Les illes petites i illots de la Mediterrània: Santuaris de biodiversitat que cal conservar

Anna Traveset

A la Conca Mediterrània, la gran majoria dels diversos milers d’illes que hi trobam són de mida petita (al voltant d’unes 1000 ha) i illots (amb menys d’una hectàrea). Per tant, constitueixen una bona part de les terres emergides dins la mar, a més d’allotjar una fracció important de la gran biodiversitat que trobam a les illes més grans. Malgrat que la majoria d’estudis ecològics s’han realitzat a illes grans o mitjanes (Médail and Diadema, 2009), les illes petites i illots abasten una ampla varietat d’ambients i situacions biogeogràfiques que en fan laboratoris ideals, especialment a causa de tenir les comunitats més simples, per poder provar moltes de les hipòtesis plantejades sobre les conseqüències dels canvis ambientals que tenen lloc actualment. De fet, aquests “microcosmos illencs naturals” (sensu Médail, 2017) podrien millorar de manera substancial el nostre coneixement sobre els processos funcionals i evolutius induïts pels ràpids canvis ambientals que van experimentant.

En general, les comunitats i ecosistemes de les illes petites són més sensibles a pertorbacions exògenes, com poden ser tempestes, espècies invasores, presència de colònies d’aucells marins, etc., que les illes més grans. De fet, les illes petites solen albergar colònies més grans d’aucells —normalment gavines— que les petites, les quals exerceixen una pressió molt alta sobre la vegetació, principalment a causa del guano que produeixen, als residus de peixos que deixen i a diversos tipus d’escombraries que hi duen. L’impacte d’aquestes és tant físic (erosió del sòl, forats per nidificar, trepig) com químic (abonament del sòl a conseqüència de guano ric en fòsfor i nitrogen, deposició de sal) (Vidal et al., 2000; García et al., 2002), i afavoreix el recanvi (turnover) de les espècies, promovent la selecció de grups funcionals específics, com l’establiment d’espècies anuals, ruderals i moltes vegades no natives (Médail, 2017). A les illes petites, a més, l’estocasticitat ambiental hi té un paper també més important que a les illes més grans a l’hora de promoure canvis en les dinàmiques de les espècies que hi viuen. Aquesta estocasticitat fa, per tant, que siguin més vulnerables a qualsevol pertorbació.

Per altra banda, atès l’escenari actual de destrucció o modificació dels hàbitats, tant continentals com insulars, les illes petites i deshabitades són sovint les úniques que preserven una biodiversitat que ha evolucionat fa milers i, fins i tot, milions d’anys. Per tant, a més de constituir laboratoris experimentals ideals per a provar diferents hipòtesis, les illes petites haurien de ser considerades com a santuaris de biodiversitat relicta i, per tant, la conservació d’aquestes hauria de ser prioritària.

Específicament, en aquestes illes podem trobar interacciones entre espècies —les quals són també un element important de la biodiversitat— que ja han desaparegut a les illes més grans a causa de la presència de depredadors introduïts. Un exemple il·lustratiu d’aquestes interaccions que romanen a illes petites però han desaparegut de les illes més grans el trobam a l’Illot d’en Colom, a Menorca (figura 1). En aquest illot (vegeu la pàgina X), hi viu una espècie d’arbust endèmic —present sols aquí i a Menorca— Daphne rodriguezii, els fruits del qual són consumits per la sargantana balear (Podarcis lilfordi) que fa de dispersora única i molt efectiva de les llavors de la planta (així com d’altres, ja que els fruits constitueixen una font d’energia important per a les sargantanes a les illes). La sargantana va desaparèixer de Menorca després que els humans hi introduïssin diverses espècies de depredadors (mustels, moixos, serps, etc.), la qual cosa va provocar la disrupció en el sistema de dispersió d’aquest endemisme, en important regressió en les poblacions de l’illa gran (Rodríguez-Pérez & Traveset, 2012). Les dues espècies, D. rodriguezii i P. lilfordi tenen, doncs, una interacció molt estreta (especialitzada), que ha evolucionat des de fa milions d’anys (la planta és un relicte del terciari) i que actualment existeix sols en aquest illot. Casos com aquests, segurament, es troben en altres illes del Mediterrani però encara no han estat estudiats.

La pèrdua d’interaccions entre espècies produeix efectes d’una manera més accelerada que la mateixa pèrdua d’espècies (Valiente-Banuet et al., 2015). Per tant, en aquest moment de crisi de biodiversitat, entendre no sols l’efecte de la pèrdua d’espècies, sinó també la de les interaccions entre aquestes és una prioritat de la comunitat científica. De la mateixa manera, preservar no sols les espècies, sinó també les seves interaccions ha de ser una prioritat dels gestors de la natura.