La pesca amb dinamita, una realitat superada

La pesca amb dinamita va ser una modalitat clandestina que va perdurar fins entrats els anys 70 al litoral de Mallorca i les Pitiüses. Havia estat encara més freqüent en el passat. L’any 1921 el Boletín de Pescas la qualifica per a Eivissa com a “desdichada plaga”, destructora, perillosa i molt freqüent, usada fins i tot per pescar tonyines i, generalment, impune. Destaca la freqüència amb què els pescadors perdien mans o braços per explosions prematures.

Aquesta pesca no era practicada pels mariners professionals, sinó per pagesos que habitaven les zones litorals. Més rarament, des dels illots. Hem pogut entrevistar-ne alguns de la zona de llevant de Mallorca. Als anys 40 i 50 se sembraven molts d’arbres a les Balears, principalment ametllers, garrovers i figueres. A les marines,[2] on la terra és prima i la roca aflora arreu, l’ús de dinamita per fer clots d’arbres era habitual. Els barrobins es podien adquirir a cooperatives i magatzems agrícoles sense massa problemes, per això l’accés de molts pagesos a l’explosiu.

Les espècies objectiu eren la saupa (Sarpa salpa), el mabre (Lithognathus mormyrus), el déntol (Dentex dentex), la serviola (Seriola dumerili), el moixó (Atherina boyeri), diferents espècies de llisses i mújols (fam. Mugilidae), l’oblada (Oblada melanura) i ocasionalment la tonyina (Thunnus thynnus).

Una tècnica molt emprada per a la pesca dels déntols consistia a llançar un coet més petit als esbarts de moixó i esperar que aquests acudissin al lloc a menjar-se’l.

Per a saupes i altres peixos, els coeters recorrien el litoral, amb molt d’esment a fer ombra dins l’aigua, cercant el llambrec o lluentor del peix amb la vista. Depenent de l’espècie, s’usava un coet més gros o més petit, amb la metxa més llarga o més curta. Els déntols eren l’espècie més preuada. Aquesta espècie, però, parteix molt aviat si algun objecte és llançat a l’aigua. Això requeria barrobins amb metxes molt curtes que explotassin just en el moment de tocar l’aigua. Aquesta tècnica era extremament perillosa i produïa la majoria d’accidents, morts i amputacions.

Encara ara es localitzen alguns cartutxos de dinamita a cases pageses antigues, testimonis d’una pràctica extingida. Se’n va trobar una caixa vella, de dinamita, a l’Illa del Toro l’any 1984, amagada a una cova on nidifiquen virots. El darrer cas conegut de pesca amb dinamita a les Balears va tenir lloc a prop des Vedrà, probablement des d’embarcació, ja dins el segle XXI.

(1) Guillem Adrover, Coronell, s’Espinagar (1929-2015).
(2) Martí Sureda, Vives, Son Macià (1928).
(3) Sion Llull, de Son Còdol, Petra (1915).
(4) Miquel Mestre, de sa Talaia, Manacor (1928).
(5) Guillem Pons, Trapasser, Santanyí (1931).

Referències
Anònim, 1921.

[1]Jaume Adrover i Rafel Perelló, amb aportacions de J. Mayol.

[2]A Mallorca, es denomina marina la contrada litoral de sòls rocosos i poc apta per a l’agricultura, coberta de garrigues.

Pastoralisme arcaic i espècies invasores : el cas de les cabres des Vedrà[1]

Com a molts d’altres illots, era tradicional mantenir as Vedrà guardes de cabres en estat pràcticament assilvestrat.

A finals de la dècada dels 70, es Vedrà estava cobert d’un dens pradell vegetal i la flora era d’una riquesa espectacular, plena d’originalitats i rareses, amb una bona cobertura de plantes anuals —sobretot, de ravenissa de les Pitiüses (Diplotaxis ibicensis)— i arbusts ben constituïts, guarnits de brostades verdes i tendres. Les cabres havien estat exterminades anys abans i l’illa havia recuperat la flora pròpia. Diversos botànics han acumulat centenars de dades que demostren que es Vedrà és l’indret de major interès botànic de les Pitiüses. La seva morfologia, constitució geològica, exposicions als vents marins i insolacions diverses li donen una riquesa de microclimes que han fet possible la supervivència i manteniment d’espècies rares o inexistents a les nostres illes fora des Vedrà. També la presència d’aus marines, que fecunden el sòl amb les seves dejeccions, afavoreix la diversitat. En total, es coneixen a l’illa 166 espècies de vegetals, una quantitat elevadíssima per un indret d’extensió tan reduïda.

Hi havia cabres, quan els primers botànics, a principis del segle XX estudiaren la flora des Vedrà? És ben probable…

Sorprenentment, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, poques dècades abans, no en fa cap referència. [1] Aquesta omissió crida molt l’atenció, ja que el noble toscà bé esmenta cabres a les illes des Bosc i Tagomago, detalla l’abundància d’aquest bestiar a s’Espalmador («isla ricamente dotada de cabras»), i refereix fins i tot com els pagesos en transportaven anualment des d’aquesta darrera illa a s’Espardell, perquè hi passassin l’hivern (on no hi ha aigua dolça, la qual és imprescindible a l’estiu). Per cert que de les primeres ens conta que «son tan indómitas que ocasionalmente se ven forzados los propietarios a matarlas a tiros».

El costum d’usar els illots com a corrals és antiquíssim, arreu del món. El cas des Vedrà està documentat des del segle XIV, però aquesta pràctica deu ser tan antiga com la navegació. Sense anar més lluny, Cabrera no té aquest topònim per casualitat i hi ha moltes illes mediterrànies (Caprera, Capraia, Capri…) amb nom d’aquests ungulats introduïts, com també es repeteix el nom de Conillera i d’Illa dels Conills (una altra espècie de reiterades introduccions). Si tornam a la gran obra de l’arxiduc Lluís Salvador, ens trobam com fa referències explícites a l’abundància de cabres a sa Dragonera i a Cabrera, on la vegetació és «lamentablemente pasto de las numerosas cabras salvajes, de ahí su nombre, y de los conejos en número devastador». També en dona notícia per a l’Illa d’en Colom, de Menorca, on les cabres ja havien estat eliminades pels danys que ocasionaven a la vegetació.

No sols cabres, conills i ovelles han format part del bestiar microinsular: també els porcs han estat introduïts als illots. Aquests tenien uns efectes especialment exhauridors, per la seva conducta grufadora, generadora d’erosió, i predadora, ja que consumien ous i polls d’aus marines quan els podien abastar. A sa Dragonera va haver-hi una guarda de truges fins a la compra de l’illa pel Consell de Mallorca, avançada la dècada dels 80. A les illes de Sant Eulària n’hi amollaven per tal que consumissin els tubercles de la rapa (Arisarum vulgare). En resum, uns usos d’alt impacte, que una societat quasi autàrquica i d’economia precària requeria per mantenir-se.

Un exemple indirecte dels efectes aniquiladors de la presència de bestiar domèstic és la distribució geogràfica de l’alfals arbori, Medicago citrina. Aquest endemisme sols es troba a ses Bledes, es Malvins, els penyals de s’Espartar, alguns illots de Cabrera i dels Columbrets. Quina explicació té una distribució geogràfica tan limitada i disjunta? És òbvia: està confinat als illots on no hi ha hagut herbívors que l’hagin devorat, ja que, com a bon alfals, és molt apreciat per cabres o conills (i rates).

Tornant a l’aprofitament dels limitats recursos naturals dels illots, el cas des Vedrà presenta una singularitat notable: probablement pel seu caràcter de propietat proindivisa, s’hi havia dissenyat i aplicat un procediment ritualitzat que garantia un aprofitament equitatiu entre els propietaris i evitava comprometre la continuïtat de les pastures. Cada any es feien dues extraccions de cabrits, per Pasqua i per Nadal, un per a cada família en la primera i mig en la segona, més un animal que es menjava en comú els dies de l’aplegada, que era també una tasca compartida i festiva. Una feina, per cert, no desproveïda de risc, el qual era conjurat passant devotament el rosari durant el viatge al rem de Cala d’Hort a l’illot, que assegurava així una certa protecció celestial.

Aquesta extracció anual de devuit o vint caps devia mantenir la guarda ben controlada i evitava que la vegetació patís en excés. Això no vol dir, però, que les espècies més sensibles no fossin perjudicades per la pastura, perquè no és el mateix mantenir la cobertura vegetal que els efectius demogràfics de cada una de les espècies que la integren. Diverses plantes rares sobrevisqueren en condicions precàries en els llocs més empenyalats, poc accessibles als herbívors, i probablement d’altres degueren desaparèixer.

Els vedraners, tanmateix, tenien a l’illa altres activitats: n’aprofitaven els ous de gavina, polls de virots i altres aus marines, cries dels esparvers o falcons marins… També es talaven savines; rabasses de mata i altres llenyes eren aprofitades per coure carbó (tot i que sembla que aquesta activitat era més tost la tapadora de la pràctica del contraban de tabac).

El sentit d’aquests usos el segle XXI és, evidentment, anacrònic, i la capacitat de les noves generacions urbanes per a una tasca tan costosa i delicada com és l’encalç de cabres pels penyals no és la mateixa que tengueren els pagesos i mariners obligats per la limitació dels recursos disponibles. En els darrers aplecs de cabres as Vedrà no s’aconseguia, ni de lluny, obtenir un animal per a cada família!

El bestiar insular

Els canvis socioeconòmics que han caracteritzat les nostres societats en els darrers decennis han influït molt en la presència de bestiar en les petites illes despoblades. Les cabres desaparegueren de la majoria d’illots de les Balears a devers la meitat del segle XX, per desinterès dels gestors d’aquestes. Els canvis de la vegetació varen ser positius, rapidíssims i espectaculars.

Aquest no és un problema original de les Balears. La IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) inclou la cabra entre les 100 espècies invasores més pernicioses. A centenars d’illes de tot el món, on les cabres havien estat introduïdes històricament per mariners que volien disposar d’un recurs d’aliment en futurs abordatges, s’han exterminat sistemàticament per motius de conservació de la naturalesa. A països molt diversos, des dels Estats Units fins a Austràlia, des de la Mediterrània a illes de l’oceà antàrtic, s’ha aconseguit extirpar la presència de cabres. En tots els casos d’illes grans, s’ha fet sacrificant els animals amb arma de foc. De vegades, amb esforços i inversions considerables: a distintes illes de les Galápagos s’hi han invertit centenars de milers de dòlars, amb mobilitzacions de centenars de persones ajudades per cans i, fins i tot, disparant des d’helicòpters. En algun cas aïllat s’han usat verins per fer acabar aquest gravíssim problema de conservació. L’escàndol que es va provocar a Eivissa, per una combinació irracional d’interessos polítics, particulars dels propietaris, animalisme sensible i esoterisme tronat va resultar dramàtic, amb atacs molt ofensius a les persones que havien fet complir la llei, ja que la presència de cabres està prohibida a la Reserva Natural i els propietaris havien fet cas omís dels requeriments de retirar-les.

Avui, la flora singular des Vedrà ha de ser un motiu d’orgull per als vedraners i tots els eivissencs, perquè és tan genuïna i tan irrepetible com la silueta de l’illa, considerada per molts com la més bella del món. Es Vedrà és un santuari botànic, i no pot ser un corral de vegetació arrabassada i que perd el sòl per erosió. El món i les societats canvien: en els darrers decennis hem desat en el prestatge de la història les virotades en què alguns agosarats es jugaven la pell acumulant els ous de gavina dins la camisa per tenir els braços lliures i baixar de les penyes; i deixam viure els esparvers a la ribera. Per no parlar de ganivetes o pistoles per dirimir el festeig conflictiu, o la pesca amb dinamita. Les cabres des Vedrà, per motius igual de peremptoris, han de quedar en el mateix prestatge d’arcaismes fora de lloc, amb la comprensió i el respecte per a les generacions que en feren ús, en altres circumstàncies que fora millor no tornar a viure.

Una sensibilitat mal dirigida: l’animalisme antibiològic

La retirada de les cabres des Vedrà era una obligació legal des que es va declarar la Reserva Natural dels Illots de Ponent, l’any 2000, però, desgraciadament, ha estat un tema polititzat. Des del món científic i conservacionista, i molt especialment el col·lectiu de botànics i estudiosos de la flora, es reclamava des de feina anys la necessitat de fer complir la llei i retirar el bestiar de l’illot. Les seves característiques físiques, el valor biològic nul dels animals (sense cap interès  genètic ni zootècnic), la necessitat de procedir amb rapidesa i la seguretat de les persones que havien d’efectuar la tasca, aconsellaren actuar-hi amb el sistema usat a tot el món en casos similars a aquest: el sacrifici dels animals amb arma de caça major i professionals solvents, que garanteixen una durada mínima de l’agonia dels animals. L’extracció en viu dels animals els pot ocasionar patiments majors i comporta un risc no negligible per als operaris que desenvolupen la feina.

Desgraciadament, el cas ha estat mal entès per una part molt activa de l’opinió pública illenca, que ha fet veure que el sacrifici era poc menys que el caprici d’un parell de polítics sanguinaris i desinformats. Un procés d’anys de feina, d’anàlisi rigorosa d’alternatives, d’aplicació dels mateixos procediments que es fan servir a tot el món, inclosos els espais protegits més valuosos i reconeguts internacionalment, ha quedat obviat per la ignorància i la demagògia. Per molt que dolgui les sensibilitats més acusades, la mort forma part dels processos vitals dels ecosistemes, i gestionar les poblacions animals (domèstiques i, fins i tot, silvestres en molts de casos) inclou un ús assenyat i prudent del control d’espècies, quan és imprescindible. Un excés de biofília pot resultar, a la llarga, perniciós per a la vida. Cal integrar mort i conservació, tot i les dificultats òbvies de contraposar arguments matisats i sentiments primaris.

[1]DIE BALEAREN, 1897, Erxherzog Ludwig Salvator. Geschildert in Wort und Bild. Würzburg und Leipzig. K.u.K. Hofbuchhandlung von Leo Woer.

[1]Joan Mayol