Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Cabrera-Migjorn de Mallorca

Subcuenca  : BALEARIC ISLANDS

Na Guardis

Autores :

Jordi MUNTANER (Govern de les Illes Balears)

Fecha de creación :
31.12.2017

 

Para citar esta versión : MUNTANER, J. (2017). Ficha isla : Na Guardis – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/illa-de-na-guardis/

Na Guardis (Bing Maps)
Ayuntamiento Ses Salines
Archipiélago Cabrera-Migjorn de Mallorca
Superficie (ha) 2,46
Lineal costero (metros) 747
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 134
Altitud máxima (metros) 10
Coordenadas geográficas Latitud 39,3103
Longitud 3,00116
Propiedad  Dominio Publico Maritimo-Terrestre (100%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat et Direcció General de Pesca i Medi Mar (Govern de les Illes Balears)
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


Es tracta d’una petita illa que pertany al terme municipal de ses Salines. Està situada al sud-est del port de la colònia de Sant Jordi, al sud de Mallorca. Aquesta illa protegeix aquest petit port (a 450 m de distància) dels embats dels vents de component sud i sud-est. Possiblement, el nom deriva de l’existència d’un punt de vigilància en el seu cim (Cosme Aguiló, [comunicació personal]). Entre na Guardis i la costa més propera de Mallorca es troben dos petits illots, el Gros i el de s’Estopa, i dos esculls, el Petit i el dels Corbs Marins. Una mica més enfora i cap al sud-est, però també a prop de na Guardis, es localitzen na Moltona, el més gran de tots i el més proper, i na Pelada, més petit i allunyat. Tots tres presenten característiques geològiques i biològiques molt semblants.

La composició geològica és de calcarenites vindobonianes i plistocèniques, amb aposicions de sediments arenosos i dunars i una confirmació tabular i ondulada. El perfil costaner presenta plataforma d’abrasió, abundància de reble d’erosió i fenòmens de microcarstificació per l’efecte de l’onatge. Els fons immediats són predominantment arenosos, amb una praderia de posidònia ben desenvolupada.

L’any 1990 es va construir la primera balisa de l’illa de na Guardis. Es tractava d’una marca lateral, d’estribord (verd) per senyalitzar l’illot a les embarcacions que recalen al port de la colònia de Sant Jordi. El 2003 un temporal va destruir-la, i només va quedar la base de formigó d’aquella instal·lació, i es va posar una balisa provisional. L’any 2004 es va substituir per una de fibra i se’n va canviar la ubicació a una zona més protegida. A l’octubre de 2014 la balisa va passar a ser una marca cardinal W (groc-negre-groc) per decisió de la Comissió de Fars. Actualment l’aparença lluminosa és de nou centelleigs blancs cada deu segons i té un abast nominal de tres milles nàutiques. L’equip lluminós és de leds i té alimentació solar mitjançant un panell fotovoltaic i una bateria. Està monitorada per via GSM des de Palma i s’hi fan dues o tres visites anuals per al manteniment.

Coneixement


Història

A la cota més elevada d’aquest illot es troba un important jaciment arqueològic corresponent a una instal·lació comercial púnica que va estar activa des de la seva fundació, cap al segle IV aC fins al segle II aC, coincidint amb l’ocupació romana. Es tracta del primer assentament púnic trobat a les Balears fora d’Eivissa. Posteriorment se n’han trobat d’altres a uns quants illots de Mallorca, però menys importants. Aquest establiment inclou un centre d’habitatge i comerç constituït per una edificació de planta rectangular, dividida en dues cambres iguals amb llars de foc. S’hi han trobat diferents restes ceràmiques de peces d’ús quotidià, com vaixelles i plats púnics-ebusitans i nombroses peces d’àmfores. Aquestes edificacions són ben visibles en els sistemes disponibles de fotografia aèria. També s’han trobat nombroses restes arqueològiques púniques, consistents en peces de ceràmica, a les aigües immediates a aquest illot.

No hi ha més testimonis històrics d’usos d’aquesta illa, fins a l’abalisament modern de navegació.

L’explotació del marès : la pedra illenca[1]

Des de temps immemorials, el marès ha estat un material bàsic per a bastir edificis a les Balears, tot i que avui està en recessió, desplaçat per noves tècniques i materials. Fins a mitjan segle XX era el més important arreu; basta recordar obres tan emblemàtiques com la catedral de Palma, el castell de Bellver, les murades de Ciutat,  l’església de qualsevol poble i la immensa major part de cases urbanes o rurals.

Antany l’obtenció d’aquest material preuat es concentrava en les pedreres litorals emplaçades al llarg de tota la costa del nostre territori. En aquest sentit, cal ressenyar que aquesta ubicació no és casual: el litoral mallorquí, sobretot a la zona del sud i llevant de l’illa, és la zona maresera per excel·lència, i el transport del marès es realitzava amb barca, com es comprova en els llibres d’obra d’algunes de les construccions més importants de Mallorca. Va haver-hi pedreres costaneres actives fins als anys 60 del segle passat.

Les pedreres de marès són molt visibles a la costa i les illes: el tall és recte i dret, ja que s’obtenien prismes de pedra ben regulars. Aquesta explotació va transformar l’aspecte natural d’una bona part del litoral illenc. L’antigor de moltes d’aquestes ha afavorit una integració natural amb la resta d’elements que conformen el paisatge, al qual imprimeixen caràcter i aporten testimonis de l’antiga activitat humana. Aquesta empremta ha comportat una riquesa toponímica notable. Les pedreres es complementaven amb barraques, cisternes, embarcadors i altres elements que humanitzen l’entorn.

Les pedreres de marès són la prova més evident de la tasca extractiva duta a terme pels trencadors de marès. La seva presència és força notable, sobretot, als municipis de Calvià, Palma, Llucmajor, Santanyí o Felanitx. Es conserva una informació detallada als arxius de com el material per a cada una de les parts de determinades obres importants, com la Seu, era seleccionat de distintes pedreres, algunes a molta distància de Palma. La tasca dels trencadors va ser descomunal: el buit generat en aquests indrets —en alguna d’aquestes assoleixen unes alçades de més de vint metres— es va crear degut a la tasca pacient d’esculpir a cops d’escoda cantons de marès. El tall perfecte que presenten les parets d’aquestes pedreres descomunals es creà de manera artesanal, amb una habilitat admirable. Francisco Vich Verger (Coll d’en Rabassa, 1934) es considera el darrer trencador de marès de Mallorca. L’any 1964, a causa d’un encàrrec especial, va extreure manualment la darrera peça de marès d’una pedrera mallorquina. Explica com s’obtenien les peces de marès i quines eren les eines que empraven: una escoda, un tallant, uns tascons, paciència i l’experiència que sols s’aconsegueix amb els anys. Els senyals que queden a la pedra demostren que la tècnica era exactament la mateixa que vuit-cents anys abans.

Cal constatar l’existència de jaciments de marès en algunes de les illes i illots entorn de les illes majors. A Cabrera hi ha pedreres a la cala Santa Maria, entre els calons des Forn i el des Palangrers. També és significativa la pedrera de cala en Regau, a sa Dragonera. És molt evident també l’activitat extractiva present a na Guardis, l’illa de na Moltona, na Llarga, na Pelada, l’illa Gavina, na Corberana i na Cabot, propers a la colònia de Sant Jordi. Són molt notables els gravats a la pedra de na Pelada, on hi ha representats magníficament els velers amb els quals es traginaven els mitjans.

Cal esmentar també la particularitat que es pot percebre al litoral llucmajorer. Les riberes marines de les possessions de Son Granada, es Puigderrós i sa Torre són uns indrets on es pot percebre amb força claredat l’intensa tasca extractiva que s’hi dugué a terme; a més, hi han arrelat dos topònims força rellevants pel que fa al que a nosaltres ens interessa: l’illot de la Fossa i els illots de Can Climent. Ambdós indrets poden ser resultat d’aquesta labor extractiva incipient duta a terme en aquesta contrada, i la distinció recollida als genèrics d’ambdós noms de lloc ens permet intuir alguna mena de lligam entre la seva formació i el seu reconeixement i arrelament toponímic. A banda d’aquesta curiositat hipotètica, volem ressenyar l’aparició de certs penyals isolats molt propers a la costa que, sense tenir la consideració toponímica d’illots, són fruit també de la tasca pacient i activa duta a terme pels trencadors de marès. És el cas del prominent rocam situat al morro d’en Feliu, a la ribera de Calvià. És perfectament possible que alguns illots de marès de petita entitat arribassin a desaparèixer per la intensitat de l’extracció.

 

Referències
AGUILÓ ADROVER, C., 1996.
ALOMAR GARAU, G.; CLAR MONSERRAT, B., 2007.
SALVÀ MATAS, C., 2013.
SALVÀ MATAS, C., 2014.
SASTRE MOLL, J., 1987.
SASTRE MOLL, J. ,1993.
SASTRE MOLL, J., 2007.

[1]Tomàs Mut Ferragut

Interès


Interès

 

A la part més elevada de l’illot es troba una garriga laxa formada per Phillyrea latifolia subsp. media i Pistacia lentiscus amb presència d’Asparagus horridus. A les zones més arenoses és abundant Helichrysum stoechas, juntament amb Pancratium maritimum i Lotus cytisoides. Altres espècies detectades a aquest illot són Eryngium maritimum, Crithmum maritimum, Mesembryanthemum nodiflorum, Teucrium capitatum subsp. majoricum, Teucrium dunense, Limonium caprariense i Diplotaxis ibicensis, fins a un nombre superior a 70 tàxons.

Aquest illot, igual com els de na Moltona i na Pelada, està ocupat per una subespècie endèmica de la sargantana de les Balears (Podarcis lilfordi jordansi). Com la majoria de les sargantanes d’aquesta espècie, són de coloració dorsal molt fosca, quasi negra, i ventral blavosa. Es presenten amb densitats molt elevades i són molt confiades: acudeixen a les restes de menjar que deixa l’home.

L’aucell més característic d’aquest illot ha estat la gavina de bec vermell o gavina corsa (Larus audouinii). Aquesta espècie de comportament reproductor molt itinerant, que ha incrementat les poblacions a totes les illes Balears des de començament dels anys vuitanta del segle passat, va fer niar per primera vegada a na Guardis 54 parelles el 2000, 40 el 2001 i només ho va fer una colla el 2002. No va a tornar a niar fins al 2006, amb 27 parelles que varen criar. El màxim històric es va produir l’any següent, amb 233 parelles. Posteriorment la xifra va davallar a 3 colles el 2009, 40 el 2012 i 1 el 2013, sense que s’hagi tornat a reproduir a aquest illot. També es va detectar qualque colla de gavina de potes grogues niant, però ha estat una situació excepcional. S’han produït també nidificacions esporàdiques de collverd (Anas platyrhynchos) i, possiblement, de picaplatges camanegra (Charadrius alexandrinus). El 2016 es va comprovar la presència de Rattus sp. a aquest illot.

Pressions


 

Aquest illot, a causa d’estar molt a prop del port de la colònia de Sant Jordi i de la platja des Dolç i pel fet de trobar-se en la ruta de nombroses embarcacions que, principalment durant els mesos d’estiu, es dirigeixen a la platja propera des Carbó i a altres indrets de la costa fins al cap de ses Salines, rep una quantitat considerable de visitants. A l’estiu és habitual veure gent que s’atura a l’illot, amb tot tipus de petites embarcacions de poc calat, principalment per banyar-se, però que també penetra a l’interior de l’illot. També presenta un moll petit situat a la costa nord a on es poden fermar embarcacions una mica més grans. En aquest punt és a on desembarca el personal que fa el manteniment dels fars i senyals marítims. També desembarca aquí la gent que va a cercar sal de cocó, que tradicionalment recollien unes poques persones, però que s’ha posat de moda fa pocs anys i ara és molt cercada. De vegades hi arriben pescadors amb canyes, llences i gent que cerca altres productes de la mar, com pegellides, crancs, etc. Es pot considerar que existeix una freqüentació humana important que en alguna ocasió ha perjudicat les colònies de gavina roja, i s’han produït episodis de vandalisme a les excavacions arqueològiques.

Gestió i conservació


La primera protecció que va rebre na Guardis va ser mitjançant la Llei d’espais naturals i de règim urbanístic de les àrees d’especial protecció de les Illes Balears, de 1991 (LEN), que la va integrar en l’àrea d’especial protecció denominada Ses Salines. Posteriorment va ser inclosa dintre de la Xarxa Natura 2000 com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i com a lloc d’importància comunitària (LIC), amb el codi ES0000083, juntament amb l’arxipèlag de Cabrera, que és qui dona nom a aquest espai. Les aigües que envolten aquests illots es troben dintre de la reserva de pesca del Migjorn, establerta el 2015.

Les úniques accions de conservació han estat les derivades de la vigilància feta durant el seguiment de la colònia de gavina de bec vermell (Larus audouinii). Durant un temps s’hi va situar un cartell que advertia que les sargantanes d’aquest illot estan protegides per la llei.

L’explotació del marès: la pedra illenca

Des de temps immemorials, el marès ha estat un material bàsic per a bastir edificis a les Balears, tot i que avui està en recessió, desplaçat per noves tècniques i materials. Fins a mitjan segle XX era el més important arreu; basta recordar obres tan emblemàtiques com la catedral de Palma, el castell de Bellver, les murades de Ciutat, l’església de qualsevol poble i la immensa major part de cases urbanes o rurals.

Antany l’obtenció d’aquest material preuat es concentrava en les pedreres litorals emplaçades al llarg de tota la costa del nostre territori. En aquest sentit, cal ressenyar que aquesta ubicació no és casual: el litoral mallorquí, sobretot a la zona del sud i llevant de l’illa, és la zona maresera per excel·lència, i el transport del marès es realitzava amb barca, com es comprova en els llibres d’obra d’algunes de les construccions més importants de Mallorca. Va haver-hi pedreres costaneres actives fins als anys 60 del segle passat.

Les pedreres de marès són molt visibles a la costa i les illes: el tall és recte i dret, ja que s’obtenien prismes de pedra ben regulars. Aquesta explotació va transformar l’aspecte natural d’una bona part del litoral illenc. L’antigor de moltes d’aquestes ha afavorit una integració natural amb la resta d’elements que conformen el paisatge, al qual imprimeixen caràcter i aporten testimonis de l’antiga activitat humana. Aquesta empremta ha comportat una riquesa toponímica notable. Les pedreres es complementaven amb barraques, cisternes, embarcadors i altres elements que humanitzen l’entorn.

Les pedreres de marès són la prova més evident de la tasca extractiva duta a terme pels trencadors de marès. La seva presència és força notable, sobretot, als municipis de Calvià, Palma, Llucmajor, Santanyí o Felanitx. Es conserva una informació detallada als arxius de com el material per a cada una de les parts de determinades obres importants, com la Seu, era seleccionat de distintes pedreres, algunes a molta distància de Palma. La tasca dels trencadors va ser descomunal: el buit generat en aquests indrets —en alguna d’aquestes assoleixen unes alçades de més de vint metres— es va crear degut a la tasca pacient d’esculpir a cops d’escoda cantons de marès. El tall perfecte que presenten les parets d’aquestes pedreres descomunals es creà de manera artesanal, amb una habilitat admirable. Francisco Vich Verger (Coll d’en Rabassa, 1934) es considera el darrer trencador de marès de Mallorca. L’any 1964, a causa d’un encàrrec especial, va extreure manualment la darrera peça de marès d’una pedrera mallorquina. Explica com s’obtenien les peces de marès i quines eren les eines que empraven: una escoda, un tallant, uns tascons, paciència i l’experiència que sols s’aconsegueix amb els anys. Els senyals que queden a la pedra demostren que la tècnica era exactament la mateixa que vuit-cents anys abans.

Cal constatar l’existència de jaciments de marès en algunes de les illes i illots entorn de les illes majors. A Cabrera hi ha pedreres a la cala Santa Maria, entre els calons des Forn i el des Palangrers. També és significativa la pedrera de cala en Regau, a sa Dragonera. És molt evident també l’activitat extractiva present a na Guardis, l’illa de na Moltona, na Llarga, na Pelada, l’illa Gavina, na Corberana i na Cabot, propers a la colònia de Sant Jordi. Són molt notables els gravats a la pedra de na Pelada, on hi ha representats magníficament els velers amb els quals es traginaven els mitjans.

Cal esmentar també la particularitat que es pot percebre al litoral llucmajorer. Les riberes marines de les possessions de Son Granada, es Puigderrós i sa Torre són uns indrets on es pot percebre amb força claredat l’intensa tasca extractiva que s’hi dugué a terme; a més, hi han arrelat dos topònims força rellevants pel que fa al que a nosaltres ens interessa: l’illot de la Fossa i els illots de Can Climent. Ambdós indrets poden ser resultat d’aquesta labor extractiva incipient duta a terme en aquesta contrada, i la distinció recollida als genèrics d’ambdós noms de lloc ens permet intuir alguna mena de lligam entre la seva formació i el seu reconeixement i arrelament toponímic. A banda d’aquesta curiositat hipotètica, volem ressenyar l’aparició de certs penyals isolats molt propers a la costa que, sense tenir la consideració toponímica d’illots, són fruit també de la tasca pacient i activa duta a terme pels trencadors de marès. És el cas del prominent rocam situat al morro d’en Feliu, a la ribera de Calvià. És perfectament possible que alguns illots de marès de petita entitat arribassin a desaparèixer per la intensitat de l’extracció.

Referències
AGUILÓ ADROVER, C., 1996.
ALOMAR GARAU, G.; CLAR MONSERRAT, B., 2007.
SALVÀ MATAS, C., 2013.
SALVÀ MATAS, C., 2014.
SASTRE MOLL, J., 1987.
SASTRE MOLL, J. ,1993.
SASTRE MOLL, J., 2007.

Sal d’escuma[1]

 

En els inventaris medievals de les cases menorquines del segle XV, als corrals o als porxos, entre diferents objectes com un cossi trencat amb cendra, un bací de llautó, unes cassoles d’aram i diversos cullerots de fusta, hi trobam un barrilot buit en el qual encara hi ha un pessic de sal d’escuma —escrit com a sal de scuma—, utilitzada per salar carn o peix. A les alqueries del litoral —com per exemple, l’antic Rafal del terme de Sant Lluís de Menorca— les activitats agrícoles i ramaderes es complementaven amb activitats de caça, pesca i recol·lecció, com la collita de sal, algues i tàperes i la pesca de peix roquer i marisc.

La tradició de recollir sal a les costes rocoses de les illes Balears ha perdurat al llarg de la història. El context social i els materials han canviat, però el procés de recollida, en essència, s’ha mantingut amb poques variacions. El cas de Menorca és aclaridor perquè les salines construïdes als salobrars menorquins són relativament recents; les més antigues són del segle XVIII. A Menorca hi ha moltes evidències de l’explotació tradicional de les cubetes naturals de litoral i, el que és més interessant encara, proves ben clares d’intervencions tècniques primàries per millorar-ne el rendiment, com ara engrandir aquestes cubetes, reomplir-les amb aigua de mar de forma artificial o construir petites barraques lligades a aquesta activitat.

Com en altres aspectes de la cultura tradicional de les Balears, el testimoni del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador és impagable. A la descripció que fa aquest autor de les salines de Menorca afirma, de manera contundent, que es treu sal de tota la costa de l’illa. Dedica el mateix espai a descriure les quatre salines dels salobrars que les salines damunt roca, que són, diu, en part naturals i en part artificials. Recordem, de passada, que la segona visita de l’arxiduc a Menorca, quan descriu gran part de les costes de l’illa, és entre el 7 de juny i el 6 de juliol de 1877, en plena temporada de recollida de la sal: «A l’estiu —explica l’arxiduc— es poden veure moltes dones dedicades a treure aigua salada que aboquen en cocons, on llavors s’evapora. Hi ha grans cocons naturals, i en part artificials, que des de fa molts d’anys, potser segles, es consideren propietat del patrimoni reial, al qual moltes persones, entre les quals a vegades també hi ha dones, paguen una certa renda; aquesta gent engrandia, per compte seu els cocons i els feia més regulars». Els salinars principals que anomena l’arxiduc són els de la punta de Sant Felip, la cala de Sant Esteve, la torre d’en Penjat, el Rafalet dels Illots, la costa de Binissafúller, la punta i els illots de Binibèquer, Sant Nicolau, la costa de Ciutadella, s’Albufereta, Son Saura, els illots d’Addaia, el cap de Favàritx i el de Capifort, etcètera. «Per tota la punta dels illots [de sa Cigonya] hi ha nombrosos clots petits i rodons fets per recollir la sal […]. A s’Algar [davant cala Alcalfar] hi ha un escull comunicat amb la terra ferma només per una llengua de roca, anomenat es Torn, ple de clots enmig, al qual la gent ve de l’interior per recollir sal […]. Ve llavors el gran escull de Binissafúller, en el qual es recull molta sal i a tal objecte s’hi ha construït una caseta».

Els expedients de sol·licitud al patrimoni reial per treure sal de la costa de Menorca de 1824, recollits per Guillem Sintes, aporten dades interessants sobre la productivitat d’alguns coconars. Els més productius eren els de punta des Rafalet, Alcalfar, cala Torrent i Binibèquer Nou. A la punta des Rafalet hi havia tres explotacions d’uns vint cocons cadascuna que produïen una quartera i mitja de sal per explotació i una explotació de cinquanta cocons que produïa dues quarteres de sal (una quartera salera equivalia a dues quarteres de gra). A Binibèquer Nou hi havia devers vint cocons que feien una quartera de sal. A Alcalfar, uns trenta-cinc cocons, també una quartera. Finalment, a cala Torrent hi havia un centenar de cocons que produïen unes cinc quarteres. En total, les explotacions declarades contenen uns dos-cents cinquanta cocons útils que produeixen tretze quarteres de sal (més de dues tones). Els darrers faroners de l’illa de l’Aire, segons el testimoni recollit per Adolf Sintes, aplegaven fins a set tones de sal. A Ciutadella les millors salines eren al cap d’Artrutx i es Castellar.

Les cubetes naturals del litoral han funcionat i segueixen funcionant com a salines. Tot i que sovint reservam aquesta denominació per a les salines industrials ubicades en els salobrars, la toponímia ens indica que el mot salina a vegades també és usat popularment per a denominar les basses litorals productores de sal. La nomenclatura científica utilitza el terme salines damunt roca amb diferents precisions. Habitualment es tracta de salines petites, naturals o seminaturals, primitives i artesanals.

La toponímia de les Illes Balears ens parla d’illes i illots de la sal, de caps, cales i costes amb salines, cocons, coconars, basses i calderes; una geografia amb noms i llinatges que cal revisar. No tots els cocons de vorera de mar són saliners —en general, a les cales hi pot haver cocons d’aigua dolça— ni totes les salines són als salobrars. Hi ha agrupacions de cocons o coconars que s’anomenen salines, com els de la costa de Deià (ses Salines, a la caleta de Son Beltran), els de Camp de Mar (l’illa de ses Salines i es Salinar), els de cap Pinar (Mascaró Passarius hi recull el topònim de ses Salines), els de Sant Llorenç d’Alaior (Salines de Sant Llorenç) o els de la costa de Biniparratx (es Salinar).

El terme caldera també és problemàtic, ja que es pot interpretar de diferents maneres. L’illa d’en Calders i la punta d’en Calders als Amunts d’Eivissa (terme de Sant Miquel de Balansat) i ses Calderes, al migjorn de Menorca (punta de Sant Carles), són dues zones que tradicionalment s’han explotat per a obtenir sal, ja que concentren una abundància relativa de cocons saliners, però és difícil precisar si el mot fa referència a aquest o a altres usos. El mateix passa amb el topònim de ses Basses; per exemple, les de punta de Xarracó (Eivissa), on hi ha una important agrupació de basses que fan sal.

El topònim Cocó de sa Sal es repeteix en diferents indrets de la costa de les Balears. Citarem llocs que encara no hem esmentat com el cap Andritxol o sa punta de cala Brafi, a Felanitx (hi ha el Cocó de sa Sal i l’Entrador de sa Sal). Els Cingles de sa Sal, a la costa de Sant Joan de Labritja d’Eivissa, prenen aquest nom d’un cocó on els pescadors anaven a cercar sal per salar peix. En aquest i altres casos, els cocons i els salinars són més accessibles per mar que per terra.

En general un cocó no fa una salina, hi fa falta un coconar per parlar de salina o salinar. A diferents illots hi ha salines i per això a vegades se’ls anomena l’illa o illot de la sal. Per exemple, els esculls de Binissafúller de Menorca, anomenats també illots de la Sal, o el topònim antic de na Pobra, de l’arxipèlag de Cabrera, que segons el mapa del cardenal Despuig és l’illa de la Sal. També hi ha referències d’ús saliner a l’illa de Cabrera, les illes d’Addaia, l’illa de l’Aire de Menorca, i a ses Formigues i l’Escullet de ses Formigues d’Eivissa, on tradicionalment la gent de la cala va a cercar sal. A ses Margalides, hi ha es Cocó de sa Sal, situat al cap Prim de l’illa.

A Cabrera, el Cocó de l’Ancai és un cocó de grans dimensions que tradicionalment ha proveït de sal els habitants de l’illa. Cosme Aguiló, que ha estudiat a fons la toponímia de Cabrera, encara va poder recollir el testimoni d’un informant santanyiner que seguia dient “es cocó de l’Ancaid”. «Sabem que el castell de Cabrera —explica aquest autor— antigament, estava sota el comandament d’un alcaid, però, per què ha restat el nom de l’antic càrrec en un cocó? Possiblement perquè, en una època en què la sal era monopoli estatal, l’alcaid del castell i la guarnició usufructuava el millor lloc de producció de sal de tota l’illa».

Cal recordar que, a Mallorca, durant l’època baixmedieval l’impost sobre la sal (la gabella de la sal) era un dels de major transcendència dins l’esquema impositiu. La recollida de sal de cocó estava, per tant, sotmesa a un control estricte. Els capítols per a la collita de la sal del segle XV ho especifiquen clarament: «Els clavaris de la Consignació, per evitar els grans fraus que cada dia se cometen a la part forana en la recollida de la sal que se pren en els estanys i los quoquons de las mars de l’Illa, acorden, amb voluntat i entreveniment dels magnífics jurats de la Universitat i Regne de Mallorques, designar una persona que collirà tota la sal que es prendrà en los estanys que la Universitat acostuma a collir i tota la sal que es prendrà en los quoquons de les mars de l’Illa, bé, degudament i diligentment, en tal manera que en els dits estanys i quoquons no romandrà alguna espècie de sal, i la portarà o farà portar a la gabella, i haurà pels seus treballs la meitat de la dita sal i l’altra meitat serà per la gabella».

La sal d’escuma “assaona” també la literatura illenca contemporània: «He anat a cercar sal de cocó al cap Salines. No n’hi/havia gaire arreplegant-arreplegant, sí». Així comença “Aiguasal del cap Salines” (1993), un poema de Damià Huguet en el qual un “saquet de sal de cocó” viatja a Normandia per amanir uns “sards torrats amb sal de cocó i vinagre de Grècia”. Entre les llegendes populars, Adolf Sintes conta que la filla del faroner de l’illa de l’Aire, morta durant un temporal que impedí la família escapar de l’illa, tingué un sudari de flor de sal.

Principals recursos bibliogràfics


Print Friendly, PDF & Email