Print Friendly, PDF & Email

ISBN N°


Atlas des Petites îles de la Méditerranée


ILES

Cluster : Cabrera-Migjorn de Mallorca

Sous-bassin : Balearic Islands

Grand Rouveau

Contributeur :

Joan MAYOL

Date de création : 2020

Tunisie; ile de Zembra; PIM juin 2009
Commune Palma de Mallorca
Archipel Balears
Surface (ha) 1141,23
Linéaire côtier (mètre) 38 656
Distance à la côte (Mile nautique) 128
Altitude max (mètre) 172
Latitude : 39,1451
Longitude : 2,94391
Propriété foncière Etat – Ministerio de Defensa (100%)
Gestionnaire(s) Conselleria de Medi Ambient, Ramaderia i Pesca
Statut de protection national Parc Nacional, LIC, ZEPA, ZEPIM
Statut de protection international

Descripció general


Està situada al sud-est de Mallorca, a 10 milles nàutiques de la colònia de Sant Jordi. L’illa dóna nom a l’arxipèlag. La gent de mar usa l’adjectiu “gran” quan vol individualitzar l’illa de Cabrera de tot el petit arxipèlag.

Pertany al terme municipal de Palma, l’extensió és de 1.154 ha i la cota màxima, de 172 m a na Picamosques. Té un perímetre de 38 quilòmetres, molt accidentat, on destaquen quatre badies, petites cales, penya-segats d’altura mitjana, alguns codolars davall els penya-segats més alts i un nombre considerable de coves, tant emergides com submarines, d’entre les quals destaca la Cova Blava, visitable en embarcació per mar i una altra de pròxima, la cova d’en March o dels Contrabandistes.

No existeixen cursos d’aigua permanent, però dins de les dues unitats fisiogràfiques en què se separa l’illa trobam diverses conques que capten l’aigua cap als aqüífers. En la unitat sud-oest, tenim les conques del Canal Llarg, la de la Serra des Canal de ses Figueres i la del Canal de s’Aigua. En l’altra unitat, que engloba la zona nord-est i posseeix un relleu menys accentuat, destacam especialment el torrent de l’Olla, que recull les aigües de la depressió del Clot des Guix.

Història

Existeixen restes arqueològiques que avalen la hipòtesi d’una Cabrera habitada des de l’època talaiòtica, si bé no es un fet acceptat per tots els autors. Sí que existeixen evidències de l’època púnica (644 aC – 123 aC) mitjançant les restes d’embarcacions enfonsades.
De l’època romana tenim gran quantitat de restes especialment de nàufrags de vaixells, els quals són molt més nombrosos, i segons estudis recents es continuaran confirmant troballes de nous derelictes, que actualment superen la desena.
La presència humana entre els segles IV i VII està ben documentada, especialment per l’existència d’un monestir, documentat en fonts escrites i amb la descoberta moderna d’alguns enterraments d’aquesta època.
El castell de Cabrera va ser construït cap a final o mitjan segle XIV, a tot tardar. Ja en documents del 1400 se’n parla com a fortalesa existent que necessita restauració.
Però l’episodi més important i conegut de la història de Cabrera és la deportació de presoners francesos, que constitueix la lamentable fita d’haver estat el primer camp de concentració de la història. El 1809, durant la guerra de la independència, les tropes de Napoleó són derrotades a Bailèn i frustren els plans de conquesta del sud d’Espanya. Milers de presoners són llavors traslladats als pontons de Cadis, en unes barcasses desarborades ancorades a la badia, on les malalties fan matx entre els presoners.
La situació es torna tan insostenible que la Junta Central establerta a Sevilla ordena el trasllat dels presoners a Mallorca, tot i la infructuosa oposició de la Junta Insular, ja que a l’illa no existien instal·lacions adequades per al confinament de milers de captius. Tot i això, la penosa comitiva arriba a Palma i la població mallorquina, terroritzada per la situació sanitària, s’oposa al desembarcament. S’opta, finalment, per l’enviament dels captius a l’illa de Cabrera, i s’acullen a Mallorca únicament els oficials, que són reclosos al castell de Bellver.
D’aquesta manera, 9.000 homes i algunes dones són desembarcats a Cabrera entre els anys 1809 i 1811. Molts d’aquests, ja malalts o ferits, amb la moral destrossada i, a causa de l’absència d’oficials, amb poca capacitat d’organització. Evidentment, els recursos de l’illa són pràcticament nuls, i les provisions que han d’arribar des de Mallorca, insuficients, amb retards esporàdics a causa de les condicions meteorològiques o l’escassetat que ocasiona la guerra. Durant cinc anys es va mantenir el camp de concentració de Cabrera on van morir més de 5.000 homes. Al 1814, després de la signatura del tractat de pau, els presoners tornen a la seva terra. Tan sols uns 3.600 dels prop de 9.000 que hi van entrar van fer el viatge de tornada. Abans de marxar van arrasar amb tot el que quedava a l’illa, cremant les cabanes pròpies i sense deixar pedra sobre pedra en un intent desesperat d’oblidar aquells anys de sofriments i mort.
Posteriorment, el 1840 es construeixen els edificis actuals des Pavellons, amb la finalitat de ser utilitzats com a casa-presó per als deportats, sense que el projecte de fer un centre penitenciari a l’illa arribàs a avançar més. Curiosament, la idea tornarà ressorgir al segle XX (per a la possible deportació de presoners bascs) sense passar tampoc de projecte. A final del XIX hi ha intents de millores agrícoles, fins i tot plantacions de vinya, que la fil·loxera arrasa. L’auge de la navegació i la seguretat és constant. L’edifici del far de la punta de n’Enciola s’acaba el 1868. Posteriorment, són decisius els episodis de contraban de combustible durant la Primera Guerra Mundial, que van determinar l’expropiació militar de l’arxipèlag.
La propietat militar i la manca d’aigua fan impossibles alguns intents, més o menys elaborats, per implantar a Cabrera activitats turístiques. Als anys 70 es produeix un moment crític, amb la possibilitat de la reversió parcial de l’illa als descendents dels propietaris expropiats, però la mobilització popular condueix a la declaració del Parc Nacional el 1991.

Coneixement


Patrimoni construït : el far de n’Enciola
A l’arxipèlag de Cabrera hi ha actualment dos fars i tres balises, però només el far de n’Enciola pot ser considerat com històric, ja que l’altre, el de l’illot de na Foradada, va ser construït el 1926 ja amb els llavors sistemes automàtics moderns de gas, de manera que mai no va haver-hi faroners destinats ni el far es va construir amb habitatges per a aquests.
El far de n’Enciola, com els dos anteriors, forma part del conjunt de fars projectats arran del primer Pla d’Enllumenat Marítim de l’any 1847. Va ser dissenyat també per l’enginyer Emili Pou i inaugurat el 1870. El seu sistema òptic-giratori era de fabricació anglesa, quan la majoria de fars empraven aquí material francès.
Hi havia tres faroners destinats amb les respectives famílies. Les relacions amb l’entorn militar no van ser sempre del tot amistoses, i arribava fins i tot la discussió a les autoritats dels dos estaments implicats, és a dir, el militar i el civil, creuant-se entre aquestes cartes acusatòries.
Van ser moltíssims els problemes d’abastiment que van tenir en aquest far, sobretot en la seva època vuitcentista, perquè a l’aïllament propi de l’illa calia afegir-hi els sis quilòmetres que disten des del port de Cabrera fins al far de n’Enciola.
Els faroners destinats a illots disposaven d’una situació geogràfica privilegiada per exercir un control visual dels vaixells que navegaven pels voltants; és per això que en cas de conflictes bèl·lics aquests funcionaris es veien obligats a exercir un control exhaustiu de la costa. Fins i tot quan les Balears es veien amenaçades per diferents episodis epidèmics, els torrers de fars estaven obligats a controlar el pas de “vaixells sospitosos”, tal com els va passar als faroners de Cabrera al setembre de 1870, amb motiu de l’epidèmia de febre groga que s’havia propagat per la Mediterrània, que va causar algunes morts a Barcelona i a València. Per aquest motiu, i durant aquesta eventualitat, es va establir un codi de senyals entre el far de n’Enciola i el far de Portopí.

Són innombrables els successos esdevinguts als faroners d’aquest arxipèlag, però cal citar el “rapte” que van patir els dos funcionaris al setembre de 1936, quan van ser retinguts i portats a Menorca per un grup d’anarquistes pertanyents a les Forces Militars Antifeixistes, que es trobaven a l’illa amb els submarins B3 i B4.

El far de n’Enciola es va automatitzar el 1970, i al desembre d’aquell any es van abandonar els habitatges i van deixar de residir-hi de manera continuada.

Interessos


Corse_Iles Lavezzi_88D9566

Pressió


La pressió sobre el medi: gestió del Parc Nacional

 

El Parc Nacional de Cabrera és el segon menys visitat dels quinze que integren la xarxa estatal. La necessitat d’utilitzar mitjans de transport marítim per accedir a l’illa, la llunyania relativa d’aquesta a la costa mallorquina (uns 20 km), unida a la climatologia que limita aquest accés durant un nombre elevat de dies a l’any, són condicionats a l’hora de rebre visitants.

 

No obstant això,  l’alta pressió turística a les Illes Balears és motiu de preocupació per a la gestió del Parc, que ha de dissenyar un model que permeti el gaudi dels ciutadans alhora que garanteixi la conservació dels ecosistemes, obligació que sorgeix del seu estatus com a parc nacional.

 

El marc jurídic obliga a realitzar una gestió dels usos en funció de la conservació i la zonificació o divisió de l’àrea en diferents categories en funció de l’ús permès és l’eina idònia per aconseguir aquest fi.

 

Les zones es divideixen en quatre categories, des de les d’ús especial, on es permet un màxim nivell d’activitats i presència humana, fins a les de reserva, zones on tan sols es permet l’entrada amb fins de gestió o investigació.

En el mapa següent, vigent des de 2006, podem veure les diferents categories dins de la zona marítima.

 

 

Finalment, cal esmentar la regulació pesquera: aquests usos estan limitats a les embarcacions o professionals que l’exercien en el moment de la declaració del Parc, i la flota autoritzada no pot incrementar-se. Estan proscrites la pesca d’arrossegament, la no professional, la submarina i la de qualsevol tipus a les zones de reserva. La recuperació de les poblacions de peixos ha estat espectacular, i ha fet variar la percepció de les reserves marines entre els pescadors, que des de l’establiment de Cabrera han passat de l’oposició radical al desig d’implementació de reserves a bona part del litoral de les Balears.

Gestió i conservació


La gestió de l’ús públic al Parc Nacional de Cabrera[1]

 

Com a Parc Nacional la gestió correspon a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, a la qual hi ha adscrita tota la unitat i inclou personal i recursos, ja sigui directament o a través de l’empresa pública IBANAT. Aquesta situació és relativament recent, ja que fins al 2010 la gestió depenia del Govern de l’Estat.

 

Igual que la resta dels parcs nacionals, Cabrera disposa d’un òrgan de participació pública que s’encarrega del suport i supervisió de la gestió. Aquest òrgan és el Patronat, que ara per ara té un total de 18 membres, que representen les diferents administracions, el sector de la investigació, les ONG de caràcter conservacionista, els encarregats de la vigilància (SEPRONA i agents de medi ambient) i les confraries de pescadors.

 

Els ecosistemes de Cabrera es troben en molt bon estat de conservació, i justifiquen a data d’avui els mateixos motius que els van fer mereixedors de ser seleccionats com a representants dels ecosistemes insulars i de plataforma continental a la nostra xarxa de parcs nacionals. Una part d’aquest mèrit el té la naturalesa mateix, ja que el fet de ser un subarxipèlag de difícil accés fa que almenys durant la majoria dels mesos de l’any les aigües i el territori es trobin amb molt poca pressió.

 

El fet de ser un territori deshabitat, i que la immensa majoria de visitants hi acudeixen atrets pels seus valors naturals, facilita molt la tasca de gestió. L’altra part és responsabilitat i, si és possible, mèrit de la gestió i dels mateixos actors, ja siguin turistes, navegants o pescadors que, els uns amb l’establiment de criteris i normes d’actuació i els altres amb el seu compliment més voluntari que obligat, fan possible la desitjada convivència de conservació i ús públic com a objectius bàsics dels parcs nacionals.

 

Dins dels aspectes més destacats de la gestió podem anomenar el de la vigilància, sempre complicada en àrees marines. Està coberta de manera mixta entre personal contractat i propi, i hi participa a més la Guàrdia Civil de la mar, que destaca permanentment a Cabrera i a la qual se suma puntualment reforç per part del SEPRONA.

 

Quant a l’ús públic, s’ha articulat un sistema de control prou eficaç. La navegació dins del parc requereix autorització, que es pot aconseguir en línia i per a períodes anuals. El fondeig està restringit i les pernoctacions sols són possibles amb una autorització específica en una de les cinquanta boies habilitades per a aquest fi. Recentment s’hi ha incorporat el pagament sense que aquesta implantació hagi comportat cap conflicte amb els usuaris. Les activitats de busseig es regulen de manera similar, i estan limitades a algunes localitats concretes i grups limitats.

 

Pel que fa al transport de turistes, es regula des de 2014 mitjançant concessió, fet que ha implicat molts avantatges, com ara que les empreses puguin planificar la seva activitat a llarg termini en lloc de mitjançant autoritzacions anuals, i això aporta una seguretat en el temps, ja que permet invertir en millores tant per al desenvolupament de la visita com per als mitjans tècnics necessaris. Promou, a més, la competència i ha comportat ofertes i una baixada de preus per als usuaris. A més, s’ha incrementat en un 23 % el nombre de visitants sense alterar les normes i sense sobrepassar mai el nombre de turistes permès.

 

Finalment, dins dels aspectes de les visites cal destacar l’obertura (des de l’abril de 2014) d’un refugi que, de manera limitada en nombre i amb unes normes estrictes d’ús i activitats, permet que els ciutadans que no disposen d’embarcació pròpia puguin pernoctar al parc, fer activitats i gaudir d’una natura que fins ara no era al seu abast.

 

L’obertura s’ha dut a terme amb èxit notable i les impressions dels usuaris són molt favorables. El fet de possibilitar una visita sense pressa i gaudir d’uns horaris diferents per al públic en general, i no només per als qui disposen d’embarcacions de mida suficient per poder dormir-hi a bord, és una mesura que havíem de promoure, atès que era una petició antiga i constant de la societat.

 

Algunes dades numèriques són indicatives dels resultats del sistema:

 

Activitat Nombre autoritzat
Amarrament a boia amb pernoctació 50 per dia
Amarrament a boia sense pernoctació 50 boies, únicament durant el dia
Busseig 40 bussos per dia
Visites turístiques 300 persones simultàniament
Visites amb pernoctació a l’alberg 12 habitacions dobles

 

Les xifres de visitants han registrat un augment considerable en els últims anys, si bé el model de regulació ha permès que aquest augment no sigui a costa de superar el nombres o les quotes assignades per a cada activitat. Aquestes xifres, a manera de resum, són les següents.

 

ACTIVITATS NÀUTIQUES
FONDEIG BUSSEIG
2008 6234 332
2009 6788 363
2010 6876 365
2011 7123 261
2012 8095 261
2013 7031 136
2014 7584 184
2015 8352 190

 

Pel que fa al nombre de turistes transportats per les empreses de transport col·lectiu, les xifres són les següents:

 

TURISTES
2012 2013 2014
21.272 26.272 34.504

 

Com a resum, aquesta taula sintetitza les característiques de cadascuna de les activitats d’ús públic que es desenvolupen al Parc Nacional.

ACTIVITAT REGULACIÓ PAGAMENT ASPECTES BÀSICS DE  LA

REGULACIÓ

INGRESSOS 2014
Pernocta amarrat a boia Autorització telemàtica Àrees (zonificació)

Nombre de nits (estiu o hivern)

Eslora d’embarcació

Periodicitat (setmanal)

Època de l’any

Tipus d’embarcació (comercial/privat)

190.365
Navegació Autorització telemàtica No Àrees (zonificació)

Zones d’amarrament diürn

0
Busseig Autorització telemàtica Àrees (zonificació)

Nombre persones

Tipus (particular/empresa)

7.184
Excursions turístiques Concessió

administrat

Àrees (zonificació)

Nombre de persones

175.000
Alberg Encomana de gestió Nombre d’usuaris i nits

Època

42.000

 

[1]Jorge Moreno Pérez

La nacra, Pinna nobilis, a Cabrera

La nacra, Pinna nobilis, a Cabrera

La nacra, Pinna nobilis (Linnaeus, 1758), és una espècie de bivalve endèmic de la mar Mediterrània (figura 1), protegida dins la categoria de “vulnerable” al Catàleg espanyol d’espècies amenaçades (RD 139/2011 BOE 46). És el mol·lusc més gran de la Mediterrània (amb una closca de fins a 120 cm) i és una espècie longeva, que pot superar 28 anys d’edat, amb distribució batimètrica àmplia (0-60 m de fondària). Viu semienterrada en fons de sorra, detrítics i alguers de fanerògames marines (Katsanevakis, 2007). El seu hàbitat preferencial són les praderies de Posidonia oceanica, d’importància rellevant en la sostenibilitat de la biodiversitat mediterrània.

En les últimes dècades, les poblacions d’aquest mol·lusc es reduïren per l’extracció il·legal amb fins decoratius i comercials, pesca, deteriorament generalitzat de les zones costaneres, mortalitat provocada per fondejos (Richardson et al., 1999; Katsanevakis, 2007; Rabaoui et al., 2007) i /o la regressió que pateix el seu ecosistema principal, l’alguer de P. oceanica (Marba et al., 1996). A més, P. nobilis presenta un interès elevat de conservació pel seu valor biològic: és un filtrador eficient, espècie emblemàtica i indicadora de fons ben conservats, proporciona substrat d’epibionts sèssils, i actua com a centre d’agregació d’espècies. Per tot això, segons la Directiva europea 92/43/EEC sobre la conservació dels hàbitats naturals i la fauna i flora salvatge, la nacra té una protecció estricta. Ha estat inclosa en l’annex IV de la Directiva d’hàbitats, l’annex II del Conveni de Barcelona i l’annex II del Catàleg espanyol d’espècies amenaçades. Malgrat aquesta protecció, les poblacions d’aquesta espècie es troben sotmeses a multitud d’impactes, fet que provoca una minva en les densitats i les talles a les zones no protegides (Deudero et al., 2015).

No obstant això, les densitats quantificades a Cabrera eren de les més elevades a la conca Mediterrània, amb màxims de 37,33 ind./100 m2 (Vázquez-Luis et al., 2014) (figura 2), i també molt superiors a altres zones de la resta de les Illes Balears (Deudero et al., 2015). Aquest fet indica la importància del manteniment de les poblacions de Cabrera, que actuen possiblement com a reservori de pool larvari i genètic per a poblacions en regressió. Les dades a Cabrera apunten densitats màximes en zones d’alguer, de les quals destaquen individus de gran talla en profunditat, i majors taxes de reclutament a poca fondària. L’anàlisi de l’estructura de talles indica que es tracta d’una població madura i estructurada. A més, s’ha dut a terme un seguiment demogràfic a la instal·lació i visites periòdiques de parcel·les permanents (marcatge d’individus), els resultats dels primers anys del qual indiquen majors taxes de supervivència en les parcel·les situades a Cabrera pel que fa a la zona de control (lloc no protegit, Sant Telm). Les taxes de mortalitat i reclutament al Parc són similars independentment de la profunditat i el creixement net de la població és positiu en totes les estacions del Parc (10 m, 20 m i 30 m de profunditat).

Els resultats obtinguts posaren de manifest que les poblacions de P. nobilis presenten un estat de conservació excel·lent al Parc Nacional de Cabrera, després de més de vint anys de protecció efectiva. Per tant, la protecció de zones amb l’exclusió d’activitats humanes (fondeig, pesca, abocaments, entre d’altres) garanteix el manteniment de les poblacions. Per això és tan important la creació d’àrees marines protegides que permetin tenir densitats d’adults per garantir la reproducció i exportació larvària a altres zones amb poblacions en regressió.

Malauradament, ara aquesta situació ha canviat dràsticament. Des de la tardor de 2016 les poblacions de nacra sofreixen una mortalitat massiva sense precedents que en fa desaparèixer les poblacions a tot el territori nacional i el Parc Nacional de Cabrera no n’ha estat una excepció (figura 3). El causant d’aquesta mortalitat és un protozou, paràsit del grup dels Haplosporidium, que parasita la glàndula digestiva i provoca una resposta inflamatòria elevada i una disfunció orgànica greu. L’animal no es pot alimentar correctament, s’aprima i debilita fins que mor. Aquest protozou es caracteritza per presentar espores resistents que forma a l’interior de la nacra i que expulsa a la columna d’aigua. Els efectes de la infecció sobre les poblacions de P. nobilis són letals, amb taxes de mortalitat del 100 % a quasi tot el territori espanyol (Vázquez-Luis et al., 2017). Al Parc Nacional de Cabrera els seus efectes han estat devastadors: ha mort més del 99 % de la població, i ara per ara només s’han trobat tres exemplars supervivents.

Principales ressources bibliographiques


DEUDERO, S.; VÁZQUEZ-LUIS, M.; ALVAREZ, E., 2015.
MARBA, N. et al., 1996.
KATSANEVAKIS, S., 2007.
VÁZQUEZ-LUIS, M. et al., 2014.
VÁZQUEZ-LUIS, M. et al., 2017.