscus pleonalis, Armadilloniscus ellipticus, Platyarthrus schoeblii, Stenophiloscia glarearum, Halophiloscia couchii, Halophiloscia sp., Leptotrichus panzerii, Agabiformius lentus, Porcellionides sexfasciatus, Porcellionides fuscomarmoratus, Porcellionides pruinosus, Porcellio incanus, Armadillidium granulatum, Armadillidium vulgare, Armadillidium cruzi i Armadillo officinalis. Hi destaca la relativa abundància d’una espècie endèmica de la serra de Tramuntana de Mallorca, Armadillidium cruzi, que també viu en aquesta illa, que en realitat és una part de la serra separada per un freu.

Com passa a Cabrera Gran, a sa Dragonera la fauna d’isòpodes terrestres és prou variada. Això és així possiblement perquè malgrat les petites dimensions d’aquestes illes el relleu és força esquerp, la qual cosa hi crea una diversitat de biòtops susceptibles de ser colonitzats per aquests artròpodes. A la vegada, la proximitat i la influència directa de la mar facilita també la colonització d’espècies clarament litorals i halòfiles, generalment d’àmplia distribució.

 

Altres illes i illots de Mallorca

Malgrat que la informació disponible és molt escassa, hem pogut estudiar material de diferents illots, recol·lectat sobretot en els anys vuitanta pels biòlegs mallorquins Guillem X. Pons i Miquel Palmer, que ha permès localitzar algunes espècies, totes clarament litorals o halòfiles, presents també a les illes principals. Així i tot, la informació disponible, i per ara inèdita, es limita a l’illa del Toro (Porcellio lamellatus lamellatus); l’illot de na Moltona (Leptotrichus panzerii, Acaeroplastes melanurus i Ctenoscia dorsalis), les illes des Malgrats (Armadillidium granulatum) i l’illa d’en Sales (Armadillo officinalis).

 

Les illes i els illots de Menorca

La informació faunística sobre isòpodes terrestres de les illes i els illots de Menorca també és pràcticament inexistent. A l’illa de ses Bledes, al sud-est de Menorca, s’hi ha trobat Armadillidium granulatum, una espècie litoral molt comuna també present a l’illa de l’Aire i a l’illa de ses Sargantanes. Així mateix, a les l’illa d’en Colom i a ses Bledes s’han pogut observar espècies halòfiles, com Porcellio lamellatus ssp. lamellatus (dades no publicades).

 

Conclusions

A les illes petites i als illots de les Illes Balears hem localitzat fins ara trenta espècies i subespècies d’isòpodes terrestres. Aquest nombre representa aproximadament un 50 % de la fauna balear d’aquest grup que es coneix actualment. A les illes, i fins i tot en alguns illots, a més d’espècies litorals i halòfiles d’àmplia distribució, hi viuen també algunes espècies endèmiques d’algunes de les illes principals, i fins i tot possiblement algun endemisme exclusiu, la qual cosa reforça la importància que tenen les illes petites i els illots en la conservació de la biodiversitat insular.

 

Referències

  1. Pablos, F., 1963.
  2. Garcia, Ll.; Cruz, A., 1993.
  3. Garcia, Ll., 2008.

Les sargantanes, el tresor zoològic dels illots

Bàrbara Terrasa, A. Picornell, José Castro i Misericòrdia Ramon.

Les illes són un marc excel·lent per estudiar la diferenciació genètica produïda per l’aïllament geogràfic, atès que el flux de gens actual i també històric és molt reduït o pràcticament inexistent, de manera que cada illa pot ser considerada com una unitat evolutiva autònoma. Hem de tenir en compte que, en alguns casos, les illes poden haver estat sotmeses a connexions i desconnexions repetides, produïdes pels canvis en els nivells de la mar relacionats amb les glaciacions de l’hemisferi nord o altres esdeveniments físics més antics, com la dessecació de la Mediterrània durant la crisi de salinitat del messinià. Aquests esdeveniments modifiquen el contingut genètic i l’estructura de les poblacions d’una determinada espècie i deixen una empremta en els patrons filogeogràfics que podem rastrejar. A més, el nombre de diferències en parells de bases nucleotídiques és un bon estimador del temps de divergència entre llinatges i ens permetrà establir la divergència entre els grups.

La mar Mediterrània ofereix un escenari ideal per a l’examen d’aquests models, ja que conté moltes illes petites amb poblacions genèticament diferenciades que han estat aïllades durant molt de temps, aïllament només interromput per les oscil·lacions ocasionals del nivell de la mar. En la seva conca, els rèptils del gènere Podarcis (Reptilia; Lacertidae) constitueixen la fauna herpetològica predominant.

Actualment es reconeixen un mínim de dinou espècies dins aquest gènere, totes enormement variables en coloració, morfologia i nombre d’escates. La taxonomia i les relacions filogenètiques entre les espècies del gènere Podarcis és complexa i moltes vegades no és fàcil diferenciar-les utilitzant únicament característiques morfològiques, perquè la majoria d’espècies presenten una variabilitat intraespecífica alta, una variació interespecífica baixa i polimorfismes substancials. La utilització de tècniques moleculars, com per exemple la seqüenciació de l’ADN mitocondrial (ADNmt), contribueix a la determinació d’aquestes relacions filogenètiques interespecífiques i també a establir les relacions intraespecífiques de les poblacions de Podarcis.

 

Les sargantanes de les Illes Balears

A les Illes Balears hi ha representades dues espècies endèmiques de Podarcis:

Podarcis lilfordi i Podarcis pityusensis. La primera habita el grup de les Illes Balears anomenades Gimnèsies (Mallorca, Menorca, Cabrera i els illots que les envolten). L’espècie es trobava probablement a totes les illes des del pliocè inferior fins a l’holocè, ja ben avançada l’arribada dels humans a les Illes Balears (fa uns 4.500 anys), però actualment no viu ni a Menorca ni a Mallorca, probablement a causa de la presència humana, sinó només a alguns illots que les envolten i a gairebé tots els illots de l’arxipèlag de Cabrera. Hi ha controvèrsia sobre quines espècies n’han provocat l’extinció; podria ser a causa de la introducció dels mostels (Mustela nivalis), de les genetes (Genetta genetta), dels moixos (Felis silvestris) o de les serps (Macroprotodon mauritanicus).

Podarcis pityusensis, la sargantana pitiüsa, ha sobreviscut fins a l’actualitat tant a les illes principals de l’arxipèlag pitiús (Eivissa i Formentera) com als nombrosos illots i illes petites que les circumden. A les Pitiüses no s’hi han introduït els mostels ni les serps fins molt recentment. En contrast amb Podarcis lilfordi, Podarcis pityusensis ha demostrat una gran capacitat i habilitat per colonitzar àrees fora del seu hàbitat original, com per exemple la murada de Palma, ses Illetes, cap de Formentor i Cala Rajada (Mallorca); la plaça de les Glòries (Barcelona) i San Juan de Gaztelugatxe (Bakio, País Basc).

 

Biogeografia

Durant el messinià (miocè, 5,7 Ma) l’orogènia alpina provocà el tancament de l’estret de Gibraltar. La mar Mediterrània va quedar aïllada de l’oceà i gradualment es va produir una regressió marina notable que va deixar emergides grans àrees de la conca mediterrània. Les Illes Balears varen quedar unides amb la península Ibèrica i entre si, formant un vast promontori. D’aquesta manera es va facilitar la dispersió de fauna i flora per terres que avui estan submergides; en particular es va permetre el pas del tronc originari del gènere Podarcis, el qual es distribuí per tota la Mediterrània dessecada.

Els moviments tectònics provocaren la separació d’Europa i Àfrica i l’obertura de l’estret de Gibraltar. D’aquesta manera, en el pliocè (ara fa 5,5-5,35 Ma) començà una transgressió marina. Durant aquest període esdevingué la separació de les illes grans (Mallorca-Menorca-Cabrera i Eivissa-Formentera) entre si i del continent, fet que explica l’existència de les dues espècies vicariants a les Illes Balears: Podarcis pityusensis i Podarcis lilfordi.

Les anàlisis d’ADNmt i les inferències filogenètiques a les poblacions de la sargantana balear (Podarcis lilfordi) indiquen l’existència de quatre grans clades. La primera, el grup de Menorca, formada per setze poblacions, està separada de la resta de poblacions de Mallorca i Cabrera; és l’esdeveniment cladogenètic més antic dins l’espècie Podarcis lilfordi. El podem situar a final del pliocè, fa entre 2,6-2,8 Ma. En aquest període, que coincideix amb l’inici del quaternari, foren significatius el refredament global i l’extensió de les plaques de gel a l’hemisferi nord i els seus efectes concomitants sobre els ecosistemes mundials. També hi ha evidències que hi havia un clima càlid subtropical (aproximadament 4 ºC més que actualment) a la regió mediterrània, on el nivell de la mar devia estar entre 30 i 40 m per sobre del nivell actual. No pareix que s’hagi produït una davallada, en aquest període, suficient per assecar el canal entre Mallorca i Menorca. Els processos de refredament posteriors impediren significativament l’intercanvi genètic entre les poblacions de sargantanes de Menorca i la resta de les Illes Balears.

La formació per cladogènesi de les poblacions de l’oest de Mallorca (sa Dragonera i les illes des Malgrats i del Toro) és lleugerament més recent que l’anterior (2,3-2,0 Ma), i tingué lloc en un període que inclou el límit pliocè/plistocè i coincideix amb el final de la glaciació Donau (fa 2,35 Ma). Possiblement el nivell de la mar era més baix que el nivell actual, encara que no suficientment baix per permetre la connexió de Mallorca amb Menorca, però sí per permetre la connexió de sa Dragonera i les illes des Malgrats i del Toro amb Mallorca, i, fins i tot, entre Mallorca i Cabrera.

Les poblacions de l’arxipèlag de Cabrera i del nord i el sud de Mallorca estan agrupades en dos grans grups diferents. Els esdeveniments cladogenètics que han causat la separació d’aquests dos grups podrien estar datats fa 1,2 Ma, durant el plistocè; en concret, durant l’interglacial situat entre els períodes glacials Donau i Güntz. Durant aquest interglacial s’han donat sovint moviments eustàtics, i el nivell de la mar algunes vegades ha arribat a assolir 100 m per sobre dels nivells actuals. Molts dels illots d’aquesta zona tenen una altura inferior a 100 m; per tant, bona part dels illots de l’arxipèlag de Cabrera i gairebé tots els illots del sud de Mallorca serien terres submergides; només restarien alguns pics aeris en els casos de les illes més altes (Cabrera Gran, sa Conillera, el Colomer, etc.).

La separació del grup format per les poblacions del nord de Cabrera/sud de Mallorca està datada al voltant de fa 0,7 Ma; per tant, coincideix àmpliament amb l’inici de la glaciació Güntz (0,65 Ma). En aquest període el rang de les fluctuacions eustàtiques del nivell de la mar entre glacials i interglacials podria haver assolit 200 m. D’aquest període també és l’esdeveniment cladogenètic de les poblacions del sud de Cabrera (fa 0,8 Ma), cas en què sembla que la causa va ser la fragmentació, motivada per la inundació de les connexions terrestres entre el conjunt Cabrera Gran i els escarpats illots del sud de l’arxipèlag (Estell de s’Esclata-sang, Estell d’en Terra i Estell de Fora).

En la filogeografia de Podarcis pityusensis s’han identificats dos grups genètics principals, encara que la localització geogràfica és lleugerament diferent si es té en compte la variació mitocondrial o la variació nuclear, establida mitjançant la genotipació de STR. En general els individus d’Eivissa són diferents dels de Formentera i dels de les illes dels Freus, tant pel que fa a l’ADNmt com als marcadors nuclears. El temps de separació d’aquest dos llinatges es pot establir en 111,1 i 294,8 Ma, fet que suggereix una divergència intraespecífica lligada al plistocè mitjà tardà, bastant posterior a la comentada per a Podarcis lilfordi. S’ha detectat una taxa de migració asimètrica entre els dos llinatges, amb un flux més alt de Formentera cap a les poblacions d’Eivissa. Un flux de gens subsegüent entre aquests grups insulars es podria explicar per les introduccions humanes recents.

3.2. Estado del medio marino:


La recerca més activa en biologia marina relativa a l’entorn de les illes menors s’ha centrat en Cabrera, amb nombrosos projectes que han tingut el suport financer del Parc Nacional. En general, l’estat dels coneixements és satisfactori, i es manté un bon ritme d’activitats de recerca marina. També hi ha exploracions sistemàtiques i continuades en el litoral de Menorca, i a algunes localitats pitiüses

4. Figura de conservación y gestión


Domini terrestre

Podem qualificar de generalitzada la protecció de les illes menors de les Balears, amb comptades excepcions. Al 1991 es va promulgar una protecció urbanística de quasi totes aquestes illes, per llei del Parlament Balear (Llei d’Espais Naturals), després de dos conflictes especialment importants entre conservació i turisme (sa Dragonera i Cabrera). Una altra fita a considerar és la inclusió de tots els illots en el sistema Natura 2000 (excepte les illes portuàries, molt transformades, del port de Maó).

Els grups d’illes amb protecció i gestió sota la figura d’espai natural protegit són les del Parc Nacional de Cabrera (tot l’arxipèlag), el Parc Natural de sa Dragonera (que empara tres illes), el des Grau de Menorca (vegeu les illes de la tramuntana de Menorca), el de ses Salines d’Eivissa i Formentera (totes les illes des Freus, les de Formentera i alguna de les orientals d’Eivissa) i la reserva natural dels illots de ponent d’Eivissa.

 

 

Domini marí

Tots els espais naturals protegits que hem esmentat en l’apartat anterior tenen àmbit marí de protecció parcial —ja que la pesca professional hi és generalment permesa—, llevat de sa Dragonera, on s’ha iniciat un expedient de protecció en el moment de redactar aquest treball. Hi ha reserves marines a la tramuntana de Menorca, la península d’Artà, el migjorn de Mallorca i el Toro, les quals totes inclouen illes menors.

El sistema de reserves marines de les Illes Balears

Antoni M. Grau i Joan Mayol

 

Les reserves marines són àrees marines on es limita l’explotació dels recursos marins vius per incrementar la repoblació d’alevins i fomentar la proliferació de les espècies objecte d’explotació o protegir els ecosistemes amb característiques ecològiques diferenciades i, d’acord amb l’article 8.3 de la Llei 6/2013, de 7 de novembre, de pesca marítima, marisqueig i aqüicultura a les Illes Balears, a l’interior d’aquestes pot ser objecte de regulació qualsevol activitat que pugui afectar els recursos marins vius i necessàriament ho han de ser totes les activitats d’extracció de flora o fauna i les activitats subaquàtiques.

Les Illes Balears són capdavanteres a la Mediterrània en l’establiment i gestió de reserves marines, onze actualment, amb un total de 57.531 ha protegides, que representen un 27,8 % de les aigües litorals (> 50 m) i un 7,4 % de la plataforma continental (> 200 m). Si, a més, comptabilitzam els espais protegits marins (amb gestió efectiva) que no se solapen amb les reserves, la superfície protegida s’incrementa fins a 73.450 ha (que representen un 32,5 % de les aigües litorals i un 8,8 % de la plataforma continental). Per fer-se una idea del que això representa, cal indicar que a la resta de la Mediterrània espanyola hi ha 10 reserves més (6 d’estatals o mixtes i 4 d’autonòmiques), amb una extensió total de 18.700 ha, de les quals 6.824 ha són integrals.

Les reserves marines no inclouen ecosistemes terrestres, però envolten per complet moltes illes petites de la Mediterrània, i diversos espais naturals inclouen zona marina protegida que envolta algunes illesilles :

 

Nord de Menorca 6 illes
Illa de l’Aire 2 illes
Llevant de Mallorca 1 illa (el Faralló d’Albarca)
Migjorn de Mallorca 8 illes
El Toro 2 illes (el Toro i Dos Pans)
Es Malgrats 2 illes (es Malgrats i l’illa des Conills)
Es Freus 15 illes
Nord-Este d’Eivissa-Tagomago 6 illes
Sa Dragonera 3 illes
Parc Nacional Maritimoterrestre de Cabrera Tot l’arxipèlag
Parc natural de s’Albufera des Grau 6 illes

 

La primera reserva la va crear el Consell General Interinsular el 5 de novembre de 1982, quan va declarar el “paisatge protegit submarí” en aigües de Mallorca, des del Club Nàutic de s’Arenal al cap de Regana, una figura legal que no va generar mai cap mesura de gestió però que constitueix el primer precedent a tot l’Estat espanyol. Així, formalment les primeres reserves es van crear a partir del Decret 91/1997, de 4 de juliol, de protecció dels recursos marins vius de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i des de llavors s’han declarat les reserves següents :

  • El 28 de maig de 1999, la Reserva Marina dels Freus d’Eivissa i Formentera, actualment amb 15.232 ha, de les quals 369,3 ha són de reserva integral (sense pesca).
  • El 15 de juny de 1999, la Reserva Marina del Nord de Menorca, amb 5.119 ha, de les quals 1.118,8 ha són de reserva integral.
  • El 6 d’agost de 1999, la Reserva Marina de la Badia de Palma, a partir de l’antiga figura del paisatge protegit submarí, amb 2.394 ha, de les quals 243,4 ha són de reserva integral.
  • El 3 de maig de 2002, la Reserva Marina del Migjorn de Mallorca, actualment amb 15.232 ha, de les quals 1.672,4 ha són de reserva integral.
  • El 28 de maig de 2004, la Reserva Marina de l’Illa del Toro, amb 150 ha.
  • El 15 de juny de 2004, la Reserva Marina de les Illes Malgrats, amb 89 ha.
  • El 23 de març de 2007, la Reserva Marina del Llevant de Mallorca, amb 11.303 ha, de les quals 2.004,8 ha són de reserva integral.
  • El febrer de 2017, la Reserva Marina del Freu de sa Dragonera, amb 912 ha.
  • El desembre de 2018 es declara la del Nord-Este d’Eivissa-Tagomago, que protegeix 3738 ha,
  • i finalment, el 12 d’abril de 2019, la de l’illa de l’Aire, amb 719 ha. (Existeix també una reserva al nord de Formentera, que no inclou cap petita illa ni illot)

 

Per tant, tenim avui onze reserves marines i, a l’interior, un total de quasi sis mil ha en les quals no es pot practicar cap tipus de pesca.

Com a esquema general, a les reserves hi ha una reglamentació restrictiva de les modalitats permeses, que es defineix a l’article 8 de la Llei 6/2013, de 7 de novembre, i al Decret 41/2015, de 22 de maig. Amb caràcter general, hi estan proscrites les modalitats de pesca no artesanal o d’altres especialment incisives (la pesca d’arrossegament, la d’encerclament, la del corall o la pesca submarina) i només són permeses la pesca professional d’arts menors, la recreativa de superfície i el marisqueig, tot i que amb restriccions.

A partir d’aquí, cada reserva té una ordenació particular, fruit de les característiques ambientals i socioeconòmiques de cadascuna i dels debats, consensos i negociacions generats en les comissions de seguiment respectives. En general, les dimensions de la reserva és el factor més condicionant, de manera que les reserves més grans (Migjorn i es Freus) són menys restrictives que les més petites (illa del Toro i es Malgrats).

Tot i això, hi ha uns mínims comuns, establerts pel Decret 41/2015. Així, pel que fa a la pesca d’arts menors, només poden pescar dins de la reserva les embarcacions que acompleixin uns requisits de proximitat i d’hàbit; no es pot pescar amb tremalls de llum de malla inferior a 80 mm ni tampoc no es pot pescar amb palangres de més de 500 hams i, pels volantins, no es poden emprar hams de menys de 7 mm d’amplada.

Pel que fa a la pesca recreativa, només es pot pescar amb una canya o línia per persona, no es poden emprar hams de menys de 7 mm d’amplada (excepte per al raor, que és de 5,7 mm), no es pot emprar peix viu d’esca, no es poden emprar les poteres per a peixos (jigging, inchiku i aparells similars). També hi ha unes talles mínimes específiques i, per a certes espècies particularment valuoses, hi ha un límit d’un exemplar diari per persona (annexos 2 i 3 del Decret 41/2015).

A més, en l’àmbit de les reserves marines la llista d’espècies protegides és més ampla (annex 1 del Decret 41/2015). En concret, hi estan prohibida les captures següents :

 

Espècie Nom popular en català
Scyliorhinus stellaris Gatvaire
Dasyatis pastinaca Ferrassa
Dasyatis centroura Escorçana, romeguera
Prionace glauca Tintorera
Galeorhinus galeus Cassó
Myliobatis aquila Bonjesús, milana
Aetomylaeus bovinus Bisbe
Rhinobatos spp. Guitarres
Torpedo torpedo Tremolor ocel·lat
Mustelus spp. Mussoles
Apterichtus anguiformis Cuc
Caecilia branderiana Cuc
Nerophis spp. Agulleta
Syngnathus spp. Agulletes, peix bada
Argyrosomus regius Corbina
Maja squinado Cranca, cabra
Astraea rugosa Pedra de Santa Llúcia
Octopus macropus Pop trobiguera

 

Un element important de les reserves són les comissions de seguiment, òrgans amb funcions informatives i consultives, els quals garanteixen la participació pública i on hi ha representades totes les administracions, entitats i organitzacions vinculades al món de la pesca. Totes les reserves disposen de comissió de seguiment pròpia.

Les reserves tenen un servei de vigilància que disposa de set embarcacions i deu professionals: tot i que reben una atenció preferent del Servei Marítim de la Guàrdia Civil i de les inspeccions pesqueres del Govern i dels consells insulars, es tracta d’una vigilància insuficient, tot tenint en compte que el 2011 estava formada per quinze guardes de pesca marítima. El nombre d’expedients sancionadors oberts en els darrers anys ha fluctuat entre 110 al 2008 i 47 al 2012, tot i que en el període 2011-2014 es produí una reducció acusada de l’activitat nauticopesquera i presència de pescadors en les reserves.

A les Illes Balears, les reserves marines han demostrat ser un instrument eficaç de conservació dels recursos pesquers i d’ajuda a la pesca professional d’arts menors i n’és un fet provat la recuperació de les espècies sedentàries, en particular en aquelles on la pesca submarina s’ha eliminat (Coll et al., 2012). De fet, aquesta recuperació dels recursos pesquers és l’anomenat efecte reserva, un paradigma de la gestió pesquera reconegut internacionalment. De manera sintètica, l’efecte reserva consisteix en els fets següents:

a) Hi ha més peixos i són més grans, de manera que la biomassa total d’espècies pesqueres és molt superior a la que hi hauria sense regulació. En conseqüència, les captures dels pescadors no tan sols són més abundants amb un esforç igual o menor, sinó que tenen un valor econòmic superior perquè, amb igualtat de pes, els peixos grossos es paguen millor que els petits.

b) També s’incrementa la diversitat específica, de manera que a les reserves és fàcil trobar espècies que són rares fora d’aquestes, perquè són molt sensibles a l’explotació pesquera. Entre les espècies beneficiades per l’efecte reserva, hi destaquen l’escorball (Sciaena umbra) i els anfossos (Epinephelus spp i Mycteroperca rubra), així com els tords (Labrus merula i Labrus viridis), diverses espècies de sards (Diplodus sargus, Diplodus vulgaris, Diplodus puntazzo, Diplodus cervinus), les morenes (Muraena helena, Gymnothorax unicolor) o les cigales (Scyllarides latus).

c) Finalment, les reserves exporten ous, larves i adults cap als voltants (això es coneix com spillover), tot i que aquest efecte a les Illes Balears no s’ha demostrat més enllà de l’entorn immediat de les reserves i per a espècies concretes.

D’altra banda, a les reserves és possible gaudir d’espectacles grandiosos, com la cria de les cànteres (Spondyliosoma cantharus) o les moles dels espets (Sphyraena viridensis) i, per això, les reserves marines s’han consolidat com un referent important per a l’activitat econòmica del busseig turístic, amb més de 30.000 immersions el 2016.

L’esforç fet en matèria de seguiment de reserves marines (2000-2011) ha permès dissenyar una eina matemàtica, a partir dels factors ambientals (orientació, pendent, fondària, etc.), per calcular la biomassa potencial de la comunitat de peixos de qualsevol indret de la Mediterrània occidental (Coll et al., 2013), un instrument molt útil de planificació quan no es poden aplicar els mètodes tradicionals de gestió de pesqueries basats en les dades de captures i d’esforç pesquer. Gràcies a aquest instrument s’ha pogut demostrar que molts d’indrets de la costa balear, alguns tan emblemàtics com sa Dragonera, la Serra de Tramuntana de Mallorca o la Mola de Formentera, podrien suportar poblacions de peixos amb una biomassa entre 3 i 4 vegades superior a l’existent (Coll et al., 2013).

Els reptes per als propers anys

Les reserves encara tenen un recorregut llarg i, a part de resoldre les múltiples sol·licituds per fer-ne més ( Sóller, cala de Sant Vicenç, Calvià, Ciutadella de Menorca, etc.), els reptes principals ara per ara són incrementar els mitjans i de personal de vigilància adients i dotar-les de sistemes electrònics àgils i eficients per registrar les activitats (pesca professional i recreativa, busseig) que s’hi practiquen. Ambdues necessitats són imprescindibles per dur a terme una bona gestió.

Un altre tema diferent és resoldre l’allau de sol·licituds per establir més reserves marines a les Illes Balears, que pot provocar una “mort d’èxit”: si tot, o gairebé tot, es declara reserva marina, les reserves (en el sentit d’una àrea on s’estableixen mesures excepcionals) deixen de tenir sentit. Caldrà filar prim per decidir on fer, o no, reserves. Tanmateix, l’efecte reserva és universal i funciona fins i tot en llocs de potencial escàs.

 

Referències :

  1. Álvarez, D. i Goñi, R., 2010.
  2. Brotons, J.M., 2014.
  3. Cardona, F. i Morales-Nin, B., 2013.
  4. Chavoin, O. i Boudouresque, C.F., 2004.
  5. Coll, J. et al., 2004.
  6. Coll, J. et al. 2009.
  7. Coll, J. et al., 2012.
  8. Coll, J. et al. 2013.
  9. Grau, A.M., 2008.
  10. Grau, A.M. et al., 2015.
  11. Lloret, J. et al., 2008.
  12. López-Ornat, A. et al. 2014a.
  13. López-Ornat, A.el al., 2014.
  14. Morales-Nin, B. et al., 2005.
  15. Morales-Nin, B. et al., 2007.
  16. Riera, F.el al., 1995.
  17. Rocklin, D. et al., 2011.
  18. Sala, E. et al. 1998.
  19. Sala, E. et al., 2012.
  20. Sala, E. et al., 2013.

Les espècies marines invasores

Enric Ballesteros i Emma Cebrian

 

La Mediterrània és un punt calent per a les espècies marines invasores a causa del trànsit intens d’embarcacions i de la connexió amb el mar Roig a través del canal de Suez. Actualment es coneixen vora un miler d’espècies introduïdes a la Mediterrània (Zenetos et al., 2012), algunes de les quals poden arribar a tenir comportaments invasors en determinats indrets. On hi ha més espècies invasores i on provoquen més problemes als ecosistemes és a la Mediterrània oriental, atès que la presència d’espècies lessepsianes —que provenen del mar Roig— fa desplaçar un nombre elevat d’espècies autòctones (Ballesteros, 2012). Això provoca canvis d’una magnitud tan gran que els ecosistemes deixen de ser recognoscibles, tal com passa en alguns ecosistemes terrestres envaïts.

Afortunadament, la majoria d’espècies lessepsianes necessiten temperatures relativament altes de l’aigua per a prosperar adequadament i sucumbeixen a les temperatures que habitualment es presenten a la Mediterrània occidental, sobretot en època hivernal. Això ha salvaguardat les Illes Balears —conjuntament amb l’elevada distància al canal de Suez— de l’arribada massiva d’aquestes espècies. No obstant això, les Balears poden actuar com una avançada d’aquestes espècies a la Mediterrània occidental, atès que algunes espècies lessepsianes ja n’han colonitzat les aigües: les algues vermelles, Asparagopsis taxiformis (Ballesteros i Rodríguez-Prieto, 1996) i Lophocladia lallemandii (Patzner, 1998), l’opistobranqui, Bursatella leachi (Oliver i Terrasa, 2004) i el peix corneta, Fistularia commersonii (Mas et al., 2009).

El canal de Suez no és, però, l’única entrada possible d’espècies introduïdes a les Illes Balears, ni tan sols la més plausible. De fet, l’arribada d’espècies es produeix amb més èxit per via dels vaixells, tant en els bucs com en l’aigua de llast o com a conseqüència de l’alliberament —intencionat o no— d’espècies utilitzades en aquaris. Sovint, però, el vector que ha transportat les espècies és desconegut.

Sigui quin sigui el vector d’introducció, aquest no determina la capacitat d’invasió d’una espècie, sinó que són els paràmetres ambientals físics, i sobretot biòtics, els que determinen la capacitat i extensió de la colonització. Perquè una espècie pugui ser considerada invasora ha d’oferir una expansió ràpida i ha de conquerir les noves àrees per ser ràpidament dominant, de tal manera que esdevengui un factor de canvi important (Valery et al., 2008).

De les diverses espècies introduïdes que han arribat a les Balears, només unes poques tenen característiques invasores, atenent a la definició feta al paràgraf anterior. Totes aquestes són algues capaces de transformar radicalment el paisatge que colonitzen: les algues vermelles Acrothamnion preissii (Ferrer et al., 1994), Asparagopsis taxiformis (Ballesteros i Rodríguez-Prieto, 1996), Lophocladia lallemandii (Patzner, 1998) i Womersleyella setacea (Ballesteros, 2004) i les algues verdes Caulerpa cylindracea (C. racemosa v. cylindracea) (Ballesteros et al., 1999) i Halimeda incrassata (Alós et al., 2016). Totes eren presents en alguns o molts illots de les Balears a principi de 2017 (dades inèdites dels autors i de F. Tomas). Podríem afegir a aquesta llista l’alga verda Caulerpa taxifolia (Pou et al., 1993), invasora en altres indrets de la Mediterrània i inicialment a Mallorca a l’inici de la colonització (Ballesteros et al., 2001), però que pràcticament ha desaparegut de les Illes de manera inexplicable.

Acrothamnion preissii és una espècie amant de les àrees amb poca llum, com són les parets més o menys verticals i els rizomes de Posidonia oceanica, ambient on pot arribar a desplaçar la majoria d’espècies que hi viuen (Piazzi i Cinelli, 2000; Piazzi et al., 2002). Apareix principalment entre 10 i 35 metres de fondària, encara que ocasionalment pot viure a més fondària. No coneixem estudis del seu impacte sobre les comunitats que envaeix a les illes Balears. És molt comuna a Mallorca i Menorca, però es molt més rara, o fins i tot pràcticament absent, en altres illes com Formentera i Cabrera. És especialment agressiva en els alguers que envolten els illots a tot Menorca.

Asparagopsis taxiformis es presenta a totes les Balears i la seva fase gametofítica més visible és especialment abundant durant la primavera. La fase tetrasporofítica filamentosa és present durant tot l’any. Els gametòfits són comuns en comunitats situades entre 5 i 40 metres de fondària, encara que ocasionalment els podem trobar a més fondària. Els tetrasporòfits es limiten sobretot entre 0,5 i 5 metres de fondària en parets més o menys verticals. Tot i que en alguns indrets pot ser molt abundant, no hi ha descrits efectes nocius d’aquesta espècie sobre les comunitats a les Balears. És especialment abundant a s’Espardell (Formentera) i, ocasionalment, a l’illa de Sanitja (Menorca).

Lophocladia lallemandii està distribuïda actualment per totes les Illes Balears. La seva colonització es va iniciar al nord d’Eivissa i el seu procés d’invasió està ben documentat (Cebrian i Ballesteros, 2007). Prefereix els fons rocosos ben il·luminats i la trobam entre 0,5 i 30 metres de fondària. Darrerament se n’ha observat una disminució de la virulència, sobretot en els indrets on va començar a expandir-se, com Eivissa, Formentera i Cabrera. La causa d’aquesta disminució és desconeguda i n’afecta sobretot l’abundància durant el final de l’estiu i de la tardor, quan solia ser més abundant (Cebrian i Ballesteros, 2007, 2010 a). El creixement d’aquesta espècie pot arribar a ser deletèria per a la Posidonia oceanica (Ballesteros et al., 2007; Marbà et al., 2014) i la seva abundància té un efecte negatiu per a les espècies de les comunitats envaïdes (Cebrian i Ballesteros, 2010 b). És una espècie que els herbívors eviten (Tomas et al., 2011 a, b; Cebrian et al., 2011) i el seu reproductor potencial per via sexual i asexual és elevadíssim (Cebrian i Ballesteros, 2010). És especialment abundant als illots del ponent d’Eivissa, els Freus d’Eivissa i Formentera i l’arxipèlag de Cabrera.

Womersleyella setacea està també àmpliament distribuïda per les Balears on colonitza sobretot els fons situats entre 25 i 50 metres sotmesos a un cert grau de sedimentació, encara que ho pot fer en qualsevol comunitat amb il·luminació reduïda i temperatures no massa elevades, la qual cosa evita la colonització a poca fondària (Cebrian i Rodríguez-Prieto, 2012). Impacta molt negativament sobre el coral·ligen (Ballesteros, 2006) i posa en perill la perdurabilitat de les poblacions de grans invertebrats, com les esponges (de Caralt i Cebrian, 2013) i les gorgònies (Cebrian et al., 2012; Linares et al., 2012). És especialment abundant al nord de Menorca, entre l’illa de Sanitja i els illots d’Addaia, i més rara a les Pitiüses, però és present arreu.

Caulerpa cylindracea és l’alga invasora més àmpliament distribuïda per la Mediterrània i la més agressiva (Garcia et al., 2016). A les Balears és present a totes les illes i colonitza des del nivell del mar fins més enllà de 50 metres de fondària; prefereix, però, els fons de grapissar i els fons rocosos profunds (20-40 metres) amb sedimentació abundant. No mostra una estacionalitat definida (Cebrian i Ballesteros, 2009) i els herbívors no l’eviten clarament, però en tot cas l’herbivorisme no sembla afectar el seu invasor potencial (Box et al., 2009; Cebrian et al., 2011; Tomas et al., 2011 a, b). L’efecte que té sobre les comunitats està demostrat a bastament (vegeu-ne una recopilació a Garcia et al., 2016) tant en l’àmbit taxonòmic com en el funcional. És comuna a gairebé tots els illots de les Balears, però especialment as Vedrà i es Vedranell, sa Dragonera, es Malgrats i a l’arxipèlag de Cabrera. La primera detecció a les Balears va ser l’any 2006 a l’illa de l’Aire.

Finalment, Halimeda incrassata és una espècie intrusiva nova amb un potencial invasor elevat, que colonitza tant l’alguer de Posidonia oceanica com els fons sorrencs (Alós et al., 2016), habitualment per sobre de 20 metres de fondària. En poc temps s’ha estès per tot el sud de Mallorca (http://www.observadoresdelmar.es/mapa.php?projecte_id=10&especie_id=922). Alós et al. (2016) fan una ressenya breu dels possibles impactes d’aquesta espècie en aigües de Mallorca.

Malauradament, les espècies invasores han vingut per quedar-s’hi. Poca cosa podem fer en el medi marí per eliminar-les o impedir que arribin. La prevenció és difícil, pel fet que moltes de les zones fortament colonitzades per espècies invasores són indrets amb plans de gestió ben establerts i implementats des de fa temps, fins i tot des d’abans de la colonització d’aquestes espècies (com ara, el cas de s’Espardell o Cabrera, per exemple). Actualment, l’eradicació és pràcticament impossible, sobretot perquè es tracta d’espècies amb un potencial reproductor per via sexual i asexual molt elevat. En alguns casos la virulència de les invasions pot decréixer amb el temps, com s’ha observat amb Caulerpa taxifolia a Mallorca (Tejada i Sureda, 2013) o com sembla que es produeix amb Lophocladia lallemandii (dades inèdites dels autors), però aquest patró no és general. Ens manca informació sobre els processos que operen en les espècies i en les respostes dels ecosistemes. Aquesta informació només es pot obtenir amb projectes de monitorització a llarg termini i amb experimentacions destinades a comprendre com funcionen aquestes espècies i com interactuen amb els altres components ecosistèmics i amb les altres pressions que afecten els ecosistemes marins.

 

Referències

  1. Alós, J.; Tomas, F.; Terrados, J.; Verbruggen, H.; Ballesteros, E., 2016.
  2. Ballesteros, E., 2004.
  3. Ballesteros, E.; Cebrian, E.; Alcoverro, T., 2007.
  4. Cebrian, E.; Ballesteros, E., 2009.
  5. Cebrian, E.; Ballesteros, E., 2010 a.
  6. Patzner, R. A., 1998.
  7. Pou, S.; Ballesteros, E.; Delgado, O.; Grau, A. M.; Riera, F.; Weitzmann, B., 1993.
  8. Tomas, F.; Cebrian, E.; Ballesteros, E., 2011 b.

5. Estrategia de conservación


5.1. Estratègia de conservació 1: seguiment biològic

La protecció formal dels territoris insulars és insuficient, si no s’entén com una eina i no com un objectiu. La protecció és un compromís de conservació assumit per la societat, i exigeix aplicar estratègies de conservació, de les quals aportam aquí algunes propostes, la primera de les quals ha de ser un seguiment biològic millor, ara com ara poc estructurat. Les visites que hi porten a terme diferents naturalistes, investigadors i tècnics de conservació poden generar bancs de dades compartides, terrestres i marines, que a la llarga tendrien una gran utilitat en conservació biològica. El sistema d’informació geogràfica de distribució d’espècies de les Illes Balears (http://bioatles.caib.es/) s’ha modificat per poder registrar les dades illa a illa, i no sols en quadrícules d’1×1 km, com fins fa pocs mesos, i pot ser un bon punt de partida per mantenir els inventaris d’espècies.

Els espais protegits disposen de mitjans propis, humans i materials, per estructurar aquest seguiment, que hauria d’incloure una programació i protocol de visites, amb la freqüència que mereixi cada illa i cada grup biològic; llistes biològiques bàsiques, terrestre i marina,  que permetin en cada visita detectar extincions o colonitzacions, com a mínim, d’una mostra representativa de les espècies de més fàcil detecció i identificació; i quantificar, quan escaigui, els efectius de les poblacions de major interès, en termes absoluts (parelles reproductores d’aus rapinyaires i marines, densitats en altres casos, mostreig de productivitat, cobertura en el cas dels vegetals, etc). En el cas d’illes que no formen part de parcs o reserves, seria convenient assegurar aquest sistema de registre a una altra institució, sigui administrativa (servei responsable de la Xarxa Natura) sigui de recerca (Universitat, IMEDEA, Institut Oceanogràfic) o associació científica (Societat d’Història Natural de les Balears).

En qualsevol cas, el programa de seguiment l’haurien de formular especialistes, amb l’objectiu que aquells que no ho són el puguin utilitzar —com ara voluntaris que vulguin contribuir-hi—,  de manera que la informació disponible pugui multiplicar-se a curt termini i es detectin com a mínim els fenòmens o casos que puguin requerir una tasca de recerca més acurada que hagin de desenvolupar els primers.

 

5.2. Estratègia de conservació 2: restauració biològica

Cal un programa general de restauració biològica microinsular, amb l’erradicació de les espècies introduïdes i la recuperació de les localment extintes o amenaçades per una reclusió relicta.

Les experiències d’eliminació d’espècies introduïdes a les Balears són, afortunadament, reiterades. Fa pocs decennis hi havia ungulats a molts dels illots grans (a Cabrera, l’illa des Conills, Tagomago, Sanitja, sa Dragonera, etc.) i avui han estat erradicats arreu; s’han suprimit els conills a diverses illes, i hi ha hagut un esforç important i amb bons resultats amb la desratització d’illes (més de dotze casos, amb sa Dragonera com a cas més complex). Actualment es treballa per completar la retirada de carnívors i insectívors (la geneta, Genetta genetta; i l’eriçó, Athelerix algirus, de Cabrera). També s’ha treballat amb diversos vegetals, especialment en els casos de Cabrera i sa Dragonera.

Aquestes tasques s’han de completar especialment amb la desratització d’illes encara avui infestades (l’illa d’en Colom, Cabrera, Tagomago, es Vedrà, etc.), així com l’erradicació de conills on es mantenen, perquè impacten de manera intolerable en la flora i el sòl.

La restauració ha d’incloure també la recuperació d’espècies localment extingides, i ha d’analitzar si és convenient, fins i tot, introduir espècies benignes en certs illots. S’hauria de continuar el camí iniciat en la incorporació de l’espècie benigna d’Euphorbia margalidiana a l’illa Murada amb altres espècies o subespècies rares o amenaçades, com és el cas de determinades formes de les sargantanes, l’alfals arbori, etc. Moltes espècies manquen a illes determinades per efecte d’introduccions històriques d’espècies invasores, que en alguns casos ja han desaparegut. Eliminats els invasors, convé reconstruir biotes locals, conegudes o probables, sempre sota les millors pràctiques de conservació i els principis internacionalment acceptats.

És important la integració de les dues estratègies, i que tant els resultats de les erradicacions com els de les translocacions siguin objecte d’un seguiment rutinari, almenys fins a la comprovació de resultats.

 

5.3. Estratègia de conservació 3: socialitzar la preservació

Les illes petites i els illots queden consagrats a la natura, per les normes de protecció que han aprovat les institucions, en nom i representació de la societat. Per tant, la manera de fer eficaç i sostenible aquesta preservació és implicar en el desenvolupament tants d’agents socials com sigui possible.

El primer element d’aquesta estratègia és una difusió acurada i focalitzada de la informació. És important que qualsevol ciutadà tengui accés a les motivacions de conservació, als procediments i resultats; la informació ha de ser pública i accessible de manera que els ciutadans tenguin constància dels valors patrimonials de les Illes i les mesures per mantenir-los. Tots els ciutadans de les Illes haurien de saber perquè estan protegides, i sentir-se partícips d’aquests béns. Més important encara és que visitants i usuaris tenguin facilitat per conèixer les normes i les seves motivacions, per assegurar la reducció o eliminació d’impactes.

Però, la informació no és suficient per assegurar el protagonisme compartit en la protecció activa: cal estimular els científics a la recerca, els voluntaris a les actuacions, els estudiosos al coneixement, perquè serà la corresponsabilitat social la que assegurarà les millors condicions per al desenvolupament de la protecció efectiva dels territoris insulars i les aigües que els envolten.

 

Referències

  1. Alcover, J. A., S. Moyà; Pons, J., 1981.
  2. Alcover, J. A.; Bover, P. (ed.), 2005.
  3. Alcover, J. A. [et al.], 1994.
  4. Bennassar, P., 1995.
  5. D.a., 1999.
  6. Mayol, J.; Mayol, M.,1987.
  7. Palmer, M.; Pons, G. X., 2001.
  8. Palmer, M.; Pons, G. X., 1996.
  9. Palmer, M.; Pons, G. X.; Linde, M., 2004.
  10. Palmer, M.; Pons, G. X.; Cambefort, Y.; Alcover, J. A., 1999.
  11. Pérez Mellado, V.; Ramon, C. (ed.), 2010.
  12. Pons, G. X.; Palmer, M.,1996.
  13. Rita, J.; Pons, G.; Palmer, M.; McMinn, M.; Alcover, J. A., 1990.
  14. Servera, J., 2004.

Construccions defensives a les Balears menors

Juan Gonzàlez de Chaves

 

Durant segles, el litoral de les Balears ha estat terra de frontera, sotmès a períodes de violència, bèl·lics o de pirateria. Per aquest motiu, hi abunden les construccions defensives, de vigilància, de refugi en cas d’atac, o de potencial ofensiu amb artilleria. Si bé la major part d’aquestes construccions es troben a la costa de les illes majors, n’hi ha situades també en illes petites o en illots, les característiques de les quals es descriuen a continuació.

En el cas de Menorca, destaca la quantitat d’aquests edificis a les illes del port de Maó. A la des Llatzeret es troba la torre de Sant Felipet, construïda el 1798 (de dominació anglesa), pel capità D’Arcy, a les ordres del general Stuart. Aleshores, ni existia el llatzeret ni s’havia excavat el canal que ha aïllat aquest territori. Té tres plantes, la baixa de magatzem, sobre la qual es troba la de la tropa, i la superior, destinada al combat amb artilleria. A prop hi ha una bateria de sis canoneres a barbeta, de la mateixa època.

L’illa Plana o de sa Quarentena, pròxima a la des Llatzeret, està encara avui ocupada per construccions militars. Al 1490 l’illa era el llatzeret del port, al 1785 es va condicionar per a vigilància, i al 1818 s’hi construïren magatzems i dipòsits. Els embarcadors estan proveïts de canons antics amb funció de norais d’amarrament.

L’illa del Rei o de s’Hospital mereix una descripció monogràfica detallada, que s’inclou a la fitxa corresponent. La darrera gran instal·lació militar insular és la de l’illa de Pinto, també anomenada de s’Arsenal (o Saffron Island pels anglesos). L’arsenal es va construir entre 1723 i 1724, i va ser operatiu fins al 1830. El 1823 i 1824 va haver-hi una capella. L’illa és totalment plana i està unida a terra per un pont de fusta. Hi ha unes drassanes, un avarador i una torre roja de senyals de llum, i és propietat de la marina.

A l’illa de ses Sargantanes de Fornells s’hi troba un edifici militar notable. És una de les darreres torres angleses de Menorca, construïda el 1801 pel capità D’Arcy, d’un disseny molt diferent d’altres construccions de la dominació anglesa, de morter de pedra i filades verticals de reforç, amb mitjans de front i través alternats. Té accés al nivell del terreny, amb dos espais amb volta de canó a la planta baixa, comunicats amb una xemeneia amb la terrassa de combat, dotada de parapet, amb un pivot central per al gir d’una peça d’artilleria. El 1867 es va entregar la torre al cos de torrers i vigies i, quan es va dissoldre, va passar a ser de propietat privada.

Pel que fa a Mallorca, tenim les torres de sa Dragonera (vegeu-ne fitxa), el castell de Cabrera (el més notable dels edificis militars de les illes menors, al qual dedicam un requadre en el capítol de Cabrera) i la curiosa torre de ses Illetes, a Calvià. Aquesta atalaia, construïda en el segle xvi, formava part del sistema de vigilància de Mallorca, que podia comunicar en pocs minuts al castell de l’Almudaina la presència de naus enemigues a qualsevol punt de la costa, amb senyals de fum o de foc. Aquesta atalaia es va folrar per incrementar la superfície del terrat i poder-la dotar de més artilleria. Al 1769 tenia dos torrers, però al 1850 ja consta que comença a degradar-se. La restauració es troba en procés.

Pel que fa a les Pitiüses, s’ha d’esmentar la torre de s’Espalmador, coneguda també com sa Torreta o la torre de sa Guardiola, una construcció del segle xviii situada a la part més alta de l’illa, en una posició estratègica que domina es Freus. El foc creuat de l’artilleria d’aquesta amb la de ses Portes (al sud d’Eivissa), tancava l’accés a Vila i impedia fer ús del refugi de s’Espalmador. És una construcció troncocònica de dues plantes i plataforma emmerletada, que hi permetia l’ús de cinc canons. Està construïda amb maçoneria i dotze filades verticals de peces de marès, que li donen una gran solidesa. També són de marès els marcs de les portes i altres buits, i disposa d’una garita de protecció per l’accés al terrat. Desgraciadament, està afectada per l’erosió i requereix una actuació de consolidació i restauració. Va haver-hi una construcció similar anterior, però data de 1760, que va projectar l’enginyer Joan Ballester i es va construir sota la direcció de José Cànobes. Va estar en ús fins al 1867, quan es va dissoldre el cos de torrers.

Els rebosts del contraban : el paper dels illots en el comerç clandestí

Tomàs Mut Ferragut

 

Durant el segle passat, i amb anterioritat, el contraban fou un mercadeig clandestí prou practicat a les Balears i essencialment important a la postguerra, quan proporcionava productes de primera necessitat a una part de la població. L’entrada fraudulenta de mercaderies prohibides anà evolucionant i s’adaptà a les circumstàncies de cada moment. Així, el negoci contrabandista féu arribar en èpoques de racionament productes tan bàsics com cafè, arròs, farina o sucre, però fou molt important en productes sotmesos a taxes fortes (com el tabac o l’alcohol), i en substàncies prohibides en èpoques més recents. Centrarem, doncs, l’atenció en els llocs on s’amagava la mercaderia de contraban i el paper dels illots en aquesta activitat.

Dins l’argot contrabandista, aquests amagatalls es denominaven secrets. Foren uns recers furtius que els contrabandistes tenien molt gelosos. Molt poca gent coneixia el lloc exacte on s’emplaçaven, de manera que, amb l’hermetisme propi d’aquest negoci, la paraula secret s’acabà imposant per a designar aquests caus on s’arrecerava la mercaderia. El mot rebost (del llatí repŏstum, ‘cosa guardada’) s’usa avui per designar l’estança domèstica on s’emmagatzemen els aliments no refrigerats, però ens permet evocar el paper important dels amagatalls isolats en el negoci clandestí.

Hem recollit testimonis detallats d’aquesta pràctica de boca dels protagonistes:

«Sempre li vaig sentir contar as meu mestre velles històries de quan anava de tabac. Jo era molt jove i badava unes bones orelles. Durant uns anys sa cosa va quedar aturada però, de cop i volta, tot es tornà a posar en marxa. Em va dir si volia anar-hi amb ell. Sa cosa s’havia d’arrencar i era qüestió de repassar tots es forats que tenien fets i deixar-los a punt per tornar a “envestir”. Amb sa companyia amb què anava es meu mestre, com que un dels encarregats duia una possessió que hi ha a sa Marina de Llucmajor, tenien per allà uns quants forats fets per sa vorera de la mar. Anàrem a arreglar es secrets que ja tenien fets i en férem uns quants més. Com que per aquella zona ses penyes són molt altes i feia molt mal pujar es gènere per allà, ensecretàvem i després anàvem a buidar es secrets amb un transbord per dur-lo prop des cap Enderrocat i d’allà el dúiem fins as Pil·larí. Va resultar que, a més d’aquests forats, sa companyia des meu mestre també tenia dos secrets a Cabrera. Vàrem anar a arreglar-los i decidírem fer-ne dos més. En aquells forats hi anaven entre cent i cent cinquanta caixes. Allò d’allà era un gran magatzem, que, quan ses coses no pintaven bé per aquí, podíem anar allà a amagar-hi es gènere. » (Pau Tomàs, secreter de s’Arenal, 2015/16)

Els secrets emplaçats a Cabrera, tot i complir les mateixes premisses que els situats a terra ferma, eren prou importants per a emmagatzemar la mercaderia que, per algun contratemps, no s’havia pogut desembarcar a Mallorca. La seva ubicació els proporcionava seguretat i discreció, però obligava els contrabandistes a transbordar la mercaderia dues vegades. Tant l’arxipèlag de Cabrera com sa Dragonera es convertiren en els dos referents més significatius d’aquesta manera d’obrar, sense ser-ne els únics.

Cabrera està situada en el rumb del nord d’Àfrica, i va representar sempre un paper molt destacat en aquesta activitat. L’extensió i propietat de les finques mallorquines confrontants, i especialment de s’Avall, així com la seva població escassa (ben sovint associada a la pràctica clandestina), hi varen ser molt favorables. Inicialment es degué usar qualsevol raconada, forat, entrant, recer natural, enfony o coval, per estotjar-hi temporalment els productes prohibits, però el seu valor i la prudència obligaren a habilitar molts d’amagatalls construïts ex professo.

Vaig poder visitar amb els meus informadors la raconada de l’Olla: en poc menys d’un quilòmetre de costa, poguérem conèixer un total de sis secrets de contraban. Les seves característiques constructives segueixen uns patrons estàndard d’elaboració: bàsicament són forats treballats dins terrenys fluixos, de reduïdes dimensions que en dissimulaven l’entrada, generalment amb una llosa que cobreix l’orifici d’accés. La mala qualitat d’aquests terrenys n’ha afavorit la degradació,  atès que la majoria presenten un estat de conservació bastant ruïnós. La proliferació d’amagatalls l’hem d’atribuir segurament a l’advertiment que, temps més tard, en va fer l’informador anterior:

«Es secrets, no els volíem molt grossos perquè si te’ls trobaven, perdies tot es gènere; en canvi, si en feies uns quants de més petits, deixaves tot es gènere més ben repartit. Així, si te’n trobaven un, només perdies allò que hi havies amagat dins».

No solament s’emprà l’illa més gran de l’arxipèlag per a usos clandestins. N’és un exemple  l’amagatall localitzat i visitat a sa Conillera.

Quant a sa Dragonera, tenim el testimoni de Macià Vila Cristino:

“Tots es secrets de sa Dragonera eren de l’amo en Joan (Flexas) i allò d’allà era com un magatzem. De vegades venia malament fer ses cites, i sa Dragonera era un bon puesto per amagar es gènere. Després, a mesura que te’n demanaven, en lloc d’haver de tornar fins a Tànger, com que sa Dragonera quedava més a prop, mos anava millor tenir-hi uns quants secrets, per poder servir tot allò que mos demanaven. Posem per cas que per Sóller feia falta tabac, idò, anàvem a sa Dragonera a cercar-lo i els hi ho servíem.”

El relat anterior serveix per reafirmar la designació de rebost que he fet servir per designar a aquests tipus d’indrets. Disposam, per tant, d’un testimoniatge prou rellevant que ens assegura l’ús contrabandista de l’illa, documentat igualment a llibres i revistes, inclòs el paper femení en el transport a petita escala. L’any 1941 l’illot fou adquirit per Joan Flexas, més conegut com l’amo en Joan de s’Almudaina. Aquest personatge fou un dels principals i més importants contrabandistes del ponent de Mallorca.

També hi ha secrets de contraban documentats a na Moltona, na Guardis, o l’illa Gavina, vora la Colònia de Sant Jordi, i sa Illeta, prop del port de Sóller, té també un petit cau. L’inventari és encara provisional, però documenta sobradament la importància dels illots en el comerç clandestí.

 

Referències

  1. Ferrer Guasp, P., 2008.
  2. Ferrer Guasp, P., 2000.
  3. Mut, T., 2017.
  4. Porcel, B., 1984
  5. Sansó, S.; Mayol, M., 2006
  6. Verda, J., s/d

Fars històrics construïts en illots de l’arxipèlag balear

Javier Pérez de Arévalo

 

Entre 1851, quan van començar les obres del far de na Pòpia, a sa Dragonera, i 1914, quan es va inaugurar el far de Tagomago, es van construir en diferents illots de l’arxipèlag balear deu fars, que podríem considerar històrics per les característiques arquitectòniques pròpies, així com per la imbricació en una antropologia local. Després de 1914, i a causa dels avenços tecnològics que permetien (gràcies a l’ús del gas acetilè) la construcció de balises automatitzades en esculls i llocs on abans hauria estat impossible instal·lar un far amb personal adscrit per mantenir-lo, es van construir senyals marítims en altres molts illots però que, a causa precisament de l’absència d’aquest personal —és a dir, la dels faroners i de les famílies pròpies—, no pensam que sigui oportú incloure’ls en aquest article.

Tots els torrers de fars, un cop ingressaven en el cos com a funcionaris de l’Estat, havien de passar un seguit d’anys destinats a fars considerats aïllats o molt aïllats i, per descomptat, entre aquests hi havia els fars construïts en illots. Els condicionants geogràfics i meteorològics als quals aquesta gent es veia sotmesa, feien de la vida en els illots alguna cosa molt especial, no exempta de moments dramàtics, com va passar en prou ocasions quan algun d’aquells “nàufrags voluntaris” queia malalt de gravetat sense que el pogués atendre cap metge ni el poguessin treure de l’illot per portar-lo a un centre hospitalari, i arribava a morir allà mateix, amb la consternació dels familiars, que havien de conviure amb el cadàver fins que el temps en permetés l’evacuació.

No cal dir que l’aïllament al qual es veien sotmeses aquelles famílies, tenia conseqüències ostensibles en les interrelacions establertes obligatòriament dins d’aquell entorn reduït i obsessiu. Van ser múltiples les disputes esdevingudes en el far de na Pòpia i en el de Llebeig, tots dos a sa Dragonera. També hi va haver molts casos d’enfrontament entre les dues famílies que ocupaven el far des Penjats, i disputes també amb els militars en el de l’Ensiola (Cabrera), per no esmentar les males relacions que es van arribar a establir entre els mariners i els faroners. Era un treball no exempt de riscs en el qual es van produir pèrdues de vides humanes, tant de faroners com de mariners a causa d’una mala travessia, com va passar a l’illa de l’Aire, a Cabrera o a sa Dragonera.

D’altra banda, no podem oblidar-nos de l’empremta que van deixar aquests funcionaris i les seves famílies en l’entorn mediambiental d’aquests illots, ja que la vida autosuficient formava una part essencial de la seva supervivència. Els queviures, així com la correspondència i altres necessitats professionals i personals, els arribaven per pot un cop a la setmana (tot i que en alguna època van ser dos els viatges setmanals establerts per al proveïment), però en els durs mesos hivernals aquest viatge es podia ajornar durant deu o quinze dies, si no més. És per això —a més, és clar, de fer “matar” el temps— que la caça i la pesca formaven part de la quotidianitat d’aquella gent.

Aquesta activitat depredadora sobre les espècies habituals de l’illot, sens dubte, va influir en l’equilibri ecològic establert allí fins a la construcció dels fars. I, a més, cal tenir en compte que per escalfar les dependències del far destinades a l’habitatge, que eren difícils d’encalentir atesa l’altura sobredimensionada de la construcció, van arribar en ocasions a reduir la vegetació circumdant.

A més d’aquesta última circumstància, cal recordar la presència del forn de pa, que fins i tot va arribar a ser de construcció obligatòria en els fars aïllats, per facilitar la supervivència d’aquella gent en mesos de condicions meteorològiques adverses. I aquell forn també s’havia d’alimentar amb combustibles vegetals.

Finalment, hem de tenir present la presència de bestiar destinat també a la manutenció dels ocupants de l’illot, o per a l’ajuda del transport de càrrega, de manera que gallines, porcs, cabres, ovelles i rucs, van arribar a formar part del nou paisatge humà que estableixen els illots arran de la instal·lació d’aquests deu fars. La majoria de les vegades, aquests animals estaven estabulats, però no van ser poques les ocasions en què es van generar conflictes amb els colons de l’illa, propietaris o altres usuaris d’aquesta, a causa de la degradació vegetal ocasionada quan aquests animals gaudien de llibertat, com va passar, per exemple, a l’illa d’Alcanada.

Com veiem, només aquest tema podria donar per a tot un volum monogràfic, ja que són molts els aspectes que s’hi concentren, des de la pura visió del canvi mediambiental que va comportar la construcció de fars habitats en illots fins a l’estudi sociològic sobre les repercussions de l’aïllament en el comportament humà i en les interrelacions dins d’una comunitat petita.

A les fitxes de les illes de l’Aire, sa Dragonera, Cabrera, Tagomago i des Penjats, hem inclòs informació de cada un dels seus fars. Tot seguit, resumim algunes dades d’illes que no tenen fitxa específica:

Far de l’illa d’Alcanada

El far d’Alcanada es va inaugurar el 1861. És un altre dels que va projectar Emili Pou. Al principi l’edifici estava dotat de terrat, però molt aviat les humitats fortes de l’illot van provocar que les bigues es podrissin, motiu pel qual es va construir una teulada a diverses aigües sobre una coberta de bigues de ferro el 1863 (només dos anys després d’haver-se inaugurat).

Inicialment la dotació era de dos torrers i dos mariners; els mariners encarregats del proveïment del far vivien al mateix illot, però a partir de 1867 es van traslladar al port d’Alcúdia, i com a conseqüència d’això es feien dos viatges setmanals al far per atendre les necessitats de personal i servei. En cas d’una urgència eventual, els faroners havien de col·locar una bandera blanca per avisar els mariners i perquè aquests acudissin a ajudar-los.

Van ser nombrosos els problemes i discussions entre els faroners i el propietari de l’illot per la presència d’animals solts que campaven al seu aire per tota l’illa d’Alcanada.

El 1960 es va reprendre el procés d’automatització dels fars situats en illots, que havia començat el 1929, però que a causa de l’esclat de la Guerra Civil es va paralitzar dràsticament. El far d’Alcanada va ser justament el primer afectat per aquesta segona etapa d’automatització, que va fer quedar l’illa el 1861 sense la presència permanent dels faroners i les seves famílies.

També aquí van ser moltes les ocasions en què els torrers van haver d’acudir a salvar mariners en dificultats, com va passar el 1916 amb el naufragi del llaüt San Francisco.

Far d’en Pou a l’illa des Porcs (o d’en Pou)

Aquest far, situat davant del des Penjats, va ser projectat inicialment per Emili Pou i inaugurat el 1964, per completar l’abalisament del perillós pas des Freus. Encara que territorialment pertany a Formentera, sempre va ser abastit des d’Eivissa. A causa de l’altura escassa de l’illot, l’onatge batia l’edifici els dies de temporal, que va patir un deteriorament fort i ràpid.

El 1901 es va decidir demolir els habitatges dels faroners i deixar-hi només la torre original, reforçada per un sòcol. Per als torrers i les seves famílies es va construir un edifici nou amb pedra més resistent, separat uns cinquanta metres de la torre però unit a aquesta mitjançant un túnel subterrani, perquè els faroners poguessin acudir a la feina els dies de temporal sense perjudicar la seguretat pròpia.

Però la mala sort va fer que una tromba d’aigua, un cap de fibló, arrasàs l’illot al setembre de 1913, i destrossàs l’edifici nou, que va quedar en runes. Afortunadament no hi va haver víctimes entre les famílies de faroners, i només algun ferit.

Far de sa Conillera

Va ser inaugurat el 1857 i projectat per Emili Pou. És un dels pocs fars circulars construïts a les Illes Balears. Inicialment l’assistien tres torrers. Amb el pas del temps es va considerar indispensable ampliar-ne les instal·lacions per a millorar les condicions de vida dels ocupants i per això s’hi van incloure dos pavellons laterals.

Els mariners encarregats del proveïment per llanxa del far residien al port de Sant Antoni, i es va arribar a establir un codi de senyals lluminosos amb miralls per avisar-los des del far en cas de necessitat d’assistència urgent. A banda, sempre hi havia les comunicacions d’emergència habituals que es feien en tots els fars situats en illots, consistents a col·locar-hi una bandera blanca de dia o encendre una foguera de nit.

El 5 març 1876, hi va naufragar el llaüt St. Domingo amb set tripulants dels quals van morir tres; el llaüt era d’Andratx.

En una ocasió el torrer principal d’aquest far va ser destinat als Columbrets, d’on es va embarcar i va fugir en un vaixell mercant, fet pel qual el van expulsar del cos de torrers de fars.

També allà, com en altres fars, la mort prematura i en circumstàncies estranyes d’un torrer recentment destinat fa sospitar que es podria haver suïcidat llançant-se pels penya-segats.

Des de 1971 el far va quedar automatitzat i l’illot sense presència humana continuada.

Principales recursos bibliográficos