ISSN 2970-2321

Cette fiche a été rédigée dans le cadre du projet d’Atlas encyclopédique des Petites Iles de Méditerranée, porté par le Conservatoire du Littoral, l’Initiative PIM, et leurs nombreux partenaires.

This sheet has been written as part of the encyclopedic Atlas of the Small Mediterranean Islands project, carried out by the Conservatoire du Littoral, the PIM Initiative and their numerous partners.

(https://pimatlas.org)

Subcuenca : BALEARES

Rédigé par : Antònia M. Cirer Costa, amb aportacions de J. Mayol, G. Bibiloni, G. Pons & E. Ballesteros

Date de création : 15/12/2017

Para citar esta versión : CIRER COSTA, A., MAYOL, J., BIBILONI, G., PONS, G., BALLESTEROS, E. (2017). Ficha cluster : Illes del Nord d’Eivissa – Subcuenca : Baleares. Atlas of Small Mediterranean Islands. https://pimatlas.org/explorer-atlas/clusters/illes-del-nord-deivissa/

Descripció general

Podem distingir dos sectors, en aquest grup: les illes de la costa des Amunts i Sant Joan, i el més oriental, fins a Santa Eulària i Vila.

La costa nord-oest d’Eivissa, des de la Badia de Portmany fins a sa Punta Grossa, està constituïda per materials calcaris, de les fàcies del Muschelkalk i del Keuper; és una costa d’estrats plegats i fracturats de més de 245 milions d’anys, els quals formen penya-segats quasi verticals que s’endinsen dins un mar amb notables profunditats a poca distància de la costa. Per aquest motiu, alguns dels illots que s’hi troben (Murada, ses Margalides) acumulen un llarg temps de separació, respecte a la pitiüsa gran, ocorregut al final del Würm. L’onatge pot ser molt violent i, per tant, a prop de la línia de costa també trobam esculls i petits illots com a resultat d’una erosió diferencial a la zona de batuda, acompanyada de fenòmens càrstics, molt presents en tota la zona. Aquests esculls freqüentment tenen topònims repetits que en dificulten l’estudi, ja que generen confusió; per això és aconsellable esmentar el topònim més proper de la costa d’Eivissa. En el sector també hi ha illes de materials més moderns, com les calcàries miocenes i les calcarenites de l’Illa d’Encalders.

Des de sa Punta Grossa, extrem nord-est, fins al port d’Eivissa, la costa perd la verticalitat, presenta plataformes d’abrasió més desenvolupades al peu dels pocs penya-segats que hi ha. Hi trobam arenals extensos i nombroses cales i platges amb illots relativament propers a la costa, amb un temps d’insularitat inferior: Illot de s’Ora, Illa des Canar, Illes de Santa Eulària. A excepció de Tagomago, l’extrem més oriental de les Pitiüses, que es manifesta amb entitat pròpia.

És singular el cas de la denominada Illa des Bosc del Port de Sant Miquel, la qual és en realitat una península unida a Eivissa per un tómbol sedimentari d’origen o consolidació probablement artificial, d’època desconeguda, però que va anul·lar l’aïllament d’aquesta unitat en temps immemorials. Avui, la falsa illa està ocupada per una luxosa mansió residencial.

Les Pitiüses han estat poblades per cultures molt diverses des de l’antiguitat, amb molts de períodes documentats pobrament, de manera que la història de les illes és molt més rica que les informacions que en tenim.

Molts d’illots a les Pitiüses són, o han estat en algun moment, propietat privada, amb usos més o menys lligats a la recol·lecció de consumibles (aus marines i els seus ous, sal, algun vegetal) o guarda d’animals (porcs, conills, cabres). A l’Illot des Canaret, fins fa poc, hi havia tants de conills domèstics que hi havien d’aportar farratge diàriament per alimentar-los; aquestes pràctiques ramaderes han d’haver ocasionat una degradació del mantell vegetal difícil d’avaluar, avui.

Ens són desconeguts els usos que tingué la illeta de Cala Salada, però existeix un document medieval que indica el pagament de renda en espècie de dos coloms anuals pel dret d’ús de l’illot, sense especificar quins eren els aprofitaments, probablement relacionats amb la ramaderia o la recol·lecció d’algun producte natural, tanmateix de poca entitat, en vista de la modèstia de la renda.

De les tres illes davant les costes de Sant Eulària, se sap que ja en temps de l’Imperi romà eren visitades amb assiduïtat. Fins al segle passat, s’hi havien introduït porcs, que hi aprofitaven els tubercles i fullatge d’Arisarum vulgare i altres recursos (postes i polls d’aus marines, entre d’altres). En aquestes illes, actualment, la influència antròpica és indirecta i arriba per l’aire: són illots molt freqüentats per les gavines, que hi aporten grans quantitats d’escombraries diverses procedents de l’abocador de residus urbans pròxim, destí de tots els fems d’Eivissa i Formentera. Les colònies de gavines, per tant, són molt més nodrides del que correspon i es troben en expansió. L’alteració de la vegetació i del sòl que això implica és de prou entitat.

Cada illa o illot té un grau d’insularitat (antiguitat, distància a la costa, accessibilitat, història…) diferent i, en conjunt, formen un ventall de rèpliques de microecosistemes, on cada una presenta unes característiques ecològiques que la fan única, però a la vegada, formen part d’un complex on s’obren totes les possibilitats de diferents petits ecosistemes terrestres aïllats. Geomorfològicament, la més espectacular és es Cap Bernat, un pitó quasi vertical amb més recorregut submergit que no aeri (en total, 54 m des del llit arenós del qual sorgeix). Antigament, era la senya divisòria entre els quartons de Xarc i Balansat, i resulta d’un accés tan dificultós que es deia que qui el coronàs canviaria de sexe. En alguns casos, com l’illot des Renclí, sols hi arrelen tres matolls de Limonium sp. i no s’hi observa cap invertebrat terrestre, mentre que a Tagomago, que comentarem més endavant, destaca sobre les altres, s’hi han identificat fins a 204 tàxons vegetals amb comunitats diverses i ben estructurades i diversos endemismes d’invertebrats i vertebrats de gran interès. A la resta dels petits illots i esculls les comunitats vegetals predominants són halòfiles i nitròfiles o una combinació de totes dues, ja que la influència de la maresia s’estén a tota la superfície d’aquests. És de destacar la presència als petits illots com l’Illa des Canar o les de Santa Eulària de Salsola oppositifolia, tàxon de distribució meridional, de la magraneta (Cynomorium coccineum), alguns endemismes com la ravenissa (Diplotaxis ibicensis) o la saladina (Limonium ebusitanum). Cal destacar l’existència d’una espècie endèmica del gènere Euphorbia (vegeu la fitxa de ses Margalides), exclusiva fins fa poc d’una sola illa d’aquest grup. El valor és el conjunt de totes les porcions de terra emergida. Els petits illots i esculls ens ajuden a valorar les illes més emblemàtiques pel seu aïllament, sense que la proximitat a Eivissa o la pobresa en biodiversitat local d’aquestes sigui un demèrit. L’interès biogeogràfic recau, sobretot, en el conjunt constituït per totes les illes, illots i esculls.

Els valors zoològics més destacats són els herpetològics (onze poblacions aïllades de Podarcis pityusensis), els ornitològics (colònies d’aus marines importants a Tagomago, l’Illa Murada, l’Illa d’Encalders i altres; de falcó marí a Tagomago i a ses Margalides) i la presència de poblacions i subespècies locals d’invertebrats endèmics (mol·luscs i tenebriònids, especialment).

Els fons marins són habitualment rocosos, de força pendent i els fons de sorra detrític o avellanó no s’assoleixen fins més enllà dels 35-40 metres de fondària. Tot i que sovint hi ha petits alguers, els fons d’alga no acostuma a ser l’hàbitat principal que envolta els illots, al contrari del que passa als illots de la zona de Formentera. Els sistemes càrstics associats han produït nombroses cavitats (coves, arcades, túnels) d’un innegable atractiu turístic submarí i amb una fauna associada interessant. De tot el conjunt mereixen ser destacats els illots de ses Margalides, on tot el que hem comentat assoleix la seva màxima espectacularitat paisatgística i riquesa en hàbitats i espècies, amb un coral·ligen exemplar, entre 45 i 55 metres de fondària.

Les pressions antròpiques sobre aquestes illes són esporàdiques i de poca rellevància, en termes generals. Hem observat en el passat indicis d’ocupació d’una cova de l’Illa Murada, pot ser relativament freqüent l’arribada de banyistes a les illes més properes a les platges, sense conseqüències massa serioses. La pressió més intensa i que suposa un risc major és l’ús residencial i turístic de Tagomago (vegeu fitxa). En els fons marins, a part de l’efecte de la pesca, tant professional com esportiva, sobre la fauna de peixos —òbvia per l’absència de poblacions normalment estructurades d’espècies com l’anfós, l’escorball o els tords negres— el principal impacte l’ocasionen les espècies d’algues introduïdes: Lophocladia lallemandii, entre 2 i 30 metres, Womersleyella setacea, entre 30 i 45 metres, i la incipient colonització de Caulerpa cylindracea.

Cap d’aquests illots gaudeix de gestió activa sota la figura d’Espai Natural Protegit, que molts mereixen. La protecció es limita al seu caràcter no urbanitzable ni construïble per llei (que va fer tard per al cas de Tagomago), i la inclusió d’aquests a la Xarxa Natura 2000, en tots els casos.

No hi ha, però, ni plans de gestió ni vigilància activa, tot i que s’estén un consens polític i social per aplicar alguna figura normativa de gestió al cas de Tagomago, on, com s’ha indicat, els problemes són més considerables.

Cirer, A. M., 1987.

Cirer, A. M., 2014.

Cirer, A. M.; Serapio, J., 2015.

Cirer, F. (coord.), 1995-2015.

Eisentratut, M., 1950.

Fornós, J. J. (ed.), 1998.

Kuhbier, H., 1978.

Kuhbier, H. (ed.) [et al.], 1984.

Mata-Lleonart, R.; Roig-Munar, X., 2016.

Rangheard,Y., 1985.

Ribes-Marí, E., 1992.

Servera, J., 2005.

Schröder, F., 1978.

Tur, C. A., 2016.

Vilà-Valentí, J.; Vallès, R.; Prats, F. R., 1979-1980.