ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.

This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.

(https://pimatlas.org)

Subcuenca : BALEARES

Rédigé par : Virginia Picorelli, Vicenç Fortesa & Nuria Valverde

Date de création : 15/12/2017

Para citar esta versión : PICORELLI, V.,  FORTESA, V., VALVERDE, N. (2017). Ficha clúster : Illes des Freus I de Formentera – Subcuenca : Baleares.  Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/clusters/illes-des-freus-i-de-formentera/

Descripció general

Aquest conjunt d’illes és, amb Cabrera, el més notable de les Balears per l’entitat d’algunes d’aquestes (s’Espalmador, s’Espardell), el nombre i diversitat d’elements que el componen i l’entorn en què se situen.

Es tracta d’un rosari estès de nord a sud al llarg de 12 km, des de la Punta de sa Torre de ses Portes (extrem meridional d’Eivissa) cap al cap septentrional de Formentera, des Trucadors, que queda guarnit d’illots tant a Llevant com a Ponent. Sols s’Espardell queda separat, quasi 4 km a llevant. Tot el grup d’illes queda inserit entre les terres d’Eivissa i Formentera, ocupades pels grans estanys, bona part dels quals estan transformats en salines. Per tant, és l’espai que combina amb més intensitat terra i aigua, amb el desenvolupament lineal coster més extens de tot l’arxipèlag, i que ha arribat als nostres dies en un estat de conservació favorable, tot i les fortes tensions socioeconòmiques a què ha estat sotmès.

Les illes són sensiblement planes, de materials geològicament joves: alguns afloraments de les calcàries i argiles miocèniques que constitueixen el sòcol de la zona estan complementats per les arenisques (maresos) quaternàries, que constitueixen gran part d’aquestes unitats en forma de dunes fòssils (turons), i aposicions dunars holocèniques, actuals, algunes de gran entitat. Els geòlegs estimen que la gran llosa contínua, de calcàries del miocè superior, que unia Eivissa i Formentera es va trencar fa uns cinc milions d’anys amb la crisi messiniana. Tot i aquesta fragmentació, les dues grans illes han estat unides, fins fa pocs milers d’anys, per aposicions sedimentàries dunars i encara més amb les baixades del nivell del mar d’èpoques glacials, i les més baixes, submergides en els períodes de transgressions marines. Som, per tant, davant el grup d’illes més joves, per constitució i per separació, de les costes baleàriques.

Som a l’indret més àrid de les Balears, per la seva situació meridional i topografia modesta, que no genera ni un règim consistent de brises, i molt menys cap pluja orogènica. Les temperatures anuals es troben entre els 18 i els 26 °C, i les precipitacions presenten una gran variació interanual, de 300 a 470 mm. En definitiva, un clima semiàrid mesotèrmic que resulta el factor limitant més estricte per a la vegetació local.

Des del punt de vista geomorfològic, la profusió d’illes tan pròximes és ja un element d’interès intrínsec. La diversitat del tipus de litoral resulta també molt atractiva: petits penya-segats rocosos amb evidència dels estrats miocènics a s’Espalmador i s’Espardell, alguns dels quals mostren cúmuls de blocs basals de gran entitat, pel col·lapse provocat per l’erosió marina; trams rocosos baixos, profusament esculpits per l’acció de les ones, amb pinacles, cocons i blocs; algunes platjoles d’arenes blanques d’origen biològic (closques de foraminífers i restes d’altres organismes marins, com mol·luscs i equinoderms); el gran sistema dunar de s’Espalmador, la petita zona humida d’aquesta mateixa illa… En resum, un conjunt heterogeni i harmònic que congria un dels paisatges més originals i reconeguts de tot l’àmbit mediterrani.

La coberta vegetal és modesta, per les limitacions climàtiques i edàfiques. Als illots més grans cal assenyalar, però, l’entitat d’alguns poblaments de savines, Juniperus phoenicea, que a s’Espalmador presenten talles notables a la zona dunar i a la Cala de sa Torreta; a més, hi excel·leix la molt ben conservada vegetació dunar de s’Espalmador amb espècies rares a les Balears, com Lotus halophilus o Linaria pedunculata i endèmiques, com Chaenorhinum formenterae i el molinet Silene cambessedesii. Aquest illot es l’únic de les Balears que presenta una petita zona humida, una llacuna salobre amb una orla de vegetació lacustre relativament ben desenvolupada.

En alguns dels illots petits hi abunda el paràsit Cynomorium coccineum, que en altres zones de la Mediterrània va tenir una gran (i injustificada) fama de medicinal per a dolences masculines, a partir de la seva forma fàl·lica i color porprat.

La vegetació litoral és esparsa, però no desproveïda de singularitats, com l’abundància de la ravenissa pitiüsa, Diplotaxis ibicensis. Cal esmentar també el molt difós Limonium ebusitanum, endèmic de les Pitiüses.

Entre les comunitats vegetals més destacables dels petits illots podem destacar la comunitat d’all-porro (Allium communtatum) present a les petites illes des Freus i les comunitats ornitòfiles de Suaeda vera de s’Espardell i dels illots pròxims a Formentera.

La fauna invertebrada de més interès, com a tots els illots baleàrics, és la no voladora, que des de fa mil·lennis manté petites poblacions aïllades. Els coleòpters tenebriònids més rellevants són Pimelia elevata, Asida ludovici (amb dues subespècies), Alphasida ibicensis, Asida mater inmarginata, Heliopathes balearicus, Phylan mediterraneus, Crypticus pubens balearicus i Pachychila sublunata. Quant als mol·luscs, les espècies caroli i ebusitana del gènere Xerocrassa, de morfologies variables, conviuen en els illots més grans, però la primera està més distribuïda en els de superfície més reduïda. També s’ha detectat la presència d’aranyes endèmiques del gènere Nemesia.

En aquestes illes hi ha, com a mínim, onze poblacions de Podarcis pityusensis, de les quals nou han estat descrites com a subespècies diferenciades, tot i que actualment diverses d’aquestes han caigut en sinonímia. En qualsevol cas, és un conjunt d’un interès evident amb independència de les convencions taxonòmiques del moment. Alguns dels illots són poblats també per Tarentola mauretanica.

Les colònies d’aus marines són molt rellevants: tenim com a mínim dues colònies de virot petit, Puffinus mauretanicus, a s’Espalmador i s’Espardell. En aquesta darrera illa hi nidifica en abundància la noneta, Hydrobates pelagicus, i el corb marí, Phalacrocorax aristotelis. El virot gros, Calonectris diomedea, és un estival abundant, però hi ha poques parelles nidificants localitzades en aquest conjunt d’illes. La gavina roja, Larus audouinii, hi nidifica cada any; algunes colònies són irregulars i s’assenten sols alguns anys en distints illots, però la més important, a la solitud de s’Espardell, es manté de manera contínua, tot i que amb oscil·lacions del total d’efectius. Hi abunda, especialment en aquella illa, la gavina de peus grocs, Larus michahellis. Un altre dels seus valors és la colònia de falcia pàl·lida, Apus pallidus, que hi nidifica cada primavera. I, tot i la modesta altura dels penya-segats locals, diverses parelles de falcó pelegrí, Falco peregrinus, hi nidifiquen regularment. És interessant constatar que en els darrers decennis, la zona ha estat colonitzada per l’ànnera blanca, Tadorna tadorna, algunes parelles de la qual s’hi reprodueixen.

Esmentam, finalment, que aquestes aigües són predilectes per les aus atlàntiques que penetren per hivernar a la Mediterrània: s’hi observen en relativa abundància els mascarells, Morus basanus, anomenats localment boixos; i no és rara la presència de paràsits, Sterkorarius spp., i de cadafets, Fratercula arctica.

La riquesa local del medi marí és ben coneguda, amb comunitats molt diverses, de fons arenosos i rocosos. L’alguer de Posidonia oceanica —inclòs, com a valor natural rellevant, a la declaració per la UNESCO del Patrimoni de la Humanitat d’Eivissa— és molt extens al voltant de tots els illots, llevat del vessant de llevant de s’Espardell, on es presenta de manera discontínua, a causa de la dominància de fons rocosos amb fort pendent. És aquí i als dos extrems de s’Espardell, a s’Espardelló de Tramuntana i sobretot a s’Espardelló de fora, on hi ha poblaments importants de Cystoseira balearica i Cystoseira spinosa, així com fons dominants per herba torta (Osmundaria volubilis) i coral·ligen. A la part superficial, hi són abundants els poblaments d’herba saupera (Cystoseira stricta) i en un petit redol del nord de s’Espalmador hi ha una de les poques localitats conegudes de Cystoseira crinita de les Pitiüses. Són també interessants els fons de grapissar situats a llevant de s’Espardell. Les nacres (sobretot Pinna nobilis, encara que també s’hi troba Pinna rudis) tenen (o tenien fins a l’estiu de 2016) poblacions importants al voltant de tots els illots. També és remarcable l’existència d’una població particular del corall hermatípic, Cladocora caespitosa, a ponent de s’Espardelló, vora la seca d’aquest illot, amb densitats elevades d’aquest corall, entre 6 i 14 metres de fondària.

Una particularitat única a la Mediterrània és la presència d’individus de vida lliure que viuen entre el bosc de Cystoseira spp. Les poblacions íctiques es corresponen amb les presents als hàbitats corresponents. A la zona estrictament protegida de s’Espardell hi ha hagut una recuperació notable de les poblacions dels peixos més vulnerables a la pesca artesanal i recreativa. A s’Espardell es va detectar per primera vegada l’existència de reproducció mitjançant pseudoviviparisme a Posidonia oceanica, fenomen mai observat en cap macròfit permanentment submergit.

Diverses d’aquestes illes han estat sotmeses a usos i transformacions intensos en el passat. Una part considerable de s’Espalmador ha estat cultivada (de fet, la figuera més gran de les Pitiüses, on tradicionalment aquests arbres s’han cultivat amb puntals que permeten estendre la copa horitzontalment, era una d’aquesta illa). Dels usos ramaders, n’hi ha testimonis toponímics: Cala de Bocs, Illa des Porcs… La introducció de conills, rates i eriçons ha alterat considerablement la fauna local, i algunes espècies eren caçades amb gran intensitat: hem conegut encara gent local que col·lectava tants polls de virot petit com podia per usar-los com a aliment o per al comerç local; i a s’Espalmador es capturaven milers de tords, Turdus philomelos, amb xarxes en els escassos punts d’aigua dolça de l’illa. Un altre ús amagridor va afectar la cobertura de savines, avui molt limitada, però que en el passat degué ser general a les illes més grans.

Aquesta pressió de transformació del territori o usos amagridors de la fauna terrestre es va mantenir fins al darrer terç del segle XX. Avui, però, ha passat a la història, substituïda pels usos turístics estivals, molt especialment els usos nàutics: la bellesa d’aquestes aigües i de les seves platges, la meteorologia favorable i la seguretat local ha incrementat fins a nivells de saturació la presència estival de navegants, des dels més sofisticats megaiots a les modestes embarcacions tradicionals i les excursions organitzades.

Tot i els esforços de les autoritats locals i una bona organització d’un servei de control dels fondejos (prohibits sobre els alguers), la situació no es pot considerar resolta. De fet, actualment l’impacte principal que suporten els alguers és el fondeig d’embarcacions, juntament amb la invasió per espècies introduïdes (Lophocladia lallemandii i Caulerpa cylindracea, principalment). Aquestes espècies invasores també tenen efecte sobre les comunitats sobre substrat rocós entre 21 i 50 metres de fondària. Tot i que darrerament hom ha observat una disminució en l’impacte de Lophocladia, el de Caulerpa cylindracea continua augmentant. La pesca —artesanal i recreativa— continua sent el principal impacte per a les poblacions íctiques en les zones no estrictament protegides.

Tots els illots i els fons marins locals gaudeixen de protecció: són Àrees Naturals d’Especial Interès d’alt nivell de protecció (no s’hi pot edificar cap construcció nova); estan inclosos en el Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, qualificats com a Reserva Natural de Protecció Estricta, excepte alguns sectors de s’Espalmador, que són àrees de conservació predominant; i els fons marins són simultàniament Parc Natural i Reserva Marina. A més, estan inclosos en la Xarxa Natura 2000 amb la doble qualificació de LIC i ZEPA.

Tant el Parc com la Reserva Marina disposen de personal de vigilància i la gestió està assegurada per una planificació prou detallada. La intensitat dels usos turístics estivals, però, desborden els mitjans disponibles.

Ballesteros, E.; Cebrian, E., 2004.

Ballesteros, E. [et al.], 2005.

Ballesteros, E. [et al.], 2007.

Cebrian, E.; Ballesteros, E., 2007.

Gen-Gob, 2003.

Kersting, D. K. [et al.], 2016.

Kersting, D. K. [et al.], 2017.

Kuhbier, H. [et al.], 1984.

Mata, R.; Roig, X., 2016.