La importància del illots per a la gavina roja Larus audouinii

                                                                     La gavina roja (Larus audouinii) és endèmica de la Mediterrània (Sebastià Torrens i Joan Mayol)

Aquesta gavina, endèmica de la Mediterrània, té una relació estreta, des del seu descobriment per a la ciència per Charles Payraudeau el 1826, amb les illes petites i illots d’aquest mar. A la descripció original és citada a les illes de “Cibricagli , de Cavallo, de la Vezi et de la Magdelaine” (sic). Posteriorment, se succeeixen les dades de troballes d’algunes petites colònies per diferents illes, algunes d’aquestes a Espanya, com la de l’illa d’Alboran (Lilford, 1879). Aquest autor va recol·lectar-ne ous a l’illa del Toro de Calvià (Wooley, in Bernis et al., 1954). Les primeres dades quantitatives que es tenen són dels anys 60, quan es va calcular que la població total d’aquesta gavina era de només de 800 a 1000 parelles reproductores (Makatsh, 1966) i, per tant, es tractava d’una espècie molt rara i amenaçada. Totes les colònies que es trobaren amb posterioritat al descobriment de l’espècie estaven situades a illes o petits illots. A Espanya, una de les primeres colònies es va localitzar a les illes Xafarines, on als anys seixanta es va censar un grup de reproductors que en aquell moment era la més gran del món (Brosset i Olier, 1966) amb mil exemplars adults comptats. A les illes Columbrets (Castelló) se citen niant per primera vegada el 1973. A les Balears va ser citada per Lilford al s. XIX i distints autors a la primera meitat del segle XX, sempre molt discrets quan a localitzacions, per por del col·lectors d’ous. Hi ha algunes cites pitiüses d’exemplars observats a la primavera, com les de W. E. Waters, que en va veure exemplars a la zona dels illots de ponent el març de 1964. Però, va ser el metge i ornitòleg Horts Mester el primer que va trobar una petita colònia de 30 parelles reproduint-se, a l’illa de s’Espardell (Mester, 1971). Les dades i estudis que es realitzen posteriorment a les Balears són cada vegada més fins, com el seguiment fet a l’arxipèlag de Cabrera (Araújo et al., 1977) i la cartografia i cens de la població del Mediterrani occidental (Mayol, 1978). És a partir de mitjans dels anys vuitanta quan es fa un seguiment més acurat de la població reproductora, i se censen cada any totes les colònies de cria a totes les illes quasi sense interrupció.

Els resultats de tots aquests treballs demostraren que la reproducció d’aquesta espècie estava lligada a les illes petites i illots. Però, hi ha hagut algunes excepcions, com ara quan grups de gavines varen escollir zones de costa d’illes majors per instal·lar-hi les colònies reproductores.  Aquest fet s’ha produït a les quatre illes majors i també a Cabrera. Malgrat això, la tendència a ocupar illots ha estat molt forta. A les Balears les poblacions reproductores han estat sempre majors a les illes del sud que a les del nord. A Menorca, que és la que té menys illots a la seva costa i, tradicionalment, menor nombre de reproductors, han niat a l’illa des Porros i a l’illa de l’Aire. A Mallorca han niat a l’illa de Formentor, sa Dragonera, l’illa des Toro, Es Dos Pans, l’illot de na Guardis, l’illot de na Moltona, l’illot de na Pelada i l’illot d’en Quart. A l’arxipèlag de Cabrera han fet servir la majoria dels illots, com na Foradada, na  Pobra, na Plana, s’Esponja, l’illa Conillera, l’illa des Fonoll i l’illa de l’Olló. A Eivissa i a Formentera és a on, històricament, la població reproductora ha estat major i a on més quantitat d’illes petites hi ha, ha ocupat nombrosos illots. A Eivissa ha niat a l’illa d’Encalders, l’illa Murada, la illeta de Cala Salada, sa Conillera,  s’Espartar, l’illot des Frare, es Vedrà, l’escull d’en Terra, illot d’en Caragoler, l’illot gran de les illes Negres, l’illa des Penjats, l’illa de sa Sal Rossa, es Malví Pla, l’illa Negra de Vila, les illes de Santa Eulària i l’illa de Tagomago; i a Formentera, les illes de Casteví i s’Espardell. Habitualment aquesta gavina practica una itinerància reproductora canviant d’illa amb una freqüència relativa. Algunes d’aquestes illes només han estat ocupades per aquestes aus per reproduir-se un parell de vegades i d’altres han estat ocupades uns quants anys i unes poques han mantingut colònies de cria gairebé tots els anys, de les quals destaca l’illa de sa Dragonera (Mallorca), que és la que ha mantingut colònia de gavina de bec vermell de manera més continuada. El nombre de parelles que poden niar a una illa pateix molts alts i baixos i, en general, les metapoblacions —que és com s’anomena una població dintre d’una altra de més gran— que viuen a les Illes Balears també oscil·len segons l’any creant una figura en dents de serra.

Un canvi molt important i de gran transcendència fins ara va ser l’aparició l’any 1981, i per primera vegada en la història d’aquesta gavina, d’una colònia a la punta de la Banya, la fletxa litoral sud del delta de l’Ebre (Tarragona). Si bé aquesta península és quasi una illa, va ser la primera vegada coneguda que no varen niar a una veritable illa. El lloc i les circumstàncies que les envoltaven els va anar tan bé a les gavines de bec vermell que aquesta colònia va créixer exponencialment i en pocs anys va ser la més gran del món. Posteriorment hi ha hagut colònies de gavines a altres llocs costaners de la península Ibèrica, però sempre molt aïllats i tranquils, com el port de Sant Carles de la Ràpita, el port de Castelló i algunes zones humides de llevant.

La població de les Illes Balears va arribar a un màxim històric de quasi dues mil parelles l’any 2001 (Muntaner, 2003), que varen baixar en anys posteriors. Segurament l’increment important de la colònia del delta de l’Ebre i, posteriorment, de la resta de colònies sorgides a la costa de llevant peninsular espanyol varen provocar aquesta davallada a les Balears.

Referències

Araújo, J.; Muñoz-Cobo, J.; Purroy, F. J., 1977.

Brosset, A.; Olier, A., 1966.

Makatsh, W., 1968.

Mayol, 1978.

Mester, H., 1971

Muntaner, J., 2003.

Waters, W. E., 1968.