ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.
This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.
(https://pimatlas.org)

ILES

Cluster : Ponent d’Eivissa

Subcuenca : BALEARIC ISLANDS

Es Vedrà

Autores :

Eva MORAGUES BOTEY (Govern de les Illes Balears) ; Virginia PICORELLI SASTRE (Govern de les Illes Balears) ; Mariana VIÑAS TORRES

Fecha de creación : 31.12.2017

 

Para citar esta versión : MORAGUES BOTEY, E., PICORELLI SASTRE, V.,  VIÑAS TORRES, M. (2017). Ficha isla : Es Vedrà – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/iles/es-vedra/

Es Vedrà (Bing Maps)
vedra1
Ayuntamiento Sant Josep de sa Talaia
Archipiélago Ponent d’Eivissa
Superficie (ha) 61,99
Lineal costero (metros) 4 242
Distancia a la costa (Millas Náuticas) 46
Altitud máxima (metros) 382
Coordenadas geográficas Latitud
38.8668
Longitud
1.19726
Propiedad  Dominio Publico Maritimo-Terrestre (10%)
Organismo gestor Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat (Govern de les Illes Balears)
Figura de protección nacional /
internacional /

Descripció general


L’emblemàtica illa des Vedrà, un símbol d’Eivissa, amb 382 m d’alçada i 62,5 ha de superfície, es caracteritza per tenir un relleu accidentat de penya-segats i parets quasi verticals. L’illa disposa de dos cims anomenats es Bestrems, d’arestes grises i penyals verticals. El més alt, amb 381,53 metres, és el Picatxo de Tramuntana; l’altre, el Picatxo de Migjorn, en té 375. Vora el punt geodèsic hi ha una creu de ferro, col·locada al 1959 i ja malmenada pel temps. A la part central de l’illa, entre els Picatxos i sa Bestorre, s’hi troba una cresta estreta coneguda com les Crestes des Vedrà, és molt abrupta amb desnivells forts de més de cent metres.

Des del punt de vista estructural, tant es Vedrà com la seva illa veïna, es Vedranell, són una continuació del Cap des Jueu, ses Roques Altes i sa Talaia, que estan composts per materials pretectònics. La base i cara nord des Vedrà, amb pendents més suaus i una major cobertura vegetal, està formada pels materials més joves: les margues del miocè. En contrast, la zona sud, amb els seus penya-segats verticals, presenta materials durs i resistents, molt més antics (calcàries del cretaci inferior) superposats als anteriors a conseqüència de l’encavalcament que estructura l’illa. El contrast entre les dues vessants és molt marcat i suposa condicions de clima i sòl molt diferents, que expliquen la diferència de poblament vegetal. L’illa va ser proposada com a lloc d’interès geològic (LIG) per a les Illes Balears (Gràcia, F. et al., 2011). Falta referència a la bibliografia.

La imponent figura que dibuixa es Vedrà sobre la mar i el cel ha estat font d’inspiració d’històries i llegendes, poesia, pintura, música, fotografia i filmacions cinematogràfiques i és sentida com un símbol per tots els eivissencs.

Coneixement


Història : 

 

 

En el segle XIX, seguint la llarga tradicio eremitica de les petites illes, hi feia estades meditatives el beat Francesc Palau, fundador dels Carmelites Descalços

L’illa és un referent per a la navegació des de temps dels púnics. Actualment, a l’extrem oest de l’illa, s’ubica un petit far de pedra que dona nom a la Punta de sa Farola.

El rei i el paborde de Tarragona disposaven d’una part de la producció dels falcons de l’illa d’Eivissa i dels illots des Vedrà i de sa Conillera (Bover i Rosselló, 2003).

L’illa és una propietat privada indivisa de 12 famílies eivissenques. Antigament, hi mantenien un grup de cabres, amb un aprofitament molt regulat: captures d’un nombre ben determinat dos pics l’any. Altres aprofitaments eren les aus marines, la llenya, la manufactura de carbó i el contraban.

Al segle XIX es Vedrà fou lloc de refugi espiritual del pare Francesc Palau i Quer (1811-1872), fundador dels carmelites terciaris. Hi passà llargs períodes refugiat a la cova que rep el seu nom, on un degotís proporciona l’escassa aigua dolça disponible a l’illa. És enterrat al monestir de Sant Honorat, a Mallorca.

L’illot és la base de rondalles tradicionals (com la del gegant des Vedrà, que habitava sota les aigües de l’illot i atacava a tothom qui gosava apropar-s’hi), llegendes i narracions que li confereixen una fama exotèrica i emblemàtica. Diuen que forma part, amb Alacant i el sud-oest de Mallorca, de l’anomenat Triangle del Silenci: diuen que és font de llums i energies, albiraments d’ovnis, renous, anomalies magnètiques que desorienten embarcacions i avions, i altres fenòmens paranormals.

La pesca amb dinamita, una realitat superada

La pesca amb dinamita va ser una modalitat clandestina que va perdurar fins entrats els anys 70 al litoral de Mallorca i les Pitiüses. Havia estat encara més freqüent en el passat. L’any 1921 el Boletín de Pescas la qualifica per a Eivissa com a “desdichada plaga”, destructora, perillosa i molt freqüent, usada fins i tot per pescar tonyines i, generalment, impune. Destaca la freqüència amb què els pescadors perdien mans o braços per explosions prematures.

Aquesta pesca no era practicada pels mariners professionals, sinó per pagesos que habitaven les zones litorals. Més rarament, des dels illots. Hem pogut entrevistar-ne alguns de la zona de llevant de Mallorca. Als anys 40 i 50 se sembraven molts d’arbres a les Balears, principalment ametllers, garrovers i figueres. A les marines,[2] on la terra és prima i la roca aflora arreu, l’ús de dinamita per fer clots d’arbres era habitual. Els barrobins es podien adquirir a cooperatives i magatzems agrícoles sense massa problemes, per això l’accés de molts pagesos a l’explosiu.

Les espècies objectiu eren la saupa (Sarpa salpa), el mabre (Lithognathus mormyrus), el déntol (Dentex dentex), la serviola (Seriola dumerili), el moixó (Atherina boyeri), diferents espècies de llisses i mújols (fam. Mugilidae), l’oblada (Oblada melanura) i ocasionalment la tonyina (Thunnus thynnus).

Una tècnica molt emprada per a la pesca dels déntols consistia a llançar un coet més petit als esbarts de moixó i esperar que aquests acudissin al lloc a menjar-se’l.

Per a saupes i altres peixos, els coeters recorrien el litoral, amb molt d’esment a fer ombra dins l’aigua, cercant el llambrec o lluentor del peix amb la vista. Depenent de l’espècie, s’usava un coet més gros o més petit, amb la metxa més llarga o més curta. Els déntols eren l’espècie més preuada. Aquesta espècie, però, parteix molt aviat si algun objecte és llançat a l’aigua. Això requeria barrobins amb metxes molt curtes que explotassin just en el moment de tocar l’aigua. Aquesta tècnica era extremament perillosa i produïa la majoria d’accidents, morts i amputacions.

Encara ara es localitzen alguns cartutxos de dinamita a cases pageses antigues, testimonis d’una pràctica extingida. Se’n va trobar una caixa vella, de dinamita, a l’Illa del Toro l’any 1984, amagada a una cova on nidifiquen virots. El darrer cas conegut de pesca amb dinamita a les Balears va tenir lloc a prop des Vedrà, probablement des d’embarcació, ja dins el segle XXI.

(1) Guillem Adrover, Coronell, s’Espinagar (1929-2015).
(2) Martí Sureda, Vives, Son Macià (1928).
(3) Sion Llull, de Son Còdol, Petra (1915).
(4) Miquel Mestre, de sa Talaia, Manacor (1928).
(5) Guillem Pons, Trapasser, Santanyí (1931).

Referències
Anònim, 1921.

[1]Jaume Adrover i Rafel Perelló, amb aportacions de J. Mayol.

[2]A Mallorca, es denomina marina la contrada litoral de sòls rocosos i poc apta per a l’agricultura, coberta de garrigues.

Interessos


El principal valor natural de l’illa des Vedrà, a més del geològic i paisatgístic, és la seva flora, que en fa un dels indrets de més rellevància botànica de les Pitiüses, tant per la varietat d’espècies de plantes que hi viuen com per la raresa d’algunes d’aquestes. Presenta una flora rica amb uns 165 tàxons, dels quals 19 són endèmics de les Pitiüses o d’interès biogeogràfic (Rita et al., 2010). La vessant nord de l’illa està coberta per matolls, a vegades densos, de llentiscle (Pistacia lentiscus). Al sud, en canvi, hi predominen els arbusts de Withania frutescens, espècie més termòfila i nitròfila. Els penya-segats serveixen de refugi a un important nombre d’endemismes i altres espècies poc freqüents a les Pitiüses. Els matolls halonitròfils de Suaeda vera recobreixen una superfície important, especialment a la vessant sud i a les zones pròximes a la mar (Bibiloni et al., 2003).

Entre la flora més singular tenim mig centenar d’exemplars d’una subespècie exclusiva de l’illa de camamil·la, Santolina magonica subsp. vedranensis. És molt destacable des del punt de vista biogeogràfic, ja que aquest gènere no es troba a cap altre punt de les Pitiüses. Es diferencia de les camamil·les de les Gimnèsies per ser poc pilosa i d’un verd fosc (Sáez, 2013). També en podem destacar l’herba de llunetes (Biscutella ebusitana), l’aspèrula d’en Pau (Asperula paui), dos alls endèmics eivissencs (Allium ebusitanum i Allium eivissanum), el farigol púnic (Teucrium cossonii), descrit per alguns autors com una forma endèmica de les Pitiüses (subsp. punicum), la silene d’Ifac (Silene hifacensis), la rogeta de penya (Saxifraga corsica subsp. cossoniana) i la ravenissa d’Eivissa (Diplotaxis ibicensis). Cal esmentar que as Vedrà es troben algunes espècies molt rares a les Pitiüses, com el garballó (Chamaerops humilis), Whitania frutescens, el llampúdol (Rhamnus alaternus) i la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides). Hi ha 42 espècies de fongs liquènics citats a l’illa (Atienza et al., 2014).

Els invertebrats de major interès són els mol·luscs Xerocrassa ebusitana vedrae, Iberellus sp., una forma més globosa i de mides majors semblant a I. pythiusensis i un llimac de colonització antiga, endèmic de les Balears, Gigantomilax majoricensis; les aranyes Tegenaria herculea, recollides a la cova des Vedrà, els opilions Scotolemon krausi (as Vedranell i a ses Margalides), que colonitzen zones ombrívoles, balmes i ambients endogeus i Trogulus balearicus, endèmica de les Balears i de coloració mimètica; i diversos coleòpters tenebriònids, com Pachychila sublunata, Asida ludovici ludovici, Asida mater cunicularia i Phylan mediterraneus. També hi han estat recol·lectades aranyes endèmiques dels gèneres Nemesia i Malthonica.

La subespècie endèmica de sargantana, Podarcis pityusensis vedrae, és d’una coloració groga i blava intensa amb ocels i franges negres, molt contrastada, i sens dubte una de les més belles i ben diferenciada d’altres poblacions.

Hi nidifiquen la gavina roja, Larus audouinii; el virot gros, Calonectris diomedea, i el corb marí, Phalacrocorax aristotelis, catalogats com a vulnerables; el virot petit, Puffinus mauretanicus, catalogat en perill d’extinció, i hi ha citada la noneta, Hydrobates pelagicus. Destaca la presència d’una de les colònies europees més importants de falcó marí, Falco eleonorae. Fins fa pocs decennis, els ous i els polls de moltes d’aquestes espècies eren col·lectats com a aliment pels propietaris de l’illot.

El fons marins des Vedrà es caracteritzen per tenir fondàries impressionants a la cara sud que determinen un predomini de fons coral·ligen amb espècies tan singulars com la gorgònia vermella, Paramuricea clavata, qualificada com a vulnerable a la Llista Vermella dels invertebrats marins del mar Balear (2016). És una espècie estructurant i clau en la comunitat del coral·ligen de dominància animal. A la vessant nord de l’illa, de pendents més suaus i fondàries menys pronunciades, són presents els alguers de Posidonia oceanica. El vell marí, Monachus monachus, habitava fins fa poc més de mig segle a les grutes i als fons des Vedrà.

Pressió


Després de gairebé vint anys d’absència de cabres a l’illa, els propietaris tornaren a introduir-les l’any 1992, però la gestió fou deficient: proliferaren de manera poc controlada i esdevingueren una amenaça molt greu per a la valuosa vegetació d’aquest indret fins al punt que moltes espècies vegetals han limitat el seu hàbitat als racons més inaccessibles de l’illa i d’altres podrien haver desaparegut. Afortunadament, aquesta situació s’ha vist millorada el 2016 amb l’eliminació de quasi la totalitat d’aquests animals per part de la Conselleria de Medi Ambient, en una operació molt contestada pels propietaris, entitats animalistes i alguns partits polítics. A l’hora de redactar aquesta fitxa, el tema continua en procés judicial. La presència de conills i rata negra constitueixen també problemes a resoldre, tot i que l’impacte d’aquests és menor que el que provocaven les cabres.

D’altra banda, el misticisme associat a l’illa i els usos lúdics nàutics que es concentren al voltant d’aquesta en els mesos estivals fa que s’hi produeixin desembarcaments no autoritzats, però els impactes reals són de poca rellevància.

Cal esmentar que als fons marins hi ha presència d’espècies d’algues invasores, com ara Caulerpa cylindracea i Lophocladia lallemandii. També hi suposa una amenaça l’ancoratge local sobre els alguers de Posidonia oceanica, actualment prohibit.

Gestió i conservació


Es Vedrà forma part, des del febrer de 2002, de les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent, i també s’inclou al LIC-ZEPA ES-0000078 de la Xarxa Natura 2000. Els corresponents plans de gestió estan en elaboració.

La gestió i conservació d’aquest illot és competència de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Té un equip assignat que s’encarrega de la vigilància, educació ambiental, seguiment i gestió de la zona.

Pastoralisme arcaic i espècies invasores : el cas de les cabres des Vedrà[1]

 

Com a molts d’altres illots, era tradicional mantenir as Vedrà guardes de cabres en estat pràcticament assilvestrat.

A finals de la dècada dels 70, es Vedrà estava cobert d’un dens pradell vegetal i la flora era d’una riquesa espectacular, plena d’originalitats i rareses, amb una bona cobertura de plantes anuals —sobretot, de ravenissa de les Pitiüses (Diplotaxis ibicensis)— i arbusts ben constituïts, guarnits de brostades verdes i tendres. Les cabres havien estat exterminades anys abans i l’illa havia recuperat la flora pròpia. Diversos botànics han acumulat centenars de dades que demostren que es Vedrà és l’indret de major interès botànic de les Pitiüses. La seva morfologia, constitució geològica, exposicions als vents marins i insolacions diverses li donen una riquesa de microclimes que han fet possible la supervivència i manteniment d’espècies rares o inexistents a les nostres illes fora des Vedrà. També la presència d’aus marines, que fecunden el sòl amb les seves dejeccions, afavoreix la diversitat. En total, es coneixen a l’illa 166 espècies de vegetals, una quantitat elevadíssima per un indret d’extensió tan reduïda.

Hi havia cabres, quan els primers botànics, a principis del segle XX estudiaren la flora des Vedrà? És ben probable…

Sorprenentment, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, poques dècades abans, no en fa cap referència. [1] Aquesta omissió crida molt l’atenció, ja que el noble toscà bé esmenta cabres a les illes des Bosc i Tagomago, detalla l’abundància d’aquest bestiar a s’Espalmador («isla ricamente dotada de cabras»), i refereix fins i tot com els pagesos en transportaven anualment des d’aquesta darrera illa a s’Espardell, perquè hi passassin l’hivern (on no hi ha aigua dolça, la qual és imprescindible a l’estiu). Per cert que de les primeres ens conta que «son tan indómitas que ocasionalmente se ven forzados los propietarios a matarlas a tiros».

El costum d’usar els illots com a corrals és antiquíssim, arreu del món. El cas des Vedrà està documentat des del segle XIV, però aquesta pràctica deu ser tan antiga com la navegació. Sense anar més lluny, Cabrera no té aquest topònim per casualitat i hi ha moltes illes mediterrànies (Caprera, Capraia, Capri…) amb nom d’aquests ungulats introduïts, com també es repeteix el nom de Conillera i d’Illa dels Conills (una altra espècie de reiterades introduccions). Si tornam a la gran obra de l’arxiduc Lluís Salvador, ens trobam com fa referències explícites a l’abundància de cabres a sa Dragonera i a Cabrera, on la vegetació és «lamentablemente pasto de las numerosas cabras salvajes, de ahí su nombre, y de los conejos en número devastador». També en dona notícia per a l’Illa d’en Colom, de Menorca, on les cabres ja havien estat eliminades pels danys que ocasionaven a la vegetació.

No sols cabres, conills i ovelles han format part del bestiar microinsular: també els porcs han estat introduïts als illots. Aquests tenien uns efectes especialment exhauridors, per la seva conducta grufadora, generadora d’erosió, i predadora, ja que consumien ous i polls d’aus marines quan els podien abastar. A sa Dragonera va haver-hi una guarda de truges fins a la compra de l’illa pel Consell de Mallorca, avançada la dècada dels 80. A les illes de Sant Eulària n’hi amollaven per tal que consumissin els tubercles de la rapa (Arisarum vulgare). En resum, uns usos d’alt impacte, que una societat quasi autàrquica i d’economia precària requeria per mantenir-se.

Un exemple indirecte dels efectes aniquiladors de la presència de bestiar domèstic és la distribució geogràfica de l’alfals arbori, Medicago citrina. Aquest endemisme sols es troba a ses Bledes, es Malvins, els penyals de s’Espartar, alguns illots de Cabrera i dels Columbrets. Quina explicació té una distribució geogràfica tan limitada i disjunta? És òbvia: està confinat als illots on no hi ha hagut herbívors que l’hagin devorat, ja que, com a bon alfals, és molt apreciat per cabres o conills (i rates).

Tornant a l’aprofitament dels limitats recursos naturals dels illots, el cas des Vedrà presenta una singularitat notable: probablement pel seu caràcter de propietat proindivisa, s’hi havia dissenyat i aplicat un procediment ritualitzat que garantia un aprofitament equitatiu entre els propietaris i evitava comprometre la continuïtat de les pastures. Cada any es feien dues extraccions de cabrits, per Pasqua i per Nadal, un per a cada família en la primera i mig en la segona, més un animal que es menjava en comú els dies de l’aplegada, que era també una tasca compartida i festiva. Una feina, per cert, no desproveïda de risc, el qual era conjurat passant devotament el rosari durant el viatge al rem de Cala d’Hort a l’illot, que assegurava així una certa protecció celestial.

Aquesta extracció anual de devuit o vint caps devia mantenir la guarda ben controlada i evitava que la vegetació patís en excés. Això no vol dir, però, que les espècies més sensibles no fossin perjudicades per la pastura, perquè no és el mateix mantenir la cobertura vegetal que els efectius demogràfics de cada una de les espècies que la integren. Diverses plantes rares sobrevisqueren en condicions precàries en els llocs més empenyalats, poc accessibles als herbívors, i probablement d’altres degueren desaparèixer.

Els vedraners, tanmateix, tenien a l’illa altres activitats: n’aprofitaven els ous de gavina, polls de virots i altres aus marines, cries dels esparvers o falcons marins… També es talaven savines; rabasses de mata i altres llenyes eren aprofitades per coure carbó (tot i que sembla que aquesta activitat era més tost la tapadora de la pràctica del contraban de tabac).

El sentit d’aquests usos el segle XXI és, evidentment, anacrònic, i la capacitat de les noves generacions urbanes per a una tasca tan costosa i delicada com és l’encalç de cabres pels penyals no és la mateixa que tengueren els pagesos i mariners obligats per la limitació dels recursos disponibles. En els darrers aplecs de cabres as Vedrà no s’aconseguia, ni de lluny, obtenir un animal per a cada família!

 

El bestiar insular

 

Els canvis socioeconòmics que han caracteritzat les nostres societats en els darrers decennis han influït molt en la presència de bestiar en les petites illes despoblades. Les cabres desaparegueren de la majoria d’illots de les Balears a devers la meitat del segle XX, per desinterès dels gestors d’aquestes. Els canvis de la vegetació varen ser positius, rapidíssims i espectaculars.

Aquest no és un problema original de les Balears. La IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) inclou la cabra entre les 100 espècies invasores més pernicioses. A centenars d’illes de tot el món, on les cabres havien estat introduïdes històricament per mariners que volien disposar d’un recurs d’aliment en futurs abordatges, s’han exterminat sistemàticament per motius de conservació de la naturalesa. A països molt diversos, des dels Estats Units fins a Austràlia, des de la Mediterrània a illes de l’oceà antàrtic, s’ha aconseguit extirpar la presència de cabres. En tots els casos d’illes grans, s’ha fet sacrificant els animals amb arma de foc. De vegades, amb esforços i inversions considerables: a distintes illes de les Galápagos s’hi han invertit centenars de milers de dòlars, amb mobilitzacions de centenars de persones ajudades per cans i, fins i tot, disparant des d’helicòpters. En algun cas aïllat s’han usat verins per fer acabar aquest gravíssim problema de conservació. L’escàndol que es va provocar a Eivissa, per una combinació irracional d’interessos polítics, particulars dels propietaris, animalisme sensible i esoterisme tronat va resultar dramàtic, amb atacs molt ofensius a les persones que havien fet complir la llei, ja que la presència de cabres està prohibida a la Reserva Natural i els propietaris havien fet cas omís dels requeriments de retirar-les.

Avui, la flora singular des Vedrà ha de ser un motiu d’orgull per als vedraners i tots els eivissencs, perquè és tan genuïna i tan irrepetible com la silueta de l’illa, considerada per molts com la més bella del món. Es Vedrà és un santuari botànic, i no pot ser un corral de vegetació arrabassada i que perd el sòl per erosió. El món i les societats canvien: en els darrers decennis hem desat en el prestatge de la història les virotades en què alguns agosarats es jugaven la pell acumulant els ous de gavina dins la camisa per tenir els braços lliures i baixar de les penyes; i deixam viure els esparvers a la ribera. Per no parlar de ganivetes o pistoles per dirimir el festeig conflictiu, o la pesca amb dinamita. Les cabres des Vedrà, per motius igual de peremptoris, han de quedar en el mateix prestatge d’arcaismes fora de lloc, amb la comprensió i el respecte per a les generacions que en feren ús, en altres circumstàncies que fora millor no tornar a viure.

 

Una sensibilitat mal dirigida: l’animalisme antibiològic

La retirada de les cabres des Vedrà era una obligació legal des que es va declarar la Reserva Natural dels Illots de Ponent, l’any 2000, però, desgraciadament, ha estat un tema polititzat. Des del món científic i conservacionista, i molt especialment el col·lectiu de botànics i estudiosos de la flora, es reclamava des de feina anys la necessitat de fer complir la llei i retirar el bestiar de l’illot. Les seves característiques físiques, el valor biològic nul dels animals (sense cap interès  genètic ni zootècnic), la necessitat de procedir amb rapidesa i la seguretat de les persones que havien d’efectuar la tasca, aconsellaren actuar-hi amb el sistema usat a tot el món en casos similars a aquest: el sacrifici dels animals amb arma de caça major i professionals solvents, que garanteixen una durada mínima de l’agonia dels animals. L’extracció en viu dels animals els pot ocasionar patiments majors i comporta un risc no negligible per als operaris que desenvolupen la feina.

Desgraciadament, el cas ha estat mal entès per una part molt activa de l’opinió pública illenca, que ha fet veure que el sacrifici era poc menys que el caprici d’un parell de polítics sanguinaris i desinformats. Un procés d’anys de feina, d’anàlisi rigorosa d’alternatives, d’aplicació dels mateixos procediments que es fan servir a tot el món, inclosos els espais protegits més valuosos i reconeguts internacionalment, ha quedat obviat per la ignorància i la demagògia. Per molt que dolgui les sensibilitats més acusades, la mort forma part dels processos vitals dels ecosistemes, i gestionar les poblacions animals (domèstiques i, fins i tot, silvestres en molts de casos) inclou un ús assenyat i prudent del control d’espècies, quan és imprescindible. Un excés de biofília pot resultar, a la llarga, perniciós per a la vida. Cal integrar mort i conservació, tot i les dificultats òbvies de contraposar arguments matisats i sentiments primaris.

[1]DIE BALEAREN, 1897, Erxherzog Ludwig Salvator. Geschildert in Wort und Bild. Würzburg und Leipzig. K.u.K. Hofbuchhandlung von Leo Woer.

[1]Joan Mayol

Principals recursos bibliogràfics


  1. Atienza, V. [et al.], 2014.
  2. Ballesteros, E. [et al.], 2007.
  3. Bibiloni, G. [et al.], 2003.
  4. Bover, J.; Rosselló, R., 2003.
  5. Cirer, F. (coord.), 1995-2016.
  6. Gràcia, F. [et al.], 2011.
  7. Marí, M. (coord.), 2014.
  8. Mata, R. I.; Roig, X., 2016.
  9. Oliver, M., 2016.
  10. Rita, J. [et al.], 2003.
  11. Rita, J. [et al.], 2010.
  12. Sáez, LL., 2013.
  13. Viada, C., 2006.