Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Tramuntana de Menorca

Subcuenca : BALEARIC ISLANDS

Les illes d’Addaia

Autores :

Ricard Borràs

Fecha de creación : 31.12.2017

 

Para citar esta versión : BORRAS, R. (2017). Ficha isla : Les illes d’Addaia – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/les-illes-daddaia/

Illa Gran d’Addaia

Ayuntamiento Maó
Archipiélago Tramuntana de Menorca
Superficie (ha) 7,52638
Lineal costero (metros) 2083
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 203
Altitud máxima (metros) 22
 Coordenadas geográficas Latitud 40,0166
Longitud 4,21027
Propiedad  Dominio Publico Maritimo -Terrestre; Etat (20%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears) et Consell Insular de Menorca
Figura de protección nacional
internacional

Illa Petita d’Addaia

Ayuntamiento Maó
Archipiélago Tramuntana de Menorca
Superficie (ha) 4,31589
Lineal costero (metros) 1256
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 203
Altitud máxima (metros) 9
 Coordenadas geográficas Latitud 40,0197
Longitud 4,20933
Propiedad  Dominio Publico Maritimo -Terrestre (20%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears) et Consell Insular de Menorca
Figura de protección nacional
internacional

Descripció general


Al nord-est de la badia d’Addaia, davant el nucli urbà de na Macaret, es localitzen un grup d’illes de característiques diverses que tanquen i protegeixen la badia dels vents i onatges del primer quadrant. Tot aquest conjunt d’illes està format per materials d’edats compreses entre 150 i 200 milions d’anys, concretament  per dolomies, calcàries i margues del juràssic.

L’illa Gran és la més extensa del conjunt, amb aproximadament 7,52 ha, i el punt més alt d’aquesta, amb 22 m, es troba al nord–est; a partir d’aquí la cota va descendint progressivament en direcció sud-oest. Està separada, d’una banda, de l’illa Petita, per un canal estret de 25 m d’amplada i de menys d’1 m de fondària i, d’altra banda, del continent, per un altre canal d’uns 100 m d’amplada i d’uns 3,5 m de fondària.

L’illa Petita és la més septentrional i té una superfície aproximada de 4,31 ha, una cota màxima de 12 m i, com en el cas de l’illa Gran, l’elevació del terreny disminueix progressivament de nord-est a sud-oest. La vegetació, en ambdós casos i atesa la influència marina, es distribueix de manera concèntrica. Es tracta d’una comunitat de matolls halòfils i nitròfils representada per l’aliança Salsolo-Peganion harmalae (Rita et al., 1995). A l’illa Gran d’Addaia les espècies més abundants són el porradell (Allium commutatum), la bastanaga borda (Daucus carota) i la verdolaga de la mar (Halimione portulacoides), però també s’hi poden trobar, de manera aïllada, alguns aladerns (Phillyrea latifolia) i mates (Pistacia lentiscus) (Mellado, 1989). A l’illa Petita l’espècie més abundant és H. portulacoides (Garcia, O. [comunicació personal], abril de 2002).

A part de les illes Gran i Petita, al llevant d’aquestes es troba l’illot de ses Àligues. És una illa petita molt escarpada de 3270 m² de superfície colonitzada, a les parts més altes, per escassos exemplars de fonoll marí (Crithmum maritimum), verdolaga de la mar, malva de fogassa (Lavatera arborea) i herba pudenta (Chenopodium album) (Mellado, 1989). A la banda de ponent s’hi troben els illots d’en Carbó i en Carbonet, dos esculls que conjuntament no fan més de 6000 m² de superfície i que no superen 2 m de cota màxima. Els dos illots disposen d’una petita zona arenosa colonitzada per espècies vegetals típiques de dunes i, en el cas de l’illot d’en Carbó, fins i tot per algunes mates. A l’interior  de la badia d’Addaia es localitza l’illa de ses Mones, la qual va romandre unida a Menorca per un pont durant alguns anys. Aquest illot de 5.370 m² de superfície i de 16 m d’alçada màxima està cobert, en la seva major part, per una densa vegetació arbustiva.

Quant a la fauna, cal destacar que totes les illes esmentades disposen de poblacions de sargantana balear (Podarcis lilfordi) de la subespècie addaiae, llevat de la petita illa d’en Carbó que, malgrat la seva proximitat, posseeix una població de sargantanes terroses rogenques ben diferenciada i descrita com a Podarcis lilfordi carbonerae per Pérez-Mellado & Salvador el 1988 sobre exemplars recol·lectats per Karl Grün els anys 30 i conservats al Museu A. Koening (Bonn), i procedents de l’illa “Carbonera” (sic), la situació de la qual els dos autors espanyols desconeixien. Tot i que posteriorment Pérez-Mellado et al. (2002) confirmaren la presència del tàxon a l’illa d’en Carbó, i confirmaren la descripció, l’origen dels exemplars originals conservats a Bonn, ha estat recentment discutida per Zawadzki & Van den Berg (2015), amb una recerca molt exhaustiva. A l’illa Gran i Petita d’Addaia ha estat citat el dragonet Hemidactylus turcicus, el qual presenta una discutida forma endèmica d’aquestes illes denominada spinalis. La seva validesa implicaria un origen antic de les poblacions (Esteban et al., 1994).

D’altra banda, segons J. P. Martinez–Rica (1967), les característiques que suposadament defineixen aquesta varietat no són clares i semblen també presents en els individus procedents de poblacions menorquines, de manera que aquest autor en va considerar invàlida la subespècie.

Amb referència als invertebrats, podem destacar la presència del caragol endèmic de les Balears, Iberellus companyoni, de l’aranya endèmica de Balears, Iberesia brauni, i dels tenebriònids Stenosis intricata i Alphasida depressa. Del primer hi ha dubtes sobre les cites de fora de les Illes Balears i pel que fa a segon, se sap amb certesa que es tracta d’un endemisme gimnèsic (Pons, 2016).

Coneixement


Interessos


Valors destacats : carbonerae i addaiae?

Sens dubte, l’element més destacat d’aquest conjunt d’illes és la gran varietat morfològica que presenta Podarcis lilfordi. D’una banda, les sargantanes de les illes Gran i Petita presenten tons dorsals verdosos, similars als que presenten els individus de la retrobada població de ses Mones, la qual s’havia donat per extingida els anys 90. En el cas de l’illa de ses Àligues la variabilitat entre individus és sorprenent: alguns individus són totalment melànics i d’altres són terrosos amb un disseny retxat molt característic (Pérez-Mellado, 2009). En el cas de l’illot d’en Carbó, les sargantanes són terroses rogenques i segons V. Pérez-Mellado (2009), formen part d’una subespècie ben diferenciada i descrita per V. Pérez-Mellado & A. Salvador el 1988. Ara bé, nous treballs publicats recentment posen en dubte que la subespècie carbonerae es correspongui amb els individus que habiten a l’illa d’en Carbó: Zawadzki & Van den Berg (2015) proposen assignar, sobre la base de criteris morfològics i de recerca bibliogràfica, els individus de l’illot d’en Carbó i de l’illa de ses Mones a la subespècie addaiae.

D’altra banda, aquestes autors van associar per primera vegada Podarcis lilfordi a un altre petit escull amb una mica de vegetació, que, en ocasions, quan el nivell de la mar és prou alt, se separa de l’illot d’en Carbó i al qual anomenen en Carbó Petit. De fet, existeix una gran confusió amb la toponímia d’aquest conjunt d’esculls. Val a dir que el fet que Zawadzki & Van den Berg trobessin, tan sols en una ocasió, alguns individus de sargantana balear a en Carbó Petit, dona suport a la teoria que en realitat es tracti d’una part d’en Carbó Gran que en determinades ocasions de plenes roman temporalment separada de la resta de l’escull i que, per tant, fa que alguns individus de sargantana balear es mantenguin esporàdicament i temporalment aïllats de la resta de la població. Segons les diferents fotografies aèries disponibles, de fet, hi ha anys que en Carbó Gran i en Carbó Petit apareixen connectats i en d’altres, separats.

Pressió


Gestió i conservació


Els illots d’Addaia van ser protegits l’any 1991 mitjançant l’aprovació, per part del Parlament de les Illes Balears, de la Llei 1/1991 d’espais naturals, per la qual es va declarar àrea natural d’especial interès (ANEI), entre d’altres indrets, la zona compresa entre Addaia i s’Albufera des Grau, incloent-hi els illots d’Addaia. L’any 2003 van ser declarats Parc natural arran de l’ampliació del Parc natural de s’Albufera des Grau i es va aprovar un nou PORN (Acord de Consell de Govern de 16 de maig de 2003, BOIB núm. 82, de 10 de juny de 2003) que els qualificà com a àrees de protecció estricta, llevat de l’illa de ses Mones, que es va qualificar com a àrea de conservació predominant. De fet, l’illa de ses Mones es va qualificar amb un grau de protecció menor que la resta d’illots de la badia, atès que Podarcis lilfordi s’hi havia donat per extingida, però el recent retrobament de l’espècie a l’illa és un motiu prou rellevant per reconsiderar-ne el canvi com a àrea de protecció estricta.

Principals recursos bibliogràfics


  1. Esteban, I. et al., 1994.
  2. Pérez-Mellado, V., 1989.
  3. Pérez-Mellado, V.; Salvador, A., 1988.
  4. Pérez-Mellado, V. et al., 2002.
  5. Pérez-Mellado, V., 2009.
  6. Pons, G. X. & Martín, J. A., 2016.
  7. Rita, J.; Llop, J.; Bibiloni, G., 1995.
  8. Zawadzki, M.; Van den Berg, M., 2015.
Print Friendly, PDF & Email