Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Migjorn de Menorca

Subcuenca  : BALEARIC ISLANDS

L’illa de l’Aire

Autores :

Félix De Pablo, amb aportacions de G. Pons i J. Pérez de Arévalo

Fecha de creación :
31.12.2017

Ayuntamiento Sant Lluís
Archipiélago Migjorn de Mallorca
Superficie (ha) 30,5149
Lineal costero (metros) 3454
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 200
Altitud máxima (metros) 8
Coordenadas geográficas Latitud 39,8009
Longitud 4,2901
Propiedad  Dominio Publico Maritimo -Terrestre (20%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears) et Consell Insular de Menorca
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


És un illot situat davant del litoral sud-est de l’illa de Menorca, al municipi de Sant Lluís i davant de la platja de punta Prima. Es troba separada de la terra per un canal d’1,5 km. La seva superfície és de 30,92 ha, amb un perímetre de 3.479 m i una alçada màxima de 20 m.

A l’illa, de propietat privada, hi ha un far construït l’any 1860 i que es va automatitzar el 1976. També hi ha un moll petit, un antic magatzem, un petit habitatge, un estable i un camí asfaltat que va des del far fins al moll. Aquestes instal·lacions actualment no s’utilitzen per a cap finalitat específica, llevat del far i del magatzem, per la qual cosa l’estat de conservació és molt deficient.

L’accés a l’illa es fa des d’un moll petit situat a la costa oest, que actualment es troba una mica deteriorat. Des del moll parteix un camí que travessa transversalment tota l’illa i que antigament es feia servir com a via de transport fins al far.

Coneixement


Patrimoni construït : el far

Aquest far va ser projectat per Emili Pou i inaugurat el 1860. En principi va ser atès per tres torrers, acompanyats de les famílies, posteriorment van passar a ser-ne només dos i finalment un, però amb l’assistència de peons auxiliars i fent torns de diverses setmanes amb un altre faroner de Menorca.

És un illot exposat a vents i onatges forts, de manera que els faroners van haver de prestar auxili no poques vegades a navegants en dificultats. A l’illa els faroners es dedicaven a la caça del conill, que s’havia introduït en abundància, a part, és clar, de la pesca. D’altra banda, posseïen animals de càrrega per al transport de mercaderies des de l’embarcador. Aquests animals han campat lliurement per l’illa en moltes ocasions.

Els temporals van arribar fins i tot a causar víctimes entre el personal destinat allà, com va passar el 13 d’abril de 1859 (durant les obres de construcció del far), quan un dels mariners destinats a aquest senyal va morir ofegat quan transportava els treballadors cap a l’illot.

El 1976, a causa de la implantació d’equips automàtics alimentats amb gas acetilè, els faroners (llavors anomenats tècnics mecànics de senyals marítims) van abandonar els habitatges i l’illot va tornar a quedar sense presència humana contínua.

Blocs de tsunami a l’illa de l’Aire

Els moviments de la placa continental africana respecte a l’europea es tradueixen en moviments corticals de caràcter vertical, en particular a la mar del nord d’Algèria. Tant històricament com en anys tan recents com el 2003, aquests moviments han generat tsunamis que en qüestió de minuts poden arribar a les Balears. En concret, els models desenvolupats dels darrers episodis i les simulacions dels generats potencialment per fractures conegudes, presenten trajectòries que impacten directament les costes sud-orientals de les Balears i en particular ho fan al sud-est de Menorca, a l’illa de l’Aire.

La morfologia de l’illa de l’Aire, allargada d’oest a est, presenta un perfil transversal, que es tradueix en un penya-segat molt vertical al seu costat meridional que arriba a 18 m d’altura a la part central; mentre que vers el nord presenta un pendent suau fins a arribar a la cota zero. És a dir, el costat septentrional de l’illa és obert als temporals principals d’aquesta àrea, mentre que el penya-segat meridional queda orientat a les costes africanes, de les quals se separa poc més de 300 km.

Sobre els penya-segats i també terra endins, a més de 125 m de distància, trobam bons exemples de blocs arrabassats, imbricats i desplaçats per diferents episodis de tsunamis. Es tracta de blocs de grans dimensions no retreballats per l’onatge i que presenten uns pesos mitjans de 12 tones amb orientacions cap a les fonts tsunamítiques d’Algèria. Les mitjanes són de 61,9 m de distància de la cresta del penya-segat meridional terra endins i pesos mitjans de 10,3 tones, amb un pes màxim de 22 tones. A més, es poden identificar perfectament les àrees fonts d’on han estat arrabassats aquests blocs.

Un cop mesurades les dimensions de tots els blocs d’ordre mètric o superior, s’han aplicat diverses equacions que permeten definir l’altura de la columna d’aigua necessària per transportar-la. Són equacions empíriques que ens indiquen ordres de magnitud molt superiors a les alçades màximes d’ones de temporal registrades en aquesta zona. De fet, utilitzant les dues equacions més conegudes (Nott, 2003 i Engel i May, 2012) obtenim, per a un transport per onades de temporals, valors entre 15,5 i 23,6 m. Aquests valors, mai registrats al voltant de les Balears, són impossibles d’obtenir considerant la distància disponible (fetch) per generar l’onatge requerit. En canvi, les equacions pel transport d’aquests blocs per una ona de tsunami ens donen valors perfectament compatibles amb aquest fenomen (13,6 i 15,6 m) i que fins i tot han estat reflectits en cròniques històriques (Fontseré, 1918).

Tot i que l’illa de l’Aire representa un dels millors exemples de camps de blocs de tsunamis no alterats del Mediterrani occidental, val a dir que a la resta de costes balears orientades vers Algèria aquests blocs estan també molt ben representats (Roig, 2016).

 

Referències

Engel, M.; May, S. M., 2012.

Fontseré, E., 1918.

Nott, J., 2003.

Roig-Munar, F. X., 2016.

Roig-Munar, F. X. [et al.], 2016.

Interès


Sobre la plataforma insular es troben blocs rocosos enormes, orientats i alineats, la presència dels quals és atribuïda, segons estudis recents, a l’acció de tsunamis, que els podrien haver projectat sobre l’illa des dels fons marins immediats (Roig i Mata, 2014).

El recobriment vegetal està constituït principalment per dos hàbitats prioritaris: penya-segats amb vegetació de les costes mediterrànies, amb Limonium spp. endèmics i matolls halòfils mediterranis i termoatlàntics (Sarcocornetea fruticosi). El primer d’aquests ocupa al voltant del 70 % de la superfície insular i se situa en primera línia costanera, amb influència màxima dels vents. Entre les espècies, solen predominar el fonoll marí (Crithmum maritimun), acompanyat de diverses espècies del gènere Limonium. El segon hàbitat es desenvolupa més cap a l’interior de l’illot i ocupa al voltant d’un 24 % del territori, on creix la comunitat de salat (Suaeda vera) i un pradell de plantes anuals xerofítiques. També hi observam la presència d’un tamarellar a la zona nord, que té associada una comunitat de cascall marí (Hypochoerido-Glaucietum flavi). Finalment, a prop de l’embarcador trobam una zona amb individus aïllats de llentiscle (Pistacia lentiscus) i un petit arenal amb lliri de platja (Pancratium maritimum).

Des del punt de vista faunístic, l’illot es caracteritza per acollir importants poblacions reproductores d’aus marines, pel fet de ser un enclavament estratègic per a les aus migratòries, per constituir l’hàbitat d’una subespècie de sargantana balear i per disposar d’un nombre important d’espècies d’invertebrats terrestres endèmics (13 tàxons).

En relació amb les aus marines, l’illot acull una colònia de virot gros (Calonectris diomedea), que ha estat controlada des de fa anys, així com algunes parelles de l’amenaçat i endèmic virot petit (Puffinus mauretanicus) i de la noneta (Hydrobates pelagicus). També hi ha establerta a l’illa una colònia de corbs marins (Phalacrororax aristotelis) que ha anat incrementant-se en els últims anys, així com una colònia de gavina roja (Larus audouinii). Finalment, s’hi troba una colònia de gavina camagroga (Larus michahellis), amb una població estimada de 200 parelles.

La situació de l’illot li confereix una importància estratègica en els passos migratoris de les aus, situació que s’ha estudiat en els últims vint-i-cinc anys i que ha aportat dades sobre les fluctuacions anuals d’espècies, densitats d’aus migratòries i presència d’espècies accidentals o divagants, algunes mai citades abans a l’illa de Menorca.

A l’illa hi ha, des de fa anys, una parella de falcó pelegrí que cria als penya-segats i s’alimenta de la gran quantitat de coloms i espècies d’aus passeriformes que fan servir l’illot.

També hi trobam una densitat alta d’una subespècie de sargantana balear (Podarcis lilfordi lilfordi) que es caracteritza pel seu caràcter melànic. L’espècie es distribueix per tot l’illot amb densitats molt altes, que sempre han estat superiors a 1.500 exemplars/hectàrea. És, per tant, una població amb densitats elevades que es troba en condicions de conservació excel·lents.

Constitueix, així mateix, un dels llocs amb major quantitat d’espècies invertebrades terrestres endèmiques que hi ha a Menorca. Se n’han citat fins a tretze espècies: Spauligodon cabrerae (Castaño, Zapatero i Solera, 1988); Oxychilus lentiformis (Kobelt, 1882); Xerocrassa nyeli (Mittre, 1844); Iberesia brauni (Koch, 1882); Parmena balearica minoricensis (Vives, 1998); Stenosis intricata (Reitter, 1886); Alphasida depressa (Solier, 1836); Asida cardonae (Pérez-Arcas, 1868); Asida planipennis minoricensis (Español, 1954); Pimelia criba (Solier, 1836); Dendarus depressus (Reitter, 1915); Phylan semicostatus semicostatus (Mulsant i Rey, 1854); i Nesotes viridicollis viridicollis (Schaufuss, 1869).

Els fons marins que envolten l’illot destaquen pel bon estat de conservació dels alguers de Posidonia oceanica, que s’estenen per tots els voltants de l’illa entre 3 i 35 metres de profunditat, majoritàriament sobre roca, formant denses praderies en bon estat de conservació.  La densitat de Pinna nobilis, abans del col·lapse de l’espècie, va arribar a ser de 13,3 individus per 100 m2, una de les més altes conegudes. Va ser la localitat on es va detectar per primera vegada a les Balears la invasora Caulerpa cylindracea.

El virot petit, Puffinus mauretanicus, prioritat insular

Entre les aus marines de les Illes Balears, excel·leix una espècie descoberta al sud d’Anglaterra l’any 1921. Va ser aleshores quan l’ornitòleg britànic Percy Lowe, conservador d’aus del Museu Britànic, va descriure uns virots semblants als que nidifiquen a les illes Britàniques (Puffinus puffinus), que allà sols s’observen en època postnupcial, i que en difereixen per talla i coloració, ja que són lleugerament més grans i de plomatge més terrós al dors i fosc a les parts ventrals. El científic va suposar que provenien del sud, i que eren taxonòmicament propers a l’espècie atlàntica, de la qual els considerà subespècie, i els va atorgar el nom de Puffinus puffinus mauretanicus. Actualment, aquesta i altres subespècies descrites es consideren prou diferenciades per a situar-les en el rang d’espècie, i per això el virot petit es denomina Puffinus mauretanicus. Lowe va encertar l’origen meridional de l’au, però no del tot: no és africana, sinó estrictament balear. Mai s’han trobat virots petits nidificant fora de l’arxipèlag. La resta de la Mediterrània està poblada per una espècie pròxima, que també difereix en coloració, talla i comportament migratori, ja que no surt a l’Atlàntic.

El cicle anual de Puffinus mauretanicus inclou una llarga estada mediterrània, des de final d’estiu. És nocturn a les colònies de cria, que visita des de la tardor, tot i que la posta, d’un únic ou, no té lloc fins a principi de març. L’ou es desclou després d’uns 50 dies d’incubació i el poll es manté al niu quasi dos mesos. Tot i que les colònies són exclusivament balears, com hem dit, els adults es dispersen a distàncies considerables per alimentar-se, cosa que fan no sols a la plataforma insular sinó també al litoral català, valencià i algerià. Són ictiòfags, capturen també invertebrats marins (com el krill), i s’ha calculat que en aquesta època un 40 % de les seves necessitats energètiques són proporcionades pels rebuigs de barques de pesca. Semblen associar-se preferentment a sardinals i arts d’encerclament. Passada l’època de cria, migren a l’Atlàntic, amb concentracions importants a les costes portugueses, gallegues i del golf de Biscaia, fins a la Bretanya francesa.

Les restes fòssils i subfòssils de virots petits a les Balears ens indiquen que aquestes aus varen ser molt abundants en el pleistocè, especialment a les Pitiüses. Les alteracions ecològiques ocasionades per la colonització humana, i en especial la introducció de predadors terrestres, van ocasionar-ne una recessió important, i les colònies han quedat limitades a illes menors, o cavitats litorals poc accessibles de les illes grans, en penya-segats, amb uns efectius reproductors totals avaluats en 3.200 parelles com a màxim. Cal dir, però, que a Gibraltar s’han comptabilitzat en migració més de 25.000 aus. La destrucció d’adults per carnívors terrestres, i en especial per moixos domèstics, és un dels factors més insidiosos per a la recessió de l’espècie, considerada per IUCN com a espècie en perill. Un factor igualment crític pot ser la captura accidental en arts de pesca, que podria explicar una supervivència adulta inferior a la coneguda en espècies similars. Darrerament s’han trobat alguns exemplars adults morts per ingestió de fragments de plàstics, sense que les dades disponibles permetin quantificar el pes d’aquest factor de mortalitat artificial. La presència de rates a les colònies implica una productivitat reduïda, ja que ous o polls són depredats activament pels rosegadors, l’alta densitat dels quals arriba a eliminar la totalitat dels juvenils.

Un 65 % de les colònies conegudes, i un 60 % dels efectius totals se situen en illes petites. Entre aquestes, les colònies més importants són les de l’arxipèlag de Cabrera, les illes del sud i l’oest d’Eivissa, s’Espardell, sa Dragonera i es Malgrats.

El Govern de les Illes Balears ha aplicat plans successius de recuperació, s’han protegit com a reserves, parcs o ZEPA pràcticament la totalitat de les colònies, s’han desratitzat illes, s’han eradicat carnívors introduïts, però la recessió de l’espècie es manté. Els problemes de conservació de correcció més difícil són els externs a les colònies insulars: hi pot haver una taxa excessiva de captures accidentals en costes continentals, o altres problemes encara mal coneguts (com ara els plàstics).

 

Referències

Pendent de completar Referències.

Ruiz, A., R. Martí (ed.), 2004.

Pressions


La facilitat per desembarcar a l’illa, per la presència d’un embarcador i d’una badia petita que hi aporta protecció, així com l’existència d’un camí, incrementa l’afluència de persones a l’illa, sobretot en període estival. Aquesta època coincideix amb la temporada de cria d’algunes espècies d’aus marines reproductores. Tot i que la majoria de persones no solen abandonar aquest camí quan visiten l’illot, la seva presència pot afectar les aus i, en algunes àrees, té un efecte important sobre la sargantana balear.

La presència a l’illa de l’introduït conill (Oryctolagus cuniculus) comporta una amenaça per a la conservació d’espècies de flora que li serveixen d’aliment. Els conills s’alimenten d’espècies de flora característiques d’hàbitats de matoll xerofític i halòfil, dels quals trien els brots verds i n’afecten les poblacions. D’altra banda, es permet caçar conills a l’illa, activitat que coincideix amb l’època reproductora d’algunes espècies d’aus marines. La presència de caçadors i cans a l’illot pot afectar les poblacions de fauna presents.

En l’àmbit marí, tot i que els alguers de Posidonia oceanica es troben en bon estat de conservació, l’alta presència d’embarcacions durant els mesos d’estiu provoca que en determinades àrees hi hagi danys significatius a causa de l’efecte ocasionat per l’ancoratge intensiu. També s’hi han detectat algunes espècies d’algues invasores, com ara Acrotamnion preissii, que creix sobre els rizomes de Posidonia oceanica, i la presència de l’alga invasora Caulerpa cylindracea.

Gestió i conservació


L’illa forma part de la xarxa Natura 2000 amb la consideració de LIC i ZEPA (ES0000236), i també està compresa dins la declaració de l’illa de Menorca com a reserva de biosfera de la UNESCO sota la zonificació “zona d’amortiment”, igual que la resta dels illots que envolten Menorca. A més, l’illa sencera es troba envoltada pel LIC de l’àrea marina Punta Prima-Illa de l’Aire (ES5310073).

El 2019, ha estat declarada la Reserva Marina de l’Illa de L’Aire, que empara 719 ha. i suposa un poderós instrument de conservació dels valors naturals marins d’aquesta zona.

Encara que en els últims anys s’han dut a terme estudis i seguiments de les espècies més importants presents a l’illot, així com del medi marí, no té una vigilància constant en relació amb les amenaces que l’afecten.

La migració de passeriformes : projecte Piccole Isole

L’estudi de la migració de les aus a través de les petites illes de la Mediterrània, en el seu viatge entre l’Àfrica i Europa, ha produït un dels projectes més interessants en l’àmbit mundial, el projecte Piccole Isole. Aquest és un exemple de projecte científic internacional, de llarga durada i constància en el temps, amb la col·laboració d’una gran quantitat d’administracions, associacions, científics i, sobretot, de voluntaris.

Consisteix a mantenir estacions d’anellament en diferents punts, seguint una mateixa metodologia i calendari per tal de poder comparar les dades obtingudes, inclosa la biometria i estat físic dels migrants. Aquestes estacions permeten obtenir informació de la dinàmica de les poblacions i estudiar per primer cop la migració per la Mediterrània en el seu conjunt i simultàniament.

El projecte va començar l’any 1989 en algunes illes petites italianes i s’hi van anar incorporant illes i països nous. A més de les estacions insulars, s’hi van afegir també algunes de continentals, tant als països del sud d’Europa com al nord d’Àfrica. Fins i tot els darrers anys s’han instal·lat estacions a oasis de l’interior del Marroc. En total, s’han superat 40 estacions, a 7 països: França, Grècia, Israel, Itàlia, Malta, el Marroc i Espanya, tot i que no s’ha aconseguit una regularitat i manteniment complets.

L’Institut Català d’Ornitologia ha coordinat i tractat les dades d’Espanya i el Marroc, i la resta, majoritàriament italianes, han quedat a càrrec de l’Istituto Nazionale per la Fauna Selvatica.

La primera estació de les Illes Balears que es va incorporar al projecte va ser la del Parc Nacional de Cabrera, l’any 1992 i després hi han participat en algun moment les estacions del Parc natural de s’Albufera i del Parc natural de sa Dragonera a Mallorca; l’illa d’en Colom, el Parc natural de s’Albufera des Grau i l’illa de l’Aire a Menorca; sa Conillera a Eivissa, i les estacions de Can Marroig i la Mola a Formentera. De les nou estacions, avui dia únicament segueix en marxa l’estació de l’illa de l’Aire, que recopila dades des de l’any 1993.

Per valorar la importància dels resultats, assenyalam que únicament a l’estació de Cabrera s’han capturat prop de 50.000 aus de 130 espècies diferents, només en el pas prenupcial. Algunes d’aquestes espècies són rareses a l’Estat espanyol i fins i tot primeres citacions. Tota aquesta informació és molt útil, ja que permet obtenir la informació següent:

Dades sobre la fenologia: ens indiquen quan es produeixen les primeres arribades de cada una de les espècies, quan hi ha el màxim nombre de pas, com va variant amb el temps, quina relació hi ha entre el pas i l’edat o el sexe de les aus, situació atmosfèrica, etc.

Rutes migratòries: s’obté informació per on passen les aus o quines diferències hi ha entre el pas per les illes i el continent segons les diferents espècies.

Dades biomètriques i de condició física de les aus: permet saber com es troben les aus quan arriben a cada una de les estacions, quines mides tenen, com varia en funció de cada lloc i de cada moment.

Escala a les estacions (stopover): quant de temps queden els migrants a les zones de les estacions i quines diferències hi ha entre les diferents estacions.

Recuperacions: ens proporciona dades de llocs d’origen, temps de vol, longevitat. Però no només això: també es poden obtenir dades sobre les diferents subespècies, dades sobre malalties en les aus, dades genètiques, sobre l’alimentació, sobre el paper de les aus en la pol·linització de les plantes i altres informacions possibles pel fet de disposar de sèries llargues i homogènies.

Els estudis de les dades obtingudes ens ofereixen moltes proves que les migracions estan influïdes per molts factors. Per exemple, la massa corporal de les aus capturades a les illes petites de les Balears és inferior a la massa corporal de les aus capturades a la costa catalana. Una de les causes és que les aus que arriben a les costes illenques primer han de volar aproximadament entre cinc i vuit hores per damunt la mar, amb la conseqüent despesa d’energia que això comporta. Es calcula que poden perdre fins a un 9 % de la seva massa durant el desplaçament marí. Per contra, si comparam la massa corporal de les aus capturades a les illes petites de les Balears amb les de les aus capturades a les illes tirrèniques, veiem que aquestes darreres estan en una condició física pitjor, pel fet que la distància amb el nord d’Àfrica és més gran i per tant han de recórrer més quilòmetres de mar oberta, però també perquè les aus que migren per la part central de la Mediterrània han de travessar una part més llarga i complicada del desert del Sàhara.

També podem comparar les diferents estacions de les Illes Balears. Les aus migradores capturades a les zones humides estan en una condició física clarament millor que les aus de les mateixes espècies capturades a les estacions de zones seques de les Illes. Les zones humides es troben a les illes grans, mentre que les estacions de les zones seques es localitzen a les illes petites. De mitjana, la massa corporal de les aus de les zones seques és un 7 % inferior al de les humides, una diferència rellevant que, a més, va en paral·lel a una major longitud d’ala per les aus capturades a les zones humides. Això ens podria indicar que les aus en condicions físiques pitjors s’aturen al primer lloc que poden.

El projecte Piccole Isole també ens ha permès saber que molts aucells recuperen part de les reserves energètiques perdudes durant la travessia del desert del Sàhara fent aturades més llargues al nord-oest d’Àfrica abans de passar a Europa. Un cop a Europa, els aucells que migren a través del continent, en general, es mouen mitjançant una combinació de vols curts i escales breus que els permeten mantenir en equilibri les reserves energètiques. En canvi, els que migren per les illes de l’oest de la Mediterrània estan exposats a vols sense escales molt més exigents energèticament i, excepte quan fan ús de les poques zones humides disponibles, tenen menys oportunitats per reposar.

Malgrat aquests problemes, entre els migradors de llarga distància que passen per l’oest de la Mediterrània, una major proporció ho fa directament a través del mar més a la primavera que a la tardor; d’aquesta manera seleccionen la ruta més curta, directa i ràpida.

 

Referències

Gargallo, G. et al. 2011

Principals recursos bibliogràfics


  1. De Pablo, F., 2015.
  2. Pérez-Mellado, V., 2015.
  3. Pons, G. X.; Martín, J. A., 2015.
  4. Roig, F; Mata, R., 2014.
  5. Sales, M.; García, T.; Cebrián, E.; Ballesteros, E., 2004.
Print Friendly, PDF & Email