Autores : Joan Mayol i Gabriel Bibiloni, amb aportacions d’A. Jansà (climatologia), E. Ballesteros (biologia marina) i G. Pons (zoologia).

Fecha de creación : 31/12/17

Para citar esta versión : MAYOL, J., BIBILONI, G., JANSA, A.,  BALLESTEROS, E., PONS, G. (2017). Ficha Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/sous-bassins/les-illes-balears/

1. Presentación y características generales

1.1. Características generales

Les Illes Balears, en el centre de la Mediterrània occidental, tenen una riquesa molt considerable en petites illes perifèriques i illots costaners. Aplicant els criteris adoptats en aquesta obra (presència de plantes vasculars o fauna terrestre), trobam 149 illes menors i illots, que es poden agrupar en els conjunts següents:

• Tramuntana de Menorca (20 illots)

• Migjorn de Menorca (9 illots)
• Costa de Mallorca, excepte l’extrem sud (29 illots)
• Arxipèlag de Cabrera i sud de Mallorca (28 illots)
• Nord d’Eivissa (22 illots)
• Sud i oest d’Eivissa (26 illots)
• Es Freus i Formentera (15 illots)

Aquesta subdivisió, que té per objecte facilitar les descripcions, té components convencionals, tot i que hem cercat bases geogràfiques o biològiques per adoptar-la. No hi hem inclòs les vuit illes que han estat confegides a terra o destruïdes per obres portuàries durant el segle passat (Plana i Botafoc, a Eivissa; la Savina, a Formentera; Frares, a la Colònia de Sant Jordi; Camp de Mar, a Andratx; illes Pinto i de ses Rates, al port de Maó, i es Pa Gros, a sa Mesquida de Maó). Tampoc l’illa des Bosc de Sant Miquel (o punta de Sa Ferradura), en realitat una península, la unió a terra de la qual és d’origen natural.

L’arxipèlag balear és el més aïllat de la Mediterrània occidental, ja que no ha tingut contacte físic amb el continent des del messinià (-5.300.000 anys). Aquesta antiguitat determina que, tot i que és un arxipèlag continental pel seu origen, es pugui qualificar biològicament de paraoceànic, ja que les seves biotes han evolucionat en condicions d’aïllament i presenten les característiques de les illes, com són l’abundància d’endemismes i la pobresa relativa d’espècies. Podríem dir que els illots balears, especialment els majors, són illots continentals, però el seu “continent” de referència (les Illes Balears majors) són illes paraoceàniques.

Aquest món microinsular és molt jove. Les petites illes se separaren de les majors després de la darrera glaciació, ja que amb els nivells de la mar de fa 20.000 anys totes les Illes Balears actuals eren dues illes grans (la Gran Balear i la Gran Pitiüsa) i en devien emergir d’altres; en canvi, el nivell marí va arribar a un màxim de 5 m sobre l’actual fa sols 6.000 anys, de manera que prop d’un terç dels illots actuals estaven submergits i d’altres patien els efectes de l’onatge i la saladina molt més que no avui.

El medi físic

Geografia física

Illots i illes menors (a partir d’ara els designam en conjunt com a illes per fer àgil la lectura), considerant-hi Cabrera i les d’extensió inferior, representen una extensió total de 23,2 km2, sols el 0,42 % de l’extensió total de l’arxipèlag balear (5.014 km2). La superfície mitjana és de 15,8 ha, però 135 són més petites (el 93 %), i 91 estan per sota d’una hectàrea d’extensió. Cal parlar, per tant, de microinsularitat. Dels 910 km lineals de costa balear, 83 km corresponen a illes menors, d’acord amb les dades de l’Institut Geogràfic Nacional de 1985.

Els extrems septentrional i occidental de l’arxipèlag balear són illes: sa Nitja
(40º 05’ 37” N) i sa Bleda Plana (1º 09’ 31” E); en canvi, l’oriental i el meridional corresponen a caps, un de Menorca (punta de s’Esperó) i l’altre de Formentera (Barbaria), respectivament. L’arxipèlag balear és el més allunyat dels continents a la Mediterrània: la distància de ses Bledes al cap de la Nau és de 92 km; de sa Dragonera a Tarragona, 174 km, i de Formentera a Algèria, 231 km. Les illes estan separades per 80 km en el cas de Mallorca i Eivissa i sols 35 entre Mallorca i Menorca.

Tots els illots de les Illes Balears estan situats a la plataforma continental, sobre el denominat promontori balear, separat del continent europeu per més de 800 m de profunditat, i dividit en dos sectors (Mallorca-Menorca i Eivissa-Formentera) per un canal de 600 m de fondària aproximadament. En canvi, els dos conjunts esmentats estan separats per aigües somes: el canal de Menorca assoleix només 80 m de profunditat.

Una gran part de les illes es poden qualificar de costaneres; la distància mitjana a una de les majors és de 540 m. Les més allunyades són ses Bledes (a 4.380 m d’Eivissa), s’Espardell (separat de Formentera per 4.350 m) i l’arxipèlag de Cabrera (na Foradada es troba a 8.930 m del cap de ses Salines).

El relleu és molt variat: hi ha moltes illes amb cotes molt modestes (56 amb una alçada màxima inferior a 10 m). A l’altre extrem cal assenyalar els casos espectaculars des Vedrà, que s’alça fins a 382 m, sa Dragonera (352 m) o Cabrera (173 m).

La costa de les illes petites és majoritàriament rocosa d’escaló, tot i que també tenim illes amb penya-segats (el Colomer, sa Dragonera, es Vedrà, es Vedranell o s’Espartar). Els més desenvolupats són els de perfil simple (dolomies i calcàries que formen un sol pla, més o menys vertical). També hi ha molts penya-segats marins que presenten un cert grau d’excavació basal al nivell del mar, a causa de l’acció mecànica de l’onatge, d’1 a 2 m d’alçada i profunditat variable. En alguns casos hi ha excavacions fòssils visibles, en antics nivells marins. A l’actual nivell del mar en determinats trams es presenta una plataforma d’erosió, que ocasionalment està parcialment coberta per blocs heteromètrics ocasionats pels col·lapses parcials de l’excavació descrita. Moltes de les zones litorals rocoses estan afectades per un procés microcàrstic, amb formacions de lapiaz marí, integrat per microfisures, solcs, petits pinacles, conductes subterranis i cocons, generats per la dissolució de la roca calcària, dissolució facilitada per les distintes concentracions de CO2 dissolt entre dia i nit. Aïlladament es troben també grans blocs desplaçats per l’acció marina, modernament atribuïts a l’acció de tsunamis, tot i que no tots els geòlegs accepten aquesta hipòtesi.

A les zones de platja, presents en algunes de les illes, cal esmentar la important sedimentació organògena, des de les bermes d’alga o posidònia a les arenes bioclàstiques (foraminífers, mol·luscs i equinoderms), tan reconegudes a les platges de les Illes Balears. Els codolars són més escadussers i de poca extensió.

Geologia

La constitució geològica és calcària, de roques sedimentàries miocenes (dolomies, margues i conglomerats), amb casos espectaculars de calcarenites del terciari, calcàries esculloses (tortonianes) post-orogèniques i, en els trams més moderns, dipòsits detrítics i d’eolianites quaternaris i holocènics. Sols algunes illes de la tramuntana de Menorca presenten rocam silícic, radiolarites i turbidites de l’era primària.

Moltes illes menors constituïdes per materials sedimentaris arenosos saldats amb calcita, roca denominada marès a les Illes Balears per la seva relació amb la mar, han estat explotades com a pedreres, com també els jaciments similars a la costa. Aquesta roca és fàcil de treballar, i ha estat la més important a la construcció tradicional. Transportar-la per mar va ser, fins temps recents, molt més factible i econòmic que fer-ho per terra, i per tant, les pedreres litorals han tengut una gran importància. Fins i tot, pedres de marès acompanyaren els emigrants menorquins cap a Alger el s. xix. Hi ha pedreres amb el fons a –2 m, testimonis de nivells marins històrics més baixos que els actuals.

Geomorfologia i acció humana

La geomorfologia de les Illes Balears ens revela un origen majoritàriament tectònic: plegaments, encavalcaments, fractures i processos d’enfonsament, que donen lloc a blocs que afloren sobre el nivell del mar, amb orografia diversa: hi ha illes que presenten falles i plegaments que determinen un relleu vivíssim i accidentat, com és el cas esmentat des Vedrà i es Vedranell, el pitó vertiginós del Colomer de Formentor o la retallada i ondulada Cabrera; a prop d’altres sensiblement planes, tabulars, més o menys inclinades, els casos més representatius de les quals són l’illa de l’Aire, s’Espalmador i moltes de les dels migjorns mallorquí i menorquí o la costa de Formentera. En pocs casos tenen origen en l’erosió diferencial per la ruptura dels caps més prominents de la costa, com és el cas de les illes dels Freus de Formentera, on el procés és actiu i alguns anys aïlla l’extrem dels Trucadors pel racó de ses Ampolles. Mereix menció expressa una de les més belles illes mallorquines, es Pontàs, originat per l’esfondrament parcial d’una cova costanera, la boca de la qual va quedar insòlitament aïllada.

L’acció humana ha determinat modificacions físiques considerables en alguns casos: l’illa de ses Rates, del port de Maó, va ser destruïda per complet l’any 1935, per facilitar els usos aeronàutics; l’illot des Frares-Mallorca-, les illes Pinto-Menorca-, Plana, Botafoc-Eivissa- i la Savina-Formentera- varen ser unides a terra i formen part avui dels ports de la Colònia de Sant Jordi, Maó, Eivissa i Formentera, respectivament. Tenim també el cas invers de l’actual illa de Llatzeret, al port de Maó, que era originalment una península, l’istme de la qual va ser substituït per un canal l’any 1900.

Clima i microclimes

El clima és mediterrani semiàrid (subhumit en algunes illes de Menorca i nord de Mallorca), amb una temperatura mitjana anual de 17,5 ºC a les del nord-est de Menorca i nord de Mallorca, i de 18 ºC, o per sobre, a la resta; les més càlides són les formenterenques, que s’acosten a 18,5 ºC. Les illes menors són lleugerament més càlides i seques que les grans. L’oscil·lació tèrmica (diferència entre les mitjanes del mes més càlid i el més fred) està entorn de 14 ºC. Les precipitacions, autumnals i hivernals bàsicament, són aproximadament de 450 mm anuals en el cas de les illes de Menorca i Mallorca, i devers 350 en el sud de Mallorca, Cabrera i la major part de les Pitiüses, amb el mínim a Formentera, on alguns anys no s’arriba a aquesta xifra. Als illots amb relleu fort (sa Dragonera, es Vedrà), les coses es poden complicar més, ja que l’alçada pot afavorir més pluja. La humitat i les rosades poden ser elevades: la mar “destil·la” sobre les illes.

El règim de vents és variable: domina clarament la tramuntana a Menorca (amb conseqüències ecològiques de primer nivell, per l’efecte d’aspersió salina) i el llevant a Eivissa i Formentera. A Mallorca té molta importància el règim diari de brises estivals (embat i terral), que suavitza les temperatures. A devers les 10, hora solar, comencen vents de mar a terra, que arriben a 7-8,5 m/s (i que, per tant, poden desplaçar sediments prims), fins a les 18 o 19, hora solar. Durant la nit els vents són de terra a mar, de menys intensitat. A Menorca i Eivissa el fenomen també es produeix, però amb menys força, i és irrellevant o absent a Formentera i a Cabrera.

En qualsevol cas, el vent arriba a les illes, sempre, sobre el mar. Per tant, en una mesura variable, aporta sal, que arriba a actuar com a tòxic per a moltes formes de vida. A Menorca, els vents de tramuntana de 30-35 km/h aporten de 2 a 12 g/m2/dia de clorur sòdic, xifra que esdevé de 9 a 25 g/m2/dia amb velocitats de 45-50 km/h. Valors de 10 g/m2 comporten la destrucció del 50 % del fullatge dels vegetals exposats.

1.2. Contexto ecológico y patrimonio natural

1.2.1. Medio terrestre

Flora i vegetació

Hi ha un gradient complet de biodiversitat entre les distintes illes menors i illots de les Illes Balears, regit per diverses variables que influeixen en els efectes de l’aigua marina sobre la vida terrestre: els illots de poca extensió i poca altura tenen sòls escassos i salats, poques espècies vegetals i, sovint, cap animal de vida aèria, per efecte de la freqüència i la violència dels ruixims salins. En són una excepció els que es troben resguardats dins cales o protegits dels vents dominants pel litoral o altres illes, els quals estan poblats per vegetació més diversa. Els illots d’extensió mitjana i altures moderades presenten un mantell vegetal més divers i dens, però la saladina continua sent el factor ecològic determinant. Finalment, tenim illes d’extensió i cota més considerables, on la vegetació és més complexa, amb diferents franges vegetals que presenten la zonació característica des de la mar cap a l’interior, i sobretot, diferències constatables segons l’exposició, sigui als efectes de la radiació solar (solanes i obagues), sigui als efectes dels temporals. En tots els casos, en definitiva, la proximitat de la mar és un factor ecològic clau.

La flora es caracteritza per una gran heterogeneïtat, amb aproximadament 780 tàxons presents a les illes petites, xifra que representa la meitat de la flora de l’arxipèlag balear. Les espècies més freqüents són les litorals, com Crithmum maritimum, diferents tàxons del grup Daucus i del gènere Limonium, teròfits halòfils (entre els quals destaquen Frankenia pulverulenta, Parapholis incurva o Desmazeria marina) i arbusts i herbes nitròfiles, com Suaeda vera o Mesembryanthemum nodiflorum, associades sempre a vegetació ruderal nitròfila, com per exemple Erodium chium. També hi figuren espècies esclerofil·les i d’herbeis tolerants a la sal, com Dactylis glomerata, Pistacia lentiscus i Asparagus horridus. Aquesta darrera espècie és la que es troba present a més illots.

És una flora típicament mediterrània amb representants meridionals i alguns tàxons exclusius que li confereixen certa originalitat. Malgrat tot, no és uniforme i, de la mateixa manera que passa a les illes grans, als illots sud-occidentals s’observa una clara afinitat ibèrica, mentre que a la resta (a les Gimnèsies) es presenta un grup considerable d’espècies relacionades amb el tirrenià.

Un dels factors modeladors de la pell vegetal dels ambients microinsulars són les colònies d’aus marines, especialment de l’abundant gavina de peus grocs (Larus michahellis). La vegetació nitròfila i nitrohalòfila és ben present, afavorida per l’efecte de les deposicions i l’aportació de matèria orgànica de les aus. Les comunitats són variades, amb un nombre baix d’espècies arbustives, entre les quals podem destacar Salsola oppositifolia, Salsola vermiculata, Withania frutescens, Lycium intricatum, Atriplex halimus i Halimione portulacoides, que no solen mesclar-se entre si, acompanyades quasi sempre per Suaeda vera. L’acció de les gavines va més enllà, dispersant llavors d’espècies ruderals i en alguns casos de vegetals invasors o arrabassant i trepitjant la vegetació de les zones de nidificació i els voltants. En conjunt són un factor natural de modificació de la flora molt intens.

Aquestes comunitats van sovint acompanyades d’una gran varietat d’herbàcies nitròfiles, de les quals Lavatera arborea és la més abundant. En algunes associacions crida l’atenció la presència i l’abundància de Beta maritima (ses Bledes és un nom d’illa a Menorca, a Cabrera i a les Pitiüses). En certs illots presenta morfologies diferenciades del tipus, que han estat descrites com una espècie diferent, Beta marcosii.

Les illes de morfologia plana o tabular situades a llocs arrecerats presenten sòls detrítics amb deposicions organògenes (restes de Posidonia i altres materials aportats per la mar o l’aire). Sobre aquests substrats arenosos es troben un bon nombre d’espècies psammòfiles, i en alguns hi es característica una comunitat en què domina Allium commutatum (denominat porro a les Illes Balears). Tenim illes dels Porros a la Tramuntana de Menorca i Mallorca. Tant les bledes com els porros estan relacionats amb espècies cultivades i han estat recol·lectats als illots per a aprofitament humà en temps de penúria.

La màxima complexitat vegetal, la trobarem a les illes més grans amb relleus considerables, on hi ha costers i comellars amb diferents exposicions al sol i als vents dominants. Això, juntament amb una geologia més complexa, determina la presència de matolls d’estructura i composició florística diversa, com ullastrars, savinars, garrigues calcícoles de xiprer i romaní, brugueres calcífugues, timonedes i pinars. El paper del pi blanc (Pinus halepensis) és moderat, excepte a les illes més grans, com Cabrera i sa Dragonera.

En algunes illes tenim herbassars i pastures de fenàs, Brachypodium spp. i Dactylis glomerata, i en altres, espècies perennes xeròfiles, com Hyparrhenia hirta, Stipa tenacissima o Lygeum spartum, entre d’altres. Els pradells terofítics mediterranis calcícoles o silicícoles no arriben a tenir la complexitat que poden assolir a les illes majors per l’excessiva salinitat o la nitrificació del sòl. Els geòfits més comuns són l’omnipresent ceba marina (Urginea maritima) i la rapa de frare (Arisarum vulgare).

Molt esporàdicament podem trobar comunitats lligades a entorns amb condicions ambiental específiques (comunitats azonals), com podrien ser les platges, únicament ben desenvolupades a l’illa de s’Espalmador, que presenta un sistema dunar ben constituït i amb un nombre elevat d’espècies interessants, com Lotus halophilus, Silene cambessedesii o Chaenorhinum formenterae, o les zones humides, encara més rares, limitades a petits degotissos, fonts, basses o llacunes litorals com la de s’Espalmador.

A moltes illes es troben endemismes balears, especialment a les que presenten penya-segats, que actuen com a reservoris de biodiversitat. Una cosa semblant passa amb les comunitats de pulvínuls espinosos endèmics que es troben presents principalment a Cabrera i a l’illa d’en Colom de Menorca.

La fauna invertebrada

La fauna invertebrada de les illes petites està integrada per dos grups biogeogràficament molt distints: el conjunt d’espècies amb capacitat de superar la barrera marina, sigui nedant (crustacis de l’estatge litoral i supralitoral), sigui volant de manera activa (la major part dels insectes) o passiva (les aranyes es dispersen eficaçment amb el vent), i els tàxons vertaderament aïllats, que no poden superar els braços d’aigua, excepte sobre materials flotants o transportats per alguna altra espècie (com l’humana, ben sovint). Es denominen, respectivament, fauna dispersiva i fauna captiva. És entre els segons que és freqüent el fenomen de l’endemicitat, de la radiació evolutiva entre les poblacions aïllades. Les diferenciacions taxonòmiques són relativament ràpides, ja que se’n presenten entre distintes illes menors que havien estat unides en la darrera glaciació, fa sols 20.000 anys. A l’escala del nostre estudi, la fauna captiva està integrada per mol·luscs gastròpodes terrestres i coleòpters de la família dels tenebriònids (vegeu el quadre). A escala balear, amb un aïllament geogràfic més potent, hi ha altres grups amb proporcions d’endemisme rellevants, com el dels aràcnids, amb 23 espècies endèmiques a les Illes Balears d’un catàleg de més de 300 espècies, però no hi ha endemismes de les illes petites.

El grup més important de la fauna dispersiva és el que aprofita les activitats humanes per a l’antropocòria. La major part de la fauna balear actual no voladora té aquest origen. Els efectes de depredació i competència de la fauna introduïda sobre la genuïnament insular han estat sovint catastròfics per a aquesta darrera, amb una rarefacció generalitzada i nombroses extincions.

És molt interessant notar les diferències faunístiques a les illes menors que han estat ocupades per la rata negra i les que no: la presència de rates no disminueix l’índex de diversitat (no canvia sensiblement el nombre d’espècies), però la banalitza: desapareixen els representants de la fauna captiva rica en endemismes, que són substituïts per espècies dispersives més anodines. Les illes sense rates han pogut conservar espècies faunístiques relictes. Fins i tot si les rates s’extingeixen, o els illots són desratitzats, la fauna captiva insular no es recupera de manera espontània, i caldria plantejar-se la possibilitat de restaurar aquest tipus de comunitats en alguns casos.

Un cas de doble insularitat, molt interessant biològicament, és el de les espècies troglòbies, terrestres o aquàtiques. Se’n coneixen endemismes a algunes coves de Cabrera, a l’illa des Conills i a sa Dragonera.

Els vertebrats

El contrast entre la fauna captiva i la dispersiva es dona també en el cas dels rèptils: les sargantanes endèmiques (Podarcis lilfordi i Podarcis pityusensis) superen molt rarament les barreres marines, però els gecònids, sovint fissurícoles en soques i branques, “naveguen” involuntàriament amb certa freqüència i es troben a molt d’illots sense cap indici de diferenciació. Les sargantanes, en canvi, presenten diferències morfomètriques, de coloració, nombre d’escates i de comportament molt contrastades. S’han descrit 29 subespècies per a lilfordi, i 42 per a pityusensis, tot i que la diferenciació d’algunes és de tan poca rellevància que no mereix categoria taxonòmica. Les sargantanes microinsulars són un dels fenòmens biològics de més interès i de més importància de la Mediterrània i és màxim a les Illes Balears. És notable la seva tendència a l’herbivorisme, la qual cosa els relaciona ecològicament amb diverses plantes com a pol·linitzadors i dispersors de llavors (onze espècies vegetals). Malgrat aquesta font d’aliment, les sargantanes són predadors voraços de la fauna invertebrada, i fins i tot practiquen el canibalisme (que pot haver estat un dels seus vectors evolutius). El pes de les sargantanes en l’ecosistema depèn de la mida de l’illa: com més petita, més determinant per a la diversitat d’espècies i la densitat de preses.

Un dels valors fonamentals de les illes petites, gràcies a la barrera que representa la mar per als depredadors terrestres, és la riquesa en colònies d’aus marines. A les Illes Balears, en tenim sis espècies reproductores (tres procel·lariformes, dos làrids i un pelecaniforme), i totes nidifiquen en diverses illes menors. Cinc ocupen també penya-segats o localitats a la costa de les illes grans, però la noneta (Hydrobates pelagicus) només nidifica en illots (desproveïts de rates, per cert). Els seguiments fets els darrers anys amb mètodes electrònics sofisticats han permès confirmar que moltes aus que s’observen a les plataformes continentals regionals, tant ibèrica com nord-africana, nidifiquen a l’arxipèlag balear. Així, l’ornitofauna de milers de quilòmetres quadrats de mar depèn de la seguretat de les colònies a les petites illes.

Un altre grup d’aus rellevant és el dels rapinyaires. Excel·leixen les colònies de falcó marí (Falco eleonorae), hi és freqüent el falcó peregrí (Falco peregrinus) i, en algun cas, hi nidifica l’àguila peixatera (Pandion haliaetus). Altres són menys freqüents, i en alguns casos hi són notables les concentracions de migrants (vegeu l’explicació més endavant).

Les illes més grans poden sustentar alguna parella de corbs (Corvus corax), que té un paper reconegut com a dispersor de llavors. Entre altres passeriformes presents a les illes hem d’esmentar l’endèmica Sylvia balearica, el busqueret coallarga.

Com ja hem esmentat per als rapinyaires, diverses illes tenen importància per al fenomen de la migració, que és molt notable a Tagomago. D’altra banda, s’han fet profitoses campanyes d’anellatge a les illes de l’Aire, sa Dragonera, Cabrera i sa Conillera (projecte Picole Isole), cosa que ha permès detectar rareses poc citades i quantificar els fluxos i la fenologia de diverses espècies d’aus.

Un cop es va extingir el vell marí (Monachus monachus) durant els anys seixanta del segle passat, els mamífers autòctons van quedar limitats als quiròpters. Poques espècies han estat citades als illots, que no semblen incloure localitats clau per a aquesta fauna, la qual només hi ha estat estudiada parcialment.

La fauna introduïda

La fauna introduïda és molt important i ho ha estat encara més. Els humans han difós una gran quantitat d’espècies, i des del moment que ocupen les Illes Balears els acompanyen animals domèstics de producció o els seus comensals. Les primeres introduccions de cabres, conills i rates són prehistòriques (vegeu els topònims: quatre illes des Conills, tres de ses Rates, Cabrera, etc.). També hi han estat presents ovins, èquids i porcs, en alguns casos, fins fa pocs anys.

Hi ha vegetals de distribució disjunta i relicta que s’explica per la presència d’herbívors introduïts. És el cas de Medicago citrina, una fabàcia arbustiva molt apreciada pels herbívors, que sols es troba en alguns illots on no n’hi ha hagut mai.

La influència d’aquestes espècies en els ecosistemes insulars ha estat enorme, sobretot en el cas de rates i cabres, que han estat les més esteses. Els ungulats han estat erradicats per complet, amb una darrera operació, la des Vedrà, el 2016, que va generar una agra polèmica animalista, manipulada políticament.

Les rates han modificat tant la fauna com la flora. És notori el cas del garballó (Chamaerops humilis), que no pot prosperar en presència de rosegadors, tot i que sí ho fa a les illes grans. L’explicació del fenomen és que la densitat de rates en els illots, tot i que variable en el transcurs dels anys, arriba a xifres elevades, mai assolides a les illes on hi ha predadors. Diverses espècies d’aus marines perden ous o polls per l’efecte de les rates, i aquesta pressió ha estat detectada també sobre el falcó marí (tot i que no a les Illes Balears).

Encara podem parlar d’altres introduccions a les illes. El moix ha acompanyat els humans amb freqüència (faroners, militars, pagesos i pescadors), i s’han introduït eriçons i carnívors a Cabrera (geneta i mart, però sols la primera s’hi va mantenir).

1.2.2 Domini marí

No és possible delimitar un espai marí per a cada una de les illes: la major part emergeix sobre àmbits litorals uniformes, i només podrem parlar de comunitats biològiques diferenciades, si les cotes entre si descendeixen per sota de 35 o 40 m. Fins a aquesta profunditat els fons estan coberts per Posidonia oceanica, i no representen una separació dels sistemes biològics submarins entorn de les illes. Aquesta profunditat és aproximadament la de la termoclina, i comporta un cert aïllament de les comunitats biològiques que hi estan a sobre.

Certament, hi ha diferències perceptibles en el medi físic i les comunitats biològiques entre distintes illes, segons la constitució geològica, l’exposició a l’onatge i les corrents, el caràcter rocós o detrític dels materials, etc., però no podem parlar d’àmbit marí insular individual.

La plataforma de les Illes Balears es caracteritza, com hem esmentat, per la dominància i el vigor dels alguers de Posidonia oceanica, que ocupen més de 630 km2. Aquest ecosistema té una importància molt gran en la generació de matèria orgànica (milers de tones de fulles d’alga es desprenen cada any i generen dipòsits molt notables a la costa o deriven fons enllà cap al talús), no sols vegetal, sinó també per a la fauna que viu sobre les fulles i la que es refugia entre els rizomes, component fonamental de les arenes bioclàstiques de la ribera i del cicle vital de moltes espècies i d’elevada diversitat i biomassa. La fixació de CO2 que aconsegueix aquesta espècie, l’oxigenació de l’aigua i el seu paper físic (s’ha calculat que l’alguer esmorteix del 30 al 40 % el moviment de les onades) la fan una espècie clau del litoral insular.

Per sobre dels alguers, sobre els fons consolidats, cal destacar els poblaments d’herba saupera (Cystoseira amentacea var. stricta) de la franja infralitoral, propi d’aigües netes i batudes, i en alguns casos la presència d’algues roges formadores d’esculls litorals (Lithophyllum byssoides) i en d’altres, del mol·lusc Dendropoma petraeum, que, amb l’alga roja Neogoniolithon brassica-florida, poden formar tenasses. Aquestes interessants comunitats continuen pendents d’inventaris i cartografia detallats. En general, la diversitat i la cobertura de comunitats d’algues brunes, roges i verdes en els fons rocosos són de gran interès.

En indrets resguardats i de sediments més fins (illa de ses Sargantanes, illes d’Addaia o racó des Corb Marí) es poden trobar alguers d’algueró (Cymodocea nodosa) o fins i tot cama-roges (Caulerpa prolifera) o Zostera noltii, de poca entitat geogràfica (illes d’Addaia, Fornells, s’Espalmador) però prou interès.

Per sota dels alguers o alternant amb aquests es desenvolupen comunitats d’algues principalment brunes però també roges. Els illots són especialment propicis per albergar espècies del gènere Cystoseira, algues que prefereixen els indrets ben oxigenats i zones obertes, on moltes vegades es troben els illots. L’espècie predominant és Cystoseira brachycarpa var. Balearica, però en alguns illots podem trobar també comunitats extenses de Cystoseira spinosa (s’Espardelló, l’illa des Porros o l’illa de l’Aire) o Cystoseira zosteroides (sa Dragonera). D’altres espècies interessants d’aquest gènere que podem trobar als illots de les Illes Balears són Cystoseira crinita (s’Espalmador, s’escull Llarg), Cystoseira spinosa var. tenuior (s’Espalmador, Cabrera, illa de ses Sargantanes, racó des Corb Marí, sa Conillera, na Carbó), Cystoseira foeniculacea f. tenuiramosa (Cabrera, racó des Corb Marí), Cystoseira foeniculacea f. latiramosa (l’illa des Porros) Cystoseira funkii (diverses illes de l’arxipèlag de Cabrera, illots del ponent i el nord de Menorca), Cystoseira abies-marina (sa Dragonera, sa Conillera) o Cystoseira algeriensis (illeta Negra Grossa). Totes aquestes espècies estan incloses en l’annex II (llista d’espècies amenaçades i en perill) del Conveni de Barcelona.

Ja a fondàries importants, superiors a 35 m, allà on els alguers no poden prosperar per manca de llum, es desenvolupa l’hàbitat del coral·ligen, exclusiu de la Mediterrània i caracteritzat per un bioherm constituït per l’acumulació d’esquelets d’algues calcàries. Tenim bells exemples de coral·ligen a totes les illes de l’arxipèlag de Cabrera; ses Bledes, sa Conillera, s’Espartar i sa Margalida, a Eivissa; l’illa des Porros, a Menorca; s’Espardelló, a Formentera, i el Colomer i sa Dragonera, a Mallorca. Són destacables les comunitats coral·lígenes amb gorgònies roges (Paramuricea clavata) de l’Imperial (Cabrera), es Vedrà i ses Bledes.

En molts illots els fenòmens càrstics han produït nombroses coves marines (les més notables són a Cabrera, sa Dragonera i s’Espardell) i grans arcs i túnels submergits a les illes de ses Rates, de l’Imperial, na Foradada, Estell des dos Colls, el Colomer i sa Margalida. Aquestes coves alberguen una fauna cavernícola molt característica, amb espècies úniques d’aquests indrets i de fons molt profunds.

1.3. La antigua ocupación humana y la historia del medio ambiente

Les Illes Balears varen ser el darrer arxipèlag mediterrani poblat per l’home, ja que els primers assentaments són del 2.300 aC. Fins fa no res, no hi havia més camí per arribar a les Illes que no fos marítim. Per tant, les petites illes costaneres formen part de la frontera insular i relacionen les societats illenques i les foranes, de manera pacífica (comercial i cultural) o, no rarament, violenta. Les illes menors han estat molt ocupades. Hi ha jaciments arqueològics, comercials o factories petites a diverses illes: els illots eren punts adequats per a l’intercanvi, desfavorables com són a emboscades o violències inesperades. La seva utilitat en operacions de contraban s’ha mantingut en el transcurs dels segles (a la Mediterrània, els límits entre el comerç, el contraban i la pirateria són difusos). També hi ha documentats usos religiosos. Quant als usos bèl·lics, els illots han estat caps de pont per als desembarcaments invasors, i en alguns casos han estat dotats d’instal·lacions defensives, com són el castell de Cabrera, les talaies de sa Dragonera, ses Illetes o s’Espalmador o la fortificació de Fornells. Encara avui dos illots del port de Maó (illes Pinto i Plana) són militars. Dos usos més mereixen esment: els sanitaris i els funeraris, que descriurem a alguna de les illes.

Cal destacar també explotacions mineres molt esteses, com la del marès, una roca arenosa fàcil de treballar, amb molta tradició en la construcció insular. Els jaciments litorals de marès varen ser molt explotats, gràcies a la facilitat de transport amb embarcació dels materials, però avui són sols un record. En canvi, es manté, marginal, l’aprofitament de la sal de cocó, la qual es forma en les basses dels carst litoral. La sal de cocó dels illots encara té bona fama perquè es considera més neta que la de la costa de les illes grans, on transiten més persones. Hi ha altres aprofitaments miners, tot i que molt més rars: la calç, obtinguda a Cabrera i sa Dragonera, i el guix, a la primera d’aquestes dues illes. L’explotació d’altres minerals (diversos elements) només ha estat present a l’illa d’en Colom.

Tots aquests usos, que han implicat presència i activitat humana molt seguides, determinaren conseqüències ambientals rellevants, com són l’empobriment vegetal (la fusta i la llenya han estat arrasades en el decurs de la història) i la introducció d’espècies, sigui de manera voluntària o inconscient.

Els canvis en els segles xix i xx

El segle xix comença en el món insular de les Illes Balears amb un episodi ignominiós: l’ús de Cabrera com a camp de concentració de soldats napoleònics establert per les autoritats espanyoles. De nou a onze mil presoners (segons les fonts) hi foren confinats, amb un aprovisionament insuficient i, per tant, una aniquilació total de qualsevol recurs més o menys comestible o combustible de tot Cabrera! L’illa quedà devastada. Sols sobrevisqueren tres mil sis-cents homes.

El 1830 té lloc un altre tomb històric a la regió, amb l’ocupació francesa d’Alger, que representa el final de la pirateria en aquestes costes. El litoral deixa de ser un espai perillós, i l’ocupació humana permanent s’hi consolida. Fins aleshores, a Mallorca i Menorca no hi havia habitatges costaners fora dels recintes emmurallats, i la pesca era molt limitada.

Quan, a meitat de segle, té lloc el final de la segona guerra carlina, l’Estat disposa de fons econòmics i es construeixen nombrosos fars, d’una qualitat arquitectònica notable. La segona meitat del segle xix i la primera del xx és el període històric en què els illots han estat més poblats: personal de construcció de fars i carreteres, els faroners mateixos amb llurs famílies, fins i tot pagesos i pescadors a les illes que tenien entitat. També és l’època més esplèndida per al contraban, de tabac en gran part, però també de combustible durant la I Guerra Mundial, i de tot tipus de béns en el període de la postguerra espanyola. Els fars varen ser una font d’introducció d’espècies exòtiques ornamentals o cultivades. La competència d’espècies vegetals invasores no és significativa actualment. Ocasionalment hi pot haver problemes amb espècies del gènere Carpobrotus i altres aïzoàcies, o amb la figuera de moro (Opuntia), especialment a les illes que han estat habitades. Aquest fenomen és més important a terra ferma que als illots, i en quasi tots els casos ha estat corregit. També és molt significativa l’entrada d’espècies rudero-segetals mediterrànies o d’origen subtropical, que ara per ara tenen una dispersió cosmopolita (espècies d’Amaranthus, Conyza o Chamaesyce, entre d’altres) lligada a l’acció de les gavines i la nitrificació que comporten; s’observa un recanvi continu de tàxons que apareixen i desapareixen intermitentment i de tàxons que s’extingeixen localment i són o poden ser substituïts per uns altres. L’increment, en certs casos explosiu, de les poblacions de gavines ha tengut grans conseqüències botàniques.

Són importants els canvis a les illes properes a zones portuàries. Ja hem esmentat les que han estat unides a terra; altres han estat molt transformades pels usos com a construccions militars o sanitàries. Excel·leixen els casos de les illes del Rei, a Maó, hospital militar des de 1722 fins a 1964, i de Llatzeret, ambdues amb un patrimoni constructiu molt notable.

5.1. Estratègia de conservació 1: seguiment biològic

La protecció formal dels territoris insulars és insuficient, si no s’entén com una eina i no com un objectiu. La protecció és un compromís de conservació assumit per la societat, i exigeix aplicar estratègies de conservació, de les quals aportam aquí algunes propostes, la primera de les quals ha de ser un seguiment biològic millor, ara com ara poc estructurat. Les visites que hi porten a terme diferents naturalistes, investigadors i tècnics de conservació poden generar bancs de dades compartides, terrestres i marines, que a la llarga tendrien una gran utilitat en conservació biològica. El sistema d’informació geogràfica de distribució d’espècies de les Illes Balears (http://bioatles.caib.es/) s’ha modificat per poder registrar les dades illa a illa, i no sols en quadrícules d’1×1 km, com fins fa pocs mesos, i pot ser un bon punt de partida per mantenir els inventaris d’espècies.

Els espais protegits disposen de mitjans propis, humans i materials, per estructurar aquest seguiment, que hauria d’incloure una programació i protocol de visites, amb la freqüència que mereixi cada illa i cada grup biològic; llistes biològiques bàsiques, terrestre i marina,  que permetin en cada visita detectar extincions o colonitzacions, com a mínim, d’una mostra representativa de les espècies de més fàcil detecció i identificació; i quantificar, quan escaigui, els efectius de les poblacions de major interès, en termes absoluts (parelles reproductores d’aus rapinyaires i marines, densitats en altres casos, mostreig de productivitat, cobertura en el cas dels vegetals, etc). En el cas d’illes que no formen part de parcs o reserves, seria convenient assegurar aquest sistema de registre a una altra institució, sigui administrativa (servei responsable de la Xarxa Natura) sigui de recerca (Universitat, IMEDEA, Institut Oceanogràfic) o associació científica (Societat d’Història Natural de les Balears).

En qualsevol cas, el programa de seguiment l’haurien de formular especialistes, amb l’objectiu que aquells que no ho són el puguin utilitzar —com ara voluntaris que vulguin contribuir-hi—,  de manera que la informació disponible pugui multiplicar-se a curt termini i es detectin com a mínim els fenòmens o casos que puguin requerir una tasca de recerca més acurada que hagin de desenvolupar els primers.

5.2. Estratègia de conservació 2: restauració biològica

Cal un programa general de restauració biològica microinsular, amb l’erradicació de les espècies introduïdes i la recuperació de les localment extintes o amenaçades per una reclusió relicta.

Les experiències d’eliminació d’espècies introduïdes a les Balears són, afortunadament, reiterades. Fa pocs decennis hi havia ungulats a molts dels illots grans (a Cabrera, l’illa des Conills, Tagomago, Sanitja, sa Dragonera, etc.) i avui han estat erradicats arreu; s’han suprimit els conills a diverses illes, i hi ha hagut un esforç important i amb bons resultats amb la desratització d’illes (més de dotze casos, amb sa Dragonera com a cas més complex). Actualment es treballa per completar la retirada de carnívors i insectívors (la geneta, Genetta genetta; i l’eriçó, Athelerix algirus, de Cabrera). També s’ha treballat amb diversos vegetals, especialment en els casos de Cabrera i sa Dragonera.

Aquestes tasques s’han de completar especialment amb la desratització d’illes encara avui infestades (l’illa d’en Colom, Cabrera, Tagomago, es Vedrà, etc.), així com l’erradicació de conills on es mantenen, perquè impacten de manera intolerable en la flora i el sòl.

La restauració ha d’incloure també la recuperació d’espècies localment extingides, i ha d’analitzar si és convenient, fins i tot, introduir espècies benignes en certs illots. S’hauria de continuar el camí iniciat en la incorporació de l’espècie benigna d’Euphorbia margalidiana a l’illa Murada amb altres espècies o subespècies rares o amenaçades, com és el cas de determinades formes de les sargantanes, l’alfals arbori, etc. Moltes espècies manquen a illes determinades per efecte d’introduccions històriques d’espècies invasores, que en alguns casos ja han desaparegut. Eliminats els invasors, convé reconstruir biotes locals, conegudes o probables, sempre sota les millors pràctiques de conservació i els principis internacionalment acceptats.

És important la integració de les dues estratègies, i que tant els resultats de les erradicacions com els de les translocacions siguin objecte d’un seguiment rutinari, almenys fins a la comprovació de resultats.

5.3. Estratègia de conservació 3: socialitzar la preservació

Les illes petites i els illots queden consagrats a la natura, per les normes de protecció que han aprovat les institucions, en nom i representació de la societat. Per tant, la manera de fer eficaç i sostenible aquesta preservació és implicar en el desenvolupament tants d’agents socials com sigui possible.

El primer element d’aquesta estratègia és una difusió acurada i focalitzada de la informació. És important que qualsevol ciutadà tengui accés a les motivacions de conservació, als procediments i resultats; la informació ha de ser pública i accessible de manera que els ciutadans tenguin constància dels valors patrimonials de les Illes i les mesures per mantenir-los. Tots els ciutadans de les Illes haurien de saber perquè estan protegides, i sentir-se partícips d’aquests béns. Més important encara és que visitants i usuaris tenguin facilitat per conèixer les normes i les seves motivacions, per assegurar la reducció o eliminació d’impactes.

Però, la informació no és suficient per assegurar el protagonisme compartit en la protecció activa: cal estimular els científics a la recerca, els voluntaris a les actuacions, els estudiosos al coneixement, perquè serà la corresponsabilitat social la que assegurarà les millors condicions per al desenvolupament de la protecció efectiva dels territoris insulars i les aigües que els envolten.

Referències

1. Alcover, J. A., S. Moyà; Pons, J., 1981.
2. Alcover, J. A.; Bover, P. (ed.), 2005.
3. Alcover, J. A. [et al.], 1994.
4. Bennassar, P., 1995.
5. D.a., 1999.
6. Mayol, J.; Mayol, M.,1987.
7. Palmer, M.; Pons, G. X., 2001.
8. Palmer, M.; Pons, G. X., 1996.
9. Palmer, M.; Pons, G. X.; Linde, M., 2004.
10. Palmer, M.; Pons, G. X.; Cambefort, Y.; Alcover, J. A., 1999.
11. Pérez Mellado, V.; Ramon, C. (ed.), 2010.
12. Pons, G. X.; Palmer, M.,1996.
13. Rita, J.; Pons, G.; Palmer, M.; McMinn, M.; Alcover, J. A., 1990.
14. Servera, J., 2004.